Anarcoefemèrides del 3 de març
Esdeveniments
- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.
***
- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de
març de 1946
surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el
primer número del periòdic L'Amico
del Popolo. Edito dalla Federazione
Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti–que feia menys
d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable
Vincenzo Toccafondo i el
seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la
Federació Comunista
Llibertària Lígur (FCLL), organització
fundada l'any anterior i adherida a la
Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer
número d'aquesta
publicació porta la especificació«Número únic», en sortiren
bimensualment,
però de manera irregular, números fins el 30 de
maig de 1950, en que fou
substituït de qualque manera per Guerra
di Classe, l'òrgan de la reconstituïda
Unió Sindical Italiana (USI). A
partir del número de l'11 de novembre de 1946 el
subtítol serà «Periòdic de
la
Federació Anarquista Lígur», sense
referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto
Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti,
entre
d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint
pel moviment
anarquista italià.
***
- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.
***
- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista «Grup Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).
***
- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Gasteiz, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors --Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després--, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar,és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.
Naixements
- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin --Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.
***
- Auguste Bordes:
El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob
o Sedrot, i també citat
com Léon Bordes. Sos
pares es deien
Hippolyte Bordes i Catherine Calvete. Figura en els arxius
policíacs que
treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de
l'exèrcit i en 1884
es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884
creà, amb altres companys (Émile
Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista
Francès de
Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos
(els germans Henri
i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.),
col·laborà, sense
afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de
juny de
1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch,
Victor Dave, Henry M. Hyndman,
Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris,
Edward
Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un
míting en
commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb
Piotr Kropotkin, Saverio Merlino
i la flor i nata del socialisme britànic, prengué
la paraula en un acte sobre
el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF,
Federació
Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi
Parmeggiani, Henry Dupont i
Jean Molas, el periòdic mensual anarquista
clandestí francès L'International,òrgan «oficiòs» del
grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del«Club Autonomie» de Londres, i
del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es
caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a
tota mena
d'organització. També formà part del
Cercle Revolucionari Internacional de
Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del
grup antiorganitzacional«L'Anonymat». Entre 1890 i 1891
col·laborà en el periòdic
anarcocomunista Le Réveil des
Mineurs. El novembre de
1893, arruïnat i gràcies al suport
econòmic de la Société de Bienfaisance
Française (SBF, Societat Benèfica Francesa),
abandonà amb sa família la capital
anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom
figura en un registre
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia
al Charlotte Street
de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de
relacionar els cercles
internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i
volia
publicar un periòdic anomenat Le
Droit au
Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill
també era anarquista i
també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que
era membre del grup
de sastres anarquistes «L'Aiguille»,
però no sabem si es tracta de la mateixa
persona.
***
- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 --algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879-- neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès dePrimitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) --aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»--, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario,Germinal! - La Barricata,A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu,Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidãoà liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24,Sintese de una filosofia anarquista --fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia--, Constituçao socialista libertaria --idem--, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.
***
- Maurice Gilles: El
3 de març de 1883 neix a Las Olièras
(Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista
Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex.
Emigra a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a
fotògraf retratista i
publicista, regentant la botiga fotogràfica«Société Artistique
Algérienne», al
carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un
dels editors i
col·laboradors de la primera etapa del periòdic
anarquista La Révolte,
d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou
candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou
membre
del grup anarquista algerià «Les
Précurseurs». Entre 1908 i 1910
col·laborà en
el periòdic satíric, humorístic i
antipolític Papa-Louiette,
d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910
fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va
ser detingut arran de la publicació d'un
article; processat per «incitació a
l'assassinat», després de tres mesos de
presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del
número 9 (4 de setembre
de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en
la seva gerència per Jules
Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914
col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Cap el 1911
retornà a
la metròpoli i s'instal·là a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911
publicà el fullet Bagnes d'enfants.
En aquests anys col·laborà en Le
Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va
estar
estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra
col·laborà en Le
Libertaire i Le Raffût.
Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a
Montpeller el setmanari Le Poilu
Déchaîné,òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis
revolucionàries
del la Confederació General del Treball (CGT);
col·laborà en aquesta publicació
signant com Judex, i
desaparegué poc
després arran d'un procés que
interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau
i director de L'Éclair,
a més de ser
condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de
911 francs a la
qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la
conferència«Les bagnes
militaires et les bagnes
d'enfants» al Teatre de Montmartre de París
(França). El desembre de 1921 fundà
a Montpeller el periòdic Le Fouet,
que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la
Confederació General
del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de
1922. En
desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà
quatre números i s'oposà a tota mena de
política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de
1923, al Théatre de la
Fourmi de París, realitzà la
conferència «Le gran mystère:
Avons-nous déjà
existé? La réincarnation.». L'1 de maig
de 1923 es va casar a Vincennes (Illa
de França, França). El 28 d'abril de 1924
prengué part en un debat contra les
colònies penitenciàries militars (Biribi),
al Théâtre de la Fourmi de París, on
intervingueren Albert Londres, Émile Rousset,
el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy,
Cochon,
Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys
d'altres periòdics (Noël
Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis
Loréal, etc.), al
Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de
París, en el debat «La verité sur
les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles.
Comment on
martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931
participà en un
acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes
de París, presidit per Émile
Rousset, contra la detenció d'uns militars a la
presó de Cherche-Midi, on van
intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand
Corcos, Gaston Guiraud,
Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor
Méric, Ernest Lafont, Le
Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de
la Lliga
Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932
participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard
Lecache, Victor Méric,
Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor
Basch,
etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la
LICP a la
Salle des Sociétés Savantes de París i el
25 de gener d'aquell any participà, amb Victor
Méric i Louis Loréal, en un acte
per la pau a Angers (País del Loira, França),
organitzat per la LICP, on parlà
sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el
març de
1932 participà en una gira propagandística de la
LICP contra la guerra a
l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel,
Censoir i
Saint-Léger-Vantan).
***
- Domingo Ferrer: El 3 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. Domingo Ferrer va morir l'11 de novembre de 1972 a Rodés (Roergue, Occitània).
***
- Antonio
Escartín: El 3 de març de 1911 neix
a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Escartín. Quan tenia tres anys
quedà orfe de mare
i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán
(Loporzano, Osca,
Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà
gran el portà a Saragossa i el
posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona
ben mudada li lliurà
un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre
el que és teu, t'ho
diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son
germà, que aleshores
s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la
companyia en vaga,
però ell refusà l'oferiment i abandonà
el domicili de son germà per no tornar a
veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina
que exercia de
manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de
1936 va ser
detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat,
es va veure
obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un
subministrament d'armes
al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i
arribà a una zona controlada
pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los
Cuervos»). Trobà aquest grup força
indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió,
creada el juny de 1937 sota
comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità,
però va rebutjar els
graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar
l'ordre fugí
amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A
França participà durant la II
Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup
Osiris, que operà a la
zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels
estalinistes.
En 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT
de Bordeus, on milità fins el
seu final. Antonio Escartín va morir el 9 de juliol de 1969
a Cuers (Provença,
Occitània).
***
- María Lozano Molina: El 3 de març de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la poetessa i militant anarquista María Lozano Molina. Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i es relacionà per qüestions familiars amb el grup d'acció«Los Solidarios». També mantingué contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo Solórzano a través de la casa de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El juliol de 1936 participà en la lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà momentàniament d'Alcubierre (Osca). Després s'enrolà en la Columna Durruti i més tard entrà a formar part de la col·lectivitat de Sariñena. Quan acabà la guerra passà a França i fou internada al camp de concentració de Galhac (Occitània), del qual aconseguí fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la zona de l'Alta Garona, juntament amb son company Ángel Mombiola Allue, qui morí afusellat pels nazis el 20 d'agost de 1944 a prop d'Ondes. En 1945, un cop acabada la guerra, retornà clandestinament a la Península per trobar sa filla; en tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans dificultats. Instal·lada a Tolosa, ca seva es convertí en refugi d'activistes llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També ajudà la guerrilla llibertària (Quico Sabaté) i diversos grups autònoms d'acció (MIL, GARI). En 1972 participà en la fundació de l'arxiu de documentació llibertària Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva mort. Participà activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada a terme pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de manifestacions i de mítings fins poc abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de febrer de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Garona.
