Anarcoefemèrides
del 5 de febrer
Esdeveniments
L'atemptat de Vera Zasulic segons el diari parisenc Le Monde Illustré del 9 de març de 1878
- Atemptat de Zasulic:El 5 de febrer de 1878–24 de gener segons el calendari julià– a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, senseèxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.
Vera
Zasulic (1849-1919)
***
Cartell del míting
de Kropotkin
- Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Quèés l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.
***
La
seu d'El Hijo de El
Ahuizote amb el provocador cartell
- «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.
***
![Capçalera de "La Lueur" [CIRA]](http://www.estelnegre.org/fotos/lalueur.jpg "Capçalera de \"La Lueur\" [CIRA]")
Capçalera
de La Lueur
[CIRA]
- Surt La Lueur: El 5 de
febrer de 1924 surt a Tours (Turena, França) el primer
número del periòdic
multicopiat La
Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror.
Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan
d'expressió de la Federació
Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista
(UA). Portava
l'epígraf «Ni Déu ni patró.
Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta
publicació van ser els germans Marcel i
Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós
van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de«provocació
al crim i a l'assassinat» arran de l'article«Cottin», aparegut en el número
tres d'aquesta publicació, on defensava Émile
Cottin, anarquista que el 19 de
febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges
Clémenceau, president
del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En
sortiren
cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.
Naixements
Johann Most
- Johann Most:El 5 de febrer de 1846 neix a Augsburg (Baviera, Alemanya) el propagandista anarquista alemany Johann Most. Va treballar d'enquadernador i a l'empara del seu gremi, pren contacte amb la secció suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). D'antuvi socialdemòcrata (1870), s'estableix a Àustria on comença a pronunciar els seus primers discursos. Detingut, és condemnat a cinc anys de presó, però finalmentés amnistiat el 9 de febrer de 1871 i expulsat. Entrà a Alemanya, on continua les seves activitats d'agitador i es dedicà al periodisme. Elegit al Reichstag en 1874, tanmateix és condemnat a presó nombroses ocasions pels seus encesos discursos, que el portaran a l'exili al Regne Unit en 1878. Hi publicarà el periòdic Freiheit (Llibertat) i arran d'un article que glorifica l'atemptat contra el tsar Alexandre II, és condemnat a 16 mesos de treballs forçats. Quan acaba la pena, s'exilia als Estats Units en 1882. Influenciat per les idees de Kropotkin, esdevindrà enterament anarquista. Partidari de la propaganda pel fet, edita una petita guia de com fer i col·locar bombes, després d'haver treballat en un fàbrica de dinamita, fet que li valdrà el pseudònim de Dynamost. Va ser el mestre de molts anarquistes de renom, com ara Emma Goldman, Alexander Berkman o Errico Malatesta. L'11 de maig de 1886 és detingut a Nova York després d'un míting i condemnat el 2 de juny a un any de presó per incitació al motí. Després publicarà als EUA el periòdic Freiheit, que serà l'obra de sa vida. És autor de DieGottespest (La pesta religiosa), Die Freie Gesellschaft (La Societat Lliure), El comunisme llibertari, Reminiscències parlamentàries, L'Anarquia, entre altres obres. Johann Most va morir el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA).
***
Notícia
sobre l'organització de la gira propagandística
de
Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el
periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva
del 9 d'agost de 1913
- Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia,«perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per«possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino iòrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegutíntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto& Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del«Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la«Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat«còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi se suïcidà el 7 de juliol–algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat.
***
Foto
policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)
- Armand David: El
5 de febrer de 1867 neix a Gien (Centre, França)
l'anarquista Armand Auguste
Théophile David. Sos pares es deien François
David, vinyater, i Anne Thevin. Vivia al número 3 del carrer
Saint Nicolas de Choisy-le-Roi
(Illes de França, França) i treballava a la
fàbrica de faiança«Boulanger»
d'aquesta població. La seva companya era una costurera
anomenada Rollin, la
qual vivia al número 4 del camí Maison Alfort de
Choisy-le-Roi. Era amic del
ceramista anarquista Émile Lenfant. L'1 de març
de 1894 el comissari Rougeon de
Choisy-le-Roi escorcollà son domicili en una gran agafada
d'anarquistes sota
l'acusació d'«associació
criminal». Detingut, va ser enviat a la presó
parisenca de Mazas i el 4 de maig de 1894 va ser alliberat. Entre 1894
i 1896
figurava en els registres d'anarquistes de la policia. L'11 de febrer
de 1898
va ser esborrat dels registres d'anarquistes policíacs.
