Anarcoefemèrides del 5 de setembre
Esdeveniments
Portada del primer número de Federación de Trabajadores
-
Surt Federación
de Trabajadores:
El 5 de
setembre de 1885 surt a Montevideo (Uruguai) el primer
número del periòdic Federación
de Trabajadores. Semanario
Anárquico-Colectivista. Fou el portaveu de la
Federació de Treballadors de
la Regió Uruguaiana (FTRU). El responsable editorial va ser
el sabater
anarquista català Sacaries Rabassa (Zacarías
Rabassa), membre de la Federació Regional
Espanyola de l'Associació
Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) que havia emigrat a l'Uruguai
en els
anys vuitanta. Mantenia una estreta col·laboració
amb els moviments anarcocol·lectivistes
ibèric, italià i francès i va
reproduir articles de les seves publicacions (Bandera
Social, Los Desheredados,L'Alarme,
etc.). Distribuí a l'Uruguai el setmanari
anarcocol·lectivista madrileny Bandera
Social. Tractà temes sindicals
del seu país i de l'estranger i aspectes«doctrinals». Publicà per lliuraments
una traducció del text de Piotr Kropotkin «A los
jóvenes». Els articles,
generalment, es publicaren sense signar. En sortiren 13
números, l'últim el 21
de novembre de 1885. Posteriorment Zacarías Rabassa es
passà a l'anarquisme
comunista a Buenos Aires (Argentina).
***
El cadàver de Bravo Portillo a la Casa dels Socors del passeig de Gràcia
- Assassinat de Manuel Bravo Portillo: El 5 de setembre de 1919 a Barcelona (Catalunya) és assassinat per un escamot anarcosindicalista l'excomissari de policia, organitzador dels atemptats contra els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), figura clau de la lluita de l'Estat contra l'anarquisme, Manuel Bravo Portillo (o Brabo Portillo). Havia nascut en 1876 a l'illa de Guam (Les Mariannes, Micronèsia) i va viure a Filipines amb son pare, militar de professió. Va combatre els independentistes filipins a Cavite (1896) i va ser ascendit a tinent. Repatriat a la metròpoli per malaltia en 1897, va ingressar en el Ministeri d'Hisenda. Es va casar amb Remedios Montero, filla de militar. En 1908 va ingressar en l'acabat de crear Cos de Policia i va ascendir en un any a inspector en cap. Destinat a Barcelona a partir de 1909, es va mostrar contundent durant els fets de la Setmana Tràgica, i va ser condecorat i ascendit a comissari –el més jove d'Espanya. En aquestaèpoca ja va crear una xarxa de confidents amb la qual vigilava els cercles anarquistes i la delinqüència comú. Durant la Gran Guerra treballà per l'espionatge alemany a canvi de grans sumes de diners, organitzant un tràfic il·legal d'emigrants, realitzant negocis amb els baixos fons, etc. En 1918, amb el suport de la burgesia catalana, se li dóna el comandament de la Brigada Especial i declara la guerra als anarcosindicalistes (provocadors als mítings, bombes als locals sindicalistes per provocar-ne la clausura, detencions...), alhora que es dedica a negocis personals (estraperlo, espionatge, extorsió...). En aquest mateix 1918 participà en l'organització de l'assassinat de l'industrial Josep Albert Barret i Moner, que fabricava material de guerra per als aliats. Fou denunciat, amb proves concloents, per l'anarcosindicalista Ángel Pestaña des de les pàgines deSolidaridad Obrera i fou processat, condemnat, destituït i empresonat el juliol de 1918; però, alliberat després de tres mesos, va continuar al servei del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch organitzant atemptats contra els sindicalistes de la CNT. Fou assassinat per un grup d'anarcosindicalistes radicals, encapçalat per Progreso Ródenas, en represàlia per l'assassinat de Pau Sabater i Lliró, president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, del 18 de juliol de 1919. Quan a migdia es va saber que l'havien assassinat va haver festa grossa als barris obrers de Barcelona; la policia només va trobar al lloc de l'assassinat una gorra, nova, i cap barreteria la va voler reconèixer. Però la banda que havia organitzat Bravo Portillo no es va dissoldre, sinó que va actuar amb un nou cap, el baró de Köening.
Assassinat de Manuel Bravo Portillo (5 de setembre de 1919)
***
Cartell
de l'acte
-
Míting per Sacco
i Vanzetti: El 5 de setembre de 1926 se celebren a
Tucumán (Tucumán, Argentina)
dos mítings de protesta per la llibertat dels militants
anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, condemnats a mort
als Estats
Units. Els actes van estar organitzats per l'Agrupació
Llibertària d'Obrers
Gastronòmics i la Federació Obrera Local de
Tucumán de l'anarcosindicalista
Federació Regional Obrera Argentina (FORA). El primer
míting es realitzà al
matí a la plaça Independència i el
segon a la tarda a la plaça Lamadrid de
Tucumán.
