Anarcoefemèrides del 16 de setembre
Esdeveniments
Capçalera d'El Derecho a la Vida
- Surt El Derecho a la Vida: El 16 de setembre de 1893 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicacióEl Derecho a la Vida. Periódico anarquista. Es publicaren de manera irregular 35 números, l'últim l'abril de 1897. Una segona sèrie, de la qual sortiren 17 números, s'edità entre octubre de 1898 i agost de 1900.
***
Gilbert-Martin:«La citoyenne Louise Michel» (Le Don Quichotte, 5 de maig de 1882)
- Detenció de Louise Michel: El 16 de setembre de 1897 Louise Michel, després d'una gira de conferències per França i per Bèlgica en companyia de Charlotte Vauvelle i de Sébastien Faure, és detinguda a Brussel·les (Bèlgica) i expulsada d'aquest país.
***
Capçalera de L'Aurora
- Surt L'Aurora: El 16 de setembre de 1899 surt a Paterson (New Jersey, EUA) el primer número de la publicació bimensual en llengua italiana L'Aurora. Periodico anarchico. Editat pel Cercle de Propaganda Llibertària, encapçalat per Giuseppe Ciancabilla, era l'òrgan d'expressió del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista italoamericà. Entre octubre de 1899 i gener de 1900 es publicà a West Hoboken (New Jersey, EUA), entre setembre i novembre de 1900 una nova sèrie a Yohoghany (Pennsilvània, EUA) i entre desembre de 1900 i desembre de 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA). A partir del gener de 1900 portà el subtítol «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos». L'últim número és el del 14 de desembre de 1901 i en total sortiren 76 números (16 de la primera sèrie i 60 de la segona).
***
Pamflet
de convocatòria de l'acte
- Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba: Entre el 16 i el 17 de setembre de 1911 se celebren a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) dues jornades de solidaritat amb el treballadors toscans (del mar, dels alts forns i de la mineria) de Piombino i de l'illa d'Elba, que aleshores portaven més de 70 dies de vaga. Aquestes jornades van ser organitzades per la Federació dels Sindicats Obrers, pel Sindicat de Paletes i de Peons, pel Sindicat de Pintors i Guixaires, per la Secció Socialista, pel Grup d'«Il Risveglio», pel Grup dels «Senza Patria» i pel Grup Racionalista. Els actes començaren el 16 de setembre amb una gran míting de solidaritat on intervingueren el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alceste De Ambris i diversos oradors suïssos. La segona jornada consistí en una gran festa amb ball, tómbola i sessió teatral, amb la representació dels drames Triste carnevale i I Senza Patria, aquest últim de Pietro Gori.
***
Nota
promocional de l'acte publicada en el periòdic Guerra Sociale del
29 d'agost de 1916
-
Gran Festa de
Propaganda: El 16 de setembre de 1916 se celebra a la Sala
Celso Garía de São Paulo
(São Paulo, Brasil) una Gran Festa de Propaganda organitzada
per l'Escola
Moderna, l'Ateneu Popular de Cultura Racionalista i el
periòdic anarcocomunistaGuerra Sociale. La finalitat era
recaptar fons per a les tres escoles racionalistes i per al
periòdic. L'acte
consistí en un concert orquestral, una
conferència, la representació del drama
social en cinc actes Os maus pastores,
de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau, i en un
ball familiar de
cloenda.