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Manuel
Devaldès
- Manuel Devaldès:El 5 de febrer de 1875 neix a Évreux (Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Sos pares es deien Edmond Théophile Lohy, comerciant llauner, i Cécile Ernestine Delamarre, empleada de comerç. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. El 17 d'agost de 1946 es casà al XIV Districte de París amb Marie Lucie Darmois. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, iés autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre(1925),Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission(1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie desécrivains réfractairesde langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autreshistoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. El seu últim domicili va ser al número 35 del carrer Le Marois del XVI Districte de París. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).
***
Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny LaÉpoca del 18 de novembre de 1935
- Jesús Tobes
Cibrián:
El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista
Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges
citats com Torbes i Cirbián.
Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat
d'haver
estafat l'assegurança d'accidents de la
feina. Després de la guerra civil s'exilià a
França i durant els anys quaranta
s'establí a Nantes (País del Loira,
França), on milità en la Regional del Nord
de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de
juliol de 1960 a França.
***
Luigi
Ballarin
- Luigi Ballarin: El
5 de febrer de
1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó,
anarquista i resistent antifeixista
Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi.
Fill
d'emigrants italians al Brasil, sos pares es deien Pietro Ballarin i
Maria Angela Franzoso. Retornà a Itàlia
amb sa família quan son pare
es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb
son germà petit Giuseppe,
s'enfonsà en el món de la
delinqüència i arran de dues condemnes per robatori
de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910
al reformatori de
Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué
l'ofici de mecànic i realitzà el
servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri.
Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il
Toscanino, per la seva afició a fumar
cigars toscanos, i
esdevingué
anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va
ser empresonat per les
autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per
haver cantat en una fonda
cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i,
després de l'assassinat
l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans
d'un
escamot feixista, decidí exiliar-se a França.
S'establí a Saint-Priest
(Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la
fàbrica Berliet i on conegué sa
futura companya Elisabetta Maniago (Elisa
Maniago), amb qui arribarà a tenir set
infants. Força
actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco
i
Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió.
Després d'una
sèrie d'atemptats –contra el cònsol
d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la
Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser
declarat sospitós
d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va
ser detingut per
la policia de Lió i tancat a la presó de Saint
Paul de la capital arpitana. Un
cop lliure el gener de 1928, fugí cap a
Brussel·les (Bèlgica) i després es
retrobà amb sa família a Seraing (Lieja,
Valònia). Per guanyar-se la vida
treballà a les mines de ferro de la regió i
visqué amb sa companya i sos infants
a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg),
conegut com a lloc de
reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de
1929, després
d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa Maria Mazzucato, es
casà amb
Elisa. Arran d'un
atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino
D'Ascanio contra el canceller
de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la
pistola amb la qual
realitzà l'atemptat i se li va decretar
l'expulsió l'agost i el novembre de
1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg
i, amb
Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de
Saint-Priest. El març
de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de
Viena del Delfinat.
Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny
(Illa de França, França), on van
ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu
domicili.
El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a
Lió. De bell nou
a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En
aquesta època freqüentà les
reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala
Tagliaferri,
del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una
nova pena
de dues setmanes de presó, però
aconseguí un ajornament de la seva expulsió.
L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució
espanyola i s'integrà en la
Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo
Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi.
Després dels fets de «Maig de 1937»
retornà a França. Entrà a treballar
d'obrer
de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de
Noisy-le-Sec (Illa de França,
França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet
de treballador que havia de
segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver
atupat un individu que
el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà
enmig, decidí retornar a
Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la
frontera, va ser tancat a la
presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat
a tres mesos
d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser
internat a Ancona
(Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un
bombardeig,
aconseguí fugir i reunir-se amb sa família.
Ajudà presoners anglesos i
americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a
més d'amagar soldats britànics
al seu domicili; per tot això se li va expedí un
certificat d'honor signat pel
Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània.
El maig de 1944
s'integrà en un grup partisà de la«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de
la Llibertat i participà en la Resistència a la
zona d'Adria, especialment en
accions per impedir el carregament de les collites de grans amb
destinació a
Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi,
formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont,
Itàlia). Detingut pels nazis,
va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya).
Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els
companys. El camp fou alliberat
la primavera de 1945 i retornà a Adria, on
s'encarregà de la distribució de
queviures a la població i on se li va demanar que
acceptés el càrrec d'alcalde
de la població, cosa que refusà, decidint
retornar a França. A començament de
1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió
tres dels seus infants
proveïts amb documentació francesa,
passà clandestinament la frontera ja que
ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera,
va ser
atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i
l'abandonà enmig de
la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor,
pogué arribar
a París després de recuperar-se. L'abril de 1947
va fer venir sa companya i la
resta de la família, allotjant-se en una casa del XX
Districte parisenc. El 5
de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret
d'expulsió
de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre
la seva
participació en la Resistència i els seus lligams
francesos. En els últims anys
de sa vida col·laborà en Le
Libertaire.
