Anarcoefemèrides del 3 de gener
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada d'un número de Cultura y Porvenir
- Surt Cultura y Porvenir: El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol«Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l'Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell. L'administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18 números, l'últim el 16 de maig de 1937.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera
de L'Indomptable
- Surt L'Indomptable: El 3 de gener,
sembla, de
1937 surt a València (País Valencià)
el primer número del setmanari anarquista i
anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable.
Porte parole de la Confédération Nationale du
Travail et de la Fédération
Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura
cap responsable de la
publicació i molts d'articles no van signats. Hi van
col·laborar David Antona
Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel
Endériz,
Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand
Guerra, Santigao Jorquera, Ismael
Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny,
Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz,
Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre
d'altres. A partir
del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un
article sobre
l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la
menció«Ce número a été soumisà la censure» (Aquest número ha estat
sotmès a censura)
i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers
són suprimits. Se'n
publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes
l'agost de 1937, 39
números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937.
No s'ha conservat cap
col·lecció completa de«L'Indomable».
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Cartell
del partit futbolístic de Motril
- Partit de futbol
beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena
Revolució Social, té
lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la
Col·lectivitat
d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del
Socors Roig
Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la
Libertad» i «Leones
Rojos», estaven integrats completament per gent del poble.
Com a anècdota citar
que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar
vacants i al cartell figuraven
assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat
d'aquest partit futbolístic.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada
del fulletó de la conferència de Frederica
Montseny
- Conferència de
Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada
militant anarquista,
aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola,
Frederica Montseny
pronuncia una important conferència, organitzada per les
Oficines de Propaganda
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el
títol El
anarquismo militante y la realidad
española.
L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació
de
l'organització. Frederica Montseny insistí en la
importància de l'anarquisme en
el moviment obrer espanyol, però l'eix de la
conferència radicava en la
justificació de l'intervencionisme llibertari en elsòrgans de govern
republicans en nom del manteniment d'un front únic contra
els feixismes
espanyol, alemany i italià; també
parlà de diversos temes, com ara el
federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats
individual i
col·lectiva, entre d'altres. La conferència va
ser radiada a tot l'Estat
espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) –ones curta i
normal–, Ràdio
Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona.
Aquesta conferència va ser la
primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses
personalitats del
moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval,
Marià Cardona Rosell,
Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes
fonamentals
plantejats per la guerra i la revolució, alhora que
revalorar «l'alta
espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta
dissertació va ser
publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les
Oficines de
Propaganda de la CNT i la FAI.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto policíaca de Jules Dodot (27 de febrer de 1894)
- Jules Dodot: El
3 de gener de 1839 neix al IV Districte de París
(França) el
blanquista i després anarquista
Jules Émile Dodot, citat a vegades Dodo.
Sos pares es deien Louis Dodot i Marie Convert.
Company de Louis-Auguste Blanqui i seguidor dels seus postulats,
lluità contra
el II Imperi. El 28 d'abril de 1870 va ser condemnat a quatre mesos de
presó per«temptativa de robatori» i el 16 d'octubre d'aquell
any va ser sentenciat a
quatre mesos més per «ultratges públics
al pudor». En 1871 vivia al número 6
del carrer des Fontaines-du-Temple del III Districte de
París. Incorporat a
l'XI Regiment d'Artilleria, participà activament en la
Comuna de París com a
capità electe de la I Bateria de la III Legió del
III Districte de París i
combaté les tropes de Versalles a Levallois-Perret (Illa de
França, França).
Durant la «Setmana Sagnant», lluità a
les barricades; l'últim combat en el qual
prengué part fou el 27 de maig de 1871 a les
Buttes-Chaumont. Aconseguí fugir
de la massacre i es refugià a Londres (Anglaterra), on
treballà de sabater,
participant en les activitats dels proscrits blanquistes i afiliat a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 13 de
maig de 1871 va
ser condemnat en rebel·lia a la deportació en
fortalesa fortificada i a la
degradació militar pel XXI Consell de Guerra. L'estiu de
1874 vivia a
Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsat
l'octubre d'aquell any. Retornà a
Londres, on fou membre del grup blanquista «La Commune
Révolutionnaire». Amb
l'amnistia de 1880 per als communards,
retornà a França i
s'instal·là a Levallois-Perret. A
començament de la dècada
dels vuitanta fou membre, fins al 1898, del grup anarquista«La Solidarité»,
que es reunia al número 86 del carrer de Gravelle de
Levallois-Perret, grup del
qual també formaven part Nestor Ferrière, Louis
Léveillé, T. Courapied (L'Ancien)
i Marchand, entre d'altres.