***
Bomba a Wall Street
- Bomba a Wall Street: El 16 de setembre de 1920, a les 12.01 hores del migdia, una calessa-bomba (45 quilos de dinamita i 230 de metralla) explota a la part exterior de l'edifici de John Pierpont Morgan Company, en ple districte financer de Wall Street de Nova York (Nova York, EUA), matant 38 persones, ferint més de dues-centes i causants unes pèrdues econòmiques de més de dos milions de dòlars a causa de la destrucció de les oficines del magnat banquer i financer pel foc derivat de l'explosió. El atemptat, el més gran de la història dels EUA fins aleshores, és obra de l'immigrant anarquista italià Mario Buda, seguidor de les idees de «propaganda pel fet» de Luigi Galleani, en venjança pel processament dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Aquesta bomba va causar un gran pànic entre les autoritats i van originar una gran campanya contra el Terror Roig i la «gran conspiració anarquista» per enderrocar el govern, que va enfortir les estratègies repressives i inconstitucionals de J. Edgar Hoover de l'FBI i del procurador general de la República A. Mitchell Palmer, i van implicar la deportació de centenars de militants anarquistes i de 10.000 immigrants«radicals» a l'estranger, especialment a Rússia. L'American Civil Liberties Union (Unió Americana de les Llibertats Civils) va ser creada per frenar els abusos estatals que es van escampar a tota la ciutadania nord-americana arran d'aquest fet. Els efectes de l'explosió encara avui en dia es podem comprovar a l'edifici de la Morgan Company.
***
Pàgina
del periòdic Mainichi
Shimbun sobre l'"Afer Amakasu"
- Afer Amakasu: El 16 de setembre de 1923 a Tòquio (Japó), aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, la seva companya, la militant anarcofeminista Noe Ito, i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, són detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de Kempeitai (policia militar de l'Exèrcit Imperial japonès) de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu. Vint dies després van ser trobats els seus cossos putrefactes. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Les protestes que s'originaren, nacionals i internacionals, van obligar el govern japonès a aparentar el desig d'aplicar justícia pel crim. Amakasu –que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del seu districte militar de Tòquio– fou jutjat i condemnat a 10 anys de presó, però uns mesos més tard fou alliberat. La mort d'Osugi, de sa companya i del seu nebot no fou un fet aïllat. El terratrèmol –que malgrat només va durar 30 segons segà la vida de 100.000 persones, de les quals 40.000 foren cremades per l'exèrcit; altres 43.000 en van ser donades per desaparegudes, el 54 per cent dels habitatges s'ensorraren i 700.000 cases es calaren foc– fou considerat com a una oportunitat única per les autoritats nipones i l'explotaren exhaustivament. Immediatament després del terratrèmol els sicaris de la policia van difondre els rumors que atribuïen als revolucionaris anarquistes i als coreans –els sempiterns lumpenproletariats del Japó– l'esclat de bombes, l'emmetzinament dels pous, els incendis de les cases, els assassinats, els robatoris, etc., amb la finalitat d'aprofitar el desastre per enderrocar l'Imperi. La provocació va tenir un terreny fèrtil entre la psicosi creada per la tragèdia sísmica en la població i organitzacions paramilitars com «Sociedad Nova» i «Associació d'Excombatents» es van fer les ames de les ciutats i van cometre tota casta d'excessos contra els militants de l'esquerra revolucionària nipona. Molts domicilis d'anarquistes van ser violats i els seus residents detinguts i salvatgement torturats. Harisana, secretari de Yun Rodo Kumai, organització obrera anarquista de la barriada de Kumaido, i 10 militants més, foren detinguts i portats a la comissaria del barri i assassinats a cops de sabre, juntament amb un grup de coreans, i després incinerats; fets semblants van esdevenir a totes les comissaries i recintes habilitats per les organitzacions reaccionàries, desconeixent-se el nombre d'assassinats durant aquesta crisi. Un anys després, el setembre de 1924, un grup anarquista anomenat Girochin Sha (Societat de la Guillotina) va realitzar dos atemptats contra la vida del general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat d'Osugi: Kyûtarô Wada, company d'Osugi, va disparar contra Fukuda, però només el va ferir, i poc després la casa del general fou bombardejada, però ell no hi era en aquell moment. En 1969 el director de cinema japonès Yoshishige Yoshida estrenà la pel·lícula Erosu purasu Gyakusatsu (Eros + Massacre) sobre l'«Afer Amakasu».
