Anarcoefemèrides del 16 de febrer
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Port de Barranquilla
- Primera vaga general colombiana:
Entre el 16 i el 21 de febrer de 1910
esclata una vaga general de bracers portuaris, obrers de la
construcció,
ferroviaris i transportistes fluvials a la regió de
Barranquilla, Puerto
Colombia i Calamar (Colòmbia). Considerada com a la primera
vaga general de la
història de Colòmbia, despertà la
solidaritat d'amplis sectors de la població i
obligà els empresaris a concedir un lleuger augment
salarial. A diferència dels
moviments vaguístics de 1918 i de la dècada dels
vint, els vaguistes de 1910
tenen encara una fràgil consciència de la seva
autonomia i barregen a les idees
anarcosindicalistes predominants –idees«estrangeres», com les qualificaren
els sectors patronals, ja que la Costa Atlàntica, que a
causa de la seva
situació geogràfica estava menys aïllada
que la resta del país, rebia la
influència de mariners i d'immigrants anarquistes i
socialistes–, nocions marxistes,
liberals i, fins i tot, tradicionalistes.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
La llibreia lionesa La Plume Noire
- Atemptat a la llibreria La Plume Noire: La nit del 15 al 16 de febrer de 1997, devers les quatre de la matinada, la llibreria anarquista de la Unió Regional Rhône-Alpes de la Federació Anarquista, a Lió (Arpitània), La Plume Noire, és víctima d'un incendi atribuït a l'extremadreta francesa. Tots els llibres i el mobiliari van cremar-se. Els danys van ser importants, però gràcies a la mobilització i a la solidaritat, la llibreria va poder reobrir el 17 de gener de 1998.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera del primer número d'Antisistema
- Surt Antisistema:El
16 de febrer de 2007 surt a Barcelona (Catalunya) Antisistema.
Periódico
anarquista de Barcelona–més tard
portarà els subtítols«Periòdic
anarquista de Barcelona i rodalies» i«Periòdic
anàrquic»–, editat
pel Fòrum
Informal Anarquista de Barcelona (FIAB), de periodicitat mensual, en
castellà –amb alguns articles en
català– i un tiratge inicial de
4.000 exemplars. Era
continuació d'Albesòs, editat
per l'Ateneu Llibertari del Besòs. Volia
ser un fòrum informal d'anàlisi, de
contrainformació i de difusió de les
lluites i ideals antiautoritaris. Tractà temes com la
repressió,
l'antiparlamentarisme, l'okupació, l'especulació,
l'habitatge, l'economia, el
veganisme, l'alliberament animal, l'ecologia, la política
exterior, el
sindicalisme, la poesia, etc. Entre els col·laboradors podem
citar Severo
Rosci, Carol, Liberto, Homo Economicus, David Fernández,
Kabiria, Acratón,
Ceibe, Ramiro Anzit, Jorge Méndez, Panagiotis Masouaras,
Diana Reig, Victor
Revo, Robi Cima, Grabriel Pombo, entre d'altres. En sortiren 30
números,
l'últim el desembre de 2009 i fou substituït per En
Veu Alta. Publicació
Intermitent de la Xarxa Anarquista.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
André Alavoine
- André Alavoine: El 16 de febrer de 1843 neix al barri de Belleville de París (França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Sos pares es deien Charles Joseph Alavoine, impressor empleat de la Impremta Nacional, i Catherine Foix, modista. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
James Guillaume (1866)
- James Guillaume: El 16 de febrer de 1844 neix a Londres (Anglaterra) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia«Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron –combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó–, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi aniràíntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional –Ginebra (1866) i Lausana (1867)– el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes.És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrer és el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare –fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca–, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà ambÉlise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité,òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogieet d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographiqueet administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi.Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la«Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Octave Mirbeau
