Anarcoefemèrides del 8 de gener
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Revolución Social
- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social.Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el«Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.
Naixements
Joseph Ferrand
- Joseph Ferrand: El
8 de gener de 1880 –altres fonts
indiquen erròniament el 9 o el 18 de gener– neix a
Varambon (Roine-Alps,
Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph
Ferrand, també conegut com Dunin.
Fill de Joseph Ferrand, sastre, i de Anne Perrin, modista. Es guanyava
la vida
venent diaris a Marsella (Provença, Occitània),
on conegué l'anarquista
i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898
abandonà la capital
occitana i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes
desapareguts que cal buscar i controlar. A París
(França) començà la seva
carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la
Nit» d'Alexandre Marius
Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, van
permetre el
desmantellament de la banda. Després d'11 condemnes, el 22
de gener de 1903 fou
detingut a Nevers (Borgonya, França) amb François
Vaillant. Processat a Amiens
(Picardia, França) amb tota la banda el març de
1905, fou acusat de 39
robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de
treballs
forçats. Amb el número de matrícula
34.724 fou enviat a les Illes de la Salvació
(Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest,
començà a adoptar una actitud
de clara oposició a l'administració
penitenciària, intentant per dues vegades
evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió
disciplinària –entre 1907
i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company,
eliminà el forçat
Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar
Jacob.
Jutjat amb Jacob per la mort de Capelletti, va ser condemnat a cinc
anys de
reclusió. Finalment acabà adaptant-se a la
colònia penitenciària de la pitjor manera
i, alcohòlic, s'enemistà amb son company de
lluites i de penes. El gener de
1924 va ser relegat en residència perpètua a la
Guaiana, on esdevingué cuiner a
Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre.
Joseph Ferrand va
morir a la colònia penitenciària de la Guaiana en
data desconeguda.
***
Miguel Almereyda
- Miguel
Almereyda: El 8 de gener de 1883 –el registre de
defunció cita el 5 de gener–
neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i
propagandista anarquista i
antimilitarista Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo,
més conegut com Miguel
Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»).
Sos pares, no casats, es deien
Bonaventura Vigo, empleat comercial, i Aimée Sales, modista.
Algunes fonts diuen
que era fill bastard d'una família de notables catalans del
Principat
d'Andorra. Ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898
s'instal·là a París
(França)
i amb l'anarquista Laurent Tailhade aprengué fotografia i
treballà com a
retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos
de presó
condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit
revolucionari, va freqüentar
els cercles anarquistes i va escriure, en 1901, un primer article en Le
Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar
per
fabricació defectuosa, però serà
condemnat a un any de presó. En sortir-ne va
ser recollit per l'escriptora anarquista Caroline Rémy (Séverine) i va entrar com a
secretari de redacció en Le
Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com
per escrit, va
participar el juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos) en el
congrés
constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA), i esdevé amb Georges
Yvetot, cosecretari de la Secció Francesa. El 30 de desembre
de 1905, 28
membres de l'AIA, entre ells Almereyda, van ser durament condemnats,
entre tres
i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell
Roig», que cridava a la
insurrecció contra tota ordre de mobilització. El
14 de juliol de 1906 els
implicats van ser amnistiats. Juntament amb Gustave Hervé i
Eugène Merle, creà
aleshores el periòdic La Guerre Sociale.
En 1908 va ser condemnat a dos
anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels
soldats del 17
Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de
1909, va
participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer
i
Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per«incitació al sabotatge» durant una
gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va
crear «Les Jeunes
Gardes Révolutionnaires» (Les Joves
Guàrdies Revolucionàries), grup de combat
que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es va fer tot un
especialista en
desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment
obrer. Però de mica en
mica s'allunyà del moviment anarquista. El març
de 1913 deixà, amb Eugène
Merle, La Guerre Sociale per fundar Le
Bonnet Rouge, periòdic
satíric socialista que, tot i que mantingué un
dur combat contra els monàrquics
d'Action Française, dels «Camelots du
Roi» i d'altres grups dretans, es va
comprometre seriosament amb els polítics republicans. Quan
esclata la Gran
Guerra, reivindicà el seu «patriotisme
d'esquerra», però va esdevenir tot d'una
pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb
el ministre de
l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels«Carnets B» dels
antimilitaristes. Però víctima d'una
maquinació politicofinancera, va ser
detingut el 6 d'agost de 1917 acusat
d'«intel·ligència amb
l'enemic». Durant la
nit del 13 al 14 d'agost Miguel Almereyda va ser«suïcidat» penjat amb uns
cordons de sabates a la seva cel·la de la presó
de Fresnes (Illa de França,
França) i va ser enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de
França, França). Va
deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que
més tard tractarà
de dilucidar, sense gaire èxit, la mort de son pare.
