Anarcoefemèrides
del 18 de febrer
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Tolstoi
llaurador,
d'Ilià Repin (1887)
- Segrest de V com moja vera?: El 18 de febrer de 1884 la policia tsarista de Moscou (Rússia) segresta a la impremta totes les còpies del llibre V com moja vera? (En què consisteix la meva fe?), de Lev Nikolàievitx Tolstoi, declarat «molt perjudicial» per la censura de l'Església ortodoxa. En aquest llibre Tolstoi despulla els quatre Evangelis de tots els seus elements sobrenaturals, predica un deisme en l'esfera religiosa i l'anarquisme en la política i insta els seus lectors a amar a tothom i a no usar cap mena de violència contra ningú. Des d'aleshores Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social aristocràtica, atacà l'Església oficial ortodoxa i la burocràcia estatal. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegetarià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família burgesa. En aquesta obra, juntament amb Ispoved (1884, La confessió) i Tsarstvo Bozhiye vnutri vas (1890-1893, El Regne de Déu és en vosaltres),és on Tolstoi mostra més directament el seu pensament anarcocristià.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada
del primer número de Germinal
- Surt Germinal: El 18 de febrer de 1905 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Germinal. Periódico bimensual defensor de la clase obrera. L'edició d'aquesta publicació va ser iniciativa de la Secció d'Oficis Diversos de Terrassa i del grup anarquista «Hacia la Emancipación». Escrit en castellà, tenia articles en català. Es distribuïa a la Casa del Poble i al Cafè Colom de Terrassa. Tres articles del primer número van ser denunciats i el seu director, Antoni Navarro, processat com a responsable, fet pel qual els editors se'n van sentir orgullosos. Tractà temes molt diversos: sindicals, antimilitaristes, pedagògics (Escola Moderna), culturals, judicials, notícies i cròniques (locals, estatals i mundials), efemèrides obreres, presos, eleccions, esperanto, etc. Trobem articles d'Àngel Biel, Eduard Bonet, Lluís Bulffi, P. Carbonell, R. de Castilla, Paco Curto, Danti, J. Dejacques, Jeroni Farré, Sébastien Faure, Anatole France, Armando Golfier, José Herrán, Rossend Lloveras, Anselmo Lorenzo, Donato Lubén, Rafael Martínez, Ramon Masats i Puig, J. Médico, Mella, Luisa Michel, J. Miret, M. Morató, Arturo Niale, Llorenç Pahissa, M. Pascual, Boucher de Perthes, Pedro M. Pío, Víctor Pujol, Ernest Renan, Julio Rojo Orión, Fernando Soler, H. Spencer, F. Strakelberg, Eudaldo Tallapedra, Tarrida, Tillier, Tolstoi, Juan Trabaja, etc. El penúltim número, el 24, que sortí el 19 de febrer de 1906, fou un extraordinari dedicat a les víctimes obreres del 19 de febrer de 1902 metrallades per les autoritats als carrers de Terrassa. El març de 1906 va ser prohibit i el nou director, Jaume Rabassa, empresonat. En sortiren 25 números, l'últim el 3 de març de 1906. El 13 d'octubre de 1912, aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i a qui anava dedicat, en sortí el primer número d'una segonaèpoca que portava el subtítol«Periódico libertario», i que tragué 10 números fins al 28 de febrer de 1913. S'hagué d'estampar a Barcelona perquè cap impremta de Terrassa el volgué imprimir. Portà a terme una subscripció per recaptar fons per als llibertaris mexicans insurgents. Administrat també per Antoni Navarro, hi van col·laborar M. A. Acuña, J. Aguado, Salvio Aguaviva, Sabina Alcalde, Manuel Badía, José Chueca, J. Clemenceau, Sebastià Compte, Cunfit, Sébastien Faure, Emilio Gante, Pedro García, V. García, Antonio García Birlán, Acracio Germinal, Jean Grave, Emilio Laveniz, Anselmo Lorenzo, Núñez, Salvador Pino, Antoni Puig, Josep Pujal, Andrés Ramos Alvarado, D. Rodríguez Barbosa, Sebastián Sánchez, Jaume Serra, Antonio Tomás, Zeda, Zoais, etc. La publicació deixà de sortir perquè els distribuïdors no n'abonaven les vendes.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Octaveta
anunciant la conferència de Girault
- Conferència de
Girault: El 18 de febrer de 1910 el propagandista
anarquista Ernest Girault,
aleshores redactor del periòdic Le
Libertaire, fa una conferència«pública i contradictòria» al
Cafè Pélissier
de Marsella (Provença, Occitània) que porta per
títol «Sufragi Universal o
Revolució Social». La conferència volia
engegar el debat davant les properes
eleccions que s'havien de celebrar el 24 d'abril i el 8 de maig
d'aquell any.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Els
germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta)
presos
a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917
-
Detenció dels germans Flores
Magón: El 18 de febrer de
1916 Ricardo Flores Magón i son germà Enrique
són detinguts a la seva granja
comunal i cooperativa a prop de Los Ángeles
(Califòrnia, EUA), on havien
instal·lat la redacció i la impremta del
periòdic Renovación, per la
policia nord-americana. Enrique és violentament copejat i
haurà de ser hospitalitzat.
