Anarcoefemèrides del 13 de febrer
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada del primer número d'A Propaganda
-
Surt A
Propaganda:
El 13 de febrer de
1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del
periòdic A Propaganda. Anarchista.
Estava editat
per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi,
després passà a ser quinzenal.
Tractà temes d'allò més variat:
feminisme, antimilitarisme, propaganda
anarquista, història del moviment llibertari, teoriaàcrata, propaganda pel
fet, notícies locals i internacionals, repressió,
sindicalisme,
antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de
llibres, anticlericalisme,
etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão,
Mauricio Charnay, Trindade
Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam,
Matheus
Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo
Maia,
Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins,
Oliveira
Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí
Pallàs Latorre, Zéphyrin
Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal
Wilde,
entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim
el 30 de juny de 1895.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Funeral de Kropotkin
- Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com«Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron –afusellat pels comunistes poc després– van retre l'últim homenatge al pensador anarquista.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Cartell
de l'homenatge
-
Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de
febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral
de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant
anarcosindicalista Ángel
Pestaña Núñez en
commemoració del seu naixement. Pestaña havia
mort poc abans,
l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a
l'acte van
ser convidats tots els partits polítics i totes les
organitzacions obreres,
tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo
Paz Samper, per les
Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut
Republicana (JR);
José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU);
Francisco
Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel
Partit Democràtic
Federal (PDF). Després Valentín de Pedro
llegí alguns articles publicats per
Pestaña en El Sindicalista
i l'actriu
Carmen Seco Cea diversos versos dedicats a la mort del sindicalista.
També van
intervenir José Robusté, pel Comitè
Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit
Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel
Front Popular; José García
Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI); Miguel San Andrés, en nom
del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en
representació de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar,
Valentín de Pedro llegí
unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El
Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en
representació del Comitè
Local del PS, resumí l'acte.
Homenatge
a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Geertruida Agneta Muysken
-
Geertruida Agneta
Muysken: El 13
de febrer de 1855 neix a
Hillegom (Holanda
Meridional, Països Baixos)
l'escriptora, lliurepensadora i intel·lectual
llibertària i feminista
Geertruida Agneta Muysken, coneguda com Truus
Kapteyn-Muysken. Sos pares es deien Antoine Charles
Muysken, notari
i alcalde d'Hillegom, i Constance Susanna Commelin, i tingué
12 germans i
germanes dels quals només van sobreviure quatre germanes i
dos germans. Nascuda
en una família benestant, sa mare va morir quan tenia nou
anys i son pare quan en
tenia 13. Va fer els estudis secundaris a l'Hogere Burgerschool (HBS,
Escola
Cívica Superior) de noies d'Haarlem (Holanda Septentrional,
Països Baixos). En
aquesta època es va veure molt influenciada per Helena
Mercier, mestra, escriptora
i feminista liberal, pionera del treball social, amb qui sempre va
mantenir
contacte. Entre 1878 i 1880 va fer classes particulars amb l'escriptor
Willem
Doorenbos, qui la va introduir en la literatura, la filosofia i el
pensament
social. El 21 de desembre de 1880 es casà amb l'enginyer
mecànic Albertus
Philippus Kapteyn, amb qui va tenir dues filles (Olga i May) i un fill
(Albert)–va practicar conscientment el control de natalitat.
Després del matrimoni la
parella s'instal·là a Londres (Anglaterra), on
ell treballava a la Westinghouse
Brake Company. A Londres continuà amb els seus estudis i va
conèixer reputats
intel·lectuals, especialment Sarah Grand, Piotr Kropotkin i
Bernard Shaw. També
entrà a formar del grup de dones radicals del Pioneer Club i
de l'organització
de lliurepensament West London Ethical Society (WLES, SocietatÈtica de West
London). El juliol de 1894 va publicar el seu primer article
(«A plea for moral
education») al setmanari Shafts.
Molt
influenciada per l'obra del filòsof Jean Marie Guyau, es
dedicà a la seva
divulgació entre la classe treballadora i ensenyant les
seves idees ètiques als
infants a la Freethinkers Sunday School. En 1898 publicà a
Londres en una
edició popular la seva traducció a
l'anglès de l'obra de Guyau Esquisse
d'une morale sans obligation ni sanction
(A sketch of morality independent of obligation or sanction).
