Anarcoefemèrides del 14 de setembre
Esdeveniments
Cartell de l'acte
-
Commemoració de
Ceccarelli: El 14 de setembre de 1919 se celebra a la Casa
del Poble de Roma
(Itàlia) un acte d'homenatge al propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Aristide Ceccarelli, mort dies abans, el 5 d'agost. L'acte va ser
organitzat
pel Grup Comunista Anarquista «I Martiri di
Chicago» de Roma i comptà amb
l'adhesió de la Unió Anarquista Italiana (UAI),
la Federació Comunista
Anarquista del Laci, de grups anarquistes romans («Giovanni
Montesi», «Spartaco»,«Primo Maggio», «Argante
Salucci», «Il Pensiero» i«Pietro Gori») i d'altres
localitats («Germinal» de Fiano Romano,«I Senza Patria» de Fiumicino i «Pietro
Gori» de Civitavecchia), d'anarquistes individuals de Viterbo
i de Velletri,
del periòdic La Valanga,
de la Cambra
del Treball Confederal, de la direcció del Partit Socialista
Italià (PSI), de
la Unió Emancipadora de la Construcció, de la
Lliga de Sabaters Artesans, de la
Lliga d'Infermers dels Hospitals i del Manicomi, i dels insubmisos
Salvetti
Augusto i Saverio Stramaccione, aleshores reclosos en presos militars.
L'acte
va ser presidit per Giovanni Forbicini i compta amb un discurs
commemoratiu de
Virgilio Salvatore Mazzoni, que va ser publicat l'any següent
per la impremta
romana d'E. Negri.
Commemoració de
Ceccarelli (14 de setembre de 1919)
Aristide Ceccarelli
(1872-1919)
***
Cartell de l'acte
- Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 14 de setembre de 1936 se celebra a la Grande Salle du Grutli de Ginebra (Ginebra, Suïssa) una xerrada sobre el procés revolucionari llibertari que s'està realitzant aleshores a la Península sota el títol «La Commune Libre en armes». L'acte, organitzat pel grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste, fou a càrrec d'un company que acabava de venir de Barcelona (Catalunya).
***
Capçalera
de Libero
Accordo
-
Surt Libero
Accordo:
El 14 de setembre de
1947 surt a Siracusa (Sicília) el númeroúnic del periòdic Libero
Accordo. Voce del movimento anarchico in Sicilia (Lliure
Acord. Veu del moviment anarquista sicilià). Editat pel Grup«Terra e Libertà»,
Umberto Consiglio i Alfonso Failla en foren els responsables
editorials.
Portava un epígraf de Virgilia d'Andrea: «Les
escoles autoritàries, que predisposen
immenses masses de treballadors al reconeixement d'un poder i a la
ceguesa davant
futurs governs (de la dictadura, tant del proletariat com de la
república que
es diu democràtica), preparen l'èxit a les
pitjors desil·lusions i als enganys
més funests.» Hi trobem textos de G. Gorgone,
Antonio Manio i Rosario Mascali,
i de clàssics de l'anarquisme italià i
internacional (Pietro Gori, Errico
Malatesta, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, etc.), a
més d'orgànics de
la Federació Anarquista Italiana (FAI).
***
Cartell de les xerrades
- Xerrades de Souchy: El 14 de setembre de 1977 el destacat anarquista i anarcosindicalista Augustin Souchy realitza una conferència a Norrtälje (Roslagen, Uppland, Suècia) organitzada per les Confederacions Locals de Roslagen de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Parlà sobre la seva vida en llibertat, recordà les converses amb Lenin, relatà les seves experiències durant la Guerra Civil espanyola i a Llatinoamèrica i explicà les seves impressions sobre el sindicalisme i el futur del socialisme llibertari. L'endemà, 15 de setembre, repetí la conferència a Hallstavik (Roslagen, Uppland, Suècia).
Naixements
Gino Del Guasta
- Gino Del Guasta: El 14 de setembre de 1875 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisàLa Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquismeés del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanariL'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista«Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferènciaDa Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc. Gino Del Guasta va morir el 6 de juliol de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).