Els germans Flores Magón, revolucionaris llibertaris
mexicans exiliats als
Estats Units, són acusats d'haver enviat per correu articles
incitant«l'assassinat, l'incendi provocat i la
traïció». William Charles Owen
també en
serà acusat, però va aconseguir fugir a Nova York
i embarcar al Regne Unit. Els
articles incriminats –«Los levantamientos en
Texas» (2 d'octubre de 1915), «A
los soldados carrancistas» (25 de novembre de 1915), de
Ricardo; i«Publicidad», d'Enrique– feien una crida
els
soldats a deixar les armes, però
a guardar-les i utilitzar-les si calia per fer-les servir contra els
seus
oficials. Immediatament un comitè de suport es va formar per
recaptar fons per
a la fiança, que finalment va ser rebutjada malgrat l'estat
de salut de Rircardo.
El procés va tenir lloc el 21 de maig de 1916: Ricardo va
ser condemnat a 12
mesos de presó, per trobar-se malalt, i 1.000
dòlars de multa; i Enrique a tres
anys de tancament i 3.000 dòlars de multa.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Protestes
per les subsistències (revista Baleares, 1918)
- Revolta de les
subsistències: El 18 de febrer de 1918,
coincidint amb les festes de carnaval, una irada protesta
popular pel problema de les subsistències esclata a Palma
(Mallorca, Illes
Balears). Aquest dia es produí el saqueig de les botigues de
carbó per part de
nombrosos grup d'homes, dones i nens; hi hagué fortes
topades amb la guàrdia
civil, que disparà i ferí un jove socialista,
Miquel Cabotà Serra –que morí la
nit del 26 de febrer– i una dona, la senyora Humbert,
vídua
de Cunill, ferida
lleu en un braç quan tancava el balcó de ca seva
al Born. Les manifestacions i
els avalots no acabaren fins ben entrada la nit, declarant-se l'estat
de guerra
a la ciutat. Sembla que els fets tingueren uns inicis força
espontanis.
Anarcosindicalistes, socialistes i simplement membres de les societats
obreres
hi intervingueren però no ho organitzaren. El problema de
les subsistències
assolí a Mallorca entre 1918 i 1919 una
importància que no havia tingut entre
els anys 1914 a 1917. Es degué sobretot a
l'exportació beneficiosa, i en part
il·legal, de matèries alimentàries a
la península. Els acords governamentals
presos per a solucionar el problema tendien en general a prohibir-ne el
comerç
si al lloc d'origen mancaven; les juntes provincials de
subsistències
presidides pels governadors civils havien de ser els òrgans
encarregats de
l'observança de les mesures restrictives. Dins Mallorca
l'escassesa es féu
notar sobretot a Palma. L'ajuntament culpà en general el
governador de poca
vigilància, especialment quan el problema s'agreujava i la
pressió popular era
forta. També gairebé tots els partits es veieren
acusats d'estar implicats en
afers d'exportacions clandestines. En mig de tot aquest ambient, mancat
de
subsistències en general i de carbó, producte
bàsic a l'època, en particular, i
enfrontats l'ajuntament i el govern civil, la protesta popular es
desencadenà.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
El
saqueig de Palma de 1919
- Aniversari de la Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1919, a Palma (Mallorca, Illes Balears), en l'aniversari de la Revolta de les subsistències del 18 de febrer de 1918, es reproduïren amb major amplitud els avalots d'aquella jornada, ara amb saqueigs de fleques i forns sobretot. Aquesta vegada els anarcosindicalistes van ser els instigadors dels fets. El socialista Llorenç Bisbal, el matí, intentà calmar la gent i aconseguí que el governador anés al mercat, on s'havien iniciat els incidents, per a promoure mesures radicals immediates. La intervenció va ser eficaç, però cap al migdia una multitud omplí la plaça de Cort en manifestació contra l'ajuntament; Bisbal, que recomanà pau i ordre, fou escridassat i el saqueig es generalitzà de nou per tota la ciutat. La situació fou dominada per les autoritats el vespre, quan l'exèrcit sortí al carrer. En aquesta ocasió la condemna dels avalots fou general; el clima espantadís s'estengué als pobles, tot i que només a Inca es produïren certs atacs de grups de manifestants contra l'ajuntament i el domicili del cap liberal local. El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas va estrenar al Teatre Balear de Palma el sainet Es saqueo de sa plasa fonamentat en aquests fets.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Cartell
de l'acte
- Xerrada de Sol
Ferrer: El 18 de febrer de 1957 Sol Ferrer San
Martín, filla del pedagog
llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, fa la
conferència «Message de Francisco
Ferrer devant le nouveau visage du monde» (Missatge de
Francesc Ferrer davant
el nou aspecte mundial) a la Sala Arlequin de la Galeria Louise de
Brussel·les
(Bèlgica). L'acte va ser organitzat per la Unió
d'Antics Estudiants de la
Universitat Lliure de Brussel·les.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Miners
- Jean Baguet:
El 18 de febrer de 1847 neix a
Buxières-la-Grue (Alvèrnia, Occitània)
l'anarquista Jean Baguet, també conegut
com Jean Bayet. Instal·lat a
Lió com a sabater, va ser membre de la
Federació Revolucionària de l'Est, a la qual van
pertànyer la major part dels
anarquistes de la regió. Per evitar les detencions que es
van desencadenar
arran de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines
durant el
mes d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a
Lió l'octubre
d'aquell any, s'hagué d'exiliar a Suïssa. Va ser
processat en el «Procés dels
66» celebrat a Lió el 8 de gener de 1883 i el
tribunal el va condemnar per no
compareixença el 19 de gener de 1883 a cinc anys de
presó, a 2.000 francs de
multa i a cinc anys de privació dels drets civils.
Més tard va comparèixer al
judici d'apel·lació davant el Tribunal de
Lió que li va reduir la pena a un any
de presó, a 100 francs de multa i a cincs anys de
privació dels drets civils. Desconeixem la data i el lloc de
la
seva defunció.
Els minaires de Montceau-les-Mines
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el
diari parisenc Le
XIXe Siècle de l'1 d'abril de 1888
- Émile Caffin: El 18 de febrer de 1858 neix a Labosse (Picardia, França) el mestre llibertari i sindicalista Théophile Émile Caffin. Sos pares es deien François Théophile Caffin, esclopaire, i Olimpe Durer. Fou mestre de l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen (Illa de França, França). L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va ser rellevat de les seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat des d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia, apunyalà amb un ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels Guardians de la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no mortals. En 1905 es va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb molts altres companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra l'anomenat «Afer Kotuku» (condemna a mort per «alta traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i 11 companys més). Gran polemista, col·laborà en fulls locals, en publicacions polítiques (socialistes i comunistes) i en el periòdic anarquista fundat per Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal. Journal du Peuple, que publicà 391 números entre el 19 de novembre i el 27 de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully (Picardia, França), no dubtà en ensenyar les seves idees llibertàries als alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la Secció Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres afiliats a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En l'última etapa de sa vida visqué a Warluis (Picardia, França).Émile Caffin va morir el 5 d'agost de 1936 a Porcheux (Picardia, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Jean-Baptiste Chatillon (10 de maig de 1882)
- Jean-Baptiste
Chatillon: El 18 de febrer de 1863 neix a Torteron
(Patinges, Centre, França;
actualment Torteron, Centre, França) l'anarquista
Jean-Baptiste Chatillon,
conegut com Jules Chatillon, Jules Minard o Jules
Ménard. Sos pares es deien Gabriel Chaillon,
sabater, i Marie
Minard. Sortejat per l'exèrcit al departament del Cher, va
ser llicenciat per«constitució feble». El 22 de juny de
1892 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional del Sena a un mes de presó i a 100 francs de
multa per «cops i
ferides». Entre el 27 de desembre de 1892 i l'1 de
març de 1894 vivia en un
hotel de París (França) sota el nom de Jules
Ménard amb Anne Marie Leroy (Jenny
Leroy o Bethe Tudoret),
que
estava registrada per les autoritats com a prostituta des de 1883 i que
feia
molt de temps que no es presentava a la visita sanitària
rutinària. Entre el 31
de març i el 4 de juliol de 1894 la parella vivia en una
habitació moblada
llogada al número 21 del carrer Valentin. En aquestaèpoca declarà que treballava
a jornal en les parades de tir muntades en les festes
públiques, però realment
vivia sobretot de la prostitució de la seva amant. Era
