Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

O blaus o rojos

Ara, passats els anys, el famós escriptor Antonio Espina, el valent articulista processat l’any trenta-cinc per haver atacat Hitler, era a les meves mans, tancat a una cambra del manicomi, prop del meu despatx. Ningú no pot imaginar com és d’estranya la sensació que et domina quan comproves que hi ha tanta gent, tants d’intel•lectuals que depenen d’una paraula teva. La majoria d’escriptors mallorquins, els que envoltaven el cercle tancat de La Nostra Terra, els que havien atacat Mort de dama, eren a les meves mans. Bastava un article meu per tenir-los atemorits, suplicant pel carnet de Falange per provar de salvar la vida. El coronell Tamarit estava entestat a processar-los, a fer-los marxar a l’exili.

Goded i els falangistes es reien d’Antonio Espina. Un ximple que havia cregut les mentides del militar dient que romandria fidel a la República. El doctor Miquel Valentí em digué que a la presó de Sant Carles i al Castell de Bellver va ser testimoni de les terribles crisis depressives de l’escriptor esdevengut Governador. I, també, de l’abandonament en què es mantenia a Emili Darder, el metge que va ser batle de Palma, executat el vint-i-quatre de febrer de 1937. Deien que les crisis depressives d’Espina eren conseqüència dels remordiments per haver donat credibilitat a les falses promeses de Goded. L’exgovernador provà de suïcidar-se un parell de vegades. Unes, copejant-se el cap contra les parets de la cel•la; d’altres, la que tengué més probabilitats de reeixir va ser quan, amb una fulla d’afaitar, es tallà el canell esquerre. Després el portaren a la clínica mental de Jesús, el manicomi de Palma, on el vaig tractar durant més d’un any. Era un home acabat. El record abaixant els ulls, mirant-se les sabates. No era possible aconseguir que alçàs la cara, que et miràs de fit a fit. El veies posseït per una tristor fonda. Els vigilants no el podien perdre de vista. Si baixaves la guàrdia podia llançar-se de cap, com ja havia fet més d’una vegada, contra els murs. Altres vegades es pegava manotades al pit. Es feia malbé la roba. La camisa portava taques de sang. Quan arribà a les meves mans estava demacrat, semblava un ressuscitat. El rostre blanc, malaltís. La mà dreta li tremolava. Desvariejava. Vaig donar ordres que li donassin bromhioscin i bromur. L’electroxoc em semblà un tractament massa brutal veient l’estat en què es trobava. Podria resistir les descàrregues elèctriques? Jo ho dubtava. Vaig decidir ajornar el tractament amb electroxocs fins més endavant, quan milloràs un poc. La medicació que el sedava més ràpidament era el bromhioscin. L’alt percentatge de morfina que contenia el tranquil•litzava de seguida. Però era dificultós trobar-ne les dosis necessàries. Sovint només teníem sulfonal, que era d’un efecte més retardat. Així i tot, Espina era un privilegiat. No s’adonava que era a la clínica mental per recomanació especial de Goded abans de marxar a Barcelona. Si hagués estat a Can Mir o Illetes ja l’haurien mort. En aquells indrets, els presoners no duraven dues setmanes. Un dia vengué a veure’m el doctor Bartomeu Florit. L’enviava el Cos Jurídic Militar. Volien indagar per quins motius el governador de la República estava internat al manicomi i no en una de les nombroses presons existents. Molts militars ja havien oblidat les recomanacions de Goded. Estaven ansiosos de fer més que el coronell Tamarit en la instrucció de procesos als republicans. Antonio Espina era una bona peça. Caça major! S’hauria pogut muntar un judici espectacular. Amb moltes més repercussions que el que s’estava organitzant amb Alexandre Jaume i Emili Darder. Quin militar no donaria el que fos per a poder ser el jutge instructor del procés a un exgovernador republicà? Quin fiscal no somniava fer carrera amb un encàrrec d’aquella envergadura? Comandància era plena de tinents i capitans amb poques feines que només somniaven a sortir a la premsa. Els judicis més espectaculars eren ressenyats als diaris i servien a les senyores i senyoretes del barri de la Seu per a xafardejar mentre prenien xocolata amb ensaïmades. Com més important era el