Burgesia turística?
Climent Picornell
Demanar-se si el turisme ha format una burgesia turística com a classe dirigent o dominant, o no, me sembla ja un poc recurrent. Però veure a la llista Forbes que els més rics de les Illes són els hotelers, tret dels dos Vergues, o la lectura que he de fer del llibre Mi Vida de Gabriel Escarrer Julià m’ha reverdit la cosa.
Hi ha la creença popular de que els nostres hotelers són uns ploramiques que dipositen els seus guanys en inversions exteriors després d’haver-se’n aprofitat de tot el que els donen les illes Balears. I ells ho saben. I els sap greu. Perquè, diuen, gràcies al seu coratge i al seu primer maridatge amb els tour-operators posaren en marxa una indústria, la turística, com mai havia tengut les illes. I de retruc crearen llocs de feina i aconseguiren que unes illes pobres passassin a ser riques i, que no només inverteixen a fora, sinó que renoven les seves estructures illenques, les que encara no s’han venut als fons internacionals d’inversió. I a més ara, que amb el turisme residencial, moltíssims d’illencs també en treuen un bon suc.
És ben cert que els elements socials que han participat en els booms turístics a les illes són diversos: administració, empresaris, treballadors... Es però el camp del comportament empresarial qui en molts moments ha demanat el protagonisme, i, en altres, ha amagat la cara. Un altre dels aspectes interessants d'aquesta problemàtica és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia "nova", una burgesia que tendria el paper que tengueren les burgesies del segle XIX i principis del XX. Aquesta mena d’ elite havia de sorgir de l’empresariat turístic. Aquesta anomenada "Burgesia turística", s'hauria hagut de formar amb molt poc temps i, per tant, no es sap molt bé si ha assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i té consciència del seu paper social. Ha esborrat, però, botifarres, terratinents i comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d’alguns epígons no del tot menyspreables.
Els empresaris però no volen suportar tot el pes del model turístic, adduint que no ho saberen fer d’altra manera o, principalment, la poca implicació de l’administració en no ordenar el creixement ja que aquesta ho va fer molt tardanament. Segons Josep Melià, les pautes d’acció i de valors poc assimilats s’han concretat en una classe que tendria més a veure amb els paradigmes dels nou rics, sense història i sense arrels, que funcionaven com un sindicat de pidolaires que no dubtava en “cremar” el territori i en col·locar a fora els excedents. Tal vegada és molt reduccionista, ho sé. Hi ha qui es manté a l’expectativa de com ho fan les anomenades segones o terceres generacions, molt condicionades, encara, per les primeres, dubtant entre ser la classe dominant o la classe dirigent, entre el poder fàctic tradicional i l’evolució d’una moderna societat de serveis.
El pas èpic de l’expansió hotelera mallorquina per mig món ja té la seva hagiografia: Los visionarios del Caribe. Els Barceló, Escarrer, Hidalgo, Riu, Fluxà, Matutes, Piñero i darrere ells molts d’altres. Alguns per la Cuba castrista. Aquests fets donen bé la talla del pas dels hotelers dels anys seixanta, sotmesos als tour-operadors, a una nova classe empresarial, emprenedora i globalitzada. Els empresaris turístics s’expandiren per mig món exportant el seu savoir-faire. Aquesta “burgesia” ¿S’han dedicat a exportar el model i a convertir-se en cadena internacional més que en preocupar-se d’influir en la societat balear, tret d’uns possibles torcebraços amb un govern de progrés d’abans, no amb el d’ara? Crec que no els fa falta ser classe dirigents, sí però que creuen que se’ls deu un millor reconeixement social. I més ara que fan responsabilitat social corporativa, o paguen càtedres a la UIB, o ajuden al Tercer Món, o pregonen l’economia circular, o redueixen la petjada de CO2... Per què els fa falta ser si els va tan bé?