[28/12] «Alma gaucha» - Houchard - Vallotton - Bonneff - Bernard - Dávila - Granada - Alvarado - Zaragoza - Fabra - Rufat - Alexiev - Dolci - Châtelain - Bellvi - Golberg - Jiménez - Coll - Perelló - Zaballos - Sol - Barcojo

Anarcoefemèrides del 28 de desembre

Esdeveniments

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Notícia de l'estrena d'Alma Gaucha apareguda en la revista Caras y Caretas del 5 de gener de 1907

- Estrena d'Alma gaucha: El 28 de desembre de 1906 la Companyia de Pablo Podestá estrena al Teatro Argentino de Buenos Aires (Argentina) el drama en tres actes i sis quadres de l'escriptor anarquista Alberto Ghiraldo Alma gaucha. Aquesta obra antimilitarista, didàctica, educadora i conscienciadora, va ser escrita para ser representada no només als centres anarquistes sinó sobretot als teatres del circuït comercial i per companyies teatrals professionals. El drama té lloc a Buenos Aires i a la presó militar de l'Isla de los Estados: el gautxo lliure Cruz –clara transposició de Martín Fierro– es veu incorporat a un dels instruments de l'Estat, l'Exèrcit; després de ser malferit pel tinent instructor i enganyat amb la promesa de permetre'l fugir de la caserna amb una baixa, es confinat en un lloc inhòspit al sud del país per a complir 10 anys de presó per insubordinació i deserció, sempre al costat de la seva abnegada companya Alma; després d'un intent de fugida frustrat, es retornat a Buenos Aires, on es jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per deserció, resistència a mà armada i homicidi, i afusellat. L'obra, marcadament antimilitarista, arremet contra la «Llei Ricchieri»–estatut militar orgànic (Llei núm. 4.301) promulgat en 1901 pel ministre de Guerra Pablo Ricchieri del govern de Julio Argentino Roca que declarava obligatori el servei militar per als ciutadans argentins o naturalitzats majors de 20 anys–, contra la impunitat dels caps militars per a humiliar els conscrits i contra la pena de mort, tot fent servir expressions dialectals de la pagesia argentina. Alguns cercles llibertaris criticaren aquests tipus d'obres«ruralistes», les quals qualificaven de «criollisme anàrquic». En 1910 aquesta obra fou reestrenada per la Companyia de Guillermo Battaglia i en 1918 s'estrenà al Teatre Eslava de Madrid (Espanya) per la Companyia de José Martí.

 Image may be NSFW.
Clik here to view.

Naixements

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Notícia de la detenció de Jean Houchard apareguda en el diari parisenc La Lanterne de 20 d'octubre de 1886

- Jean Houchard: El 28 de decembre –el 29 de desembre segons el registre civil reconstituït– de 1845 neix al II Districte antic de París (França) l'anarquista Jean Houchard. Joier de professió, en 1885 vivia al número 162 de l'avinguda Clichy de París i era membre de la Comissió de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics, participant en les reunions del grup anarquista «La Panthère des Batignolles» (Boiry, Caron, Duprat, Duval, Ferré, Graillat, Grenotté, Lapierre, Molas, Vinot, etc.) del XVII Districte de París. Va ser un dels organitzadors de la gran conferència i vetllada familiar que se celebrà el 18 de març de 1885 a la Sala Lévis de París. En aquesta època també formava part del grup anarquista «Les Déshérités de Clichy» i, curiosament, acabava de rebre una herència que li reportava 1.600 francs de renda anual. L'11 d'octubre de 1886 va ser detingut amb altres companys (Clemente Duval, Gustave Didier, Nazaire Grenotté, Michel i Pinson) sota l'acusació d'haver participat sis dies abans en el robatori i incendi del domicili de la pintora Madeleine Lemaire al carrer Monceau; entre l'11 i el 12 gener de 1887 va ser jutjat per l'Audiència del Sena pel delicte d'«encobriment» i va ser absolt. Durant la tardor de 1887 s'integrà en l'efímer grup anarquista «Le Tigre», els fundadors del qual (Gustave Didier i Diamisis) van ser denunciats com a confidents. Posteriorment s'instal·là al número 26 del carrer Valliers de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1894 estava en estret contacte amb la família de l'anarquista Louis Galau. El desembre de 1894 va ser detingut en el marc del cas del grup de desvalisadors encapçalat perÉmile Spannagel. Durant l'escorcoll del seu domicili es van trobar nombrosos periòdics (L'Égalité,Le Père Peinard, La Révolte) i fullets anarquistes. Durant el judici d'aquest grup celebrat el 25 de juny de 1895 va ser un dels nou absolts, mentre Charles Pietri i Émile Spannagel van ser condemnats a dures penes de treballs forçats. A començament de segle vivia al número 77 del carrer Chevalier de Levallois-Perret. En 1902 va ser un dels signants, amb Élisa Bertin, Caron, C. Delorme, Édouard Fourmont, Francis Prost i Ramondou, d'un text de protesta contra l'enterrament religiós l'11 de juliol d'aquell any  de l'anarquista Jeanne Rousset, publicat en Le Libertaire i Les Temps Nouveaux del 19 de juliol de 1902. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Félix Vallotton (ca. 1897)