***
Ressenya
de la conferència publicada en el diari
barceloní La
Vanguardia del 17 de setembre de 1937
-
Conferència «La
Escuela y la Revolución»: El 16 de
setembre de 1937 el pedagog llibertari Joan
Puig Elias pronuncia al saló d'actes del Casal de Cultura de
Barcelona la
conferència «La Escuela y la
Revolución». En aquesta exposició el
ponent dissertà
sobre els ideals i les realitzacions de l'Escola Nova i del Consell de
l'Escola
Nova Unificada (CENU) que presidia des del començament de la
guerra civil. Aquesta
conferència tingué molta repercussió
en l'àmbit pedagògic.
***
Cartell
del concert
-
Concert de
Fabrizio De André: El 16 de setembre de 1975 se
celebra a l'Stadio Comunale de
Liorna (Toscana, Itàlia) un concert del cantautor anarquista
Fabrizio De André,
acompanyat pel grup New Trolls, amb la finalitat de recaptar fons per a
la
creació d'un Circuit de Cultura Alternativa al marge de la«cultura comercial
del poder». L'acte, que va ser enregistrat per TV Libera,
comptava amb el
suport de la Radio TV Libera, el Circolo Culturale «La
Comune» de Liorna i la
Federació Giovanile Socialista (FGS) de Liorna.
Naixements
Portada
dissenyada per Mabel Holland Thomas per al llibre de Jean
Grave Terre
Libre (1908)
- Mabel Holland
Thomas: El 16 de setembre de 1861 neix a
Talsarnau
(Ardudwy, Gwynedd, País de Gal·les) la
il·lustradora, novel·lista, poetessa i
militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també
coneguda com Mabel Marie Holland Grave
i que signava sempre
amb inicials.
Filla d'una família benestant, sos pares es deien Lewis
Thomas i Elizabeth Roberts, i heretà una important fortuna.
Publicà dues
novel·les anònimament, amb caràcters
autobiogràfics, Fraternity. A
Romance (1888) i Some
Welsh Children (1898), i els poemaris From
Heart to Heart. A Book of Verses (1892) i Songs
from Wales, i s'integrà en el moviment anarquista.
El maig de
1898 presentà obra en l'Exposició Internacional
d'Art de Knightsbrige de
Londres (Anglaterra), organitzada per la Societat Internacional
d'Escultors,
Pintors i Gravadors. Amiga de Piotr Kropotkin, aquest li va presentar
en 1895
l'editor anarquista Jean Grave de visita a Londres. Després
d'un llarg festeig,
el de juny de 1909 la parella es casà civilment a Folkestone
(Kent, Anglaterra)
i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de
França, França), al número 9 del
carrer Edmond-About. Participà activament en els projectes
editorials de Grave,
especialment en Les Temps Nouveaux,
on
col·laborà amb articles i
il·lustracions en el periòdic i en els fullets
publicats
per l'editorial. El setembre de 1910 assistí al
Congrés de les Trade-Unions
celebrat a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra) i en va fer una
ressenya que
sortí publicada en el número de l'1 d'octubre de
1910 de Les Temps Nouveaux.
En 1912 signà el «Manifest du Comité de
l'Affaire Rousset». Quan esclatà la Gran Guerra,
el 2 de setembre de
1914,
embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb son
company cap a
Anglaterra, on s'instal·là
al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una de
ses
germanes. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson.
Malalta,
Mabel
Holland Thomas va morir 17 de gener de 1929 a la Clínica de
l'Hôtel de
Vaudreuil del VII Districte de París (França).
Jean Grave li va dedicar
les seves
memòries, publicades retallades per l'editor en 1930 sota el
títol Le mouvement libertaire sous
la Troisième
République i reeditades íntegrament en
1973 sota el títol original Quarante
ans de propagande anarchiste.
Notícia
de la detenció de François Saÿs
publicada en el periòdic parisenc La Révolte
del 5 de juliol de 1890
-
François Saÿs: El 16 de
setembre –algunes fonts citen
erròniament el 26 de setembre–
de 1863 neix al III Districte de Lió (Arpitània)
l'anarquista François Jean
Martin Saÿs, conegut com Francisque
Says o Francis.
