Anarcoefemèrides del 4 de setembre
Esdeveniments
Portada d'un exemplar de La Révolution Cosmopolite
-
Surt La
Révolution Cosmopolite: El 4 de
setembre de 1886 surt a París (França) el primer
número del setmanari La
Révolution Cosmopolite. Journal révolutionnaire
socialiste indépendant. En
van ser responsables Charles Malato, Jean Pausader (Jacques
Prolo) i
Léon Ortiz (Léon Schiroky).
D'aquesta publicació sortiren quatre números,
l'últim el del 2-9 d'octubre de 1886. Posteriorment, entre
març, sembla, de
1887 i maig, sembla, d'aquell any, en sortiren cinc números
d'una nova sèrie (La
Révolution Cosmopolite. Revue socialiste
bi-mensuelle) en format revista, abans de ser denunciada per«incitació a
l'assassinat i al pillatge», i prohibida. Hi van
col·laborar Louis Besse,
Cariolus, Cassius, Dansaert, A. Delcluse, Ch.
Détrè, Platon E. Dracouli,
Goetch, Alain Gouzien, Charles Malato, Men-Lite, Louise Michel, E.
Odin, Léon
Ortiz (Léon Schiroky), Jean Pausader (Jacques
Prolo), Lucien
Pemjean, Yves Plessis, Auguste Saint-Denis, Tennevin, Zirto, entre
d'altres.
***
Capçalera
del primer número de La Revancha
-
Surt La
Revancha:
El 4 de setembre de 1893
surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de La Revancha. Periódico
comunista-anárquico. De periodicitat
irregular, trobem textos d'A. Barceló, Paul Bernard, Joan
Colom, Adrián del
Valle Costa (Palmiro de Lidia),
Pietr
Kropotkin i Joan Montseny Carret. Obrí una
subscripció a favor de la família de
l'anarquista Paulí Pallàs Latorre, afusellat
l'octubre d'aquell any. Es
coneixen tres números, l'últim el 14 d'octubre de
1893.
***
Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc)
- Atemptat contra Narciso Portas: En arrencar la matinada del 4 de setembre de 1897 a Barcelona (Catalunya) Ramon Sempau atempta contra Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc), tinent de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de la capital catalana, responsable de les tortures infligides als militants anarquistes detinguts durant el procés de Montjuïc. Portas, que anava acompanyat del subinspector de policia Teixidó, acabava de sortir d'una funció al Circ Eqüestre quan en arribar a la plaça Catalunya, poc abans de l'entrada de la Rambla, Ramon Sempau s'acostà i, després d'insultar-los, va disparar un revòlver contra els dos representants de l'autoritat, que ferits lleument iniciaren una persecució contra l'agressor i a la qual es va afegir poc després el cap d'ordre públic Plantada i diversos agents de policia. Finalment Sempau fou detingut a la cerveseria Gambrinus, a la planta baixa de l'Hotel Continental, i un cambrer del local resultà ferit durant el tiroteig. Jutjat militarment per un consell de guerra, Sempau fou condemnat per unanimitat a la pena de mort, però no existint conformitat entre el capità general i el seu auditor en l'apreciació de la justícia de la sentència, no va tenir caràcter executòria. Com que els liberals havia pujat al poder, el Consell de Ministres decretà que no podia ser jutjat per la jurisdicció militar. La jurisdicció civil ordinària, que aleshores funcionava per jurat, el declarà innocent i aquesta sentència es repetí en la instància al Suprem, per la qual cosa fou alliberat després de complir una condemna de dos mesos i un dia de presó per ús de nom fals. El procés judicial a Sempau va servir perquè tornés a sortir a la llum pública tot el procés de Montjuïc. L'advocat, periodista i republicà anarquitzant Ramon Sempau Barril –altres autors citen com a segon llinatge Nogués– havia nascut en 1871 a Barcelona i va estar relacionat amb els cercles literaris i intel·lectuals de finals de segle; formà part a partir de 1896 de la Colla del Foc Nou–juntament amb Pere Coromines, Jaume Brossa, Celestí Galcerán, Josep Roca, Bernat Rodríguez Serra i Ignasi Iglesias, entre d'altres– i de la redacció d'El Diluvio. En iniciar-se el procés de Montjuïc en 1896 hagué de fugir, per no ser processat per les seves crítiques a l'acció espanyola a Cuba, cap a França, on va demanar la nacionalitat gala i va romandre fins a l'any següent, que va tornar a Barcelona i atemptà contra Portas. En 1899 va publicar, amb Eduardo de Bray, El capitán Dreyfus. Un proceso célebre i en 1900 Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich. El maig de 1901 fou detingut arran de la vaga de tramviaires i tancat amb altres militants anarquistes (Teresa Claramunt, José López Montenegro, Leopold Bonafulla, etc.) a les bodegues del creuer «Pelayo», habilitat com a presó i ancorat al port de Barcelona. En 1902 publicà la novel·la Esclavas del oro. Trata de blancas i posteriorment col·laborà en la revista Occitània (Tolosa de Llenguadoc, 1905). També va traduir al castellà obres de diversos autors (Tolstoi, Mirbeau, etc.). Ramon Sempau va morir en 1909 a Barcelona (Catalunya).