Naixements
Notícia sobre Honoré Scajola apareguda en el periòdic parisenc L'Anarchie del 15 de març de 1906
-
Honoré Scajola: El
5 de setembre de 1864 neix a Toló (Provença,
Occitània) l'anarquista i
antimilitarista Joseph Honoré Bertin Scajola. Sos pares,
emigrants italians, es
deien Joseph Pierre Étienne Scajola, paleta, i Marguerite
Louise Martino. Es
guanyava la vida com a obrer al taller de torpedes de l'Arsenal de la
Marina
Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló i vivia
a l'Impasse
Olivier del barri del Temple d'aquesta ciutat. Participà
activament en les
reunions obertes del Sindicat de l'Arsenal de la Marina Nacional de
Toló.
Segons el llistat requisat el 7 d'octubre de 1905 en un escorcoll del
domicili
de l'anarquista Victor Busquère era membre de
l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). El gener de 1906 fou un dels 31 signataris de la
Secció
de Toló de l'AIA del cartell Conscrits,
on es feia una crida als soldats
a deposar les armes, fet pel qual va ser fitxat per la policia com a
propagandista anarquista antimilitarista. El març de 1906
fou tresorer del grup
abstencionista que s'acabava de crear. Juntament amb la
família Augery, Ernest
Girault, Jean Goldsky, Émilie Lamotte, André
Lorulot, Félix Malterre, Victorine
Triboulet i altres, fou un dels fundadors, l'octubre de 1906, de la
colònia
comunista-anarquista de Saint-Germain-en-Laye (Illa de
França, França) i de la
Impremta Anarquista allà establerta on s'editava el
periòdic L'Anarchie.
En aquesta colònia es dedicà especialment a les
feines a la granja. En 1906 fou
un dels responsables de La Pensée
Libre
de Toló i col·laborà en La
Révolte d'Alger (Algèria), on es
mostrà
partidari de l'amor lliure. En 1908 era un dels responsables del
Sindicat
d'Obrers del Port. Entre 1912 i 1913 col·laborà
en Les Temps Nouveaux.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Jean Cros (8 de març de 1894)
-
Jean Cros:El 5
de setembre de 1874 neix a Mégrin
(Masamet, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean Cros. Era
el fill primogènit
d'Augustin Cros, sastre, i de Rose Assemat, domèstica.
Sastre com son pare,
s'establí a París (França), on a
principis de 1894 vivia al número 6 del carrer
Feutrier; poc després es traslladà al
número 11 del carrer Trois Frères. El 7
de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17
anarquistes –Michel
Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot,
Auguste Bordes, François
Clidière, Jules-Paul Clouard, Edouard Degernier, Joseph
Decker, Alfred Grugeau
Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît
Morel, Camille Mermin,
Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel),
Charles Vallès–, en una operació
policíaca molt violenta orquestrada pel
comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada
d'Investigació
Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista
Louis Duprat, aleshores fugit
a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de
París, lloc de reunió
del moviment llibertari. L'escorcoll de casa seva, al número
11 del carrer
Trois Frères, on vivia amb Louis Marty, no donà
cap resultat. L'11 de març va
ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser
sobresegut.
L'1 de febrer de 1899 es casà a Masamet (Llenguadoc,
Occitània) amb Rose-Marguerite
Lapeyre. En aquesta època vivia a casa dels pares a
Négrin. Jean Cros va morir
el 25 de gener de 1960 al seu domicili de Castres (Llenguadoc,
Occitània).
***
Arnaldo Cavallazzi (ca. 1907)
- Arnaldo Cavallazzi:
El 5 de setembre de 1878 neix a
Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf
anarquista, sindicalista i
resistent antifeixista Arnaldo Cavallazzi. Sos pares es deien Raffaele
Cavallazzi, destacat tipògraf anarquista, i Maria Contoli,
filla d'una família
d'intel·lectuals (mossens, historiadors, escriptors, etc.)
molt coneguda. Ben
aviat, seguint les passes de son pare, s'integrà en el
moviment anarquista del
seu poble, com també farà son germà
petit Ribelle. Freqüentà l'Escola
Tècnica
de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i
adquirí una formació política
autodidacta
mitjançant la lectura de llibres i periòdics
llibertaris. El 18 de març de 1897
s'enrolà voluntari en l'exèrcit i va ser enviat
al 78 Regiment d'Infanteria,
aconseguint el grau de caporal major i llicenciant-se el 13 de setembre
de
1899. De bell nou a Castel Bolognese obrí la Tipografia
Cavallazzi, que serà
gestionada per diversos membres de sa família en els anys
següents. També
començà la seva activitat política,
arribant a ser un dels anarquistes més
destacats de la seva generació, mantenint
correspondència amb el moviment
anarquista d'arreu Romanya. Fou corresponsal dels periòdics Combattiamo, de Gènova
(Ligúria, Itàlia),
i L'Agitazione, d'Ancona (Marques,
Itàlia), i rebia periòdics, fullets, circulars i
impresos anarquistes de la
resta d'Itàlia i de l'estranger. En 1900
participà en totes les reunions
clandestines organitzades pel moviment anarquista local i en les
organitzades per
la Lliga dels Partits Populars (LPP). Cap a finals de 1900, arran del
clima
repressiu desencadenat a conseqüència del magnicidi
de Gaetano Bresci en la
persona del rei Humbert I d'Itàlia, va ser encausat, amb son
pare i la resta de
militants del Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, pel
delicte
d'«associació sediciosa». El 4 de
desembre de 1900 va ser jutjat pel Tribunal
de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i absolt, com
la resta de companys, per
manca de proves. El 24 de novembre de 1901 edità en la seva
impremta el pamfletFoglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de
Propaganda
socialista-anarquista). En els anys posteriors patí algunes
denúncies i
processos. Durant la nit del
22 d'octubre de 1905 fou
detingut, juntament amb altres companys, entre ells son pare, son
germà Ribelle
i Armando Borghi, per protestar contra el delegat de la Seguretat
Pública de
Castel Bolognese, que havia prohibit un acte públic a
càrrec de l'orador
republicà Pirro Gualtieri de Cesena
(Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà,
mentre
els arrestats eren portats a la presó de Faenza, Raffaele i
Arnaldo, juntament
amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir
espectacularment del
carro a cavalls que els transportava. Posteriorment, en el judici del
23 de
novembre d'aquell any, el Tribunal de Ravenna el condemnà a
25 dies de presó i
a 83 lires de multa. En aquesta època
col·laborà en L'Aurora,
de Ravenna, que s'havia fundat en 1904. El 20 d'octubre
de 1907 presidí el Congrés Regional Anarquista
celebrat a Castel Bolognese. En
aquests anys també participà activament en la
vida sindical de la seva ciutat i
en 1907 esdevingué president de la Lliga de
Resistència dels Jornalers, que
s'havia creat el juny de 1906, i de la qual va ser un dels seus majors
impulsors.
