Anarcoefemèrides del 7 de gener
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Débâcle
- Surt La Débâcle: El 7 de gener de
1893 surt a
Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el
primer número del periòdic
bimensual anarquista La
Débâcle. Organe
Révolutionnaire. No hi figura cap
menció de responsabilitat i cap dels articles
va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul
Verlaine. Errico
Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest
periòdic
edità el fulletó de Paul Sosset (Paul
Flaustier) Catéchisme du
jeune
propagandiste (1893). En sortiren 11 números,
l'últim del 23 de juliol al 6
d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor
anarquista
Denis Villeval (Jambe de Laine).
***
Capçalera d'El Eco de Ravachol
- Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol–que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)– i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número iúltim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat.
***
Capçalera de Probuda
- Surt Probuda: El 7 de gener de
1912 surt a Sofia (Bulgària)
el primer número del setmanari Probuda (El
Despertament), subtitulat«Periòdic social anarquista».
Michel Guerdjikov el publicà fins al 5 de
setembre de 1912. Tingué una tirada de 10.000 exemplars.
Entre 1919 i 1920 reaparegué
com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista
de Bulgària (FACB) i Georges
Getchev reemplaçà Guerdjikov en la
direcció del periòdic.
***
Portada
del primer número d'Espoir
- Surt Espoir: El 7 de gener de
1962 surt a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número
del periòdic anarcosindicalistaEspoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe
Union Régionale de la CNTF. La
capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el
subtítol era Organe de la CNTF.
Substituí CNT quan
aquest fou suspès
per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari
bilingüe
(castellà i francès) fou Frederica Montseny i el
gerent Antoine Turmo. Era
l'òrgan «oficiós» del sector
de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica
Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de
militants, tant
francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba,
Ramón Álvarez, FélixÁlvarez
Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel
Bernabeu, Pierre-Valentin
Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio,
Severino Campos, Floreal
Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis
Dorlet,
España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor
García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu,
Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte,
Pierre Méric, Monreal,
Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia,
Faustino Piquer,
Porté, Rodríguez Ureña,
Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó,
Temblador,
Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez,
René Villard, etc.«Editions Espoir» publicà alguns fullets
de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges
Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr
Kropotkin,
Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen,
Gabriel Veillard, René Villard,
etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22
de desembre de 1982 i fou substituït
per Le Combat Syndicaliste a partir
del gener de 1983.
Naixements
Foto policíaca d'Hippolyte Baben (9 de març de 1894)
- Hippolyte Baben:
El 7 de gener de 1845 neix a Sent Sarnin de Rance (Roergue,
Occitània)
l'anarquista Hippolyte Antoine Baben. Sos pares es deien Auguste Baben,
serraller, i Victoire Alrieg. Serraller ferrer com son pare, es va
instal·lar a
París (França). El març de 1894 va ser
fitxat com a anarquista. El 9 de març de
1894 el seu domicili, al número 11 del carrer Popincourt de
l'XI Districte de
París, on vivia tot sol, va ser escorcollat per la policia
sense cap resultat.
Aquell mateix dia vuit domicilis d'anarquistes més van ser
escorcollats.
Detingut per pertinença a «associació
criminal», va ser fitxat aquell mateix
dia en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. El 16 de març d'aquell any va ser posat en
llibertat. El desembre de
1894 el seu nom figurava, com a «militant
anarquista», en un registre nominal
d'anarquista de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica de Julien Xixonet apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 21 de julioil de 1919
- Julien Xixonet:
El 7 de gener de 1859 neix a Taurinyà (Cantó de
Prada, Conflent, Catalunya
Nord; actualment pertany al Cantó de Canigó)
l'anarquista Julien Joseph Louis
Xixonet, també conegut com Jules
Josep
François Xixonnet. Sos pares es deien Joseph
Xixonet, sabater, i Elisabeth
Marty (Martí). Va militar a Prada, Besiers, Narbona i
Lió. Després del famós«Procés dels 66» anarquistes de gener de
1883 a Lió (Arpitània), sembla que
marxà cap a Algèria. En 1886 ja s'havia establer
a Alger (Algèria) i es va
presentar com a candidat abstencionista a les eleccions departamental
del
Consell General d'Alger del 19 de setembre de 1886 i va aferrar un
manifest als
carrers algerians reivindicant l'autogestió i la fi de tot
poder, encara que oficialment
no hi va concórrer ja que el seu nom no figura en el llistat
de candidats. En
els anys noranta formava part del grup anarquista del barri de Mustapha
d'Alger,
juntament amb altres companys (Jean Claude Chapoton, Louis Dietrich,Étienne
Caulas, Victor Hayard, Pierre Labille, Étienne Lamoine,
Alphonse Lauze, Claude Leagay,
Gaspar Lemoine, Joseph Michelier, Oriol, Félix Pelegrin.
