Anarcoefemèrides del 10 de setembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de L'Idée Ouvrière
-
Surt L'Idée
Ouvrière:
El 10 de setembre de
1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari
anarquista L'Idée
Ouvrière. Journal hemdomadaire.
En fou responsable Émile Pouget, que va signar els
editorials del periòdic, L.
Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne.
Reivindicà un
sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme.
Trobem textos de
J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc.
Publicà en fulletó «Entre
paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40
números, l'últim el 9 de juny de
1888.
***
Portada del primer número d'El Revolucionario
-
Surt El
Revolucionario:
El 10 de setembre de
1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer
número del periòdic El
Revolucionario. Quincenario
anarquista-comunista acérrimo partidario de la
transformación social, por que
sólo de ella puede emanar la redención humana.
Portava els lemes «A cadascú
segons les seves fores, a cadascú segons les seves
necessitats» i «Un per a
tots, tots per a un». El responsable d'aquesta
publicació anarcocomunista fou
Sebastià Suñé i els articles anaven
sense signar. Prohibit per les autoritats,
només va publicar una altre número l'1 d'octubre
de 1891 i fou substituït al
mes següent per El Porvenir
Anarquista.
***
Capçalera de Línea de Fuego
-
Surt Línea
de Fuego:
El 10 de setembre de
1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el
diari
anarcosindicalista Línea de Fuego.
Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel.
Estava
editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la
Confederació
Nacional del Treball
(CNT) de València (País Valencià) i
n'eren
redactors Arsenio Olcina i R.
Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven
instal·lades en un autobús
que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de
José Albiol, Anielo,
Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino,
Antonio Edo, Gregorio
Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano
González, Rafael
Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael
Llopis,
Antonio Lurbes, Elías Manzanera,
Daniel Martín, Ramón Martín, Juan
Martínez
López, Juan Pérez, Ramón
Sánchez,
Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical,
criticà durament el
reformisme i el col·laboracionisme dels comitès
confederals dominants durant la
guerra civil. Tenia una secció literària on es
van
publicar històries
d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números,
l'últim el 10 de
febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros.
***
Jaume Bosch i Grassi, president adjunt de l'AMRE
- Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.
Naixements
Necrològica d'Auguste Spichiger publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 19 de juliol de 1919
-
Auguste
Spichiger: El 10 de setembre de 1842 neix a Nods (Berna,
Suïssa) –algunes fonts
citen erròniament altres localitats– l'anarquista
Auguste Spichiger. Sos pares
es deien Joseph Spichiger, sabater a Nods, i Susanne Hermann. Es
guanyava la vida
com a gravador rellotger especialitzat en guilloixar. En 1869, com a
resposta a
una vaga, fundà amb cinc companys (Ulysse Borel, Gaspard
Bovet, Frédéric
Graisier, Paul Humbert i James Philippin) un taller cooperatiu d'obrers
gravadors rellotgers a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa),
que durà fins a 1875. El
maig de 1869 participà en un míting a Le
Crêt-du-Locle, a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), celebrat després de
la primera visita de Mikhail Bakinin
al Jura, i signà una protesta contra la
intervenció de l'exèrcit en la vaga
dels paletes i manobres de Lausana (Vaud, Suïssa) aquell
mateix any. L'octubre
de 1870 va ser membre a La Chaux-de-Fonds del Comitè de la
Federació Romanda«col·lectivista» de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 12
de novembre de 1871 assistí com a delegat de Le Locle al
Congrés de Sonvilier
(Berna, Suïssa), el qual va presidir, on es va fundar la
Federació de Jura de
l'AIT, i fou membre regular del seu Comitè Federal. Amb
Antoine Huguenot, signà
el mandat de James Guillame i d'Adhémar
Schwitzguébel al Congrés de l'AIT de La
Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). També va
ser delegat als congressos de
l'AIT «antiautoritària» de setembre de
1873 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i
d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Amb son
germà major Jacob Spichiger
i dos obrers més, Fréderic Graisier i Albert
Nicolet, tots gravadors i
anarquistes, reconstruí en 1874 el taller de rellotgeria
cooperatiu a La
Chaux-de-Fonds, al número 14 del carrer Demoiselle,
però que no acabà de reeixir.
