Anarcoefemèrides del 17 de febrer
Esdeveniments
Interrogatori d'Émile Henry
- Repressió arran del Terminus: El 17 de febrer de 1894, després de l'atemptat amb bomba de l'anarquista Émile Henry al cafè Terminus de París (França) el 12 de febrer, la policia francesa desencadena una forta repressió contra els cercles llibertaris, procedint a nombrosos escorcolls i detenint un gran nombre de militants anarquistes que més tard varen ser jutjats en el famós Procés dels Trenta.
***
Cartell
amb la reproducció del pacte
- Pacte amb Carranza: El 17 de febrer de 1915 a l'edifici de Faros del port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) se signa un pacte politicomilitar entre l'anarcosindicalista Casa de l'Obrer Mundial (COM) i el govern«revolucionari constitucionalista» de Venustiano Carranza. El pacte, redactat el 12 de febrer i publicat el 20 de febrer, serà signat per Rafael Zubarán Capmany, ministre de l'Interior de Carranza i Primer Cap de l'Exèrcit Constitucionalista, i vuit dirigents de la COM (Rafael Quintero, Carlos M. Rincón, Rosendo Salazar, Juan Tudó, Salvador Gonzalo García, Rodolfo Aguirre, Roberto Valdés i Celestino Gasca Villaseñor). Amb aquest pacte, els sindicalistes formaran part de les tropes de Carranza mitjançant les «Brigades Sanitàries Anarquistes» i en els«Batallons Rojos», que acabaran lluitant contra les tropes de Francisco Villa i d'Emiliano Zapata. A canvi, Carranza els donarà locals (a León, Tampico, Guadalajara, Colima, Monterrey, Tabasco, Tlaxcala, Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Torreón, etc.) i periòdics, com ara Ariete o Revolución Social. Aquesta publicació lloarà les lleis laborals dels«heroics caps constitucionalistes» i s'arribarà a afirmar que el«triomf del constitucionalisme és el triomf de la Llibertat». L'aliança marcarà la història del moviment obrer mexicà i instaurarà les bases de la creació de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), veritable corretja de transmissió del poder. El «realisme» sembla apoderar-se de la major part dels anarcosindicalistes: es declara caduca l'era de la rebel·lió, es busca la protecció de l'Estat, penetren tota casa de polítics (carrancistes, marxistes, etc.) predicadors de la revolució a terminis i de la necessitat d'un tutor (cabdill, partit o Estat). Els grups hegemònics aconsegueixen imposar la seva llei: d'ara endavant, tot treballador ha de respectar i seguir les normes establertes per associar-se, fer vaga, discutir amb el patró, sortir al carrer en manifestació, etc. L'Estat es converteix en l'àrbitre suprem: l'Estat decidirà en última instància si una vaga és legal o il·legal. Malgrat tot, va haver un sector anarcosindicalista (ferroviaris, petrolers, treballadors tèxtils de Puebla i de Veracruz, electricistes, etc.) que no acceptà aquesta aliança i rebutjà la orientació política de l'anarcosindicalisme; aquest sector donarà lloc a la creació de la regional mexicana de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
***
Cartell
de l'acte
- Conferència de Borghi: El 17 de febrer de 1946 el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi fa una conferència al Teatro Storchi de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) sota el títol «Perché siamo rimasti anarchici» (Per què romanem anarquistes). L'acte va ser organitzat per la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI).
***
Cartell
de l'acte
- Conferència de
Maitron: El 17 de febrer de 1968, a la Salle de la Maison
Verte de París
(França), l'historiador Jean Maitron fa la
conferència «Pelloutier. Syndicalisme
d'hier et d'aujourd'hui». La conferència sobre
l'anarcosindicalista Fernand
Pelloutier, a la qual va seguir un debat, estava organitzada per«La Ruche
Culturelle et Libertaire. Les Amis de Sébastien
Faure».