***
Mario
Stefanini
- Mario Stefanini: El 14 de setembre de 1885 neix a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Mario Stefanini. Sos pares es deien Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat per la policia com a «subversiu». Emigrà als Estats Units, però en 1921 retornà amb les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós d'un homicidi frustrat contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves. Va fer discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista distribuint periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i emigrà a França buscant feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria a París i, encara que no milità activament en el moviment anarquista, continuà tenint les mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa llibertària. El maig de 1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes subversius. Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra Mundial. Retornat a Itàlia en data imprecisa, Mario Stefanini va morir el 20 d'octubre de 1992 a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Necrològica
de Joan Escolà Suñé apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 29 de
novembre de 1970
- Joan Escolà
Suñé: El 14 de setembre de
1893 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Escolà Suñé.
Sos pares es deien Joaquim Escolà i Maria
Suñé. Començà a militar
molt jove, des de la seva fundació, en el
Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
a la Secció d'Embaladors. En 1933
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Durant la guerra civil va ser soldat en
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i
en 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on va ser internat en
diversos camps de
concentració. Posteriorment
s'instal·là al departament occità de
l'Alta Garona,
on continua militant en la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA)
d'Ieras, les festes de suport de les quals acompanyà a la
guitarra. En 1966
patí un atac d'apoplexia que el deixà
completament impossibilitat. Joan Escolà
Suñé va morir el 14 d'octubre de 1970 al Centre
de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras
(Provença, Occitània), on vivia des de 1964.
***
Manuel
Muñoz Díaz
-
Manuel Muñoz
Díaz: El 14 de setembre de 1896 neix a San
Cristóbal de Segovia (Segovia, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Muñoz Díaz–el segon llinatge a vegades
citat Díez–,
que va fer servir el
pseudònim Díez San
Cristóbal. Durant
la dictadura de Primo de Rivera es va refugiar a França sota
el nom de Díez San
Cristóbal, on milità
especialment a Lió (Arpitània) i a Bordeus
(Aquitània, Occitània). Sembla que
va ser a França on conegué sa futura companya,
Josefa Lapeira, que va ajudar a
París (França) Buenaventura Durruti
Domínguez i Francisco Ascaso Abadía i que
fou molt activa durant el procés als militants
italoamericans Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti. En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola,
s'establí a Barcelona (Catalunya) i va ser empresonat
governativament poc
després. A la presó conegué
Marià Rodríguez Vázquez (Marianet),
del qual esdevingué amic. Paleta de professió,
entre novembre
de 1931 i 1934 fou president del Sindicat de la Construcció
de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1931
fou delegat del
Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona a la
Conferència Regional. El
17 d'abril de 1932 va ser detingut amb Gabriel Reguesa
González per haver
intentat intervenir en un míting del Partit Radical
Socialista de Catalunya
(PRSC) celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc.
En aquesta època
col·laborà en Tierra y
Libertad.
Durant una vaga de quatre mesos del seu sector de 1933, va ser detingut
l'agost
d'aquell any com a membre del Comitè de Vaga i empresonat al
vaixell-presó Manuel
Arnús, ja que era considerat per
les autoritats com l'instigador d'atemptats amb explosius a les obres i
com a
propagandista anarquista. Dos mesos després,
gràcies a una campanya de suport
al seu favor i d'haver portat a terme una vaga de fam, va ser posat en
llibertat. El 23 de març de 1935 va ser detingut amb altres
companys (Juan
García Poblador, Alejandro Gràcia
Fernández, Julián Rodríguez
Rodríguez i Miguel
Sáez Revilla) i el juny d'aquell any va ser novament
detingut i portat
emmanillat a València (València, País
Valencià), on va ser empresonat sense
judici durant mesos. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va
ser
nomenat president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona i
secretari
de la CNT d'aquesta ciutat, participant com a tal en nombroses reunions
del
moviment llibertari. Posteriorment va ser nomenat regidor d'Urbanisme i
Obres
del Comitè Permanent Municipal (Ajuntament) de Barcelona. En
aquesta època
col·laborà en Solidaridad
Obrera. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat al camp de
concentració de Sant Cebrià. Aconseguí
embarcar-se cap a Mèxic, on en 1946
edità el periòdic Acción
i col·laborà
en España Libre. En 1947
formà part
de l'«Agrupació CNT», favorable a les
tesis «col·laboracionistes» de
l'interior. En 1947, en una petita nota publicada en el
periòdic parisenc Ruta,
demanava informació sobre sa filla
Aurora (Margot),
mitjançant el
company M. García a Tànger (Marroc), on es
trobava la seva excompanya Josefa Lapeira.
