Anarcoefemèrides
del 31 d'agost
Esdeveniments
Manifestació durant
la "Dictablana" (Barcelona, 1930)
- Reaparició de Solidaridad Obrera: El 31 d'agost de 1930 torna a editar-se a Barcelona (Catalunya), després d'haver estat suprimit per la dictadura de Primo de Rivera des del 28 de maig de 1924, el periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Fruit de l'acord d'un ple català de sindicats, amb el suport econòmic de llibertaris de Manresa i amb maquinària pròpia, podrà reeditar-se aquesta publicació nascuda el 19 d'octubre de 1907. En aquesta nova època en serà director Joan Peiró i Massoni l'administrador; en la redacció en participaran Foix, Carbó, Magre i Clarà. Tindrà un tiratge de 26.000 exemplars, pocs comparats amb els 220.000 que arribarà a tenir durant la Guerra Civil, essent el diari amb més tirada de tot l'Estat.
Naixements
Christiaan Cornelissen
fotografiat per Gebr. Frohn a Baarn
- Christiaan Cornelissen:El 31 d'agost –algunes fonts apunten el 30 d'agost– de 1864 neix a Den Bosch (Brabant Septentrional, Països Baixos) el militant anarcocomunista, pensador i organitzador del sindicalisme revolucionari internacional, antimilitarista i teòric economista Chistianus Gerardus Cornelissen, més conegut com Christiaan Cornelissen o Christian Cornélissen (en francès); també va fer servir els pseudònims Clemens, Rupert i Wanderer. Mestre en una escola de primària a Zelanda, va col·laborar des de finals dels anys 1880 en Recht voor Allen (Drets per a tothom), el periòdic oficial de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), on va esdevenir en 1891 un dels seus principals militants juntament amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis –va ser membre del comitè central i responsable del secretariat internacional de l'SDB. Després de la crisi de l'SDB en 1894 i la formació del Sociaal-Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata Holandès), va participar amb la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista). Com a enviat especial de Recht voor allen i com a delegat de la Unió Sindical dels Ferroviaris holandesos va assistir en 1891 al Congrés de Brussel·les de la Segona Internacional, on va participar en l'elaboració d'una moció antimilitarista amb el suport de l'extrema esquerra del congrés. En 1893 va ser un dels fundadors del Nationaal Arbeids Secretariaat (Secretariat Nacional dels Treballadors), central sindical holandesa fortament influenciada pel sindicalisme revolucionari francès. El mateix any va conèixer Fernand Pelloutier en el Congrés de Zuric de la Segona Internacional, durant el qual se solidaritzarà amb els anarquistes expulsats de les sessions del congrés. Aquests contactes amb els militants antiautoritaris li permetran organitzar una estratègia de resposta en vistes a l'expulsió probable dels anarquistes en el Congrés de Londres de la Internacional en 1896. La descomposició de la Socialistenbond, l'augment del poder de la socialdemocràcia i les relacions cada cop més estretes amb Nieuwenhuis faran que s'estableixi a París en la primavera de 1898, però sempre estarà en contacte amb els cercles revolucionaris holandesos i col·laborant en Volksblad, el diari de tendència sindicalista revolucionària i en diversos periòdics anarquistes. A França prendrà contacte amb els principals militants anarquistes i sindicalistes que havia trobat en els congressos internacionals i participarà en les activitats del grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), especialment durant la preparació del Congrés Internacional Antiparlamentari que havia de tenir lloc a París en 1900, però que va ser finalment prohibit –les comunicacions previstes van ser publicades per Les Temps Nouveaux. Molt discret en les seves activitats organitzatives per temor a l'expulsió, va realitzar una tasca periodística importantíssima. El seu coneixement de l'anglès i de l'alemany, a més del francès i de l'holandès, van fer que la Confederació General del Treball el fes servir d'intèrpret en nombroses ocasions. Va col·laborar en La Voix du peuble i va fer la crònica internacional de La Bataille syndicaliste–va signar sovint els articles sota el pseudònim Rupert, en referència al nom de sa companya Lilian Rupertus. Gràcies a les seves relacions amb el moviment llibertari holandès, va ser un dels eixos de la preparació del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam de 1907. En aquesta ocasió va organitzar una trobada entre sindicalistes llibertaris amb la intenció de persuadir-los de la necessitat de sistematitzar les relacions internacionals entre els moviments anarquistes. En acabar aquest congrés, va editar gairebé sol el Bulletin International du Moviment Syndicaliste (1907-1914) que serà una font