Henri Rabotin, Joseph
Rageaud, Rasséguier, Paul Salicis, Pierre Sarcelle, Antoine
Souche, etc.). A
Alger treballava en el seu ofici de sastre a domicili i vivia al
número 30 del
carrer Rovigo. El 16 d'abril de 1892, ben igual que altres militants
(Marius Camboulives,
Jean Faure, Parik, Ernest Reissner, Paul Rieger), patí
l'escorcoll de casa seva
i, a més de nombrosos escrits anarquistes, entre ells papers
amb anotacions
sobre la fabricació d'explosius, la policia va trobar
objectes que podrien
utilitzar-se per a manufacturar bombes. No obstant això,
després de ser
interrogat, va ser alliberat. El 30 d'abril de 1892, com a
prevenció de la
convocatòria de manifestació per al Primer de
Maig, va ser detingut a Alger amb
altres companys (Henri Auriol, Gustave Baillac, Marius Camboulives,
Jean Faure,
Victor Hayard, Baptiste Huet, Étienne Lemine,Édouard Morlay, Félix Pellegrin, Alexandre
Rousset i Pierre Sarcelle) sota l'acusació de«complot contra la seguretat de
l'Estat», però finalment el seu cas va ser
sobresegut. La policia el qualificà
de «violent de paraules». Participà en
la publicació del periòdic anarquista
algerià La Marmita Sociale,
del qual
només va sortir un número el 15 de gener de 1893.
A finals d'agost de 1893 va
ser detingut amb Charles Noton després d'aferrar cartells al
carrer Michelet. Estava
molt lligat al grup de sabaters anarquistes d'Alger, entre ells el
mallorquí
Antoni Coll, Guastapaglia, Joan Llobera i Pascal Santoro. El novembre
de 1893
la policia pensà que havia retornat a la
metròpoli, a Besiers (Llenguadoc,
Occitània), però en realitat estava treballant a
la colònia anarquista de
Tarzout, a prop de Ténès (Chlef,
Algèria), promoguda per l'enginyer arquitecte
anarquista Paul Régnier, gendre
d'Élisée Reclus i amic d'André Reclus,
on feien
feina nombrosos àcrates. El 6 de gener de 1894, en un
escorcoll d'aquesta
granja, la policia va trobar a les seves dependències
diverses notes en castellà
i els fullets Précis du mouvement
anarchiste i L'anarchie en cour
d'assisses, de Sébastien Faure. Després
d'aquest escorcoll, amb diversos
empleats de la granja «falansteri» de Paul
Régnier (Benouar ben Atoufi, Émile Boisson,
Jean Cheitanov, Antonio López Rodrigo, Jean Baptiste Lortal
i Laurent Tracol), marxaren
cap a la granja d'André Reclus portant una bandera roja, i
dos d'ells armats
amb garrots, per a intentar oposar-se a un nou escorcoll. Quan els
gendarmes
els van detenir, André Reclus cridà«Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser
processat. De passada, la policia realitzà un escorcoll en
una altra granja on
es trobava Léonce Cotinaud i on es va requisar un gran volum
de
correspondència. Els detinguts van ser acusats de«menyspreu al magistrat» i
traslladats primer a Ténès i després
empresonats a Orléansville (actual Chlef,
Chlef, Algèria). Julien Xixonet va ser jutjat i condemnat
pel Tribunal
Correccional el 21 de juny de 1894 a un mes de presó. Membre
del Sindicat de
Sastres, el novembre de 1894 fou un dels principals animadors de la
vaga de
sastres d'Alger, que sembla que fou la primera vaga es va donar a la
capital
algeriana. Posteriorment visqué a Cavaignac (actual Abou El
Hassan, Chlef,
Algèria). Julien Xixonet va morir d'un atac de cor sobtat
durant la nit del 15
al 16 de juliol de 1919 a Hanoteau (actual Zeboudja, Chlef,
Algèria) i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població.