Era
fill d'una família originària de Gilly (Vaud,
Suïssa). Sos pares es deien Henri François
Saÿs, teixidor, i Françoise
Bournay, adobadora de tuls. Durant els anys vuitanta
milità a Lió. El 27 d'abril de 1890 va ser
detingut preventivament abans de la
manifestació del Primer de Maig a Lió i, malgrat
el sobreseïment del seu cas,
se li va decretar l'expulsió del país. El 14 de
juny de 1890 partí de Lió amb
un cotxe cel·lular i després de quatre dies i
cinc nits arribà a Saint-Julien
(Franc Comtat, França), on, emmanillat, va ser portat a peu
i de nit fins a
Perly (Ginebra, Suïssa), on fou lliurat a la gendarmeria
suïssa que el portà
fins a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A començament
dels anys noranta fou membre
del Grup Internacional de Ginebra, també conegut per la
policia com «Grup
Steiger-Dalloz», pel noms dels seus pretesos«líders» Eugèn Steiger i
Eugène
Dalloz, acusats d'«il·legalisme», i del
qual formaven part Moise Ardène i
Lucien Weill, entre d'altres anarquistes. Durant la nit del 26 al 27
d'abril de
1890 va ser detingut amb la seva companya, també
suïssa, i es va instruir
l'expulsió d'ambdós. Durant la nit del 10 a l'11
de novembre de 1890 va ser
detingut novament amb una desena de companys per haver aferrat el
cartell«Sauvenons nous», que recordava els anomenats«Màrtirs de Chicago». Processat
amb els companys, el 24 d'agost de 1891 va ser condemnat per«infracció del
decret d'expulsió» del 26 d'abril de 1890. Fitxat
com a «anarquista perillós»,
el febrer de 1893 va ser detingut a Alger (Algèria), on
treballava des de la
seva arribada amb el company Faure, i va ser processat de bell nou per«infracció al decret
d'expulsió». Durant l'escorcoll de la seva
habitació, la
policia trobà diversos periòdics anarquistes. En
1894 vivia a Gex
(Roine-Alps, França), on treballava de serraller
mecànic, i la policia
controlà que cada cap de setmana viatja a Ginebra (Ginebra,
Suïssa),
sembla que per assistir a reunions anarquistes. En aquestaèpoca tenia
per companya una noia anomenada Garnier (La Boiteuse), filla
del company Joseph Garnier, i qualificada per la policia com a «puta».
Segons un informe especial policíac del 28 d'octubre de 1894
del
comissari d'Annemasse, participava amb altres companys (Bordat, Calame,
Nicolas, Philippot, Terrier, etc.) en les reunions anarquistes que se
celebraven al número 15 del carrer de la
Pélisserie.
Durant la primavera de 1903
figurava en un llistat policíac confidencial d'anarquistes
estrangers no
expulsats residents fora de França i en el qual figurava que
la seva residència
era desconeguda encara que possiblement vivia a Suïssa. En un
informe policíac
d'abril de 1905 figurava que havia estat registrat per error com de
nacionalitat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
Giovanni
Capra (1897)
-
Giovanni Capra: El
16 de setembre de 1865 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Giovanni Capra, conegut com Cita i É Budgè. Sos pares
es deien Enrico Capra
i Lia Pirazzini. Era fill d'una família
partidària de la unificació italiana,
seguidora de Giuseppe Garibaldi i que participà activament
en el moviment del «Risorgimento»
(Ressorgiment). De jove va ser trompetista en una banda militar i de
tornada a
Castel Bolognese s'integrà en la botiga que regentava sa
família, la qual podia
vendre els monopolis de sal i tabacs. Quan es desencadenà en
1897 la guerra
greco-turca, que esclatà a causa de la
insurrecció de Creta contra l'Imperi
Turc, es presentà voluntari. A Itàlia, des dels
primers moments del conflicte,
es va desenvolupar un gran moviment pro
hel·lènic, centrat en l'enviament de
suports i en l'enrolament de voluntaris. Els més actius en
aquest moviment de
solidaritat van ser els republicans, amb el suport dels socialistes,
però també
s'involucraren anarquistes partidaris de l'acció, sobretot a
partir de la crida
a favor de la intervenció que va fer el destacat anarquista
garibaldí Amilcare
Cipriani. Aquest formà una unitat militar
(«Legió Cipriani») sota el seu
comandament, que va ser criticada per Errico Malatesta, contrari a la
participació d'anarquistes en l'empresa i que
publicà un seguit d'articles al
respecte en el periòdic L'Agitazione.