A principis de 1908 va ser nomenat president, secretari i tresorer de
la Lliga
de Paletes, majoritàriament anarquista. També
assumí la vicepresidència, i
després la presidència, del Cos de Bombers
Voluntaris, fundat el gener de 1909
a Castel Bolognese i que fou dissolt pel feixisme. Entre 1907 i 1909
deixà la
seva impremta a mans de son germà i creà la seva
pròpia empresa de la
construcció, esdevenint una de les més importants
del país, arribant a tenir
una vintena de treballadors. En aquesta època es
casà i tindrà tres fills.
Entrà a formar part de comissions públiques
municipals, amb un intent de
solucionar els problemes de la seva ciutat. En 1911, amb l'anarquista
Oreste
Zanelli, fou membre de la Comissió Municipal d'Higiene. En
1914 s'oposà a la intervenció
italiana en la Gran Guerra i per la seva participació en els
fets
revolucionaris de la «Settimana Rossa» (Setmana
Roja), de juny de 1914, va ser
empresonat un temps. El 8 de maig de 1915 va ser cridat a files,
organitzat una
important propaganda antibel·licista i manifestacions contra
la guerra. Obligat
a partir al front, va ser integrat en el 133 Batalló de la
Milícia Territorial
de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i el 23 de
gener de 1919 va ser llicenciat
amb el grau de sergent major, promogut i condecorat per haver salvat
ferits. Durant
la immediata postguerra treballà gratuïtament pels
desocupats, assessorant-los
al local de l'Oficina Tècnica Municipal sobre com
inscriure's i com rebre el
subsidi. L'arribada d'una nova generació de militants
anarquistes va fer que el
moviment es dividís generacionalment entre els joves i els
grans i ell
encapçalà el segon grup, mentre Nello Gravini
encapçalà el primer. Ambdós
participaren com a delegats en els congressos anarquistes realitzats a
Emília-Romanya i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920
presidí el Congrés Nacional
de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat a Bolonya.
L'arribada del
feixisme donà lloc a agressions i persecucions contra tots
els grups opositors.
El 15 d'octubre de 1922, durant una manifestació de veterans
de guerra, va ser
acusat d'ofendre la bandera local de la Secció de Combatents
i es va veure
obligat a fugir del país un temps per mor als atacs
feixistes. Després de
l'arribada al poder de Benito Mussolini, patí nombrosos
escorcolls domiciliaris
per part dels carrabiners a instàncies dels feixistes
locals, a raó d'un
setmanal o quinzenal, durant sis o set anys, fins el 1929.
També va patir
algunes agressions per part d'escamots feixistes orquestrades per un
veí seu,
cap de la milícia, que li tenia especial
animadversió. En 1927 va ser detingut,
juntament amb una vintena d'anarquistes i socialistes, arran de
l'atemptat que
patí el capitós feixista Ettore Muti a Ravenna.
Aquests detinguts van ser
alliberats en petits grups les setmanes següents,
però ell i altres cinc
companys, van rebre l'advertència que serien detinguts i
empresonats
immediatament a la mínima infracció. Aquesta
advertència no va ser revocada
fins el juny de 1929, però així i tot va ser
vigilat estretament fins la caiguda
del feixisme. Després de l'Armistici entre Itàlia
i les forces armades aliades
(8 de setembre de 1943), col·laborà
clandestinament en el grup animat pel Pare
Somoggia, monjo caputxí que ajudava els necessitats, els
fugats dels camps de
concentració, els perseguits polítics i els
insubmisos a l'exèrcit,
facilitant-los refugi i roba, fet pel qual el religiós va
ser detingut arran de
la delació d'un espia. En l'últim any de la
guerra, sobretot durant l'hivern de
1944 i 1945, quan el front s'establí al riu Senio i els
alemanys prengueren com
a ostatge la població civil impedint l'evacuació,
demostrà la seva capacitat de
sacrifici i ajuda vers els perseguits en perill. Entre el 30 de
novembre de
1944 i el 15 de maig de 1945, creà i dirigí un
grup de socors enquadrat en la
Unió Nacional de Protecció Antiaèria
(UNPA), que socorria els ferits que
sortien de les runes dels bombardeigs i enterrava els morts, apagant
els
incendis i evitant l'enfonsament dels edificis. En aquests serveis va
ser ferit
en un peu per un tros de metralla. També salvà de
la total destrucció l'Arxiu
Municipal i un fresc de la Mare de Déu del segle XVI de
l'església de Sant
Sebastià, que patí un bombardeig.