***
Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)
-
Jeanne Adnet: El 7 de gener –algunes
fonts citen erròniament el 8
de gener– de 1871
neix a Argentan (Baixa Normandia, França)
l'anarquista Marie
Alphonsine Adnet, més coneguda com Jeanne
Adnet i
també com Jeanne
Quesnel, pel
llinatge del seu marit.
Sos pares es deien Victor Adnet, empleat als ferrocarrils, i Louise
Elisabeth Anaud. Costurera de professió, el 8 de gener de
1894 va ser
fitxada com a
anarquista i acusada d'«associació
criminal». En aquesta època no vivia
amb son
marit Emmanuel Quesnel, fonedor de coure i socialista moderat segons
ella, i
habitava al domicili de sa mare, al número 16 del carrer
Victor Hugo de
Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa
germana menor Clotilde
Adnet,
a qui havia portat a les idees anarquistes. Les dues germanes es
reunien amb un
grup de joves anarquistes (Louis Bouchez, Charles Chafouis, Cornuault Le Rouquin, Henri Desforge, Armand
Godard, Romain Labeyrie, Étienne Large, Georges Mocquet,
Gaston Perrot) al
domicili d'un venedor de vins al carrer Abbesses del XVIII Districte de
París. En
1895 era la companya d'Armand Godard, amb qui havia estat detinguda el
juliol
d'aquell any a Brussel·les (Bèlgica) a resultes
d'un desvalisament al domicili
d'un fabricant de bicicletes. Embarassada, va ser admesa en una
maternitat,
mentre son company va ser condemnat l'agost de 1895 a 15 mesos de
presó. Clotilde
Adnet va ser condemnada el 25 d'abril de 1897 per
l'Audiència de Brabant
(Flandes) a sis anys de presó per emissió de
moneda falsa i ella la visitava a
la presó de Petits-Carmes de Brussel·les. Sentia
vertadera devoció per sa
germana Clotilde i decidí propiciar la seva
evasió. El 23 de maig de 1897, en
una de les visites a la presó, les germanes aconseguiren
canviar-se entre elles
les vestimentes i Clotilde pogué sortir de la
presó i Jeanne entrar-hi. Una
guardiana s'adonà que els colors dels cabells no eren els
mateixos i donà
l'alarma. Després de nombrosos interrogatoris, el juliol de
1897 va ser posada
en llibertat i el seu cas d'evasió finalment va ser
sobresegut. El juny de 1898
les dues germanes van ser rebudes a París per la periodista
llibertària Caroline
Rémy (Séverine),
qui va aconsellar a
l'evadida que es refugiés al Regne Unit. Séverine
publicà un article sobre
Clotilde Adnet arran d'aquesta entrevista. Jeanne retrobà sa
germana Clotilde en
el seu exili de Londres (Anglaterra) i l'11 de juliol de 1897 va
escriure a Max
Nettlau per a sol·licitar-li ajuda per a aconseguir un
advocat per a sa germana
en el procés d'extradició cap a
Bèlgica que s'havia engegat. Jeanne Adnet va
morir el 26 de desembre de 1942 a Bagnolet (Illa de França,
França).
***
Rafael Barret a San Bernardino, Paraguai (1908)
- Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista RafaelÁngel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a«vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un«Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica –Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria– i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español,Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón,Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquestaèpoca quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera,Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anysés donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de«tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia,El Espíritu Nuevo, Apolo,Natura, El Despertar i ¡Libertad!¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al«Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat –actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase:«Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».