A Mèxic col·laborà en el
periòdic Tierra
y Libertad. En 1960 publicà la biografia Marianet. Semblanza de un hombre.
Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Retrat
de Jules Rathier
-
Jules Rathier: El
14 de setembre de 1896 neix a Le Havre (Alta Normandia,
França)
l'anarcoindividualista Jules Hippolyte Rathier, conegut com Le Père Rathier. Sos pares es
deien
Jules Rathier, ajustador socialista i secretari del Sindicat de
Mecànics
Fogoners, i Georgette Laurentine Florestine Thuret. En 1921, ell o son
pare,
gairebé segur son pare, era corresponsal a Le Havre del
diari parisenc La Vague. Journal de
débourrage et de combat
i animador del seu «Grup d'Amics de La
Vague». També era membre del Grup
d'Educació Social i Revolucionària i secretari
de l'antimilitarista l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC) de Le
Havre, i acabà com a militant comunista. En aquestaèpoca vivia al número 40
del carrer Gustave-Cazavan de Le Havre. Jules Hippolyte Rathier
esdevingué un
conegut militant anarquista individualista del barri de la Montagne i
Sainte
Geneviève i del carrer Mouffetrd de París
(França), amb una estètica patriarcal
ben definida (cabells i barba llarga, sandàlies, etc.).
Més tard va ser un
representant característic de la bohèmia del
Barri Llatí parisenc. A finals
dels anys quaranta i principis dels cinquanta
freqüentà el local de la
Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy, sovint
acompanyat d'altres companys
(Lapin, Lefeuvre, etc.), amb la finalitat d'aconseguir exemplars de Le Libertaire que després
venien pels
carrers del barri parisenc d'Écoles. A
començament de la dècada dels cinquanta
s'acostà al grup anarquista «Louise
Michel» i col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. En 1952 va ser
hospitalitzat a Limeil-Brévannes (Illa de França,
França), però va fugir dels
sanatoris. Jules Rathier va morir el 12 de gener de 1960 a l'Hospital
Broca del XIII Districte de París (França) i
deixà el seu
cos a la Facultat de Medicina.
***
Fitxa
de la policia francesa d'Enrique Pereda López
-
Enrique Pereda
López: El 14 de setembre de 1898 neix
a Puentedey (Merindad de Valdeporres, Burgos, Castella,
Espanya) l'anarquista Enrique Pereda López. Sos pares,
llauradors, es
deien Carlos Pereda Rodríguez i
Victoria López Martínez. Per les seves activitats
es va veure obligat
a refugiar-se a
França, arribant en 5 de novembre de 1918 a
Point-Saint-Esprit (Llenguadoc,
Occitània). El desembre de 1919 retornà a la
Península i l'agost de 1923 de
bell nou a Point-Saint-Esprit, on treballà com a obrer
vidrier a l'empresa
Pinatel d'aquesta localitat. Estava subscrit al periòdic
anarquista parisenc Accion
(1925-1927), que va ser prohibit
per les autoritats franceses el 31 de desembre de 1927. A
començament de la
dècada dels trenta treballà de xofer de taxi.
Mantingué una gran
correspondència i les autoritats el definiren com a«perillós propagandista»
entre els espanyols de la zona i fou inscrit en el «Carnet
B» dels
antimilitaristes. Cunyat de l'anarquista Urbano Bustamante, fou pare de
dos
infants nascuts en 1925 i 1927. En el registre d'anarquistes de 1935
del
departament de Gard (Llenguadoc, Occitània) figurava com a«propagandista
perillós» a vigilar, però la policia
assenyalà que havia reduït les seves
activitats. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de novembre de 1983
-
Manuel Colomina Llena:
El 14 de setembre de
1899 neix a Peralta de la Sal,
actualment pertanyent a Peralta i Calassanç (Llitera, Franja
de
Ponent), l'anarcosindicalista
Manuel Colomina Llena –el
primer llinatge citat sovint erròniament de diferents
maneres (Colominas,Corominas,
etc.). Sos pares es deien José Colomina Blanc, llaurador,
i María
Llena Buil.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al seu poble natal, a
Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) i a Barcelona (Catalunya).
