Anarcoefemèrides
del 8 de febrer
Esdeveniments
Corda de presos travessant
Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La
Canadenca
- Vaga de La
Canadenca:
El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la
vaga anomenada de La
Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va
començar el moviment
que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar
tota la
ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El
govern va contestar
empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), i va
decretar la llei marcial. Però gràcies a la
determinació dels treballadors, va
acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa
va acceptar
readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la
jornada
de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats.
Un míting
va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en
llibertat, entre
ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar
la fi de la vaga.
Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena
de militants encara
detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.
Naixements
Foto
policíaca de François Soubrié (14 de
març de 1894)
- François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a La Sala (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquestúltim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuplede l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i en aquestaèpoca treballava en una torradora de cafè. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)
- Giovanni Giardo:
El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont,
Itàlia) l'anarquista Giovanni
Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en
versió francesa Jean-Eugène-Abondio
Giardo. Sos pares es
deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a
França, on treballà
d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista
Ravachol, per les seves
activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de
març de 1892, juntament amb 31
anarquistes de diferents indrets (Itàlia,
Bèlgica, Alemania i Àustria) que
residien a París (França). En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Pio
Menghi
- Pio Menghi:
El 8 de febrer de
1866 neix a Santo Stefano (Ville Unite, Ravenna,
Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista i sindicalista Pio
Menghi. Sos pares es deien Marco Menghi i Luigia Rossi.
Vivia a la veïna
població de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya,
Itàlia). Son pare el va
introduir en el pensament anarquistes i des de molt jove
milità en el moviment
llibertari. Cap el 1882 fundà el grup anarquista de
Campiano, que arreplegà uns
45 membres. El 23 d'agost de 1894 va ser detingut, en ocasió
de l'execució de
Sante Caserio, per haver distribuït manifests anarquistes i
haver exhibit una
bandera amb inscripcions que contenien «apologia de
l'assassinat polític».
Condemnat a 18 mesos de deportació, els purgà
primer a la colònia penal de
Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia),
després a l'arxipèlag de
Tremiti i finalment a l'illa de Ponça. L'11 de novembre de
1896 va ser
alliberat i retornà a Ravenna, on dies després
declarà davant la Prefectura de
Policia d'aquesta ciutat que continuaria amb els seus principis
anarquistes. El
desembre de 1897 parteix a Fiumicino (Laci, Itàlia) per a
unir-se a la Societat
General dels Obrers Jornalers de Ravenna, que defensa sobretot els
treballadors
que feien feina en la neteja i rehabilitació dels camps,
ocupació laboral que
es feia en condicions molt difícils. El 12 de
març de 1898 fou un dels signants
del manifest «Al popolo italiano», elaborat pels
anarquistes de la Federació
Socialista-Anarquista de Romanya (FSAR) de Campiano i publicat en el
número d'abril
del periòdic anarquista L'Agitazione
d'Ancona (Marques, Itàlia), on es reivindicava el dret a la
lliure associació i
expressava la solidaritat amb Errico Malatesta i altres detinguts que
esperaven
judici pels fets de gener d'aquell any a les Marques. El novembre de
1898, quan
es trobava desocupat, les autoritats l'obligaren a retornar a Ravenna.