Naixements
Foto policíaca d'Alphonse Surgand (4 de març de 1894)
- Alphonse
Surgand:
El 17 de febrer de 1859 neix al V Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista Bernard Alphonse
Surgand. Sos pares es deien Jean Claude Surgand, representant
comercial, i Agustine Vial, cosidora. A començament dels
anys
noranta vivia al
número 11 del carrer
Partants de París (França) i treballava
d'ataconador. L'abril de 1893, per a la
convocatòria d'eleccions municipals, fou un dels candidats
abstencionistes a
Charenton-le-Pont (Illa de França, França),
juntament amb Lucien Guérineau a
Bagnolet (Illa de França, França) i Jean Billot
al XII Districte de París. En
1893 assistí a les reunions de les Joventuts dels
Antipatriotes i del grup
anarquista que s'arreplegava a la sala del Chateau Rouge, al carrer des
Vignoles del XX Districte de París. A començament
de gener de 1894 va ser
detingut amb una quinzena de companys a París quan les
agafades
antianarquistes. El 4 de març d'aquell any va ser novament
detingut amb 12
companys i fitxat per Alphonse Bertillon. Sembla que despré
s'establí a Baccarat (Lorena, França),
Desconeixem la
data i el lloc
de la
seva defunció.
***
Charles Ogerau
-
Charles Ogerau: El 17
de febrer de 1868 neix al X Districte de París
(França) el
fotògraf retratista anarcoindividualista Charles Pierre
Ogerau –el llinatge
sovint citat erròniament Ogereau.
Sos
pares es deien Frédéric Pierre Ogerau, negociant,
i Albertine Philippine
Grosholz, i tingué una germana, Albertine Marie Ogerau, i un
germà, Frédéric
Philippe Ogerau. Fotògraf d'art reconegut a
París, fou el retratista oficial de
la presidència i de nombroses autoritats franceses–fotografià Félix Faure,
president de la III República francesa, al seu llit de
mort– i d'actrius
famoses (Berlix, Emma Calvé, Lucy Gérard,
Cléo de Mérode, Séverine, Marie-Louise
Thibaud, Valois, etc.). Moltes de les seves fotografies s'editaren en
postals. Obrí
un important estudi fotogràfic al número 18 del
bulevard Montmartre de París i
anomenà com a director de vendes l'anarquista Alfred
Fromentin, que acabà
casant-se amb sa germana Marie. En 1902
col·laborà, amb altres companys (Antoine
Antignac, Alfred Fromentin, Charles Malato, Henri Zisly, etc.), en el
periòdic L'Indiscutable.
Amb Alfred Fromentin,
fundà el periòdic anarcoindividualista Le
Balai Social. Tribune libre à tous les protestataires de
l'arrondissement,
que publicà 23 números entre desembre de 1904 i
gener de 1906. Visqué a la
urbanització creada per sa germana i son cunyat a
Choisy-le-Roi i sempre va
està molt lligat a les activitats anarquistes d'Alfred
Fromentin. Sa companya
fou la veneçolana Clotilde Pietri Daudet, amb qui
tingué una filla, Germaine
Elisa Ogerau, el 22 de desembre de 1897. Charles Ogerau va morir el 15
d'agost
de 1908 a Saint-Brevin-les-Pins (País del Loira,
França) i va ser enterrat posteriorment
al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Fanny
Clar en L'Atalante
(1934)
- Fanny Clar:
El 17 de febrer de 1875 neix al IV Districte de
París
(França) la
periodista i escriptora feminista
i anarquista, i després socialista, Clara Fanny Oliver–diverses fonts citen
erròniament el seu llinatge com Olivier–,
coneguda com Fanny Clar i que va
fer
servir el pseudònim Francine.
Néta d'un communard,
sos pares, òptics de
professió, es deien Guillaume Antoine Vincent Oliver i
Estelle Blanche
Goulancourt. Casada amb el comptable Émile Jean
Célié, el 21 de febrer de 1897
va tenir un fill amb ell, Jean Clare Guillaume
Célié. En aquesta època vivia al
número 70 del carrer Batignolles de París.
Posteriorment s'uní amb el
dissenyador i escultor Charles Louis Diligent (Raphaël
Diligent), qui li va dibuixar algunes de les portades dels
seus llibres. En 1904 col·laborava en Le
Libertaire sota el pseudònim Francine
i entre 1910 i 1912 en Les Temps Nouveaux.