A Castel Bolognese es creà un comitè, format en
gran part per veterans
garibaldins, que promogué una expedició de
voluntaris. Aquest grup, amb altres
voluntaris de Romanya, en el qual només hi havia dos
anarquistes (Giovanni
Capra i Antonio Raccagna), aconseguí arribar a
Grècia l'abril de 1897 i
s'integrà amb els «Camises Roges» de
Ricciotti Garibaldi, enquadrant-se en el I
Batalló sota el comandament de l'oficial
garibaldí Luciano Mereu. En absència d'aquest,
Amilcare Cipriani, que havia dissolt la seva unitat i s'havia integrat
en els«Camises Roges», i el seu grup participà
el 17 de maig de 1897 en la batalla de
Domokos (Tessàlia, Grècia). Al final de la
batalla, durant la qual els
voluntaris italians resistiren durant hores l'assalt de les forces
enemigues
aclaparadores, aquestes s'hagueren de retirar per ordre del comandament
grec i per
l'exhauriment de les municions. Giovanni Capra va ser un dels primers
morts d'aquella
batalla. També morí un altre jove de Castel
Bolognese, Ugo Silvestrini. Mai no
es pogueren trobar els cossos dels difunts, que van ser enterrats pels
turcs en
una fossa comuna. La notícia de la seva mort
causà una gran emoció en tota la
família socialista i el diumenge següent, 25 de
maig, es va fer un solemne
homenatge a Castel Bolognese als seus dos veïns finats, en el
qual participà
gent de tota Romanya. El 22 de maig de 1902 s'inaugurà al
cementiri municipal de
Castel Bolognese un monument en honor dels dos caiguts per iniciativa
del«Comitè Pro Civilització»,
portaveu oficial de diputat republicà Ettore Socci.
Els anarquistes, que havien participat en la commemoració de
1897 amb un discurs
de Bosi, aquesta vegada van difondre un manifest, que va ser
immediatament
segrestat, on explicaven la seva negativa a participar en la
cerimònia en
considerar aquesta com «essencialment
patriòtica».
***
Ricardo Flores Magón
- Ricardo Flores Magón: El 16 de setembre de 1873 neix a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de LosÁngeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de«fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca«Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria.
***
Juan
García Giner
-
Juan García
Giner: El 16 de setembre de 1876 neix al barri de la
Barceloneta de Barcelona (Catalunya)
el naturista, maçó, georgista i anarquista Juan
Antonio José
García Giner, conegut com Juanito.
Fill d'una família acomodada,
sos pares, d'origen valencià, es deien Juan
García González i Vicenta Giner
Cases. De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt.
Quan tenia 14 anys la
família retornà a València
(València, País Valencià), on al
carrer de Gràcia
crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment
i
posteriorment ferreteria. Va fer els estudis secundaris a l'Institut
Lluis
Vives de València. Atret pel pensament anarquista, va fer
classes a l'Escola
Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou
tresorer de la seva
junta directiva. Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat
desesperat de
salut a causa de l'escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el
llibre de
Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar
sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els
seus
consells naturistes i vegetarians recuperà la salut
integralment. A partir
d'aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir
revistes naturistes
estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d'un punt de
vista llibertari. El
gener de 1916 fundà a València la revista
naturista vegetariana llibertària Helios,
primera publicació a l'Estat
espanyol d'aquestes característiques, i que tenia com a
finalitat popularitzar
entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista. El
gener de
1918 creà, amb altres companys (Francisco
Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo,
Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael
Nogué, Vicente Pinazo, Francisco
Sanchis, Vicente Soler, etc.), la «Societat Vegetariana
Naturista de València»,
la qual presidí, i que tingué com aòrgan d'expressió la revista Helios.