L'actual director de
cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat
en honor seu.
***
Eugenio Macchi
-
Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com AntonioAstaldi
o Antonio Ansaldi. Sos pares es
deien Albino
Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris,
quan tenia 11 anys
es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia)
i amb 12 emigrà per feia per
primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a
Itàlia i es posà a fer feina
d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia,
Itàlia), però, després de
demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i
retornà a Suïssa,
instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre
de 1908 va ser detingut a
Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a
la vaga» als treballadors del ferrocarril
Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa)
un mes, per ser
a continuació expulsat de la Confederació
Helvètica per tres anys, retornant
amb sa família a Gallarate. Poc després,
però, en 1909 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets
en un míting de protesta
per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1910 va ser
cridat a files i l'any següent, mentre estava de
permís, desertà i passà
novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa)
i des del 1913 a Locarno
(Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de
propaganda «Pietro Gori», on
participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que,
segons
la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915
col·laborà amb articles
reivindicant la violència i contra la guerra en el
periòdic socialista Libera Stampa,
escrits que no agradaren
gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914
retornà de bell nou a Itàlia i,
cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà
novament. S'establí
d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i
després a Zuric. En
1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de
Berna,
desenvolupà una intensa tasca propagandística a
La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés
de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo
Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo
Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser
detingut.
Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser
expulsat de Suïssa
el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia,
pogué instal·lar-se el
gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo
Restelli, obrí un taller
de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc
de reunió del moviment
anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe
Mariani i Giuseppe
Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a
les
muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria
industrial «Franco
Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor
responsable dels quatre números
del quinzenal milanès L'Individualista,
fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels
dosúltims números d'Umanità
Nova,
publicats a Milà el 23 i el 24 de març,
coincidint amb l'atemptat al teatre
Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11
anys, sis
mesos i 10 dies de presó i a dos anys de
vigilància per «associació criminal i
fabricació, possessió i transport de
bombes». Complí, fins el gener de 1930, la
pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont,
Itàlia). El juliol
de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa
per la frontera entre
Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el
qual morí un guàrdia de duanes
i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent
fracassat, aconseguí passar
la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a
Ginebra i després a
Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà
finalment als Estats Units, on
polemitzà durant molt de temps, en el periòdic
anarquista de Nova York (Nova
York, EUA) L'Adunata dei Refrattari,
amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició
mantinguda pels
anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930
acusà,
suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata
dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els
companys col·laborant amb
la policia i de ser un espia feixista. Segons informes
policíacs, en 1939
residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio
Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on
s'hauria entrevistat
amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i, després de passar una curta
estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11
de juny
de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).
***
Manuel Rojas
Sepúlveda
- Manuel Rojas Sepúlveda:El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas –que més tard serà assassinat per la policia–, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926),El delincuente(1929), Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958),Punta de rieles (1960),Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte(1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).
***
Necrològica
de José Gamaza Parra apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 22 de febrer de 1953
- José Gamaza
Parra: El 8 de gener de
1902 neix a Arcos de la
Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Gamaza Parra, conegut com Berenguer. Sos pares es deien Luis Gamaza
i
Manuela
Parra. Obrer agrícola, milità en la
Confederació Nacional de Treball (CNT)
d'Arcos de la Frontera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
aconseguí passar a zona republicana i s'enrolà en
les milícies confederals. En
1937 era membre de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular
de la II República
espanyola, coneguda com «Brigada
La
Pana» per la mena de tela dels seus uniformes, i va combatre
al front de Madrid
(Espanya). A partir de juliol de 1938 passà a lluitar a la
batalla de l'Ebre.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en un camp
de concentració. Més tard va ser integrat en la
643 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial
treballà com a obrer agrícola
i després com a terrelloner en diverses obres de pantans. En
aquests anys formà
part de la CNT en l'exili. Sa companya fou Francisca Pérez.
