Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10481

CAN ALCOVER: HOMENATGE A LES DONES REPUBLICANES

0
0

CAN ALVOVER: HOMENATGE A LES DONES REPUBLICANES


Can Alcover – Espai de Cultura i Lleonard Muntaner Editor es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre


CATERINA TARONGÍ Original de MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


L´acte tendrà lloc dijous dia 13 de juny de 2013, a les 19h. A Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24, de Palma)

Hi intervendran: Margalida Capellà, escriptora; Mateu Morro, historiador, i l´autor del llibre. Moderarà l´acte Lleonard Muntaner, editor.


La lectura de Dones republicanes em sobtà de seguida. La idea d´escriure una novel·la (i fins ara ja n´han sortit dues!) em va venir al cap ràpida, fulminant. Na Margalida em facilitava la tasca. A mesura que anava llegint la vida d´aquelles dones, els capítols es creaven dins la meva imaginació a una velocitat vertiginosa. Simplement es tractava de començar la feina i provar de fondre, en una sola (na Caterina Tarongí!) el torrent de vida palpitant que na Margalida em posava al davant. La prosa enèrgica, sense floritures, brillant, de na Margalida em situava davant un repte, i aquells que em coneixeu, ja sabeu com m´agraden els reptes. Es pot dir que l’impacte d’aquelles entrevistes va ser tan fort que li vaig explicar els meus plans de seguida, just en el moment que acabava de llegir la darrera pàgina dels dos volums de Dones republicanes. (Miquel López Crespí)


Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (III)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Però tampoc vaig acabar amb la temàtica de la guerra civil escrivint les novel·les Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial), relat de la vida, dels patiments i les esperances dels presoners republicans venguts a Mallorca l´any 40. En un determinat moment m’adon que no he tractat com pertocava la vida dels guanyadors! Qui eren aquests mallorquins, què volien els intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga? D´on sorgia el seu provat reaccionarisme? De quin món, de quina tenebrosa època geològica compareixen aquests monstres d´un passat remot? Ver aquí de nou la Inquisició endiumenjada de falangista, requetè, sacerdot i militar! Els germans Villalonga, Joan Estelrich o la nostra insigne poetessa Maria Antònia Salvà bastint poemes en honor al “General”. Llorenç Villalonga, lloant públicament Falange Española Tradicionalista y de las JONS alhora que blasma contra la cultura catalana i la Generalitat de Catalunya, contra el marxisme que vol acabar, diu, amb la civilització occidental.

A poc a poc anà sorgint de la meva enfebrada imaginació el món cultural i polític dels feixistes mallorquins en novel·les com Una Arcàdia feliç, publicada també per Lleonard Muntaner el 2010, i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que va treure l´any 2012 Onada Edicions, de Castelló.



Després d´aquestes novel·les pensava que havia arribat el moment de plegar. Potser calia deixar de banda aquest univers de dolor, curull de malsons. Un temps que ens ha marcat de forma definitiva i que encara condiciona el nostre present cultural i polític si tenim en compte les lleis absurdes que redacta i porta a la pràctica el Govern del senyor Bauzá.

Però just ara mateix, quan em pensava que no tornaria a fer cap altra novel·la sobre la guerra civil, compareix na Margalida Capellà amb els seus llibres i modifica tots els meus plans.

La lectura de Dones republicanes em sobtà de seguida. La idea d´escriure una novel·la (i fins ara ja n´han sortit dues!) em va venir al cap ràpida, fulminant. Na Margalida em facilitava la tasca. A mesura que anava llegint la vida d´aquelles dones, els capítols es creaven dins la meva imaginació a una velocitat vertiginosa. Simplement es tractava de començar la feina i provar de fondre, en una sola (na Caterina Tarongí!) el torrent de vida palpitant que na Margalida em posava al davant. La prosa enèrgica, sense floritures, brillant, de na Margalida em situava davant un repte, i aquells que em coneixeu, ja sabeu com m´agraden els reptes. Es pot dir que l’impacte d’aquelles entrevistes va ser tan fort que li vaig explicar els meus plans de seguida, just en el moment que acabava de llegir la darrera pàgina dels dos volums de Dones republicanes.