Luigi Ballarin va morir el 7 de febrer de 1948 a resultes d'una crisi
cardíaca al seu domicili del número 166 del
bulevard de Charonne del XX Districte de París
(França), després d'haver confiat la
responsabilitat de sa família al company
Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).
***
Gino
Bibbi
- Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.
***
Necrològica
de José Martínez Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
de l'11 de febrer de 1965
- José
Martínez Pérez: El 5 de febrer de
1900 neix a Alcanyís
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José
Martínez Pérez. Sos pares es
deien Ángel Martínez i Francisca
Pérez. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), patí les típiques cordes de
presos que recorrien la
Península. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on treballà de
jornaler. Milità en la Federació Local d'Anhan
(Gascunya, Aquitània, Occitània)
i en la seva última etapa en Vic de Fesensac. Sa companya
fou Manuela Gracia. Va
patir enmig del carrer d'un atac cerebral a Aush (Gascunya,
Aquitània,
Occitània), quan s'havia traslladat a aquesta localitat per
a cobrar la seva
pensió; desnonat per la medicina a l'hospital,
José Martínez Pérez va morir el
16 de gener de 1965 al seu domicili de Vic de Fesensac (Gascunya,
Aquitània,
Occitània).
***
Carnet
del SIA de Marceau Lefebvre
- Marceau Lefebvre:
El 5 de febrer de 1910 neix a Lens
(Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i
anarcosindicalista Marceau
Lefebvre. Sos pares es deien Achille Lefebvre, jornaler, i
Léonie Ceenaeme. En
1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat
amb sa
família, primer a Bèlgica, després a
Les Vans (Occitània), on es reuní amb son
pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània).
El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923,
començà a treballar a
les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué
anarquista,
s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la
Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937
s'adherí a Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou
nomenat tresorer i
secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la
Retirada,
organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba
sobre la necessitat de
solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de
300 persones i on
Maurice Doutreau exposà l'estat de la
qüestió, però en la qual no pogueren
recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari
de policia. Quan
esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una
refugiada espanyola, Carmen
Victoria –amb qui tingué un fill, Max–,
i decidí, com a antimilitarista,
declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos
anarquistes d'Alès, a les
muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure
d'aquesta manera, s'amagà a
casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a
la brigada de
gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que
sa companya havia
estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls
policíacs domiciliaris. Tancat
al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre
de 1940 per complir
una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal
militar. Després de
l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local
de SIA.
En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació
Nacional del Treball de
França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le
Libertaire, Le Monde
Libertaire i Le Combat Syndicaliste.
Marceau Lefebvre va morir el 13
de març de 1983 a l'Hospital d'Alèst (Llenguadoc,
Occitània) –algunes fonts
citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc,
Occitània).
***
Antonio
González Gonzñalez
- Antonio González
González: El
5 de febrer de 1917 neix
a Peñaflor (Grado, Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Antonio González González. Sos pares
es
deien Francisco González Álvarez i Isabel
González
Cortina. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà
a
França i va ser
internat al camp de concentració d'Argelers i, sembla, que
posteriorment passà
per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la
primavera de 1940
va caure pres dels ocupants nazis i va ser enviat a Alemanya, on
pogué fugir
d'un camp de concentració. Després de travessar
el riu
Rin nadant, es va refugiar
a la zona de Florimont (Belfort, Franc Comtat, França), on
treballà un temps.
Més tard passa al Massís Septentrional i en 1943
s'establí a Salèrn (Alvèrnia,
Occitània), on es casà amb una refugiada
espanyola, amb
qui tingué quatre
infants. En aquesta època va fer feina en una CTE a
l'embasament
de l'Aigle
(Alvèrnia, Occitània). Entrà a formar
part de la
Resistència i en 1944 era un
dels 75 membres de la Companyia Espanyola del Batalló«Didier» de les Forces
Franceses de l'Interior (FFI), comandada pel capità Juan
Montoliu del Campo,
que participà en l'alliberament de la regió.
Després de la II Guerra Mundial
entrà a fer feina a la fàbrica de cables de Riam.
Malalt
d'un càncer de pulmó, Antonio González
González va morir en 1969 a Riam (Alvèrnia,
Occitània).