d'informació de primera mà sobre aquest moviment internacional. Va jugar un paper central en la preparació del Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional de Londres de 1913. En aquesta ocasió es va oposar a Monatte i a l'equip de La Vie ouvrière, que rebutjaven plantejar la constitució d'una Internacional Sindicalista Revolucionària. El Congrés de Londres de 1913 impulsarà una dinàmica que es concretarà en 1922 en la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (anarcosindicalista) a Berlín. En 1914 participarà amb passió en el suport de la Unió Sagrada, escrivint nombrosos pamflets amb arguments antialemanys que l'aïllaran dels cercles llibertaris. Després de la guerra, encara que fidel sempre a les conviccions sindicalistes revolucionàries, es dedicarà particularment a la seva activitat científica. Interessat des de ben prest per les qüestions econòmiques, va llegir a finals dels anys 1880 les obres de Marx i dels grans teòrics socialistes, però també dels clàssics. En 1891 va realitzar la primera traducció a l'holandès del Manifest comunista. Però és amb la arribada a París en 1898 que pot freqüentar les grans biblioteques parisenques. Desitjós de refutar la teoria del valor dels economistes clàssics i de Marx, va elaborar una teoria inductiva del salari que li va valer el reconeixement internacional. En 1903 va publicar Théorie de la valeur, que va ser seguit per Traité général de science économique, publicat pòstumament en 1944. Christiaan Cornelissen va morir el 21 de gener de 1942 a Domme (Aquitània, Occitània). El seu arxiu es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891
- Paolo Schicchi: El 31 d'agost de 1865 neix a Collesano (Palerm, Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats–entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino– que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del«putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements–un tercer serà segrestat a l'impremta– de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver«excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet–Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover– va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de«conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la«necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Paolo Schicchi va morir el 12 de desembre de 1950 a Palerm (Sicília). Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.
***
Foto
policíaca de Domenico Aratari
- Domenico Aratari: El 31 d'agost de 1890 neix a Àndria (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Domenico Aratari, conegut comAdario Moscallegra. Sos pares es deien Pasquale Aratari i Giulia Falcone. En 1912 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) on va ser vigilat per la policia per les seves idees anarquistes. El 5 de març de 1913 emigrà a l'Argentina. Un any més tard, retornà a Itàlia i el juny de 1914, quan l'aixecament de la «Setmana Roja», va ser empresonat. A començament de 1915 fou alliberat gràcies a una amnistia i l'agost de 1916 s'instal·là a Florència (Toscana, Itàlia), on esdevingué secretari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) local, col·laborant en L'Avvenire Anarchico, de Pisa, i en Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 3 de juny prengué part en el Consell General de l'USI, que se celebrà a Florència, i un mes després va ser detingut per possessió de propaganda clandestina i correspondència d'Armando Borghi. El gener de 1919, en nom de la Unió Anarquista de Florència, organitzà el «Congrés dels Anarquistes Italians» que se celebrà entre el 12 i el 14 d'abril d'aquell any en aquesta ciutat i on es constituí la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). A partir de 1921, sota una ordre de busca i cerca, es mantingué en la clandestinitat fins el novembre de 1922 quan fugí a Suïssa–el 3 de juliol de 1922 havia estat condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Florència a cadena perpètua, juntament amb Pietro Galassini, per «complicitat en assassinat i llançament de bomba contra una desfilada feixista» on moriren un carrabiner i un estudiant. Després passà a França sota la identitat d'Adario Moscallegra, un company anarquista, i emigrà a l'Argentina. El juliol de 1926 venia Il Risveglio a Montevideo (Uruguai) i en 1929, en aquesta ciutat, dirigí amb Carlo Fontana La Protesta. A l'Uruguai va ser detingut en diferents ocasions. Hostatjà al seu domicili de Villa Clelia Pènarol, del camí General Raix de Montevideo, l'anarquista Luce Fabbri quan aquesta s'exilià a l'Uruguai i va ser assidu de Giacomo Sabbatini. En 1931 la policia italiana descobrí la seva vertadera identitat. En 1952 es perdé el seu rastre.