processat, més animació hi havia a les tertúlies. Es passaven hores disseccionant els defectes dels detinguts. De res no servia haver estat un metge eminent, un savi professor d’institut, l’autor dels millors tractats d’higiene i prevenció de les malalties, com havia estat Emili Darder. Es palpava dins l’ambient la set de sang. Les notícies de les execucions enervaven les dones. La respiració es feia més intensa quan algun falangista participant en alguna d’aquelles desaparicions explicava els darrers moments dels reus. Interessava saber si els condemnats patien de debò. Si la mort era o no a l’instant. Si volien confessar-se o preferien anar a l’infern. En Guillem, el germà, m’ho deia sovint quan venien per casa a descansar un poc. Portava la defensa de l’exbatle d’Inca, Antoni Mateu. Un cas inclòs en la causa general contra Emili Darder, Alexandre Jaume i Antoni Ques. -Comandància n’està plena, d’oficials que no saben què fer per sortir als diaris. Alguns es conformen amb manar tropes, fer qualsevol feina d’intendència. Però n’hi ha una munió que volen veure escrits els seus noms damunt els papers. Com si fossin artistes de cine! Tot el dia són al costat del coronell Tamarit, de Benjumeda. Jo els enviaria a Madrid, a primera línia de foc, a veure si serveixen per a alguna cosa i ens ajuden a derrotar els rojos! A mi m’hauria agradat molt més anar a la península, entrar victoriós a qualsevol dels pobles i ciutats que anam conquerint. -Però la vida a Comandància és molt més còmoda. No tens perill de ser ferit o morir en un atac –li vaig dir, més que res per a saber quina seria la seva resposta. En Guillem reflexionà uns moments i de seguida em contestà, sense cap rastre de dubte en la veu: -Qui sap. Potser sigui més noble la guerra a les trinxeres, lluitant cara a cara amb l’enemic. La guerra dels despatxos és més sòrdida, més miserable. Portar la gent a matar després d’haver acaramullat un munt de testimonis de gent atemorida? Acusen els detinguts dient la veritat? No ho crec. Segurament és la por a ser processats si no acompleixen el paper que els hem assignat el que els fa declarar el que vol sentir el tribunal. Hi hagué uns minuts de silenci i afegí: -Tot és massa apressat. Els judicis, anar a prendre les declaracions als testimonis, els interrogatoris, els registres. Els secretaris han de fer feina nit i dia. Confonen les actes, mesclen els procesos. A Comandància... qui pensa que estam jugant amb la vida de les persones? Que la retxa que separa la vida de la mort depèn d’un paper, d’una declaració, d’una simple nota enviada des de Burgos? I Burgos no perdona. Amb el procés a Emili Darder volia fer veure que cap autoritat de la República, cap personatge important podria amagar-se de la mà de ferro del nou règim. Per als tribunals militars no existien ni pobres ni rics. L’aparell judicial era una màquina capoladora que res no perdonava. Un article en el diari favorable a qualsevol partit republicà, un acudit contra el clergat dit en el cafè, eren causa suficient per a portar-te als tribunals o, com s’edevengué la majoria de vegades, per a desaparèixer en la nit fosca dels mesos més sinistres de la guerra. Georges Bernanos no s’havia errat gaire en el seu pamflet. No érem nosaltres mateixos qui li havíem contat moltes de les històries que narra a Les grands cimentières sous la lune? Amb en Guillem, en Miquel, Alfonso Zayas... quantes vegades no comentàrem el que s’esdevenia a Palma, als pobles de Mallorca? En Guillem estava molt enfeinat amb el procés contra Antoni Mateu. Era una petició expressa del coronell Tamarit i havia de complir. Qualsevol actitud que no fos d’adhesió absoluta i incondicional al Moviment era considerada sospitosa. No hi havia zones neutres, amagatalls on refugiar-te esperant que escampàs la tempesta. O blaus o rojos. Parlàrem una bona estona. Va ser una conversa com no n’havíem tengut cap des de feia anys. Li vaig notar un posat trist en la mirada. En Guillem era dels que sabien que, en cas de triomfar el Moviment, hi hauria sang. Potser no imaginava la magnitud del que s’esdevenia davant els nostres ulls. Ni jo mateix no hauria pogut imaginar el que s’apropava. Sempre havia