Sobre aquest tema, va publica un article en l'Almanach
du Peuple pour 1875 i també va
col·laborar en el Bulletin de la
Fédération Jurassienne
(1872-1878). Participà activament en les activitats de la
Federació Francesa de
l'AIT a Suïssa i distribuí el periòdic L'Avant-Garde,
a més d'editar les actes del procés contra aquest
periòdic i el seu redactor
Paul Brousse, celebrat l'abril de 1879. Fou l'editor de l'Almanach
du Peuple pour 1880. Boicotejat pels patrons i inscrit en
les seves llistes negres, emigrà a França i
posteriorment, entre 1887 i 1893,
als Estats Units. Instal·lat a Filadèlfia
(Pennsilvània, EUA), es relacionà amb
els grups anarquistes francesos. En 1889 el trobem a New Haven
(Massachusets,
EUA), on Élisée Reclus el va visitar. El desembre
de 1891 estava subscrit a Le
Réveil des Mineurs. De bell nou a
Suïssa, visqué a Biel (Berna, Suïssa) i a
La Chaux-de-Fonds. A partir de 1906
col·labora en La Voix du Peuple de Lausana i
després en Almanach du Travailleur
pour 1911. Molt proper a James Guillaume,
restà força polèmic amb altres
destacats militants com ara Jean-Louis Pindy. En
1912 partí cap a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus;
actual Rússia), on restà un any.
De bell nou a Suïssa, publicà el fullet Le
Parti pettavelliste (1913), recull d'articles publicats entre
1911 i 1912
en La Voix du Peuple on
criticà els
socialistes seguidors del pastor Paul Pettavel (Ernest-Paul Graber i
Charles
Naine) pels seus «pietisme» i parlamentarisme. Quan
esclatà la Gran Guerra, va
fer costat amb altres companys (Georges-Henri Herzig, Louis Pindy, Jean
Wintsch, etc.) la «Unió Sagrada».
L'última part de sa vida la passà a
Untersteckholz
(Berna, Suïssa), població natal de son pare.
Malalt, l'1 de juny de 1919 marxà
cap a Lió, on finà poc després.
Auguste Spichiger va morir el 29 de juny de
1919 al VII Districte de Lió (Forez, Arpitània).
Segons algunes fonts, va ser
el pare biològic de la futura dirigent comunista Suzanne
Depollier (Suzanne Girault).
***
Notícia de la detenció de Brutus Mercereau publicada en el diari parisenc Le Matin del 27 de març de 1923
-
Brutus Mercereau:
El 10 de setembre de 1880 neix al VII Districte de París
(França) el dibuixant,
escriptor, dramaturg i propagandista anarquista i sindicalista Brutus
Emmanuel
Mercereau. Era el fill primogènit, d'una família
de set infants, d'Hector
Pierre Mercereau, professor de matemàtiques i
després doctor en medicina, i de
Marie Charlotte Lacour, llevadora. Col·laborà en
gran nombre de publicacions
llibertàries i va ser especialment actiu abans de la Gran
Guerra, col·laborant
sobretot en La Bataille Syndicaliste
(1911-1915). Entre 1914 i 1919 va estar mobilitzat. El 6 de gener de
1916 es
casà al XI Districte de París amb Julienne
Caroline Baunier; aleshores treballava
d'empleat d'ajuntament i viva al número 41 del carrer
Sedaine. Durant el
període d'entreguerres col·laborà en
diferents publicacions, com ara La Bataille,L'Ennemi du Peuple Esclave, Germinal,L'Insurgé, Le
Libertaire, Le
Réfractaire,La Revue Anarchiste, Le
Semeur de Normandie, La Vache
Enragée, La Voix
Libertaire. També va escriure narracions curtes i
contes (L'attentat, Un
bon dieu, La farce macabre,Katia, Un
pauvre amour, Le puits,La question, Le
rat, Tosiko, petite fille
japonaise, etc.), que sortiren per lliuraments en les
publicacions
periòdiques. També va escriure peces
dramàtiques i era membre de la Societat
d'Autors i Compositors Dramàtics i estava afiliat a la
Federació Unitària de
l'Espectacle de la Confederació General del Treball (CGT).
