Anarcoefemèrides
del 30 de gener
Esdeveniments
Portada del primer número de Cultura
- Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica.
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
29 de gener de 1925
- Conferència
d'Antignac: El 30 de gener de 1925 se celebra al Bar des
Sports de Bordeus (Aquitània,
França), organitzada pel Grup Anarquista de Bordeus, una
conferència d'Antoine
Antignac sobre l'acció anarquista i anarcosindicalista. La
xerrada, que portà
com a títol «Le rôle de la CGT de la rue
Lafayette. Le rôle de la Confédération
Unitaire. L'action anarchiste» (El paper de la CGT del carrer
Lafayette. El
paper de la Confederació Unitària.
L'acció anarquista). En la xerrada es va parlar
de les diferències entre la Confederació General
del Treball (CGT) i la seva
excisió, la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), i el paper que
havien de jugar els anarquistes en aquella conjuntura.
***
Un exemplar de Liberté
- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf:«Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria –Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.
***
Cartell
per la llibertat dels detinguts
- Detenció de la
Conferència
Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar
Lafuente del barri de la
Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia
deté un grup de 58
llibertaris arribats de totes parts de la Península i
algunes d'Itàlia que
pretenien reconstituir la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Segons fonts
policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos
domicilis dels detinguts es
van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes,
propaganda i documentació orgànica. Tres dels
detinguts, un portuguès i dos
italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores
després. De la resta de
detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la
Via Laietana, foren
posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren
més de sis mesos
tancats acusats de tinença d'explosius.
Naixements
Gustave Lefrançais
-
Gustave
Lefrançais: El 30 de gener de 1826 neix al III Districte d'Angers
(País del
Loira, França) el
revolucionari membre
de la Internacional i communard
Adolphe Gustave Lefrançois, més conegut com Gustave
Lefrançais.
Fill d'una una
família antibonapartista, sos pares es deien Philippe
Lefrançois, cap
de taller de l'Escola Reial d'Arts i Oficis, i Aglaée
Risson. Va entrar
com a adjunt a l'Escola
Normal de Mestres
de Versalles, on va destacar per les seves idees
revolucionàries, laiques i
socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement»
els pensionats i alumnes
seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»;
però va ser ràpidament
acomiadat. Després de substituir un col·lega a
l'escola de Dourdan, va
treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la
Revolució de
1848, a la qual s'adherirà mitjançant
l'Associació de Mestres Socialistes. El
programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser
detingut.
El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó
i a dos anys de
residència vigilada a Dijon per«possessió d'armes de guerra». El 27 de
març de
1851 les autoritats li van notificar la prohibició
d'ensenyar. Arran del cop
d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de
1851, va exiliar-se a
Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph
Déjacque amb qui fundarà el
restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a
França en 1853 i va realitzar
diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon
Imperi. En aquest anys
es va adherir a la maçoneria de ritu escocès,
però la va abandonar tot d'una
per «fada i religiosa». A partir de 1868 va
esdevenir un dels oradors més
populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la
propietat
col·lectiva, la supressió de
l'herència, les unions lliures, el divorci i
altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar
multes i penes de
presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va
organitzar el Comitè de Vigilància
del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè
Central Republicà de
París. Durant el setge de París, va ser detingut
arran de la insurrecció del 31
d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat
quatre
mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt
el 24 de febrer de
1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó
del Consell de la Comuna en
representació del quart districte parisenc. El 29 de
març va inscriure's en la
Comissió Executiva, però el 3 d'abril
passarà a la Comissió de Treball i de
Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances.
Va votar contra el
Comitè de Salvació Pública–amb
Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay,
Longuet, Vermorel i altres– i va signar el«Manifest de la
Minoria» contra
aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a
les barricades de
la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió
va aconseguir fugir de les
tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en
rebel·lia en Consell de
Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la
secció de
la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la
bakuninista
Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els
postulats de
Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a
Neuchâtel
el seu Étude sur le mouvement
communaliste à Paris en 1871, molt lloat per
Kropotkin i que és un dels
testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la
presidència del congrés
internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va
col·laborar en La
Révolucion Sociale,òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa
va realitzar diverses feines per
guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses
periòdics anarquistes.