***
Gino
Lucetti
- Gino Lucetti: El 31 d'agost de 1900 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la primera guerra mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucettiés detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó –la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després, el 17 de setembre de 1943, va morir a l'illa d'Ischia (Itàlia) a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.
***
Camp de concentració d'Argelers
- Ramón Domingo de la Cruz: El 31 d'agost de 1901 neix a El Ordial (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Domingo de la Cruz. Sos pares es deien Manuel Domingo i Pascuala de la Cruz. Quan tenia 17 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina. A la capital catalana s'adherí al moviment anarquista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de«La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona. En 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer feina en la verema. El març de 1927, al departament dels Pirineus Orientals, se li va decretar l'expulsió, juntament amb altres companys (Adelaida Bou Cañalda, Joan Manent Pesas, Manuel Portos, Agustín Martínez, Alfonso Rosquillas Magrinyà i els germans Luis i Micheline Salguer), però no va poder ser efectiu ja que havia desaparegut de Perpinyà el gener anterior (Rosselló, Catalunya Nord). En 1933 retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i obrí una biblioteca, que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la guerra. En 1936 s'afegí a les milícies confederals que marxaren cap a Aragó des de Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat en el 43 Batalló. Amb el triomf feixista, s'exilià a França i patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Després passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a l'arsenal de Brest (Bretanya), del qual pogué fugir a Tours (Centre, França). Des del 5 de gener de 1942 milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a la regió parisenca. Fou un gran propagandista anarquista –es dedicava a vendre la premsa del moviment per carrers i mercats– i lector cultivat de manera autodidacta–l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme et la terre, d'Élisée Reclus, van ser els seus llibres de capçalera. Ramón Domingo de la Cruz va morir el 16 de juny de 1995 al seu domicili de Montreuil (Illa de França, França) i fou incinerat el 23 de juny al cementiri parisenc de Père Lachaise.
***
Necrològica
de Ramón Sanz Almudébar apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 6 de
desembre de 1981
- Ramón Sanz
Almudébar:
El 31
d'agost de 1909 neix a Abiego
(Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Ramón Sanz Almudébar. Sos pares es deien Manuel
Sanz i Manuela
Almudébar.
Començà a militar molt jove en el moviment
llibertari. Durant la Revolució espanyola
fou responsable, amb Vicente Monclús Guallar, de la
col·lectivitat d'Abiego i
fou milicià al front de Guadalajara (Castella, Espanya), on
va caure presoner
al final de la guerra. L'abril de 1939 va ser reclòs a Osca
(Aragó, Espanya) i
després a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on
fou condemnat a 12 anys de
reclusió i traslladat a Saragossa (Aragó,
Espanya) i a San Juan de Mozarrifar
(Saragossa, Aragó, Espanya). Cap el 1943 va ser posat en
llibertat condicional
i el juny de 1948 aconseguí passar clandestinament a
França, on treballà a les
mines llenguadocianes i asfaltant carreteres, alhora que militava en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. A la
feina patí un greu
accident que el va disminuir considerablement. A començament
dels anys setanta,
fou un dels responsables, amb Juan Coronel, Amado Canalis i Juan
Torner, de la
secció de Montalban (Guiena, Occitània) de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Sa companya fou Jacinta Campos Tena.
Ramón Sanz
Almudébar va morir el 24 de setembre de 1981 a l'Hospital de
Montalban
(Guiena, Occitània).