Participà en la reunió del Comitè
Ciutadà i
posteriorment en el Consell Municipal, organisme creat l'1 de gener de
1945
pels grups antifeixistes de la ciutat amb la finalitat de garantir
l'ordre
púbic i afrontar les necessitats populars, assumint
personalment la
responsabilitat de la sanitat, l'assistència i el
racionament de la població. El
4 de gener de 1945, per iniciativa seva i amb el consentiment del
Consell
Municipal, malgrat la seva avançada edat, viatjà
a peu, sota els bombardeigs,
fins a Bolonya per sol·licitar que Castel Bolognese,
població aïllada de la
resta de la província de Ravenna pel front, fos agregada a
aquella província
per poder participar en la distribució de queviures i de
medicaments, empresa
que fou un èxit. Després de la II Guerra Mundial,
representà els llibertaris en
el nou Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional)
unificat creat el 30 d'abril de 1945 i participà activament
en el rellançament
del moviment anarquista, prenent part en les activitats del Grup
Anarquista de
la localitat i establint contacte amb altres companys de Romanya. Arnaldo
Cavallazzi va morir l'11 de maig de 1946 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) i
el 5 d'octubre de 1947 se li atorgà la Medalla de Plata al
Valor Civil en la
seva memòria, reconeixent la seva tasca en pro de la
població civil durant la
fase final de la guerra. Una avinguda de Catel Bolognese porta el seu
nom.
Arnaldo Cavallazzi (1878-1946)
***
Necrològica
de Joaquim Castell Labèrnia apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 13
d'octubre de 1963
-
Joaquim Castell
Labèrnia: El 5 de setembre de 1895 neix a La
Jana (Baix Maestrat, País
Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Castell
Labèrnia. Sos pares es deien
Agustí Castell i Francesca Labèrnia.
Emigrà a l'Argentina, on treballà de
rajoler i s'integrà en el moviment anarquista i
anarcosindicalista. Fugint de
la repressió, s'establí a França i
milità en els Grups Anarquistes Federats
(GAF). Quan esclatà la Revolució espanyola,
vingué tot d'una a lluitar contra
el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Treballà de
paleta i milità activament en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sa
companya fou Berthe Marie Augade. Després de patir dos
accidents laborals i
malalt de càncer, Joaquim Castell Labèrnia va
morir el 9 de juliol de 1963 al
seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
Emma Neri
- Emma Neri: El 5 de
setembre de 1897 neix a Cesena (Emília-Romanya,
Itàlia) la
mestra anarquista Emma Neri. Sos pares es deien Eligio Neri, comptable
afiliat
al socialista Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels
Treballadors
Italians), i Elvira Della Bella, mestra de primària. La
situació familiar li va
permetre estudiar magisteri i aconseguí graduar-se com a
mestra d'educació
elemental. Després va fer un curs a la Universitat de
Bolonya i obtingué el
títol de direcció didàctica,
però s'estimà més ensenyar com a
mestra per estar
contacte directe amb els alumnes. Ja de joveneta s'adherí
als ideals
socialistes revolucionaris d'Andrea Costa heretats de son pare.
Després de fer
classes a diverses escoles de la zona de Cesena i de Forlì,
en 1921 aconseguí
una plaça docent a l'escola elemental de Castel Bolognese,
feu important del
moviment àcrata d'Emília-Romanya. En aquesta
localitat conegué l'anarquista
Nello Garavini, que esdevingué son company i la
introduí en el pensament
llibertari. La unió lliure es formalitzà el 4 de
juny de 1923 amb un matrimoni
civil. En 1924, arran de l'assassinat del polític socialista
Giacomo Matteotti
a mans d'un escamot feixista, la parella es traslladà a
Milà, on es lliurà a la
lluita contra el règim mussolinià. El 19
d'octubre de 1924 nasqué Giordana
Libera, l'única filla de la parella, que també es
decantà pel pensament
llibertari. Durant els dos anys que visqueren i militaren a
Milà es
relacionaren amb els cercles llibertaris de la ciutat (Angelo Damonti,
Mario
Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella
Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, etc.) i van fer
especial
amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. En 1926, fugint
de la
persecució feixista, Neri i Garavini emigraren al Brasil i
s'establiren a Rio
de Janeiro. En els primers anys d'aquest exili, que durarà
vint anys, van
passar-les ben magres i van haver de fer tota casta de feines per a
sobreviure,
fins que van aconseguir una certa estabilitat econòmica.