En aquests anys va col·laborar estretament ambÉlisée Reclus en la realització
de la Géographie Universelle.
Arran
de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant
activament en l'agitació
política, però sempre al marge dels partits i
denunciant «La enganyifa del
sufragi universal». No obstant això, va acceptar
ser candidat a les eleccions
legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i
antiboulangista». Sempre
llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista.
Entre les seves obres podem destacar Aux
Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa
nécessité… (1870), République et révolution. De
l’attitude à
prendre par le prolétariat français en
présence des partis politiques
(1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes?
(1887), La Commune et la révolution
(1896), Souvenirs d'un
révolutionnaire (1902,
pòstum), L’idée
libertaire dans la
Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres.
Sa companya fou Anne Thérèse Lallemand.
Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 al seu
domicili del XIV Districte de
París (França) i va ser
enterrat tres dies després al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. Eugène Pottier
li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale,
quan la va publicar en 1887.
***
Paraskiev
Stoianov
- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov–transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)–, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse–cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu–, i de nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr KropotkinAl jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota –parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)–, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa–especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)–, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.
Paraskiev Stoianov (1871-1940)
***
Notícia
de la detenció d'Élie Dixneuf apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Parisien del 15 d'octubre de 1915
- Élie Dixneuf:
El
30 de gener de 1873 neix a Les Sables d'Olonne (País del
Loira, França)
l'anarquista i antimilitarista Élie Alexandre Charles
Dixneuf, conegut com Bourget o René. Sos pares es deien
Pierre Alexandre Dixneuf, llauner, i Marie
Estelle Bourget, modista. Fou membre del moviment de les«Universitats
Populars» i destacà com a propagandista de
l'antimilitarisme. Es guanyava la
vida com a pintor en la construcció. En 1893 vivia al carrer
Perrault de Nantes
(País del Loira, França) i el gener d'aquell any
va ser detingut i acusat de
robatori pel restaurador Divet, però finalment el seu cas va
ser sobresegut i
posat en llibertat. A començament de segle milità
a Nancy (Lorena, França) i
vivia al número 7 del carrer de Laval de
Saint-Nicolas-de-Port (Lorena,
França). En 1899 era administrador delegat de la Societat
Cooperativa Anònima
d'Obrers Pintors «Le Travail» de Nancy,
especialitzada en pintura de la
construcció i en decoració, i que tenia la seu
social al número 13 de la plaça
Saint-Epvre de Nancy. Col·laborà en L'Ouvrier
Syndiqué de Marsella (Provença,
Occitània). A més a més, en aquestaèpoca era
representant d'articles per acolorir fotografies a mà. El
novembre de 1901 va
fer una crida en Le Libertaire per
agrupar els antimilitaristes de la zona de Nancy. Durant la primavera
de 1902
va ser candidat abstencionista en les eleccions a Nancy. En 1902 fou un
dels
signants del «Manifeste aux soldats» (Manifest al
soldats) i aquest mateix any
col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux.
En els anys deu vivia al número 36 del carrer Clignancourt
del XVIII Districte
de París (França) i estava fitxat com a«anarquista individualista» per la
policia. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files,
però es declarà
insubmís i es va proveir de documentació falsa.
