Anarcoefemèrides del 2 de gener
Esdeveniments
Ressenya de la festa apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 3 de gener de 1897
- Festa familiar nocturna
artisticonaturista: El 2 de gener de 1897 se
celebra a la Casa del Poble de París (França) una
festa familiar nocturna
artisticonaturista. L'acte va ser organitzat per les associacions«Art Libre» i«Union Artistique» i comptarem amb les
intervencions dels anarconaturistes
d'Émile Gravelle, que parlà sobre l'Art i la
Natura, i de Louis Martin, que
dissertà sobre el capital i el treball. La vetllada
acabà amb un
concert-espectacle i amb un ball.
***
Port de Barranquilla
- Vaga portuària a Barranquilla: Entre el 2 i el 3 de gener de 1918, després d'un període de relativa calma que coincideix amb la Gran Guerra i que finalitza després dels esdeveniments revolucionaris a Rússia, esclata un violent moviment vaguístic als ports de Barranquilla (Carib, Colòmbia); seran les primeres vagues generals que es donaran en aquest país. Els portuaris de la regió caribenya colombiana en vaga bloquejaran les vies públiques, formaran piquets de vaga i impediran la eina dels esquirols. Les formes d'acció de l'anarcosindicalisme –la vaga general, l'acció directa, el sabotatge i el boicot– són utilitzades pels vaguistes: tallen el subministrament d'aigua a Puerto Colòmbia i aixequen les vies del ferrocarril. Destacaments de l'exèrcit i patrulles de «guàrdies civils» compareixen per mantenir l'«ordre» als carrers. Davant les proporcions assolides pel moviment sindicalista revolucionari, els patrons es veuen obligats a concedir un 50% d'augment sobre els jornals. Més tard es prohibirà per llei el dret a vaga dels treballadors.
***
Portada
del primer número de Brazo y Cerebro
- Surt Brazo y Cerebro: El 2 de
gener de 1932 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)
el primer número
del setmanari anarcosindicalista Brazo y
Cerebro. Órgano de los Sindicatos de la comarca de Tarrasa.
Portavoz de la
Confederació Nacional del Trabajo. AIT.
El primer número portà l'epígraf
d'Arthur Schopenhauer «El cervell humàés
més temible que l'urpa del lleó.».
Publicà
notícies sobre sindicalisme, antirepressió,
qüestions orgàniques, etc. Trobem
articles de Delfín Badía, S. Badía, L.
Barbedette,
J. Cavallé, J. Cuatrecasas,
Libertario Díez, Ricard Domènech, Carolina
Gaspar, J.
Jové, Llops, Julio
Llorca, Louis Loreal, Gregorio Marañón, J.
Martí
Alcaraz, Leopoldo Martínez, Antònia
Maymon, Santiago Navarro, O. Orraván, Espartaco Puig, M.
Rigo,
J. Rusiñol i J.
Torres, entre d'altres. En sortiren sis números,
l'últim
el 13 de febrer de
1932.
***
Capçalera del primer número d'Adelante
- Surt Adelante: El 2 de gener de 1937 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Adelante. Órgano de la CNT y de la FAI en Tarragona y su provincia. Portavoz de los trabajadores en general. A partir del número 2 (16 de gener de 1937) portarà el subtítol «Órgano de la CNT y de la FAI en Reus y su región» i després«Órgano de la CNT y de la FAI de la IV Región. Portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Catalunya (CNT-AIT)». Cristóbal fou el redactor en cap. Trobem articles de J. Higueras, Ginés García, Cienfuegos, Beltran, Luisa Alba, A. Menéndez Aleyxandre, entre d'altres. El número 38 (20 de novembre de 1937)és un extra dedicat a Buenaventura Durruti. En sortiren 52 números, l'últim el 29 de gener de 1938.
***
![Capçalera d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/albaroja.jpg "Capçalera d'\"Alba Roja\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Alba Roja: El 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba Roja. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar. Portavoz de la CNT i de la FAI-AIT; després portarà el subtítol «Órgano de las oficinas de propaganda local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou Francesc Botey i hi trobem articles d'Errico Malatesta, Germinal Ácrata, Francisco Uribe Sánchez, Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano, entre d'altres. A vegades s'ha citat com a Alba Rosa. En sortiren vuit números, l'últim el 2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià de Mar (1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme (2001) es reprodueix la col·lecció completa d'aquesta publicació en facsímil.