L'1 de gener de 1894, arran de les agafades contra el moviment
anarquista engegades
després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de
Diputats francesa, el
seu domicili va ser escorcollat i la policia li va segrestar diversos
fullets i
periòdics anarquistes, però va ser posat en
llibertat. El febrer d'aquell any
el seu domicili, al número 3 del carrer Valentin, va ser
novament escorcollat
sense resultats, però va ser fitxat el 27 de febrer de 1894
com a «sabater
anarquista» en l'anomenat «Fitxer
Bertillon». Posteriorment, sota el nom d'Émile
Dodot, va ser gerent en diferents
números de la primera sèrie del
periòdic parisenc Sur le Trimard
(1895-1896), òrgan reivindicatiu dels desocupats,
animat especialment per Henri Dagan, Mécislas Golberg i
Octave Veret, que va
ser continuat en 1897 per Le Trimard.
Durant la primavera de 1898 fou, amb François-Louis Cuisse (Roy) i Edouard Fourmont, responsable del
grup «La Solidarité dels Trimardeurs»,
encarregat d'acollir els companys de
províncies i de l'estranger al seu pas per París.
Malalt, visqué miserablement
al número 31 del passatge Thouzelin de Levallois-Perret, i
en 1901 Charles
Malato llançà una subscripció popular
al seu favor en L'Aurore, que
rebé el suport, entre d'altres d'Alfred Fromentin i
Paule Mink. També s'organitzà una subhasta per a
ajudar-lo, amb obres donades
per diversos artistes, com ara Théophile Steinlen. Jules
Dodot va morir el 24
de març de 1902 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de
París (França) i el
seu enterrament, al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França,
França), donà lloc
a una petita manifestació revolucionària.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Adrián Troitiño Alcobre
- Adrián
Troitiño:
El 3 de gener de 1869 neix a San Mamed de Moalde (Silleda, Pontevedra,
Galícia)
l'anarquista i anarcosindicalista Adrián Troitiño
Alcobre,
conegut com El Abuelo. Sos pares es
deien Ignacio
Troitiño i Manuela Alcobre. Quan tenia 11 anys
fugí de la llar familiar i emigrà
com a polissó a Buenos Aires (Argentina). En aquell mateix
1880 començà a
treballar de forner i amb altres companys començà
a participar en el moviment
sindical. L'1 de maig de 1891 per la seva participació en
els actes del Primer
de Maig va ser condemnat, «per anarquista
perillós», a 18 mesos de presó. En
1893 visqué a San Martín (Buenos Aires,
Argentina), on creà diversos grups
anarquistes, com «Los Hijos del Mundo», i
organitzà freqüents «reunions de
controvèrsia». L'11 de novembre de 1894
intervingué en un míting organitzat per
la «Sociedad Cosmopolita de Obreros Panaderos», de
la qual ocupà càrrecs de
responsabilitat, celebrat al club italià «Unione e
Benevolenza» de Buenos
Aires, on també parlaren els anarquistes José
Bataglia i Miguel Ventura, i el
socialista Domingo Barbitta. El novembre de 1897, amb Ettore Mattei i
Salvador
Vidal, fundà el Círculo Internacional de Estudios
Sociales (CIES) de Buenos
Aires. L'1 de gener de 1899 defensà les tesis anarquistes en
un acte amb Pietro
Gori i Adrián Padroni. En aquests anys mantingué
una posició molt dura pel que
feia l'alcoholisme i realitzà diverses
conferències sobre els efectes de
l'alcohol en la classe treballadora. Per la seva militància
va ser expulsat de
l'Argentina i s'instal·là a l'Uruguai. En 1900
impartí per diverses localitats
la conferència «Necesidad de un acuerdo universal
de la clase trabajadora». El
juny de 1901 cofundà, en representació del obrers
forners de San Nicolás de los
Arroyos (Buenos Aires, Argentina), ciutat on aleshores vivia,
l'anarcosindicalista Federació Obrera Argentina (FOA). En
1902 participà en la
creació de la Societat de Resistència i
Col·locació d'Obres Forners de Montevideo,
de la qual va ser nomenat representant. L'abril de 1902, amb Juan
Calvo,
representà els forners en el II Congrés de la
FOA. Participà en el míting del
Primer de Maig de 1902 a Buenos Aires de la FOA, amb J. E.