Vuit
mesos després, però, el trobem a Fiumicino, on va
romandre fins el novembre de
1901, quan, per motius de feina, es traslladà a Gavorrano
(Toscana, Itàlia). El
maig de 1902 retornà a Campiano. Va ser elegit membre de la
Comissió de Control
de la Federació de la Lliga dels Jornalers de l'Ajuntament
de Ravenna. Dos anys
més tard, es va subscriure a L'Aurora,
primer periòdic anarquista de Ravenna, per al qual va enviar
esporàdicament
articles sobre qüestions sindicals dels jornalers i sovint
polemitzant amb el
periòdic republicà La
Libertà. En
aquests anys d'intensa activitat organitzativa, el 5 de novembre de
1905 participà
en el Congrés de Massa Lombarda (Emília-Romanya,
Itàlia), que arreplegà la
gairebé totalitat dels grups llibertaris de Romanya, Bolonya
i Ferrara;
organitzat per el grup editor de L'Aurora,
preparà un programa conjunt sobre com afrontar
l'organització i les
mobilitzacions sindicals, des d'un punt de vista revolucionari i
antimilitarista i sempre amb la intenció de contrarestar
l'hegemonia socialista
amb propaganda, cultura i educació. Poc després,
el 26 de novembre de 1905, la
Lliga de Jornalers de Campiano, de la qual ell era un dels
màxims exponents, va
promoure una reunió antimilitarista on estaven convocades
totes les
associacions de jornalers de la zona de Ville Unite. En un
memoràndum de la
Prefectura de Policia del 4 d'abril de 1906 es donava compte de la
constitució
a Campino d'un cercle antimilitarista, del qual Pio Menghi era un dels«socis
més influents». El juny de 1906 entrà a
formar part, com a membre de la
Federació de la Lliga dels Jornalers, d'una
comissió encarregada d'avaluar la
possibilitat de portar a terme obres de neteja i
rehabilitació de camps a
Sardenya. Constantment vigilat, en els anys previs a la Gran Guerra,
estava
subscrit als principals periòdics«subversius», i no només de la
tendència
llibertària i organitzadora (La
Demolizione), i col·laborà
ocasionalment amb L'Agitatore. El
maig de 1915 participà en les manifestacions
antimilitaristes de Campiano i el 31 de desembre de 1916 fou el
portaveu dels
anarquistes locals al Congrés d'Emília-Romanya,
promogut pel grup llibertari«Emilio Covelli» de Bolonya, celebrat a la Cambra
Confederal del Treball de
Bolonya, per a concretar un pla de mobilitzacions contra la guerra en
curs i recaptar
fons per a la publicació d'un òrgan regional;
aquesta reunió marcà l'acte
fundacional de la Unió Anarquista
d'Emília-Romanya. En acabar la guerra, fou
víctima d'un cas d'abús policíac, afer
del qual fins i tot es va fer ressò el
Parlament italià. Son fill Colombo, també
anarquista, acusat de deserció, de
passar-se a l'enemic i de ser un «agent provocador
bolxevic», i condemnat en
rebel·lia a ser afusellat per l'esquena, va ser detingut el
3 de juny de 1919 a
Innsbruck (Tirol) i empresonat a Trento (Trentino, Itàlia).
El 13 de juliol de
1919 aconseguí fugir i son pare va ser acusat per part de la
Prefectura de
Ravenna d'haver amagat son fill a casa de qualque company anarquista i
per
aquest motiu s'establí que fos acompanyat dia i nit per una
patrulla de
carrabiners vestida de paisà. El gener de 1920 el diputat
socialista Umberto
Bianchi preguntà al ministre de l'Interior perquè«l'honest ciutadà Pio Menghi»
estava sotmès a aquest tractament vexatori. Per evitar
més problemes a son
pare, Colombo Menghi es va lliurar al Districte Militar de Ravenna i el
tribunal militar de Venècia (Vèneto,
Itàlia) el va absoldre del delicte de
passar-se a l'enemic per manca de proves i el va condemnar a dos anys
de presó
per «deserció simple», pena que va ser
suspesa per cinc anys. Tota aquesta
maniobra no va desviar-lo de la seva militància
política. El desembre de 1920
la Cooperativa de Jornalers de Campiano, de la qual era el responsable,
signà
una subscripció de 250 lires en suport del
periòdic Umanità Nova.
El 16 d'octubre de 1921 assistí al Congrés
Anarquista
de Romanya, reunit a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia), amb la finalitat de
reconstituir el moviment anarquista de la zona de cara a fer front
l'ofensiva
d'actuació dels escamots feixistes; en aquest
congrés es va decidir la
constitució de la Federació Anarquista de Romanya
(FAR) i votà un document per
la «pacificació obrera» a Romanya, on es
convidava a totes les forces populars
a deixar de banda les diferències mútues amb la
intenció de formar un front
comú contra l'amenaça feixista. El febrer de
1923, fugint de l'assetjament dels
escamots feixistes, es traslladà de bell nou, ara de manera
definitiva, a
Fiumicino. Amb la consolidació de la dictadura de Benito
Mussolini, la
militància es va haver de minvar, encara que mantenint-se
fidel al pensament
anarquista. El 8 d'abril de 1928 va ser detingut a Fiumicino per«ofenses al
Primer Ministre i al Règim Feixista»; jutjat pel
tribunal de Roma, va ser
condemnat a un any, dos mesos i cinc dies de reclusió, a
més d'una multa de
2.000 lires. La pena va ser reduïda en
l'apel·lació i fou alliberat el 9 de
setembre de 1928. Ancià, portà la resta de la
seva vida apartat, sempre sota
l'estreta vigilància de la policia feixista. Pio Menghi va
morir el 2 de febrer
de 1942 a Fiumicino (Laci, Itàlia). Durant els anys seixanta
i setanta existí a
Campiano un Grup Anarquista «Pio Menghi».