En 1899 va publicar, sota el pseudònim GK,
el seu primer article en
neerlandès en el periòdic De Kroniek
del socialdemòcrata Pieter Lodewijk
Tak. Posteriorment publicà sovint en altres publicacions,
com ara Belang en
Recht, De Nieuwe Gids i De XXe
Eeuv. En 1899, com a membre de
la delegació holandesa, va participar en el
Congrés Internacional de Dones
celebrat a Londres. Després de viure vint anys a Anglaterra,
en 1900 la parella
visqué uns anys a Zuric (Zuric, Suïssa), on es
convertí en la promotora d'un
grup de reforma social format per intel·lectuals, artistes,
refugiats revolucionaris
i estudiants russos i polonesos. En 1907 es publicà a
Amsterdam el seu llibre Affirmatie.
Lijnen eener levensbeschouwing, recull de diferents assajos
on palesava les
seves variades idees filosòfiques (positivisme,
utilitarisme,
transcendentalisme, socialisme, anarquisme, espiritisme, teosofia,
feminisme,
etc.). En 1908 retornà amb son company als Països
Baixos i la seva casa del barri
d'Scheveningen de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos)
es convertí en un
centre de reunió de la intel·lectualitat
llibertària i socialista (Hendrik
Petrus Berlage, Bartholomeus de Ligt, Ferdinand Domela Nieuwenhuis,
Bernard
Reyndorp, Clara Gertrud Wichmann, etc.). Participà
activament en diverses
associacions, com ara la Vereeniging voor Vrouwenkiesrecht
(Associació per al
Sufragi de les Dones), la qual acabà abandonant
perquè la considerava «mancada
de principis», o el Nationaal Comité voor
Moederbescherming en Sexueele
Hervorming (Comitè Nacional per a la Protecció de
la Mare i la Reforma Sexual),
del qual en 1914 es convertí en membre de la junta. En 1909
publicà Geestelijke
evolutie en het geval Ferrer, sobre el cas de Francesc Ferrer
i Guàrdia i
en 1914 un assaig sobre maternitat i reforma sexual en el llibre de
diversos
autors Moederschap, sexueele ethiek. Fou membre de
l'associació de
lliurepensament De Vrije Gedachte (DVG, El Lliure Pensament),
més coneguda com «De
Dageraad» (Alba), on destacà sobretot pel seu
ateisme. En 1915 va pronunciar a
Zwolle (Overijssel, Països Baixos) la conferència«Guerra i orientació
espiritual» i l'any següent un discurs en el
congrés «Educació moral sense
dogma religiós» a Rotterdam. En 1916
també publicà Levensrichting van dezen
tijd. Verzamelde opstellen. A partir de la Gran Guerra les
seves idees es
decantaren totalment pels pensaments anarquista i antimilitarista,
intentant
escampar aquestes idees en els cercles socialistes. En 1918
publicà el llibre Oorlog
en geestesrichting, on exposà les seves idees
antimilitaristes i morals, i
el fullet Waarschuwing aan de vrouwen van Nederland,
dirigit a les dones.
En 1919 s'integrà en la Bond van
Revolutionair-Socialistische Intellectuelen
(BRSI, Unió d'Intel·lectuals Socialistes
Revolucionaris). Malalta, Geertruida
Agneta Muysken va morir el 5 de setembre de 1920 en una
institució psiquiàtrica
d'Arnhem (Gelderland, Països Baixos) i va ser incinerada a
Westerveld (Drenthe,
Països Baixos). Pòstumament, en
1921,
es publicà, amb una nota biogràfica de
l'anarquista Bernard Reyndorp, la seva obraRevolutie en weder-geboorte. Na gelaten handschrift,
on exposà les seves
idees anarcoindividualistes. La seva filla Olga Fröbe-Kapteyn
fou una destacada
espiritualista i teòsofa, creadora de les trobades Eranos a
la seva casa
d'Ascona (Ticino, Suïssa).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto policíaca de Joseph Dubois
- Joseph Dubois:
El 13 de febrer de 1870 neix a Golta
(Mykolàïv,
Ucraïna) –algunes fonts citen Odessa (Odessa,
Ucraïna)– l'anarquista
il·legalista, membre de la «Banda
Bonnot», Jean Jules Dubois, conegut com Joseph Dubois. Sos
pares es deien Joseph Dubois, descendent d'una
vella família hugonota francesa, i Christine Boutinsky.
