Anarcoefemèrides de l'1 de març
Esdeveniments
Capçalera de L'Agitateur
- SurtL'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses–el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael,Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892–l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números –l'últim el 18 de febrer de 1893–, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.
***
Colonia penal de Tremiti
- Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci –nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)– i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.
***
Capçalera del primer número de Le Naturien
- SurtLe Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retourà la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.
***
Fàbrica ocupada a Torí (1920)
- Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà unèxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.
***
- Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat«Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.
Naixements
Fermín Salvochea,
pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric
Municipal de Cadis)
-
Fermín Salvochea y Álvarez:L'1 de
març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya)
Fermín
Salvochea y Álvarez, una de les figures més
importants de l'anarquisme hispà
del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i
president
del seu cantó. Va néixer al primer pis del
número 32 de la plaça de las Viudas
(avui carrer Fernando García de Arboleya), en una
família de la burgesia
liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern
s'havia establert a Cadis
procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins
de la comarca
(Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa
María) i la seva mare, Maria del
Pilar Álvarez, era cosina del polític i
economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan
tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les
tradicions de la
burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit
perquè
es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui
idiomes; hi roman cinc
anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va
dedicar a estudiar més
els problemes socials de l'època –entrà
en
contacte amb cercles radicals,
progressistes i humanistes– que els pròpiament
mercantils,
sense deixar
l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow–a qui va
conèixer personalment– i de Charles Fourier.
Retorna a
Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les
doctrines del «socialisme
utòpic» i de l'ateisme. És conegut per
tothom per la seva tolerància i generositat.
En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un
projecte
d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates
gaditanes de San
Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa
en la Revolució de
1968 («La Gloriosa»), com a home de
confiança dels conjurats i enllaç del
general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè
Democràtic
l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de
1868, nomenat segon
comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la
Llibertat» amb el qual
defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i
fou tancat a la
fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a
Corts
Constituents, sense que el Govern provisional reconegués
aquesta elecció, i el
febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva
campanya
andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment
d'octubre de 1869.
Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez,
José Paúl y Angulo i Rafael
Guillén Martínez, escamots armats contra el
govern a la Serra de Cadis, prenent
Alcalà de los Gazules, però són
derrotades per les tropes governamentals i
l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París –on
el 12 de
gener de 1870
encapçala una manifestació antibonapartista arran
de l'enterrament del
periodista Victor Noir– i Londres. En 1871,
gràcies a
l'amnistia promulgada
per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en
la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els
bakuninistes
Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a
les idees
republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el
23 de març de 1873
fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del
revolucionari Cantó de
Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu
comitè
administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía
quan la desfeta de
l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments
de 1874 per un Consell de
Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos
anys empresonat al
Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876,
però novament fou traslladat a
La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre
conèixer a fons el
pensament anarquista i comprendre la insuficiència del
republicanisme federal,
alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans.
Renuncia a l'indult
que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no
abraçava tothom. En
1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí
arriba a Gibraltar;
després d'una temporada a Lisboa i Orà,
s'establirà a Tànger. Va retornar a la
Península, després de l'amnistia que
seguí a la mort d'Alfons XII, i es va
lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees
anarcocomunistes. El
febrer de 1886 fundà el periòdic El
Socialismo, on reivindica la vaga
general com a eina de lluita, i que serà força
perseguit per les autoritats,
fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la
presó. En 1891 participà
en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting,
amb Ricardo Mella i Juan José
García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van
convocar, per primera vegada a
