Sum vermis

Volta en bicicleta, una altra vegada. Pel carrer (davant l’espectre del Palau de Congressos) passa un cotxe empès per un home que ja no és jove. Amb prou feines avança. Al volant hi ha un altre home que tampoc no és jove. El motor no acaba de fer renou de voler arrencar. Els observ, i, just quan em gir per mirar endavant, els ulls se’m topen amb els d’un practicant del jogging, que també acaba de girar-se per mirar endavant. Ens creuam una mirada més que furtiva, que ni tan sols admetria que ha estat una mirada. Però les dècimes de segon de col·lisió dels camps visuals es poden transcriure perfectament en forma de diàleg.

- Què? I no els hauríem d’ajudar?

- Potser sí… Què en trobes?

- Buf…

- Sí, buf…

Seguim, cadascú a complir amb el seu deure esportiu.

Sum vermis.