- Octave Mirbeau: El 16 de febrer de 1848 neix a Trévières (Normandia, França) el periodista, escriptor i polemista llibertari Octave Mirbeau. D'antuvi va ser per tradició familiar un jove burgès reaccionari i antisemita. Més tard, quan va prendre consciència de la injustícia social, se sentí més a prop dels pobres i abraçà els ideals anarquistes. Va col·laborar en el diari Le Cri du peuple, dirigit per la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). D'ençà 1885, preconitzarà l'abstenció en les eleccions. Va publicar diverses novel·les autobiogràfiques (La calvaire, L'abbé Jules, Sébastien Roch), on denunciava l'educació religiosa i la hipocresia burgesa. Va ser també crític de l'art avantguardista i va fer costat joves pintors i escriptors. En 1891 va participar en el diari L'Endehors, que publicava Zo d'Axa. En 1893 va fer el prefaci de llibre de Jean Grave La société mourante et l'Anarchie, que implicarà la condemna de 10 anys de presó per aquest darrer. Mirbeau va esdevenir un periodista prestigiós, un polemista talentós i un cronista temut (sempre se li retraurà la seva misogínia). Quan va esclatar l'afer Dreyfus, prendrà partit pels seus defensors. El desembre de 1897, la seva obra de teatreLes mauvais bergers es va estrenar amb escàndol. Li va seguir una brillant carrera: novel·les –Le journal d'una femme de chambre, va ser publicada en La Revue Blanche, en 1900–; peces teatrals; i una bona col·lecció d'articles antimilitaristes, contra la religió i el conformisme general. Octave Mirbeau va morir el 16 de febrer de 1917, el dia del seu aniversari, a París (França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.![W. C. Owen fotografiat per Anglo French Photo Co. (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/owen/owen01.jpg "W. C. Owen fotografiat per Anglo French Photo Co. (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]")
W. C. Owen fotografiat per Anglo French Photo Co. (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]
- William Charles Owen:El 16 de febrer de 1854 neix a Dinapore (Bengala, Índia) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Fou fill d'una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquestaèpoca esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a LosÁngeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment –va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit–després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»– i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una«pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el«Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). William Charles Owen va morir de càncer el 9 de juliol de 1929 en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
William Charles Owen (1854-1929)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Francisco
Miranda Concha
- Francisco Miranda Concha: El 16 de febrer de 1868 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Miranda Concha –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Sancho. Fou el fillastre d'Anselmo Lorenzo Asperilla –sa mare, Francisca Concha Gordo, després de enviudar de José Miranda, anarquista internacionalista, s'uní a Lorenzo. D'antuvi treballà com a moliner i després com a enquadernador. En 1902 presidí el Comitè Antimilitarista de Barcelona i l'octubre d'aquest mateix any intervingué en una gira de propaganda per Andalusia. El 15 de novembre de 1905 va ser jutjat en l'anomenat «Procés de les Bombes del Coll» –sobre unes bombes trobades a la muntanya del Coll de Barcelona– i fou absolt. Durant la Setmana Tràgica de Barcelona formà part del Comitè de Vaga i, amb Jaume Aragó i García, organitzà un grup a la Rambla que intentà assaltar la comissaria; per aquests fets, l'agost de 1909 hagué de fugir de la Península. Amb Eusebi Carbó Carbó, organitzà el Grup Anarquista Espanyol de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), estretament relacionat amb els exiliats peninsulars de París (França). En aquesta època fou buscat per la policia a Marsella (Provença, Occitània). Participà en la sessió secreta del I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del 16 de setembre de 1911 i fou empresonat cinc dies després de la seva clausura; posteriorment assistí a diverses reunions amb la finalitat d'escampar la vaga revolucionària. En 1912 participà activament en les activitats del Centre Obrer d'Estudis Socials de Barcelona. En aquests anys treballava de mosso de magatzem. El 12 de juliol de 1913 dos textos seus (Diferencias entre el sentimiento y las ideas i Estrofas rojas) van ser llegits en un festival celebrat a l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. El 5 d'agost de 1913 va ser detingut, amb altres companys, a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) durant un míting de vaguistes. Entre 1913 i 1914, quan la CNT era il·legal, fou membre de la seva comissió clandestina a Catalunya. Com a representant la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, va assistir a l'Assemblea Nacional Unitària convocada per la Federació Nacional de l'Art Fabril, celebrada el 18 d'octubre de 1914 a Mataró. Després de la reconstrucció de la CNT, en 1915 va ser secretari ajudant del primer Comitè Nacional confederal i el maig d'aquell any assistí al Congrés Internacional de la Pau del