l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí,
va preconitzar
l'abstenció, ja que pensava que només la
revolució social podia salvar el
proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José
Ponce i Juan José
García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la
col·locació de bombes a Cadis i
empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí
l'aixecament de
Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el
12 de
febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou
tancat a la presó
de Valladolid sota règim d'incomunicació, per
negar-se a escoltar missa, i les
condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se
tallant-se les venes;
després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou
traslladat a la
presó de Burgos, on la seva situació
millorà. En 1899 fou excarcerat juntament
amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000
gaditans el va rebre
clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es
va establir a
Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els
ingressos d'una
representació de vins i escrivint per a diversos
periòdics (El
Liberal,El
Heraldo, El País). Durant aquests
anys madrilenys freqüentarà el Centre
Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de
Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca
i Tierra y Libertad–apreciava
força Soledad Gustavo. En 1900
participà activament en
l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en
l'estrena d'Electra
de Pérez Galdos i en la preparació del
Congrés d'aquell any. Des de Madrid
participà en l'organització de la vaga general de
Barcelona de 1902. En 195 a
La Línea es reuní amb Vallina per preparar un
atemptat contra el rei com a
esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys
traduirà i editarà
fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger
acusat de delictes
d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va
escriure en nombrosos
periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción
Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la
FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga
General, La
Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El
País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El
Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El
Trabajo, La Voz del Obrero del Mar,
etc. És autor de La
contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos
de la Escuela Moderna (1905, en
col·laboració) i de diverses traduccions (Milton,
Louise Michel, Kropotkin,
Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt
amic de Blasco
Ibáñez, Nicolás Estévanez,
de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín
Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia,
Espanya) d'una
lesió de columna produïda quan va caure de la taula
on dormia –oficialment«meningomielitis aguda»– i amb
situació
econòmica desesperada. El seu
enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb
més de 50.000
persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a
bots i barrals quan
la comitiva passava per l'ajuntament;
l'alcalde va ordenar que el
fèretre
entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquestaés casa seva. Que no en surti
fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular
que diu: «Plou més
que el dia que enterrarenBigote.»,
nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva
figura fou novel·la per
Blasco Ibáñez en La bodega i
per Valle-Inclán en Baza de espadas,
i és el protagonista de molts tanguillos
populars gaditans.
Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)
***
Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)
- Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica d'Alfredo Bagaglino
- Alfredo Bagaglino:L'1 de març de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Orfe, vivia a Mathi (Piemont, Itàlia). En 1904 va ser expulsat de França. El 20 de desembre de 1906 emigrà als Estats Units des del port de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell Cedric. S'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista en la línia de Luigi Galleani, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Mantingué una estreta correspondència amb anarquistes italians emigrats als EUA. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA) on treballava, el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de 1936 a Torí (Piemont, Itàlia).
***
Fitxa
policíaca de Giuseppe Russo (Bolletino delle Richerche
de l'1 de desembre de 1921)
- Giuseppe Russo:
L'1 de març de 1873 neix en
un vaixell a l'Atlàntic l'anarquista individualista Giuseppe
Russo, també
conegut com Joe Russo, L'Unico i Augustus
Antonio Leon. Sos pares es deien Antonio Russo i Andromeda
De Bernice. Segons les seves declaracions, el seu naixement, en ple mar
a bord
del vaixell que portava sos pares als Estats Units, no s'hauria
notificat a cap
municipi, però en altres ocasions declarà haver
nascut a Chiaravalle Centrale (Calàbria,
Itàlia). En 1908 treballava a les mines de carbó
de Diamond i de Hammond
(Indiana, EUA) i posteriorment, també de miner, a Colorado,
Pennsilvània,
Illinois, Bisbee (Arizona, EUA) i a la Federal Mine de Superior
(Montana, EUA),
entre altres indrets. També va fer feina d'obrer niquelador
i va viure a
Califòrnia (Los Angeles, Sacramento, Oakland, Engelmine,
etc.). En 1911 formava
part del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle
d'Estudis Socials) de Los
Angeles (Califòrnia, EUA) i engegà una campanya
contra la repressió
desencadenada a Catalunya arran dels fets de la «Setmana
Tràgica». En 1913
col·laborà econòmicament des de
Sacramento (Califòrnia, EUA) per a la
construcció d'un monument a la memòria de
Francesc Ferrer i Guàrdia organitzat
per la Universitat Popular de Luigi Molinari.
