Anarcoefemèrides
del 30 d'agost
Naixements
Francesco Pezzi durant el
procés de Florència (1879)
- Francesco Pezzi: El 30 d'agost de 1849 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se perúltima vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revistaLa Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Toscana, Itàlia).
***
Foto
policíaca d'Annette Soubrier (25 de març de 1894)
- Annette
Soubrier: El 30 d'agost de 1865 neix al
III Districte de París (França) l'anarquista
Annette Soubrier –a vegades mal
citada com Soubrié–,
també coneguda
com Annette Chiericotti, pel
llinatge
de son company. Sos pares, brocanters, es deien Géraud
Soubrier, que després va
fer de cap de cambrers en un restaurant, i Antoinette Vincent. Quan
tenia tres
anys quedà orfe de mare i juntament amb sa germana major
Thérèse Soubrier van
ser surades pel pare i sa tia Marianne Vincent, marmanyera,
vídua des de la
Comuna i tornada a casar amb el fuster llibertari Jean Baptiste
Lenfant. En
1870 son pare es casà amb Marguerite Truels, amb qui
tingué quatre infants. Annette
Soubrier es guanyà la vida fent de bricallaire i de
costurera. El 21 de febrer
de 1885 es casà al XVIII Districte de París amb
l'anarquista Pierre Paul
Jacques Chiericotti (Ricotti), amb
qui va tenir entre 1888 i 1890 tres infants (Jean-Baptiste, Ida i Louis
Edmond)
que moriren tots als pocs mesos de néixer. La parella
visqué al carrer Ruisseau
de París. A començament dels anys noranta el seu
nom figurava en un llistat
d'anarquistes establert per la policia ferroviària de
fronteres. Després d'haver
tingut una altra filla el 18 de gener de 1892, que bateja Ida, com la
seva
anterior filla, acompanyà Paul Chiericotti a l'exili a
Londres (Anglaterra),
després que aquests fos expulsat el 2 d'abril de 1892,
però no el seguí quan
aquest retornà clandestinament a França, sota el
nom de Paul Laurent, per a
integrar-se en les activitats de la banda de
desvalisadors encapçalada per l'anarquista
il·legalista Léon Ortiz («Banda
Ortiz»).
De tota manera, l'octubre de 1893 era a París vivint, amb
son company, Victorine
Bellotti i son fill Louis i Marie Milanaccio, al número 1
del bulevard Brune,
lloc on es guardava el botí de la «Banda
Ortiz». El 18 de març de 1894 va ser
detinguda en arribar de Londres a l'estació del Nord,
juntament amb son company
que l'esperava, i ambdós van ser portats al seu domicili per
escorcollar-lo. També
van ser detinguts François Liegeois i un tal Selle, acusats
d'«encobriment». Amb
son company, va ser implicada per les autoritats en l'anomenat«Procés dels
Trenta», que jutjà destacats anarquistes barrejats
amb desvalisadors
il·legalistes, i que se celebrà entre el 6 i el
12 d'agost de 1894 a
l'Audiència del Sena. Ella va ser absolta, però
son company va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats i enviat a la
colònia penitenciària de les Illes
de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), on en 1901 es va
veure agraciat i se
li assignà la residència a la Guaiana Francesa.
Després del judici, ella
s'exilià a Londres. En 1911 vivia, sembla que ja casada, amb
l'anarquista
Cesare Cova, amb la seva filla Ida i dues filles i un fill que havia
tingut amb
Cova: Neva Chiericotti, nascuda en 1898; Hera Chiericotti, nascuda en
1901; i
Leo Cesar Chiericotti, nascut en 1906. Annette Soubrier va morir entre
abril i
juny de 1951 a Hemel Hempstead (Hertfordshire, Anglaterra).
***
Ramón
Acín a Madrid (circa 1910)
- Ramón Acín Aquilué: El 30 d'agost de 1888 neix a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Acín Aquilué. Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònimFray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós«Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya), aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.