- Félix Vallotton: El 28 de desembre de 1865 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el pintor, gravador, dibuixant, il·lustrador, escultor, crític d'art i escriptor anarquista Félix Édouard Vallotton. Era fill d'una família burgesa protestant i conservadora; son pare es deia Adrien Vallotton, propietari d'una drogueria i d'una fàbrica de xocolata, i sa mare Emma Roseng, nascuda en una família de forners. En acabar els seus estudis de llatí i grec al Col·legi Cantonal Clàssic de Lausana, amb 17 anys, i després de portar dos anys dibuixant i pintant, viatjà a París (França) per a estudiar pintura. En 1882 entrà a l'Acadèmia Julian, escola privada de pintura i d'escultura parisenca molt prestigiosa freqüentada per nombrosos artistes postimpressionistes avantguardistes, futurs membres del moviment nabi. Amb el suport de Jules Lefèvre i Gustave Boulanger, progressà ràpidament i el març de 1883 superà el concurs d'accés a l'Escola de Belles Arts de París, quedant quart en una promoció de setanta alumnes, encara que no s'integrà i continuà treballant a l'Acadèmia Julian. En aquests anys va ser assidu del cabaret de Montmartre«Le Chat Noir». En 1885, amb l'obra Monsieur Ursenbach, exposà per primera vegada al Saló dels Artistes Francesos i freqüentà regularment el museu del Louvre per a copiar els mestres, especialment Hans Holbein el Jove, Albrecht Dürer, Leonardo da Vinci i Antonello da Messina. També en 1885 presentà l'Autoportrait al Saló dels Camps Elisis, on obtingué una menció d'honor, i al Saló Suís de les Belles Arts de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta època Félix Jasinski el va introduir en el món del gravat i va realitzar dos aiguaforts inspirats en Rembrandt i Jean-François Millet. En 1887 presentà al Saló dels Artistes Francesos el seu Portrait de Jasinski tenant son chapeau, obra on es desprenia dels seus ensenyaments acadèmics. Ocasionalment retornava a Suïssa, on pintava paisatges a la regió de Vaud. Gràcies als seus gravats en fusta i a les seves il·lustracions en blanc i negre per a la premsa, a més de treballs de restauració i de la realització de retrats per encàrrec, es guanyava la vida i en menys de 10 anys esdevingué un artista de reconeixement internacional, participant en diferents salons i exposicions (Saló dels Artistes Francesos, Saló dels Independents, Saló de Tardor, etc.). En 1889 conegué Hélène Chatenay (La Petite), obrera en una fàbrica que esdevingué model de la seva obra i la seva companya. En 1890, arran d'una exposició d'estampes japoneses a l'Escola de Belles Arts, començà la seva important col·lecció d'aquestes xilografies. En 1891, gràcies a les ensenyances del pintor i gravador Charles Maurin, que també el va introduir en l'anarquisme, renovà l'art de la xilografia i els seus gravats en fusta exposats al I Saló de la Rosa-Creu en 1892 van ser aclamats pels nabis, grup artístic d'avantguarda (Mogens Ballin, Pierre Bonnard, Henry Cazalis, Maurice Denis, Charles Filiger, Henri-Gabriel Ibels, Georges Lacombe, Aristide Maillol, Paul-Élie Ranson, Adolf Robbi, József Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier, Jan Verkade, Édouard Vuillard, etc.) al qual s'integrà l'any següent i en la qual va ser conegut amb el nom d'«el nabi estranger». En 1892 entaulà una estreta amistat amb el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. El seus gravats publicats en 1892 tingueren una temàtica fortament llibertària, on la seva preocupació per la «qüestió social» es materialitzà sobretot en la denúncia de la repressió (Mur dels Federats, càrregues policíaques, manifestacions, execucions, etc.). En 1893 exposà gravats de la sèrie Les petites baigneuses en la IV i V Exposició dels Nabis a la galeria parisenca Le Barc de Bouteville i també aquest any l'obra Le bain au soir d'été al Saló dels Independents. Entre 1894 i 1902 dibuixà nombrosos retrats de persones cèlebres d'aleshores, moltes d'elles destacats anarquistes (Paul Adam, Mikhail