Col·laborà en Cronaca
Sovversiva, de Luigi Galleani,
fent servir els pseudònims L'Unico
i Augustus Antonio Leon. En 1913
l'anarquista
Luigi Parenti, des de les pàgines del periòdic Prolettario de Nova York (Nova York,
EUA), l'acusà de ser un agent
provocador i un espia i la polèmica que es
desencadenà en la premsa llibertària
nord-americana durà anys. Després d'una estada
als EUA de 25 anys, en 1921 va
ser expulsat del país. En 1922
s'instal·là a Torí (Piemont,
Itàlia) i va ser
condemnat a set mesos i quinze dies de presó per«ultratges i amenaces als
agents de la força pública». Considera
un «irreductible enemic del regim
feixista», va ser inclòs en el llistat de persones
a detenir en determinades
circumstàncies. En 1926 va ser detingut per«activitat antifeixista», juntament
amb els anarquistes Alfredo Bagaglino i Vittorio Messerotti, i
condemnat a cinc
anys de confinament a purgar a Favignana (Sicília) i a
l'illa de Lipari. En
acabar la pena retornà a Torí i
s'integrà en un grup anarquista (Giuseppe
Baroni, Ilio Baroni, Spartaco Bastoni, Giuseppe Bollin, Eugenio Botto,
Carlo
Cacciolato, Antonio Garino, Giovanni Gravela, Ferdinando Milani, Mario
Neggia,
Giuntini Telemaco, Tilio Ticciati, etc.) especialitzat en organitzar
expatriacions il·legals del país, en reclutar
milicians per lluitar a Espanya i
en la propaganda a fàbriques. El desembre de 1937 va ser
detingut de bell nou
per «activitat antifeixista i propaganda
anarquista» i condemnat a confinament
durant cinc anys a les illes de Ponça i Tremiti. Condemnat
en quatre ocasions per
negar-se a fer la salutació anarquista, en acabar la
condemna va ser novament
detingut i només aconseguí la llibertat en 1943
amb la caiguda del règim
feixista. Durant l'època de la resistència,
distribuí a les fàbriques de la
regió el periòdic clandestí
torinès Era
Nuova (1944-1945). Després de la II Guerra Mundial
va ser el promotor del«Fons per a l'Obra de Luigi Galleani», amb la
intenció de publicar l'obra
completa d'aquest propagandista anarquista. Giuseppe Russo va morir en
1957.
***
Foto
policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)
- Armand Godard: L'1
de març de 1875 neix al XVII Districte de
París (França)
l'anarquista Armand Alexandre Godard.
Era el
fill primogènit d'Alexandre Félix Godard, pintor
de la construcció, i de
Léontine Joséphine Lainé, cosidora. Es
guanyava la vida com a electricista. El
juny de 1893 sa mare el va sorprendre amb altres joves, entre ellsÉtienne
Large, a la plaça de Clichy amb un home d'uns quaranta anys
que repartia
exemplars del periòdic anarquista Le
Père
Peinard i els incitava a participar en reunions anarquistes i
a la revolta;
en arribar sa mare el venedor s'esfumà i segons el
periòdic llibertari La Libre Parole
es tractava d'un agent
provocador de la Prefectura de Policia i fins i tot aquesta es va veure
obligada a publicar una nota desmentint la pertinença
d'aquest individu a la
policia. En 1893 un tal Godard assistí a nombroses reunions
anarquistes, però
com que els informes policíacs no citen el nom és
difícil de saber si es tracta
de la mateixa persona en ser Godard un llinatge força
comú. El 26 de desembre
de 1893 figurava en un llistat de recapitulació
d'anarquistes i en aquestaèpoca vivia amb sa mare i sa germana al número 20
del carrer Lepic de París. El
5 de gener de 1894 va ser detingut amb altres companys sota
l'acusació de
pertinença a «associació
criminal», fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
només va recobrar la
llibertat el 20 de març d'aquell any. En el registre
d'anarquistes del 31 de
desembre de 1894 figurava com a exiliat a Londres (Anglaterra). En 1895
va ser
sortejat a Clichy (Illa de França, França),
però va ser llicenciat de l'exèrcit
per «alienació mental». El desembre de
1896 vivia amb l'anarquista Clotilde Adnet
a Lieja (Valònia) a casa del llibertari belga Jacques
Berré, implicat en 1892
en l'anomenat «Cas dels dinamiters de Lieja»;
fabricava, amb aquest grup,
monedes falses. El 4 d'octubre de 1897
s'instal·là amb Clotilde Adnet al
número
175 de la plaça de la Station d'Uccle
(Brussel·les, Bèlgica). Dedicats a la
fabricació
de moneda falsa, pocs dies després van ser detinguts,
juntament amb Jacques
Berré, i tancats a la presó de Saint-Gilles. El
25 d'abril de 1897 tots tres
van ser jutjats per l'Audiència de Brabant (Flandes) i ell
condemnat a 12 anys
de presó (Adnet a sis anys i Berré a vuit anys).