El 2 de març de 1923
publicà en Le Libertaire
l'article«Pour Germaine Berton. Faisons-la connâitre et
aimer» i per a aquest article va
ser detingut als seu domicili, al número 11 de carrer Ulm,
el 25 de març,
juntament amb el gerent de la publicació Charles Chauvin,
per una denúncia de
Léon Daudet de l'«Action
Française», a qui Mercereau havia qualificat de«mâchemerde» (menjamerda), i inculpats
ambdós per «apologia de la
violència»,
essent empresonats a la presó parisenca de La
Santé sense llibertat
provisional. La seva detenció es va produir el mateix dia de
l'estrena al
Théâtre Confédéral de la
Grange-aux-Belles de la peça teatral antimilitarista
en tres actes, escrita per ell i André Letourneur (Le Tourneur), Claude
Voinet,
i no va poder assistir-hi. El 25 d'abril de 1923 van ser jutjats pel XI
Tribunal Correccional i, malgrat la defensa del prestigiós
advocat Henry Torrès,
van ser condemnats tots dos a sis setmanes de presó i a 50
francs de multa; va
ser alliberat al principis de maig de 1923. A començament de
1924 va ser
animador d'un grup musical llibertari. L'agost de 1927 signà
una crida per a la
revisió del judici dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. Després de la II Guerra Mundial el seu nom
desapareix de la premsa
revolucionària. En 1962 la revista anarcosindicalista Espoir publicà el text seu«Un pauvre», però no sabem siés un text
anterior o escrit per a aquesta publicació. Desconeixem la
data i el lloc de la
seva defunció.
***
Necrològica de Josep Comellas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 d'abril de 1977
-
Josep Comellas: El
10 de setembre de 1891 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Josep Comellas –el primer llinatge a vegades citat com Comella. Un cop acabà l'escola
primària començà a treballar als
camps. Ben aviat va aconseguí una important cultura
autodidacta i s'adherí al
moviment llibertari. El març de 1934 fou un dels
organitzadors de l'Escola Racionalista
d'Alguaire. Durant la Revolució fou un dels fundadors de la
col·lectivitat
agrícola local. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Després de
la II Guerra Mundial milità en el Federació Local
de Trebres (Llenguadoc,
Occitània) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Secció Local
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta localitat.
Malalt, Josep
Comellas va morir el 16 d'abril de 1976 a Saint Feliu d'Avall
(Rosselló,
Catalunya Nord).
***
Josep
Farràs Puigmartí
- Josep Farràs
Puigmartí: El 10 de setembre de
1893 neix a Monistrol de Calders (Moianès, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Farràs Puigmartí. Sos
pares es deien Fèlix
Farràs i Carme Puigmartí. Contramestre d'una
fàbrica tèxtil de Manresa (Bages,
Catalunya), milità en Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC) i en el Sindicat
de Contramestres de Manresa de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), del
qual fou secretari. També formà part de la
Societat Coral Sant Josep. Denunciat
per una venjança personal per motius laborals, va ser
capturat pels feixistes i
el 29 de maig de 1939 traslladat de la presó de Manresa a la
Presó Model de
Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 5 de juny de 1939, va ser
condemnat a
mort per «rebel·lió militar».