***
Emili
Valls Puig
- Emili Valls Puig: El 31 d'agost de 1924 –oficialment el 3 de setembre– neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i militant anarcosindicalista Emili Valls Puig. Sos pares es deien Llucià Valls Collell, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Mercè Puig Folch. Estudià l'ensenyament primari al Grup Escolar del barri barceloní de Sarrià, creat per la II República espanyola i caracteritzat per la seva gestió autogestionària; fou allà on nasqué la seva passió per l'escriptura. Durant la guerra civil visqué a la zona de Vallvidrera i observà amb atenció les realitzacions revolucionaries que es produïren a l'època. El gener de 1939 entrà a treballar d'aprenent en una panificadora a Vallvidrera. Durant la postguerra treballà de forner a «Les Valencianes» del carrer de la Paloma de Barcelona i de repartidor de llet. En aquests anys tingué inquietuds artístiques (dibuix, escultura, literatura, música), però la literatura i la música (sardana, sarsuela, bel canto, etc.) predominaren. Com que son pare s'havia exiliat, patí la pressió de la policia franquista sobre sa mare i son germà Llucià. En 1945 va ser cridat a files i després d'anar i venir per diverses casernes i destacaments (Manresa, Berga i Sant Llorenç de Morunys), a finals d'aquell any desertà amb Raúl Errasti d'un batalló proper a Andorra. Passà a França i l'1 de desembre de 1945 va ser internat al camp de concentració de Noé. El 30 d'abril de 1946 va ser alliberat i es pogué reunir amb son pare a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En aquesta ciutat conegué el Casal Català i la Federació Local de la CNT escindida i treballà en un forn i en la confecció de sandàlies i espardenyes. En 1947 visqué un temps en un granja de Cournou (Sent Vincenç de Lusèg, Llenguadoc, Occitània) i des de finals d'aquell any s'establí a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on havia trobat feina de teixidor en una fàbrica tèxtil. En aquesta població es casà en 1949 amb Marcela Franco Román i va tenir una filla, Eliana. A La Bastida de Roairós va romandre fins 1967, quan la crisi del tèxtil el portà de bell nou a Besiers. Durant els 12 anys següents es guanyà la vida com pogué amb una parada ambulat de confecció. En 1966 publicà El resplandor universal de una conciencia libre.Homenaje a Romain Rolland. Milità en la CNT en l'exili fins que la seva implicació minvà a causa de les lluites intestines, encara que seguí col·laborant en la premsa llibertària i cultural (Boletín Amicale 26 División,Cenit,CNT, Colonia Española, Conocimiento,Les Deux Arbres, El Noi, Solidaridad Obrera,Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Umbral, etc.) i va fer costat les accions contra la dictadura franquista. En els anys setanta participà en les comitès de suport als perseguits de les dictadures llatinoamericanes (Xile i Argentina) i en els vuitanta col·laborà en les activitats de la «Colònia Espanyola» de Besiers, de la qual fou delegat de Cultura, encarregant-se de l'organització de nombrosos actes on intervenien coneguts músics, cantautors i intel·lectuals (Marie Laffranque, Ramon Mans, Tete Montoliu, Quimantú, Teresa Rebull, etc.). A la«Colònia Espanyola» conegué i convisqué amb el músic Pau Casals Defilló, el pintor Pere Cadena Astals i l'escriptor Lluis Capdevila Vilallonga, entre d'altres. En 1982, participà representant la«Colònia Espanyola» de Besiers, amb Sara Berenguer Laosa i Conchita Martínez, en la «Jornada Nacional de la Poesia». Col·laborà amb poesies en diversos Jocs Florals de l'exili. En 1990 acabà de redactar unes memòries, que van ser publicades en 2000 sota el títol Els fills de la República i traduïdes en 2005 al castellà com Los hijos de la República. El setembre de 1993 participà en el «Col·loqui sobre l'exili llibertari a França», organitzat per la Fundació Salvador Seguí (FSS) a la«Colònia Espanyola» de Besiers. En 2001 participà a València (València, País Valencià) en els actes «República 70», organitzats per l'FSS. El seu testimoni va ser recollit en el gran projecte documental Mémoire des républicains espagnols en Languedoc-Roussillon. Témoignage d'exil de trois générations (2009), per commemorar el 70 aniversari de la Retirada. En els últims anys de sa vida milità en les Agrupacions Confederals i Afinitats Llibertàries de la Confederació General del Treball (CGT) de l'Exterior. Emili Valls Puig va morir el 16 de febrer de 2010 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània), després de patir un atac de cor. Deixà molta obra inèdita (Confidèncias,Fidelitats,Musa de exilio, Las pàgines por escribir de Eduardo Villesta, Versos olvidados, etc.).
