Anarcoefemèrides del 12 de febrer
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera del primer número de Le Droit Social
- Surt Le Droit Social: El
12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del setmanari Le
Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire.
Portava l'epígraf«Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou
el primer periòdic anarquista editat a
Lió i l'òrgan de la Federació
Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts
escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres
organitzacions. Van ser
gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem
articles de
Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat,
Chavrier, Claude Crestin,
Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i
Louis Dejoux, Amédée
Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat,
Gustave
Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile
Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre
Lucien
Pemjean,Élisée Reclus, Thomas,
Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène
Vermesch, Charles
Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles
(«La société au lendemain de la
Révolution» i «Organisation de la
propagande révolutionnaire») es van editar en
futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat
el 25 de maig de 1882
per l'Audiència del Roine a un any de presó i a
200 francs de multa per
diversos articles on exalçava l'acció de
Fournier, jove obrer sense feina de 19
anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne
contra el seu patró Bréchard, i
fugí a Suïssa. En sortiren 24 números,
l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou
substituït per L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire
(1882).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini
- Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
L'Hôtel des Sociétés Savantes
- Inauguració de
l'Escola
Llibertària de l'Hôtel des
Sociétés Savantes: El 12 de febrer
de 1899
s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des
Sociétés Savantes (Palau de les
Sàvies Societats), al número 28 del carrer
Serpente de París (França). El
projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation
Libertaire» i sostingut per
Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una
escola
llibertària per a la infantesa –basats en els
principis
pedagògics de Paul
Robin i d'André Girard– no es va poder aconseguir
encara,
ja que únicament
s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació
Superior» nocturns per als adults.
El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple,
assenyalava la represa
de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis.
L'any següent,
s'editarà la revista L'Éducation
Libertaire.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Dibuix antimilitarista de Tardi
- Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paperés el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada
del primer número d'A
la Lucha
- Surt A la Lucha: El 12 de febrer de
1937 surt
a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer
número del periòdic anarquista A
la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal
de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema:«Anarquía es superación».
Aquest òrgan
de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
publicà molts d'articles sobre el món
sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i
notícies comarcals
i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb
pseudònims (Aurelio,
Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van
col·laborar Gregorio
Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol,
J. Sagols, Joan Sans
Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim
número conegut és l'11, del 23
d'abril de 1937.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Cartell de la conferència a Marsella
- Conferència sobre
Camus: El 12
de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença,
Occitània)
l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una
conferència sota el títol Albert
Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup«Culture et Liberté», era
la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de
febrer a l'explanada
de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i
l'endemà a la Sala de
l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes
locals. Maurice
Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.
Conferència
sobre Camus
(12 de febrer de 1967)
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Francesca Saperas Miró
- Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).
Francesca Saperas Miró (1851-1933)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Marc
Druard
- Marc Druard:
El
12 de febrer de 1854 neix a Guise (Picardia, França) el
propagandista
anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Sos pares es deien
Jean
Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan
era
molt jove
començà a treballar a
la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya,
Félicie
Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb
qui tingué cinc
fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves
idees i,
segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar«A baix
la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia».
Inscrit en la
llista negra dels patrons, no trobà feina.
Abandonà sa companya malalta i,
després de deixar els fills en una institució de
caritat, emigrar a Bèlgica amb
la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier).
Treballà a la foneria
de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les,
Flandes) i freqüentà els
grups anarquistes de la regió de Brussel·les.