Josep Massot i Muntaner ja ens ho havia advertit en el pròleg a Dones republicanes: “El lector atent trobarà en aquestes pàgines matèria abundant per a la reflexió i hi aprendrà sens dubte moltes coses. Les cinquanta-cinc dones que hi vessen els seus records, els seus patiments i els seus sentiments (a vegades d´oblit i de voluntat de reconciliació; altres vegades d´odi i de ressentiment) són molt variades, tant per la seva procedència (la majoria són mallorquines, però n´hi ha algunes de menorquines i qualcuna altra de fora), com per la seva edat (algunes pràcticament només saben el que han sentit dir a la família; altres, en canvi, varen viure de prop les incidències de la guerra), com per la seva formació (una bona part no varen rebre una instrucció adequada, com era costum aleshores a la pagesia, però altres procedeixen de bona família i qualcuna té fins i tot estudis superiors).”

Així, doncs, em vaig posar a escriure de seguida. Record que vaig trucar na Margalida i li vaig dir que era obligatori escriure una novel·la. Jo no sé si ella recordarà la meva emoció. Potser va pensar que estava esperitat. Coses d´escriptors! Però m’encoratjà a continuar endavant. El cert és que la meva antiga decisió de no escriure més novel·les sobre la guerra civil se n`havia anat en orris. Ara em pareixia que no havia escrit encara el que pertocava i que era tasca essencial provar de resumir literàriament tot el que na Margalida tractava a nivell periodístic.

Moltes de les anècdotes que podreu trobar a la novel·la són ben autèntiques; són les que expliquen les republicanes entrevistades. Simplement les he unificades per fer un relat que incorporàs tanta vitalitat, el batec de la vida que na Margalida ha sabut captar de forma tan magistral. Esper que la novel·la Caterina Tarongí estigui a l’alçada dels llibres/de les realitats que l´han inspirada!

Record el moment inicial de la primera pàgina en blanc. Vaig respirar profundament. De cop i volta em vengueren a la imaginació els records familiars de l’inici de la sublevació militar a sa Pobla, els relats que em va contar la mare. Parl de la resistència dels socialistes i carrabiners republicans a l’exèrcit i els falangistes. Precisament el primer capítol de la novel·la reprodueix ben exactament aquests moments cabdals en la història del nostre poble.

El socialista Jaume Serra Cardell i els carrabiners Juan Orozco Trulla i Cristano Valcárcel Moll pagarien amb la vida el seu valor i la defensa que havien fet dels principis democràtics.

Les pàgines de na Margalida Capellà en retornaven a la memòria les històries sentides a casa meva. Els trets, les corregudes pels carrers del poble, la bandera tricolor que portaven els que feien front a la sublevació i, més que res, serv a la memòria la descripció que em va fer la meva mare de l’ambient d’aquells moments: els plors i els crits de desesperació de les esposes dels carrabiners en assabentar-se que hi havia trets a la caserna... en uns moments la tranquil·litat d’un dia normal en la vida d´un poble mallorquí en aquell estiu del 36 mudava radicalment a conseqüència de la ràbia antidemocràtica de militars, clergat vaticanista i falangistes.

Llegir les entrevistes de na Margalida era com sentit la meva mare i la padrina parlar d’aquells fets terribles. La periodista sabia captar els detalls més senzills però alhora summament aclaridors que li explicaven les dones. Era com si entrevistàs la padrina, Martina Caldés Torrens, una pagesa poblera, creient i que no tenia res de republicana, però que sabia exactament tot el que va passar al poble en els anys de la guerra. Sa padrina Martina i el padrí Rafel Crespí Pons, el germà del batle Miquel Crespí “Verdera”, que va ser l´impulsor de l´Escola Graduada en els anys 20, tenien uns hortets. Sovint, quan era el moment de treure les patates o segar el blat, collir les mongetes i les ametles, anaven a la plaça on, cada matí, a partir de les cinc, ja hi havia els homes i les dones que, provinents de Muro, Campanet, Búger i tots els pobles dels voltants compareixien a llogar-se. Era aleshores, mentre la padrina i les dones feinejaven en el camp quan s´explicaven els fets espaventosos que la gent coneixia: les tortures al metge de Campanet, que cridà tota la nit demanant que el matassin d’un cop; els crits i tocs a la porta; els artesans, mestres i pagesos que eren obligats a pujar al camió a cops de culata; el “Visca la República”, que se sentia de nit o el “Despertau... ens porten a matar!”.


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10481

Latest Images

Trending Articles