Anarcoefemèrides del 22 de setembre
Esdeveniments
Cartell de l'Assemblea General de la FAEM
- Assemblea General de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a Piombino (Toscana, Itàlia) l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). L'assemblea va ser presidida pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica Elbano Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de Piombino, Campiglia Marittima, Portoferraio, Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i Venturina, amb adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa Marittima.
***
Cartell de l'homenatge a Bakunin
- Homenatge a Bakunin: El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de Berna (Berna, Suïssa) l'homenatge «Célébrons l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine» (Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin». L'acte lúdic es realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i els assistents portaren vi, fruites i guitarres.
Naixements
Foto policíaca de Gabriel Cabot
-
Gabriel Cabot: El
22 de setembre de 1859 neix a Charolles (Borgonya, França)
l'anarquista
individualista Gabriel Cabot, conegut com L'Argument.
Sos pares es deien Jean-Marie Cabot, sastre, i Jeanne Goyard–Charles Malato
deia que era fruit d'una «relació
adúltera». Va créixer a
Chalon-sur-Saône
(Borgonya, França), on aprengué l'ofici
d'ebenista, encara que després es va
fer obrer tipògraf. Quan era adolescent, fugint de la ira
paterna, s'integrà en
un grup de firaires a rodar món. Entre el 23 de febrer de
1886 i finals de
desembre de 1887 treballà de tipògraf a
l'Impremta Nacional de París (França),
data en la qual va ser acomiadat per fer propaganda anarquista a la
feina.
Després fou gerent d'una impremta, situada al
número 62 del carrer Marais de
París. Més tard s'encarregà de la
impremta, al número 33 del carrer
Trois-Bornes, on s'estampà La
Révolte
de Jean Grave; aquest local va ser llogat a nom de Paul Reclus i el
material
pertanyia a Élisée Reclus, que l'havia comprat i
que subministrava els fons
necessaris per al seu funcionament. En 1889 era el tresorer del«Comitè de
Socors a les Famílies i Detinguts
Polítics», el secretari del qual era
Benoît
Morel. En aquesta època va difondre el fullet La
défense et le procés de Pini i vivia al
número 145 del passeig
Valmy. Quan les eleccions legislatives de 1889 imprimí
diversos manifests
abstencionistes. En 1889 participà en les reunions del«Cercle Anarquista
Internacional», celebrades a la Sala Horel, i a les de La Sentinelle de Montmartre, al carrer
Clignancourt. Participà en
la preparació, i assistí, al Congrés
Anarquista Internacional que se celebrà
entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Sala Commerce de
París. El 22 de
setembre d'aquell any va ser detingut quan aferrava un cartell
abstencionista a
la paret de l'Ajuntament del X Districte de París. El 29
d'octubre de 1889
participà en una reunió celebrada al
número 13 del carrer Clignancourt per a
organitzar els actes del «Primer de Maig» i la
impremta del carrer Trois-Bornes
redoblà l'activitat, contractant quatre componedors
més dels habituals, per a
realitzar diferents cartells relatius al «Primer de
Maig», com ara el manifest«Vive la Grève Générale.
Pourquoi les travailleurs sont-ils malhereux?», signat
pel grup «La Revanche des Mineurs» i
atribuïda la seva redacció a Joseph
Tortelie. Arran de la detenció el 26 d'abril de 1890 dels
anarquistes italians Saverio
Merlino i Gennaro Petraroja quan distribuïen el pamflet
anarquista «Aux
soldats», la policia pogué demostrar que aquests
fulls havien estat impresos a
la seva impremta i va ser detingut juntament amb els
tipògrafs Joseph Dumont i
Victor Vinchon. Durant l'escorcoll de la impremta es van descobrir
cartells,
pamflets i altres papers compromesos i tots van ser inculpats del
delicte de«provocació de militars a la
desobediència» i d'«incitació
a l'assassinat i al
pillatge». El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El
5 de juny de
1890, amb Baluze, fou un dels organitzadors d'una reunió
sobre la detenció de
militants russos a París, celebrada a la Sala de l'Ermitage,
al número 29 del
carrer Jessieu. El 15 de juny de 1890, amb altres companys (Brunet,
Milet,
Perrin i Madeleine Piffer), va anar a la seu del periòdic L'Égalité per
apallissar els redactors d'un article on s'acusava
els anarquistes de ser uns confidents; vidres i mobles resultaren
destrossats. Es
declarava «individualista» en una època
en la qual encara no s'havia plantejat
el tema i era amic de l'anarcoindividualista Pierre Martinet.