Va està molt lligada a Miguel Almereyda. També
formà part de la Lliga
Internacional per a l'Educació Racional de la
Infància (LIERI), fundada en 1908
per Francesc Ferrer i Guàrdia. A partir del 21 d'agost de
1912 va escriure
setmanalment una crònica «femenina» per
al periòdic La Guerre Sociale,
sota el títol «Notre coin» (El nostre
racó). Seguint
les passes de Miguel Almereyda, l'11 de desembre de 1912
anuncià en La Guerre Sociale
la seva adhesió a la
socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO)
i el novembre de
1913 entrà a formar part de Le
Bonnet
Rouge. Organe de la défense républicane,
de Miguel Almereyda. En 1913
col·laborà en el periòdic L'Équité de
Marianne Rauze. Durant la Gran Guerra va escriure textos pacifistes,
fet pel
qual alguns la titllaren de «derrotista». A partir
del 6 d'octubre de 1916
publicà un fulletó sentimental en lliuraments (La Rose de Jéricho) en L'Humanité.Cap el 1920 s'establí amb son company
Raphaël Diligent a Dampmart (Illa de
França, França), on la parella jugà un
paper important en la Federació
Departamental de Sena i Marne de l'SFIO després de
l'escissió sorgida arran del
Congrés de Tours d'aquell any. Mantingué estrets
contactes amb periodistes
llibertàries, pacifistes i feministes com ara Alice La
Mazière, Henriette
Sauret, Séverine, Madeleine Vernet, etc. Durant el
període d'entre guerres,
juntament amb son fill, col·laborà en nombrosos
periòdics feministes,
socialistes i sindicalistes de la Confederació General del
Treball (CGT), com
araL'Action
Féministe, La
Bataille Syndicaliste, La Bourgogne
Républicaine, Floréal,Gil Blas, La
Lutte sociale de Seine-et-Oise, Le Midi
Syndicaliste, Le
Peuple, Le Populaire, Le Travail de Seine-et-Marne, etc. Entre
1923 i 1925 fou secretaria de redacció de la segona
sèrie del periòdic L'Ordre
Naturel. Journal des Peuples. En
aquests anys col·laborà en nombroses publicacions
anarquistes i llibertàries,
com ara Cahiers des Amis de Han Ryner,Les Hommes du jour (1908-1913), La Mère Éducatrice
(1917-1939), Notre Voix
(1919-1920), L'Ordre Naturel
(1920-1922), La Muse Rouge
(1922-1926), L'En-Dehors
(1922-1939), Le Semeur de Normandie
(1923-1926), etc.
Novel·lista reconeguda, també conreà
la poesia, el teatre i la literatura
infantil i en 1924 va ser admesa en la Societat de les Gents de Lletres
(SGDL)
de França. També va
col·laborà molt en premsa literària i
comercial, moltes
vegades amb articles sobre art i femenins (L'Âge
Heureux, L'Avenir de Bougie, Comoedia, Le
Courrier Européen, L'Éclair
de l'Ain, L'Ère Nouvelle,Le Madécasse,Notre Voix, L'Oeuvre,Le Petit Journal
Illustré, Le Peuple de
Bruxelles, Pour Elle, Le Soir, La
Vague, La Vie Féminine,La Voix des Femmes, Vouloir, Vu, etc.). En 1932 vivia entre Orgerus
(Illa de França, França) i al número
27 del carrer Eugène Sue de París i en
1933 residia al número 3 del carrer
Campagne-Première de París, el seuúltim
domicili. Publicà el poema«Bouche-d’Or» en Almanach
de la paix 1934 (1933). En 1934 participà en un
paper secundari en la
pel·lícula L'Atalante
de Jean Vigo,
fill de Miguel Almereyda, amb qui tenia amistat, i ja havia participat
l'any
anterior en el rodatge de Zéro de
conduite–son company Raphaël Diligent
també participà en els dos films. Entre
les seves obres podem destacar Céline, petite
bourgeoise (ca. 1919), Les
mains enchantées (1924, 1939, 1946 i 1959), Les
Jacques (1926) La
Maison des sept compagnons (1928 i 1947), Les trois
souhaits de Babette (1928),
Les trois biens du pauvre homme
(1928), La ronde de la maison. Livre de lecture courante pour
le cours
préparatoire (1929) Vitivit et sa
nichée. Histoire d’une famille de
pinsons (1931), L'appel de l'homme de l'usine, du
chantier, manifeste
(1932), La colombe blessée (1932), L'enfant
sans larmes (1932), L'île
aux épouvantails (1935), Nous allons
jouer…Théâtre
des petits dédié aux grands (1935), Sans
rimes… non sans
raisons (1935), Dix-sept et un (1938) i Le
jardin des mille
soucis (1939). Fanny Clar va morir el 20 de febrer–diverses
fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 1944
al seu domicili del XIV
Districte de París (França) i va ser incinerada.
