Anarcoefemèrides del 18 de setembre
Esdeveniments
Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1887
- Míting dels Antipatriotes: El 18 de setembre de 1887 se celebra a la Sala Favié, al barri obrer de Bellville de París (França), un gran míting contra la guerra organitzat per la Lliga dels Antipatriotes i els Grups Cosmopolites Revolucionaris (GCR). L'acte comptà amb el suport de grups anarquistes de París (Joventuts Anarquistes, etc.) i d'arreu de França (Bessègues, Calais, Lo Chambon, La Ricamarie, Sant-Etiève, Sèina, Toló, Viena del Delfinat, etc.). La sessió va ser oberta a la participació del públic en general i en foren oradors Bebin, Georges Brunet, Edouard Devertus, Alain Gouzien, Jean-Baptiste Louiche, Alexandre Murjas, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. L'acte, que durà més de tres hores, comptà amb l'assistència de més de tres mil persones. Al final del míting es va distribuir un manifest especial als assistents. Aquest acte comptà amb una gran vigilància per part de la policia, però, així i tot, no es registraren incidents destacats –alguns diaris burgesos anunciaren la detenció de quatre obrers joiers per part dels Guardians de la Pau que s'enfrontaren al carrer a provocadors seguidors de Georges Boulanger, però es tractava d'una típica manipulació informativa. Uns tres-cents companys reunits posteriorment a la celebració del míting van veure la necessitat de realitzar un nou acte contra el patrioterisme i obriren un compte, a càrrec deÉmile Bidault, per a recollir diners per a tal fi, les sumes recaptades per al qual van ser publicades en els periòdics L'Idée Ouvrière i La Révolte.
***
Capçalera
del primer número de L'Émancipateur
- Surt L'Émancipateur: El 18 de setembre
de
1910 surt a Lieja (Valònia) el primer número de L'Émancipateur. Organe
communiste-anarchiste révolutionnaire. Encara
que setmanari, tingué una periodicitat irregular.
S'encarregà de
l'administració i de la redacció
François Requilez. A partir del número 24 (14
de gener de 1912) passà a ser editat pel grup anarquista«Les Chercheurs de
Vérité», encarregant-se de
l'administració L. Pleyers i de la redacció Jean
Kroonen. Aquest setmanari publicà nombrosos extractes i
traduccions d'articles
d'autors destacats (Jean Grave, Octave Mirbeau, Georges Paraf-Javal,Émile
Pouget, Varlaam Tcherkesoff, etc.), així com fullets per
lliuraments (René
Chaughi, Piotr Kropotkin, Roger Gillot [Rhillon],
etc.). També comptà amb dibuixos de
Théophile Alexandre Steinlen. Sortiren
encartats nombrosos cartells antielectorals. Hi van
col·laborar Henri Amoré,
Camille Brassine, Guillaume Collete, René Chaughi, G.
Delince, Julien Delville,
Charles Desplanques, Roger Gillot (Rhillon),
Jean Grave, Maurice Jamar, Lucien Jules, Piotr Kropotkin,Étienne Lanthier,
Joseph Laurent, Lambert Ledoux, Arnold Lepage, Camille Mattart, Jules
Moineau,
M. Nottet, Georges Paraf-Javal, Élisée Reclus, D.
Reuls, Victor Rousselle,
Fernado Tarrida del Mármol, Varlaam Tcherkesoff, Henri
Zisly, etc. En sortiren
52 números, l'últim el de març de
1913, i va ser reemplaçat fins juliol
d'aquell any per L'Action Anarchiste.L'Émancipateur
reaparegué entren l'1
de març i el 2 d'agost de 1914 a Lieja publicant 12
números.
***
![El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]](http://www.estelnegre.org/documents/cullera/cullera01.jpg "El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]")
El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]
- Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera –adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera– declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants–a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicàEl proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.
***
![Portada del primer número de "Socialismo y Libertad" [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/socialismoylibertad.jpg "Portada del primer número de \"Socialismo y Libertad\" [CIRA - Lausana]")
Portada
del primer número de Socialismo y Libertad
[CIRA - Lausana]
- Surt Socialismo y Libertad: El 18 de setembre
de 1943 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic anarquista
trilingüe Socialismo y Libertad.
Compromesa amb la resistència antifeixista, hi van
col·laborar anarquistes,
socialistes i republicans. El redactor responsable fou Luis Vidal; de
la secció
italiana s'encarregà Luce Fabbri i Torquato Gobbi, de la
francesa Julien
Coffinet, i de l'espanyola Fernando i Pilar Cárdenas.