Expulsat de Bèlgica, el març de
1889 retornà a França i troba feina com a obrer
modelista a la fàbrica «Brichet»
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller,
fou un dels
principals propagandistes anarquistes de la regió. En
aquesta època sembla que
tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26
de juliol de 1891 va
ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament
amb Auguste
Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió
preparatòria per
activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver
amagat al
seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els
atemptats comesos el
juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el
domicili
d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per
l'Audiència de les
Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot,
Eugène Bigel i
Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a
dures
penes de presó. No obstant això, segons l'informe
policíac, ell tingué la idea
d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una
conferència de l'anarquista Jean-Baptiste
Clément, la qual va lliurar a Henry
Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser
víctima d'una conxorxa
policíaca. Acomiadat de la fàbrica«Brichet», trobà nova feina en un taller
de
ferreteria, però el març de 1892 va ser
també engegat. Vidu, es traslladà al
Nord i després a París, on s'ajuntà
amb una criada jove anomenada Cotis. Marc
Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili
d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Maurice
Charvoz
- Maurice Charvoz:
El 12 de
febrer de 1865 neix a Villette (Bagnes, Valais, Suïssa) el
biòleg, escriptor,
poeta, lliurepensador, maçó, pedagog, anarquista
i polític Maurice Fabien
Charvoz –a vegades el llinatge citat Charvot,
fins i tot per ell mateix– i que va fer servir el
pseudònim Julius Vindex.
Era el
fill primogènit de
Maurice Fabien Charvoz i de Marie Françoise Besse.
Després d'estudiar quatre
anys a la Gran Escola de Bagnes dels pares caputxins, entrà
la tardor de 1881 al
col·legi de l'Abadia Territorial de Saint-Maurice d'Agaune
(Valais, Suïssa),
que hagué d'abandonar per qüestions financeres.
Després de fer algunes feinetes
i treballar a l'hostaleria, retornà a col·legi de
Sant-Maurice amb la finalitat
d'engegar la carrera eclesiàstica. El 27 d'agost de 1885 va
ser iniciat com a
novici a l'Abadia i en 1886 entrà al Seminari de Sion
(Valais, Suïssa). Perduda
la fe, abandonà la religió. El mateix 1886
començà a estudiar ciències a la
Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), que hagué
d'interrompre per raons
financeres –posteriorment va continuar els estudis de manera
lliure a la
Universitat de Lió (Forez, Arpitània) i finalment
en 1926 obtingué el doctorat
en biologia experimental a la Sorbona de París
(França) amb la tesi «Recherches
biologiques expérimentales sur les fonctions sensorielles et
psychiques des
Téléostéens». El 5 de
novembre de 1888 es casà a Le Châble (Bagnes,
Valais,
Suïssa) amb Louise Esther Pache, amb qui regentà a
la plaça d'aquesta població
una botiga de teixits propietat d'ella. En aquests anys es
dedicà a la lectura,
a l'estudi de llengües, a col·laborar en
publicacions periòdiques i a fer
conferències, passant temporades a París,
Lió i Ginebra. Va fer amistat amb
altres estudiants anarquistes, com ara Max Nettlau i Paraskiev
Stoianov. També
exercí la medicina de manera gratuïta al seu poble,
com una mena d'«apostolat»,
i per això també era conegut com Dr.
Charvoz. En 1891 publicà Le
Val de
Bagnes et ses environs. En 1893 participà, amb una
quinzena de pagesos, en
la fundació del grup anarquista de Bagnes i en 1894 la
policia francesa el va
incloure en el registre d'anarquistes residents a l'estranger. Fou el
fundador en
1892 de la primera societat musical («L'Avenir») de
Bagnes, que perdura a dia
d'avui; de la Societat de Socors Mutus de Bagnes, inaugurada en 1897–posteriorment
va ser nomenat president d'honor de la Federació de
Societats de Socors Mutus
del Valais–; i, sembla, d'un grup de «La Libre
Pensée». També participà en
el
desenvolupament del moviment feminista a la zona, sobretot fent
conferències al
respecte –en 1910 publicà La
femme. Sonévolution sociale dans l'humanité. A
partir de 1899 formà part de la Lògia
de Bex (Vaud, Suïssa) de la maçoneria. En 1900 fou
un dels creadors, amb
Alphonse Michaud, de l'Escola Lliure de Bagnes, que
arreplegà d'antuvi els nins
i nines que havien sortit de l'escola catòlica, fet que
provocà un gran escàndol
entre els religiosos de la població–gràcies al suport de la Lògia«Alpina» de
la francmaçoneria, aquesta escola es mantingué
fins a 1943. Entre 1903 i 1931
mantingué correspondència amb l'anarquista
lliurepensador Gustave Brocher, que
passà temporades al seu domicili, i entre 1929 i 1948 amb
André Georges Roulot
(Lorulot). En 1909
publicà L'École Libre
du Valais. El 13 de
novembre de 1918 presentà a l'Institut Nacional de Ginebra
el seu treball
històric Un pédagogue
valaisan. L'oeuvre
du P. Héliodore Bourgoz. És autor dels
reculls poètics Les edelweiss
(1906), Primevères(1906) i Aux barbares. La rafale: Fils d'Attila, le
grand crime, la«Kultur», larmes de sang, le spectre, force et droit (1914).