habitual de la Route de
la Révolte, a Saint-Denis (Illa de França,
França), en companyia de prostitutes
i proxenetes. Freqüentava els grups anarquistes i, amb Jules
Rousset, entre
1891 i 1893 organitzà els sopars-conferències a
la Sala Favié del barri de
Bellville de París, on es donava de menjar als indigents i
es feia una
conferència de caire llibertari. Sembla que també
va ser agent electoral del
catòlic social Théodore Garnier (l'abbé
Garnier), del boulangerista Lucien Millevoye i del socialista
Hubert
Lelorrain. El 19 de febrer de 1894, en un escorcoll del seu domicili,
la
policia trobà una carta de l'anarquista Migeon, i
freqüentà coneguts
anarquistes (Amblard, Cherville, Gama, etc.). El 4 de juliol de 1894,
en una agafada
del comissari Rocher de Levallois-Perret (Illa de França,
França), en el
suposat cau de prostitució i de proxenetisme on vivia, al
número 21 del carrer
Valentin, el trobà enllitat amb la seva amant; detingut, va
ser tancat entre el
7 de juliol i el 13 d'agost de 1894 a la presó parisenca de
Mazas. En aquesta
agafada, a més de 12 proxenetes i tres prostitutes,
també van ser detinguts set
anarquistes més: Émile Bocquet, Jean Bouchet,
Joseph Gama, Fernand Guiard,
Charles Mouette (Moumoutte), Jules
Rousset i Prosper Thébaut. En la investigació la
policia detallà que havia
copejat la cara a la seva amant i aquesta va ser tancada com a
prostituta fins
al 9 de juliol, data en la qual desaparegué. En aquestaèpoca la Prefectura de
Policia el tenia fitxat com a anarquista; en l'interrogatori, no
obstant això,
negà ser anarquista i reconegué que a finals dels
anys vuitanta havia estat
membre de la Joventut Blanquista del VI Districte de París,
però que actualment
no es dedicava a la política. El 3 de juliol de 1895 el
jutge d'instrucció
Meyer va sobreseure el seu cas d'inculpació
d'«associació criminal» i de«vagabunderia especial» (proxenetisme), ja que el
propietari d'una parada de
tir va declarar que el tenia empleat, encara que no treballava
regularment. El
31 de desembre de 1896 figurava en un registre de
recapitulació d'anarquistes i
en aquesta època vivia al número 9 de la Route de
la Révolte (Neuilly-sur-Seine,
Illa de França, França). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Battista Pivi (ca. 1894)
- Battista Pivi:
El 18 de febrer de 1866 neix a Cavriago (Emília-Romanya,
Itàlia) el terrelloner
anarquista Battista Pivi, també conegut per la seva
transcripció francesa com Baptiste
Pivi. Sos pares es deien
Giuseppe Pivi i Zefirina Coselli. Amb son germà gran
Antonio, també anarquista,
es van veure implicats en disturbis a Sicília que els van
obligar a emigrar a
França. Ambdós entraren a treballar com a obrers
picapedrers a les pedreres de
Mazagran, a prop d'Argenteuil (Illa de França,
França). L'11 de juny de 1894 li
van ser decretades les seves expulsions per la seva propaganda
llibertària a
les pedreres; detinguts el 27 de juny d'aquell any a Argenteuil, tots
dos van
ser expulsats. Aquell any Battista Pivi figurava en una llista
d'anarquistes a
controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Julienne Adam (ca. 1894)
-
Julienne Adam: El 18 de febrer de 1872 neix a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais,
França) la planxadora anarquista Julienne-Louise Adam. Sos
pares es deien
Théophile Adam i Christine Danel. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa i l'octubre d'aquest mateix any es refugià a
Londres (Anglaterra) amb
son company Louis Girard. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca d'Aimé Anceau (17 de juliol de 1894)
-
Aimé Anceau: El
18 de febrer de 1874 neix al XII Districte de París
(França) l'anarquista i
antimilitarista Aimé Firmin Anceau. Sos pares es deien
François Aimé Anceau,
jornaler, i Victorine Félicie Devoge, envernissadora. Es
guanyava la vida com a
escultor en fusta. El 19 de gener de 1894 assistí a una
reunió del grup
anarquista del XI i del XX Districtes de París celebrada a
la Sala Mormand, al
número 92 del bulevard Ménilmontant. El 17 de
juliol de 1894 va ser fitxat com
a anarquista i acusat d'«associació
crimininal». En 1894 va ser sortejat per
fer el servei militar i declarat apte. El 7 d'agost de 1895 va ser
condemnat a París
a un mes de presó per «possessió d'arma
prohibida». El 7 de febrer de 1896 va
ser declarat insubmís al servei militar, va ser inscrit en
els registres
d'anarquistes desapareguts i/o«nòmades». Refugiat a Uccle
(Brussel·les,
Bèlgica), vivia al número 496 del carrer