El 3 de desembre de 1914 es
casà a Clichy amb la professora de música belga
Marie Hélène Raes i en aquestaèpoca vivia amb sa mare vídua al
número 100 del bulevard National de Clichy. El
seu últim període va viure al número 9
del passatge de Saint Michel de París. Armand
Godard va morir el 4 de febrer de 1929 a l'Hospital Bichat del XVIII
Districte
de París (França).
***
Fitxa de Primo Antiglio de la policia de Niça (5 de setembre de 1896)
***
- Milly Witkop: L'1 de març de1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascudadins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes–la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes, la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions«escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUDDer Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units –a través de Suïssa, França i Regne Unit–, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.
***
Notícia
de la detenció de Paul Burcklé apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Journal del 30 de gener de 1902
- Paul Burcklé: L'1 de març de 1885 neix a Dieuze (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França) l'anarquista i anarcosindicalista Paul Burcklé –també citat erròniament Burklé–, que va fer servir el pseudònim de Paul Changleur. De nacionalitat alemanya, es guanyà la vida treballant d'obrer fuster en la construcció. Implicat en el robatori i l'assassinat per ofegament d'una rendista, Mathilde Gin (vídua Grobéty), el 24 de gener de 1902 a Nancy (Lorena, França), va ser detingut el 29 de març de 1902 a Dieuze, juntament amb son còmplice Eugène Adrien André. L'estat francès va demanar la seva extradició, però com a ciutadà alemany i menor d'edat no va ser autoritzada. Jutjat pel Tribunal Criminal Regional de Metz (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França), va ser condemnat l'1 de maig de 1902 a 12 anys de presó per «robatori i assassinat» --Eugène Adrien André va ser extradit a França, jutjat i condemnat a mort l'agost de 1902. Tancat a la presó de Mulhouse (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França), va aconseguir fugir-ne i passar a França. L'Estat alemany va demanar la seva extradició, que en 1905 va ser rebutjada i posteriorment acceptada per l'Estat francès. Desertor de l'exèrcit alemany, en 1916 va ser detingut a Charlottenburg (Berlín, Imperi Alemany), moment en el qual va declarar anomenar-se Paul Changleur i ser de nacionalitat francesa, essent internat a la presó berlinesa de Moabit. En 1919 s'instal·là a Estrasburg, on milità en el moviment anarquista. Entre 1925 i 1934 col·laborà en Le Libertaire. En 1928 va ser nomenat secretari del Sindicat Lliure de Fusters d'Estrasburg. En 1930 col·laborà amb poemes en el periòdic d'Estrasburg Freie Presse. Sozialistisches Organ für den Nieder-Rhein und für Lothringen. En els anys trenta visqué al número 8 del carrer Hunswihr, al barri de Neudorf d'Estrasburg, i al número 17 del carrerÎle-de-Epi, i formà part del grup d'Estrasburg de la Unió Anarquista (UA). Casat amb Caroline Kraus, l'11 d'octubre de 1934 tingué una filla, Francis. En 1937 figurava en un llista d'anarquistes de la Direcció General de Seguretat com a«terrorista» sospitós de cometre atemptats en els viatges oficials dels sobirans i personalitats polítiques estrangeres. Després de la II Guerra Mundial, sota el nom dePaul Changleur, fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) d'Estrasburg. En els anys cinquanta col·laborà en Le Combat Syndicalista i en els seixanta sostingué el periòdic Contre Courant, de Louis Louvet. Fou un dels qui va posar en contacte el militant anarquista René Fugler amb la Federació Local de la CNT espanyola en l'exili. Paul Burcklé va morir el 18 de febrer de 1968 a Estrasburg (Alsàcia).
---