***
Notícia
sobre el processament d'Alphonse Moussault apareguda en el diari de
Dijon Le
Progrès de la Côte-d'Or del 31 de
juliol de 1909
- Alphonse
Moussault: El 17 de febrer de 1877 neix a
Besançon (Franc Comtat, Arpitània)
l'anarquista Alphonse Louis Moussault. Sos pares es deien Benjamin
Célestin
Moussault, torner, i Aglaé Gautherot. Xarcuter de
professió, era anarquista
partidari de la «propaganda pel fet».
Instal·lat a Dole (Franc Comtat, França),
el 14 d'abril de 1908 va ser condemnat a 50 francs de multa per ofenses
a la
senyora Delamotte, qui li devia diners. En plena vaga de empleats de
correus, durant
la nit del 14 al 15 de maig de 1909, va ser sorprès pels
gendarmes, amb l'obrer
fabril Joseph Dupoux, encenent una bomba de 10 quilos
col·locada en un pal
telegràfic al carrer del Château-d'Eau de Dole;
aquella mateixa nit, les línies
telegràfica, telefònica i subterrània
van ser tallades per sabotatges
anarquistes a diverses localitats (Chantilly, Moret-sur-Loing,
Saint-Germain,
etc.). Processat per aquest fet, va ser jutjat el 3 d'agost d'aquell
any pel
Tribunal Correccional de Dijon i condemnat a un any de presó
i a 200 francs de
multa; Joseph Dupoux va ser condemnat a la mateixa pena en
rebel·lia, ja que no
va ser detingut i es trobava desaparegut, encara que el gener de 1911
va ser capturat
a París (França). El 5 d'agost de 1910 es
casà a Dole amb Irma Josephine
Thiriet (Jeanne Thiriet). En la
dècada dels vint vivia al número 2 del carrer
Michelet de Suresnes (Illa de
França, França), on treballava de xarcuter. En
aquesta època va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran
Guerra va ser mobilitzat en
el 41 Regiment d'Infanteria i va ser destacat a la fàbrica«Schneider» de
Besançon com a mecànic. En 1919 els informes
policíacs apuntaven que havia
abandonat la regió parisenca i en 1923 figurava en un
llistat d'anarquistes
desapareguts del departament del Sena, sospitant que tal vegada es
trobava per
la zona nord francesa. Alphonse Moussault va morir el 3 de desembre de
1956 a
Courbevoie (Illa de França, França).
***
Necrològica
de José Cruz Molina apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de juliol de 1968
- José Cruz Molina: El 17 de febrer de 1892 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Cruz Molina. Sos pares es deien Juan Cruz i Encarnación Molina. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Treballà per lliure, sense patrons, i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Granada de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En diferents ocasions fou membre del Comitè Pro-Presos i ajuda un gran nombre de companys perseguits (Aladabaldetrecu, Crespo, Morales Guzmán, etc). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat en diferents ocasions. El desembre de 1930 va ser detingut a Granada, juntament amb una vintena de companys (Alcántara, Amadeo, Birgos, Guillermo, López Parra, Noguera, Maroto, Ramiro, Robles, Rosillo, Benito Pavón, Zarco, etc.); empresonat, va estar a punt de ser deportat si no hagués estat per una vaga general que es desencadenà i permeté el seu alliberament. En 1934 va ser novament detingut i torturat fins gairebé la mort. Quan la situació ja era insostenible a Granada, a començament de 1936 s'establí a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), on s'ocupà de la construcció d'un grup escolar, fet pel qual segurament salvà la vida el juliol de 1936, ja que els falangistes el buscaven per Granada capital. El 18 de juliol de 1936 participà en els combats a Motril i organitzà un grup de voluntaris que realitzaren fortificacions i minaren les entrades a la localitat. Posteriorment fou responsable d'un batalló de sapadors fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Orleans, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT del sector«ortodox». José Cruz Molina va morir el 29 de gener de 1968 al seu domicili d'Orleans (Centre, França). Deixà companya, Josefa Jiménez, i fills.
***
Necrològiques
de Josep Rosell Solé i d'Elvira Gamisans apararegudes en el
periòdic tolosà Espoir del 9 de
maig de 1976
- Josep Rosell
Solé: El 17 de febrer de 1892 neix a Bellcaire
d'Urgell (Noguera, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Rosell Solé–a vegades el primer
llinatge citat erròniament Rossell.
