Anarcoefemèrides del 28 de gener
Esdeveniments
Tribunal Suprem del Regne d'Espanya
- Sentència
antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya)
el Tribunal Suprem
del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:«L'Associació fundada en
l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit
d'emprendre i de sostenir la
lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,és contrària
a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la
propietat industrial.»
Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de
Governació espanyol per a
promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de
1894.
***
Capçalera d'Acracia
- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segonaèpoca del periòdic Acracia.Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.
Naixements
Necrològica d'Ángel Adrián Trenas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de juliol de 1958
- Ángel
Adrián
Trenas: El 28 de gener de 1870 neix a Espejo
(Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalistaÁngel Adrián Trenas, conegut com El
Abuelo. Sos pares es deien Antonio Adrián i
Rafaela Trenas. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a
Almodóvar del Río (Còrdova,
Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), on fou un gran
amic de
Mauro Bajatierra Morán. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
acabà instal·lant-se a Lavardac, on
milità en la CNT local. Al final de sa vida
va rebre el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa
companya
fou Pastora Merino. Ángel Adrián Trenas va morir
el 9 de juny de 1958 al seu
domicili de Lavardac (Aquitània, Occitània) i va
ser enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Alfredo
Bonsignori
- Alfredo
Bonsignori: El 28 de gener de
1895
neix a Cecina (Toscana, Itàlia) el socialista,
després
comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els
pseudònims de Gracco i Alfonso. Sos pares es deien Giuseppe
Bonsignori i Italia
Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove
s'acostà al marxisme de la
mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al
Partit Socialista Italià
(PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions
(Cecina,
Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les
protestes contra
l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917
aportà una petita summa en una
subscripció a favor del diari socialista L'Operaio,
de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G.
Massei. En 1919
organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga
Proletària i Pagesa de Cecina i
aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui
tindrà un nin que
anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor
municipal. El gener
de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia
(PCdI) i el febrer d'aquell any
va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana,
Itàlia) del feixista
Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat
greument ferit durant
una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar
l'Ajuntament, regit per
l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa
commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran
Guerra. Reclòs a la
fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat
candidat de la
circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto
per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els
vots necessaris i
restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922
per l'Audiència de Pàdua
(Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys,
tres mesos i 10 dies de reclusió
i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a
conseqüència d'una amnistia i retornà a
Cecina. Obligat pels feixistes a
abandonar la seva ciutat natal 24 hores després,
s'establí a Roma (Itàlia),
però va ser agredit i apallissat perquè portava
una corbata negra a l'estil
Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de
Milà (Llombardia, Itàlia), passà
clandestinament a França i s'establí a
Lió, on treballà d'ebenista. A França
desenvolupà una intensa activitat política i fou
secretari del Comitè Antifeixista
de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio
Bonito i Ludovico Rossi, del
sector esquerrà del PCdI, anomenat«obrerista» (anarquista comunista), esdevenint
secretari del grup «Giustizia e Libertà»
i membre del Socors Roig Internacional
(SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar
Scarselli, cap de
l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit
de la presó de Volterra
durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista
Giuseppe
Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda
dell'Oneta». En 1927
s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per
Michelangelo
Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els
periòdics
obrers Le Réveil Communiste
i L'Ouvrier Communiste, molt
crític amb la«línia leninista», que va portar els
treballadors «a les pitjors derrotes». En
1928 se li va decretar l'expulsió de França per«indocumentat comunista», però
va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les
seves activitats
subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres
companys (Marcello
Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani,
Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia,
Giuseppe
Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada
al «Cercle Sacco i
Vanzetti» de Lió per a llançar una
campanya internacional a favor de
l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a
Sibèria. En 1931
participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una
trobada anarquista. Dissolt el
GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la
facció de
l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles
en el
periòdic belga Prometeo.
En 1933 va
ser inclòs en el llistat de terroristes residents a
l'estranger i finalment
acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se,
amb Quinzio Panni i
Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per«tendència
esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els
comunistes italians publicaren el seu
nom en un article delator i injuriós publicat en el
periòdic parisenc La Nostra
Bandiera amb la finalitat de
provocar la seva expulsió del país. Des del
periòdic marsellès La
Laterna va respondre als seus
excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el«paradís soviètic». El
novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió,
en el
Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb
Gusmano Mariani, Mazneuf,
Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a
Barcelona (Catalunya)
s'uní a la Columna Italiana «Rosselli»
de la «Columna Ascaso» –segons altres
fonts en la Centúria «Giustizia e
Libertà» de la «Columna
Italiana»,
majoritàriament anarquista–, en la defensa de la
Revolució espanyola,
participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara
les batalles de Monte
Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a
França –segons altres fonts
era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i
retornà l'octubre d'aquell
any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb
Enrico Gavioli i
Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un
gerent d'una
empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part
en la Resistència,
col·laborant amb el moviment partisà de
Lió, juntament amb altres exiliats
(Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio
Gervasini, Carlo
Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943
va ser
detingut a Toló (Provença, Occitània)
per les tropes d'ocupació italiana i
portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18
d'agost,
mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià
de Lió una petició de«repatriació definitiva» que va ser
rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la
Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament
retornà a Cecina,
on participà en els grups anarquistes «Luce e
Libertà» i «Alba dei Liberi».