María Lozano Molina (1914-2000)
***
- André Laude: El 3 de març de 1936 neix a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) l'escriptor, poeta, periodista, surrealista, defensor de la Revolució algeriana i militant anarquista, André Laude. Hagué de viure ben prest els sofriments que dóna la història: son pare, militant comunista occità, s'allista en les brigades internacionals a Espanya i en 1942 sa mare, Olga Katz, jueva polonesa,és deportada a Auschwitz on morirà. En 1953 descobreix les idees anarquistes i s'adhereix en la Federació Comunista Llibertària. Participarà activament en els grups de suport antifranquistes a França. En 1954, periodista anticolonialista, fa costat els revolucionaris algerians. Detingut a París,és empresonat durant un any en un camp de paracaigudistes al sud del Sàhara, onés sotmès a tortures. Després de la independència, funda a Alger una agència de premsa, però després de la caiguda de Ben Bella (1965) torna a França on serà jutjat per«col·laboració amb l'enemic». En aquesta època s'ajunta amb el grup surrealista d'André Breton (que testimoniarà en favor seu) i Benjamin Péret. La poesia esdevé la seva raó de viure i deixa el periodisme, militant un temps en el Partit Socialista Unificat (PSU). Entre els seus reculls de poesia destaquen Occitanie: premier cahier de revendication (1972), Testament de Ravachol (1974) i 53 polonaises (1989); i de les seves novel·les podem destacar Joyeuses apocalypse (1972), Rue des merguez (1979) i Liberté couleur d'homme (1980). Va col·laborar durant anys en el periòdic Le Monde com a cronista literari, i en Les Nouvelles Littéraires, i com a cronista fotogràfic en Le Nouvel Observateur i en Le Point; també va animar debats a la FNAC. És autor també d'una petita història del pensament llibertari publicada en 1968 en la revista Planète. André Laude va morir en la misèria el 24 de juny de 1995 a París (França), va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades al Sena.
Defuncions
- Josef Peukert: El
3 de març de 1910 mor a Chicago (Illinois, EUA) el
propagandista anarcocomunista
Josef Peukert, també citat com Joseph
Peukert. Havia nascut el 22 de gener de 1855 a Albrechtice
nad Orlicí
(Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment
Txèquia). Fill d'una família molt
pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis
anys ajudava son pare en
la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys
abandonà l'escola per a
treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i
recorregué l'Imperi
austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines
ocasionals (pintor
en la construcció, etc.) i estudiant pintura
artística. En 1874 retornà a casa
i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia
acabat de crear. En 1877, un cop
mort son pare, passà tres mesos a Metz i després
va anar caminant fins a París,
on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En
aquesta aventura aprengué el francès
perfectament i participà activament en el moviment
anarcocomunista gal, on va
fer servir els pseudònims Jacques
Bernard
i Eduard Pohl i entaulà
amistat ambÉmile Gauthier, Élisée Reclus i Otto
Rinke. Atret pel moviment anarquista
espanyol, des de Bordeus passà a la Península,
però va haver de tornar poc
després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva
que es desencadenà
a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i
marxà a Suïssa on
començà a militar en el moviment anarcocomunista
local de caire kropotkià. En
1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés
Internacional de Londres
(Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann
Most, el
5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la
intenció de crear una organització
secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador,
assolí un cert prestigi
tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre,
però, va ser detingut i
empresonat per «conspiració» fins al 6
de març de 1882. El juliol de 1882 fou
nomenat pels editors director del periòdic Die
Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de
la socialdemocràcia
austríaca, i també va fer un cicle de
conferències a Viena. A finals d'agost de
1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer
Merstallinger» --atac
i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de
1882--; jutjat el
21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou
redactor de Der Rebell (El Rebel).
Convençut de la
inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme,
reivindicà la violència i
el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie
d'atemptats contra les
forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la
intensificació de la
repressió i la detenció de la major part dels
dirigents socialdemòcrates,
moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de
1884 a fugir de
l'Imperi austrohongarès el dia abans de la
promulgació d'una llei d'excepció
antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres
(Anglaterra), on aquest mateix
any publicà el fullet Gerechtigkeit
in
der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat
en 1910. A la capital
anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un
dels fundadors, amb P.
Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen,
del periòdic Die Autonomia.
Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan Anarcocomunista), portaveu
del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista
Alemany «Autonomia»), de caràcter
kropotkià. En aquesta època formà part
de la
Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista
socialista Theodor
Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave,
que no es refiava de
Reuss, situació que portà tensions en la Lliga
Socialista. El febrer de 1887
Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on
el segon va passar
informació a la policia que portà a la
detenció de l'anarcocol·lectivista
Johann Neve a Lieja i a la seva condemna l'octubre
d'aquell any a 15 anys de presó;
aquest episodi danyà severament la reputació de
Peukert, però també la de Dave
--aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry
Mackay en el seu llibre Die Anarchisten.
Kulturgemälde aus dem Ende
des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura
de finals del
segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb
Claus Timmermann el
periòdic Der Anarchist
(L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya
per guarir-se i,
abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus,
París i Londres. A
principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova
York (Nova York, EUA).
Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i
entrà a formar part de la Radikale
Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de
l'Autonome Gruppen
Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els
constants conflictes amb Johann
Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes
anarquistes fos impossible
i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va
fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es
dividís en dos grups
irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb
Emma Goldman i Alexander Berkman,
encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El
setembre de 1893 assistí
com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups
Autònoms Units) de
Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de
Chicago i, com que la
policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en
l'intent
d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman,
s'instal·là en aquesta
ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club
de Debat
de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara
quedaven actius
a la ciutat, va triar un comitè d'investigació
format per sis membres per
presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades
amb
l'«Afer Never»; un any més tard, el
comitè va concloure que totes les denúncies
contra Peukert eren calúmnies basades en mentides,
però molts d'anarquistes no
van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren
sota sospita el
propi comitè --Freiheit
s'abstingué
de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va
morir el 3 de març
de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa
i marginat per
gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en
nombroses ocasions
de ser un agent provocador, acusació a la qual
s'intentà disculpar en les seves
memòries Erinnerungen eines
Proletariers
aus der revolutionären Arbeiterbewegung
(Memòries d'un proletari del
moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en
1913 a Berlín per Gustav
Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un
gran ressò
i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que
considerava
que la precisió historiogràfica de les seves
afirmacions eren força discutibles.
L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Victor Pengam: El 3 de març de 1920 mor a Brest (Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor Pengam. Havia nascut el 21 de gener de 1883 a Brest (Bretanya). En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 194 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i Pengam va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finistère per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià (9 rue Fautras de Brest) i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel Comitè de Defensa Social. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e,L'Internationale, etc. Mobilitzat en 1914, va ser ferit en combat i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.
***
-
Ettore Aguggini:El
3 de març de 1929 mor a l'Alguer (Sardenya,
Itàlia) el
militant anarquista Ettore Aguggini. Havia nascut el 23 de
març de 1902 a
Milà (Llombardia, Itàlia). Orfe de mare des dels
cinc anys,
després de deixar l'escola va
començar a treballar com a obrer mecànic en una
empresa metal·lúrgica i després
de llegir L'únic i la seva propietat,
d'Stirner, s'adherirà a les idees
anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup
anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe
Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per
una
important repressió, va participar en tots els fronts. El 19
d'abril de 1919,
arran del primer atac feixista a la seu del periòdic
socialista L'Avanti!,
va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va
participar
en les batalles contra la policia i també en diversos
atemptats contra els
símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova,
el 26 de juny i el 8
d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920,
que havia
d'albergar la delegació britànica durant el
congrés de la Societat de Nacions.
En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que
diàriament
defensaven els locals del diari Umanità Nova
contra els atacs dels
feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense
judici de nombrosos
militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del
periòdic
anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser
jutjats,
Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir
atemptar
contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur
prefecte
feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una
bomba al teatre
Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi
Gasti, però va causar 21
morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament
després els
feixistes i la policia van devastar la redacció i la
impremta d'Umanità Nova,
així com la seu de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI) i van
detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi,
però l'abril de
1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de
maig de 1922, va
reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30
anys de
presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de
Milà. Quan els feixistes
van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va
patir un
tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini
va morir
el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer
(Sardenya, Itàlia).
***
- Shalom Schwartzbard: El 3 de març de 1938 mor a Ciutat del Cap (Sud-àfrica) l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Izmail (Bessaràbia) --actualment Ucraïna. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any --més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès --que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera-- serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920), En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya,últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.
---