Bakunin, Victor Barrucand, Félix Fénéon, Fortuné Henry, Alexandre Herzen, Multatuli, Jehan-Rictus, Max Stirner, Laurent Tailhade, Henry David Thoreau, Eugène Varlin, etc.), que publicà especialment en La Revue Blanche, Le Cri de Paris i Le Livre des Masques. En 1894 sortí el seu recull de gravats Paris intense i dos anys després en l'obra col·lectiva Badauderies parisiennes. Les rassemblements, physiologies de la rue, que són el reflex de la seva col·laboració en les grans revistes satíriques de l'època (L'Escarmouche,Le Rire, Le Cri de París,L'Assiette au Beurre, Le Canard Sauvage, etc.). En 1894 exposà amb els nabis a La Dépêche de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent al Saló del Llibre Estètic de Brussel·les (Bèlgica). En 1895, amb Théophile Alexandre Steinlen, Louis Anquetin i Lucien Pissarro, il·lustrà el relat de la fugida de la presó de l'anarquista Zo d'Axa De Mazas à Jérusalem. En aquests anys va fer costat els dreyfusards amb dibuixos que s'editaren en diferents publicacions, com ara Le Cri de París, Le Sifflet, La Volonté, etc. En 1896 exposà gravats i pintures al II Saló d'Art Nouveau a la galeria de Samuel Bing, per al qual dissenya un cartell i un catàleg. En 1897 exposà amb els nabis a la galeria d'Ambroise Vollard i entre juliol i setembre d'aquest any visqué a la casa familiar d'Alfred Natanson a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). En 1899 exposà a la Galeria Durant Ruel de París. Durant l'últim decenni de segle destacà pel seu treball d'il·lustrador, especialment per a Le Courrier Français,L'Estampe Originale, L'Image,Le Mercure de France, La Revue Blanche i La Revue Franco-Américaine–de la qual fou director artístic–, i un dels seus cartells (La revue La Pépinière) va ser reproduït en la prestigiosa publicació mensual Les Maîtres de l'Affiche. En aquests anys també col·laborà amb dibuixos per a revistes estrangeres, com ara The Chap-Book, Die Insel, Jugend, Ord och Bild, Pan, Scribner's Magazine o The Studio, i realitzà gravats per a obres de diversos escriptors (Jules Renard, Rémy de Gourmont, Octave Uzanne, Paul Verlaine, etc.) i per a funcions teatrals (August Strindberg, etc.). Amic de l'editor i propagandista anarquista Jean Grave, amb qui mantingué una estreta correspondència, col·laborà amb dibuixos en les seves tómboles, il·lustrà obres seves, com ara Guerre et militarisme (1902) i Album de lithographies des Temps Nouveaux (1903), i realitzà les portades de 22 fullets publicats per la revista Les Temps Nouveaux que editava. Després d'abandonar la seva amant, el 10 de maig de 1899 es casà amb l'acabalada Gabrielle Bernheim, vídua amb tres infants de Gustave Rodrigues-Henriques i germana de Josse i de Gaston Bernheim, uns dels galeristes més prestigiosos del París d'aleshores. La parella passà a viure en un apartament al parisenc Bois de Boulogne, estiuejant a Honfleur (Baixa Normandia, França) o al castell de La Naz a Lausana, viatjant molt i vivint una vida burgesa que havia criticat de valent durant la seva etapa bohèmia. El 3 de febrer de 1900 es naturalitzà francès i a partir d'aquesta data abandonà progressivament el gravat i la il·lustració per a consagrar-se a la pintura (escenes d'interior, temes clàssics, paisatges, nus, retrats i natures mortes), una pintura molt personal al marge del moviment nabí i dels corrents contemporanis. En 1901 presenta teles i xilografies al Saló dels Independents i participa en exposicions col·lectives a Suïssa (Zuric i Basilea). El número 48, que sortí l'1 de març de 1902, de la revista llibertària L'Assiette au Beurre li dedicà un monogràfic especial dels seus gravats sota el títol «Crimes et châtiments» (Crims i càstigs). El gener de 1903 exposà una desena de pintures en la Sezession de Viena (Àustria), que van ser lloades per Gustav Klimt i Ferdinand Hodler. Participà amb dibuixos per a postals en diverses campanyes polítiques, com ara contra la justícia militar (1904) i per la pau (1907). En 1905 prengué