Naixements
Victorine Brocher amb 79 anys
- Victorine Brocher: El 4 de setembre de 1839 neix a l'antic V Districte de París (França), en una família radical, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Marie Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» –Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea– com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a«petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per alscommunards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 –son antic marit havia mort en 1885 foll–; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Victorine Brocher va morir el 4 de novembre de 1921 a l'Hospital Cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Foto
policíaca d'Angelo Masini (1 de setembre de 1894)
-
Angelo Masini: El
4 de setembre de 1869 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Angelo
Masini, conegut com Angelo Henri Mazzini
o Angelo Mazzini. Sos pares es deien
Cristoforo Masini i Giuseppa Bonolo. Es guanyà la vida com a
ebenista i, encara
molt jove, a finals de la dècada dels vuitanta, militava
activament en el
moviment anarquista. Formà part del grup llibertari«Avanguardia» (Carlo
Crivelli, Dante Fiocchini, Attilio Panizza, etc.). El maig de 1889 va
ser
detingut amb altes companys (Italo Bianchi, Arturo Ceretti, Carlo
Crivelli, Flaminio
Fantuzzi, Dante Fiocchini, Ambrogio Galli, Attilio Panizza, etc.);
processat
per «associació criminal» i«ultratge als agents» i condemnat el
març de 1890 a
tres mesos de presó. Va ser novament inculpat per«associació criminal» i el
maig de 1890 fou detingut a la frontera suïssa amb pamflets
anarquistes i
litografies dels «Màrtirs de Chicago»,
però aquests dos casos van ser
sobreseguts. Entre 1891 i 1892 patí dues noves acusacions,
una per distribució
de publicacions i altra per «associació
criminal», però no tingueren
conseqüències penals. En aquests anys es
relacionà força amb destacats
anarquistes (Giovanni Baracchi, Ernesto Cantoni, Pietro Capelli,
Stefano
Fiorini, Mauro Fraschini, Carlo Frigerio, Napoleone Gargiola, Aristide
Gerosa, Pietro
Gori, Luigi Grancini, Alfredo Labajani, Giuseppe Locatelli, Carlo Lodi,
Amos Mandelli,
Arnaldo Nosotti, Antonio Sasso, Carlo Vai, etc.). El setembre de 1892
s'instal·là
a París (França) i mantingué
correspondència amb Errico Malatesta. L'1 de
setembre de 1894 va ser detingut i fitxat com a«anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El març de
1895, durant la repressió desencadenada arran de
l'assassinat del president de
la III República francesa Sadi Carnot a mans de l'anarquista
Sante Caserio, va
ser expulsat de França. Autor i distribuïdor del
número únic Il 20
Settembre, suplement del periòdic L'Amico
del Popolo, va ser detingut,
jutjat, condemnat a nou mesos de presó i enviat a la
colònia penitenciària de
les illes Tremiti (Itàlia). El novembre de 1895 va ser posat
en llibertat
condicional i sotmès a vigilància especial.