Waterloo. El 30 de març de 1901 es
casà a Anderlecht (Brussel·les,
Bèlgica) amb Anne Catherine Vanhaeren. L'1
d'abril de 1902 va ser esborrat del llistat d'insubmisos, per un error
de
procediment, però va ser novament declarat
insubmís el 2 de juliol de 1902. El 3
de setembre de 1904 passà a la reserva militar activa. A
partir del 20 d'agost
de 1905 vivia al número 73 del carrer Haies del XX Districte
de París i des de
l'1 de juny de 1906 al número 78 del carrer Grands Champs
del mateix districte.
El 29 d'agost de 1909 s'instal·là a
Brussel·les, al número 13 del carrer
Liverpool. A començament dels anys deu vivia a
Chennevières-sur-Marne (Illa de
França, França) i era membre del grup anarquista
de Montreuil (Illa de França,
França). Des del 29 d'agost de 1910 vivia al
número 148 del carrer Étienne
Marcel de Montreuil. El 17 d'agost de 1914, en plena Gran Guerra, va
ser
mobilitzat en el 27 Regiment d'Infanteria. Aimé Anceau va
morir el 25 de setembre
de 1915 al front d'Aubérive (Xampanya-Ardenes,
França). Condecorat amb la «Creu
de Guerra», va ser enterrat a Mourmelon (Xampanya-Ardenes,
França) i el 29
d'abril de 1920 traslladat al cementiri militar del «Bois du
Puits» d'Aubérive.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto policíaca de Luigi Parenti
- Luigi Parenti:
El 18 de febrer de 1887 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia)
el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Sos pares es deien
Gabriello Parenti i Filomena Pieracci. Durant els seus estudis
formà part de la Lliga
Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri,
considerat en Itàlia el
precursor de la democràcia cristiana. Després
començà a militar en el moviment
sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a
Lucca
(Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per
les seves idees radicals. Fou
especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910
emigrà als
Estats Units i s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia, EUA), on esdevingué
anarquista i s'afilià a l'any següent a
l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels
membres més destacats
de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista.
En 1913 participà en
una gira propagandística de conferències arreu
Califòrnia. Mantingué estreta
correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando
Borghi (Itàlia). La
seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos
sectors, com ara els
hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els
ferrocarrils, i
sempre intentà unir els treballadors al marge de races,
llengües i cultures. En
1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a
tres
mesos de presó per haver organitzat una
manifestació a favor de Carlo Tresca i
d'altres militants wobblies
empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29
de
setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles
Michele
Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic
sobre la sentència condemnatòria
en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre
10 dies
i tres mesos de presó per «pertorbació
de la pau». Després treballà com a
miner
a Pennsilvània i, més tard, s'establí
a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA).
El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de
Chicago per
violació de la Llei d'Espionatge pel delicte
d'«activitats antimilitaristes i
derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J.
Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James
Rowan,
Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc
anys de presó i a una
multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre
setembre de 1917 i
juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li
va
permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres
filles,
la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El
juny de 1919 va ser
alliberat sota fiança i es posà a organitzar un
sindicat independent de
pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic
liberal La Voce del Popolo, fet pel
qual va ser
criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921
l'apel·lació del seu
procés va ser rebutjada i tornà a la
presó. Finalment se li va commutar la pena
a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922
retornà a Itàlia amb sa família
i s'instal·là a la zona de Lucca, on
s'afilià a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou
delegat de
Viareggio en el Congrés de la USI clandestí.