El 13 d'octubre de 1915,
denunciat per la seva portera, va ser detingut al carrer Rivoli de
París amb un
carnet d'identitat fals a nom de Bourget,
individu lliure de tota obligació militar, i va ser tancat a
la presó parisenca
de Cherche-Midi. Posat en llibertat amb un permís de tres
dies per anar a
l'enterrament de son pare, no tornà comparèixer a
la presó. El 20 de desembre
de 1915 es va ordenar la seva detenció per«insubmissió i ús de
documentació
falsa». El 24 de juliol de 1916 va ser jutjat pel II Consell
de Guerra en
rebel·lia i condemnat a 20 anys de treballs
forçats, a la degradació militar, a
3.900 francs de multa i a 20 anys de prohibició de
residència. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Giuseppe
Raffaelli
- Giuseppe
Raffaelli: El 30 de gener de 1892 neix a La Soggetta di
Cerreto (Montignoso, Toscana,
Itàlia) l'anarquista Giuseppe Raffaelli. Sos pares es deien
Romualdo Raffaelli
i Maria Chioni. Pedrapiquer a les pedreres de Carrara (Toscana,
Itàlia), quan
encara era adolescent s'adherí al moviment anarquista,
esdevenint un fervent
propagandista de les idees llibertàries. Va fer el servei
militar durant la
Gran Guerra. En 1921 fou un dels organitzadors dels «Arditi
del Popolo» de
Montignoso, on s'adheriren una seixantena de militants antifeixistes
(anarquistes, socialistes i comunistes), que poc després
hagueren de fugir a
les muntanyes. El juliol de 1921 va ser greument ferit a Cerreto durant
una
topada amb un escamot feixista i els carrabiners. Fou, amb l'anarquista
Giuseppe De Freo, en 1921 l'autor, amb música d'un cant
militar d'artilleria,
de l'himne dels «Arditi del Popolo» Figli
dell'Officina, encara molt popular; la peça va ser
composta a Viareggio
(Toscana, Itàlia), al domicili de De Freo, amic de la
infància, on s'havia
refugiat escapant dels grups feixistes. El maig de 1923, fugint de la
persecució dels escamots feixistes, passà a
França. A les poblacions provençals
de Niça, on va romandre entre 1923 i 1928, i
d'Antíbol, on visqué entre 1928 i
agost de 1936, treballà en diverses professions (paleta,
pedrapiquer, pagès,
electricista, etc.). El 12 de gener de 1927 va ser detingut per la
policia per
possessió d'una pistola i condemnat a una multa. Es va veure
implicat en el
robatori d'una joieria i va ser detingut a Toló
(Provença, Occitània) per
robatori en una oficina notarial. El 26 de març de 1927 va
ser fitxat per la
Prefectura de Massa Carrara (Toscana, Itàlia), posant de
relleu la seva«pèssima conducta moral i
política», la seva «intensa activitat
antinacional i
antifexista» i les seves relacions amb l'anarquista Alberto
Meschi. Inscrit en
la llista de persones a detenir de la Policia i en el registre de la
policia
ferroviària de fronteres, en 1933 va ser afegit al registre
de «terroristes amb
capacitat de cometre atemptats amb explosius». El 17 d'agost
de 1936, arran de
l'aixecament feixista a Espanya, passà a Barcelona
(Catalunya) i s'enrolà en la«Columna Italiana», de majoria anarquista, en la
mateixa brigada de Libero
Battistelli, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 24
d'octubre de 1936 va
ser ferit per l'esclat d'una granada a Tardienta, al front
d'Aragó, i va ser
hospitalitzat quatre mesos a Barcelona i, segons algunes fonts, enviat
el 24 de
febrer de 1937 a París (França) per continuar les
cures. El 26 de febrer de
1937 retornà a Niça, sense
documentació i ferit, i després
s'establí
oficialment a Antíbol (Provença,
Occitània). Després de la rendició de
França a
les tropes alemanyes, el 17 de gener de 1942 va ser detingut a
Antíbol pel
govern col·laboracionista del mariscal Henri Philippe
Pétain i l'endemà
internat al camp de vigilància especial de Vernet. L'octubre
de 1942 el cap del
camp li va semblar favorable el seu alliberament en considerar-lo«simpatitzant
comunista». El 14 de gener de 1943 va ser extradit a
Itàlia i interrogat per la
Prefectura de la Policia de Massa (Toscana, Itàlia). El 15
de febrer de 1943 se
li va assignar confinament per cinc anys per «combatent
antifranquista a
Espanya» i deportat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943,
arran de la caiguda
de Benito Mussolin, recobrà la llibertat i
participà en la resistència. Durant
la postguerra creà el Grup Anarquista«Né Dio, né padrone» de
Montignoso i prengué
part en el congrés constitutiu de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), que
se celebrà el setembre de 1945 a Carrara.