Després de l'ona
de detencions del «Primer de Maig» La
Révolte decidí estampar el
periòdic en altra impremta. Argumentant un
defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se
davant
l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser
condemnat en rebel·lia a
dos anys de presó i a 3.000 francs de multa.
Només Dumont es presentà davant el
tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En
una
revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser
reduïda a tres
mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. L'estiu de 1890
cosignà,
juntament amb altres anarquistes (Victor Bernhart, Hubert Coudry, Louis
Duffour,
Auguste Courtois, Jule Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph
Tortelier),
una crida per a la creació d'un diari anarquista, apareguda
en 31 d'agost de
1890 en el periòdic Le
Révolté.
Aquell agost, va imprimir el cartell «L'immolation de
Saint-Étienne», arran de
la mort accidental de 150 miners del Loira. Purgà la pena a
la presó parisenca
de Sainte-Pélagie, on va trobar Ernest Gegout i Charles
Malato. En sortir de la
presó muntà una nova impremta la
número 49 del carrer Maronites, on es van
imprimir un gran nombre de fullets i de cartells. El 25 d'abril de 1891
va ser
processat, juntament amb Georges Berthault, per una manifest publicat
quatre
anys abans i va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de
presó i a 3.000 francs
de multa. El 9 de desembre de 1891 participà a la Sala
Gros-Boeuf, al carrer
Greneta, a la primera reunió del grup «Les
Peinards». Com molts altres
anarquistes, de París i d'arreu França, va ser
detingut preventivament el 22
d'abril de 1892, abans la manifestació del «Primer
de Maig». L'estiu de 1892,
amb Brunel i altres, muntà una impremta on va fer
difusió del manifest «Fête du
14 juillet», que hauria rebut del grup«L'Avant-Garde» de Londres (Anglaterra).
Entre desembre de 1893 i febrer de 1894
col·laborà en La Revue
Libertaire, de Charles Chatel i Henri Gauche. L'1 de gener
de 1894, duran l'ona repressiva desencadenada arran de l'atemptat
d'Auguste
Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut i en
l'escorcoll
de la impremta del carrer Maronites es trobaren nombrosos fullets. En
aquestaèpoca vivia, sota el nom de Volleker, que era el de la seva
companya, al número
12 del carrer Piat. Posteriorment col·laborà en
el periòdic individualista La
Renaissance, editat, molt
provablement amb fons policíacs, per Pierre Martinet entre
desembre de 1895 i
juliol de 1896. El novembre de 1895 publicà un article
contra el comunisme en
el periòdic L'Esprit d'Iniciative,
també de Martinet. Durant la tardor de 1899 era membre d'un
grup individualista
que agrupava una vintena de companys (Manuel Devaldès,
Alexandre Katsner,
Pierre Martinet, Georges Renard, etc.). Entre abril i agost de 1901 era
col·laborador habitual del periòdic
individualista L'Homme, fundat per
Raoul Alas Luquetas i Eugène Renard, i que va
ser definit per Henri Zisly en Le Semeur,
durant el període d'entreguerres, com a«individualista burgès». Desconeixem la
data i el lloc de defunció.
***
Shusui Kotoku
- Shusui Kotoku: El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista,Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat«Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats–també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó), juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.
***
Presos
tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen
- Heinrich Bartling: El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en«custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).
***
Notícia
de la detenció de Jules Barday apareguda en el diari
parisenc Le Matin
del 2 de febrer de 1913
-
Jules Barday: El
22 de setembre de 1889 neix a l'Hameau des Maîtres de
Sermoyer (Arpitània) l'anarquista
i sindicalista Jules Henri Barday, conegut com Thaler.