Mantingué relacions amb
el grup mexicà del mateix nom animat per Victor Serge. En
sortiren sis números,
l'últim el 14 de juliol de 1944.
Naixements
Francesco Piccinini
-
Francesco
Piccinini: El 18 de setembre de 1839 neix a Lugo
(Emília-Romanya, Itàlia) el
sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco
Piccinini. Sos pares
es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor
del nacionalisme
de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de
l'exèrcit de Giuseppe
Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la
Campanya de l'Agro Romà
per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i
de Mentana.
En 1870, però, no prengué part en
l'expedició de Garibaldi a França
(Exèrcit
dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en
periòdics «republicanosocialistes»,
que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione
Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya,
Itàlia) en 1868, del qual
portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà
en 1871 un periòdic de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
També fou un dels fundadors
el 4 de juliol de 1868 de La Plebe.
Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi
(Llombardia,
Itàlia), publicació republicana, racionalista,
socialista, anticlerical i atea.
En 1871 fundà a Lugo la «Società della
Pleble» (Societat de La Plebe),
que es dedicà a difondre
aquest periòdic arreu la Romanya.
Col·laborà també en Il
Martello i Il Gazzettino
Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment
socialista, es a dir
internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871
participà en la reunió
clandestina a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia), considerada com el primer congrés
de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la
regió que tenia com
a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar
noves seccions de la
Internacional, a més d'incrementar l'acció de les
ja existents. Foren els fets
de la Comuna de París (França) que precipitaren
la seva separació del pensament
mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes
llibertàries. En
aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En
els mesos
posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio
Obrer) de Lugo i participà en
nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces
contra els
seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments.
Francesco
Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del
cafè Europa de
Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut
li disparà un tret de
revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el
matà d'una punyalada.
Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els
noms de
Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat
Raó); i després de la seva
mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la
Secció de Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà
un Comitè de Socors per ajudar
econòmicament sa família. Segons les
investigacions, els assassins de Piccinini
van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia), Luigi
Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer
sense deixar rastre, i
Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra),
després a França i
finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i
condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs
forçats a
perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini
tingué un gran ressò en la premsa italiana
i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost
de 1872 un text en
la seva memòria que va ser posat en la seva
làpida: «Els germans, els companys
i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i
d'infàmia / als assassins
traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per
primera vegada en la història la
paraula «companys» en el sentit que posteriorment
serà emprat en el llenguatge
de la família socialista (anarquista, socialista i
comunista). Piccinini està reivindicat
tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a
Faenza un grup
anarquista «Francesco Piccinini», que
mantingué un estret contacte amb Argia,
sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de
1954,
per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a
Lugo una solemne
commemoració amb la inauguració d'un monument,
obra d'Alfeo Bedeschi i amb el
text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels
anarquistes de Lugo destacant el caràcter
antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme
italià.
Francesco Piccinini
(1839-1872)
***
Ugo del Papa
- Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il'94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.
***
Enrico
Albertini
- Enrico Albertini:
El 18 de setembre de 1887 neix a Borgosesia (Piemont,
Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Enrico
Angelo Albertini, també
conegut com Henri Albertini i Henry Albertini, i que va fer servir
diferents pseudònims (Spaolossi,
etc.). Sos pares es deien Giuseppe Albertini i Rosa Naula. En 1891
emigrà a
Suïssa amb sa família, on son pare
exercí de professor d'història en un
col·legi a prop de Ginebra (Ginebra, Suïssa).
