Anarcoefemèrides
del 14 de febrer
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera d'El Socialismo
- Surt El Socialismo: El 14 de febrer de 1886 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic El Socialismo. Quincenario socialista, eco de la prensa universal. Primerament sortirà bimensual i després irregularment. Portarà dos subtítols més: «Periòdic socialista» i «Quinzenari comunista anarquista». El periòdic va ser editat per l'anarquista andalús Fermín Salvochea, que havia sortit de presó per la seva participació en la Comuna de Cadis durant l'estiu de 1873. Aquesta publicació anarcocomunista kropotkiana va intentar mobilitzar el moviment anarquista víctima del període repressiu de 1882-1884 i a partir del número 43, del 12 de desembre de 1887, en la redacció estaran representades les «dues escoles anarquistes» (anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes). Va publicar textos de Lafargue, Reclus, George, Lumm, Baz, Joynes, manifests anarcocomunistes i col·lectivistes, circulars de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) i alguns fullets (El Salario, de Kropotkin). Però la publicació serà perseguida per les autoritats, Fermín Salvochea empresonat diverses ocasions i el periòdic finalment deixarà de tirar-se el 12 agost de 1891 després d'haver publicat 76 números. Els projectes de Salvochea de substituir-lo per El Anarquista no van reeixir a causa dels successos de Jerez.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe
- Primera vaga a Fabricato: El 14 de febrer de 1919 es realitza a Medellín (Antioquia, Colòmbia) la primera vaga de les obreres l'empresa tèxtil Fabricato, dirigida i negociada per l'obrera Betsabé Espinosa. Aquesta vaga la van fer les dones sense comptar amb el suport dels seus companys. Betsabé Espinosa, excel·lent oradora, va signar la negociació amb un augment del 40% dels salaris i un acord de 9 hores i 50 minuts de jornada laboral, així com el subministrament d'espardenyes i la promesa del cessament de l'encalçament sexual per part dels caps. També va crear escamots femenins per protegir-se de la repressió policíaca. Aquesta gran vaga va ser la primera feta per dones a Colòmbia.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
La
Guàrdia Civil fora de l'Ajuntament de Terrassa
després de la rendició dels revolucionaris
- Fets de Terrassa: Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932, a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), grups d'anarquistes prenen aquesta ciutat industrial veïna de Barcelona i proclamen el comunisme llibertari. El 14 de febrer les forces llibertàries van celebrar una reunió on van acordar declarar la vaga general revolucionària com a protesta per les 104 deportacions de revolucionaris sorgides arran dels fets insureccionals de la comarca minera de l'Alt Llobregat i del Cardoner i de la posterior repressió que es va escampar a tot Catalunya, País Valencià i Andalusia. Durant la nit del 15 al 16 de febrer, aquests grups anarquistes i anarcosindicalistes, armats amb pistoles, escopetes i granades, van prendre els punts estratègics de la ciutat. La primera mesura va ser posar setge la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven aquarterades 80 parelles de guàrdies comandades per un tinent. Altre grup va prendre possessió de l'Ajuntament, hissant la bandera roja i negra i proclamant el comunisme llibertari. A les vuit del matí del 16 de febrer van acudir reforços de guàrdies procedents de Sabadell. La lluita es va generalitzar a partir d'aquest moment, fent-se forts els revolucionaris a la Casa Consistorial. A l'ordre de rendició aquest van contestar que només es rendirien a les forces de l'exèrcit, cosa que van fer a les onze del matí davant d'una companyia de soldats. La insurrecció formava part de l'estratègia anarquista d'homes com Joan García Oliver, que parlava de«gimnàstica revolucionària», com una mena de preparació del proletariat vers el triomf definitiu de la revolució. En el procés que va seguir a aquests fets van ser processats els següents militants anarquistes: Ramon Casarramona, Antoni i Josep Olivares, Ferran Restoy, Manuel Rico, Tomàs Solans, Miguel Hernández, Diego Navarro, Pau Castells, Benet Cadena, Francisco Galán, Joan Blanes, Delfí Badia, Lluís Fortet, Fidel Lechón, Ramon Folch, Ramon Soler, Llorenç Tapiolas, Josep Rimbau, Josep Puig, Daniel Sánchez, i 20 companys més, entre ells Julià Abad, detingut tres mesos després. Les condemnes que es van pronunciar van ser: quatre llibertaris a 20 anys i un dia; sis companys a sis anys i un dia; dos que van ser absolts; quatre que van ser descartats durant el procés, i la resta d'insurgents condemnats a 12 anys i un dia de presó.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís
- Fundació de la Federació de Col·lectivitats d'Aragó: Els dies 14 i 15 de febrer de 1937 es du a terme al Teatre Goya de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer Congrés Extraordinari de Col·lectivitats d'Aragó, on es funda la Federació de Col·lectivitats d'Aragó. Hi acudeixen 456 delegats col·lectivistes en representació de, segons les fonts, 150.000 a 300.000 col·lectivistes i de entre 275 a 500 col·lectivitats. Segons el reglament acordat, la Federació tenia per missió defensar els interessos dels col·lectivistes, propagar els avantatges del procés col·lectivitzador basat en el suport mutu, tenir cura de les granges d'experimentació i assessorar els agricultors sobre la capacitat de producció dels diversos terrenys posats en producció, preparar tècnicament els joves mitjançant classes especials de capacitació, formar equips de tècnics per aconseguir una producció agropecuària més rendible, fixar les condicions d'intercanvi amb l'exterior establint estadístiques de producció, i crear una Caixa Rural de Resistència per fer front a les necessitats d'ordre financer. La Federació atendria també la instrucció i la cultura general dels associats, mitjançant conferències, cinema, teatre i altres mitjans educatius.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia de la condemna de Pierre Labille apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 12 de gener de 1884
- Pierre Labille: El
14 de febrer de 1862 neix a Montcenis (Borgonya, França)
l'anarquista Pierre
Labille. Sos pares es deien Pierre Labille, fuster, i
Joséphine Juvin. Es
guanyà la vida com son pare d'obrer fuster i ebenista. El 4
de gener de 1884 va
ser detingut al seu domicili, al número 26 del carrer Vauban
de Lió
(Arpitània), sota el delicte de «complicitat
d'amenaces de mort» per un article
publicat al número 5 del periòdic anarquista de
Lió L'Émeute,
del qual portava la gerència. Jutjat, el 9 de gener de
1884 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a dos
anys de presó, a
100 francs de multa i a vigilància especial durant cinc anys
per «amenaces de
mort a la magistratura i als jutges» que condemnaren
l'anarquista Antoine
Cyvoct i com a gerent de L'Émeute
de
Lió, del qual aparegueren set números entre 1883
i 1884. Purgà la pena a la
presó de Saint-Paul. A finals de 1885, segons la policia,
s'establí a Algèria.
En els anys noranta milità en el grup anarquista de Mustapha
(Alger, Algèria) i
va ser gendre de l'anarquista Étienne Lemoine. En 1892
participà en la
subscripció del periòdic Le
Libertaire
d'Alger, publicat per Jean Faure. En 1897 vivia a Rouïba
(Alger, Algèria) i,
segons informes policíacs, l'octubre de 1898
s'instal·là al carrer Michelet de
Mustapha. Sempre va estar molt vigilat per la policia. Pierre Labille
va ser
trobat mort el 14 de desembre de 1898 al seu domicili de
Rouïba (Alger,
Algèria) per l'algutzir que havia anat a desnonar-lo del seu
habitatge després
d'haver-se enverinat, sembla que dos dies abans; deixà un
escrit amb
instruccions sobre les seves darreres voluntats dirigit a un
veí.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Pietro Gori
- Pietro Gori:El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qualés expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones–el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats–va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir Pietro Gori, el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia), va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Julia Bertrand (ca. 1935)
- Julia Bertrand: El
14 de febrer de 1877 neix a les
Vosges (Lorena, França) la mestra, militant anarquista,
antimilitarista,
feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Va ser delegada en el
Congrés
Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7
de setembre de
1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La
Femme Affranchie i més
tard en La Vrille, publicat a Epinal per
l'anarquista Loquier. Inscrita
al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes),és detinguda el 21 d'agost de 1914 i
enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915.