***
Notícia sobre la captura de Louis Monternault apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 23 d'octubre de 1914
- Louis Monternault: El 8 de febrer de 1877 neix a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monternault –algunes fonts citen erròniament Monterneau. Sos pares es deien Louis Monternault, un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé, i Marie Attibert, randaire. Obrer pissarrer com son pare, de ben jovenet començà a militar amb ell. El 5 d'octubre de 1903 es va casar a Trélazé amb Anne Lancelot. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT). Durant la Gran Guerra va ser sergent en el VI Regiment d'Enginyers i va caure presoner dels alemanys l'octubre de 1914 i enviat a la zona de Colònia (Renània, Alemanya). Després de la guerra va ser nombroses vegades delegat del Sindicat d'Obrers Pissarrers en els congressos de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, especialment en 1922 a Angers (País del Loira, França) i en 1924 i 1931 a París (França). Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En els anys trenta presidí el Grup de Defensa Laica i d'Educació Popular de Trélazé. En 1936 abandonà la militància i l'octubre de 1937 es mostrà a favor de la permanència de refugiats espanyols a Trélazé que volien ser expulsats pel prefecte. A començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monternault va morir el 10 de desembre–algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1959 al seu domicili de Malaquais (Trélazé, País del Loira, França).
***
Acte on parlà Rosario Dulcet (2 de setembre de 1931)
- Rosario Dulcet:El 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Rosa Teresa Dulcet Martí –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Dolcet–, més coneguda com Rosario Dulcet o Roser Dulcet. Sos pares es deien Jaume Dulcet Cascalló, jornaler, i Manuela Martí Coll. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Rosario Dulcet va morir el 27 d'octubre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'haver estat atropellada per una bicicleta.
***
Locals
de Régéneration,
al número 27 del
carrer de la Duée de Paris (març de 1907).
Asseguts: Paul Robin (a l'esquerra)
i Fernand Mascaux, fundador de la «Ligue
Néo-malthusienne Belgue» (a la dreta).
Drets, d'esquerra a dreta: Eugénie de Bast, Albert Gros,
Gabriel Giroul,
Fernández, la companya de Fernández, Emilia
Souply i Eugène Humbert
- Albert Gros:
El 8 de febrer de 1881 neix a Sant Julian e
Chaptuèlh
(Alvèrnia, Occitania) l'anarquista
neomaltusià Joseph Albert Gros. Sos pares
es deien Pierre Gros i Marie Vernet. Entre 1901 i 1902
col·laborà en el
periòdic anarquista Le Flambeau. Organe des
ennemis de l'autorité,
publicat a Viena del Delfinat (Arpitània). Militant del
moviment neomaltusià i
eugenèsic, col·laborà amb
Eugène Humbert i Paul Robin en la «Ligue de la
Régénération Humaine» (Lliga
de la Regeneració Humana), creada pel segon
l'agost de 1906. A finals de l'any 1908 es va produir, atiada per Gros,
la
ruptura entre Humbert i Robin. Robin creà la seva
pròpia organització«Génération Consciente» i
Gros va excloure Robin. Entre 1908 i 1914 Gros dirigí
la revista parisenca Le Malthusien. Revue
néo-malthusienne et eugéniste,
de la qual encara es publicà un altre número el
gener de 1920, i que era
continuació de Régéneration
(1896-1908). En 1921 vivia al número 51
del carrer Ramus de París. Va ser processat en diferents
ocasions per«propaganda anticoncepcional». Sa companya fou
Blanche Emilienne Deffrenne. Albert
Gros va morir sobtadament el 19 d'agost de 1933 a Villejuif (Illa de
França, França).