***
Notícia sobre l'atemptat apareguda en La Vanguardia del 3 de gener de 1965
- Atemptat a Nàpols:
Durant la nit de l'1 al 2 de gener de 1965 una bomba
plàstica explota al Consolat d'Espanya a Nàpols
(Campània, Itàlia). L'explosió
produí desperfectes a l'entrada del Consolat i en una tanca
propera, trencant
tots els vidres de l'edifici. El renou de l'explosió
pogué sentir-se a tot el
centre de Nàpols i esquinçar els vidres de
l'hotel Mediterrani, de diverses
botigues de la via San Giacomo i d'altres indrets dels carrers del
barri on es troba
el Consolat. L'acció va ser reivindicada pel Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE), format per les organitzacions Confederació Nacional
del Treball (CNT),
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Al lloc s'escamparen manifests i
pamflets. La declaració
deia: «Mentre el poble ibèric continuï
oprimit per la dictadura feixista, la
dinamita recordarà que la veu de la llibertat no pot ser
ofegada. Visca
l'anarquia!» Aquesta acció va ser durament
criticada pel periòdic comunista L'Unità i per la cúpula del
Partit
Comunista Italià (PCI).
Naixements
Capçalera de L'Avvenire Anarchico on col·laborava Edoardo Monaci
- Edoardo Monaci: El
2 de gener de 1883 neix a Castel del Piano (Toscana,
Itàlia) el sastre anarquista, i després feixista,
Edoardo Monaci, conegut com Vindice.
Sos pares es deien Salvatore
Monaci i Cecilia Gianneschi. D'antuvi socialista, en 1908 es
traslladà a
Piombino (Toscana, Itàlia), on s'acostà a
l'anarquisme. En aquesta ciutat
milità en el grup anarquista juvenil «L'Alba dei
Liberi» i participà activament
en la gran vaga siderúrgica portada a terme entre 1910 i
1911, època en la qual
va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana,
Itàlia). Per
aquestes dates començà a portar la corresponsalia
del periòdic pisà L'Avvenire
Anarchico, signant els
articles sota el pseudònim Vindice.
El
24 de setembre de 1912 va publicar un númeroúnic, sortit com a suplement del
periòdic sindicalista Il Martello,
per
a commemorar l'aniversari de la mort de l'anarquista Alfredo Lecci,
mort en un
enfrontament amb les forces de l'ordre durant la vaga de l'any
anterior. Quan
la Gran Guerra, signà, amb altres sis anarquistes de
Piombino, una carta
d'adhesió a la intervenció militar publicada el
25 de novembre de 1914 en el
periòdic Il Popolo d'Italia,
que va
ser durament criticada pels sectors antimilitaristes llibertaris.
També, en
aquesta conjuntura, fou gerent responsable de Libertà!,òrgan del Fascio Piombinese d'Azione Internazionalista
(FPAI, Fascio de Piombino d'Acció Internacionalista). La
seva posició
d'«intervencionisme revolucionari» inicial
continuà amb el temps decantant-se
per posicions nacionalistes, fins acabar, durant la postguerra, en una
ferma
adhesió al feixisme. El gener de 1922 es va afiliar al
Fascio de Combat de
Piombino, del qual va ser nomenat secretari. Entre el 27 i el 29
d'octubre de
1922 participà en la «Marxa sobre Roma».
El març de 1923 va haver de dimitir
del seu càrrec perquè estava afiliat a la
maçoneria i es va veure obligat, a
desgrat, a retirar-se a la vida privada. El 4 de febrer de 1933 es va
reafiliar
al Partit Nacional Feixista (PNF) i el desembre de 1934 va ser esborrat
del
registre de «subversius» de la policia. Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Gaetano Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964)
- Gaetano
Gervasio: El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde
(Campània, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una
família nombrosa
pagesa composta pels pares, cinc germans i una germana.
Assistí a l'escola
elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure
i a fer els
comptes. Més tard adquirí una important cultura
autodidacta. A partir dels vuit
anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan
tingué 11 anys abandonà
Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata,
Itàlia), on entrà com a aprenent de
fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va
introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a
Cerignola (Pulla, Itàlia)
i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En
aquesta localitat conegué
el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual
establí una
gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es
traslladà d'antuvi
a Venècia (Vèneto, Itàlia), on
aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de
l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i
després a Milà (Llombardia, Itàlia),
on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a
Milà formà part del moviment
anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió
Sindical Italiana (USI),
participant activament en les campanyes contra la guerra de
Líbia i contra el
reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a
classes nocturnes a la
Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on
conegué el professor
socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus
estudis d'història i
de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb
Errico Malatesta,
el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i
entrà a treballar
en el Consell dels «Probi-viri» –mena
d'àrbitres investits d'«autoritat moral»
per resoldre els conflictes laborals– de Milà,
aconseguint una bona experiència
sindical. També s'introduí en el món
cooperativista i fou un dels primers
membres de la Cooperativa Sassetti de Milà.
Participà activament en la vaga
general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció
directa, i fou detingut
per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i
prengué part en els moviments
sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A
Suïssa
treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats
(anarquistes, sindicalistes
revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests
anys
s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts
gràfiques i el teatre,
esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A
finals de 1911
emigrà a Amèrica i en 1912
s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA).