Com a resultat d'una
campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915,
però se la va
separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche,
escola
llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al
seu tancament el novembre de
1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins
a 1925. Va
participar activament en la premsa llibertària de
l'època (L'En Dehors, L'Idée
Libre, Le Libertaire...),
i també va militar contra la vivisecció i
en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de
març
de 1935 impartí la
conferència «Le Tabac. Poison de la vie en toutes
circonstances» a la seu
parisenca de la «Societat contra l'abús del
tabac»,
associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva
llar
parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig
aliat. Julia
Bertrand va morir el 25 de març de 1960.
Julia Bertrand (1877-1960)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
sobre la detenció de Giorgio Bergia apareguda en el
periòdic parisenc La Politique Coloniale
del 5 de juliol de 1905
- Giorgio Bergia:
El 14 de febrer de 1880 neix a Andonno (Piemont, Itàlia;
actualment formà part
de Valdieri, Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen
Biella (Piemont, Itàlia)–
l'anarquista i sindicalista Giorgio Bergia, més conegut com Georges Bergia. Emigrà a
París (França)
i visqué la número 184 del carrer
Saint-Honoré. Es guanyava la vida com a
intèrpret i cap de cambrers en un restaurant i fou delegat
permanent del
Sindicat de Cambrers d'Hosteleria i membre de la comissió
executiva de la Borsa
de Treball. Va ser, amb altres companys (Émile Coulais,
Foray, Foucart, Louis
Pauthier, etc.), un dels organitzadors del míting de suport
als desocupats
celebrat l'11 de juny de 1904 a la Borsa del Treball de
París; en aquest
míting, en el qual havia de participar Louise Michel i que
finalment no va
poder venir, va fer una crida a la unitat sindical. En aquestaèpoca, amb
Frimat, fou secretari de la Joventut Sindicalista de París.
Va ser acusat
d'aferrar cartells, sense el corresponent segell exigit per la llei, de
la
Joventut Sindicalista durant la nit del 17 de novembre de 1904;
processat, va
ser jutjat el 12 de gener de 1905 pel Tribunal Correccional del Sena.
Durant la
nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, a la intersecció
dels carrers Rohan i
Rivoli de París (França), una bomba va ser
llançada contra el seguici oficial
del president de la República francesa Émile
Loubet i del seu hoste, el rei
d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de
veure Sanson et Dalila.
Després d'aquest fet,
va ser detingut i empresonat administrativament, juntament amb un grup
d'anarquistes catalans (Eduard Borsot, Enric Castells i Josep Prats),
per a
investigar la seva possible implicació en aquest fet i,
posteriorment, més d'un
mes més tard, malgrat les queixes de la Lliga dels Drets de
l'Home, se li va
decretar l'expulsió del país. Altres anarquistes
(Caussanel, Bernard Harvey,
Charles Malato, Jesús Navarro, Fernando Palacios i Pedro
Vallina Martínez) van
ser processats per aquest fet. S'establí a Londres
(Anglaterra), on muntà un
restaurant al número 70 de Cleveland Street. Aquest mateix
any participà amb
Giuseppe Di Domizio i Errico Malatesta, en una campanya de
mítings per
protestar contra la repressió desencadenada a
Rússia arran de la revolució
engegada aquell any. A finals de 1905, en una campanya contra les
agències d'ocupació,
creà al seu restaurant una «Oficina de
Col·locació Gratuïta». El 2 de
desembre
de 1905 organitzà una reunió per a la
creació d'una «Lliga de
Resistència»
entre els cuiners italians de la ciutat. El seu restaurant
també era la seu del
secretariat del Sindicat d'Empleat d'Hosteleria i per arribar als
treballadors
de la restauració fundà, amb l'activista angles
M. Clark, el periòdic trilingüe
(anglès, alemany i francès) Revue.