Josep Farràs Puigmartí va ser afusellat el 19
d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya) i
fou enterrat al Fossar de la Pedrera. Era cosí d'Enric
Pérez i Farràs, assessor
militar de Buenaventura Durruti Domínguez.
***
- Domenico
Ragazzini: El 10 de setembre de 1899 neix a
Forlì (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista
Domenico Ragazzini, conegut sota diversos pseudònims (Mingò, Moro,Domenico Mengone, Domenico
Mengoni, Lumanti,
etc.). Sos pares es deien Giovanni Ragazzini i Colomba Spada. Fill
d'una
família seguidora de Giuseppe Mazzini, quan era molt jove
esdevingué també
republicà i amb 14 anys participà activament en
la «Setmana Roja», del 7 al 14
de juny de 1914. Poc després es decantà cap
l'anarquisme i defensà aquestes
idees fins i tot arribant a la confrontació
física. Segons algunes fonts,
durant la Gran Guerra desertà i quan tenia uns vint anys
pogué lliurar-se d'una
condemna a mort infligida pels feixistes. En 1923 demanà i
obtingué passaport
per emigrar a l'Argentina. Després de 10 mesos per
Gènova (Ligúria, Itàlia),
declarà a la policia que havia renunciat a embarcar-se per
manca dels diners
necessaris per a comprar el bitllet cap a Buenos Aires. L'agost de 1924
passà a
França, establint-se primer a Modâna (Roine-Alps,
Arpitània) i després a
Marsella (Provença, Occitània), on
treballà d'estibador al port. Participà en
activitats antifeixistes, sota el nom de Moro
i de Domenico Mengone o Mengoni. En 1931 la policia italiana
aconseguí assabentar-se de la seva vertadera identitat arran
d'unes
investigacions seguides després de descobrir cartes seves
enviades des de
França que contenien comentaris desfavorables sobre el
feixisme durant
l'escorcoll de la casa de sa germana Iolanda resident a
Forlì. En aquesta època,
qualificat com a «comunista», estava inscrit en el
registre de la policia de
fronteres i en el butlletí de persones a detenir, i, segons
les autoritats,
estava relacionat amb «perillosos anarquistes», com
ara Ugo Boccardi. També freqüentà
el comunista Luigi Longo. Passà clandestinament a
Itàlia en missions de caràcter
antifeixista com a mínim en dues ocasions. Segons algunes
fonts, es va veure
involucrat en un intent d'atemptat, que mai no es
materialitzà, contra Benito Mussolini
i altres membres destacats del règim feixista. A partir de
1936 participà
activament en el suport de la Revolució espanyola,
especialment fent costat els
companys que hi partiren com a voluntaris. En 1943, en plena II Guerra
Mundial,
demanà al consolat italià la
repatriació i el 19 de març d'aquell any
passà la
frontera. Detingut immediatament, va ser portat a Forlì on
se li va amonestar
formalment per les seves activitats subversives a l'estranger. El 6
d'octubre
de 1945 es casà amb Pierina Gambi, qui morí
l'abril de 1949. Després de la II
Guerra Mundial participà activament en la
reorganització del moviment
anarquista a Forlì. Acostumat a la independència,
molt preocupat per la pèrdua
de la seva força física i malalt del cor,
Domenico Ragazzini se suïcidà el 15
de desembre de 1975 a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia), saltant per la finestra
del bany de l'hospital on es trobava hospitalitzat des de feia un
temps. Els
companys van veure clarament que no havia triat un dia i una forma
qualsevol per
a acabar amb sa vida, sinó la data de l'aniversari de
l'assassinat de Giuseppe
Pinelli. Cal no confondre'l amb el sabater comunista Domenico
Ragazzini, nascut
el 31 de març de 1891 a Brisighella
(Emília-Romanya, Itàlia), que lluità
com a
milicià a la guerra d'Espanya.