part en la Biennal de Venècia i viatjà a Bèlgica i els Països Baixos. En 1906 va produir una important sèrie de nus i entre aquest any i el següent viatjà a Itàlia (Roma, Florència, Pisa i Nàpols). En 1907 conegué la parella de col·leccionistes d'art formada per Hedy i Arthur Hahnloser-Bühler de Winterthur, que esdevindrà la seva gran protectora –en 1936 Hedy Hahnloser-Bühler publicà la primera biografia de l'autor sota el títol Félix Vallotton et ses amis. En 1908 exposà a la Sezession de Munic (Imperi Alemany) i en l'Exposició del Toisó d'Or de Moscou (Imperi Rus), i l'octubre d'aquest mateix any participà en la fundació de l'Acadèmia Ranson, amb Paul-Élie Ranson, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard i altres. En 1909 realitzà la seva primera exposició retrospectiva individual a la galeria Kunstlerhauss de Zuric (Zuric, Suïssa) amb 70 pintures i una dotzena de xilografies. Realitzà exposicions de manera regular a París i el gener de 1910 mostrà 49 obres a la Galeria Druet d'aquesta ciutat amb un catàleg amb prefaci de l'escriptor anarquista Octave Mirbeau. Aquests són anys d'esplendor, on participà en nombroses exposicions internacionals a Europa (Londres, Praga, Estocolm, Moscou, Odessa, Kiev, Sant Petersburg, etc.) i a Amèrica. En 1911 viatjà per Alemanya, visità els seus museus (Colònia, Berlín, Dresden i Munic) i exposà a França i amb la«Münchner Sezession», participant en una exposició internacional a Roma. En 1912, amb els seus companys nabis Pierre Bonnard, Ker-Xavier Roussel i Édouard Vuillard, rebutjà la «Legió d'Honor», i aquest mateix any participà en una exposició d'art francès a Sant Petersburg. A Suïssa la seva pintura va ser especialment divulgada comercialment per son germà Paul, director des de 1913 de la sucursal de la Galeria Bernheim-Jeune a Lausana, futura Galeria Paul Vallotton. El març de 1913 viatjà a Rússia, on pintà alguns paisatges, i l'any següent participà amb quatre teles en l'Exposició Nacional Suïssa a Berna, fet que fou molt polèmic ja que aleshores era ciutadà francès. Fortament impressionat per l'horror de la Gran Guerra, intentà allistar-se, però va ser rebutjat per la seva avançada edat, encara que pogué anar-hi en«missió artística», convidat pel Ministeri de Belles arts i de la Guerra, al front de Xampanya el juny de 1917 i trobar en el conflicte bèl·lic una nova font d'inspiració (Le crime chatié, 1914 iC'est la guerre!). La guerra va repercutir de manera preocupant en les vendes. Amb un diagnòstic de càncer de còlon, l'hivern de 1920 s'instal·là a Canha de Mar (Provença, Occitània), encara que viatjà per diversos indrets (Bretanya, Normandia, vall del Sena, Dorgonya, sud del Loira, etc.) en els anys següents. En aquesta època es va veure influenciat per les noves tendències avantguardistes (surrealisme, pintura metafísica, nou realisme, etc.). Va exposar amb Eugène Druet, el seu marxant habitual, i en 1925 en el nou Saló de les Tulleries de París. Des del punt de vista literari des del 1882, data de la seva arribada a París, va escriure regularment un diari, però al final de sa vida expurgà totes les pàgines anteriors a 1914; també va escriure una trentena d'articles de crítica literària (La Gazette de Lausanne) i textos sobre art, assaigs, algunes novel·les, com ara La vie meurtrière (1907-1908, obra amb trets autobiogràfics publicada pòstumament en 1927 en Le Mercure de France i en 1930 en llibre), Les soupirs de Cyprien Morus (1945, pòstuma) i Corbehaut (1970, pòstuma), i 10 peces teatrals. Félix Vallotton va ser hospitalitzat el novembre de 1925; després d'una operació, va morir, tres dies després, el 29 de desembre de 1925 a l'Hospital de Neuilly (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse de París. Per a l'estudi i la difusió de la seva obra (més de 1.700 pintures, uns 250 gravats, centenars d'il·lustracions impreses en revistes i llibres, i moltíssims dibuixos), en 1998 es va crear la«Fundació Félix Vallotton» a Lausana.