International Organ for the interests of all Employees in Hotels,
Restaurants,
Boarding-Houses, etc. En aquesta tasca d'agitació
i de lluita contra
l'abolició de les agències d'ocupació,
li va fer costat Giacinto Ferrarone (Giacomino
Giacomini), també del Piemont
italià. En la primavera de 1907 vivia al número
199 del carrer Hampstead Road
de Londres. Sembla que en els anys trenta i quaranta vivia a
Niça (País Niçard,
Occitània), on feia d'hoteler, i que pertanyia a la
lògia maçònica«Demos». Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Ángel Pestaña
-Ángel Pestaña Núñez:El 14 de febrer de 1886 neix a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 –completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia–, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923,època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del«Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana,òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. Ángel Pestaña Núñez va morir l'11 de desembre de 1937 a Begues (Baix Llobregat, Catalunya). És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismoúnico? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Joan Baret Cabadosa (31 d'agost de 1914)
- Joan Baret
Cabradosa: El 14 de febrer de 1892 neix a San Miquel de
Fluvià (Alt Empordà,
Catalunya) l'anarquista Joan Baret Cabradosa –possiblement el
segon llinatge
errat per Cabratosa. Sos pares es
deien Sinforiano Baret Llavanesa i Anna Cabradosa Niesga. Es guanyava
la vida
fent de sastre. El 14 de març de 1911, procedent de Figueres
(Alt Empordà,
Catalunya), on vivia a casa dels pares, arribà a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). Després de treballar sis mesos per al sastre Mariani
i de residir a l'hotel
Sansa de la ciutat, marxà cap a Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord), on
residí alguns dies a casa del seu oncle Francesc Cabradosa.
Després treballà
durant un any i mig per al sastre Agustín Leandro de
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). El 12 d'abril de 1913 retornà a
Perpinyà, on treballà per a
diversos patrons, i s'instal·là al
número 46 del carrer de la Fusterie. El 26
de juliol de 1913 es casà amb Tecla Basil a Figueres. El 31
d'agost de 1914 va
ser fitxat per la policia francesa com a «propagandista
anarquista, però no
perillós». Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
André Claudot
- André Claudot: El 14 de febrer de 1892 neix a Dijon (Borgonya, França) el dissenyador, anticlerical i militant anarquista André Claudot. Sos pares es deien Paul François Joseph Claudot, luthier del conservatori de Dijon, i Louise Émelie Fort, cristiana integrista. Alumne de l'escola de Belles Arts de Dijon i becari de l'Escola Nacional d'Arts Decoratives, va freqüentar els anarquistes –especialment Pierre Martin, antic company de captivitat de Kropotkin a Clairvaux– i va lliurar els seus dibuixos per als periòdics anticlericals i llibertaris. Una il·lustració apareguda en Le Libertaire en 1911 li va implicar ser perseguit per la justícia. A Dijon militarà en grups anarquistes, freqüentarà la Borsa del Treball, on lluitarà contra els socialistes (Barabant, Midol), i col·laborarà en la fundació del Comitè de Defensa Social. Fitxat amb el Carnet B per antimilitarista, va ser mobilitzat en 1914, però així i tot, va continuar col·laborant clandestinament durant i després del conflicte en la premsa llibertària, especialment en el periòdic pacifista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Acaba la guerra a Sèrbia iés desmobilitzat l'agost de 1919, tornant a Dijon, on es va casar el 15 de novembre de 1919 amb Suzanne Clémence Verriest. Després s'instal·larà a París i continuarà dibuixant per Le Libertaire, Clarté,La Revue Anarchiste, La Jeunesse Anarchiste, etc. La seva passió per l'Orient el porta en 1926 a Xina, on esdevé professor a l'Institut Nacional de les Arts de Pequín i a l'Institut de les Arts de Hang-Txéou en 1928, i tot enmig de la revolució comunista xinesa. En 1930 torna a París i després a Dijon com a professor de l'Escola de Belles Arts el febrer de 1935. Allunyat de l'anarquisme, s'adhereix a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i a la francmaçoneria (lògia Treball). Va formar part a Dijon del grup Amics de l'Espanya republicana. Apartat de l'ensenyament el setembre de 1941 per francmaçó, participa en la resistència dins el Front Nacional i amb l'Alliberament militarà en el Partit comunista. Va denunciar amb força el franquisme i la guerra del Vietnam. Elsúltims anys de sa vida els dedicarà essencialment a la pintura, creant a la seva casa de Dijon una escola de pintura (L'Atelier). André Claudot va morir el 13 de juny de 1982 a Loeuilley (Alta Saona, França). El cineasta llibertari Bernard Baissat li va consagrar una pel·lícula, Écoutez Claudot (1979).