***
Rafael
Pérez Mur
- Rafael Pérez Mur: El 5 de febrer de 1922 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Pérez Mur. Sos pares es deien Rafael Pérez i Pascuala Mur. Amb sa família emigrà a Barcelona (Catalunya). Estudià a l'Escola Racionalista de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou amic de la infància de Francesc Sabaté Llopart. Sota el franquisme esdevingué membre de la Guàrdia Urbana de Barcelona i es retirà amb el grau de sergent. Desconeixem si mantingué contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté, però entre 1948 i 1997 mantingué correspondència amb Antoni Téllez Solà. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i col·laborà en les revistes barcelonines Ideas-Orto, la qual sostingué econòmicament, i El Vaixell Blanc, i en Progrés, de l'Hospitalet de Llobregat. Apassionat per la poesia, trobem alguns poemes seus en el llibre col·lectiu España sangra. Poemas libertarios (1985). El gener de 1991 participà en l'homenatge retut a Francesc Sabaté Llopart celebrat a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Rafael Pérez Mur va morir el 20 de febrer de 2000 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).
***
Emili
Pardiñas Viladrich
- Emili Pardiñas Viladrich: El 5 de febrer de 1943 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el sociòleg, advocat i activista anarquista Emili Felip Pardiñas Viladrich, conegut com Pedrals. Sos pares es deien Julià Pardiñas i Elvira Viladrich. Passà la seva infantessa i adolescència al Marroc. Quan estudiava Magisteri milità en grups catalanistes i en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i en 1967 marxà a París (França) per continuar els estudis. Participà en els fets de «Maig del 68» parisencs. Entrà a formar part de grups il·legalistes llibertaris i en 1971 va ser detingut, jutjat i condemnat a un any de presó per«robatori a mà armada»; després de tres mesos tancat a la presó parisenca de Fresnes, fou expulsat de França. De bell nou a Barcelona, treballà com a traductor per a les editorials A. Redondo i Dopesa, abans de fer de professor universitari. Amb el pseudònim de Pedrals, el novembre de 1972 entrà en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i en els seus Grups Autònoms de Combat (GAC), al costa de Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, José Lluís Pons Llobet, Santi Soler Amigo i Jean Marc Rouillan. Col·laborà en les edicions clandestines de«Mayo 37» del MIL. Les seves tasques en aquesta organització clandestina es concretaren, sobretot, en missions d'enllaç i a efectuar passatges a la frontera francoespanyola. L'agost de 1973 participà a Tolosa de Llenguadoc en el congrés d'autodissolució del MIL. El 21 de setembre de 1973 fou detingut amb sa companya Maria Lluïsa Piguillem Mateos a Barcelona i després van caure la resta de l'organització. En llibertat provisional, va ser jutjat i condemnat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic franquista a tres anys de presó per «associació il·lícita» i«propaganda il·legal». En sortir de la garjola s'instal·là a Girona on exercí de misser. L'abril de 1977 es creà la Coordinadora de Laboralistes de Catalunya, de la qual va ser nomenat membre del seu secretariat. Durant sa vida aplegà nombroses titulacions acadèmiques: Magisteri (Tarragona), Dret (Barcelona), Ciències Polítiques i Sociologia–tesi doctoral «Sociologia america. Funcionalisme»–, Dret Comparat (Estrasburg), etc. Va fer de professor a primària, a secundària i a la universitat; a més d'altres activitats: sociòleg en enquestes polítiques, periodista (Liberación), traductor i corrector d'estil, especialista en Recursos Humans, programador informàtic, productor i mànager musical, etc. En 2004 publicà el llibre testimonial Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes, on fa una valoració sobre el seu pas pel MIL tot reivindicant l'acció directa anarquista com a eina de lluita. En 2006, quan s'estrenà la pel·lícula Salvador, sobre el militant Salvador Puig Antich, acusà, juntament amb altres membres del MIL, de l'Organització de Lluita Armada (OLLA) i dels Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI), el productor del film, Jaume Roures Llop, de manipulació i de revisionisme històric. Aquest mateix any publicà amb Carlos Azagra el còmic històric i autobiogràfic A la revolución en gerundio sobre els turbulents anys que li va tocar viure. Com a advocat, especialitzat en el sector laboralista, ha defensat les causes perdudes, els treballadors, els moviments socials i els companys empresonats. En els seus darrers anys participà en les convocatòries de la«Marxa del Maquis» a Berga i formà part del col·lectiu llibertari «La Lluna Negra» de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), població on vivia. Emili Pardiñas Viladrich va morir el 23 d'octubre de 2011 a l'Hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) i va ser incinerat a Sitges (Garraf, Catalunya).
---