Emigrà a
França i, després de servir en la
Legió Estrangera gala, treballà com a
mecànic d'automoció per a diversos
patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat
un temps a la presó
de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys
anarquistes, un
garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari
anarquista Alfred
Fromentin, construí un garatge a les parcel·les
de «Le Nid Rouge», a
Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista
il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge
aprengué a conduir automòbils i fou
un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben
informada
la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents
irromprà
al seu taller quan treballava i caurà mort a trets
després d'alertar a crits
Bonnot.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca d'Émile Maince (1894)
- Émile Maince:
El 13 de febrer de 1874 neix a
Levallois-Perret (Illa de França, França)
l'anarquista Émile Maince. Sos pares,
no casats, es deien Eugène Victor Maince, obrer rematador, i
Rosene Débrosse,
jornalera. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes
artístics i de
porcellana. El 9 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional
de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) a tres setmanes
de presó per«vagabunderia». L'11 de març de 1893 el
Tribunal de Villefranche-sur-Saône
(Roine-Alps, Arpitània) el condemnà a un mes de
presó per «mendicitat i
ultratges a agents». El 6 de gener de 1894, a resultes de les
grans agafades
antillibertàries engegades arran de la posada en
pràctica de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
fixat com a anarquista a París (França).
El 20 de març de 1894 va ser jutjat per«robatori» davant la IX Tribunal
Correccional del Sena i va ser condemnat a sis mesos de
presó i a dos anys
d'assignació de residència. En 1894 vivia al
número 12 de l'avinguda de
Saint-Ouen i va ser sortejat i declarat apte per al servei militar. El
5 de
maig de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres
mesos
de presó per «possessió d'arma
prohibida». El 21 de setembre de 1894 el
Tribunal Correccional de Caen (Normandia, França) el
condemnà a 40 dies de
presó per «robatori i apologia de fets
criminals». El 6 de juliol de 1895 el
Tribunal Correccional del Sena el condemnà a una multa de
100 francs per«infracció a la policia
ferroviària». El 14 de novembre de 1895
s'integrà en el
II Batalló d'Artilleria i va ser llicenciat sis dies
després per «astigmatisme
als dos ulls». El febrer de 1896 va ser detingut a
París acusat de còmplice de
l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa
que es distribuïa a
Brussel·les (Bèlgica). Poc després,
l'agost del mateix any, va ser detingut a
París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix
delicte. El 16 de maig de
1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Versalles (Illa de
França,
França) a tres mesos de presó per«cops, ultratges i rebel·lió als
agents». El
3 de març de 1915 va ser integrat pel consell de
revisió al servei actiu i el
29 d'abril de 1915 enviat al 106 Regiment d'Infanteria i el 25 de maig
de 1916
al 48 Regiment d'Infanteria. El 16 de febrer de 1917 va ser llicenciat
temporalment per tuberculosi. Entre el 29 d'abril de 1915 i el febrer
de 1917
lluita a Alemanya. Émile Maince va morir el 6 de juny de
1917 a Clichy (Illa de
França, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 6 de desembre de 1923
- Raoul Lenôtre:
El 13 de febrer
de 1883 neix a Le Havre (Alta Normandia, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Émile
Lenôtre, conegut com Beaudoin.
Era fill de Louis Auguste Hippolyte Lenôtre (Le
Nôtre) i de Héloïse Euphrasie Alexandrine
Vivran, vídua des de 1880 del mariner Pierre Victor Joseph
Beaudouin, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni dels pares el 7
d'agost de 1885. El 4 d'abril de 1908 es casà amb Madelen
Marie Alphonsine Herubert.