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de Manuel Quero Valdés apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de febrer de 1976
- Manuel Quero
Valdés: El 14 de febrer de 1896 neix a Lugo
(Lugo, Galícia)
l'anarcosindicalista Manuel Quero Valdés. Quan era molt jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya) a la recerca de treball. Trobà feina a la
Companyia d'Aigües, Gas i
Electricitat i en 1918 s'afilià al sindicat del sector de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
després de la II Guerra Mundial milità en la CNT
de l'exili. Formà part
d'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
organització fundada
en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Al final de
sa vida
es retirà al Centre Geriàtric
Beauséjour d'Ieras (Provença,
Occitània) i milità
en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel
Quero Valdés va
morir el setembre de 1975 a Ieras (Provença,
Occitània) i fou enterrat en
aquesta població el 26 de setembre.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Gueorgui Sheitanov
- Gueorgui Sheitanov:El 14 de febrer de 1896 neix a Jambol (Jambol, Bulgària) Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme búlgar. Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925, tenia 29 anys.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Valentina Sáez Izquierdo
- Valentina Sáez Izquierdo: El 14 de febrer de 1903 neix a Quintanilla (Burgos, Espanya) la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills–Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals– i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Valentina Sáez Izquierdo va morir de càncer el 13 de novembre de 1984 a Fàbregues, a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), després d'haver-se traslladat a casa de sa filla des de feia un temps.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de José Val Solán apareguda en el
periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 12 de juny de 1975
- José Val Solán: El 14 de febrer de 1903 neix a La Almolda (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Val Solán. Sos pares es deien Mariano Val i Gabriela Solán. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa i de La Almolda. Durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrària del seu poble natal. Durant la primavera de 1938, davant l'avanç de les tropes feixistes, abandonà La Almolda i s'establí a Barcelona (Catalunya). El 9 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya, va ser obligat a treballar pels nazis a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic» a La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Després de la II Guerra Mundial residí en diverses poblacions franceses i en 1948 s'instal·là a Saintes, on se li va reunir sa companya María Nieves Cruz Marín Palacios i sa filla, que malalta morí poc després, i milità en la Federació Local de la CNT. Membre del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), coneguts els seus membres com ajistes, l'1 d'abril de 1959 signà amb altres companys d'aquest moviment, una adhesió al periodista llibertari Cristóbal Vega Álvarez, que havia estat condemnat a vuit anys suplementaris a la pena de 26 anys de presó que purgava a les garjoles franquistes per haver editat clandestinament a la presó del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) el butlletí de la CNT Combate. José Val Solán, després de 37 dies hospitalitzat, va morir el 30 de gener de 1975 a Saintes (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat civilment tres dies després.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de Manuel Clemente Marcos apareguda en el periòdic
parisenc Espoir
del 2 d'agost de 1964