Entrà en
contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no
participà en la
lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes
d'acció. Aquesta època
novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam
i humiliacions de tota casta. En
1913 retornà a Milà i milità en la
Federació Nacional dels Treballadors de la
Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà
entusiasmat en la «Setmana
Roja». Després, entre el començament de
1915 i finals de 1920, visqué a Torí
(Piemont, Itàlia), on milità en el moviment
anarquista i en l'USI, esdevenint
secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En
aquesta època
abandonà la seva feina d'ebenista i, després de
titular-se en mecànica, entrà a
treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i
fins a la seva jubilació
va fer feina en el sector mecànic i
metal·lúrgic, encara que mai no
abandonà la
seva afició i realitzà tota mena de mobles,
talles i incrustacions. A Torí
col·laborà en el naixement dels Consell de
Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En
1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de
la
Federació dels Metal·lúrgics de la
Cambra del Treball, participà en el moviment
d'ocupació de fàbriques. El fracàs
d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el
van obligar a exiliar-se. Visqué a París
(França) fins al 1923, any en el qual
fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves
activitats polítiques i
sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar
feina i fou perseguit per la
policia feixista. Aconseguí obrir un taller de
fabricació de maquinària, on
donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat
secretari
administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de
solidaritat
dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva
casa
milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys
obligats a passar-se a la
clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme
participà, amb son
nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines
antifeixistes,
anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser
detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que
purgà a Turi (Pulla,
Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A
Milà va ser detingut en diverses
ocasions, però sempre fou alliberat després de
pocs dies d'arrest. Malgrat els
intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el
seu taller va fer
fallida. Després passà a dirigir una
fàbrica de maquinària cinematogràfica
lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià.
Quan esclatà la
guerra no volgué participar en la indústria de
guerra i acabà d'obrer especialitzat
en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista
convençut, del sector llibertari
anomenat «educacionista», i malgrat estar en
contacte amb tots els sectors antifeixistes
(anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit
d'Acció,
etc.), mai no prengué part en la lluita armada.
Participà en la vaga de març de
1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de
concentració de
Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes
després, amb el suport d'un escamot
partisà, pogué fugí amb un grup de
detinguts quan estava a punt de ser enviat
amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera,
Alemanya). Un company
de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia,
Itàlia) fins al
final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945
assistí al I
Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI)
celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia). Durant la postguerra, creà els
Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe
Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de
la Confederazione Generale
Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del
Treball), càrrec
que en nom de la «unitat dels treballadors»
acceptà, però també formà
part del
Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM,
Federació d'Empleats i Treballadors
Metal·lúrgics) de Milà. Quan
acabà la seva
gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes
dues organitzacions per la
seva participació en les «batalles
sindicals» i en la gestió dels problemes
obrers. Col·laborà en diferents publicacions
llibertàries, com ara Guerra di
Classe, Il Libertario i Volontà. En
els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio
Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto
Moroni i
Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de
la CGIL i participà
en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de
Rimini i de
l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano
Gervasio va morir el 25 de
novembre de 1964 a Nàpols (Campània,
Itàlia). En 2011 es publicà el llibre
autobiogràfic Un operario
semplice.
Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964),
editat per
sa filla Giovanna Gervasio.
***
Necrològica d'Eugenio Girolo apareguda en el periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico del 10 d'abril de 1937
- Eugenio Girolo: El 2 de gener de 1886 neix a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Fill d'una família pagesa molt empobrida, sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani. Emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre «Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París –on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni– marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Rekem (Lanake, Flandes). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.
***
Elise Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen
- Elise Ottesen-Jensen: El 2 de gener de 1886 neix a Hoyland (Rogaland, Noruega) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros,Ny tid, Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després –Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per«activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista,Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) –anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström –en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi –un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala –en 1951 ja havia rebut la medalla«Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres –Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)– i unes memòries–Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen.
***
Necrològica
de Mariano Gimeno Pablo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 de novembre de 1967
- Mariano Gimeno Pablo:
El 2 de gener de 1893 neix a La Puebla de Híjar (Terol,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Gimeno Pablo.
Sos pares es deien
Gregorio Gimeno i Gracia Pablo. Emigrà a Girona
(Gironès, Catalunya), on milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França. A partir de 1944
milità en la Federació Local de La
Bastida de Lèvis (Llenguadoc, França) de la CNT i
en la Secció Local de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pilar
Acerete. Mariano
Gimeno Pablo va morir el 17 d'agost de 1967 al seu domicili d'Albi
(Llenguadoc,
Occitània).