El
març de 1912 fou, amb Louis
Parisot, un dels principals animadors del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le
Havre;
aquest grup, format per una cinquantena de militants,
distribuí el periòdic i organitzà
reunions públiques, festes i excursions, i tingué
una gran influència en la
Joventut Sindicalista. El 26 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el«Carnet B»
dels antimilitaristes del departament del Sena Inferior. Descarregador
del moll
de professió, després de la Gran Guerra, fou un
dels membres més destacats de
la tendència minoritària en el si de la
Unió Local de Le Havre de la
Confederació General del Treball (CGT) i del Sindicat de
Treballadors del Port.
L'abril de 1920 fou un dels fundadors, amb Georges Burgat, Julien
Goirand, Raymond
Lachèvre, Jean Le Gall, A. Lemonnier, Henri Offroy, del Grup
Llibertari
Comunista o Grup Llibertari Le Havre (GLH), adherit a la
Federació Anarquista
(FA). Membre influent dels Comitès Sindicalistes
Revolucionaris (CSR), el 17 de
gener de 1922 va ser nomenat secretari adjunt dels estibadors i, poc
després,
adherí a través d'una votació
l'organització a la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). En aquesta època
portà a terme una intensa activitat
sindical als molls, desencadenant diversos moviments de vagues de baixa
productivitat
(grèves perlées)
encaminats a obligar
els patrons a signar un nou contracte laboral. Amb Auguste Hervieu,
participà
activament en la gran vaga dels metal·lúrgics. El
21 de febrer de 1922 fou un
dels obrers que promogué l'alentiment de la
càrrega de municions a bord del
vaixell Francisca, que va fer que
vuitanta obres es retiressin del carregament. Detingut
després de l'escaramussa
sagnant del 26 d'agost de 1922, un cop lliure va promoure la
votació entre els
descarregadors del moll del projecte atiat pel militant llibertari Jean
Le Gall
que exigia a la CGTU no adherir-se a la Internacional Sindical Roja
(ISR) sense
mantenir certes reserves. Un informe del cap de la Brigada
Núm. 1 de la policia
de Le Havre el qualificà d'«orador mediocre,
però violent». A començament de
1923 va ser reelegit secretari adjunt dels estibadors i a partir de
l'estiu rellançà
l'agitació als molls. Estretament vigilat per la policia, el
15 de novembre de
1923 va ser processat i condemnat el 4 de desembre pel Tribunal
Correccional de
Le Havre a sis mesos de presó per «entrebancar la
llibertat del treball». Un
cop lliure, encara que restà a Le Havre, sembla que va
abandonar en aquestaèpoca la militància sindical. No obstant
això, en un informe policíac del 9 de
juliol de 1935 diu que «és sempre un militant
actiu, propagandista
revolucionari, de tendència netament llibertària
i que exerceix influència
entre els treballadors del moll». El 7 d'octubre de 1937 es
casà a Le Havre amb Fernande Simone Charlotte Fabbe, de qui
es va divorciar en 1943. Encara que restà
fidel al pensament
llibertari, quan esclatà la II Guerra Mundial,
abandonà tota mena de
militància. Raoul Lanôtre va morir el 2 de gener
de 1950 a Le Havre (Alta
Normandia, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Georges Simenon
- Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura unèxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobreÀfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds –va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta –fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents– i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació –de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica de José Martínez Ramón (Vileta) apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 d'abril de 1987
- José Martínez Ramón:El 13 de febrer de 1909 neix a Xàtiva (La Costera, País Valencià) l'anarcosindicalista Jose Martínez Ramón, més conegut com Vileta. Sos pares es deien José Martínez i Teresa Ramón. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca de la Costera. Durant la Revolució del 1936 participà activament en el procés col·lectivitzador de Xàtiva i s'enrolà en la Columna Durruti, lluitant als fronts d'Aragó i de Madrid. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després lluità en la clandestinitat a Foix (Llenguadoc, Occitània) i detingut per la Gestapo, va ser reclòs als camps de concentració nazis d'Alemanya. Després de l'Alliberament s'establí a Foix i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Josep Martínez va morir l'1 de març –algunes fonts citen erròniament el 3 de març– de 1987 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Saint-Pierre-de-Rivière, a prop de Foix.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Marcelo
Tripiana Tripiana
- Marcelo Tripiana Tripiana: El 13 de febrer de 1914 neix a Orce (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Marcelo Tripiana Tripiana. Emigrà en data indeterminada a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 19 de febrer de 1933 va ser detingut amb Joaquim Barceló quan col·locaven cartutxos de dinamita en un pont del riu Palància, fet pel qual ambdós van ser jutjats. En 1935 va fer el servei militar en el V Regiment d'Artilleria. Després de la guerra civil va ser empresonat pel franquisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Dolors
Molist Colom (2009)
- Dolors Molist Colom:
El 13 de febrer –algunes fonts
citen erròniament el 13 de gener– de 1917 neix a
Manresa (Bages, Catalunya) la
militant anarcosindicalista Dolors Petronella Concepció
Molist i Colom, coneguda com Lola de Cal Vetes.