- Manuel Clemente Marcos: El 14 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1905 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Diego Valentín Clemente Marcos, també conegut com Manuel Clemente Blanco. Sos pares es deien Antonio Clemente i María Marcos. Emigrat a Catalunya, treballà de ferroviari i milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i fou, amb José Ramos i Germán Horcajada Manzanares, un dels militants més destacats dels ferroviaris confederals catalans. L'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb 28 companys, arran d'una reunió clandestina celebrada a Gramanet de Besòs, actual Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), i en 1937 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sant Adrià de Besòs, organització de la qual va ser nomenat vicesecretari del Comitè de Relacions de la seva regional catalana. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i l'ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial, fou delegat en diferents congressos i plenàries, com ara el Ple Nacional de Regionals celebrat l'agost de 1946 i el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) realitzat en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1948 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Nevers (Borgonya, França) i membre del Comitè Departamental del Nièvre de l'MLE en l'exili. Posteriorment es traslladà a la regió parisenca i fou membre de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Sa companya fou Francisca Pérez Rodríguez, amb qui tingué dos infants, Helios i Germinal. Manuel Clemente Marcos va morir el 28 de juny de 1964 a l'Hospital Teron de París (França) després de patir una llarga i penosa malaltia.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
d'Álvaro Gil Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 6 de setembre de 1962
- Álvaro Gil
Pérez: El 14 de febrer de 1905 neix a Caudete
(Albacete, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Álvaro Gil Pérez. Sos pares
es deien José Gil i Catalina
Pérez. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 se sumà a la«Columna Durruti» al seu
poble i amb la qual lluità durant tota la guerra. En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França i patí els
camps de concentració i les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). En 1948 s'establí a Besiers
(Llenguadoc, Occitània),
on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Malalt, Álvaro
Gil Pérez va morir el 31 de juliol de 1962 a l'Hospital
Universitari Saint Eloi
de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on portava dos mesos
ingressat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Werner
Höme
- Werner Höme: El 14 de febrer de 1907 neix a Dresde (Saxònia, Alemanya) el gravador anarquista i anarcosindicalista Werner Höme. D'antuvi milità en els Sozialistische Arbeiter-Jugend (SAJ, Joves Treballadors Socialistes) de la seva ciutat natal i després formà part de l'Anarchistische Tatgemeinschaft (Grup d'Acció Anarquista), colla de 14 joves llibertaris d'ambdós sexes –entre els Herbert Wehner, que més tard serà dirigent comunista i socialdemòcrata– que edità tres números del periòdic Revolutionäre Tat (Acció Revolucionària). En 1926 s'afilià a l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya). A partir de 1931 fou president de la Syndikalistischen Arbeiter-Föderation (SAF, Federació de Treballadors Sindicalista) de Dresde i redactor en cap del periòdic Der Arbeitslose (Els Sense Feina). Quan era president, els anarcosindicalistes van ser declarats il·legals i en 1933 organitzà, amb Oskar Kohl, diverses reunions regionals clandestines de coordinació dels grups anarcosindicalistes alemanys. També s'edità la publicació clandestina Mai-Zeitung (Diari de Maig). El maig de 1933 va ser detingut preventivament i passà una bona temporada empresonat. Després del seu alliberament del camp de concentració de Hohnstein, el febrer de 1934 organitzà l'exili de Kreszentia Mühsam, companya d'Erich Mühsam, aleshores empresonat. Juntament amb Herbert Hilse, Käthe Jünger i Ernst Schmidt, salvà el patrimoni literari d'Erich Mühsam portant-lo a un lloc segur de Praga. El juny de 1937 va ser novament detingut a Dresde. Werner Höme va ser assassinat l'11 de juny de 1937 a la presó de Dresde (Saxònia, Alemanya) mentre esperava judici.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.