Col·laborà en diferents publicacions
periòdiques (Le
Confédéré Valaisan, Gazette du Valais, Le
Genovois, Le Peuple Valaisan,Le Rhône, Wissen
und Leben, etc.) i en la
revista pacifista i lliurepensadora Coenobium.
A més de les obres citades és autor dels assaigs La vie du Dr. Romeo Manzoni (1912), Les grandes religions de l'Orient. Étude
populaire de critique
religieuse (1914), La
pensée libre dans
l'évolution des peuples (1917), Le
socialisme. L'idéal socialiste (1928), Cinquentenaire
de la première société de secours
mutuels de Bagnes (1897-1947) (1947),
entre d'altres. Políticament, fou membre del consell
executiu municipal
(1909-1916), diputat liberal radical de l'Entremont al Gran Consell de
Valais
(1921, 1925-1929) i diputat socialista de Martigny al Gran Consell de
Valais
(1929-1933). En 1930 enviudà i tres anys després
es casà amb Lucie Augusta
Baud, molt més jove que ell, de qui acabà
divorciant-se en 1950. En 1933 viatjà
a Grècia. Maurice Charvoz va morir el 9 de maig de 1954 a
l'Hospital de
Martigny (Valais, Suïssa) a resultes d'una operació
d'apendicitis i va ser incinerat
dos dies després a Vevey (Vaud, Suïssa). Sa
biblioteca (més de 2.000 volums) i son
arxiu (documents, personals, manuscrits autobiogràfics,
inèdits diversos etc.),
on hi ha documentació anarquista, sobretot fullets de
propaganda, es van dipositar
als Arxius Cantonals del Valais, a Sion.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Francesco
Ippoliti
- Francesco
Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei
Marsi (Abruços, Itàlia)
el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio
Ippolitti,
petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en
medicina i
cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà
i positivista, arribà al
socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels
pobres», ja que es
dedicà sobretot a assistir els més necessitats,
als quals socorria de franc. En
1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre
1902 i
1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i
animà el Cercle «Il
Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els
anarquistes i
socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia
municipal d'aquesta
localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes
interrupcions,
continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de
1905 assistí com a
delegat al congrés de la Federació Anarquista
Socialista Làcia (FASL) celebrat
a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de
signatures dirigida al
Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San
Benedetto dei
Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser
nomenat
metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure
anònimament en I Piccoli Farabutti,
versos satírics
rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra
la corrupció dels
polítics, religiosos i militars, cançons que
encara actualment es canten a la
zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano
a 10
mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«difamar i injuriar», en el
periòdic La Marsica i en
un full
volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi
d'aleshores –mai no es complí aquesta condemna.