pensat que les premonicions de Bernanos i el seu fill eren una exageració. Bartomeu Florit va fer un informe favorable a mantenir Antonio Espina internat al manicomi. Anys després d’aquests fets es va saber que el governador no tenia armes per a donar als sindicats. El propietari d’una armeria oferí un parell d’escopetes d’anar a caçar conills, oferiment que va ser rebutjat pel governador. Diuen que Alexandre Jaume i Emili Darder restaren sense saber què dir. -Això és tot el poder de la República –exclamà, quasi sense alè el batle de Palma. Escopetes de perdigons per a fer front als canons de Goded? Alexandre Jaume fou més explícit encara. Alguns testimonis afirmen que, desesperançat, només tengué forces per a exclamar: -Després dels triomfs del feixisme a Itàlia, a Alemanya... Després de veure com els treballadors han estat assassinats a Àustria... No hi havia cap pla per a defensar la llibertat? Ho hem estat dient d’ençà la repressió de Franco contra els miners d’Astúries. La propera vegada serà el foc. La dreta deixà de ser democràtica fa moltes dècades. Del temps de les matances de la Comuna, a París, quan en unes setmanes assassinaren més de vint mil ciutadans i ciutadanes. Només volen la democràcia quan els serveix per a garantir els seus interessos, quan governen ells, quan el vot serveix per a mantenir el poder de Joan March. Alexandre Jaume es deixà caure, sense forces, a una de les cadires del despatx d’Antonio Espina. Estava cansat. Havia anat de local en local, parlant amb els treballadors, provant de donar ànims, de trobar una solució a la tempesta que es congriava a l’horitzó. Endebades. Havia arribat la nit decisiva i els obrers tenien res per a defensar-se dels militars que, en poques hores, sortirien al carrer. Quaranta escopetes de perdigons! Enmig del carrer, davant Governació, a la Casa del Poble, començava a fer-se omnipotent la desesperació. El nostre xofer, que aquella nit era pel carrer, va sentir els comentaris angoixats dels esquerrans reunits per a defensar la República. A la cantonada de Cort, sindicalistes de la UGT i la CNT, parlaven amb pena, com si endevinassin el futur que els esperava: -Ens han venut. Aquests republicans ens tenen més por a nosaltres, els obrers de Palma, que no als militars. Potser tenien raó els sindicalistes. Qui no recordava Casas Viejas? Els anarquistes que esperaven terres reberen trets a la panxa. La il•lusió del canvi republicà? Jo mateix vaig pensar en una possible regeneració d’Espanya. Un somni. Ben igual que l’esperança que els republicans donassin terra als jornalers andalusos, als morts de fam de Casas Viejas. En aquells anys, la idea que Espina havia ajudat indirectament el Moviment era generalitzada. Se’n parlava a les tertúlies, als cafès, a les sagristies, a les cases particulars. La gent de dretes pensava que Emili Darder i Alexandre Jaume eren els màxims responsables del cop comunista que volia implantar el bolxevisme a Mallorca. Tots nosaltres imaginàvem que Antonio Espina disposava d’un nombrós arsenal que no volgué lliurar als seus coreligionaris. Goded era de la mateixa idea. Per això va donar ordres específiques per a salvar-lo. Fins i tot Francesc Barrado, el cap de la policia, en converses íntimes assegurava que ja anava bé que el governador no fos portat davant els murs del cementiri. -Nosaltres no som tan salvatges com escampa la xurma roja –explicava als amics de tertúlia. I encenia un havà, el tabac de la seva predilecció. La protecció de Goded salvà Espina de morir a qualsevol de les cunetes de les carreteres de Mallorca. El problema era meu. Era un dels meus malalts. Un malalt il•lustre! De jovenet havia llegit els seus poemaris Umbrales i Signario. També m’havien interessat les narracions Pájaro pinto i Luna de copas. Però el que més m’interessà va ser la biografia del famós bandoler. Em referesc a Luis Candelas, un llibre molt entretingut, escrit de forma magistral i que jo havia llegit a Bearn, d’una tirada. Però Espina, com tants d’altres escriptors dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i de la República, tenia el defecte de ser un abrandat activista cultural i polític. Els articles de crítica