Aquesta societat de mica en mica
es va anar escampant a altres zones peninsulars (Catalunya, Andalusia,
etc.). A
més de seguir els postulats de Louis Kuhne,
mantingué una estreta relació amb
el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una
consulta a València. El 6
d'abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de
València» inaugurà una
nova seu social al carrer de la Tapineria de València.
Sempre fent costat les
activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls
els diners
necessaris per a la publicació del primer número
de la nova etapa de Solidaridad Obrera
editat a València. A
partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola
Naturista Beniatlà», fundat per
José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo
Guillén a Dènia
(Marina Alta, País Valencià). Entre el 10 i el 14
de setembre de 1925 presidí
el I Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbao
(Biscaia, País Basc). Posteriorment,
davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar
les
seves trobades naturistes (dinars a l'aire lliure,
conferències, acampades,
banys solars, etc.), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un
terreny
anomenat «El Pantà», al municipi de
Torrent (Horta Oest, País Valencià).
Abandonà,
amb Antònia Maymón Giménez i Juan
Ramón Moreno, el II Congrés Naturista
Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de
1927 a Màlaga
(Andalusia, Espanya), disconforme amb la línia purament
trofològica –la trofologia
es refereix a la compatibilitat bioquímica i l'harmonia dels
aliments– que
volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i
José Castro Blanco.
En 1929 assistí al III Congrés Naturista Espanyol
que se celebrà dins dels
actes paral·lels a l'Exposició Internacional de
Barcelona. En aquesta època
col·laborà estretament amb el cenacle espiritista
naturista barceloní «El
Progreso del Alma». El 18 de setembre de 1932
assistí a la inauguració del
Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País
Valencià). Entre el 16 i el 19 de
maig de 1933 fou vocal de la III Assemblea Naturista Espanyola
celebrada a
Busot. Seguidor de les tesis de l'economista Henry George, el maig de
1934 fou
un dels fundadors de la Secció de València de la
Lliga Georgista Espanyola, de
la qual va ser vocal de la seva junta directiva. Presidí el
comitè organitzador
del IV Congrés Naturista Espanyol que se celebrà
entre el 8 i l'11 de juliol de
1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella, Espanya) i va fer la
conferència de
clausura «Naturismo filosófico social» a
l'«Ateneo Teosófico» de Madrid. En
aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista
de València» va
entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes
d'ordre
ideològic sobre l'acceptació o no de la
trofologia. En 1935 assistí al Congrés
Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Andalusia,
Espanya), on presentà
una ponència molt discutida («Catecismo
naturista») que finalment es va aprovar.
La guerra civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de
l'associació i el triomf franquista
dissolgué definitivament la societat i perseguí
els seus membres. Detingut per
l'exèrcit franquista, va ser processat per la seva
pertinença a la maçoneria
(tenia el grau novè dins la lògia «Paz
y Justicia» de València), però
finalment
va poder passar a França. Gràcies a un familiar,
en principi, evità els camps
de concentració, però finalment hi va ser
reclòs. Juan García Giner va morir el
3 de juny de 1941 a l'hospital del camp de concentració de
Vernet (Llenguadoc,
Occitània).