Després exercí de metge
municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes
policíacs l'acusaven de
fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre
1915 i 1919 exercí de
metge municipal a Bagnorea –més tard
Bagnoregio–, on
restarà fins a finals de
1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al
congrés
fundacional de la Unió Comunista Anàrquica
Italiana (UCAI), que se celebrà a
Florència. El setembre de 1921 retornà a San
Benedetto dei Marsi, on mentrestant
s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la
Federació Anarquista
Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del
III Congrés de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4
de novembre de 1921
a Ancona. Mantingué una estreta correspondència
amb el destacat anarquista romà
Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb
Errico
Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos
contactes amb la
colònia llibertària italiana establerta als
Estats Units. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata
dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,Il Germe,
Libero Accordo, La Marsica,Pagine Libertarie,
etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels
organitzadors
dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els
pagesos a la rebel·lió
contra el «feudalisme» del Príncep
Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant
el Fucino –tercer llac de la península italiana en
grandària–, que donà lloc
a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava
el seu feu amb
regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre
corruptes.
Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni
a la
seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses
temporades. Després de patir una«expedició punitiva» d'un escamot
feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona
i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge,
els
carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata
dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on
el 24 d'abril de 1926 va
ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola
Tarquini.
En 1926 publicà l'opuscle Storia
morale
ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la
història de la «camorra
política local» des del 1870;
però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren
tots els exemplars
acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la
població del Fucino. El 19 de
juliol d'aquell any, la policia segrestà tres
còpies d'aquest fullet i
exemplars de Il Libero Accordo i deL'Adunata dei Refrattari a casa del
seu
amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll,
la
policia descobrí a casa del metge sis còpies del
fullet i a casa de De Rubeis,
dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de
recanvi, 132
cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei
Refrattari. Ambdós van ser acusats
d'«incitar l'odi de classes» i
condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria.
El 21 de gener de
1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de
1927 va
ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de
juny de
1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de
1927, a causa del
contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i
confinat
a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di
dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa
conegué Luigi
Galleani i mantingué estrets contactes amb representants
dels moviments
anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la
premsa llibertària. A causa de
la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser
substituït per dos anys
d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a
San Benedetto dei Marsi
i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades
circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de
1928 patí
escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser
detingut preventivament
en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals
de 1928 i principis
de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una
important relació
epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà
econòmicament, Attilio Conti,
Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després
passà temporades a
Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà
al seu poble. El
22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de
1930 va ser denunciat
per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost
d'aquell any
arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre
llibres de
medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i
periòdics
llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de
propaganda anarquista. Decidí,
a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos
béns, per«ser el més pobre dels pobres, per no ser
còmplice». Francesco Ippolitti va
morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit–només rebé el suport
de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino–, el
7 de
gener de
1938 –alguns citen el 8 de gener– a San Benedetto
dei Marsi
(Abruços, Itàlia).
Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007
Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco
Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.
Francesco Ippoliti (1865-1938)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)
- Pierre Henkès:
El 12 de febrer de
1867 neix al XII Districte de París (França)
l'ebenista anarquista Pierre
Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès,
ebenista, i Marie
Deker, bugadera. El 16 d'abril de 1888,
per les seves activitats llibertàries, se li va decretar
l'expulsió de França i
es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una
llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906
- Louis Scaglia: El 12 de febrer de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Johannes Alphonse Scaglia. Fill d'italians naturalitzats francesos, sos pares es deien Émile Jean Baptiste Scaglia i Victoire Anne Madelaine. Es guanyava la vida com a obrer jornaler i com a venedor ambulant. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari. Sa companya fou Anne Marie Joseph Le Mercier. Louis Scaglia va morir el 24 de novembre de 1940 a Le Havre (Alta Normandia, França).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Joan Aligué Casals (1914)
- Joan Aligué Casals:
El 12 de febrer
de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarquista Joan Aligué
Casals –el seu primer llinatge també citat Aliguer.