***
Alfredo Errandonea
- Alfredo
Errandonea: El 10
de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el
sociòleg,
escriptor, periodista, professor universitari i
intel·lectual anarquista
Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va
ser un compromès
advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des
de l'adolescència,
a mitjans dels anys cinquanta començà a militar
en el moviment estudiantil,
primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i
després en la
Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU),
com a secretari de
Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil
formà part de les Agrupacions
Reforma Universitària (ARU), integrada per militants
anarquistes. A finals de
1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri,
Ermácora Cressati, Wellington
Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto
Franano,
Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la
finalitat de posicionar-se
sobre la formació d'una federació anarquista, que
donaria lloc mesos després a
la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana
(FAU), organització de la qual
va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de
la FEUU i
aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga
per la
Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el
moviment estudiantil amb el
govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any
següent. En
1959 va ser elegit membre de la primera delegació
estudiantil al Consell
Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge,
Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio
Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes
i el grup optà per altres
camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la
Convenció
Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en
aquesta
organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto,
publicà la revista Tarea,
editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967
realitzà el
doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de
Ciències Socials
(FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai
s'exilià a
Buenos Aires (Argentina), on realitzà una
importantíssima tasca docent.
Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la
Facultat
de Ciències Socials de la Universitat de la
República (Uruguai). Va ser
professor titular de Metodologia de la Investigació Social
de la Facultat de
Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani
de la Universitat de
Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista
Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios
Internacionales,
revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del
periòdic La República
i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural.
L'agost de 1985
participà a Montevideo en l'«Encuentro"Alternativas en América
Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30
aniversario». Col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Comunidad,Cuadernos de Marcha, Utopía,
etc. En els seus últims anys
participà en la «Xarxa de Cultura
Llibertària». És autor de Sindicato
y
sociedad en el Uruguay (1969), Participación
y socialización gremial e
inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos
veinte años
y los movimientos universitarios en América Latina (1970)Explotación y
dominación (1972), Curso de
Sociología (1975), Política
económica
y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos
de la política
monetarista (1984), Uruguay,
subordinación y dependencia (1985), Los
cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987,
amb Daniel R. García
Delgado), Sociología de la dominación (1988
i 1989), Política de
salud en la transición democrática: Uruguay (1988),Los actores sociales
para un proceso alternativo de desarrollo económico y social
del Uruguay (1989),Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las
cooperativas en el
Uruguay (1992), ¿Cómo
somos los uruguayos? (1993, amb altres), La
sociedad contra la política (1993, amb altres), La
nueva Facultad de
Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994),El sistema político
uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada.
Hacia otro modelo de
Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va
morir l'11
d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies
després al
Cementeri Central de la capital.
Defuncions
Karl Eduard Nobiling
- Karl Eduard Nobiling:El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.
***
Marc
Druard
- Marc Druard: El
10 de setembre de 1907 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França) el
propagandista
anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Havia nascut el 12 de
febrer de 1854 a Guise (Picardia, França). Sos pares es
deien
Jean
Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan
era
molt jove
començà a treballar a
la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya,
Félicie
Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb
qui tingué cinc
fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves
idees i,
segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar«A baix
la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia».
Inscrit en la
llista negra dels patrons, no trobà feina.
Abandonà sa companya malalta i,
després de deixar els fills en una institució de
caritat, emigrar a Bèlgica amb
la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier).
Treballà a la foneria
de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les,
Flandes) i freqüentà els
grups anarquistes de la regió de Brussel·les.
Expulsat de Bèlgica, el març de
1889 retornà a França i troba feina com a obrer
modelista a la fàbrica «Brichet»
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller,
fou un dels
principals propagandistes anarquistes de la regió. En
aquesta època sembla que
tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26
de juliol de 1891 va
ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament
amb Auguste
Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió
preparatòria per
activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver
amagat al
seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els
atemptats comesos el
juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el
domicili
d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per
l'Audiència de les
Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot,
Eugène Bigel i
Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a
dures
penes de presó. No obstant això, segons l'informe
policíac, ell tingué la idea
d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una
conferència de l'anarquista Jean-Baptiste
Clément, la qual va lliurar a Henry
Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser
víctima d'una conxorxa
policíaca. Acomiadat de la fàbrica«Brichet», trobà nova feina en un taller
de
ferreteria, però el març de 1892 va ser
també engegat. Vidu, es traslladà al
Nord i després a París, on s'ajuntà
amb una criada jove anomenada Cotis. Marc
Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili
d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França).