Continuà amb tasques
propagandístiques i intentà promoure una
manifestació pels anarquistes executats
a Barcelona (Catalunya). En aquesta època
freqüentà regularment el Cercle
d'Estudis Socials (CES), del qual era el dipositari dels diners
recaptats per
les subscripcions, i va ser novament empresonat a l'illa de Lampedusa
(Itàlia).
Novament en llibertat condicional, a finals de 1897
s'establí a Milà. Després
dels motins de maig de 1898 desaparegué; buscat, va ser
jutjat i condemnat a
sis mesos de presó, però aconseguir evitar una
tercera deportació. De bell nou
a França, el 8 de gener de 1899 participà amb el
pianista anarquista Réaux i
altres poetes cançonetistes en una gran matinal familiar a
la «Maison Sutter»,
al número 30 del carrer Traversière de
París. A finals de 1899 desaparegué de
Milà i un any més tard en trobem de bell nou a
París sota nom fals. En 1903
emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on residí
fins al 1920, sense ser investigat
per la policia. En 1923 retornà a Itàlia i
marxà cap a París, on visqué fins
1922.
En 1937 va ser esborrat del registre de«subversius». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
George Delaw i el seu ca Jap
- George Delaw: El 4 de setembre de 1871 neix a Sedan (Ardenes, França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com Georges Delaw. Era el fill primogènit de Jean Hubert Deleau, fabricant i venedor de begudes, i Élise Camille Notaux. Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. El 24 d'octubre de 1900 es casà al XVIII Districte de París amb Hortense Marthe Renauld, de qui es va divorciar el 14 de desembre de 1921. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur,Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré,La Vie Drôle, Sourire,Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du«Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. George Delaw va morir el 8 de desembre de 1938 en la indigència al seu domicili del XX Districte de París (França). Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda.
***
Foto
policíaca d'Émile Chauvin (1 de març
de 1894)
-Émile Chauvin:
El
4 de setembre de 1875 neix al IV Districte de París
(França) l'anarquista Émile Guillaume
Chauvin. Sos pares es deien Henri Joseph Chauvin, empleat de
comerç, i Rekte Émilie Schermer. Es
guanyava la via
com a empleat. L'estiu de 1893 viva al
número 161
del carrer de Charenton, seu on amb altres companys (Bellot,
Denéchere,
Houchet, Renard, etc.), va editar, entre maig i juny de 1893, el
periòdic
parisenc La Lutte pour la Vie. Organe
révolutionnaire indépendant.
Posteriorment visqué a casa de sos pares, al
número 7 del carrer Camille Desmoulins. Aquestúltim domicili va ser
escorcollat per la policia a finals de febrer de 1894 i ell va ser
detingut
sota l'acusació d'«associació
criminal» i fitxat l'1 de març d'aquell any com a
anarquista. El març de 1896 es va refugiar a Anglaterra. El
18
de mai de 1899 es casà en el IV Districte de
París amb
Marie Chastang.
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca d'Antoine Gauzy (25 d'abril de 1912)
- Antoine Gauzy: El 4 de setembre de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la «Banda Bonnot», Antoine Scipion Gauzy. Sos pares es deien Jean-Baptiste Gauzy, empleat de contribucions, i Joséphine Conte. Instal·lat a París (França), va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com L'Anarquista Milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquestaèpoca vivia amb Anna Augustine Nelly Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui finalment es va casar el 29 de març de 1902 a Nimes i va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci –«La Halle Populaire» (Mercat Popular)– com a dependent, hi portà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 Monier va ser detingut. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Caroline Rémy de Guebhard (Séverine), qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment de criminals». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió fins a la seva mort. Antoine Gauzy va morir el 10 de juny –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny de 1963– al seu domicili de Viry-Châtillon (Illa de França, França).