Exiliat, formà
part de la Regional de Provença de la CNT. Manuel Colomina
Llena
va morir el 10
d'octubre de 1983 al Centre de Geriatria«Beauséjour» d'Ieras
(Provença, Occitània), on vivia,
i
deixà el seu cos a la
medicina.
***
Dimitar Balkhov
- Dimitar Balkhov: El 14 de setembre de 1902 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc).
***
Joan
Subinyà Heras
- Joan Subinyà Heras:
El 14 de setembre de 1910 neix a Tordera (Maresme, Catalunya)
el militant
anarquista i
resistent antifranquista Joan Subinyà Heras, citat de
diferents maneres (Fabián
Subiña, Juan Subiña,Juan
Jubiña, etc.) i que va fer servir el
pseudònim de Jesús Rodríguez
Pérez.
Sos
pares es deien Josep Subinyà i Engràcia Heras.
Llaurador de professió, milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT).
S'integrà en la guerrilla
llibertària antifranquista que des de França
actuava a Catalunya. El 21 de març
de 1950 una patrulla de la Guàrdia Civil, integrada per
Joaquim Gelabert Agustí
i Emilio García Fandiño, detingué a la
carretera de Canya a Sant Pau de
Segúries (Ripollès, Catalunya), dos individus que
portaven salconduits fronterers
i van ser portats al post. Quan es disposaven a escorcollar els
retinguts, els
dos homes obriren foc i feriren mortalment els dos números i
el sentinella
Miguel López Sánchez i fugiren, abandonant les
seves bosses amb la documentació
falsa que portaven, un mapa de la zona i 3.000 pessetes. El 22 de
març la
Guàrdia Civil i la Policia Armada, ajudats de cans, van fer
una batuda per la
Vall del Bac (Vall de Bianya, Garrotxa, Catalunya), senseèxit. L'endemà van
ser localitzats a Sant Miquel de Pera. Joan Subinyà Heras,
que portava la
documentació falsa a nom de Jesús
Rodríguez Pérez, i Pere
Vergés
Valverde (Castellanot), que portava la
documentació a nom de Tomás
Porta Inglada, van ser abatuts el 23 de març de
1950 a Sant Miquel de Pera
(Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya).
***
Necrològica
de José Conde Blanco apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de juliol de 1978
- José Conde Blanco:
El 14 de setembre de 1912 neix a Camariñas (La
Corunya,
Galícia)
l'anarcosindicalista José Conde Blanco.
Sos pares es deien José Conde Ameal,
pescador, i Luisa Blanco Ramos. Des de molt jove
milità en les Joventuts Llibertàries. Quan el cop
militar feixista de juliol de
1936 era el tresorer de la Federació Local de
Camariñas de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), però l'aixecament el va
sorprendre a la Corunya. En
1937 va ser mobilitzat en l'exèrcit franquista,
però aconseguir desertar al
front de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya) i passar a
zona republicana,
integrant-se com a soldat en la Infanteria de Marina de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola, on va romandre tot el conflicte
bèl·lic. En 1939, amb
el triomf franquista, pogué embarcar-se a Cartagena
(Múrcia, Espanya) cap al
nord d'Àfrica. Integrat en la III Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE),
va ser enviat a fer feia al Sàhara. Evadit,
després de tres temptatives
fracassades, arribà a Casablanca (Marroc).
Després del desembarcament aliat al
nord d'Àfrica, milità en la CNT de l'exili. En
1964, amb el suport de l'ONU,
s'establí a Bèlgica, on continuà
militant en el Nucli de CNT de Brussel·les. En
aquests anys col·laborà en el butlletíMujeres
Libres. José Conde Blanco va morir el 8 d'abril de
1978 a
Brussel·les (Bèlgica)
per problemes cardíacs.