Participà activament en la FAI i representà
el Grup Anarquista «Né Dio, né
padrone» de Montignoso en els congressos de
Liorna (Toscana, Itàlia), d'abril de 1949, d'Ancona
(Marques, Itàlia) de
desembre de 1950, i en les conferències nacionals de Pisa
(Toscana, Itàlia), de
desembre de 1959, i de Senigallia (Marques, Itàlia), de
desembre de 1962. Arran
del Congrés de la FAI de Carrara de novembre de 1965 sembla
que s'acostà a les
posicions dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa
Anarquista), en desacord amb la tendència organitzativa. El
19 de desembre de
1965 assistí al Congrés de Pisa, convocat pels
dissidents i on van ser invitats
els companys i els grups que havien rebutjat les decisions del
Congrés de
Carrara i el nou «pacte associatiu» de la FAI.
Giuseppe Raffaelli va morir el 2
de febrer de 1984 a Montignoso (Toscana, Itàlia).
Giuseppe Raffaelli (1892-1984)
***
César
Fauxbras (1935)
- César Fauxbras:
El 30 de gener de 1899 neix a Rosendaël (Nord-Pas-de-Calais,
França; actualment
pertanyent a Dunkerque) el mariner, escriptor, periodista, comptable i
militant
anarquista i anarcosindicalista Kléber Gaston Gabriel Alcide
Sterckeman, més
conegut com César Fauxbras.
Fill
d'una família burgesa, sos pares es deien Clovis-Ernest
Sterckeman, empleat
d'assegurances, i Joséphine Roland, mestressa de casa. El 2
d'abril de 1914,
amb 15 anys, s'enrolà com a grumet a bord de l'Armorique,
amb base a l'Escola de Grumets de Brest (Bretanya), i
durant la Gran Guerra serví en el cuirassat Danton
que operà a la Mediterrània. En 1916 va ser
destinat a les bases d'Àfrica del
Nord (Bizerta, Alger, Sidi Abdallah), on en 1918 aconseguí
el grau de segon
contramestre. En aquest destí recollí els
testimonis dels mariners que havien
participat en els motins del Mar Negre en 1919. Després
de la seva desmobilització el gener de 1921, el 25 d'abril
de
1922 rebé el grau de capità de la Marina Mercant
a Le Havre (Alta Normandia,
França). Posteriorment s'instal·là a
la regió parisenca. El 5 de juny de 1924
es casà amb Marcelle Renée Franck al IV Districte
de París. Entre el desembre
de 1925 i el 5 de gener de 1931 dirigí un garatge
d'automòbils. En 1927 nasqué
sa filla Gilberte i en 1929 obtingué el diploma d'expert
comptable. L'estiu de
1931 es desplaçà a Villa Keror (La Ciotat,
Provença, Occitània) amb la idea de
muntar una llibreria, però el projecte no reeixí.
Entre l'1 de juny de 1932 i
el 31 de gener de 1933 treballà de comptable per a un
proveïdor de marbre. Sempre
amb problemes econòmics, en 1934 passà a viure,
de manera molt humil, a
Vincennes (Illa de França, França). Sota
el pseudònim de César
Fauxbras, en 1932 publicà el
llibre Jean le Gouin. Journal
d’un simple matelot de la Grande
Guerre i en
1935 Mer
Noire. Les mutineries racontées par un mutin, del qual Eugène Schkaff (Jean
Fréville) va fer una crítica per
al periòdic L'Humanité del 10
de juny de 1935. També en 1935 publicà Viandeà brûler. Journal d’un chômeur,
obra que va ser presentada als Premis
Goncourt d'aquell any i que va ser rebutjada pel jurat–aquest llibre va ser reeditat
en 2014. Entre 1935 i 1936 participà en debats organitzats
pel «Club du
Faubourg» a la Sala Poissonnière del
Faubourg-Poissonière de París. En 1936
cofundà el Sindicat d'Oficials de Pont de la Marina Mercant
de la Confederació
General del Treball (CGT). En 1938 publicà Antide
ou les banqueroutes
frauduleuses. Periodista pacifista i antimilitarista,
col·laborà en
diferents publicacions, com ara Les Humbles, Le
Merle Blanc, L'Oeuve,
etc. Abans de la II Guerra Mundial col·laborà
regularment en el periòdic SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on
destacà una sèrie
d'articles contra el lapinisme (de lapin,
conill en francès;
terme per definir la fecunditat excessiva) i pel control de naixements,
i per un
dels quals («Plaidoyer pour Fernand») va ser
processat i condemnat, amb Aurèle
Patorni (Morel Pato), el 6 de juliol de 1939 a 10
mesos de presó i 3.000
francs de multa per «propaganda contra la
natalitat». En 1939 va ser mobilitzat,
però la Marina Nacional, per castigar-lo per la seva
militància llibertària,
l'envià a l'Exèrcit de Terra. Sergent del 511
Batalló Regional amb seu a
Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), el 29 de maig de 1940 va caure presoner a mans de
les tropes alemanyes a
Ledringhem, a prop de Dunkerque, i internat entre juny de 1940 i
març de 1941 a
l'Stalag XVII A, a Kaiserstenbruck (Bruck an der Leitha, BaixaÀustria,Àustria), quan fou alliberat com a excombatent de la Gran
Guerra. Durant
l'Ocupació no va publicar cap llibre i només
després de la II Guerra Mundial
donà permís per publicar els seus llibres. A
més les obres citades, podem
destacar Lettre ouverte à M. le ministre de la
guerre sur l'incontinence
oratoire dans la Grande Muette (1935) i «Le
fétiche de mon oncle Archie.