***
Una obra de Louis Dorlet (Samuel Vergine)
- Louis Dorlet:El2 de gener de 1905 neix a Cizely (Borgonya, França) el militant anarquista i pacifista Louis Lucien Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. Sos pares es deien Lazare Dorlet, pagès, i Marie Beauton. Nasqué a casa dels avis de Cizely, però sos pares vivien a Bona (Borgonya, França), població on es va criar. Va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre,La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de la guerra, en 1945, retornà a Bona (Borgonya, França) i treballà de llibreter. El 5 de gener de 1946 es casà a Bona amb Irma Toutoundji. Continuà amb la seva col·laboració en Le Libertaire i en Défense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge, Louis Dorival,Louis Dey). El 8 de juny de 1954 es casà a Bona amb Germaine Regine Vaudou. En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violenceétatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986). Louis Dorlet va morir el 18 de miag de 1989 a Dacs (Aquitània, Occitània).
***
Sol·licitud
de Manuel Calzada de la Rosa per a exiliar-se a Mèxic (1940)
- Manuel Calzada de la Rosa:
El 2 de gener de 1906 –algunes
fonts citen erròniament 1907– neix a Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc)
l'anarcosindicalista Manuel Calzada de la Rosa. Sos pares es deien
Mariano
Calzada i Filomena de la Rosa. A partir de juliol de 1928
milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón
(Astúries, Espanya).
Posteriorment va ser nomenat secretari del Sindicat de Gastronomia de
Sant
Sebastià de la CNT i delegat de la Federació
Local. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser tancat al
camp de concentració de Gurs. En
1940, des de París (França), va demanar asil a
Mèxic, sol·licitud que al final
va ser denegada pel Govern de Vichy. En 1945 va ser nomenat secretari
de la
Federació Local de Quimperlé (Bro Gwened,
Bretanya) de la CNT, població on
residia. Sa companya fou Camelia Merodio. Malalt durant molt de temps,
Manuel
Calzada de la Rosa va morir el 19 de febrer de 1956 a l'Hospital
Pontchaillou
de Rennes (Bro Roazhn, Bretanya).
***
Necrològica
de Pilar Barduzal Oto apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de novembre de 1994
- Pilar Barduzal Oto: El 2 de gener de 1910 neix a Grañén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María del Pilar Barduzal Oto. Sos pares es deien Jesús Barduzal Biarge i Pilar Oto Lafuente. Era companya del militant llibertari Lorenzo Bernal Gavin, amb qui en 1937 tingué un infant, Mariano. En 1938, per les circumstàncies bèl·liques, es va separar de son company. En 1949, després que son company aconseguí fugir del penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) en 1945 i passar a França, la parella s'hi pogué reunir. A Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i a Plasença de Toish milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els comicis confederals sempre albergava els companys a casa seva. Pilar Barduzal Oto va morir el 29 de setembre de 1994 al seu domicili de Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània).
***
Juan Perales León, de jove i de gran
- Juan Perales León: El 2 de gener de 1914 neix a Alcalá de los Gazules (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perales León. Son pare, traginer, mor quan tenia cinc anys. Arran de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra, malgrat patir per sa vida, restà al poble per por que matessin sa mare. Reclutat forçosament, fou enrolat en l'Exèrcit feixita, però desertà als pocs mesos i aconseguí arribar a zona republicana. Testimoni de la pèrdua de Màlaga, fugí a peu fins a Almeria, on entrà a formar part del batalló anarquista dels germans Arcas, on arribarà a tinent. Ferit d'un tret a la boca que el desfigurarà el rostre terriblement, el final de la guerra l'agafà en la seva convalescència a l'hospital. Tornà a la localitat d'Alcaudete (Jaén), on li esperava sa esposa i, fent-se passar per un cosí seu d'idèntic nom, aconseguí eludir momentàniament la presó. Un cop descoberta la seva vertadera identitat, fou detingut el 18 d'agost de 1939, jutjat i condemnat a 12anys de presó per «auxili a la rebel·lió». El 7 de desembre de 1942 sortí de la garjola, però fou detingut de bell nou l'estiu de 1945 per la seva activitat política clandestina. Després de sofrir terribles tortures, passà per les presons de Jaén i de Guadalajara, d'on sortí a finals de 1946. Durant tota sa vida fou fidel al pensament anarquista. Juan Perales León va morir el novembre de 2003.
***
Grup
de confederals de Vitòria al camp de concentració
de Miranda de Ebro (agost de 1940).
Abel Ramírez Romeo és el tercer per la dreta dels
aixecats
- Abel Ramírez Romeo: El 2 de gener de 1917 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons«Bakunin» i«Ingenieros I». El setembre de 1937 fou capturat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector«reformista» o«col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit,Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria. Abel Ramírez Romeo va morir el 24 de juliol de 1995 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França).
Abel Ramírez Romeo (1917-1995)
---