***
L'estudiant Campos Lima fotografiat per A. Sousa (Coimbra, ca. 1905)
- Campos Lima: El 16 de setembre de 1877 neix a Porto (Porto, Nord, Portugal) l'advocat, periodista, anarquista, maçó i esperantista João Evangelista de Campos Lima, conegut com Campos Lima. Es crià a Barcelos (Braga, Nord, Portugal) i després a Braga (Braga, Nord, Portugal), on acabà els estudis secundaris. Més tard estudià dret a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Lisboa) i ben aviat començà a col·laborar en periòdic i revistes literàries (Arte e Vida, Ave Azul, Era Nova, Mocidade,O Mundo, Nova Silva, País, Vanguarda, Verdade, etc.) i llibertàries (Era Nova,Greve, O Povo, Revista Livre, Terra Livre, A Vida, etc.). En 1901 publicà l'opuscle Nova crença. Hàbil orador, a finals de 1905 començà a pronunciar conferències sobre qüestions socials. En 1906 milità en el Nucli d'Educació Llibertària (NEA) de Coïmbra i aquest mateix any publicà la conferència A questão social i l'obra de teatre O amor e a vida, que tingué un gran èxit en els cercles llibertaris brasilers. També en 1906, després de realitzar un viatge a París (França) amb l'Orfeó Acadèmic de Coïmbra i on aprofità l'avinentesa per visitar l'experiència pedagògica llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure i conèixer destacats anarquistes (Carlos Malato,Émile Janvion, Paul Pigassou, Jean Grave, etc.), llançà el seu projecte d'Escola Lliure d'Educació Integral, segons el model del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i amb el suport de Tomás da Fonseca i Lopes de Oliveira, entre d'altres. El 24 de novembre de 1906 va ser iniciat en la maçoneria en la Lògia «Fernandes Tomás» Núm. 212 a Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal), lloc on temporalment residia, sota el nom simbòlic de Kropotkin. Ja a Lisboa, ocupà càrrecs importants francmaçònics al Gran Orient Lusità Unit (GOLU) i al Gran Tribunal Maçònic. En 1907 destacà en la important «Vaga Acadèmica» d'aquell any contra el dictador João Franco i com a conseqüència d'ella, fou expulsat de la Facultat de Dret, encara que fou indultat i es llicencià aquell any. De l'experiència d'aquest afer publicà el llibre A questão da universidade. Depoimento d'um estudante expulso (1907). En 1908 fundà i dirigí el diari de la tarda A Boa Nova i l'any següent el quinzenari anarquista A Gafanha. Després exercí, amb gran èxit, l'advocacia a Lisboa i mai no acceptà cap causa on tingués que acusar; només una vegada incriminà un policia de l'assassinat d'un obrer. A més, participà en la Comissió de Reforma de la Llei de l'Inquilinat i en la comissió organitzadora del Congrés Cooperativista. L'octubre de 1913 s'integrà en la comissió preparatòria del Congrés de Lliure Pensament. També formà part de la Caixa de Previsió dels Professionals d'Impremta fins a la seva dissolució en 1934, tot això sense deixar les classes com a professor de l'Escola Industrial d'Alfonso Domingues de Lisboa. Com a esperantista, participà en nombrosos congressos d'aquesta llengua. Durant la vaga de 1921 publicà i dirigí el periòdic Imprensa de Lisboa,òrgan oficial dels vaguistes. L'octubre de 1921 rebutjà el Ministeri de Justícia i abans ja havia rebutjat ser diputat i el càrrec de governador civil de Braga durant el govern de Bernardino Machado. En 1924 fundà l'Editora Spartacus, on publicà diversos llibres seus, com ara O amor e a vida (1924), A Revolução em Portugal (1925), Teoria libertária ou o anarquismo (1926), Gente devota (1927), Mulher perdida (1928), etc. Soci de la Casa dels Periodistes de Lisboa, en aquesta època col·laborà en nombroses publicacions culturals i llibertàries, com ara Portugal, O Século, Pátria,Diário de Notícias,A Notícia,Diário da Noite, Gleba, A Batalha,Revista do Instituto de Coïmbra,Vida Contemporãnea, Civilização, etc. En 1925 fundà i dirigí el periòdic Imprensa Livre i entre 1929 i 1930 fundà i dirigí la revista llibertària Cultura. En 1939 dirigí el setmanari de crítica literària i artística O Diabo. Formà part de la tertúlia llibertària que es reunia al Cafè Chiado, on van participar Emílio Costa, Pinto Quartim, Jaime Brasil, Alexandre Vieira, etc. João Evangelista de Campos Lima va morir el 15 de març de 1956 a Lisboa (Portugal). El seu sepeli va ser una gran manifestació de dolor on participaren infinitat d'intel·lectuals i d'obrers.
Campos Lima (1877-1956)
---