Sos
pares es deien Miquel Rosell i Celestina Solé. Quan era molt
jove emigrà a
Barcelona (Catalunya), on s'afilià al Sindicat de la Fusta
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en els grups
anarquistes. A finals dels
anys vint, a causa del seu activisme a les obres de la presa i de la
centra
hidroelèctrica de Camarasa (Noguera, Catalunya),
hagué d'exiliar-se a França.
En 1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a Catalunya. Arran
del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre dels
comitès de la Federació
d'Industria de la Fusta confederal. Segons alguns, presidí
el Sindicat Únic de
Treballadors (SUT) de Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya),
adherit a la
CNT, després d'haver militat en el Sindicat Fabril i
Tèxtil de Manresa (Bages,
Catalunya), però sembla que es tracta d'un altre Josep
Rosell Solé. El febrer
de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Posteriorment
s'integrà en les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE), sempre en contacte amb el moviment
confederal.
Sa companya, l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa
Gamisans Fainé, i sos
infants van ser reenviats a l'Espanya franquista per les autoritats
franceses. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona
(Llenguadoc, Occitània). En
1947 va ser delegat en el II Congrés de la CNT i del
Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En
1950 s'establí a
Le Havre (Alta Normandia, França), on milità en
la Federació Local de la CNT.
Pogué reunir-se finalment amb sa companya i son fill Emili
que havien passat
clandestinament la frontera. En 1952 fou delegat al Ple de Regionals
confederals que se celebrà a Aymare (Guiena,
Occitània). Josep Rosell Solé va
morir el 22 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 28 de febrer– de 1975
a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França).
***
Necrològica
de Tomàs Vericat Roig apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 9 de febrer de 1958
Tomàs Vericat
Roig: El 17 de febrer de 1901 neix a Traiguera
(Baix Maestrat, País Valencià)
l'anarcosindicalista Tomàs Vericat Roig. Sos pares es deien
Baptista Vericat i Maria Roig. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i patí els camps de
concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE). Després de la
II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya
fou Carme Cervera. Malalt de cor
i asmàtic, Tomàs
Vericat Roig va morir el 11 de gener de 1958 al seu domicili de
Serinhan (Llenguadoc,
Occitània).
***
Luigi Gavioli
- Luigi Gavioli: El
17 de febrer de 1902 neix a Mirandola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Luigi Gavioli. Sos pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri.
Després
d'una infància viscuda en la més absoluta
misèria, en 1918 es traslladà a
Gonzaga (Llombardia, Itàlia), on va fer feina d'aprenent en
una pastisseria i
entrà en el grup anarquista local. Participà
activament en les agitacions del«Bienni Roig» (1919-1920) i l'agost de 1921
patí una agressió feixista a prop
de Reggiolo (Llombardia, Itàlia). Poc després,
els feixistes intentaren
incendiar casa seva. L'1 de febrer de 1930
s'instal·là a Verona (Vèneto,
Itàlia) i en 1933 s'establí definitivament a Roma
(Itàlia), vivint anys de
relativa tranquil·litat fent feina com a representat
comercial. Regularment
realitzà visites a Mirandola, per saludar família
i amics. El 27 de juliol de
1934 es casà amb Virginia Benatti. En 1936 era propietari
d'una lleteria i d'un
cafè, on treballava son germà Nando Gavioli, un
dels antifeixistes més actius
de Mirandola. Després de l'ocupació alemanya
d'Itàlia, entrà a formar part del
moviment clandestí antifeixista. En 1944
s'integrà en els Gruppi d'Azione
Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) de
Roma, a la zona del barri Itàlia,
participant en diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu
domicili
trobaren refugi jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la
línia del
front al sud de la península. A començaments de
març de 1944, a causa d'una
delació, va ser detingut amb sa companya i un dels seus dos
fills. Torturat
durant molt de temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de
març va ser
traslladat a la presó romana de Regina Coeli. El 24 de
març de 1944 Luigi
Gavioli va ser portat pels nazis, amb altres 334 homes, a les pedreres
de marès
abandonades a prop de la Via Ardeatina de Roma i afusellat en
represàlia per
l'atac partisà del carrer Rasella, on havien mort 33 soldats
alemanys. El seu
cos reposa al sarcòfag número 102 del Santuari
Nacional de la Fossa Ardeatina.