***
Notícia
sobre la detenció d'Émile Cosmao apareguda en el
diari d'Angers Le
Petit Courrier del 7 de maig de 1905
-Émile Cosmao: El
4 de setembre de 1883 neix a Lambezéllec (Bretanya;
actualment un barri de
Brest, Bretanya) l'anarquista, sindicalista i antimilitaristaÉmile Georges
Marius Cosmao. Sos pares es deien Émile Marie Casmao i
Annette Corentine Petton. Es guanyava la vida com a obrer portuari a
l'Arsenal de
Toló
(Provença, Occitània) i vivia al
número 111 de la carretera de Marsella
d'aquesta població. A començaments de segle era
un dels membres més destacats
del Sindicat d'Obrers del Port. El desembre de 1903, amb altres
companys
(Barthélemy, Marius Layet, Pastorino, Auguste
Rémigi, Revest, etc.), crea el
grup Joventut Intersindical (JI) de Toló, del qual va ser
nomenat secretari
general, i que mesos després prengué el nom de Joventut Sindical (JS). En
aquesta època era
un dels corresponsals locals de Les Temps
Nouveaux. Durant la primavera de 1904, en nom de la JS,
llançà una
subscripció a favor de Louise Michel, aleshores
hospitalitzada per pneumònia a
Toló, i pel maig aquesta subscripció havia
recaptat 364,10 francs; Louise
Michel va rebutjar aquesta ajuda i amb el seu acord aquests diners es
repartiren entre Le Libertaire, Le Piopiou de l'Yonne i Les
Temps Nouveaux. El 31 de desembre de
1904 presidí una conferència antimilitarista de
Louise Michel i de Émile
Girault a la Sala Casino de Toló, organitzada per
l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), a la qual assistiren unes cinc-centes persones.
El seu
nom figurava en un llistat de l'AIA que l'octubre de 1905 havia estat
segrestada per la policia al domicili de Victor Busquère. El
12 de març de
1905, amb altres companys (Victor Busquère, Émile
Girault i Alfred Leblond),
fou un dels oradors en el míting «À bas
le tsar, vive la Révolution russe»
(Fora el tsar, visca la Revolució russa) que es va celebrar
a la Borsa del
Treball de Toló, abans de fer una manifestació
contra la violència policíaca
organitzada per l'AIA en la qual participaren unes cinc-centes
persones.
Aleshores va ser fitxat com a anarquista i antimilitarista. Per la seva
participació en la manifestació del Primer de
Maig de 1905, on va portar la
bandera negra encintada de vermell, el 5 de maig va ser detingut a
l'Arsenal de
Toló i acusat de «desordres i
violències». El 21 de març de 1908 es
casà a Lorient (Bretanya) amb Marie Henriette Blanche
Fouesnant. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Maria
Simonetti
-
Maria Simonetti:
El 4 de setembre de 1896 neix a Castellier d'Istria (Trieste; actual
Kaštelir-Labinci,
comtat d'Ístria, Croàcia) l'anarquista Maria
Simonetti, que va fer servir el
pseudònim Maria Carmi Melato.
Sos
pares es deien Giovanni Simonetti i Elena Ulianich. Segons la fitxa
biogràfica
de la Prefectura de Policia de Trieste, disposava d'«una
cultura superior als
estudis realitzats» i tenia un «caràcter
irascible» i «una
intel·ligència
vivaç». Era la més activa de les
germanes Simonetti, implicades totes de manera
distinta en el moviment llibertari: Giuditta, que va estar present en
la guerra
civil espanyola; Elena (Etta),
també
coneguda pel nom del seu company Crosilla; i Eugenia (Lina),
que l'agost de 1930 acompanyà Michele Schirru, que provinent
dels Estats Units residia a París (França) abans
d'anar a Roma (Itàlia) per
atemptar contra Benito Mussolini. Maria Simonetti va estar molt
implicada en
les lluites socials durant la Gran Guerra a Trieste, especialment a les
drassanes navals de San Marco, la major indústria local.
Participà en l'incendi
d'aquestes drassanes pels obrers en resposta a l'incendi de la Cambra
del
Treball provocat l'1 de març de 1921 per escamots feixistes.
Uns dies més tard
va ser detinguda i en el procés posterior, que
jutjà 15 obrers, que foren tots
absolts, va ser exonerada per un enginyer alemany a qui li havia salvat
la vida
durant els disturbis a les drassanes. El novembre de 1921 va ser
denunciada per«ultratges a la seguretat pública».