***
Pedro
Peralta García
- Pedro Peralta
García: El 14 de setembre de
1923 neix a Sant Corneli
(Cercs, Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Pedro Peralta García. Fill d'una
família llibertària, sos pares (Manuel
Peralta Bernal, miner, i Bienvenida García Pérez)
i sos germans i germanes
militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Encara adolescent, fou
testimoni de la col·lectivització de les mines de
Fígols i de la col·lectivitat
d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), poble natal de sa mare,
durant la Revolució
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, son pare
s'exilià a França. Des
de 1945 ell milità en la CNT clandestina de
Berga-Fígols (Berguedà, Catalunya),
que feia servir com a tapadora el «Club Deportivo de Las
Minas». En 1948, fugint
de la repressió, passà a França
juntament amb sos germans i s'instal·là a La
Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità en
la Federació Local de la CNT,
en les Joventuts Llibertàries i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
1949 ocupà el càrrec de comptador del
Comitè de la Federació Local de La Grand
Comba de la CNT. En 1957 es traslladà a Versalles (Illa de
França, França) i
posteriorment a París (França). A la capital
francesa, a més de conèixer sa
futura companya Amelia Marcellán Martínez,
milità en la CNT de l'exili i
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries (Cenit, CNT, Combat
Syndicaliste, etc.). Durant els
anys setanta va ser nomenat en diverses ocasions membre del
Comitè de Gestió
del local del número 33 del carrer des Vignoles del XX
Districte de París. Amb
D. Fuentes, representà la Zona Nord del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en
el Comitè de Gestió del local de Vignoles creat
el 25 de setembre de 1970. Un
cop jubilat s'instal·là a Perpinyà, on
continuà militant en la CNT i assistint
a les reunions del «Grup Puig Antich» de la
Federació Anarquista (FA). En 2004
el Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny edità les
seves memòries
sota el títol Minas de
Fígols. Una
historia de la Revolución social. El seu testimoni va ser
recollit en el
documental d'Antonio J. García de Quirós
Rodríguez Memoria
Viva (2014).
Pedro Peralta García va morir el 29 de desembre de 2014 al
Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord).
***
- Yves Peyraut: El 14 de setembre de 1934 neix a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Raymond Peyraut, també conegut com Yvo Pero i que va fer servir diversos pseudònims (Studento,Yves Rochefort, etc.). Sos pares es deien Jean Marie François Peyraut, electricista ajustador ferroviari, i Andrée Henriette Penot, empleada municipal. Entre 1954 i 1969 visqué a Bordeus (Aquitània, Occitània). Realitzà estudis de física i, després de llicenciar-se en ciències a la Facultat de Ciències de la Universitat de Bordeus en 1962, en 1964 es diplomà en l'Institut d'Administració d'Empreses (IAE). Entre 1964 i 1965 va ser responsable del laboratori de qualitat de l'empresa tèxtil Saint-Joseph de Gradignan (Aquitània, Occitània) i entre 1970 i 1980 enginyer tèxtil de l'empresa Devanlay de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En 1953 s'adherí la Federació Anarquista (FA), al grup de les Joventuts Llibertàries i al grup «Sébastien Faure». Va fer costat els companys espanyols de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), l'escola «Francisco Ferrer» de Bordeus i el moviment d'objectors i d'insubmisos durant la guerra d'Algèria. Com a esperantista, el gener de 1953 s'integrà en la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que presidí entre 1984 i 2001, i el març de 1977 en la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). En 1981 participà a Basilea (Basilea, Suïssa) en el Congrés de la SAT-Amikaro i aquest mateix any va ser un dels fundadors de Radio Libertaire, destacant especialment en el procés negociador amb les autoritats i fent programes esperantistes. En els anys vuitanta va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste i participà en la refundació del Sindicat d'Educació de la Regió Parisenca. Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon», de la Lliga dels Drets de l'Home, de l'«ÉcoleÉmancipée» i del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània). Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou un dels coorganitzadors i coordinador de «Mai 2000 de la CNT». Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo, responsable de Les Temps Maudits i director de Classes en Luttes. A més de les citades, col·laborà en altre publicacions, com ara Bulletin de la CRIFA, Le Courrier de l'Éducation Libertaire, Espoir, Jeunes Libertaires, Le Lien Anarchiste, Le Monde Libertaire, etc. És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique ....(1990), Propriété,égalité, les deux «mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. L'última etapa de sa vida residí a Yvry-sur-Seine (Illa de França, França) Sa companya fou Berthe Rachenberg, de qui es va divorciar. Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a l'Hospital de Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França) i les seves cendres van ser escampades el 15 de gener davant l'estàtua de Jean-Baptiste Clément al costat del «Mur dels Federats» del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
Jules-César Rozental
- Jules-César Rozental: El 14 de setembre de 1903 mor a Bulgària el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental –també citat com Rosenthal. Havia nascut el 14 de juny de 1872 a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus). Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).
---