Nascuda en una
família benestant republicana, fou la tercera de sis
germans. Sos pares es
deien Joan Molist Vilaseca, propietari d'una fàbrica de
vetes i d'una barberia, i Teresa
Colom Sabaté. Son pare malbaratà el patrimoni
familiar per la seva addicció al joc i
la família es va veure obligada per a començar de
nou a establir-se a Artés
(Bages, Catalunya), on son pare trobà feina a la
fàbrica de vetes d'un amic. No
va anar a l'escola, però son avi Francesc Colom, mestre de
professió, li va inculcar
l'amor per la lectura i aconseguí una important cultura
autodidacta. Quan tenia
12 anys començà a treballar a la
fàbrica tèxtil de Ca l'Aguilar, on ja
treballaven ses germanes i son pare. Cap el 1935 conegué
Climent Santacreu
Tort, paleta autònom de professió i anarquista i
anarcosindicalista que
treballava aleshores amb son germà a la
construcció del celler del Sindicat
Agrícola d'Artés, que esdevingué son
company. En aquesta època s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Climent Santacreu
Tort, quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, presidí el
Comitè Revolucionari del poble i
s'allistà a la «Columna Durruti», on va
ser comissari. Ferit al front de Terol
(Aragó, Espanya), mentre romania convalescent a
Artés la parella es va casar.
En 1939, amb el triomf franquista, Climent Santacreu Tort va ser
capturat i
empresonat i ella, seguint el seu consell, passà
clandestinament la frontera
pel coll de Pertús (Vallespir, Catalunya Nord). Les
autoritats franceses
l'assignaren la residència a Flaçan
(Provença, Occitània), on va viure en un
camp de refugiats improvisat a l'església del poble.
Més tard retornà legalment
a Catalunya; detinguda per «pas clandestí de
frontera», va ser reclosa a
l'antic Pavelló de Romania, a Montjuïc, d'on
aconseguí fugir i arribar a
Manresa. Mentrestant, son company havia aconseguit fugir de la
presó i son pare
l'havia ajudat a travessar la frontera cap a França.
Així, per segona vegada,
passà clandestinament la frontera amb un cunyat seu. A
Montlluís (Conflent,
Catalunya Nord) trobà feina a l'Hotel de França i
aconseguí treure son company
del camp de concentració d'Argelers. Ambdós
aconseguiren finalment poder viure
junts, ella treballant a l'hotel i fent estraperlo i ell fent feina de
pagès,
de miner i després de paleta. Durant l'Ocupació
la parella lluità en la
resistència i en 1952 emigraren a Algèria, on sa
germana Eugènia s'havia
instal·lat. A Algèria treballà
d'infermera, d'administrativa i de mainadera, i
ell de paleta. En 1962, arran de la independència algeriana,
la parella retornà
a la metròpoli i s'instal·là a la
Ròca d'en Tarron (Provença,
Occitània), on
ell trobà feina de paleta com a cap d'obra. A
França s'acostà al socialisme. En
1974 Climent Santacreu Tort va morir víctima d'un
càncer de pulmó i ella restà
a França treballant de majordona en una casa de
pagès del poble. En 2004 publicà
el llibret de memòries Pourquoi
moi? i
en 2007 retornà a Manresa, instal·lant-se a casa
de sa neboda. En aquesta època
s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i
mantingué contactes amb
l'Assemblea Revolucionària d'Artés (ARA) i
l'Associació Memòria i Història de
Manresa, fent xerrades a instituts explicant el seu testimoni. En 2011
es
publicà la traducció catalana de les seves
memòries sota el títol Una
vida ben plena. En l'última etapa de
sa vida declarà que mai no s'havia considerat
llibertària. En el seu centenari
l'Ajuntament de Manresa li va retre un homenatge. Dos mesos
després, el 15
d'abril de 2017, Dolors Molist i Colom va morir a l'Hospital de Sant
Joan de Déu
de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser incinerada al Cementiri Comarcal
de
Roques Blanques, al Papiol (Baix Llobregat, Catalunya).