***
Francesc
Xavier Garriga Paituví
- Xavier Garriga Paituví: El 31 d'agost de 1949 neix a Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental, Catalunya) l'activista marxista i després anarquista Francesc Xavier Garriga Paituví, conegut com Carlos o El Secretario. En 1965 començà a militar en moviments socials i s'interessà pels corrents més radicals. Entre 1966 i 1969 formà part de les Forces Socialistes Federals (FSF) a la comarca del Vallès Oriental i es mostrà especialment actiu en tasques de«proletarització». A l'FSF conegué Santiago Soler Amigó, amb qui en 1969 abandonà aquesta formació política. A partir de 1968 va treballar als tallers de l'editorial Ariel, a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), i milità a Comissions Obreres (CCOO) d'Arts Gràfiques, on després d'una vaga va ser acomiadat. Posteriorment participà en Comissions Obreres de Barris fins al 1969, on desenvolupà tasques de formació teòrica i política als militants obrers. En 1971, amb Salvador Puig Antic i els germans Jordi i Oriol Solé Sugranyes, que es coneixien des que estudiaven batxillerat nocturn a l'Institut Maragall de Barcelona i formaven part del seu Comitè d'Estudiants, crearen el Movimento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), grup d'acció polític a cavall entre el marxisme i l'anarquisme i molt influenciat per les teories situacionistes i neoconsellistes. Jugà un paper destacat en l'«Equip Teòric» (ET), en les«Edicions Maig 37» i en la revista CIA, que publicaven clandestinament textos polítics per a crear consciència revolucionària entre els cercles obrers. Sa companya, Pilar García (Eva), també fou membre del MIL. El 25 de setembre de 1973 va ser detingut a Barcelona juntament amb Salvador Puig Antic en una emboscada policíaca quan anaven a reunir-se amb Santiago Soler Amigó, que havia estat detingut el dia abans. Torturat per la policia de la Brigada Politicosocial, va haver de ser enviat a l'hospital de la Presó Model de Barcelona greument malalt de l'estomac. No va ser testimoni directe del tiroteig on va morir el subinspector de policia Francisco Anguas Barragan, però sota tortura va ser obligat a signar una declaració amb falsedats que incriminessin son company. Jutjat a Madrid (Espanya), el novembre de 1974 va ser condemnat pel Tribunal d'Odre Públic (TOP) a cinc anys de presó per«propaganda il·legal» i«associació il·licíta», sentència que va ser confirmada un any després per la Sala Segona del Tribunal Suprem, i reclòs a la presó de Saragossa (Aragó, Espanya). En 1976 va ser alliberat i posteriorment col·laborà en Solidaridad Obrera. Es guanyà la vida com a periodista de la revista Interviu per posteriorment dedicar-se tasques comercials i empresarials.
***
Patricio
Salcedo al seu quiosc
- Patricio Salcedo: El 31 d'agost de 1956 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista i propagandista de l'ateisme Patrick Yves-Émile Salcedo, conegut com Patricio Salcedo. Son pare,Émile Salcedo, anticlerical i ateu, formà part de les Forces Franceses Lliures (FFL) del general Charles de Gaulle durant la II Guerra Mundial i estigué acostat al comunisme fins a la Revolució hongaresa de 1956, que el va decantar per la sensibilitat llibertària; es guanyava la vida com a agricultor a Algèria fins al 1962 i fou conseller social en la Direcció Departamental d'Assumptes Sanitaris i Socials (DDASS) en retornar a França. Sa mare, Yvette Vives, nascuda a Algèria, també anticlerical i atea, mantingué un pensament socialista i ecologista, i es guanyà la vida fent de secretària. Patrick Salcedo visqué a França i a Espanya. Estudià la secundària a l'Institut Jean-Jaurès de Montreuil (Illa de França, França). A finals de 1972, apadrinat per Maurice Laisant, s'adherí a la Federació Anarquista (FA). En 1974 entrà de vigilat de cotxes-llits en les línies internacionals de la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos), treball que abandonà en 1980; en aquesta feina estigué afiliat a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i participà en nombroses vagues. En 1975 participà en la creació de la revista de ferroviaris anarquistes de la FA Voie Libre i milità en el grup anarquista«Voline» de Montreuil-Rosny fins a 1977, data en la qual creà, amb Philippe Roussel, el grup «Camillo Berneri» del XX Districte de París. A mitjans dels anys setanta fou delegat del comitè de redacció de Le Monde Libertaire i participà en el Secretariat de Relacions Internacionals; com a tal, representà, amb Hervé Trinquier, la FA en el II Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes que en 1978 se celebrà a Carrara (Toscana, Itàlia). En 1978 també fou delegat de la FA al Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 23 de març de 1979 va ser detingut i empresonat arran de la seva participació en una manifestació de suport als siderúrgics, juntament amb altres 11 companys de la FA; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó, cinc amb llibertat provisional. En 1980, fruit de disputes personals, abandonà la FA, però restà en el camp anarquista, participant en les manifestacions de la FA. Des de 1980 porta la gerència de quioscs de periòdics i està afiliat al Sindicat del Llibre de la Confederació General del Treball (CGT). Al seu quiosc, al barri de Crimée de París, es pot trobar Le Monde Libertaire i altres publicacions llibertàries. En 1988 es llicencià d'espanyol a la Universitat de Màlaga (Andalusia, Espanya). Des de 2002 viu amb la mestra llibertària Sylvie Verwee. En 2008 va ser nomenat secretari general del Sindicat de Distribuïdors de Premsa de París de la CGT. En 2009 es va tornar a adherir a la FA, enquadrat en el grup «Anartiste», i participà en la seva revista Anartiste. Des de 2010 col·labora en la revista Art et Anarchie. En la reedició de 2013 del llibre de Léo Campion Le drapeau noir, l'équerre et le compas, publicà dos textos complementaris («Anarchie, franc-maçonneria, même combat» i«Léo Campion (Le trublion anarchiste, qui a réussi sa vie!»). En 2019 Pauline Laplace estrenà el documental Un tout petit pays, sobre la seva vida i militància. És membre del consell d'administració de la llibreria llibertària«Publico».
Defuncions
- Francisco Atarés Tolosana: El 31 d'agost de 1936 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Atarés Tolosana. Havia nascut el 29 de març de 1900 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Atarés i Pascuala Tolosana. Llaurador de professió, aconseguí una basta cultura i entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove. En 1921, quan feia el servei militar, lluità en la guerra colonial del Marroc i en 1923 servia com a corneta en el Batalló de Caçadors«Tarifa 5» dels Tambors d'Infanteria del Grup de Forces Regulars Indígenes d'Alhucemas Núm. 5. Amb Benito Gil Abiol i José Sanz Prad, fou dels militants anarcosindicalistes més actius del seu poble i va ser corresponsal del periòdic anarcosindicalista barceloní Solidaridad Obrera en Albudébar. Sa companya fou Máxima Atarés Sen, amb qui tingué un fill. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser capturat i tancat a la presó d'Osca. Francisco Atarés Tolosana va ser afusellat el 31 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Son germà petit Máximo Atarés Tolosana, també confederal, havia estat apallissat fins la mort uns dies abans, el 23 d'agost.
***
Necrològica de Germán Marivela Torres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1980
- Germán Marivela Torres:El 31 d'agost de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Germán Marivela Torres, també conegut com Hipólito Marivela. Havia nascut l'11 d'octubre de 1917 a Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya). Sos pares es deien Vicente Marivela i Felisa Torres. Fuster de professió, ja de ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) del seu poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels primers al front allistat com a voluntari en la «Columna Durruti», i posteriorment, amb la militarització de les milícies, en la 26 Divisió, lluitant a Madrid, Aragó i, més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de concentració del Fort de Montlluís i de Vernet. Després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità en la resistència, però va ser detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el número de matrícula 3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on romandrà fins a l'alliberament del lager el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí amb sa companya Juana Francisco i fills a Champclausson i, a partir de 1962, a Tréscol, poblacions de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità activament en la CNT i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de vocal del comitè (1946). En 1979 assistí com a delegat de l'exili al V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid (Espanya). Malalt, Germán Marivela Torres va morir el 31 d'agost de 1980 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) després d'un temps hospitalitzat i fou enterrat l'endemà al cementiri de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).
---