Pressionat per les autoritats
feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un
dels caps del sindicalisme
del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va
començar a treballar en els
sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic
feixista de Liorna Il Telegrafo. En
1929 es autoritats
italianes van informar que mostrava obediència a les
consignes del règim
feixista, però a principis de 1930 la policia
descobrí que seguia rebent
clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo
Tresta Il Martello. El febrer de
1930 va ser
detingut, jutjat i condemnat, però la sentència
li fou commutada amb la promesa
de bona conducta. Després abandonà tota activitat
política i sindical i en 1932
va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes
de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el
12 de setembre de 1942 a Cacinaia
(Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal
d'aquesta localitat. La
seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de
Paterson L'Adunata dei Refrattari.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Joan
Peiró Belis
- Joan
Peiró Belis:El
18 de febrer de 1887 neix al barri obrer de Sants
(Barcelona, Catalunya) l'obrer del vidre,
intel·lectual anarcosindicalista i ministre
d'Indústria durant la II República espanyola Joan
Peiró i Belis. Sos pares es deien Joan Peiró
Campanera i Presentació Belis Cortés. Als 8 anys
començà a treballar en una fàbrica de
vidre barcelonina i no va aprendre a
llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del
vidre, i
juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de
Mataró, que mai no
abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera
tèxtil, amb qui va
tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora,
Aurèlia,
Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva
militància sindical es
va iniciar el 1906, i començà a tenir
càrrecs de responsabilitat entre 1915 i
1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de
Vidriers y
Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La
Colmena Obrera
(òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio
(portaveu dels vidriers
federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar
més endavant a ser
director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del
també diari Catalunya
(1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari
francès, començà a
tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del
Congrés de Sants (1918)
de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de
treball, dots
d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts
càrrecs en aquesta
organització. En el Congrés de La
Comèdia (1919) defensà les federacions
d'indústria que foren rebutjades en aquella
ocasió. Durant els anys vint va
patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal
en contra el
moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i
empresonat
a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit
secretari general de la CNT. Durant
la seva gestió es du a terme la Conferència de
Saragossa, on es va aprovar la
sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja
i la seva afiliació
a la reconstituïda Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). En aquesta
mateixa conferència Peiró defensà amb
Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep
Viadiu la «moció política»,
molt criticada pels sectors més ortodoxos de
l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i
el 1925 va dirigir la
constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia
intentat organitzar amb
anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar
il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les
publicacions, suspeses.
Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou
empresonat els anys
1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari
General de
la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant
aquella
dictadura i també Pestaña, amb qui per altra
banda coincidia en altres
aspectes. També va criticar el sector més
anarquista del sindicat, i malgrat
que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra,
una
organització de masses més sindicalista, i
oposant-se als grups d'acció i a les
minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de«Intel·ligència Republicana»
i va rebre nombroses crítiques internes que el van
portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions
d'indústria fins que en el congrés de la CNT del
1931 a Madrid va aconseguir un
suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix
congrés va fer
costat a la ponència sobre la «Posició
de la CNT envers les Corts Constituents»
en la qual es defensava que la proclamació de la
República podria suposar un
avanç per a la classe treballadora. Aquesta
ponència fou aprovada amb algunes
modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi
veien un suport a
la maquinària política burgesa. També
l'any 1931 va signar juntament amb 29
altres destacats cenetistes, entre els quals es trobavaÁngel Pestaña, el«Manifiesto Treintista», on s'analitzava la
situació econòmica i social
d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els
sectors cenetistes
més radicalitzats. La reacció d'aquests va
provocar la dimissió de Pestaña del
seu lloc en el comitè nacional de l'organització
i la sortida dels sindicats de
Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van
acabar
constituint un bloc denominat «sindicats
d'oposició». Tot i que Peiró va
participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats
destacades i va
intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La
unificació es
va produir el 1936. Després de l'alçament dels
militars rebels, Peiró va actuar
de vicepresident del Comitè Antifeixista de
Mataró, enviant els seus fills al
front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i
Espanya i
va plantejar una República Social Federal com a forma de