Félix Vallotton (1865-1925)

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Maurice Bonneff: El 28 de desembre de 1884 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Maurice Alexandre Bonneff. Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Léon Bonneff (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911)–monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers(1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière,La Bataille,L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra. Son germà, Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Foto antropomètrica d'Inocencio Bernard Expósito (1917)

- Inocencio Bernard Expósito: El 28 de desembre de 1890 neix a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Inocencio Bernard Expósito. Jornaler de professió, el 21 de setembre de 1915 es casà a Urrea de Gaén amb Dolores Sobradiel, amb qui tingué un infant. L'abril de 1917 emigrà amb sa família a França. Treballà a la destil·leria de Joseph Fabre a Clairà (Rosselló, Catalunya Nord). Després de participar en una vaga per un augment de salari el 7 d'octubre de 1917, va ser detingut, fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «revolucionari que professa les idees anarquistes» i portat a la frontera francoespanyola. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Necrològica d'Inocencio Granada Gracia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de març de 1989

- Inocencio Granada Gracia: El 28 de desembre de 1901 neix a Salinas de Jaca (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Inocencio Granada Gracia. Sos pares es deien Valentín Granada i Presentación Gracia. En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la fàbrica de ceràmica«Escofet» i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1938 formava part del grup «Rebelión» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès. A Florença (Gascunya, Occitània) trobà feina i pogué reunir-se amb sa companya Ana Alarcón i sos germans. Participà en la reorganització clandestina de la CNT. En 1948 s'establí a Castèlgelós (Aquitània, Occitània), on va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1956 s'instal·là a Niça, on continuà militant en la CNT i ocupant càrrecs orgànics. Inocencio Granada Gracia va morir el 16 de febrer de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània).

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Celestino Alvarado Quirós

- Celestino Alvarado Quirós:El 28 de desembre de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Era fill d'Antonio Alvarado i de Carmen Quirós. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua–Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera– i dues nines –Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre–; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Necrològica de Carmen Zaragoza Pérez apareguda en el periòdic tolosà CNT del 21 de juliol de 1951

- Carmen Zaragoza Pérez: El 28 de desembre 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Carmen Zaragoza Pérez –el primer llinatge a vegades citat Sargoza. Sos pares es deien Vicente Zaragoza i Carmen Pérez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), fou un temps companya del destacat militant Francisco Ascaso Abadía. Es mostrà força activa als tallers de Sant Andreu on treballava, especialment a partir de 1934. A la feina conegué l'anarcosindicalista Catalina Silva Cruz, amb qui s'anà a viure a un pis del carrer Diputació de Barcelona.  Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Detinguda pels nazis durant l'Ocupació, va ser deportada a Alemanya. En retornar a França esdevingué companya de Gregorio Cesario, amb qui s'instal·là a Lo Casterar e Verdusan. Carmen Zaragoza Pérez va morir el 26 de juny de 1951 a Mounouat (Lo Casterar e Verdusan, Gascunya, Aquitània, Occitània), quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Necrològica d'Evaristo Fabra Veneigas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1965

- Evaristo Fabra Veneigas: El 28 de desembre de 1907 neix a El Campillo (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Evaristo Fabra. Sos pares es deien Evaristo Fabra i Manuela Veneigas. Emigrà amb sa família a França i quan era adolescent entrà a formar part del moviment anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península amb sa companya Lucia Cabello i altres per lluitar contra la reacció i participar en la revolució. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però pogué fugir i retrobant-se amb sa família a Graisseçac on ella residia. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Graisseçac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en fou secretari en diverses ocasions. Després de patir una llarga malaltia, Evaristo Fabra va morir el 21 de febrer de 1965 al seu domicili de Graisseçac (Llenguadoc, Occitània).