Uns
anys després retornà a Lió amb la seva
companya i son fill. A França va fer
costat la premsa llibertària i mantingué
relació amb els companys que
retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli,
Ludovico Rossi, Pio
Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto
Serni,
s'estimà més restar definitivament a
França. Després d'una breu malaltia,
Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió
(Arpitània).
***
Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)
- Nello Garavini:
El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el
propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares
van ser
Pietro Garavini (Piràt),
comerciant,
i Rosina Gamberini. Fill d'una família de
tradició anarquista, son pare,
militant llibertari de certa influència, regentà
una taverna que era el lloc de
trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en
notoris episodis anticlericals i
emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el
malnom d'Il Tigre.
Després dels estudis primaris,
Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica,
però abandonà les classes. Sota
la influència de l'ambient en el qual va créixer,
s'adherí al moviment
anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses
conferències de
llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir
decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics
(llibres, revistes,
periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura
autodidacta. Conegué l'anarquista
Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual
esdevindrà un dels
seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la«Setmana Roja», durant
la qual una gentada en manifestació assaltà i
destruí l'estació ferroviària de
Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra
formà part del grup
d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan
Itàlia entrà en el
conflicte, posició que implicava un gran risc de
repressió. En 1916, juntament
amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo
Lama,
Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale
Mattioli,
Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.),
fundà el «Gruppo
Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la
Biblioteca Llibertària
de Castel Bolognese, que després de la guerra
s'establí als locals del Cercle
Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els
simpatitzants
del grup es trobà son germà major Simone (Cino),
el qual patirà per la seva militància
antifeixista confinament a Rossano
Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939
i el juliol de 1940. Nello
organitzà protestes contra les manifestacions
intervencionistes i patriòtiques,
difongué clandestinament entre els soldats manifests
subversius incitant a la
deserció i, sobretot, ajudà el moviment de
desertors que s'escampà per
l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona
d'Imola. Treballà braç
a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo
Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com
ara Tommaso
Baroncini (Chetone) i Romeo
Golinelli
(Ferruccio). També
col·laborà amb
desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino),
etc. Prengué part en reunions
anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i
conegué els
destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo
Castellari. En
la revisió mèdica de reclutament va ser
llicenciat per
deformació de la caixa
toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat
al front
en l'últim any de la
guerra. Durant la postguerra, participà activament en els
disturbis del «Bienni
Roig». Gràcies a la relativa posició
benestant de
sa família, comptà amb temps
lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment
anarquista d'altres
localitats, especialment a Imola. També
freqüentà el
domicili de
l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a
Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), i conegué
Aldo
Venturini, amb qui entaulà una amistat
que durà tota sa vida. Formà part de la
tendència
organitzadora del moviment
anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents
d'aquest grup
(Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament
en
l'aixecament
popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre
el 2
i el 3 de
juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats
italianes.
Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que
adherí a
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i
actuà
com a una filial de
la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell
pensava,
com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment
anarquista«específic». S'ocupà
secretament de la«preparació material» de la
revolució,
procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats
(Brescia,
Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en
nombroses reunions–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de
1919), etc.– i
entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo
Cavallazi, a Bolonya al
II Congrés Nacional de la Unió Anarquista
Italiana (UAI)
i, entre l'1 i el 4 de
novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat
a
Ancona. En 1921
conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una
família socialista, que
ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva
oposició als escamots
feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser
agredit en
dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922
hagué
de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila
(Abruços,
Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc
mesos
després de llicenciar-se,
el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En
1924,
després de l'assassinat
del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot
feixista i fugint
de la vigilància policíaca i la
repressió,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on muntà una empresa vitícola
i on
nasqué, el 19 d'octubre de 1924,
Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa
companya,
freqüentà els
cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una
estreta
amistat amb
Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També
conegué
altres destacats
anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante
Meniconi, Leda
Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto
Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa,
Bindo Lama, etc.
En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que
restringia
les sortides del país i permetia enviar els opositors al
confinament, emigrà al
Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el
suport
del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer
exili
es caracteritzà
per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi
treballà com a mosso
i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel
Gloria,
un dels millors de Rio
de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després
d'alguns
anys ensenyant
a l'Escola Italiana de la «Societat Dante
Alighieri»,
perdé la feina per les
pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la
política
brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per
dictadures
militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat
llibertària,
concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme
italià, establint
contactes amb altres italians exiliats arreu del món.