Malgrat els règims
dictatorials brasilers, pogueren desenvolupar la seva tasca
revolucionària i
antifeixista, relacionant-se amb els moviments anarquistes brasiler,
italià i
mundial. Van participar activament en la Lliga Anticlerical, fundada i
promoguda per l'anarquista José Oiticica. Mantingueren una
estreta amistat amb
la família Fabbri, primer amb Luigi fins a la seva mort en
1935 i després amb
sa filla Luce. També van ser molt amics de Libero
Battistelli, advocat
republicà bolonyès i membre del moviment
antifeixista «Giustizia e Libertà», i
de sa companya Enrichetta, ambdós també exiliats
al Brasil –Battistelli morirà
el 22 de juny de 1937 lluitant contra les tropes franquistes al front
d'Osca
(Aragó, Espanya) durant la guerra civil. En 1930, en
ocasió de l'Expedició
Aeronàutica Transatlàntica d'Italo Balbo,
ministre feixista de l'Aviació,
difongueren pamflets antifeixistes als principals carrers de Rio de
Janeiro, on
s'acusava Balbo i el seu esquadró de l'assassinat del
capellà antifeixista Don
Giovanni Minzoni en 1923 a Argenta. Poc després d'aquesta
acció, Neri va ser
acomiadada de la seva plaça de professora a l'Escola
Italiana de la «Societat
Dante Alighieri», aleshores ja sota control de les autoritats
feixistes. Entre
1933 i 1942 Garavini portà la llibreria «Minha
Livraria», lloc de trobada i de
discussió de tota l'esquerra de Rio de Janeiro, la qual va
ser escorcollada
policialment en nombroses ocasions. Durant un temps a la llibreria es
realitzà
una activitat editorial destacable, amb publicació d'obres
de cultura
politicosocial i de literatura. En 1947 la parella retornà
definitivament a
Itàlia i s'instal·là a Castel
Bolognese, reprenent les velles amistats i
reorganitzant el moviment llibertari de la localitat. Adherida a la
Federació
Anarquista Italiana (FAI), participà en nombrosos congressos
i reunions
d'aquesta organització i l'estiu de 1968 assistí
al Congrés Anarquista
Internacional de Carrara, constitutiu de la Internacional de
Federacions
Anarquistes (IFA). Emma Neri va morir el 2 de febrer de 1978 en un
hospital
d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on feia uns
mesos havia ingressat. El seu
arxiu personal, i el del seu company, es troba dipositat a la
Biblioteca
Llibertària «Armando Borghi» de Castel
Bolognese.
***
Necrològica
de Tomás Samitier Uruen apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de gener de 1981
-
Tomás Samitier
Uruen: El 5 de setembre de 1900 neix a Riglos (Las
Peñas de Riglos, Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás
Samitier Uruen. Amb 10 anys ja
treballava de pastor i quan en tenia 14 entrà a fer feina en
una fàbrica de carbur
a La Peña (Las Peñas de Riglos, Osca,
Aragó, Espanya). En 1925 treballava al
ferrocarril, ja com a militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Traslladat a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) com a
guardabarrera, l'octubre
de 1935 va ser detingut amb altres companys i tancat, amb Julio
Benesenes,
Emilio Fonts i Manuel Segura a la presó de Pina de Ebro
(Saragossa, Aragó, Espanya).
El cop militar feixista de juliol de 1936 li agafà a Zuera i
s'enrolà com a
milicià al front. Mentrestant, sa sogra, Dolores de la Torre
García, i sos
germans Pedro i Maximiliana van ser afusellats pels franquistes. Sa
companya, Teresa
Arroyos de la Torre, va ser detinguda i empresonada a Jaca (Osca,
Aragó,
Espanya) i no pogué reunir-se amb ella fins el 1938. El
febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, passà amb sa companya a
França, on patí els camps
de concentració. Després treballà en
la construcció de la pressa de l'Aigle
(Alvèrnia, Occitània), on en 1946
entrà en contacte amb la CNT,
responsabilitzant-se de les relacions de la tendència«ortodoxa» d'aquesta
organització. Cap el 1950 es traslladà a
Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània)
i finalment s'establí a Millau (Roergue,
Occitània), sempre militant en la CNT.
Formà part de la Regional Núm. 3 de la
Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF). L'estiu de 1977, amb la salut ja molt
malmenada, retornà a
la Península i l'any següent
s'instal·là a Zuera. Son fill, Floreal Samitier
Arroyos, també fou un destacat militant anarcosindicalista.
Tomás Samitier
Uruen va morir el 17 de juliol de 1980 a Zuera (Saragossa,
Aragó, Espanya) i
fou enterrant l'endemà, en el primer enterrament civil
d'aquesta localitat que
es realitzà després del franquisme.
***
Ramón
Radigales Marsol
- Ramón Radigales
Marsol: El 5 de setembre de 1910 neix a Esplucs (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Ramón Radigales Marsol. Fill
d'una família pagesa nombrosa, sos pares es deien
José
Radigales i Vicenta Marsol. Es guanyava la vida fent de
pagès i fou un dels
primers afiliats al
Sindicat Únic d'Esplucs de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) arran de
la seva creació en 1931 amb la proclamació de la
II República espanyola. El
juny d'aquest any va ser nomenat president del Comitè de
Vaga durant un moviment
reivindicatiu que proclamà la vaga general arreu del
municipi. Durant la
revolució fou secretari de la col·lectivitat
agrícola que es creà amb la gran
propietat del terratinent Pérez a Vensilló (Osca,
Aragó, Espanya).