Ferrol. Participà en els mítings pro amnistia de 1916 i 1917 i, en aquest últim any, va ser nomenat secretari de la Regional de Catalunya de la CNT fins que fou substituït per Ángel Pestaña Núñez. Signà, amb Salvador Seguí Rubinat iÁngel Pestaña Núñez, un manifest, publicat el 7 de maig de 1917 en Solidaridad Obrera, on es defensaven de l'acusació de gemanofília solapada i confessaven les seves majors simpaties pels aliats, encara que sense perdre el seu sentit crític, ja que l'imperialisme també inspirava els governs que lluitaven contra l'Imperi Alemany. Entre 1917 i 1918 fou secretari general de la CNT. En aquests anys, participà freqüentment en mítings i gires propagandístiques i fou força actiu en vagues, com ara la vaga general revolucionària d'agost de 1917, en la qual fou membre del Comitè de Vaga a Barcelona, i en la de La Canadenca de 1919. El gener de 1919 va fer un míting, amb Lola Ferrer Miralles, a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), i poc després fou detingut a València i tancat al vaixell-presó Pelayo. El 19 de març participà en el míting de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona proposant en nom dels presos l'acabament de la vaga de La Canadenca. En 1920 fou un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro de Madrid. Durant la dècada dels vint va escriure en Regeneración de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). El febrer de 1921 va ser detingut i empresonat durant dos anys arran de l'assassinat d'Eduardo Dato. Partidari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Porvenir del Obrero, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Tramontana, etc. En 1936, durant la Revolució, fou responsable de les seccions de tancament i repartiment del Comitè de Control del periòdic El Mundo Deportivo de Barcelona. Sa companya fou Carme Groba Esparragó, amb qui tingué tres infants (Mercedes, Marina i Antonio) que sobrevisqueren. Francisco Miranda Concha va morir el 9 de febrer de 1950 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Léon
Rodríguez (ca. 1899)
- Léon Rodriguez:
El 16 de febrer de 1878 neix al IX Districte de París
(França) l'anarquista
anarcoindividualista il·legalista León Armand
Rodriguez, que va fer servir
diversos pseudònims (Ernest Bertran,Benjamín Bolamar, Daucho, Delisle,Duez, Duhesse,Durol, Édouard
Leduc, Roger, Sieronski, etc.). Sos pares, no casats,
es deien Eugène Antoine Rodriguez, artista
dramàtic, i Léonie Thérèse
Etave,
brodadora. Quan tenia 17 anys començà a treballar
en un taller de carrosseria.
En 1896 va ser condemnat per primera vegada a París per«ultratge als costums».
El febrer de 1898 va ser sentenciat a París per«possessió d'arma prohibida» i«insults a l'exèrcit». Fugint de la
repressió es va refugiar a Brussel·les
(Bèlgica), on el 12 de setembre de 1898 formava part del
grup editor del
periòdic anarquista Le
XXème Siècle.
El 15 de setembre d'aquell any va ser detingut amb Joseph Thioulouze
quan
aferraven cartes on es feia apologia de l'atemptat de Luigi Luccheni
contra l'emperadriu
Elisabeth d'Àustria i el 17 de desembre de 1898 va ser
condemnat a Brussel·les
a un any de presó per aquest delicte. Expulsat de
Bèlgica, s'establí a
Anglaterra, on en 1901 va ser sentenciat a nou mesos de treballs
forçats per«emissió de moneda falsa». L'Estat
francès va demanar la seva extradició, que
aconseguí. L'11 de novembre de 1901 va ser condemnat per
l'Audiència del Sena a
cinc anys de reclusió per «emissió de
moneda falsa» i purgà la pena a la
presó
de Melun (Illa de França, França), on
aprengué l'ofici de tipògraf. Un cop
lliure, tornà a Anglaterra, on en 1906 va ser novament
sentenciat a set anys de
treballs forçats per «emissió de moneda
falsa i desvalisaments», pena que acomplí
a la presó de Dartmoor (Princetown, Devon, Anglaterra).
Acusat d'haver intentat
vendre títols furtats en l'atracament a un recaptador al
carrer Ordener de
París pels anarquistes membres de la «Banda
Bonnot» Raymond Callemin i Octave
Garnier, el 12 de març de 1912 va ser detingut a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais,
França). El 26 de març d'aquell any va escriure
al sotsdirector número 2 de
Seguretat Nacional Louis-François Jouin demanant-li la
llibertat a canvi de
lliurar Jules Bonnot i Octave Garnier, però aquesta demanda
no tingué resposta.
El febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena amb
la resta de
supervivents de la «Banda Bonnot» i va ser absolt,
però traslladat després del
veredicte a la presó de Lilla. Jutjat per
l'Audiència de Lilla per «fabricació
de moneda falsa», va ser condemnat per
reincidència a vuit anys de treballs
forçats i a l'assignació de residència
perpètua a la Guaiana Francesa. En 1920
aconseguí evadir-se de la Guaiana i passar a
Veneçuela remuntant l'Orinoco, on
es guanyà la vida fent classes d'anglès.