També participà en les
activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler
José
Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero
Battistelli, advocat
republicà membre de «Giustizia e
Libertà», i amb sa companya Enrichetta,
ambdós
exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué
correspondència amb Errico
Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli.
Entre 1933 i 1942
administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre
de Rio de Janeiro, «La
Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que
esdevingué lloc de trobada i de
reunions informals de l'esquerra i de la immigració
brasileres. També es va fer
representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí
una certa
estabilitat econòmica. La llibreria a més
desenvolupà una petita activitat
editorial, amb la publicació de llibres de cultura
política, social i
literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta,
Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst
Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A
començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per
algunes setmanes Luce Fabbri,
però durant la visita a una petita hisenda que
posseïa a la selva ambdós caigueren
greument malalts de malària. En 1947 la família
Garavini retornà definitivament
a Itàlia i s'instal·là a Castel
Bolognese, reprenent les seves antigues amistats
i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït
immediatament després
de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i
participà en diferents congressos i conferències
d'aquesta organització. En
1968 prengué part en el Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional
de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara;
en 1972 en el
Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació
de la Internacional a Itàlia; i
en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es
portà a terme a Venècia. A
partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc
de trobada dels
joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli
i
Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando
Borghi» com a seu dels grups anarquistes
de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca
Llibertària. En aquests
anys acabà la seva obra autobiogràfica, que
titulà Testimonianze. El
2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una
malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el
deteriorà força. Nello
Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia)
i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme
de manera
estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya,
es troba
dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando
Borghi» de Castel Bolognese. En
2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el
títol Testimonianze. Anarchismo e
antifascismo
vissuti e visti da un angolo della Romagna.
***
Arminio
Guajardo Morandeira
- Arminio Guajardo
Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya)
el metge llibertari
Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen
erròniament el seu nom com Herminio
o Armiño i el seu
llinatge com Morandeiza.
Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa
(Aragó, Espanya) i en
1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat,
especialitzant-se en
cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931
passà a exercir com a metge
rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va
ser conegut com «el
metge dels pobres», a causa de la seva especial
atenció als pacients sense
recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb
membres de la dreta
local. Durant l'anomenat «Bienni Negre»
republicà (1933-1935), patí detenció
governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu
pensament
anarquista. Organitzà a Almarza la Federació
Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare
municipal de Sòria i anarcosindicalista
Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació
Social (ADS),
centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i
publicà articles en Treball,òrgan anarcosindicalista sorià.
Sembla que també va pertànyer a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel
Col·legi
de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta
General Ordinària
d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol
de 1936, pogué escapar
cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però,
cansat de fugir,
finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de
Sòria.
Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo
Morandeira va ser afusellat
al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella,
Espanya), juntament amb els mestres
José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista
José Andrés, l'oficial de
l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del
periòdic La Voz de Soria
Mariano Cabrujas, i una persona més de qui
desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats
polítiques, va
ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar
la vídua; també,
com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat.
Malgrat la
sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com
a difunt en el
Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a«desaparegut», en absència de
testimonis directes de la seva mort.
Arminio Guajardo
Morandeira (1899-1936)
***
Manuel Ramos Castillo
- Manuel Ramos Castillo:El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. Sos pares es deien Manuel Ramos i Isabel Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución de España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i Elúltimo beso. Sa companya fou Maria Llucia Sirvent. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a la Residència «La Pinède» de Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Wenceslao
Jiménez Orive
- Wenceslao
Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive–alguns
citen el seu primer
llinatge com Giménez–, conegut com Wences
i Jimeno. Era el major de quatre
germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es
traslladà amb sa
família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia
estat destinat a la
capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat
secretari
del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el
servei
d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a
l'estació de
Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de
la
ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny
a l'Escola
Industrial i més tard abandonà els estudis per no
haver-se d'afiliar a la
Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments
dels anys quaranta va ser
detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i
anarcosindicalista.