***
Foto policíaca de Joaquim Penina Sucarrats
-
Joaquim Penina
Sucarrats: El 10 de setembre de 1930 és
afusellat a Rosario (Santa Fe, Argentina)
l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. Havia
nascut l'1 de
maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– a Gironella
(Berguedà, Catalunya). De
formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni
bevia i es declarava
anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la
vida fent feina de paleta i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al costat de Josep Viladomiu
Viñoles i Prudenci Pey Xandri. Cap al 1923, fugint del
servei militar,
s'exilià a Amèrica
amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i
s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina),
on visqué col·locant rajoles i venen llibres i
diaris anarquistes, integrant-se
en la «Guilda de Amigos del Libro».
S'afilià a la Federació Obrera Local
Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació
Obrera Regional
Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya
internacional en
suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti, va
ser detingut per distribuir
Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)
***
Francisco
Iturralde Cabeza de Vaca
- Francisco
Iturralde: El 10 de setembre de 1936 és
assassinat a Ferrol (la Corunya,
Galícia) el mestre racionalista, matemàtic i
militant anarquista i anarcosindicalista
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca.
Havia nascut el 22 de
novembre de 1896 a Valladolid (Castella, Espanya) en una
família acomodada. Son
pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa
mare María Zenaida
Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de
medicina, abandonà
els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina
Ochotorena. Preparà
oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les
aprovà. L'octubre de 1920 va
ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i
exercí l'ofici a
diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya
(1923-1924), Las Palmas de
Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué
un actiu militant
anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra
(Galícia), on milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra,
Galícia).
En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio
Comesaña Prado, fundà l'Ateneu
Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu
domicili va ser
escorcollat per les autoritats. La seva
col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener
de 1933 fos
expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de
Telègrafs, però no
de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat
forçosament a Ferrol (la
Corunya, Galícia) com a mecànic interí
de les oficines de telègrafs.
Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra,
deixà de
col·laborar en Revolución.
Acabat
d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de
crear una escola racionalista
al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual
carrer Magdalena. L'Escola
Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa
companya impartí les
classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà
amb el suport de la
CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de
1933, i del
sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la
dirigí oficialment, a més
destacats militants i intel·lectual d'aleshores
(Ramón Rego Freire, José Merlán
Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó
Martínez, Álvaro Paradela Criado,
Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio
Sanz, etc.).
Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors
anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de
Ferrol,
que proporcionà a l'escola diners i suport material, a
més de canalitzar
l'activitat administrativa i burocràtica generada.
També en 1933 creà, amb
Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del
Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser
detingut per haver participat
en una reunió sindical il·legal a Neda (la
Corunya, Galícia) i també el
novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes
anterior.
Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que
mantingué entre
1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i
existència de la divinitat»–,
durant els anys republicans va fer mítings arreu de
Galícia. També tingué una
bona reputació com a matemàtic i mantenia
correspondència amb l'eminent Julio
Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo
y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de
divulgació científica.
En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per
discrepàncies amb
l'orientació i la qüestió
econòmica i es lliurà al projecte de
creació d'una
Universitat Popular («Universitat
Proletària»), iniciativa que va ser frustrada
pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la
repressió, d'antuvi
s'amagà a les localitats de la Corunya de
Jubia-Narón i As Somozas, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó
d'Escollera de Ferrol.
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal
militar i,
sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre
de 1936
al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i
enterrat allà mateix. Marina
Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)
---