***
Necrològica
de Diego Julián Granados Triviño apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 23 de
setembre de 1979
- Diego Julián
Granados Triviño: El 17
de febrer –algunes fonts citen erròniament l'11 de
febrer– de 1907 neix a Zalamea de
la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Diego
Julián
Granados Triviño. Sos pares es deien Diego
Granados i
Antonia Triviño. Durant la guerra exercí de metge
i d'oficial en una unitat
comunista. Exiliat, en els anys quaranta estava afiliat a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) «reformista» de Biarritz
(Lapurdi, País Basc). En
1967 ja vivia a La Rochelle i en diverses ocasions va ser nomenat
secretari del
Nucli Confederal de Poitou-Charentes. Sa companya fou María
de los Ángeles Luengo.
Malalt del cor, Diego Julián Granados Triviño va
morir el 29 de juliol de 1979 a
l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes,
França).
***
Necrològica
de Pasqual Señer Lucero apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 d'abril de 1989
-
Pasqual Señer Lucero: El 17 de febrer de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes
fonts citen erròniament Salt
(Gironès,
Catalunya)–
l'anarcosindicalista Pasqual Señer Lucero. Sos pares es deien Pere Señer,
ferroviari, i
Florentina Lucero. Prengué la feina de son pare i abans de
la
guerra civil milità en el Sindicat de la
Indústria Ferroviària de Saragossa
(Aragó, Espanya), de Barcelona (Catalunya) i de Girona
(Gironès, Catalunya) de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 participà activament en la
resistència a Girona i marxà com a
voluntari cap el front. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment va ser enrolat en
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la zona de
Sant Ors
(Alvèrnia, Occitània), on, a partir de 1943,
formà part del nucli clandestí de
la CNT. Després de la II Guerra Mundial s'establí
amb sa família a Clarmont
d'Alvèrnia, on ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica en la Federació Local
de la CNT. Fou delegat en diferents assemblees regionals i en
congressos de
l'exili. Pasqual Señer Lucero va morir el 13 de
març de 1989 a l'Hospital Sabourine de
Clarmont (Alvèrnia,
Occitània), un mes després de sa companya Carme
Cruset (Carmeta),
i ambdós van ser enterrats
al cementiri de Saint Jacques d'aquesta població.
***
Luis Obregón
Adrián
- Luis Obregón Adrián: El 17 de febrer de 1921 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Luis Obregón Adrián. Fou fill de Luisa Adrían i del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao i d'Ortuella Pedro Obregón; autodidacta, va ser detingut en nombroses ocasions per activitats sindicals i durant vagues, processat i desterrat per la mort del gerent d'Alts Forns; arran de la repressió engegada després del fracàs de la revolució asturiana de 1934 va ser novament detingut amb son fill Inocencio, militant de les Joventuts Llibertàries. En 1936, quan tenia 15 anys, Luis Obregón Adrián cavà trinxeres a Larrabetzu, per frenar l'ofensiva feixista sobre Biscaia. Patí les penalitats de la guerra; son pare, tinent d'un batalló de sapadors, i son germà Inocencio van ser capturats per les tropes franquistes a Santander. En 1937 entrà a treballar a la fàbrica Aurrerá. En 1954 passà a treballar a La Naval i intervingué en les primeres vagues. Com no coneixia cap militant de la CNT clandestina, ingressà en la Unió General de Treballadors (UGT) de la mà de Nicolás Redondo. Participà en les lluites obreres dels anys seixanta i setanta i per la seva activitat sindical al marge dels jurats d'empresa va ser multat en diferents ocasions, declarant-se insolvent, segons la tàctica del sindicat. A finals de 1969 purgà un mes de presó per impagament d'una d'aquestes multes. També patí presó preventiva amb motiu de les celebracions del Primer de Maig o quan les mobilitzacions andaluses de 1971. Fou detingut durant quatre mesos a causa dels afusellaments dels tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i de dos etarres el 27 de setembre de 1975. Durant la seva detenció morí el dictador Francisco Franco. En 1977 contactà amb la CNT i començà a militar en el sindicat anarcosindicalista, primer en la Federació Local de San Salvador del Valle i després en la de Barakaldo. Participà activament en tasques orgàniques confederals i en la comparsa Hontzak. El 18 de juny de 2006 va rebre, juntament amb altres antifranquistes, un homenatge a Bilbao i a Artxanda. Luis Obregón Adrián va morir el 25 de novembre de 2010 a l'Hospital de Cruces de Barakaldo (Biscaia, País Basc) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'Ortuella (Biscaia, País Basc).