Martí, Torrens Ros i
Dante Garfagnini. A començament del segle XX a
més de les seves activitats
polítiques i sindicals, col·laborà en
la premsa. Director de redacció del
periòdic anarquista quinzenal El
Obrero,
el 30 de novembre de 1902 va ser expulsat de l'Argentina, juntament amb
Julio
Camba Andréu i altres anarquistes (Ramón Palau,
Benjamín García, Salvador
Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo
Alfonsín, Juan Calvo, Antonio
Navarro, etc.), amb motiu de l'aplicació de la Llei de
Residència. Ambdós, i
altres vuit companys, arribaren el 18 de desembre de 1902 al port de
Cadis
(Andalusia, Espanya) a bord del vapor Reina
Cristina; les seves intencions eren restar a Cadis, on
Troitiño era molt bon
amic de Fermín Salvochea, però van ser enviats
per les autoritats espanyoles a
Barcelona (Catalunya). Quan la vinguda del vicepresident de l'Argentina
a
Barcelona, van ser detinguts preventivament per por a atemptats i
traslladats a
la presó de Pontevedra (Galícia). Un cop lliures,
ell va ser requerit pel
govern militar de la Corunya (Galícia) per a realitzar el
servei militar, però
aconseguí evitar la mili al·legant que patia una
hèrnia. El 20 de març de 1903
realitzà una conferència al Centre«Germinal» de la Corunya sota el títol«Consideraciones sobre la ley de residencia de
extranjeros». El juny de 1903
intervingué en un míting anticlerical a la
Corunya. Quan arribà a la Península
des d'Argentina vingué amb sa companya i sos cinc infants,
dos dels quals van
morir a Barcelona; Julio Camba l'ajudà en aquest amarg
moment –altres font
diuen que els infants van morir durant la travessia
transatlàntica de tornada.
Posteriorment emigrà a Amèrica Llatina, on
continua les seves tasques
sindicalistes, però mai no tornà a l'Argentina,
on tenia prohibida l'entrada.
En 1904 a Montevideo participà en el Sindicat d'Oficis
Diversos de Villa del
Cerro, barri d'aquesta ciutat on vivia. En 1905 participà
activament en la vaga
de fusters i en el gran míting organitzat pel Centre
Internacional en protesta
per les matances d'obres a Rússia i on també
parlaren els anarquistes Grijalbo
i Ferando Balmelli, el socialista Emilio Frugoni i el dirigent liberal
Leoncio
Lasso de la Vega. Durant el maig de 1905
encapçalà la vaga dels treballadors
portuaris. A causa del boicot patronal, hagué de fer feina
de canillita (venedor ambulant de
diaris) i
fins al 1914 només venia els periòdics de
caràcter revolucionari. Fou el
creador del Sindicat de Canillitas,
que el 20 de febrer de 1920 passà a ser el Sindicat de
Venedors de Diaris i Revistes
(SVDR), de l'Uruguai. En 1923 presidí l'SVDR amb sou i el
sindicat arribà a
tenir 3.000 afiliats i una potent Caixa de Resistència. En
1934 la dictadura de
José Luis Gabriel Terra l'empresonà amb la
finalitat de desterrar-lo, però la
mobilització popular aconseguí la seva llibertat
i la dels seus companys. Entre
el 5 i el 8 de setembre de 1938 participà en la
Conferència Llatinoamericana
del Treball, que se celebrà a Mèxic, i fou membre
de la junta directiva de
l'SVDR, a més de gestor de la seva Caixa de
Resistència i de la «Casa del
Canillita». Durant els anys de la Guerra Civil espanyola
participà activament
en el suport a la Revolució i en diversos actes
antifeixistes. Son fill Delio
Troitiño també va ser venedor de diaris, mentre
que altre fill, Libert
Triotiño, administratiu en la «Casa
Guelfi» de Montevideo, fou diputat pel
Partit Socialista (PS) de l'Uruguai; Adrián
Troitiño, per influències del seu
fill, acabà afiliant-se al PS, però sempre es va
declarar llibertari i
partidari de l'«acció directa»
anarquista. En 1940 caigué malalt i el 26 de
maig de 1941 Adrián Troitiño Alcobre va morir a
Montevideo (Uruguai); va ser enterrat
dos dies després al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat.