Sos pares, conreadors, es deien Pierre Barday i Marie
François Lacroix. Es guanyava la vida fent de xofer a
París (França). A
principis de la dècada dels deu visqué al
número 22 del carrer Petit-Patin de
Pantin (Illa de França, França) i al
número 10 del carrer Chaudron del X
Districte de París. En aquesta època era membre
del «Foyer Anarchiste» (Llar
Anarquista) del XIX Districte de París i del grup«Amis du Libertaire»,
fundat l'abril de 1912. L'1 de febrer de 1913 va ser
detingut «per destorbs a la circulació»
quan conduïa un taxi pels carrers
parisencs, cobert amb grans cartells que feien una crida al
míting de l'FCA en
favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la«Banda Bonnot». Un
altre automòbil en les mateixes condicions va ser detingut
amb els militants de
la Federació Comunista Anarquista (FCA) Lucien Belin, Albert
Dureau i Léon
Jahane. El desembre de 1914 va ser declarat exempt per al servei
militar i
durant la Gran Guerra es declarà pacifista. Afiliat al
Sindicat de Cotxers i
Xofers, entrà ràpidament en conflicte amb el
secretari Eugène Fiancette,
partidari de l'«Unió Sagrada». L'11
d'agost de 1916, al Restaurant Cooperatiu
del carrer Bretagne, va ser un dels 70 membres del seu sindicat que
crearen en
Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de
Cotxers i de Xofers del departament
del Sena, sota les tesis antibel·licistes adoptades l'agost
de 1915 en la
Conferència de Zimmerwald,
que va
redactar una petició reclamant una assemblea general de
sindicats i que
arreplegà 1.500 signatures. L'agost de 1916
Eugène Fiancette atacà aquest grup
des de les pàgines de Le
Réveil des
Cochers et Chauffeurs i ell li va respondre, com a secretari
del grup,
mitjançant un pamflet. L'estiu de 1917, després
de la detenció de Lev Trotski
per part del Govern Provisional Rus, signà, en nom del Grup
d'Acció
Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del
departament del Sena,
una crida en defensa dels «socialistes maximalistes i dels
anarquistes russos».
El 8 agost de 1917 publicà en La
Tranchée
Républicaine l'article «La
Révolution russe et les syndicats», en defensa
de la revolució i dels «maximalistes
russos»; article que aparegué censurat.
Després de la Gran Guerra va ser membre del
Comitè de Defensa Social (CDS) i
fou un dels reconstructors de la Federació Anarquista (FA).
El març de 1919 va
ser un dels signants, amb altres companys (Émile Bidault,
Francis Boudoux, Joseph
Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.), d'una protesta
contra els
escorcolls policíacs efectuats a la seu de Le
Libertaire arran de l'atemptat de
Louis-Émile Cottin
contra el president del Consell de Ministres
Georges Clémenceau. En aquestaèpoca s'afilià al Partit Comunista
(PC) de Raymond Péricat, pensant que no hi havia cap
incompatibilitat en la
militància de les dues tendències, com va
expressar en un article publicat en
29 de juny de 1919 en Le Libertaire.
El 14 de desembre de 1938 es casà a Bondy (Illa de
França, França) amb Marie
Joséphine Demageat, de qui enviudà. Jules Barday
va morir el 15 de juliol de
1959 al seu domicili de Pavillons-sous-Bois (Illa de França,
França).
***
Foto policíaca de Kléber Bénard (13 de juliol de 1912)
- Kléber Bénard:El 22 de setembre de 1891–algunes fonts citen erròniament altres dates– neix al llogaret de Thèmes (Cézy, Borgonya, França) l'anarcoindividualista il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard. Sos pares es deien Louis Bénard, mercader de vi, i Marie Parly, obrera cosidora. Es guanyava la vida com a ajudant de naturalista a París (França) i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el 19 de juny de 1912 a Livry-Gargan (Illa de França, França), quan practicava tir amb una arma de foc Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari es van trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i armes provinents d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de 1912 a l'armeria americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de París. A la presó intentà suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la«Banda Bonnot», el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a sis anys de presó i a cinc anys d'interdicció de residència per robatoris, per complicitat de furts per encobriment i per associació de malfactors. Desconeixem la data i el lloc de la seva detenció.
***
André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald
- André Respaut: El 22 de setembre de 1898 neix a Vernet (Conflent, Catalunya Nord) l'anarquista i resistent antifeixista André Gaudérique Jean Respaut. Sos pares es deien Gaudérique Respaut i Rose Moliner. Era fill d'una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961). André Respaut va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1973 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Salvador Pla Paula apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de maig de 1981
-
Salvador Pla
Paula: El 22 de
setembre
de 1907
neix a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià)
l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Sos
pares es deien José Pla
Soviano i Josefa Paula Solves. De ben jovenet s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les
Joventuts
Llibertàries a València. En 1933
intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer
i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys
republicans
col·laborà en El Libertario, Solidaridad
Obrera i La Voz de
las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a
formar part, per les
Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de
l'Ajuntament d'Ontinyent,
però el 29 de gener de 1937 dimití per«necessitats internes de
l'organització». L'1 de desembre de 1937
entrà a formar part d'un nou Consell
Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor
el 8 d'abril de
1938. Després lluità enquadrat en la«Columna Ibèria» als fronts valencians i
de Terol (Aragó, Espanya). En acabar la contesa
s'exilià a França, on patí els
camps de concentració i les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Quan
es desencadenà la II Guerra Mundial fou internat al camp
d'Argelers. Quan
preparava la seva evasió amb un altre company, Joan
Anglès, fou traslladat al
fort de Cotlliure, on l'abril de 1941 intentà evadir-se.