Nouvelle» (en Les plus belles histoires de mer,
1940). César
Fauxbras va morir el 22 d'agost de 1968 al XII Districte de
París (França).
Pòstumament s'han editat i reeditat, de la mà de
son nét Anthony Freestone,
algunes obres seves, com araLa
débâcle.
Les raisons, exposées par lui-même, qu'avait au
mois de mai le soldat
réserviste de ne pas vouloir mourir pour Dantzig
(2011) i Le Théâtre de
l'Occupation. Journal (1939-1944) (2012), i encara resten
obres inèdites,
com Le corsaire boiteux i Pourquoi la
Marine a trahi. En 2011
Matt Perry publicà la biografia en anglès Memory
of War in France (1914-45).
Cesar Fauxbras, the Voice of the Lowly.
***
Necrològica
d'Emilio José González Martínez
apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4
d'agost de 1963
- Emilio José
González
Martínez: El 30 de gener de 1901–algunes fonts citen erròniament el 31 de gener de
1900– neix a
Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Emilio José González
Martínez,
conegut com Julio González.
Sos pares es deien Froilán González
García i Sabrina
Martínez Martínez.
Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de
Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1931, quan la proclamació
de la II República espanyola, era secretari de la Comarcal
de Lleó de la CNT.
El setembre de 1932 fou delegat dels ferroviaris al Congrés
Regional i en 1933
fou un dels organitzadors de la CNT d'Orzonaga (Lleó,
Castella, Espanya). Va
ser considerat per les autoritats com el principal responsable de la
insurrecció del desembre de 1933 a Lleó. El
setembre de 1937 era vicesecretari
del Comitè Provincial de Lleó de
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat a
França, fou conegut com Julio
González.
Va ser nomenat secretari general del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
i de la
CNT en el II Congrés de Federacions Locals, celebrat entre
el 17 i el 23
d'octubre de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània),
però renuncià al seu càrrec
i va ser ocupat per Martín Vilarrupla. Durant
l'últim període de sa vida ocupà
el càrrec de tresorer del Comitè
Interdepartamental de la CNT dels Alts
Pirineus. Vidu de Isidoria Alonso, estava casat amb segones
núpcies amb Jeanne Marie Fernande Baylère. Emilio
José González Martínez va morir el 23
de juliol de 1963 al seu domicili de Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània).