***
Henri
Chassin
- Henri Chassin: El 7 de gener de 1887 neix al XIX Districte de París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, era el fill primogènit de Théodore Chassin, cotxer, i d'Henriette Marguerite Levistre, bugadera. El 10 de juny de 1911 es casà al XX Districte de París amb la modista parisenca Marie Valérie Chopin. En aquesta època treballava de comptable i vivia amb sa mare vídua al número 49 del carrer Ramponeau de París. Després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat–juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry– i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels«Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Vidu, el 18 de febrer de 1936 es casà al IX Districte de París amb la taquimecanògrafa parisenca Yvonne Rose Jeanne Détraz. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari).
***
Augusto Moisés Alcrudo Solórzano
- Augusto Moisés
Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a
La
Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el
metge anarquista Augusto
Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local,
José Alcrudo Roche, que hagué
d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa,
i
d'Eugenia Solórzano, i germà menor del
també metge i anarquista Miguel José.
Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels
editors de la
revista universitària saragossana Paraninfo.
Entre 1915 i 1920
col·laborà assíduament amb el
periòdic El Ideal de Aragón.
En aquests
anys freqüentà els cercles artístics i
travà amistat amb els pintors Rafael
Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro
Viñado. El juliol de 1916, quan
acabà la carrera, treballà com a metge de
malalties «secretes» (venèries) i amb
son germà muntà una mutualitat mèdica,
on assistien sobretot obrers
anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions
republicanes, com ara el
Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda
Revolucionària y
Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César
Falcón. En 1930, però, amb
son germà, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el
sindicat anarcosindicalista fou
molt més important que el de son germà, que es
decantà més per la maçoneria, i
col·laborà en la premsa llibertària i
realitzà mítings i conferències. L'1
de
maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz.
En aquesta època formà part de la
redacció del reaparegut Cultura y Acción.
El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat
cenetista de
Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al
teatre del
Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb
Isaac Puente al
Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que
creà la Federació Nacional
d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat
vicepresident i els
estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente.
Impartí nombroses
conferències a sindicats i ateneus saragossans i
assistí regularment a la «Peña
Salduba», que es reunia al cafè
saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar,
Miguel Abós, Ramón Acín, Servet
Martínez, Isaac Puente i son germà, entre
d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de
Saragossa,
juntament amb altres companys, i passà un temps a la
presó. En maig d'aquell
any polemitzà, en el periòdic CNT,
sobre el concepte de comunisme
llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà
la creació d'una xarxa de comitès
de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que
es va debatre en una assemblea
local i més tard regional el juliol de 1933 i que
acabà aprovant-se. Entre el 8
i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè
Nacional Revolucionari,
amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres,
i fou
empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les
presons de Torrero i de
Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió
enviada a Madrid per organitzar
el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la
construcció. En 1935
fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta
persecució i
acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les
Joventuts
Llibertàries, decidí abandonar
voluntàriament la CNT, decisió que fou mal
rebuda pels companys, però mesos després en
tornà. Durant sa vida va
col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,Diario de Aragón,Estudios, Hojas Médicas,Independencia, Iniciales, Mañana,Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tierra,
etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa.
El 29 de setembre
fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les
autoritats
feixistes perquè havien amenaçat de mort sa
companya i sa filla Aurora de dos
mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou
afusellat al migdia del 30 de
setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa,
Aragó, Espanya),
juntament amb son germà Miguel José.
***
Georgette Ryner
- Georgette Ryner:El
7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre,
França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista
Georgette Anna Baptistine Ner, més coneguda com Georgette Ryner.
Era
filla del
filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri
Ambroise Ner (Han Ryner),
aleshores professor del Col·legi de Nogent-le-Rotrou, i d'Anna
Aimée Ferrary. Va
col·laborar en nombrosos periòdics
llibertaris, com ara Le
Semeur, de
Barbé; L'En
Dehors,
d'Émile
Armand; Ce
qu'il faut dire,
de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le
Monde Libertaire;La Grife; Contre-courant; Cahiers des
Amis d'Han Ryner;
etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà al XVII Districte de
París amb
l'intel·lectual
anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son
company, va
fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy,
Pithiviers, etc.) i va
enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota
l'assistència de «Terre des
Hommes». Entre les seves obres podem destacar Le combat de l'amour et de la
mort (1924), Dans la rondeéternelle. Poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb
altres), Adolescente
passionnée (1968)
i Quiêtes-vous, mes enfants? Journal d'une maman (1975).
Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a l'Hospital
de
Montfermeil (Illa de França, França) i el 28 de
març
fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà
una important obra i
textos autobiogràfics inèdits.
***
Ludovic Massé
- Ludovic Massé: El 7 de gener de 1900 neix aÉvol (Oleta, Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Sforza Clément Denis Massé. Sos pares es deien Sylvain Massé, mestre d'escola, i Françoise Py. Mestre com son pare, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. El 12 de maig de 1930 es casa a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) amb Louise Thérèse Élisabeth Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura –serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Vidu, el 14 d'octubre de 1964 es casà a Perpinyà amb Marie Thérèse Emilienne Roulié. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra Ludovic Massé que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a la Residència Saint Roch de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)–dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932), Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A Contre-Courant, Prolétariat,Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver«pujat» cap vegada a París.
***
Necrològica
de Salvador Rerpina Villosa apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de febrer de 1976
- Salvador Rerpina Villosa: El 7 de gener de 1907 neix a Madrid (Espanya)–algunes fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya)– l'anarcosindicalista Salvador Rerpina Villosa. Sos pares es deien Francisco Rerpina i Dolores Villosa. Manobre de professió, emigrà a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació sembla que va ser obligat pels alemanys a treballar a les costes normandes. Quan el desembarcament aliat, va ser traslladat per les tropes angloamericanes, ben igual que nombrosos lluitadors antifeixistes espanyols i italians, al Regne Unit, on va ser internat com a «presoner de guerra» al camp de concentració de Kirkham (Lancashire, Anglaterra). En 1945 encara romania pres i en Moviment Llibertari Espanyol (MLE) va fer una campanya per obtenir el seu alliberament. Un cop lliure, es va instal·lar a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània), on en 1947 va ser nomenat delgat de la Federació Local de la CNT al II Congrés del MLE-CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment milità a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). En 1955 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1975 era secretari del Nucli de CNT dels departaments dels Alts Pirineus i els Pirineus Atlàntics, membre de la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i participà en el Congrés de Marsella (Provença, Occitània). També fou membre de «La Libre Pensée». Malalt, va ser atropellat per un automòbil als carrers de Tarba i va haver de ser intervingut quirúrgicament i haver d'estar ingressat a l'Hospital Civil d'aquesta població molt de temps. Sense família directa, va ser atès pel company Joaquim Juliachs. Salvador Rerpina Villosa va morir el 3 de desembre de 1975 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al Cementiri del Nord d'aquesta localitat.
***
Notícia
orgànica de Victorià Segura Ferreres apareguda en
el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 2 d'abril de 1949
- Victorià Segura Ferreres: El 7 de gener de 1907 neix a Castell de Cabres (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Victorià Segura Ferreres. Fill d'una família pagesa empobrida, sos pares es deien Manuel Segura i Cinta Ferreres. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina, on s'afilià al Sindicat de l'Alimentació (Secció de Vins i de Licors) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Casat amb Soledad Barrau Pérez, en 1932 nasqué son fill Manuel Segura Barrau (1932-1977), que també militarà en el moviment anarcosindicalista. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari per a les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el de Barcarès. En sortir del camp s'establí a Lunèl, on vivien uns cosins des d'abans de la Revolució espanyola. Durant la II Guerra Mundial va estar-se a Nerac (Gascunya, Occitània) i va participar en un maquis de la Resistència. En acabar la guerra s'instal·là definitivament a Lunèl, on treballà de viticultor, i on fou un dels organitzadors, amb Vicent Fontanet Gombau, de la Federació Local de la CNT. En 1962 n'era secretari. Victorià Segura Ferreres va morir el 25 de maig de 1995 mor a l'Hospital de Lunèl (Llenguadoc, Occitània) i aleshores era l'últim militant que quedava de la Federació Local de la CNT d'aquesta població.
---