José Gamaza Parra
va morir asmàtic el 22 de gener de 1953 a l'antic Hospital
General de Llemotges
(Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta
localitat.
***
-
Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener–algunes fonts citen erròniament el 4
de gener– de 1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el
dibuixant,
caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de
pel·lícules de dibuixos
animats anarquista Melcior Niubó i Santdiumenge, conegut
sota diversos
pseudònims (Niu, N, Niu-Bo,Santdiumenge, etc.) i
que va fer servir el nom d'Óscar Daniel.
Era fill d'una família humil
mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu
ofici de manera autodidacta.
Estudià a l'escola pública de la seva localitat
i, un cop se li va despertar la
seva vocació artística,
freqüentà tallers de creadors plàstics i
acadèmies
lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a
Barcelona (Catalunya) i començà a
treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses
editorials, especialment
per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà
col·leccions de novel·les populars i
revistes infantils (La Alegría Infantil, Pulgarcito,
etc.). L'agost
de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu
Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En
1930 exposà al Saló d'Humoristes i
participà en els successives edicions fins a
l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb
dibuixos i caricatures en la premsa
obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La
Campana de Gràcia,El Día Gráfico, L'Esquella
de la Torratxa, Fotogramas, Front,La Humanidad, ¡Ja... ja!,Lecturas, Lleida, La
Mainada, Papitu, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,
etc.). També va fer mítings per al moviment
anarquista a diferents localitats
catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau
Fitó, una exposició de
dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la
Societat Coral Sadurnienca
de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya).
Entre el 21 de gener i el 12
de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I
Saló d'Humoristes de
l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 es
casà civilment a Boldú (La
Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria Daniel Baró–el primer d'aquestes
característiques que es realitzà a la
província de Lleida– i
s'instal·là amb sa
companya al barri de Gràcia de Barcelona. En 1933
s'implicà en la campanya
abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del
Treball (CNT) per a
les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En
1934 va fer el servei
militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca
(Aragó, Espanya) i el 17 de
febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per«incitació a la sedició».
L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i
caricatures als locals de
la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió
d'Estudiants Targarins (UET).
En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes
Pràctics de Barcelona. Durant
la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i
Camperol (BOC) i al
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també
entrà a formar part de
l'Associació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel
POUM i constituïda
el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Alfons Vila
Franquesa (Shum),
Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre
Cristòfol
Peralba, Antoni García Lamolla, Julián
Gómez García (Julián Gorkin),
Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i
Joan Baptista
Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els«Fets de
Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer
al costat dels anarquistes
contra la reacció estalinista. Cap el 1937 es
presentà com a voluntari al front
d'Aragó –les informacions que diuen que fou correu
motoritzat són errònies– i
fou comissari polític amb grau de comandant. L'octubre de
1938 guanyà un premi
de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat
pel diariVanguardiaPostal,òrgan del Sindicat de Correus de la Unió
General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf
franquista era
un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a
peu els Pirineus i va ser
tancat al camp de concentració d'Argelers, on
coincidí amb el dibuixant i
col·laborador de Solidaridad Obrera
Gustau Vila Bergadà (Grapa).
Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre«la bona acollida dels
refugiats republicans a França». Quatre mesos
després va ser traslladat al camp
de concentració de Brams, on també va fer
dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on col·laborà
en algunes revistes sota el pseudònim Óscar
Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de
1941, retornà a Barcelona,
amb el nom d'Óscar Daniel,
pseudònim que ja havia fet servir des de
1936, i s'instal·là al barri de Horta,
incorporant-se en diferents revistes (Lecturas,Pulgarcito, TBO, etc.). Entre
1942 i 1949 treballà per a l'estudi
d'animació «Dibujos Animados
Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta
ciutat,
participant en nombroses pel·lícules,
especialment en la secció de fons i de
maquetes, com ara La sartén de Civilón
(1942), Garabatos José Nieto
(1944), Garabatos Valeriano León (1944),
etc. En 1943 va fer una
exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949
entrà a treballar en l'empresa
de dibuixos animats «Estela Films», on
col·laborà en la pel·lículaErasé una
vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com
pogué fent dibuixos
(historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes,
postals,
felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per
acolorir, etc.) per a
diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera,
Ediciones Generales, Hércules,
Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963
exposà al
Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de
caricatures dels membres d'aquesta
associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir
el 31 de desembre de 1983 –algunes
fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de
Bellvitge de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat
l'endemà al seu poble natal,
on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el
Reial Cercle Artístic
de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.