***
Pietro
Ranieri
- Pietro Ranieri: El
30 de gener de 1902 neix a
Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya, Itàlia)–altres citen 1899 a Ancona
(Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro Ranieri,
també citat com Pietro
Raineri. Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan
tenia dos anys
emigrà amb sa família a Ancona (Marques,
Itàlia), que s'instal·là al barri
popular de Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les
Joventuts
Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà
activament en els
disturbis posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey
(Revolta dels Bersaglieri) i per aquest motiu es
refugià amb sa família
a la República de San Marino i després a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia), per
retornar a Ancona en 1922. Fou un dels responsables del grup
d'«Arditi del
Popolo» del barri de Tavernelle d'Ancona i oposà
una ferotge resistència a la
invasió de la seva localitat pels escamots feixistes l'agost
de 1922. Quan
Ancona caigué a mans dels feixistes, fugí a
Gènova (Ligúria, Itàlia) i
d'allà
embarcà cap a França. Pintor i emblanquinador en
la construcció, l'octubre de
1935, després d'haver ferit el cap de l'obra on feia feina
per motius polítics–segons altres, després d'una baralla amb
feixistes italians a
Boulogne-sur-Seina (Illa de França,
França)–, va ser expulsat del país i
passà
clandestinament a Catalunya. A Barcelona visqué sense
documentació, però
ràpidament va ser detingut i expulsat. El febrer de 1936,
arran de la victòria
del Front Popular a la Península, retornà a
Catalunya. A Barcelona entrà a
formar part de la Secció Catalana de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), juntament amb altres
companys, com
ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi, etc. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i després en la«Columna Durruti». Destinat al front
d'Aragó,
Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a
Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres
anarquistes
italians.
***
Mariano
Baglioni
- Mariano
Baglioni: El 30 de gener –algunes fonts citen el
30 de novembre– de 1904 neix a
Serra San Quirico (Marques, Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista
Mariano Baglioni. El 23 de maig de 1911
s'instal·là amb sa família a Fabriano
(Marques, Itàlia). Sense interès pels estudis, no
acabà l'escola primària i
començà a treballar a la barberia dels
republicans Gisleno Carelli, Amleto
Schicchi i Giovanni Schicchi. De mica en mica la seva
consciència política es
va anant desenvolupant de la mà de les idees subversives i
anarquistes. En 1926
marxà cap a Gualdo Tadino (Úmbria,
Itàlia) buscant feina i l'octubre d'aquell
any un empresari luxemburguès de la construcció
el va contractar just perquè
pogués aconseguir els papers per a expatriar-se. Amb
passaport en regla, emigrà
a Luxemburg i s'establí a Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), on va obrir
una barberia al carrer des Minières. El 6 d'octubre de 1930
es casà amb Elvira
Bucari, resident a Dudelange, encara que originària de
Gualdo Tadino, i la
parella tingué una filla. Durant la seva estada a Luxemburg
desenvolupà una
intensa propaganda antifeixista que li va portar amenaces dels
feixistes
locals. En aquesta època va ser fitxat per la policia com a«simpatitzant comunista».
El 25 de febrer de 1935 va ser inscrit en el registre
policíac de fronteres i
el 25 d'octubre de 1936 va ser expulsat de Luxemburg per les seves
activitats
polítiques, decidint marxar cap a Espanya. El 4 de novembre
de 1936, amb altres
companys (Luigi Brazzorotto, Giovanni Dall'Agnol, Gualtiero Nubola,
Libertario
Tassi, etc.), abandonà Dudelange en un comboi organitzat pel
Partit Comunista i
a París (França) prengué un tren
especial amb 1.400 voluntaris amb direcció a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i
d'allà a la frontera. L'11 de novembre de
1936 s'enrolà en la formació «Guido
Picelli», enquadrada en el «Batalló
Garibaldi», i enviat durant els primers dies de desembre de
1936 al front de
Madrid (Espanya). Havia signat un contracte d'allistament de sis mesos,
però va
combatre durant tota la guerra. Els informes dels espies estalinistes
que
actuaven dins les tropes el qualificaren d'«element
anarcoide». L'11 de març de
1937 va ser ferit a la mà esquerra a Guadalajara (Castella,
Espanya) i un cop
guarit retornà al seu destí, combatent fins a
finals d'agost de 1938. Quan el«Batalló Garibaldi» es va retirar del
front, marxà cap a França i el 8 de febrer
de 1939 va ser reclòs al camp de concentració
d'Argelers, on formà part del
grup llibertari «Libertà o Morte».