***
Notícia
de la persecució de Jules Méline apareguda en el
diari parisenc Le
Rappel del 15 d'agost de 1909
- Jules Méline: El 8 de febrer de 1885 neix a Charmes (Lorena, França) l'anarquista individualista Jules-Victor Méline, també conegut com Victor-Émile Méline. Entre 1908 i 1914 col·laborà, majoritàriament amb articles sobre higiene i alimentació, en L'Anarchie. En 1909 vivia amb sa companya, l'anarquista Céline Lambin (Gibout), aleshores embarassada, i amb el desertor anarquista Louis Decroix (Camille Demoor) en un petit habitatge al carrer des Romains de Bar-le-Duc (Lorena, França) i es guanyava la vida fent de venedor ambulant. L'11 de juny d'aquell any, tots tres van ser detinguts i acusats de «pertinença a associació criminal», ja que s'havien trobat utensilis per fer robatoris, de «provocació als miliars a la indisciplina», ja que rebien soldats al seu domicili, i de propaganda anarquista, però finalment en van ser exonerats; encara que Louis Decroix va ser condemnat a quatre mesos de presó per«vagabunderia». Entre juliol de 1910 i abril de 1911, amb el nom de Victor-Émile Méline, visqué, amb sa companya a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on, segons la policia, fou sospitós de «traginar tabac i mistos de contraban» i de relacionar-se amb anarquistes il·legalistes, com ara Alexandre Nourry i Henri Ronne. Entre 1911 i 1912 publicà en La Vie Anarchiste. El maig de 1913 residia al número 20 del carrer de l'Empereur a Orleans (Centre, França) i patí, juntament amb una desena d'altres anarquistes de la població, entre ells E. Armand, un escorcoll policíac en el qual no es va trobar res de compromès. Posteriorment col·laborà en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, obra en la qual redactà sis articles («Jeûne»,«Mastication»,«Nourriture»,«Physique (culture physique)»,«Santé» i«Végétarisme»). El 22 d'abril de 1933 participà en la col·lecta engegada per La Voix Libertaire a favor de Foncette Gaultier, excompanya de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Josep Viladomiu Viñoles aparegua en el
periòdic tolosà Espoir del 29
d'octubre de 1967
- Josep Viladomiu
Viñoles: El 8 de febrer de 1894 neix a
Gironella (Berguedà, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles–el segon llinatge
també citat Vinyoles–
conegut com Xic Rei. Sos pares es
deien Pere
Viladomiu, industrial forner i botiguer, i Mercè
Viñolas. Nascut en una família
benestant –era membre de la poderosa família
Viladomiu, propietària de dues
fàbriques tèxtils de Gironella–,
tingué una educació exquisida a l'escola i a
acadèmies privades, que li dotà d'una extensa
cultura, però mancat de l'ambició
paterna, no va voler fer estudis superiors i restà a
l'empresa familiar. En la
dècada dels vint s'inicià en l'anarquisme
gràcies a dos sabaters i reforçà el
seu pensament en la lectura de Tierra y
Libertad. En aquests anys estava molt unit als anarquistes
Joaquim Penina
Sucarrats i Prudenci Pey Xandri. En 1918 era secretari de l'Ateneu
Gironellenc
i en 1920 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos de
Gironella, adherit a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). També fou
membre del Casal Democràtic de Gironella. Ben aviat
esdevingué un dels
militants més importants de la seva comarca i durant les
vagues va exercir la
seva solidaritat proveint els obrers amb sacs de farina. Pels seus
enfrontaments amb la patronal va ser empresonat. En 1923 fou l'autor de
diversos manifests publicats en El
Trabajo, de Manresa (Bages, Catalunya). Membre del grupàcrata «Amor y
Verdad» (Luciana Cadena Cots, Ramon Faura Guitó,
Manuel Lladó Cortina, Francesc
Vicente, etc.), fou delegat de Gironella en una assemblea anarquista
celebrada
en 1925 a Manresa. En 1927 va publicar l'obra de teatre Màgica.