Segons la policia, formava part del «Fascio
Femminile Comunista» (Fascio de Dones Comunistes), ocupant
càrrecs de
confiança, i on desenvolupava una intensa propaganda,
especialment amb les
dones, promovent «nombroses manifestacions
extremistes». En 1925, amb un
passaport fals, passà a França i
s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França,
França). El 12 de desembre de 1927 va ser detinguda a
Versalles (Illa de
França, França), amb sa germana Eugenia i tres
companys (Riccardo Colombelli,
Carlo Pietro Colombo i Senatore Ferlettig), sota l'acusació
de formar part d'un
grup subversiu dedicat al robatori de caixes fortes. A finals d'agost
de 1928
va ser detinguda a Rueil (Illa de França,
França), a instàncies del procurador
reial de Lieja (Valònia), sota l'acusació de
complicitat en l'atemptat comès el
13 d'agost d'aquell any en aquella ciutat a Senofonte Cestari,
exanarquista i
confident policíac, i posada a disposició de la
policia de Versalles. El Govern
belga demanà la seva extradició al seu
homòleg francès, però aquesta
extradició
va ser finalment rebutjada l'octubre de 1928 gràcies a les
gestions dels
advocats Henry Torrès i Gérard Rosenthal. Aquell
mateix mes va ser alliberada
i, segons un informe confidencial, els anarquistes italians residents a
París
ho celebraren amb una festa en la qual ella«exhortà els companys a perseverar
en la lluita i estar a punt per a venjar els companys morts per la
causa». Entrà
a fer feina com a empleada a les oficines del periòdic Rinascita Socialista, publicat per
Filippo Turati, Claudio Treves i
Pietro Nenni, i segons un informe confidencial, esdevingué
amant de
l'anarquista il·legalista Sante Pollastro. A
París formà part del «Comitè
Pro
Víctimes Polítiques» (Angelo Damonti,
Mario Mantovani, etc.). En 1930 emigrà
als Estats Units on col·laborà activament amb el
grup editor de L'Adunata dei Refrattari.
Segons
informacions policials, fou, amb Raffaele Schiavina, director d'aquest
periòdic, un dels instigadors i organitzadors de l'atemptat
frustrat de
l'anarquista Michele Schirru contra Benito Mussolini. En aquestaèpoca fou
companya de Memo, anarquista italià d'aquest grup que
combatrà les tropes
franquistes a Espanya. A finals de 1938 la policia feixista la
controlà a West
New York (Hudson, Nova Jersey, EUA), sempre compromesa en el moviment
llibertari. En 1940 va rebre de l'anarquista Umberto Tommasini,
internat al
camp de concentració francès de Vernet juntament
amb una centena de companys
llibertaris, la sol·licitud d'ajuda econòmica per
a la supervivència de molts
de companys, italians i espanyols. Malgrat les diferències
polítiques, el grup
de L'Adunata dei Refrattari,
envià a
través d'ella una important suma de diners a Tommasini que
utilitzà per ajudar
els interns. Durant la postguerra viatja en diverses ocasions a
Itàlia per fer
costat el moviment llibertari. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Josep Daura Florenza apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de setembre de 1984
- Josep Daura Florenza: El 4 de setembre de 1901 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Daura Florenza, conegut com El Tonelada. Sos pares es deien Antonio Daura i Rosa Florenza. A principis de gener de 1937 representà Ascó en el Congrés Regional de Camperols de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en l'elaboració del dictamen sobre harmonització del valor dels productes agrícoles en relació amb el cost de la seva producció. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i participà en la Resistència durant l'Ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, d'obrer agrícola i de picapedrer, alhora que militava en la CNT de l'exili. Sa companya fou Amparo Arnez. Josep Daura Florenza va morir el 8 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1984 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Necrològica
de Francisco Zamora Vélez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 3 de desembre de 1972
- Francisco Zamora Vélez: El 4 de setembre de 1920 neix a Tallante (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Zamora Vélez. Sos pares es deien Leandro Zamora Agüero i Antonia Vélez Pérez. Quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya) on començà a militar de molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil fou milicià en la«Columna Durruti» i participà en combats al front d'Aragó i en la defensa de Madrid (Espanya). En 1939 amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'establí a Dinha (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de Sisteron (Provença, Occitània) de la CNT i en la Libre Pensée. Francisco Zamora Vélez va morir el 14 de juliol de 1972 a Dinha (Provença, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Sisteron. Sa companya fou Odile Marie Avenas.