Una avinguda de la
ciutat va ser batejada amb el seu nom per homenatjar-lo, a
més d'una estàtua al
barri de Cordón. Tots els 26 de maig a l'Uruguai, en
memòria seva, no es
publiquen els diaris, fins i tot els digitals.
Adrián Troitiño
Alcobre (1869-1941)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto policíaca de Josep Alemany Corbi
- Josep Alemany Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi. El 25 de setembre de 1910 arribà a França buscant feina i fou contractat a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després tornà a la Península i a Barcelona (Catalunya) treballà en la mateixa professió i s'integrà en el grups anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer feina de paleta i a partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a«anarquista perillós amb caràcter astut i exaltat». En la seva fitxa policíaca cita com a paraules seves «que no es pot confiar en els francesos perquè tenen la llengua molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís un correctiu». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Giovanni Matteozzi
- Giovanni
Matteozzi: El 3 de gener de 1887 neix a Frassinoro
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Giovanni Matteozzi, també conegut com Jean Matteuzzi. Sos pares es deien Nicola
Matteozzi i Cesira
Daviddi. Després de fer el servei militar entre 1908 i 1910,
esdevingué
anarquista i es guanyava la vida fent feina de manobre. Fou director
responsable dels números únics dels
periòdics Germinale (8
de juliol de 1911) i Combattiamo!
(28 de juliol de 1911) de Carrara (Toscana, Itàlia).
Entre 1911 i 1913 visqué a Menton (Provença,
Occitània), on freqüentà els
obrers escultors anarquistes Borghini i Marcucci. Després
passà una breu
temporada a Niça (País Niçard,
Occitània) i a Casablanca (Marroc). Entre març
de 1914 i març de 1916 visqué a Lió
(Arpitània). Durant la Gran Guerra va ser
cridat a files, però desertà i el maig de 1916
s'exilià a Suïssa i treballà a
Versoix (Ginebra, Suïssa). El 28 de novembre de 1917 va ser
multat per haver
aferrat cartells d'una conferència de Luigi Bertoni sobre el
dret d'asil. En
1918 es casà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) amb Jeanne
Susanne Pidoux i aquest
mateix any la parella tingué una filla. L'octubre de 1918 va
ser detingut
juntament amb Luigi Bertoni, Giuseppe Clerico i Pagnotti. En aquestaèpoca, amb
Leonida Mastrodicasa i Francesco Porcelli,
col·laborà assíduament en el
periòdic Il Risveglio Anarchico,
especialment en el període de la llarga detenció
preventiva de 13 mesos a la
presó de Zuric (Zuric, Suïssa) de Luigi Bertoni. El
25 de març de 1919 va ser
interrogat per la policia sota l'acusació
d'«activitats subversives» i el 26 de
maig empresonat a Orbe (Vaud, Suïssa) i, a partir del
setembre, a l'Acadèmia de
Policia de Savatan (Lavey-Morcles, Vaud, Suïssa), per la seva
negativa a
retornar a Itàlia. El 13 de novembre de 1919
acceptà retornar al seu país i el
27 de novembre va ser acompanyat per la policia a La Briga (Piemont,
Itàlia) i
immediatament tancat a Novara (Piemont, Itàlia).