Esdevingué comerciant en
bijuteria i orfebreria i militant llibertari. Estigué en
estret contacte amb
destacats anarquistes, com ara Luigi Bertoni i Errico Malatesta, i
desplegà la
seva intensa activitat militant a Suïssa, França i
Regne Unit. Instal·lat a
Barcelona (Catalunya), conegué l'anarquista Manuel
Pardiñas Serrato. En 1909
participà activament en els fets de la «Setmana
Tràgica» de Barcelona i,
després de més de sis mesos tancat a la
Presó Cel·lular de Montjuïc, on va
rebre suport del Grup Llibertari de Zuric (Zuric, Suïssa), en
1910 va ser
expulsat del Regne d'Espanya. L'octubre de 1911 les autoritat
sospitaren que va
ser un dels organitzadors, amb Humbert Adami, Étienne
Bartozzi i Lelio Lucci,
un intent d'assassinat del rei Víctor Manuel III
d'Itàlia i del president del
Consell de Ministres Giovanni Giolitti. En 1912 formà part
del Comitè contra la
Guerra Italoturca, que va recaptar fons per ajudar desertors italians
refugiats
a Suïssa. A París (França)
treballà a la joieria de Florentin, al carrer
Greneta, i va romandre a diferents pensions del barri de Charonne sota
el nom
d'Spaolossi. El 9 de febrer de 1912
va ser detingut a Lorient (Bretanya),
on
vivia de del 28 de gener anterior al número 4 del carrer
Lycée i treballava
d'obrer muntador per a una empresa privada a les drassanes de vaixells
de
guerra, i va ser acusat pel Tribunal Marítim
d'«espionatge i sabotatge». El 16
de febrer se celebrà a la Borsa del Treball de Lorient un
míting convocat pel
Comitè de Defensa Social (CDS) per a protestar per la seva
detenció i al qual
assistiren unes quatre-centes persones. El seu cas finalment va ser
sobresegut,
però el 20 de febrer de 1912 va ser expulsat de
França i posat a la frontera
suïssa. Immediatament retornà a França i
a París entrà a formar part del Club
Anarquista Comunista (CAC), que reivindicava l'«Anarquisme
Comunista
Revolucionari» i que editava el mensual Le
Mouvement Anarchiste. El 22 d'octubre de 1912 va ser novament
detingut a
París en sortir d'una reunió del CAC; jutjat, va
ser condemnat a dos mesos de
presó per «violació del decret
d'expulsió». S'instal·là a
Ginebra i més tard
passà per Basilea (Basilea, Suïssa) i Zuric.
Després de diverses dificultats,
en 1914 emigrà als EUA. El 27 de setembre de 1914 va fer la
conferència«L'atteggiamento dei sovversivi europei di fronte
allà guerra» al Petrello's
Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzada pel Cercle de Cultura
Social
(CCS). El setembre de 1915 s'instal·là a Paterson
(Nova Jersey, EUA), on entrà
en la redacció del periòdic anarquista L'Era
Nuova. Mesos després va ser donat com a
desaparegut per les autoritats i
els anys següents el seu nom figurava en els butlletins de
recerca i en els
llistats fronterers. El desembre de 1920 era un dels promotors del
Comitè de Defensa
de Sacco i Vanzetti de Chicago (Illinois, EUA) i participà
com a actor en obres
teatrals per a recaptar fons. Segons informes de les autoritats
consulars
italianes als EUA, rodà per diverses ciutats nord-americanes
(Nova York, Filadèlfia,
Detroit, etc.). A Detroit (Michigan, EUA) treballà en la
indústria de
l'automòbil, milità activament en el sindicat
Industrial Workers of the World
(IWW, Treballadors Industrials del Món) i
encapçalà un grup de l'Auto Workers
Unión (AWU, Unió de Treballadors de
l'Automòbil). En aquests anys es passà de
l'anarquisme al comunisme. El febrer de 1937 abandonà els
EUA i s'enrolà en les
Brigades Internacionals (Brigada XV - «Brigada Abraham
Lincoln») per a lluitar
contra el feixisme, gràcies a un passaport lliurat pel
consolat espanyol de
Nova York. Com a brigadista va fer servir els pseudònims Henry Albertini i Eugène
Henry Nola. El 5 de març de 1937 va ser destinat
en un Regiment de Tren i
va fer tasques d'intèrpret. Després va estar sis
mesos al
Comissariat de les Brigades Internacionals
a Albacete (Castella, Espanya) treballant, primer amb Ralph Bates, i
desprès
amb Edwin Rolfe, en The Volunteer.
Posteriorment exercí de secretari d'un hospital a prop
d'Albacete on es
tractaven malalties venèries. Més tard va ser
destinat com a secretari de
l'Hospital Anglès d'Huete (Conca, Castella, Espanya). Sembla
que finalment
passà per Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya). Un
informe de la intel·ligència
comunista reportava que com a soldat de l'exèrcit de Terra
no havia anat mai al
front, que era de «tendència
semitrotskista» i que el seu passat no era gens
clar. El 12 de setembre de 1938 retornà a Nova York a bord
del Normandie, on arribà
el 26 d'octubre;
però va ser detingut per les autoritats
d'immigració perquè el seu passaport no
era vàlid. L'1 de febrer de 1939 abandonà els EUA
a bord de l'Oriente rumb cap a Cuba,
per retornar-hi
l'1 d'abril de 1939. A partir d'aquí es va perdre el seu
rastre.