Posteriorment marxà cap el front i al final de la guerra fou
capturat per
l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Tancat i torturat a
Pamplona
(Navarra), va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver matat una
trentena
de dretans i d'haver malbaratat centenars de vagons de cereals de la
col·lectivitat; condemnat a mort, la pena va ser condemnada
per un llarg
empresonament. Cap el 1949 va ser posat en llibertat provisional i
l'any següent,
fugint de la repressió, creuà els Pirineus
després d'haver subornat amb 1.000
pessetes un agent de fronteres franquista. A França
milità en la CNT de l'exili
i treballà com a obrer agrícola en diverses
propietats aquitanes fins a la seva
hospitalització en diverses clíniques.
Visqué a Samadèth (Aquitània,
Occitània)
amb sa companya, Emília Bastida Fontán, amb qui
tingué dues filles i que finà
en 1986. Després passà a viure amb sa filla
Rosita a Samadèth. Ramón Radigales
Marsol va morir el 26 d'abril de 1990 a l'Hospital de Sent Sever
(Aquitània, Occitània). Son germà
José
Radigales Marsol i sa germana Nieves Ragigales Marsol també
van ser militants anarcosindicalistes.
***
John Cage
- John Cage:El 5 de setembre de 1912 neix al Good Samaritan Hospital de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el compositor, instrumentista, director musical, filòsof, teòric musical, assagista, poeta, artista, pintor, micòleg i anarquista John Milton Cage. Son pare, també John Milton Cage, va ser un reputat enginyer electrònic inventor d'aparells elèctrics i submarins, i sa mare, Lucretia Harvey (Crete), una escriptora i columnista de Los Angeles Times, força activa en els cercles intel·lectuals. En 1922 ingressà en Los Angeles High School, on estudià llengües (anglès, francès, grec, etc.) i piano amb Fannie Charles Dillon a Los Ángeles. En 1928 es graduà en Los Angeles Hight School i entre aquest any i 1930 estudià al Pomona College de Califòrnia una gran varietat de disciplines (lletres, art, llengües, música, etc.). En 1930 marxà a París (França) on començà els estudis d'arquitectura amb Ernö Goldfinger, a més de interessar-se per la pintura contemporània i intentar les seves primeres composicions musicals. A la capital francesa estudià piano amb Lazare-Lévy al Conservatori i, més tard, als EUA, composició amb Henry Cowell, Adolph Weiss i Arnold Schönberg. En aquests anys s'interessà força per la música d'Erik Satie. Entre l'estiu de 1930 i 1931 viatjà arreu d'Europa i a Algèria. A Capri conegué el poeta i pintor Don Sample, que esdevingué mentor i amant. L'estiu de 1931 el passà a Sóller (Mallorca, Illes Balears) on va compondre la seva primera obra. Les seves primeres composicions es basen en una organització esquemàtica dels dotze sons. A partir de 1938 s'interessà per la música de percussió juntament amb Lou Harrison. En 1942 es traslladà a Nova York, on residirà definitivament començant la seva llarga unió amb el coreògraf Merce Cunningham i el pianista David Tudor. Aviat passà de la percussió als pianos preparats de manera que aconseguí un instrument de timbre múltiple i variable. Després d'haver estudiat filosofia oriental, especialment Zen, amb Daisetsu Teitaro Suzuki durant els anys quaranta introdueix en la seva música, gràcies també a les influències del dadaisme i del surrealisme, elements d'atzar a partir del llibre clàssic xinès Yijing (Llibre de les mutacions), desenvolupant-los fins a obres d'indeterminació absoluta (música aleatòria). Molts han vist en aquest tipus de «música anarquista» les seves influències llibertàries. En els anys cinquanta treballà amb música de cinta magnetofònica elaborada directament i també amb amplificacions de microsons. Posteriorment es dirigí també vers els espectacles de teatre musical indeterminat. A partir del seu èxit europeu a finals dels anys cinquanta, començà a ser reconegut com a mestre de l'avantguarda americana, sorgint d'ell moviments diversos no només musicals sinó també pictòrics, teatrals, etc. John Cage és el músic més important de l'avantguarda nord-americana, no només per la significació històrica de la seva pròpia obra irrepetible, sinó per l'acció de revulsiu que ha suposat per a la renovació del ballet, del teatre musical, la pintura d'acció, el happening i altres moviments artístics. Apassionat per la micologia, fundà la New York Mycological Society. En 1967 l'escriptor Wendell Berry el va introduir en el pensament anarcoindividualista de Henry David Thoreau, que accentuà encara més el seu pensament llibertari i no violent. John Cage sempre es va definir com a anarquista i en una entrevista amb Stephen Montague, publicada en la revista America Music l'estiu de 1985, ho deixà ben clar: «Sóc anarquista. No sé si de manera pura o simple, o filosòfica, o què, però no m'agrada el govern! Tampoc no m'agraden les institucions! No tinc cap confiança en les institucions, ni tant sols en les bones.» Col·laborà estretament amb el musicopoeta anarquista Jackson Mac Low. El gener de 1988 participà en un recital poètic anarquista a Nova York on, mitjançant les tècniques del Yijing i cites dels seus pensadors llibertaris més estimats (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Emma Goldman, Walt Whitmnan, Henry David Thoreau, R. Buckminster Fuller, Lev Tolstoi, Paul Goodman, etc.), va compondre 20 poemes«cinquanta per cent mesostics»; poemes que han estat publicats en diferents ocasions, juntament amb els seus assaigs àcrates, sota el títol Anarchy. John Cage va morir el 12 d'agost de 1992 a Nova York (Nova York, EUA).