Després va ser empresonat a Domodossola
(Piemont, Itàlia) i portat a Torí (Piemont,
Itàlia) a l'espera de ser processat
per deserció. Restà a Torí un temps,
però en 1922 passà clandestinament a
França. En 1926 va ser localitzat a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània),
on treballà en una fàbrica de ciment, i en 1929
les autoritats gales decretaren
la seva expulsió per «activitats
subversives» i «expatriació
clandestina», però
el procediment va ser suspès i en 1930 va ser amnistiat. En
1931 les autoritats
feixistes italianes el van denunciar com a membre d'un grup
d'anarquistes
exiliats clandestí («Comitè Pro
Víctimes Polítiques Llibertari»)
encarregat de
la distribució de fons als perseguits i «amb
intenció de retornar il·legalment
a Itàlia amb la finalitat de realitzar actes
terroristes». A finals de 1931 s'establí
a Lió, on mantingué contacte amb destacats
anarquistes (Camillo Berneri, Gigi
Damiani, Luigi Fabbri, Socrate Franchi, Errico Malatesta, Gusmano
Mariani,
Italio Ragni, Attilio Scaltri, etc.). També
freqüentat el local del Cercle
Anarquista «Sacco i Vanzetti» (Marcello
Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Alvaro Pietrucci, Luigi Mario
Ravenni,
Marino Ripoli, Tito Salvadori, Giovan Battista Saroglia i Gemisto
Vallesti)
i s'ocupà de la difusió del periòdic Il
Risveglio Anarchico de Ginebra. L'última
referència seva en la seva fitxa
policíaca italiana es de 1942, on indica que encara residia
a l'estranger.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
del judici de Lucien Léauté apareguda en el
diari Le Petit
Parisien del 7 de gener de 1914
- Lucien
Léauté: El
3 de gener de 1896 neix al VI Districte de París
(França)
l'anarquista, sindicalista
revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté,
conegut com Luc Lelatin i Lesage.
Sos pares es deien Georges Victor Léaute, redactor principal
del
Ministeri de l'Interior i oficial d'acadèmia militar, i
Léonie Marie Anne Mahé.
Començà a militar
molt jove en el moviment
llibertari i en la Confederació
General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de
comerç. Abans
de la Gran Guerra col·laborà en La
Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le
Libertaire, on signà els seus articles sota el
pseudònim de Monsieur Lesage.
Arran d'uns articles
publicats en Le Libertaire, el juny
de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18
anys,
tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de
gener de 1914, per
uns articles publicats en Le Libertaire,
va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i
tancat a La Santé de
París. En 1914 col·laborà en Le Réveil
Anarchiste.
Inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes, l'abril de 1915
va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria,
acantonat a
Laval (País del Loira, França). L'octubre de
1917, després d'haver fet permisos
falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de
guerra acusat
de «propaganda pacifista, falsificació iús de documentació falsa». El 15 de
juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la
guerra,
el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per
haver participat en una
manifestació a Chartres (Centre, França) quan
encara no havia estat
desmobilitzat. El 29 de juliol de 1920 es casà al X
Districte de
París amb Auguste Alice Reignier. Durant els anys vint
col·laborà en
una petita publicació, La Bagarre,
feta a París pel llibreter
Pompidou, oncle del futur president de la República
francesa. En aquests anys
era membre de la XV Secció de l'Associació
Republicana d'Antics Combatents
(ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la
presó de La Santé
signà, amb altres detinguts polítics (Maurice
Fister, Louis Loréal, Van Hyeste,
Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al
ministre de Justícia en solidaritat
amb Henri Coudon (Méric)
i Jeanne
Morand per exigir el seu estatut de presos polítics,
amenaçant amb una vaga de
fam si no se solucionava aquesta qüestió
satisfactòriament. Per dos articles
publicats en Le Libertaire
(«Médaille
aux assassins» i «Mascarade nationale»)
va ser novament condemnat el 21 de
setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de
presó per«inducció a l'assassinat» i per titllar
els generals d'assassins i el desembre
d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser
alliberat i, durant
el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat
entre el 12 i el 13 d'agost
d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la
redacció del diari Le Libertaire
(1923-1925). Corrector d'impremta
a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser
admès en el Sindicat de
Correctors de París i de la Regió Parisenca de la
CGT. Sembla que després
s'allunyà de la militància llibertària
i en les eleccions legislatives de l'11
de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel
des Gauches» (Càrtel
d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de
Normandie que havia votat perquè ja no creia en la
Revolució. De tota
manera, col·laborà en l'Encyclopédie
anarchiste
de Sébastien Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926
fou
redactor en cap de Le Semeur de Normandie.