***
Serge
Torrano en una manifestació (ca. 1971)
- Serge Torrano: El
17 de febrer de 1950 neix a Sureda (Rosselló, Catalunya
Nord) el comunista
llibertari i sindicalista Serge Rafino Torrano. Era fill d'una
família simpatitzant
del Partit Comunista Espanyol (PCE). Son pare, José Torrano,
era un espanyol
que passà a França amb la Retirada i
s'instal·là al Llenguadoc on treballà
com
a obrer en una cooperativa agrícola i on, durant els anys
cinquanta, fou
delegat de la Confederació General del Treball (CGT); sa
mare, Sylvana Georgette Sforzy,
milità en els Socors Populars. Dos de sos germans i dues de
ses germanes també
van ser militants de Société Nationale des
Chemins de Fer Français (SNCF,
Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) de la CGT. Son tercer
germà va
militar en la CGT de la companyia aèria privada Europ.aero.
Després d'obtenir
el certificat d'estudis primaris, en 1967 Serge Torrano
aconseguí una titulació
de serraller i va ser contractat entre 1967 i 1969 com a obrer
metal·lúrgic en
les empreses Richier, d'Elna, on visqué les seves primeres
lluites sindicals, i
Navarro, de Sant Genís de Fontanes, al Rosselló
català. Quan els fets de «Maig
del 68», després d'haver pintat «En
vaga» en un dels dipòsits de la
fàbrica,
agafà un tren i marxà cap a París per
a viure directament els esdeveniments,
instal·lant-se finalment a la capital francesa. En 1969 va
ser contractat per
l'SNCF com a ferroviari a l'estació de selecció
de trens de Juvisy-sur-Orge
(Illa de França, França). Posteriorment
treballà, fins a la seva jubilació, com
a guardaagulles de la regió de París-Sud-Oest
(estació d'Austerlitz). En 1971
prengué part en la important vaga de l'SNCF de juny, marcada
pel radicalisme
sorgit del «Maig del 68». Crític amb
l'actitud de la CGT durant el conflicte,
va ser expulsat d'aquest sindicat i aleshores s'afilià a la
Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Durant aquest
mateix 1971 s'adherí al
Grup Llibertari «Jules Vallés» de
l'Organització Revolucionària Anarquista
(ORA), on freqüentà destacats militants, com ara
Corinne i Ramon Finster,
Claude Beaugrand, Rolf Dupuy, Dominique Gaultier, Michel Ravelli,
Daniel i
Marie Guérin, Gérard Mélinand,
Geneviève Pauly, Guy Gibaud, etc. En 1972,
després
de seguir un curs de formació en «Edit
71», la impremta muntada per l'ORA, va
ser en diverses ocasions membre del consell de redacció de
la revista Front Libertaire des Luttes de
Classes,òrgan de l'ORA i de l'OCL. Amb Henri
Célié i Claude Beaugrand, fou l'iniciador
del butlletí corporatiu Le Rail
Enchaîne.
Journal des cheminots comunistes libertaires (1973-1976).
També milità en
el grup anarquista del XIII Districte de París i
freqüentà Daniel Guérin,
Michel Ravelli i Ramon Finster. Prengué part en la
militància de barri al XIII
Districte de París i entre juliol de 1973 i l'estiu de 1974
animà el periòdic
de contrainformació Le Canard du
13e.
L'abril de 1974 publicà l'únic número
del butlletí Terrain d'aventure.
Entre 1975 i 1977 col·laborà en la revista
teòrica parisenca Pour,
dirigida per
Gérard Sebbah, i entre 1976 i 1977 en Pour
l'autonomie ouvrière, l'abolition du salariat,òrgan teòric de l'ORA. L'abril
de 1976, durant el Congrés de l'ORA d'Orleans (Centre,
França), on va ser expulsat
de la tendència de la Unió dels Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL), es
posicionà amb la majoria que passà a anomenar-se
Organització Comunista
Llibertària (OCL). L'agost de 1976 es casà amb
Chantal Savidan, amb qui tingué,
el juliol de 1979, un fill, Julien. En 1977, seguin la línia
a partir d'ara
antisindicalista de l'OCL parisenca, dimití de la CFDT i es
va unir a un
col·lectiu radical i autònom de ferroviaris.