política, la intervenció a favor d’un bàndol o un altre sempre dificulta i posa entrebancs a la creació literària. Els meus articles recollits a Centro ho demostren. I els que vaig escriure en defensa del Moviment i de José Antonio Primo de Rivera, també. Qui sap! Potser tot siguin etapes que un autor ha de cremar abans de posar-se a escriure de debò. Sempre he somniat en l’aïllament, la soledat que requereix una obra d’art autèntica. Casar-me, trobar certa estabilitat econòmica, defugir la companyia de primitius i incultes va ser sempre la meva màxima aspiració. Tenia por que el coronell Tamarit em fes participar en un d’aquells processos contra gent que jo coneixia. Ara, passats els anys, el famós escriptor, el valent articulista processat l’any trenta-cinc per haver atacat Hitler, era a les meves mans, tancat a una cambra del manicomi, prop del meu despatx. Ningú no pot imaginar com és d’estranya la sensació que et domina quan comproves que hi ha tanta gent, tants d’intel•lectuals que depenen d’una paraula teva. La majoria d’escriptors mallorquins, els que envoltaven el cercle tancat de La Nostra Terra, els que havien atacat Mort de dama, eren a les meves mans. Bastava un article meu per tenir-los atemorits, suplicant pel carnet de Falange per provar de salvar la vida. El coronell Tamarit estava entestat a processar-los, a fer-los marxar a l’exili. Antonio Espina també romania tancat. La seva vida depenia d’un fil. Bastava un informe meu o de Bartomeu Florit per a desaparèixer en les foscúries de la nit. La vida no valia un ral en aquells mesos de la guerra. Jo l’havia de visitar, procurar que suràs fins que s’arribàs a un intercanvi de presoners profitós per al govern de Burgos. A vegades, no sempre, evidentment!, els presos de certa categoria social era situats a recer i s’establien contactes amb l’enemic per realitzar determinats intercanvis. Joan, el fill de Gabriel Alomar, també va anar a parar a la clínica mental. Hi havia rumors que el volien baratar per presos d’importància cabdal per al Moviment. Ambdós, Joan Alomar i Antonio Espina, eren al meu pavelló. No els podia deixar abandonats. La situació a l’interior de la Clínica era delicada. La guerra també regnava, omnipresent per l’interior dels pavellons. Els vigilants que en tenien cura estaven dividits. Uns, els més propers al Moviment, els volien deixar a lloure, que es matassin si volien. Després de cada intent de suïcidi d’Espina, xericaven, per patis i passadissos: “Si es volen matar, que es matin”. Quan veien l’exgovernador excitat, a punt de fer-ne alguna de grossa, giraven el rostre i continuaven fumant tranquil•lament, parlant de futbol o de dones. Els altres, més humanitzats, no suportaven ser testimonis d’un suïcidi. Quan el veien nerviós acudien per portar-lo davant el metge de guàrdia. Sovint em demanava si, amb el pas dels anys, s’hauria oblidat la memòria de la sang. Els companys dels repressaliats en aquells dies atziacs, les vídues dels morts, els fills de tots aquells que militars i falangistes portaren a matar recordarien qui era amb els botxins, qui estava al costat de les víctimes? Com podré amagar que jo portava l’uniforme de Falange? Servirà de res explicar que vaig tenir cura d’Antonio Espina i Joan Alomar? Que els visitava i medicava? Serà creïble que rere el meu uniforme també hi bategava el cor d’una persona? Els meus enemics diuen que mai no he tengut sentiments, que he estat un cínic, que l´únic que m’ha important és figurar. Quina serà la idea que tendran de mi els mallorquins del futur? Mai no ho podré saber. Per això he d’escriure sense defallença. Explicar la meva versió dels fets. Em bastarà la vida sencera per a escriure el que s’esdevengué en temps de la guerra, per amagar què vaig fer, per dissimular, rere pàgines i més pàgines, el meu silenci, la covardia, la prepotència davant els vençuts? O la meva existència s’haurà reduït a escriure i reescriure unes falses memòries? Les falses memòries de Salvador Orlan. Seria un bon títol per a un llibre! Ho hauré d’apuntar a la plagueta. Escriure talment aquell que deixa pistes falses, boira al darrere. Fum per provar de dissimular les arestes del present.