***
Raimunda
Gómez Pous (2007)
-
Raimunda Gómez
Pous: El 5 de setembre de 1924 neix a la Pobla de
Claramunt (Anoia, Catalunya)
l'anarcosindicalista Raimunda Gómez Pous, coneguda com Mundeta. Sos pares es deien Fulgencio
Gómez Mora i Teresa Pous.
Filla d'una família llibertària, quan
esclatà la
guerra civil vivia amb sa
família a Alagó (Saragossa, Aragó,
Espanya). Quan la població va caure a mans
franquistes, son pare i sa germana major (Carmen Gómez
Pous), destacats
militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
passaren a zona
republicana i sa mare va ser empresonada com a represàlia,
veient-se Raimunda obligada
a cuidar ella sola sa germana petita. En 1939, amb el triomf
franquista, restà
a la Península, però en 1941 creuà a
peu clandestinament la frontera i es va
reunir amb sa família a Vic de Sòs
(País de Foix, Occitània). Durant
l'Ocupació
participà en la Resistència i
contribuí a la reconstitució de les Joventuts
Llibertàries en l'exili. Amb son company,
l'anarcosindicalista Jerónimo Marey Jodra,
amb qui tingué una filla (Placer Marey Gómez),
s'establí a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la CNT, en Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA) i en l'Ateneu Llibertari d'aquesta població. Raimunda
Gómez Pous va morir
el 6 de setembre de 2008 a la Clínica Pasteur de Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània).
Defuncions
Geertruida Agneta Muysken
-
Geertruida Agneta
Muysken: El 5 de setembre de 1920 mor a Arnhem
(Gelderland, Països Baixos)
l'escriptora, lliurepensadora i intel·lectual
llibertària i feminista
Geertruida Agneta Muysken, coneguda com Truus
Kapteyn-Muysken. Havia nascut el 13 de febrer de 1855 a
Hillegom (Holanda
Meridional, Països Baixos). Sos pares es deien Antoine Charles
Muysken, notari
i alcalde d'Hillegom, i Constance Susanna Commelin, i tingué
12 germans i
germanes dels quals només van sobreviure quatre germanes i
dos germans. Nascuda
en una família benestant, sa mare va morir quan tenia nou
anys i son pare quan en
tenia 13. Va fer els estudis secundaris a l'Hogere Burgerschool (HBS,
Escola
Cívica Superior) de noies d'Haarlem (Holanda Septentrional,
Països Baixos). En
aquesta època es va veure molt influenciada per Helena
Mercier, mestra, escriptora
i feminista liberal, pionera del treball social, amb qui sempre va
mantenir
contacte. Entre 1878 i 1880 va fer classes particulars amb l'escriptor
Willem
Doorenbos, qui la va introduir en la literatura, la filosofia i el
pensament
social. El 21 de desembre de 1880 es casà amb l'enginyer
mecànic Albertus
Philippus Kapteyn, amb qui va tenir dues filles (Olga i May) i un fill
(Albert)–va practicar conscientment el control de natalitat.
Després del matrimoni la
parella s'instal·là a Londres (Anglaterra), on
ell treballava a la Westinghouse
Brake Company. A Londres continuà amb els seus estudis i va
conèixer reputats
intel·lectuals, especialment Sarah Grand, Piotr Kropotkin i
Bernard Shaw. També
entrà a formar del grup de dones radicals del Pioneer Club i
de l'organització
de lliurepensament West London Ethical Society (WLES, SocietatÈtica de West
London). El juliol de 1894 va publicar el seu primer article
(«A plea for moral
education») al setmanari Shafts.
Molt
influenciada per l'obra del filòsof Jean Marie Guyau, es
dedicà a la seva
divulgació entre la classe treballadora i ensenyant les
seves idees ètiques als
infants a la Freethinkers Sunday School. En 1898 publicà a
Londres en una
edició popular la seva traducció a
l'anglès de l'obra de Guyau Esquisse
d'une morale sans obligation ni sanction
(A sketch of morality independent of obligation or sanction).
En 1899 va publicar, sota el pseudònim GK,
el seu primer article en
neerlandès en el periòdic De Kroniek
del socialdemòcrata Pieter Lodewijk
Tak. Posteriorment publicà sovint en altres publicacions,
com ara Belang en
Recht, De Nieuwe Gids i De XXe
Eeuv. En 1899, com a membre de
la delegació holandesa, va participar en el
Congrés Internacional de Dones
celebrat a Londres. Després de viure vint anys a Anglaterra,
en 1900 la parella
visqué uns anys a Zuric (Zuric, Suïssa), on es
convertí en la promotora d'un
grup de reforma social format per intel·lectuals, artistes,
refugiats revolucionaris
i estudiants russos i polonesos. En 1907 es publicà a
Amsterdam el seu llibre Affirmatie.