També participà en l'Assemblea
General Parisenca dels Grups Autònoms (AGPGA). Durant els
anys setanta
participà en nombroses ocupacions d'immobles, sempre al seu
districte, contra
la gentrificació i els desnonaments. En 1979
renuncià a l'antisindicalisme,
abandonà l'OCL i s'afilià a la CFDT. A partir de
1979 col·laborà en Courant
Alternatif, que prengué el
relleu de Front Libertaire des Luttes de
Classes. Durant l'hivern 1986-1987 participà
activament en la gran vaga de
l'SNCF, on, per primera vegada, constatà la necessitat de
coordinació dels vaguistes.
Durant aquest moviment va fer costat la Coordinació Nacional
Intercategorial
(CNI), que va ser contestada per nombrosos companys, com ara Henri
Célié, que
li reprotxaven d'estar manipulada per Lluita Obrera (LO). Un els
principals
animadors d'aquest CNI fou Daniel Vitry, militant de LO, amb qui ell
tenia
molta confiança. Fou un dels organitzadors del grup de
més de dos-cents
ferroviaris que s'uniren a la manifestació estudiantil en
protesta per la mort
del jove Malik Oussekine, assassinat durant la nit del 6 de desembre de
1986
per motoristes de la policia parisenca. Posteriorment,
participà en totes les
grans i petites vagues promogudes per l'SNCF, especialment en 1995, en
2003 i
en 2010, data en la qual es va jubilar. Durant uns quinze anys,
participà
regularment durant els conflictes de l'SNCF en Chroniques
syndicales de la radio de la Federació Anarquista
(FA),
on analitzava, amb altres companys, les lluites que es portaven a
terme. En
1989 va ser elegit per unanimitat, fins i tot amb els vots dels
militants de
LO, secretari del sindicat de París-Sud-Oest
(estació d'Austerlitz) de la CFDT.
El desembre de 1995 participà activament en la vaga contra
la depauperació de
les pensions de l'anomenat «Pla Juppé».
Trencà amb la direcció confederal de la
CFDT, que havia abandonat el moviment, i a començament de
1996 cofundà, amb Jean-Luc
Vidano, Raymond Defrel i altres, el sindicat «SUD-Rail de
París-Rive gauche»
(Austerlitz-Montparnasse), i el juny de 1996 va ser elegit secretari
regional d'aquest
sindicat, on milità fins a la seva jubilació en
2005. Un cop retirat sostingué
el moviment estudiantil contra el Contrat Première Embauche
(CPE, Contracte de
Primera Ocupació) i participà en
l'ocupació de les universitats Tolbiac i
Jussieu. El setembre de 2006 formà part del
col·lectiu «Jeudi Noir», contra els
abusos dels lloguers abusius, i també va ser present en
l'ocupació de l'immoble
del carrer de la Banque de París on es va crear el«Ministeri de la Crisi de
l'Habitatge» per part dels activistes de «Jeudi
Noir», de l'associació Droit Au
Logement (DAL, Associació Dret a l'Habitatge) i del
Mouvement d'Animation Culturelle
et Artistique de Quartier (MACAQ, Moviment d'Animació
Cultural i Artística de
Barri). En 2007 lluità en les vagues estudiantils contra la«Llei Pécresse». En
aquesta època entrà a formar part dels«Amic/gues d'Alternative Libertaire»
i va fer costat la lluita dels «sense
papers». Entre 2012 i 2014 participà en el
festival CinéSolidaires13,
organitzat per l'Unió Local V-VIII Districtes de Solidaires.
En 2014
s'instal·là a Agen i s'integrà en la
Unió Local de Solidaires i s'afilià a
Alternativa Llibertària (AL). El 13 de març de
2015 patí un atac cardíac i un
edema de pulmó, hospitalitzat d'urgència, Serge
Tarrano va morir dues setmanes
més tard, el 30 de març de 2015 a la
Clínica Esquirol-Saint-Hilare d'Agen (Aquitània,
Occitània).
Centenars
de persones acudiren al seu funeral el 2 d'abril i va ser enterrat a
Sant
Andreu de Sureda (Rosselló, Catalunya Nord).
També s'organitzà un vetllada
d'homenatge a la seva memòria al «Folie en
Tête», cafè de la Butte-aux-Cailles,
al XIII Districte de París, gestionat per Liberto Finster,
fill de Ramon
Finster.
Defuncions
Pedro Orobón Fernández
- Pedro Orobón Fernández:El 17 de febrer de 1937 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Havia nascut el 8 de juny de 1899 a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Fill major d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Valeriano també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres–son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT. En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava –els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del «Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt.
---