Etzegallada en un acte, peça dramàtica
sobre la pagesia berguedana
que va ser representada al Teatre Principal de Gironella. Va participar
en
l'organització de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), on defensà la línia«pura» i «puritana» (no a
l'alcohol, ni al tabac, etc.) del moviment. A mitjans
d'agost de 1931 presidí un míting en record de
son amic Joaquim Penina
Sucarrats, afusellat a l'Argentina, i on es posà una placa a
la seva memòria en
un carrer de la localitat. En 1933 era el principal animador de
l'Ateneu
Humanista, del qual va redactar el manifest programàtic. En
1935 col·laborà en Solidaridad
Obrera. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè
Revolucionari de Gironella,
destacant la seva acció a evitar actuacions
arbitràries i comportaments
violents, i s'enrolà en la Columna «Terra i
Llibertat» (Ramon Casals Orriols, Josep Ester
Borràs, Marcel·lí Massana Vancell,
Ramon Vila Capdevila, etc.),
que actuà al front d'Aragó, on fou responsable
dels serveis d'Intendència amb
Josep Ester Borràs. El 5 de febrer de 1937, en el Ple de
Columnes Anarquistes
celebrat a València (València, País
Valencià), es pronuncià contra la
militarització de les milícies i el
març de 1937 assistí, amb Ramon Casals
Orriols, a un congrés dels voluntaris de la Columna«Terra i Llibertat», on
s'acordà acceptar la militarització,
però ell abandonà la columna per a ocupar-se
d'una cooperativa a Manresa, població on també
fou secretari particular de
Joaquim Fornells Parera, l'alcalde cenetista, i formà part
del Comitè Comarcal
de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial, participà en
la reconstrucció de la CNT. Va ser nomenat secretari de la
Federació Local de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i com a
tal fou delegat en el I
Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili
celebrat el maig de
1945 a París (França). També fou
delegat de la Federació Local de Pàmies al Ple
Regional de desembre de 1945 celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Fins octubre
de 1946 fou secretari departamental d'Arieja. En 1947
s'instal·là a Acs
(Llenguadoc, Occitània), on aquest mateix any fou delegat al
II Congrés de la
CNT celebrat a Tolosa. Més tard fou gerent d'una
fàbrica de gasosa a Acs, que
només era rendible l'estiu, i autor de peces teatrals, com
ara La herencia de la guerra i Casa solariega. Un cop retirat
s'establí
a Tolosa. Sa companya fou Rafaela Solé i fou sogre dels
militants anarquistes Joan
Call Bonet, casat amb sa filla Palmira Viladomiu Solé, i
Juan Pintado
Villanueva. Josep Viladomiu Viñoles va morir el 27 de
setembre de 1967 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'anarquista
Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic)
es considerà son «fill
espiritual».
***
Cristóbal Pariente
Ojeda
- Cristóbal Pariente Ojeda: El 8 de febrer de 1916 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família nombrosa de treballadors, el militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente Ojeda. Adherit molt prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan tenia 14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu militant cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir, però la repressió deixà unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura, pogué salvar la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar en l'Exèrcit republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps de concentració francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou deportat, amb el número de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8 d'abril de 1941 al camp de Gusen. Cristóbal Pariente Ojeda va morir el 25 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria).
***
Necrològia
de Miquel Margarit Batet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 de gener de 1964
- Miquel Margarit Batet: El 8 de febrer de 1919 neix a Castellbisbal (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Margarit Batet. Sos pares es deien Vicenç Margarit Escanyol, sereno, i Àngela Batet Forns. Durant els anys quaranta participà activament en la reorganització clandestina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Fugint de la repressió, passà a França, però la seva companya, Maria Antònia Teresa Martí, amb qui tingué tres infants, restà a Catalunya i fou maltractada, torturada i empresonada quatre anys pel franquisme. D'antuvi treballà al port de Marsella (Provença, Occitània) i després a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i formà part dels grups artístics de l'exili. També col·laborà a principis dels anys seixanta en la premsa llibertària, especialment en CNT, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Membre del Comitè Confederal, Miquel Margarit Batet va morir a conseqüència d'un accident de treball el 9 de desembre de 1963 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Necrològica
de Juan Rodríguez Gutiérrez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18 de
setembre de 1990
- Juan Rodríguez
Gutiérrez: El 8 de febrer de 1928 neix a
Carabanchel Bajo (Madrid, Castella,
Espanya; actualment pertany al districte de Carabanchel de Madrid)
l'anarquista
i anarcosindicalista Juan Rodríguez Gutiérrez.
Sos pares es deien Lorenzo
Rodríguez Barroso, jornaler, i Dolores Gutiérrez
Abejón. En 1939, amb el triomf
franquista, passà amb 11 anys a França amb son
pare, el qual va ser internat al
camp de concentració d'Argelers i després
destinat a una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en les fortificacions del
nord de
França, acabant pres durant l'ofensiva alemanya de la
primavera de 1940 i deportat
al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on morí en 1942.