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Ramon Rufat Llop (1937)

- Ramon Rufat Llop: El 28 de desembre de 1916 neix a Maella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista, agent del serveis secrets republicans i lluitador antifranquista Ramon Rufat Llop. Sos pares es deien Antoni Rufat, mestre d'obres, i Pilar Llop. Quan tenia 21 mesos perdé sa mare, com a conseqüència de la tristament famosa l'epidèmia de grip de 1918. En 1926 son pare l'envià intern al col·legi que els pares dominics tenien a Calanda i on estudià Humanitats i Filosofia, dedicant-se especialment a la filologia semítica. Instal·lat a València, on amplià els estudis, poc abans de les eleccions de febrer de 1936, en les quals vencé el Front Popular, va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i s'hi adherí. Quan esclatà la guerra, es traslladà a Barcelona i s'integrà en les columnes de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que partiren als fronts d'Aragó, lluitant sobretot a la zona d'Alcubierre. L'octubre de 1936 s'incorporà en un grup especial que, encara que integrat en la Columna Durruti, depenia del cap de l'Exèrcit de la República a Aragó, el coronel José Eduardo Villalba Rubio; aquest grup tenia per missió realitzar accions de guerrilla i serveis d'informació a la zona enemiga (obtenir informacions militars, realitzar sabotatges, capturar presoners, rescatar companys atrapats a les línies franquistes, etc. Amb la creació del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans, a instàncies del Consell d'Aragó, s'integrà en un grup de 17 agents (Francisco Ponzán, Agustín Remiro, Vicente Moriones, Saturní Carod, Enrique Casaña, etc.), membres d'una secció secreta, que depenia directament de l'Estat Major de l'Exèrcit Republicà. Va realitzar, entre octubre de 1936 i el 18 de desembre de 1938, data de la seva captura per les tropes franquistes, més de 50 missions a les línies enemigues a Aragó i a Catalunya. Una missió important que se li assignà fou la preparació de la presa de la ciutat de Saragossa per les forces republicanes durant els mesos d'octubre i de novembre de 1936. La seva primera missió com a agent del SIEP fou infiltrar-se a Saragossa el 15 d'octubre de 1936 disfressat d'alferes de l'Exèrcit franquista i amb documentació falsa a nom de Ramón Rafols Llop per obtenir informació valuosa (objectius a bombardejar, ubicació exacta d'unitats militars feixistes, etc.). Les seves informacions foren vitals durant l'ofensiva republicana sobre Belchite i Quinto, l'agost de 1937, i durant la batalla de Terol i la seva posterior conquesta per tropes republicanes el 8 de gener de 1938. Quan Terol fou reconquistat pels feixistes el 22 de febrer de 1938, s'entrevistà amb Valentín González (El Campesino) amb la finalitat d'adoptar mesures per contenir l'avanç enemic. Després actuà durant la batalla d'Aragó i per la serra de Conca. En aquesta època també participà en la preparació d'un atemptat a Salamanca contra el general Franco. L'última de les seves missions fou a la Serra d'Albarrassí però, després de produir-se una filtració, van ser detinguts diversos enllaços seus i ell mateix el 18 de desembre de 1938. Jutjat, fou condemnat a dues penes de mort el 4 de març de 1939 per «espionatge» i per«perversitat». Passà per diversos camps de concentració i presons (Santa Eulalia del Campo, Calataiud, Torrero), a més de dos simulacres d'afusellament. El gener de 1941 la sentència de mort li fou commutada per la de cadena perpètua i fou traslladat, reclamat pel Jutge Especial de la Causa General, al penal madrileny de Yeserías, on va fer feina a les oficines com a escrivent. Aprofitant aquesta feina, falsificà el seu expedient carcerari, gràcies a la qual cosa se li pogué aplicar la llibertat condicional i pogué sortir de la presó el 10 d'agost de 1944; aquesta falsificació mai no fou descoberta per la burocràcia penitenciària franquista. El mateix dia que sortí de la presó va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, el secretari del qual era Sígfrid Català, i amb el qual no havia perdut contacte