Requerit per la justícia luxemburguesa, va
ser enviat a Dudelange, on va reprendre les seves activitats
polítiques. Quan
l'evacuació de la població a resultes de
l'entrada de les tropes alemanyes al
país, va ser denunciat per alguns feixistes locals i
s'establí amb sa família a
Charolles (Borgonya, França). Després de
l'armistici francoalemany, el juliol
de 1940 retornà amb sa família a Dudelange, on va
reprendre el seu ofici de barber,
però sense deixar de banda les seves activitats
antifeixistes. El 22 d'agost de
1940 va ser detingut per la policia alemanya, enviat a la frontera
italiana i
lliurats a les autoritats feixistes dels seu país. Detingut
el 30 d'agost de
1940 a Brenner (Tirol del Sud), signà amb altres companys
una petició on es
penedia de les seves activitats polítiques passades i
demanava clemència, però
el consolat italià de Luxemburg vetà aquesta
demanda. El 14 de setembre de 1940
va ser interrogat a la Prefectura de Policia, on va negar la seva
militància
comunista i haver fet propaganda per al Partit Comunista, encara que va
afirmar
haver anat a Espanya per les seves conviccions anticapitalistes i haver
lluitat
en un batalló italià fins al final de la guerra.
El 14 d'octubre de 1940 va ser
condemnat a cinc anys de deportació a la colònia
penitenciària de l'arxipèlag
de Tremiti. El 18 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà
immediatament a
Fabriano. Participà activament en la guerrilla
d'alliberament a les muntanyes
de l'Úmbria i les Marques, i animà una
ràdio clandestina a través de la qual,
en estreta relació amb les forces aliades, indicava els
llocs idonis a
bombardejar, participant alhora en l'avituallament de les tropes i en
altres
missions. Mario Baglioni va morir el 21 de març de 1969 a
Dudelange (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg).
***
Necrològica
de Francesc Roda Subías apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de febrer de 1987
- Francesc Roda
Subías: El 30 de gener de 1905 neix a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Roda Subías. Sos pares es
deien Francesc Roda i Maria Subías. Militava en el
Sindicat Únic de la
Pell de Badalona (Barcelonès, Catalunya) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), del qual fou delegat a la Federació Local
entre 1931 i 1936.
L'agost de 1931 a Barcelona representà el Sindicat de la
Pell de Badalona al
Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC). Durant
la guerra civil formà part de la col·lectivitat
de la Companyia Arrendatària
del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA) i després
marxà cap el front, on fou xofer
d'una brigada del Cos de Tren. En 1939, amb el triomf feixista,
creuà els
Pirineus i va ser tancat en camps de concentració.
Després passà a Companyies
de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a les fortificacions de la«Línia
Maginot» del nord de França. Durant la primavera
de 1940, va ser detingut pels
ocupants alemanys i reclòs el 25 de gener de 1941, sota la
matrícula 3317, al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), restant fins a
l'alliberament del camp pels aliats el 5 de maig de 1945.
Després de la II
Guerra Mundial s'integrà en la CNT i fou un dels fundadors
de la Federació
Local de Thiais d'aquest sindicat, on milità quaranta anys.
Ocupà diversos
càrrecs orgànics, com ara membre de la
Comissió de Relacions de la Zona Nord, i
fou delegat a plens i congressos, com ara el V Congrés de la
CNT celebrat en
1983 a Barcelona. En la seva última època fou
secretari del Sindicat d'Oficis
Diversos (SOD) de Choisy-le-Roy-Thiais de la CNT. Sa companya fou
Francesca Allué. Francesc Roda
Subías va morir
el 14 de gener de 1987 a l'Hospital de Cochin de París
(França) i fou enterrat dos dies després al
cementiri municipal de Thiais (Illa de França,
França), població on residia.
***
Necrològica
de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de novembre de 1966
- Josep Comellas Cuadrench: El 30 de gener de 1907 neix a Avià (Berguedà, Catalunya)–algunes fonts citen erròniament Berga (Berguedà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Ramon Pere Comellas Cuadrench. Sos pares es deien Ramon Comellas Serra, teixidor, i Ramona Cuadrench Soler. Durant els anys trenta fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de Berga de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Nantes (País del Loira, França). A resultes de diverses operacions quirúrgiques i després de gairebé dos anys hospitalitzat, Josep Comellas Cuadrench va morir el 5 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de setembre– de 1966 a l'Hospital de Savenay (País del Loira, França). Sa companya fou Montserrat Monegal.
---