Sos pares es deien Valentí Aligué i Dolors
Casals. Treballà de llauner i milità
en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari
auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en
1913
col·laborà en el periòdic La Voz del
Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era
secretari del
Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el
regidor
i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns
enfrontaments amb la
Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril
declarada arreu de
Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà
insubmís i creuà els Pirineus,
arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). Participà en
la fundació del «Centro Español de los
Pirineos», del qual va ser nomenat president,
encara que després va ser exclòs per la seva
oposició a portar una insígnia amb
la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al
taller de Moli Martin
de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista
militant, propagandista i amb
sentiments germanòfils». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
José
Penido Iglesias
- José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat«Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la«Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector«col·laboracionista» o«possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la«Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción,CNT i Exilio.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1972
- Antoni Vidal
Dalmau: El 12 de febrer de 1898 neix a Valls (Alt Camp,
Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Antoni Vidal Dalmau, conegut com Vidalet
de la Fusta i Florehlio.
Sos pares es deien Antoni Vidal i Maria Dalmau.
Començà a militar en el
moviment llibertari en l'adolescència. Bon lector,
aconseguí una remarcable
cultura. Fuster de professió, en 1918 s'afilià al
Sindicat Únic de la Fusta de
Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), sorgit,
després d'una vaga de quatre mesos, de la unió de
les societats obreres de
fusters i d'ebenistes, i en el qual ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica.
Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i del pistolerisme,
va ser
empresonat en diferents ocasions, on ensenyà a llegir i a
escriure a companys
analfabets, i en 1925 es va veure obligat a amagar-se a Manresa (Bages,
Catalunya). Amic d'Ángel Pestaña
Núñez i de Joan Peiró Belis, l'1 de
gener de
1926 signà el manifest fundacional del grup editor del
periòdic Vida Sindical,
que sortí publicat en el
número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va
ser firmat per un
grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans, que va tenir molt de
ressò,
i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme,
per mor
de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones.
Aquell mateix any
fou delegat al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt
Llobregat i en 1927 assistí
com a delegat de Catalunya a la fundació de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El novembre de 1932 va ser nomenat secretari del SindicatÚnic de la
Fusta i va ser detingut arran de la insurrecció anarquista
de gener de 1933. Membre
de la redacció de Solidaridad
Obrera,
hi col·laborà sota el pseudònim Florehlio,
síntesi del nom de sos dos fills. Duran la
Revolució, participà en la
col·lectivització de la indústria de
la fusta i va ser nomenat president del
Sindicat de Construcció de Barcelona. L'agost de 1937 va fer
a Barcelona la
conferència «Misión y responsabilidad
de la militància confederal y
anarquista». En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat als camps de concentració d'Argelers, Ribesaltes i
Vernet. Finalment
va ser deportat a l'Àfrica de Nord, on va reclòs
als camps algerians de Djelfa
i Colomb-Béchar. Posteriorment treballà en la
construcció de la línia
ferroviària transsahariana. Després del
desembarcament aliat al Nord d'Àfrica,
milità en la Federació Local d'Alger
(Algèria) de la CNT. Quan les lluites
intestines entre les tendències«col·laboracionista» i«ortodoxa», en 1945,
després de publicar un fullet (La
emancipación
de los trabajadores ha de ser de los trabajadores mismos), va
ser exclòs de
la Federació Local d'Alger de la CNT que no combregava amb
la seva línia «reformista»,
però acabà reintegrant-se en el sector«ortodox». En 1963 encara vivia a Alger,
on col·laborava en el setmanari tolosà Espoir
amb secció pròpia («Al
compàs de las hores»). Repatriat en 1964, es
retirà, amb
sa companya Enriqueta Raimundo Vila, al Centre Geriàtric
Beauséjour d'Ieras, on
continuà col·laborant en Espoir
i
exercint de secretari de la Federació Local de la CNT.
Antoni Vidal Dalmau va
morir el 26 d'abril –algunes fonts citen
erròniament altres dates– de 1972 al Centre
Geriàtric Beauséjour d'Ieras
(Provença, Occitània). Deixà textos i
una novel·la
inèdita i llegà tots els seus bens a la
subscripció confederal «Pro Espanya
Oprimida».
Antoni Vidal Dalmau (1898-1972)
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.