durant la seva estada a la presó. Fou elegit responsable de l'organització del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, que a causa de les dificultats hagué de fer-se amb aragonesos de fora de la regió. També entrà com a membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari (ML) i fou nomenat el seu vicesecretari de Premsa i Publicacions, encarregant-se, amb el suport del Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid, d'imprimir i de difondre la premsa clandestina confederal. El 6 d'octubre de 1945, en una agafada policíaca que implicà la caiguda de tot el Comitè Nacional de la CNT, fou detingut. D'antuvi a la presó d'Alcalá de Henares, on fou jutjat en consell de guerra el 21 de març de 1947 i condemnat a 20 anys de presó, el maig de 1947 fou traslladat al penal d'Ocaña fins a l'octubre d'aquell any, que fou enviat a la presó d'El Dueso, on restà 11 anys. El 27 de setembre de 1958 sortí en llibertat condicional, després d'haver redimit part de la condemna treballant com a escrivent, mestre, peó de taller i infermer, per al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo (el ladronato). Després d'una breu estada a la seva Maella natal, marxà a Barcelona, on conegué Francesca Perelló (Xesca), amb qui es casà sis dies després d'haver-la conegut. Poc després passà clandestinament a França, on aconseguí la carta de refugiat polític. Establert a París, on nasqueren sos fills Pierre i Hélène, treballà en diversos oficis (construcció, química, magatzem de paper, etc.) fins que aconseguí un lloc de feina en l'Oficina de Refugiats Polítics del Ministeri d'Assumptes Exteriors, que mantingué fins a la seva jubilació. Alhora realitzà estudis de filologia i d'història contemporània, col·laborant en investigacions de la Universitat de Nanterre, publicant treballs històrics en revistes especialitzades; també s'interessà per la filosofia. Partidari d'una acció unitària de tota l'oposició antifranquista per acabar amb la dictadura, participà en actes polítics en aquest sentit. A més de col·laborar en la premsa llibertària (Anthropos, Asturias,Materiaux, Suplemento de Solidaridad Obrera, etc.), en aquests anys fou corresponsal del periòdic argentí El Correo de la Tarde. El 29 de gener de 1966 participà en l'homenatge a Albert Camus i el 25 de maig de 1966 en altre tribut a l'intel·lectual jueu Émile Khan. En 1966 publicà a Mèxic el llibre En las prisiones de España, que, amb un pròleg de Diego Abad de Santillán, narra els seus 20 llargs anys de presó. A partir de 1976 visqué a cavall entre París, Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i Barcelona. En 1977 fou guionista i protagonista de la pel·lícula de Francisco Periñán Larga noche. En 1986 va escriure un important treball sobre la seva actuació en el SIEP titulat Entre los hijos de la noche, el qual obtingué el Primer Premi Juan García Durán sobre memòries de la Guerra Civil, organitzat pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Aquest treball fou publicat en 1990 a París sota el títol Espions de la République. Mémoires d'un agent secret pendant la guerre d'Espagne. En 1993 publicà «La reconstrucción de la CNT-ML en el Interior después de la guerra» en el llibre conjunt La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Entre 1986 i 1993 fou membre del consell de redacció de la revista llibertària Polémica. També va fer treballs sobre Joan Peiró i Ramón J. Sender. Ramon Rufat Llop va morir d'una neoplàsia el 3 de novembre de 1993 a l'Hospital Residència Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) –en aquesta època passava a l'ordinador el seu estudi acabat sobre la clandestinitat llibertària entre els anys 1939 i 1951, que més que una autobiografia es tracta d'un testimoni, amb moltes referències i entrevistes–; incinerat al cementiri de Collserola de Moncada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), les seves cendres van ser escampades als voltants del mausoleu romà de Favara de Matarranya. En 2003 el seu llibre En las prisiones de España fou editat per la Fundació Bernardo Aladrén de Saragossa.