Homenatge
a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en
Barret Picat (Linyola, juny de 2013)
***
Dante
Di Gaetano
- Dante Di Gaetano: El 8 de gener de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista Dante Di Gaetano. Son pare, Salvatore, també fou ferrer i anarquista. Quan encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari. Quan la II Guerra Mundial, formà part de la «Brigada Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència partisana anarquista que operava a Milà. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començament dels anys cinquanta jugà un paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure els joves al moviment. El novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser nomenat secretari, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegués militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El 25 i el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a Liorna (Toscana, Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes i intentà formar una organització seguint el model de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), establint una important correspondència amb els grups i individualitats d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a l'Archivio Proletario Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità Nova i Il Libertario. El juliol de 1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una gran manifestació«Per la llibertat del poble espanyol» en la qual participaren tots els moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli, el 15 de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el considerava com a un germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Gli anarchici nella Resistenza. En 1997 son fill Libero també morí, cosa que també el deixà molt afligit. Abans de morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà. Dante Di Gaetano va morir l'11 d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri milanès de Musocco.
***
Belén
Galán Sosa
- Belén
Galán Sosa:
El 8 de gener de 1988 neix a Càceres (Extremadura, Espanya)
l'activista anarquista
i anarcosindicalista María Belén Galán
Sosa. Amb sa família es traslladà a Algesires
(Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 2002 entrà a formar part
de l'Ateneu
Llibertari de La Línea de la Concepción (Cadis,
Andalusia, Espanya). En 2005 es
traslladà a Granada (Andalusia, Espanya), on
començà a estudiar Ciències de
l'Educació i s'afilià al Sindicat d'Ensenyament
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Granada, encarregant-se de l'organització
de la Biblioteca del
sindicat i ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara les
secretaries d'Acció
Social i Pro-Presos. També formà part de
diferents col·lectius llibertaris, com
ara el «Centro Social Okupado de los 15 Gatos» o la
Creu Negra Anarquista
(CNA). En aquesta època treballà en l'hostaleria
i en empreses de telefonia. En
2006 participà en el Congrés Internacional de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que se celebrà a Manchester (North West
England,
Anglaterra). Col·laborà activament en la
Coordinadora Estatal de l'Ensenyament
de la CNT i en les mobilitzacions a Granada contra el «Pla
Bolonya». També actuà
en representacions teatrals de caràcter social i en altres
iniciatives
culturals. Els últims quatre anys de la seva vida els
patí lluitant contra el
càncer. Belén Galán Sosa va morir el
22 d'agost de 2010 a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya) i fou incinerada, escampant quatre dies
després les seves
cendres en un bosc granadí.
Defuncions
Grup de garibaldins
-
Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a
Nàpols (Campània, Itàlia)
l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza,
també
conegut com Burbero. Havia nascut el 24 de desembre
de 1841 a Milà
(Llombardia, Itàlia). Fill d'una família
benestant, burgesa i anticlerical, sos
pares es deien Luigi Pezza i Angela Finardi. Va estudiar a l'Institut
de Porta
Nuova de Milà, on va tenir com a company de classe Felice
Cavalloti. El febrer
de 1860, amb Cavalloti, formava part dels membres d'una
representació
d'estudiants que presentaren al president del Consell de Ministres del
Regne de
Sardenya-Piemont Camillo Benso di Cavour, en una visita als dos
instituts de la
ciutat, una adhesió apassionada a la política
dels Estats de Savoia. D'antuvi
republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866
s'enrolà en les columnes de
voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després
d'haver seguit
Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys
abans. Posteriorment fou
redactor del periòdic republicà Il
Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí
Achille Bizzoni (Fortunio) i on
col·laboraven Antonio Billia, Felice
Cameroni, Andrea Ghinosi, Giuseppe Mussi, Carlo Tivaroni, entre
d'altres.
L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a
l'anarquisme i s'acostà a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la
seva versió
antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15
d'octubre de 1871 el
conegué a Locarno (Ticino, Suïssa), amb qui va fer
una gran amistat. El 16 de
febrer de 1871 fundà a Milà (Llombardia,
Itàlia) el setmanari Il Martello.