Enrico
Albertini (1887-?)
***
Armando
Malaguti
- Armando Malaguti: El 18 de setembre de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936–participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Francesco
Gasperini
- Francesco Gasperini: El 18 de setembre de 1900 neix a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per«deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià. Francesco Gasperini va morir el 20 de febrer de 1980 a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Necrològica
de Joan Blanch Povell apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 d'abril de 1980
- Joan Blanch Povell: El 18 de setembre de 1902 neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Blanch Povell. Sos pares es deien Joan Blanch i Sinta Povell. De ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la II República espanyola va ser reclòs en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona (Catalunya). Quan la Revolució espanyola, fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola del seu poble fins la seva destrucció el maig de 1937 per la reacció estalinista. Després passà al front bèl·lic. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en el moviment llibertari i va fer feina als treballs del canal de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), població on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encarregant-se de l'enviament de la premsa i dels llibres. En els seusúltims anys milità en la Federació Local de Blanhac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, encara que vivia a Le Gajea (Mondonvilla, Llenguadoc, Occitània) amb sa germana i família. Joan Blanch Povell va morir el 22 de novembre de 1979 a Allies (Cornebarrieu, Llenguadoc, Occitània).
***
Nota
de la mort de Roland Noget apareguda en el diari de Caen L'Ouest-Éclair
del 2 d'agost de 1935
- Roland Noget: El
18 de setembre de 1904 neix a Caumont-l'Éventé
(Normandia, França) l'anarquista i pacifista Roland Paul
Arsène Roland. Sos
pares es deien Eugène Armand Noget, llauner, i Irma Armande
Anatolie Huet,
modista. Es guanyava la vida com a manobre a París
(França). Membre del grup de
cançonetistes revolucionaris «Muse
Rouge», prengué part en els vetllades de la
societat «La Normandie», on l'havia
introduït el poeta Charles Pessey. Militant
pacifista, formà part del grup del III Districte de
París de la Lliga
Internacional de Combatents de la Pau (LICP), però,
descontent amb l'orientació
dretana d'aquesta, entrà a formar part de la Lliga
Internacional d'Acció
Pacifista i Social (LIAPS), fundada el 14 d'abril de 1934, sota la
presidència
d'honor de Victor Méric, per Cantaret i Jean-Paul Monteil.
Aquesta lliga tenia
com a finalitat lluitar contra el feixisme i la guerra «per
tots els mitjans».
Fou responsable del grup que arreplegava militants de la LIAPS dels
quatre
primers districtes parisencs. També va pertànyer
al Grup de Defensa del
periòdic La Patrie Humaine
i fou
tresorer del periòdic parisenc Le
Clameur
(1932-1936), òrgan mensual de la Unió
d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP),
d'orientació comunista llibertària, dirigit per
René de Sanzy. Va col·laborar
en Almanach de la Paix pour 1934,
editat per l'UIP. Malalt de tuberculosi, Roland Noget va morir el 31 de
juliol
de 1935 a l'Hospital de Caen (Normandia, França).
***
Necrològica
de Carlos Ortuño Cuenca apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 5 d'abril de 1973
- Carlos Ortuño Cuenca:
El 18 de setembre de 1908 neix a
Tarragona
(Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista
Carlos Ortuño Cuenca. Sos pares es deien Miguel
Ortuño i
Rita Cuenca. En
1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França. S'establí a Rubelles (Illa de
França, França) i milità en la
Federació Local
de Melun de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Sa companya fou
Montserrat Amposta, encara que havia estat casat anteriorment amb
Concepción Botella Arrecibita.
Carlos Ortuño Cuenca va morir
el 14 de març de 1973 a l'Hospital de Melun (Illa de
França, França) i fou
enterrat civilment tres dies després.
***
Necrològica
de Tomás Cruz Campos apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 31 d'agost de 1972
- Tomás Cruz Campos: El 18 de setembre de 1910 neix a Villarrodrigo (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Eusebio Cruz Campos–algunes fonts citen erròniament Campos Cruz, canviant l'ordre dels llinatges. Sos pares es deien Antonio Cruz i Eusebia Campos Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la guerra civil lluità en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual es va evadir integrant-se en un grup de la resistència. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Caen (Normandia, França), on en 1945 era comptador-tresorer de la Federació Local de la CNT, càrrec que ocupà durant nou anys. També fou comptador de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Després de 15 anys de malaltia, Tomás Cruz Campos va morir el 27 de maig de 1972 al seu domicili de Caen (Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
---