Ramon Rufat Llop (1916-1993)

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Portada d'un dels fullets d'Alexandre Alexiev

- Alexandre Alexiev:El 28 de desembre de 1920 neix a Izvor (Radomir, Pèrnik, Bulgària) l'arquitecte llibertari Alexandre Alexiev, conegut com Sacho. Sos pares es deien Dimiter Alexiev i Élisabeth Manova. El setembre de 1936 creà un grup de joves anarquistes a l'institut de Pèrnik (Pèrnik, Bulgària). El setembre de 1940, sota el règim feixista, participà en una conferència nacional de joves on es decidí d'integrar-se en la resistència, desoint la crida que havia fet la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), els principals militants de la qual havien estat detinguts, de«salvaguardar les forces». El juny de 1941, arran de la invasió de l'URSS per l'Alemanya nazi, va ser detingut en qualitat de president d'una organització estudiantil (BONCF). La presa del poder per part del Partit Comunista Búlgar (PCB) el 9 de setembre de 1994 va permetre al moviment anarquista un moment de descans i amb altres companys publicà el periòdic Работническамисъл (Rabotnicheska Misl, Pensament Obrer), que tirà entre 5.000 i 40.000 exemplars, a més de crear cooperatives i escoles. El 10 de març de 1945, però, alguns dels 90 delegats a la conferència nacional de la FACB van ser detinguts i el periòdic deixà de publicar-se, oficialment per manca de paper. Va ser reclòs en un camp de«reeducació i de treball», on restà sis mesos. A la universitat reprengué les seves activitats militants i del moviment estudiantil BONCF. El 13 de març de 1947 va ser novament detingut amb set companys i enviat a un camp de treball de la conca hullera de Pèrnik. A principis de 1948 nombrosos anarquistes van ser posats en llibertat, però a finals d'aquell any, just abans del V Congrés del PCB, es van produir detencions en massa i, ben igual que altres companys (Tassé Doïtchinov, Stoyadin Mikhaïlov, etc.), va poder exiliar-se. Després d'un temps a França, en 1956 reprengué els estudis d'arquitectura a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i, amb altres companys (Henri Bartholdi, André Bernard, André Bösiger, Jean-Pierre Conza, Pietro Ferrua, etc.), va ser un dels fundadors del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Participà activament en els publicacions i en les polèmiques dels anarquistes búlgars exiliats, com ara les dels Grups Llibertaris de l'Alta-Savoia. A Gaillard (Savoia, Arpitània), població on residia i on tenia el seu bufet d'arquitectura, creà el Centre Búlgar de Recerques sobre l'Anarquisme (CBRA). Va ser un dels organitzadors del Congrés Internacional Anarquista en ocasió del centenari de la mort de Mikhail Bakunin celebrat entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), on intervingueren Gaston Leval i Umberto Marzocchi, entre d'altres. També va col·laborar en el Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani, celebrat entre el 24 i el 26 de setembre de 1976 a Venècia (Vèneto, Itàlia), encara que en l'últim moment no va poder assistir-hi. Col·laborà en el Bulletin du CIRA i fou autor de diversos fullets, com ara El terror bolchevique en Bulgaria (1948), L'Architecture, l'urbanisme et la coopération (1962), Cité mondiale (1966), Une réponse sollicitée (1974), Le centenaire de la mort de Bakounine. Bakounine et Marx, cheminement de leurs idées à travers un siècle (1876-1976) (1976), Bakounine, vie et idées (1978), Edin moral. Statija za Nas Păt (1978), Le Pouvoir, apport pour une exposition (1978), Il Riflesso delle idee di Bakunin e la loro ricettività nell'uomo (1978), Pismo do Parizkata grupa. Kratko izlozenie i zabelezki v vrăska săs părvija broj na Nas Păt (1979),Ving ans, ballade (1981), Compte-rendu du secrétaire de l'UAB en liaison avec le IVe Congrès de l'IFA (Paris, 1986) (1986),Bulgarie dans le giron de l'anarchisme (1987), Almanach. Rezjume na pismeni raboti na Saso, kato politiceski emigrant (1952-1988) (1988), etc. Sa companya fou Solange Léonie Germaine Bochez. Alexandre Alexieva va morir l'11 d'agost de 1995 al Centre Hospitaliari Intercomunal Annemasse Bonneville d'Ambilly (Savoia, Arpitània).

Continua...

---

Image may be NSFW.
Clik here to view.