Lijnen eener levensbeschouwing, recull de diferents assajos
on palesava les
seves variades idees filosòfiques (positivisme,
utilitarisme,
transcendentalisme, socialisme, anarquisme, espiritisme, teosofia,
feminisme,
etc.). En 1908 retornà amb son company als Països
Baixos i la seva casa del barri
d'Scheveningen de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos)
es convertí en un
centre de reunió de la intel·lectualitat
llibertària i socialista (Hendrik
Petrus Berlage, Bartholomeus de Ligt, Ferdinand Domela Nieuwenhuis,
Bernard
Reyndorp, Clara Gertrud Wichmann, etc.). Participà
activament en diverses
associacions, com ara la Vereeniging voor Vrouwenkiesrecht
(Associació per al
Sufragi de les Dones), la qual acabà abandonant
perquè la considerava «mancada
de principis», o el Nationaal Comité voor
Moederbescherming en Sexueele
Hervorming (Comitè Nacional per a la Protecció de
la Mare i la Reforma Sexual),
del qual en 1914 es convertí en membre de la junta. En 1909
publicà Geestelijke
evolutie en het geval Ferrer, sobre el cas de Francesc Ferrer
i Guàrdia i
en 1914 un assaig sobre maternitat i reforma sexual en el llibre de
diversos
autors Moederschap, sexueele ethiek. Fou membre de
l'associació de
lliurepensament De Vrije Gedachte (DVG, El Lliure Pensament),
més coneguda com «De
Dageraad» (Alba), on destacà sobretot pel seu
ateisme. En 1915 va pronunciar a
Zwolle (Overijssel, Països Baixos) la conferència«Guerra i orientació
espiritual» i l'any següent un discurs en el
congrés «Educació moral sense
dogma religiós» a Rotterdam. En 1916
també publicà Levensrichting van dezen
tijd. Verzamelde opstellen. A partir de la Gran Guerra les
seves idees es
decantaren totalment pels pensaments anarquista i antimilitarista,
intentant
escampar aquestes idees en els cercles socialistes. En 1918
publicà el llibre Oorlog
en geestesrichting, on exposà les seves idees
antimilitaristes i morals, i
el fullet Waarschuwing aan de vrouwen van Nederland,
dirigit a les dones.
En 1919 s'integrà en la Bond van
Revolutionair-Socialistische Intellectuelen
(BRSI, Unió d'Intel·lectuals Socialistes
Revolucionaris). Malalta, Geertruida
Agneta Muysken va morir el 5 de setembre de 1920 en una
institució psiquiàtrica
d'Arnhem (Gelderland, Països Baixos) i va ser incinerada a
Westerveld (Drenthe,
Països Baixos). Pòstumament, en
1921,
es publicà, amb una nota biogràfica de
l'anarquista Bernard Reyndorp, la seva obraRevolutie en weder-geboorte. Na gelaten handschrift,
on exposà les seves
idees anarcoindividualistes. La seva filla Olga Fröbe-Kapteyn
fou una destacada
espiritualista i teòsofa, creadora de les trobades Eranos a
la seva casa
d'Ascona (Ticino, Suïssa).
***
Necrològica d'Alfred Mourgue, escrita per Sébastien Faure, publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de setembre de 1935
- Alfred Mourgue: El 5 de setembre de 1935 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Alfred Mourgue –a vegades citat erròniament Mourgues–, conegut sota el pseudònim À bas l'argent. Havia nascut el 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de setembre– de 1861 a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Pierre Mourgue, paleta anarquista, i Genni Bony (Jenny). Es guanyava la vida fent de paleta com son pare. A finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta milità, amb son pare, son germà major Albert Mourgue, Frédéric Gas, Louis Villaret (Cocuret) i altres, en el grup«La Bombe» d'Andusa (Llenguadoc, Occitània), on era conegut com À bas l'argent (Fora els diners), pels comentaris que feia a les reunions. El 30 d'octubre de 1892 va ser condemnat a un dia de presó per haver robat una botella de licor. En 1913, després de residir a Andusa, s'instal·là a Nimes. Durant la primavera de 1922, segons informes policíacs, intentà la manera de lliurar socors, en nom dels llibertaris de Nimes, a Ernest-Lucien Juin (E. Armand), aleshores tancat a la Presó Central de Nimes per «complicitat en deserció», qui va ser alliberat el 8 de maig de 1922. Casat amb Élisabeth Rives, amb qui tenia dos infants, vivia al número 2 del carrer Leopold Morice de Nimes, on sovint va albergar Sébastien Faure durant gires de conferències a la regió. Va presidir nombroses conferències celebrades a Nimes, com ara el 29 de juny de 1921; l'1 de març de 1922; el 20 de febrer de 1926, amb Jules Chazanoff (Jules Chazoff); el 4 de novembre de 1926, amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), sobre el cas Sacco-Vanzetti; el 25 de febrer i el 25 de març de 1931, amb Sébastien Faure; el 6 de març de 1932, amb Jeanne Humbert; etc. En 1935 formava part dels anarquistes vigilats per la Prefectura Departamental de Gard. Alfred Mourgue va morir el 5 de setembre de 1935 a l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Son germà Louis Mourgues també va ser militant anarquista. Cal no confondre'l amb el sabater Mourgues, militant del grup anarquista de Nîmes de la Unió Anarquista (UA) durant els anys vint i trenta.
---