Estat per quan
s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica
Montseny i Juan López fou un
dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero,
encarregat
de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el
decret de
confiscacions i intervenció en la indústria i va
projectar la creació d'un banc
de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes
foren retallats o
diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de
Largo Caballero va tornar a
Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se
també a donar conferències
sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE
per les
seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el
govern, ara
presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre
sinó de comissari
general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud
antiderrotista i proposant
una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del
desenvolupament, la
revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar
la frontera
francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va
anar a Narbona per
reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar
a París amb l'objectiu de
representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE),
amb la
missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de
concentració francesos
i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la
invasió nazi va intentar
fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i
retornat a París, on les
autoritats franceses van emetre contra ell una ordre
d'expulsió del país a
l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i
així passar a la zona no
ocupada i després a Mèxic. Però va ser
detingut un altre cop per les tropes
nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el
ministeri de
Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne
l'extradició, que es va
materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les
lleis
franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció
General de
Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a
maltractaments (va perdre
algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment,
se'l va traslladar
a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va
obrir el procés
sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor
seu emesos per
institucions i persones del nou règim (militars,
falangistes, religiosos,
jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i
tot d'un
futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i
així, la seva
reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats
franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va
formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el
defensor militar
d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de
mort. El 24 de juliol
de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de
tir de Paterna (Horta Oest,
País Valencià). Algunes
de les seves obres publicades: Trayectoria de la
Confederación Nacional del
Trabajo (1925),Ideas sobre
sindicalismo y anarquismo (1930), Perill
a la reraguarda (1936),De la
fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio
de Industria (1937),Problemas y
cintarazos (1938).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
José
Piedra Vázquez
- José Piedra
Vázquez: El 18 de febrer de 1890 neix a Sevilla
(Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista José Piedra
Vázquez –en ocasions citat Vázquez
Piedra–, conegut com El
Quijote de la FAI. Sos pares es deien
Francisco Piedra i Ángela Vázquez.
Metal·lúrgic de professió,
treballà durant 18 anys en l'empresa «Hispano-Suiza»
de Barcelona (Catalunya). Més
anarquista
que sindicalista, milità en l'Ateneu Llibertari del Clot i
entre 1925 i 1926 col·laborà
activament en el periòdic El
Productor, editat per Manuel
Buenacasa Tomeo a Blanes (Selva, Catalunya), i en ¡Despertad!,
de Vigo (Pontevedra, Galícia). Segons alguns fou membre
del Secretariat de la Federació Nacional de Grups
Anarquistes i com a tal va
assistir a la reunió fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI)
celebrada el juliol de 1927 a València (València,
País Valencià). Entre 1927 i
1928 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI amb seu a
Sevilla. Molt lligat
a Miguel Mendiola Osuna, Manuel Pérez Fernández i
Pedro Vallina Martínez,
s'oposà en 1928, en un Ple Anarquista de la Regional
d'Andalusia celebrat a
Huelva (Andalusia, Espanya), a la col·laboració
amb la francmaçoneria per a
derrocar la dictadura de Primo de Rivera. L'estiu de 1928 va ser
detingut. Durant
els anys republicans milità activament a Barcelona i en 1937
era
representant de l'Ateneu Llibertari del barri barcelonès de
Verdum. En 1937 col·laborà en Tierra y Libertad.
En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Finalment acabà
instal·lant-se a Banhèras de Bigòrra,
on treballà
d'ajustador mecànic. Molt amic d'Antonio Morales
Guzmán, en 1947 era secretari
de la Comissió d'Estudis Econòmics i Socials de
la Regional d'Andalusia en
l'exili i membre de la Comissió de Relacions de la Regional
d'Andalusia. En
aquests anys col·laborà en diverses publicacions
llibertàries (CNT, Cultura Proletaria,Ruta,Solidaridad Obrera, etc.). Fou autor
de diversos estudis sobre economia federalista i de diversos aspectes
de la
societat llibertària. Sa companya fou Francisca Bosch Esfer,
amb qui tingué dos
infants, Francisco (Paco) i Helios.
José
Piedra Vázquez va morir l'1 de gener de 1949 al seu domicili
de Banhèras de
Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat
quatre dies després.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Alexandre
Sapoundjiev
- Alexandre Sapoundjiev:El 18 de febrer de 1893 neix a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, Alexandre Sapoundjiev sempre restarà un infatigable militant fins a la seva mort, el 6 de juliol de 1975 a Bulgària.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.