***
Ivan Illich
- Ivan Illich: El 4 de setembre de 1926 neix a Viena (Àustria) el pensador llibertari crític de la societat moderna Ivan Illich. Nascut en el si d'una família de propietaris rurals, entre 1936 i 1941 va estudiar a les Escoles Pies de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en aplicació de les lleis antisemites –son pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita. Va acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico Leonardo da Vinci, 1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat de química orgànica i cristal·lografia) a la Universitat de Florència (1945-1947), alhora que es llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en teologia (1947-1951) a la Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral titulada The Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee, que li va merèixer la qualificació summa cum laude. Illich havia estat escollit pel Vaticà per a la carrera diplomàtica, però va preferir exercir de capellà, i va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de l'Encarnació a Nova York, una parròquia freqüentada per feligresos d'ascendència irlandesa i porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se càrrec del vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Ponce, Puerto Rico). La seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no estar d'acord amb la prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de votar un governador favorable al control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i alhora va participar en la fundació l'any 1961 del Centro Intercultural de Documentación a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els seminaris organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat informal, i van fer que es convertís de seguida en un indret on s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de difusió sobre alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar amb la jerarquia eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc temps després, va abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de Kassel (Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis Avançats de Berlín (1981); regents professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran exposició sobre la història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament conceptual per un museu sobre la història de la idea de l'escolarització al Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College (Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering de la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant a l'Institut d'Història Italogermànica a la Universitat de Trento (1985); membre de la junta de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985); professor invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia de la Pennsylvania State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de doctorat d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990); titular de la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg (1990-1991); professor invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant elsúltims anys va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Bremen, Alemanya), ciutat on va morir el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va negar operar. El seus camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des del caire crític: educació sense escoles, desescolarització, medicina alternativa, ecologia política, lluita contra l'automòbil, antitecnicisme, crítica a l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista, descreença, crítica de l'Església catòlica, corrupció eclesiàstica, etc. Va publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes especialitzades, traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les seves obres es poden trobar en anglès i en castellà. La tesis fonamental que alimenta totes aquestes obres afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat industrial s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual cosa és necessària una revisió de totes aquestes, començant per la que Ivan Illich considera la més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador llibertari, l'educació pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola tradicional s'ha convertit en una mercaderia mancada de valores ètics i concebudaúnicament com a un hàbil instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i competitius.
Defuncions
Antonio Duria
- Antonio Duria: El
4 de setembre de 1937 mor a Gènova (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut
com Il Signore di Foggi, per la
seva aparença aristocràtica, i que va
fer servir el pseudònim d'Antonio
Dorini.
Havia nascut el 13 de novembre de 1904 a Foggia (Pulla,
Itàlia). Sos pares es
deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà
d'aquesta estava casat amb la
germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una
família obrera, que
vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia,
aconseguí acabar
l'educació primària. De ben jovenet
començà a treballar de barber i
s'acostà al
moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència
feixista. En 1924
es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al
periòdic anarquista italoamericà L'Adunata
dei Refrattari. També
mantingué correspondència amb llibertaris de
l'estranger, com ara Luigi Bertoni.
Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925
romangué a Torí (Piemont,
Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de
desembre de 1925, que el qualifica
de «comunista», era «perillós
per a l'ordre públic» i devia ser«atentament
vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les
contínues pallisses que patia
a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova
(Ligúria, Itàlia), on
treballà al barri de Rivarolo de barber i
continuà militant en el moviment
anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio
Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a
l'Hospital Civil del
barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria,
Itàlia) arran d'una tuberculosi
pulmonar accentuada per una condició física
malmenada per les agressions
feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo,
amb una filla petita.
L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i
amics, que
comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una
placa en marbre commemorativa a
la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es
dedicà amb el seu nom un
carrer de Foggia.
---