Ficat en una masmorra,
el 20 d'abril de 1941 fou deportat a Algèria amb el vaixell Djebel Amour. Just arribar a
Orà, fou
enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa.
Després, aconseguí
fugir-hi amb El Barbudo i altre company.
Després de la II Guerra mundial
treballà al departament de Tarn i ocupà
càrrecs orgànics en la Federació Local
de la CNT ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la
reorganització de la CNT
d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT
de París. Entre
1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la
Regional de Llevant
de la CNT en l'Exili. Malalt d'asma, Salvador Pla Paula va morir el 18
de març
de 1981, després d'una delicada intervenció
quirúrgica, a l'Hospital Larrey de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després a Albi
(Llenguadoc, Occitània). Deixà companya,
María Cisteré Massip.
***
Cipriano Damiano a la presó de Jaén
- Cipriano Damiano González:El 22 de setembre de 1916 neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González.Sos pares es deien Cipriano Damiano i Consuelo González. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà–fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malaguenyFaro(1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editarNervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria;Fragua Social;Hombres Libres, de Guadix;OrtoiUmbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup«Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestíVórtice(amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà alcincpuntisme, editant el butlletíPanorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revistaInterviúi col·laborarà enActual,El Correo Catalán,Diario de Barcelona,Mundo,Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure enLa Hora de Mañana iPolémica, dirigint un tempsSolidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, deLa resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970)(1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. L'última època de sa vida la passà a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). Sa companya fou Isabel Vázquez Ríos, amb qui tingué un fill, Cipriano Damiano Vázquez. Cipriano Damiano González va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.
Cipriano Damiano González (1916-1986)
***
Miguel Jiménez Rodríguez (València, 1990)
- Miguel Jiménez Rodríguez: El 22 de setembre de 1916 neix a Rubite (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Miguel Jiménez Rodríguez. Passà la seva infantesa i joventut a la localitat granadina de Motril, on estudià el batxillerat. Començà a estudiar per lliure la carrera de Químiques i ben aviat s'introduí en el pensament anarquista. El maig de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra civil, combaté en la XIII Brigada Internacional fins que caigué ferit a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona i a Mollà, on romangué com a milicià de la cultura. Més tard prestà el seu suport a la CNT d'Albacete fins al final de la contesa. Amb el triomf franquista s'amagà en un cortijo del seu poble natal i no va ser molestat, ja que havia salvat la vida a un apotecari de Motril en 1937. A començament dels anys quaranta visqué fent classes de ciències a Motril i també es dedicà a la fabricació clandestina de sabó. En 1943, cridat pel seu amic, el confederal granadí Manuel Fernández Rodríguez, s'instal·là a Barcelona, on amb aquest continuà amb els seus negocis saboners. A la capital catalana s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. En 1946, amb Manuel Fernández Rodríguez i Josep Lluís Facerías, fou nomenat secretari de Propaganda del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i amb els guanys de la industria sabonera finançà i dirigí el periòdic Ruta, en el qual col·laborà sota el pseudònim Chirimoya. El desembre de 1946 va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on va treure els butlletins clandestins Esfuerzo i Acarus Sciaberi. Amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado, creà el grup anarquista«3 de Mayo». En els anys noranta vivia a València.