El desembre de 1927 publicà el fullet Sermonà l'intention du soldat Pinard, del qual es van
fer diferents edicions. Després
col·laborà en el periòdic pacifista La
Patrie Humaine
(1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a
partir de març
de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser
internat administrativament
pel govern de Vichy. Vidu, el 23 de juny de 1951 es casà al
XIV
Districte de París amb Lucienne Alice Bertonnaud, de qui
també enviudà. Al final de sa vida, preparava un
llibre
sobre
Gustave
Hervé i el periòdic La
Guerre Sociale.
Lucien Léauté va morir el 24 de febrer de 1966 a
l'Hospital Tenon de
París (França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia de la condemna d'Alphonse Sauveur Cannone apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 19 de gener de 1922
- Alphonse Sauveur Cannone: El 3 de gener de 1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquestaèpoca va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Les seves despulles van ser enterrades al cementiri de Le Kremlin-Bicêtre amb la bandera negra.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
A l'entrada del Consell d'Aragó (Casp, 1937). Miguel Chueca (amb gorra) és el que fa nou començant per l'esquerra de la primera fila; a la seva esquerra Joaquín Ascaso i Francisco Ponzán Vidal
- Miguel Chueca Cuartero: El 3 de gener de 1901 neix a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola –altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura– i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes –entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque– al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla–les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article«En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel –que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937–, amb la finalitat d'aconseguir armes –a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200–, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans –que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge– i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social,El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França) a conseqüència de ser atropellat per un camió.
Miguel Chueca Cuartero (1901-1966)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Jack Frager (circa 1917)
- Jack Frager: El 3 de gener de 1903 neix a Ismerjuka (Ucraïna), sota el nom de Yakov Treiger, el militant sindicalista, anarquista i pacifista americà Jack Frager, també conegut com Yankel. Va participar de jove en la Revolució russa de 1917, però va rebutjar el reclutament militar i va haver de fugir a Romania en 1921. Poc després marxarà a l'Argentina, on va viure 18 mesos. A Buenos Aires va editar en jiddish els textos de Gustav Landauer, a qui sempre restarà fidel, a l'igual que al socialista revolucionari d'esquerra I. N. Steinberg, a qui va conèixer personalment. En 1923 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, on va participar en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti, en el grup «The Road to Freedom» i en el periòdic del mateix títol, i en les gires de conferències d'Emma Goldman. Va participar en activitats de la colònia Stelton. Entre 1929 i 1930 va participar en la Militant Anarchist Youth (MAY, Joventut Anarquista Militant), amb Whitey Genin i altres joves militants. En 1930 va realitzar conferències arreu dels EUA i prendrà part en la creació en 1945 del«Libertarian Book Club» de Nova York –en serà president entre 1971 i 1973– i en la publicació de Freie Arbeiter Stimmer, periòdic anarquista en jiddish; llengua i cultura que sempre contribuirà a la seva conservació, publicant-ne la literatura. Va treballar com a pintor i va militarà en la Unió de Pintors. En aquests anys es va unir a la Libertarian League (Lliga Llibertària), de Russell Blackwell i Sam i Esther Weiner; també va col·laborar amb la colònia Sunrise. Va ensenyar història del moviment obrer en el Brookwood Labor College. En 1968 es va jubilar i amb sa companya May Frakt (Myra) va viatjar arreu els Estats Units. En 1976, en el centenari de la mort de Bakunin, va publicar en forma de fullet la carta de Bakunin a Netxàev on criticava la immoralitat del darrer. Per commemorar el cinquanta aniversari de l'execució de Sacco i de Vanzetti, va reimprimir en 1977 l'autobiografia de Vanzetti,The Story of a proletarian life. En 1980 la parella es va instal·lar a Florida, on Myra va morir en 1985, i realitzarà conferències a grups de la tercera edat. Pacifista convençut, es va manifestar contra la guerra del Vietnam i contra les armes nuclears. Va ser detingut infinitats de vegades, especialment sonat va ser el seu arrest durant la manifestació de l'«Hiroshima Day» quan tenia 88 anys. En 1978, després de la mort de Franco, va visitar l'Estat espanyol per fer costat el renaixent moviment llibertari, i en 1987 va fer un viatge a Ucraïna. Militant infatigable, a partir de 1993 va començar a patir d'Alzheimer i es va instal·lar amb sa filla Cheshire a Nova York (Nova York, EUA), ciutat on va morir el 7 de març de 1998.
–-
Image may be NSFW.
Clik here to view.