Juan Rodríguez Gutiérrez, son germà i
sa mare s'establiren a Poitiers
(Poitou-Charentes, França) durant l'Ocupació i en
1943 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat, on
hi havia un
important nucli confederal. Després de la II Guerra Mundial,
gràcies a la seva
feina, viatjà arreu de França, entrant en
contacte amb el moviment llibertari
francès i adherint-se a la Federació Anarquista
(FA). En 1958 s'instal·là a
Briouze (Baixa Normandia, França), on es casà amb
Odette Louise Lucienne Perot,
amb qui tingué quatre infants. En aquesta anys
mantingué estretes relacions amb
els grups llibertaris de Le Havre (Alta Normandia, França) i
posteriorment amb
el Col·lectiu Llibertari de Caen (Normandia,
França). Participà activament en
els fet de «Maig de 1968». A la fàbrica
on treballava va crear una secció
sindical, de la qual va ser nomenat delegat. Fou el fundador el grup
anarquista
de La Ferté-Macé (Normandia, França) i
organitzà nombroses conferències
(Maurice Joyeux, Maurice Laisant, Serge Livrozet, etc.). En els anys
setanta promogué
a la regió la projecció del diaporama España
36, realitzat per l'«Equipo Juvenil» de
la CNT parisenca. Juan Rodríguez
Gutiérrez va morir el 29 de maig de 1990 al seu domicili de
Briouze (Baixa
Normandia, França).
***
Antonio
Gahete Barragán
- Antonio Gahete
Barragán: El 8 de febrer de 1957 neix a Granja
de Torrehermosa (Badajoz,
Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gahete
Barragán. Sos pares es deien Antonio Gahete i Dolores
Barragán. Quan era
adolescent s'integrà en el moviment anarquista.
Després de la mort de dictador
Francisco Franco s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després
de l'escissió de la CNT, formà part de la
Federació de Banca de Madrid
(Espanya) de la Confederació General del Treball (CGT) i de
la Secció Sindical
del «Santander Central Hispano», participant
activament en les vagues d'aquest
sector. En els anys vuitanta va ser detingut i tancat als calabossos de
la
Direcció General de Seguretat (DGS) quan la campanya de
suport als inculpats
del muntatge policíac del «Cas Scala».
Antonio Gahete Barragán va morir el 30
de maig de 2013 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser incinerat
l'endemà
al cementiri madrileny de La Almudena.
Defuncions
Adolphe Assi fotografiat per Thiébault
- Adolphe Assi: El 8
de febrer de 1886 mor a Nouméa (Nova Caledònia)
el
garibaldí, communard,
francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi.
Havia
nascut el 27 d'abril de 1841 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França). Sos pares es deien Alphonse Victor Assi, obrer
paperer, i Élisabeth-Anne Virginie Dutrouy. Obrer
mecànic de professió, s'enrolà
voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès,
però en 1859 va desertar i combaté les tropes
austríaques a la campanya
d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan
tornà a França va ser
amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868
s'instal·là a Le Creusot
i entrà a fer feina a les factories Schneider com a
mecànic ajustador. El gener
de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra
Eugène Schneider
per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a
un organisme elegit
pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat
elegit per a
l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10
i el 25
de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda
a la Federació de les
Societats Obreres i establí relació amb diversos
revolucionaris i membres de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de
març fou
l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le
Creusot
contra la reducció salarial, però va ser sufocada
23 dies després i seguida
d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos
mesos a tres anys. Assi
a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer
procés contra la
Internacional, però va ser absolt. A París, com
que no pogué trobar feina als
tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es
dedicà a confeccionar
objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa
per les
tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada«Guerrilla de l'Illa de
França» i després passà al
192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent
d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la
creació del Comitè Central de la
Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la
seva creació. El 17 de març de
1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de
març coronel i
governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a
organitzador de la
resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a
administrador del repartiment
de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició
de la Columna
Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890
vots sobre 25.183 votants,
representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del
qual va
formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per
alguns d'ambició
desmesurada i de fer servir la seva posició en la
Internacional i en la
maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar
arrestat, però un cop
alliberat es reintegrà com a delegat de la
Indústria de Guerra. El 21 de maig
de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia
de les tropes de
Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a
Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte
fortificat i enviat a
Nouméa (Nova Caledònia). Després de
l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar
a Nouméa, on visqué treballant com a
mecànic ajustador fins a la seva mort.
Hans Jaeger
- Hans Jaeger: El 8 de febrer de 1910 mor a Oslo (Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Havia nascut el 2 de setembre de 1854 a Drammen (Buskerund, Noruega). Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta). Hans Jaeger va morir de càncer el 8 de febrer de 1910 en un hospital d'Oslo (Noruega).
---