Posteriorment s'establí a Colòmbia. En
1924, amb un passaport fals a nom d'Édouard
Leduc, s'establí a Nova York (Nova York, EUA).
Durant vull anys, sota el
nom d'Ernest Bertran,
freqüentà els
cercles anarquistes individualistes i sota aquest pseudònim
col·laborà en el periòdic
anarquista francès L'En-Dehors,
on
exposà els seus projectes de colònia anarquista a
Llatinoamèrica. En 1932, amb
un passaport espanyol a nom de Benjamín
Bolamar, arribà a Europa. A París va
fer tres conferències organitzades
pels «Amis de l'En-Dehors»
al Café du
Bel Air de la plaça Maine del XV Districte, on
exposà el seu projecte de
colònia llibertària, tot afirmant que havia
comprat centenars d'hectàrees de
terra a Costa Rica i amb la proposta de posar a disposició
dels companys que es
presentessin voluntaris parcel·les de 15
hectàrees que no tindrien la
possibilitat ni de vendre ni de llogar. En 1933
s'instal·là a Mastatal
(Puriscal, Sanjosé, Costa Rica), amb la intenció
d'arranjar el terreny i
construir un rancho,
però passaren 18
mesos sense que cap company que en un principi s'havia interessat en el
projecte digués res. El 27 de juliol de 1934
prengué un vaixell cap a Nova
York, però en la primera escala va ser detingut per les
autoritats de Veneçuela
i empresonat en una fortalesa. Gràcies a la
intervenció del consolat francès,
alertat pels seus companys, va ser posat en llibertat. Amb un vaixell
va ser
enviat a Fort-de-France (Martinica) per a lliurar-lo a les autoritats
franceses
per a verificar la seva identitat, però a Port-au-Prince
(Haití) es va llançar
a l'aigua. Després d'un tumultuós periple,
aconseguí arribar a Torí on esperà
l'amiga que li havia ajudat a fugir de les garjoles
veneçolanes i va vendre les
terres de Mastatal a Charles Simoneau per 250 dòlars. Amb un
passaport a nom deSieronski, s'establí en
1939, sota el
nom de Bolamar, a Suïssa,
on es
guanyà la vida venent sabó de manera ambulant. A
finals d'abril de 1940 va ser
detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per manca de
llicència per a la venda i
les empentes digitals enviades a la policia francesa permeteren
identificar-lo.
Internat al camp de Witzwil (Berna, Suïssa),
aconseguí novament evadir-se i
arriba a Lausana (Vaud, Suïssa). Gràcies als papers
lliurats per un company
anarquista suís, reprengué l'activitat de venedor
ambulant fins el final de la
II Guerra Mundial. En 1945 passà a Itàlia i
pogué retornar a França gràcies a
la prescripció dels seus delictes. En 1950
retornà a Costa Rica per a trobar-se
amb la seva antiga companya Goya, d'origen indi, amb qui s'havia casat
sota el
nom de Leduc i que havia abandonat
abans de néixer una filla pretesament comuna.
Restà sis mesos a Costa Rica
abans de retornar a Itàlia, però no
visità Mastatal. En 1958 visità novament
Veneçuela i sis mesos després es va fer repatriar
pel consolat francès de Caracas.
Passà la resta de sa vida en una residència
d'Issy-les-Moulineaux (Illa de
França, França). Col·laborà
en Défense de
l'Homme i Contre-Courant,
sota el
pseudònim Bertran, i va
fer algunes
conferències. Sempre anarcoindividualista, va escriure una
biografia que ha
restat inèdita i que es conserva al Centre
d'Història del Sindicalisme de la
Sorbona de París. Léon Rodriguez va morir el 17
d'agost de 1969 a l'Hospital
Fernand-Widal de París (França) i
deixà el seu cos a la ciència.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Martín
Castro
- Martín Castro:
El 16 de
febrer de 1882 neix a Merlo (Buenos Aires, Argentina) el
compositor i payador anarquista
Julián Martín Castro,
conegut com Martín Castro
o El Payador Rojo. Fill d'una
família humil, sos
pares es deien Martín Castro, ferrador de cavalleries, i
María Lecumberry Ypar.