En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes,
però gràcies al
militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi)
s'adherí a la clandestina Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb
Zubizarreta, a
Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos
després. El juliol de
1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de
Regionals de la FIJL que se
celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un
intent d'atemptat contra el
dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a
l'alçada
del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no
reeixí marxà a la
serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut
per la ineficàcia d'aquesta
mena de guerrilla, passà a França, on va fer
feina primer a Lió i després a
París com a obrer ajustador. Establí contactes
amb l'activista anarquista Josep
Lluís Facerías i s'integrà en el seu
grup de guerrilla urbana. Durant la seva
estada a França havia elaborat un esquema
d'organització i d'actuació
clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció,
pensava sotmetre a
la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) i a la Comissió
de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en l'Exili; aquest
esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es
modificà, quedà com un
simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els
Pirineus i a la Península,
a causa de certes discrepàncies amb Facerías,
creà el febrer de 1949 el seu
propi grup («Los Maños»), que fou
força actiu a Barcelona, Madrid i altres
zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949,
fou atemptar contra
el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de
1949, amb els germans Josep i
Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan,
Carlos Vidal Pasanau, José
López Penedo i Josep Lluís Facerías,
participà en el metrallament a Barcelona
de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada
Politicosocial de la
policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de
desembre de
1949, amb altres companys –Daniel G. M. (Rodolfo),
Salvador Luis Benito (Salgado),
Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan–,
marxà a Barcelona per ocupà el
lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio
Rodríguez, José Luis
Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao
Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ
avís per
la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona
(Catalunya); ferit,
per no caure pres a mans de les forces de repressió de la
dictadura franquista,
se suïcidà prenent una càpsula de cianur
que portava muntada a la part superior
de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat
per Niceto Pardillo
Manzanero, un cenetista expulsat de «Los
Maños» per mala conducta, al comissari
de policia Pedro Polo Borreguero.
Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950)
***
Malcolm
Menzies
- Malcolm Menzies:
El 28 de gener de 1934 neix a Sale (Trafford, Gran Manchester,
Anglaterra)
l'escriptor anarcoindividualista Malcolm Menzies. Quan tenia 20 anys
s'establí
a París (França), que esdevingué la
seva llar. Els seus llibres van ser escrits
en anglès i després traduïts i publicats
al francès. Gran viatger, va viure i
treballar a diferents països; molts dels seus llibres estan
inspirats en els
seus viatges de rodamón per Amèrica i molt
influenciats per la literatura
llatinoamericana. La seva obra també està molt
influenciada pel filòsof Max
Stirner. El personatges dels seus llibres són anarquistes,
sobretot individualistes
i il·legalistes (Nestor Makhno, Renzó Novatore,
Santo Pollastri, «Banda
Bonnot», presidiaris anarquistes a la Guaiana, colons
llibertaris de Costa
Rica, la Guerra Civil espanyola, etc.). Publicà set llibres:Makhno, uneépopée. Le soulèvement anarchiste en
Ukraine (1918-1821) (1972 i
2017), En exil chez les homes
(1985 i 2007), Trois contes des îles
(1987), Desde las montañas de
Colombia (1999, original en castellà), Mastatal.
Une colonie
individualiste au Costa Rica (2009), Deux
lueurs de temps. Le poète et le bandit (2014), The
Urn. Ten
Stories (2017). Malcolm Menzies va
morir el 22 de maig de 2019 a l'Hospital Necker de París
(França) i sis dies
després se celebrà una cerimònia
d'adéu al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
La Brochure
Mensuelle,
editat per Émile Bidault
-Émile Bidault:El28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Armand Émile Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). Era el fill primogènit de Clément Bidault, obrer vidrier, i Joséphine Rosalie Jacques, costurera. En 1886 va ser un dels fundadors–amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres– de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Divorciat de Anastasie Chenet, el 14 de març de 1913 es casà a Yvetot (Normandia, França) amb Noemi Joséphine Berthelot. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració deLe Libertairei de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertarisLa Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent deLa Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 al seu domicili del III Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Giuseppe
Corna
- Giuseppe Corna: El
28 de gener de 1957 mor a Aosta
(Vall d'Aosta, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista
Giuseppe Corna, també
conegut de diverses maneres (John Corna,Joseph Corna, Joe
Corna, etc.). Havia nascut en 1871 a Mercenasco (Piemont,
Itàlia). Pagès de professió, de jove
emigrà per motius econòmics als Estats
Units, on participà activament en la difusió del
periòdic llibertari Cronaca
Sovversiva i en la propaganda anarquista al costat de Luigi
Galleani. També
col·laborà en La
Questione Sociale. Més
tard milità en el grup anarquista d'Spring Valley (Bureau,
Illinois, EUA) i fou,
amb Antonio Andrà, un dels organitzadors dels United Mine
Workers (UMW, Miners
Units) i dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials
del Món) en el sector miner. En 1912 contribuí
econòmicament en el periòdic magonista
mexicà editat a Los Angeles (Califòrnia, EUA) Regeneración. Durant la II
Guerra Mundial retornà a Itàlia.
Giuseppe Corna va morir el 28 de gener de 1957 a Aosta (Vall d'Aosta,
Itàlia) i
va ser incinerat a Torí (Piemont, Itàlia).
***
Florentino
Galván (circa 1942)
- Florentino Galván Trías: El 28 de gener de 1966 mor a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia –a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes–, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 –sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco.
---