Giornale democratico socialista degli operai,òrgan del Circolo Operaio
Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només
publicà quatre números, segrestats
tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut
per editar aquest
periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de
presó, però abans d'acabar
la pena el juliol fugí de la presó i
marxà cap a Suïssa. Després es
lliurà a
escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la
Internacional, que finalment
es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini
(Emília-Romanya,
Itàlia) per a crear la Federació Italiana de la
Internacional, de caire
antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa)
compartí exili amb Errico
Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa)
assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la
Federació del Jura. També assistí,
el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier (Berna,
Suïssa) de l'AIT.
Poc mesos després, força malalt d'una tuberculosi
que havia contreta a la presó,
Vicenzo Pezza va morir el 8 de gener de 1873 a Nàpols
(Campània, Itàlia) a
braços de son pare. Els seus funerals laics, realitzats dos
dies després, van
ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les
autoritats es
negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic
local, però
pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos
sepultat en una
zona perifèrica reservada als infants que naixien morts,
basant la seva decisió
en què «qui està mancat de
religió és com qui no ha viscut mai».
***
Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)
- Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar unaàmplia gira de conferències–més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones–el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).
***
Henri
Laussinotte
- Henri Laussinotte: El 8 de gener de 1924 mor a París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Henri Laussinotte. Havia nascut el 28 de febrer de 1879 al IV Districte de París (França). Sos pares es deien François Laussinotte i Eudoxie Lacoste. Es guanyava la vida com a torner de marfil, especialitzar en fer jocs d'escacs. Col·laborà en Le Libertaire i L'Anarchie. Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1907 a París va ser detingut i acusat d'haver ferit d'un tret de revòlver l'agent Eugène Stenfort. El seu domicili, al número 12 del camí dels Graviers de Romainville (Illa de França, França), va ser escorcollat, trobant-se escrits, documents llibertaris i antimilitaristes, i un carnet al seu nom de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA); per contra, al seu taller, al número 67 del carrer Chemin-Vert, res no es trobà de compromès. Tancat a la presó parisenca de La Santé, es desencadenà una campanya en el seu suport encapçalada per un grup de destacats anarquistes, com ara Miguel Almereyda, Georges Durupt,Émile Vincent Méo (Émile Tissier) i Eugène Merle. Jutjat per l'Audiència del Sena per«temptativa d'homicidi voluntari», va ser absolt el 20 de desembre de 1907 per manca de proves. Durant la primavera de 1908, formà part, amb Lucien Belin, Georges Durupt, Gaston Delpech i Henriette Roussel, del grup que intentà rellançar l'AIA, aleshores disgregada. Aquest mateix any de 1908 va fer conferències al Grup d'Acció Revolucionària del IV Districte de París, que es reunia a la Casa del Poble del carrer Charlemagne. En aquesta època vivia al número 70 del carrer Rébeval del XIX Districte de París. El 10 de desembre de 1909, acabat de sortir de la presó de Meaux (Illa de França, França), participà en una reunió del grup «Les Révoltés», d'Henry Combes i Georges Durupt, amb la finalitat d'organitzar la campanya antiparlamentària de l'any següent. El 10 de juny de 1910 va ser absolt per l'Audiència de Sena i Marne d'un delicte de«distribució de moneda falsa». El 10 de setembre de 1910 va fer a la Sala Henri Duval, al número 48 del carrer Rébeval del XIX Districte de París, la xerrada «Action révolutionnaire». El novembre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt, formà part del Grup Anarquista de Montmartre. En aquesta època vivia al número 69 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de París. Llicenciat de l'exèrcit per malalt o ferit, el maig de 1915 mantingué aquesta situació en una nova revisió. El 10 de juny de 1915 va ser detingut després de proferir«insults a l'exèrcit» quan viatjava en un tramvia cap a Bagnolet; jutjat per aquests fets en consell de guerra el 31 d'agost de 1915, va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Aleshores la policia el tenia fitxat com«anarquista falsificador de moneda» i vivia al número 214 del carrer Saint Maur del X Districte de París. Milità en el Sindicat de Serradura i Marqueteria de la Confederació General del Treball (CGT). Henri Laussinotte va morir el 8 de gener de 1924 al seu domicili del número 11 del carrer Buisson Saint-Louis del X Districte de París (França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
---