Dolors Molist Colom (1917-2017)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Francisco Pérez Ruano
- Francisco Pérez Ruano: El 13 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1919 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez Ruano, conegut com Perico. Sos pares es deien Eulogio Pérez Martínez, pagès, i Remedios Ruano Valenzuela. En 1924 emigrà amb sos pares a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Quan tenia 14 anys començà a treballar i s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, un poc més tard, a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari. Quan esclatà la Revolució representà la CNT en el comitè de l'empresa socialitzada on feia feina. El gener de 1938 s'incorporà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual lluità fins el final de la guerra com a soldat, donat la seva oposició a portar galons. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) per talar arbres al nord de França. Traslladat al departament de les Landes (Aquitània, Occitània), aconseguí escapar-se, però va ser detingut a Dax (Aquitània, Occitània) i inscrit en una companyia per construir barraques i després passà a treballar a la base de submarins que construïen els alemanys a Bordeus. Quan l'ocupació, lluità contra els nazis enrolat en un grup francoespanyol. En 1944, en el Ple d'Agen, va ser nomenat secretari de Coordinació del Comitè Departamental de Lot-Garona i després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània), integrant-se en diversos comitès locals i ocupant diversos càrrecs orgànics (vocal, secretari, etc.). En 1945 fou un dels creadors, amb Francesc Sàbat Romagosa, Josep Padilla Boloix i Fidel Lechón, de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa a l'exili, amb la finalitat de donar suport econòmic i mantenir contacte entre els confederals de Terrassa. Entre 1965 i 1967 i entre 1992 i 2000 ocupà la secretaria departamental de la Gironda. També, entre 1967 i 1971, fou secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) i, entre 1973 i 1979, secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1973 i 1976 fou membre del Comitè Nacional de l'Aliança Sindical i entre 1963 i 1967 de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1967 representà la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) en el congrés de l'AIT de Burdeos. En 1978 fou delegat al Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). Fou un dels encarregats de salvaguardar els arxius del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1981, amb José Muñoz Congost, formà part de la delegació del Comitè Nacional de la CNT encarregada de peritar els documents dipositats a l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca. En 1983 assistí com a observador al Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou assidu delegat a plens regionals i nacionals i a congressos de l'interior i de l'exterior, com ara Llemotges (1961), Tolosa de Llenguadoc (1963), Montpeller (1965), Marsella (1967 i 1975), Madrid (Ple Nacional de setembre de 1977 i Congrés de la Casa de Campo de 1979), Granada (1995), etc. Sa companya, Felicidad Díaz, també fou una destacada militant. Col·laborà activament, amb donacions i amb saber, amb el Centre d'Estudis Llibertaris «Frederica Montseny» de Badalona i del Centre d'Estudis Llibertaris«Francesc Sàbat» de Terrassa. Francisco Pérez Ruano va morir el 23 de setembre de 2009 a Bordeus (Aquitània, Occitània).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto policíaca de Temistocle Monticelli
- Temistocle Monticelli: El 13 de febrer de 1936 mor de pneumònia a Roma (Lici, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Havia nascut el 5 de desembre de 1869 a Florència (Toscana, Itàlia), i va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de José Pérez César apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 8 de març de 1947
- José Pérez César: El 13 de febrer de 1947 mor a Bilhom (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José Ramón Pérez César –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Tesar. Havia nascut el 14 de novembre de 1894 a la Corunya (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jesús Pérez Fernández, carrabiner d'Infanteria, iÁngela César Vila. Exiliat a França, es guanyà la vida com a manobre i milità en la Federació Local de Bilhom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). José Pérez César va morir el 13 de febrer de 1947 al seu domicili de Bilhom (Alvèrnia, Occitània).
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.