***
Carmelo Viola
- Carmelo Viola: El 22 de setembre de 1928 neix a Milazzo (Messina, Sicília) el periodista i propagandista anarquista, creador de la «biologia social», Carmelo Rosario Viola, conegut com Espero. Passà la seva infantesa a Acireale (Catània, Sicília) i en 1941 marxà amb sa família a Trípoli (Líbia), on son pare, d'antuvi ebenista i després petit botiguer, s'havia traslladat buscant fortuna. Quan tenia 15 anys abandonà la religió catòlica. Antifeixista des del principi del règim mussolinià, en 1946 començà a escriure articles corrosius com a periodista en el periòdic Il Corriere di Tripoli. En 1948 publicà el seu primer assaig, Dio e scienza, inspirat en Lecomte du Nouy, i aquest mateix any mantingué una forta polèmica amb l'administració educativa de Trípoli. En 1949 retornà a Itàlia i, després d'un breu pas pel comunisme, s'integrà en el moviment anarquista, en el corrent malatestià, constituint a Acireale un primer nucli llibertari. En aquests anys col·laborà en els principals periòdics anarquistes italians i estrangers, com ara L'Adunata dei Refrattari (EUA),La Opinión (Costa Rica), Seme Anarchico, El Sol, Umanità Nova,Volontà, etc. En 1951, arran de ser jutjat amb Umberto Consiglio per «menyspreu a la religió de l'Estat», en el qual va ser defensat pel famós advocat Giuliano Vassali, adquirí una gran notorietat; condemnant, finalment fou amnistiat. Va fer costat les iniciatives, que alguns consideraren «polítiques», del grup anarquista de Bari (Pulla, Itàlia), encapçalat per Franco Leggio i Domenico Mirenghi, i participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i de la Federació Anarquista Siciliana (FAS), rellançada en el Congrés de Siracusa, celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1955. En 1956 fundà a Palerm, amb altres companys, el mensual anarquista L'Agitazione del Sud, del qual serà administrador en 1961. Entre 1956 i 1960 publicà a Acireale la revista politicocultural anarquista Previsioni. Rassegna internazionale di cultura umanistica e sociale, que comptà amb el suport d'intel·lectuals, poetes, escriptors i artistes llibertaris. Aquesta publicació estava oberta a militants«impopulars» en el si de la FAI (Ennio Mattias, Bruno Rizzi, Enzo Martucci, Giulio Ser-Giacomi, etc.) i algunes de les seves posicions possibilistes en matèria electoral atiaren les crítiques que gran part de la militància anarquista, com ara Armando Borghi i Alfonso Failla, que donaren lloc a polèmiques ideològiques que gradualment el van apartar del moviment llibertari. En 1951 es casà i tingué dos fills. Després d'anys de treballs precaris i d'un intent de traslladar-se a Ivrea (Piemont, Itàlia), a prop de l'Olivetti, i gràcies al suport d'Ugo Fedeli, trobà finalment una feina a Sicília de la qual es jubilà en 1982. Entre 1961 i 1973 ajudà Franco Leggio en les publicacions de l'editorial anarquista ragusana La Fiaccola, especialitzada en l'edició de fullets ateus i anticlericals, escrivint alguns d'ells (L'inaccessibile Dio, La schiavitù dell'ambiente, La conquista della libertà, Perché sei naturalmente anarchico, Referendum contro il divorzio: premeditato vilipendio all'uomo). En 1968 publicà, en la Biblioteca de la FAI, l'assaig antinuclear No alle armi nucleari. Durant un temps col·laborà en Sicilia Libertaria. La seva relació, però, amb el moviment anarquista es deteriorà i en 1979 presentà el seu pensament propi sota el nom de Biologia Social, que arreplegà plantejaments marxistes reinterpretats des del seu personal punt de vista. En aquestaèpoca s'adherí a diferents moviments socials, com ara els grups d'acció no violenta d'Aldo Capitini i de Danilo Dolci, el radical de Marco Pannella, el promogut per l'escriptor Carlo Cassola pel desarmament unilateral, etc. Durant els anys setanta i vuitanta desenvolupà una gran tasca cultural, fent traduccions de diverses llengües (alemany, anglès, francès, rus, portuguès i esperanto) i publicant poemes i crítiques artístiques i literàries. En 1985 publicà Anarchismo etico. En els anys noranta tragué a la llum La ragione biologica della religione (1990), L'antropocentrismo post-biblico (1995) i La biologia della fede (1996). En 1996 creà a Acireale el Centro Studi Biologia Sociale (CSBS, Centre d'Estudis de Biologia Social), el qual publicà 25 quaderns autoeditats a més d'infinitat d'opuscles, i el novembre d'aquell any publicà La quarta dimensione biosociale, resum de les seves teories sociològiques fins aleshores. Posteriorment publicà Economia non più come gioco ma come scienza (1996), Cenni di anatomia dello Stato (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Stato sociale e Criminòpoli (1997), Lo Stato biosociale (1997),Il fine e la fine del capitalismo (1998), La democrazia dei diritti (2002), Dalla predonomia allo Stato economico (2004) i Mafia per non dire capitalismo (2006), entre d'altres. Carmelo R. Viola va morir el 4 de gener de 2012 a Acireale (Catània, Sicília) a resultes d'un diagnòstic erroni en les urgències d'un hospital.
---