En 1890 quedà orfe de pare i començà a
fer feina d'infant; mai no pogué anar a
l'escola. Aprengué a llegir i a escriure de manera
autodidacta, ben igual que a
fer versos. Cap els 13 anys començà a escriure
els seus primers poemes i acompanyar-los
a la guitarra. Després de treballar de peó de
patí a la finca «La Choza» de
Bernardo de Irigoyen a General Rodríguez (Buenos Aires,
Argentina), ja
adolescent, entrà a fer feina de paleta,
freqüentant els suburbis i els centres
proletaris, i fent cançons al gautxo i a l'obrer i als
costums i penalitats
d'ambdós. Anarcocomunista convençut, en 1917 ja
cantava per a treballadors en
vaga, sindicats, locals obreres i festes proletàries. Les
seves lletres
cantaven contra la propietat privada, la burgesia,
l'Església, els rics, el
capitalisme, l'Estat, els polítics, els militars i les
guerres. Com molts
anarquistes de l'època, condemnava l'alcohol, el tabac i els
divertiments
populars embrutidors. Els seus poemes van estar molt influenciats per
Alberto
Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco i Lev Tolstoi. Arran de
les seves
actuacions, va ser detingut en diverses ocasions i un cop va ser
agredit per
membres de la Lliga Patriòtica. Cap a la dècada
dels vint cantava i recitava
els seus poemes a glorietes, bodegues, pulperías
i salons populars de la Ciutat de Buenos Aires (Buenos Aires,
Argentina),
moltes vegades acompanyat pel seu amic José Antonio Mata. En
1927, amb el
tipògraf anarquista Fernando Gualtieri, coedità
la revista La Voz de los Tiempos. A
més d'aquesta revista col·laborà en La Palestra i Vida
Argentina. Va ser molt amic d'altres payadores,
com ara Luis Acosta García, José Betinotti i
Ambrosio
Río. Un altre amic seu, Justo Monroy, li va regalar dos lots
de terreny a
Ciudadela i ell s'aixecà la casa on visqué.
Després de treballar de paleta,
regentà un modest clos de farratges i acabà la
seva vida laboral com a empleat
de la Salut Pública. A partir de 1945 simpatitzà
amb el govern de Juan Domingo
Perón, encara que mai no cantà en cap
esdeveniment peronista, però aquest fet
va moderar la radicalitat de les seves composicions i fins i tot
reescrigué
algunes lletres adaptant-les a la seva nova posició
política. Publicà una
vintena de llibres de poemes, entre els quals destaquen Armonías
libertarias (1920), Guitarra
roja (1928), Mario y Chala
(1939), Camino del payador (1949), Chispazos del fogón (1950), Versos de Martín Castro
(1950), El huérfano (1952),Hachando los alambrados (1959, amb
Carlos Molina), El fogón de Don
Martín (1964), Los
gringos del país (1967), Los
dos tocayos (1970), El
adiós de Don Martín (1973,
pòstum), Versos criollos de
Martín Castro a Waldemar
Lagos (1987, pòstum) i La
vuelta de
Don Martín (1992, pòstum). La seva obra
ha estat enregistrada
discogràficament per infinitat d'intèrprets
(Claudio Agrelo, Leandro Álvarez, Roberto
Ayrala, Hugo del Carril, Alberto Castillo, Marcos Castro, Oscar del
Cerro, Ignacio
Corsini, José Curbelo, Horacio Guarany, Abel Ivroud, Quiroga
Larreta, Alberto
Merlo, Marcelo Miraglia, Mario Pino, Edmundo Rivero, Carlos Solari,
Carlos
Spaventa, Antonio Tormo, Héctor del Valle, etc.) i entre els
seus poemes més cèlebres
tenim Añoranzas, Así transita el mundo, La
duda, Guitarra roja, El Huérfano, Juancho,
el desertor, Orgullo
gaucho, Payador, Sacco y Vanzetti, etc. Martín
Castro va
morir el 7 d'abril de 1971 a Ciudadela (Buenos Aires, Argentina) i va
ser
enterrat al Cementiri Municipal de General San Martín de
Villa Lynch (Buenos
Aires, Argentina). Tots els anys, el dia de la seva
defunció, payadores
llibertaris de tot arreu es reuneixen
davant la seva tomba per a retre'l tribut. La seva obra va ser lloada
per
l'escriptor Ernesto Sábato i carrers de diverses poblacions
de la província de
Buenos Aires porten el seu nom.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.