***
Fotografia
policíaca de José Alcaraz Cases (20 d'agost de
1918)
- José Alcaraz
Cases: El 30 d'agost de 1890 neix a la Granja de Rocamora
(Baix Segura, País
Valencià) l'anarquista José Alcaraz Cases. Sos
pares es deien Santiago Alcaraz
i Francisca Cases. El gener de 1916 arribà a
França, procedent la Granja de
Rocamora, i treballà de jornaler a Cervian (Llenguadoc,
Occitània). Entre agost
i desembre de 1917 va fer feina a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i
posteriorment a Fenollet (Llenguadoc, Occitània). El 27 de
juliol de 1918
s'instal·là a Canet de Rosselló
(Rosselló, Catalunya Nord) on treballà a la
pesca de bou per al patró Comte. L'agost de 1918 va ser
fitxat per la policia
de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a«anarquista militant» i de«caràcter sorneguer». Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
José Ledo Limia (1967)
- José Ledo Limia: El 30 d'agost de 1900 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'agitador anarquista José Ledo Limia. Durant la Gran Guerra emigrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i més tard va anar i venir per Argentina, Xile, Uruguai i Perú. En 1919 fou expulsat de l'Argentina i retornà a la Península de polissó. Detingut a Vigo, fou allistat a l'Exèrcit arran del desastre de l'Annual i entre 1921 i 1925 va fer d'artiller a l'Àfrica (Ceuta, Tetuan, Larraix, Melilla). Més tard emigrà a l'Havana i a Mèxic (1925-1926) i treballà Pensilvània (EUA), on conegué A. Quintas, qui l'introduí en l'anarquisme. En 1926 fou deportat a Espanya per la seva participació en la campanya pro Sacco i Vanzetti. En arribar, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat uns mesos i després visqué amagat, però força actiu. En aquesta època col·laborà en la creació de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant els anys republicans treballà com a cuiner de marina en la «Compañia Transmediterránea», realitzant viatges al Brasil i als països del Plata, i actuant com a enllaç del moviment anarquista d'ambdues ribes de l'Atlàntic i transportant d'amagatotis militants i propaganda. Després d'un viatge a Fernando Poo en qual va estar a punt de morir de paludisme, deixà la mar. Després milità entre Barcelona i Madrid. L'octubre de 1934 participà en els fets d'Astúries i fou empresonat amb Fosco Falaschi i Benigno Mancebo, companys del grup anarquista d'acció «Los Intrasigentes». Condemnat a mort, en 1936 fou alliberat gràcies a l'amnistia atorgada pel Front Popular. Després milità en el Sindicat Gastronòmic de Madrid i en la Federació Anarquista Ibèrica. En esclatà la guerra, s'incorporà a la Columna Gallega com a delegat sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant al front de Madrid. També col·laborà en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris de Madrid i en el seu òrgan d'expressió Galicia Libre. En 1937 entrarà en la Secció d'Investigació del Moviment Llibertari de Barcelona i de Madrid, encarregada de controlar la contrarevolució estalinista. En aquests anys serà molt crític amb els companys que acceptaren càrrecs governamentals. Amb el triomf franquista, pogué escapolir-se de ser detingut i, a través de Mataró i Camprodon, arribà a França. Després de passar pels camps de concentració francesos (Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Arles), dels quals fugí sense èxit en diverses ocasions, fou enviat a diversos camps de càstig i a una companyia de treballadors de Niort. Pogué arribar a París, on, després de durs enfrontaments amb responsables del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), aconseguí un passatge cap a Amèrica. L'abril de 1939 embarcà a l'Havre cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). En 1942 s'instal·là a Veracruz i a Querétaro (Mèxic), on romangué fins a 1965, any que entrà clandestinament a Portugal i d'on hagué de fugir aviat cap a Mèxic. A començaments dels anys setanta, molt desencantat, tornà a Espanya, on fou albergat pel seu amic Daniel Seijas. En 1974 publicà una mena d'autobiografia en lliuraments publicats en el periòdic Espoir. José Ledo Limia va morir el 25 de maig de 1977 en una residència d'ancians a Ourense (Ourense, Galícia) on havia passat els últims quatre anys. Amic de llibertaris destacats (Carpio, Pierrot, Paul Reclus, Castrejón, Odón, Tato, Lamberet, Mancebo, Guerra Junqueiro, Durruti, Domingo Germinal, Puente, Gómez Casas, etc.), col·laborà durant sa vida en nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Galicia Libre, Revolución Social, etc.
***
- Stefano Romiti: El
30 d'agost de 1900 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Stefano Romiti, conegut com Bimbo.
Sos pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa Almerigi. A
començament de 1917 entrà a fer feina als
Ferrocarrils Estatals i el 20 de març
de 1918 va ser cridat a files enquadrant-se el 20 de setembre amb el I
Regiment
de Granaders d'Infanteria acantonat a Roma (Itàlia). En
aquesta època passà de
les seves simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna
difongué el
fullet Soldato fratello i
permeté la
fugida del camp de presoners vigilats per la seva companyia. El febrer
de 1919
va ser llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30
de novembre de
1919 per fer el servei militar regular de dos anys. Un cop llicenciat
totalment
el 22 d'octubre de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils
Estatals a La Spezia
(Ligúria, Itàlia), que feia la línia
Gènova, Parma, Pisa i Liorna. En la seva
feina organitzà l'expatriació per tren de molts
companys perseguits a França.
En 1923 encapçalava el grup de vuit afiliats del
clandestí Sindicat dels
Ferroviaris Italians (SFI) que encara resistia el feixisme,
però el juliol de
1924 una delació el va descobrir; després de
donar una «lliçó» al
confident,
desaparegué. El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de
la feina. Refugiat a
Milà (Llombardia, Itàlia), trobà feina
a la «Societat Italiana Ernesto Breda
per a Construccions Mecàniques» de Sesto San
Giovanni. A començament de 1925
retornà a Florència i va ser detingut en diverses
ocasions per anarquista. El
25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de
juny arribà amb documentació
falsa a La Chapelette (Marsella, Provença,
Occitània), on es refugiaven la
major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet
d'identitat francès,
aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de
carenar. Durant un
breu període de temps treballà de ferrer a
Lió (Arpitània) i entre 1929 i 1931
romangué a París (França), on va fer
feina a les fàbriques Citroën i Renault i
freqüentà la redacció de L'Endehors
d'E. Armand. En 1931 retornà a Marsella i
treballà embarcat com a carboner per
a una companyia de navegació amb el vaixell La
Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el
registre de fronteres. El 8
setembre de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) i dos
dies després s'integrà
en la Divisió «Karl Marx» de la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta
(Osca,
Aragó, Espanya) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a
Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a
la bateria de Libero
Battistelli a Osca. El gener de 1937 una pneumònia el va
obligar a retornar a
Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el
convenceren de no tornar a la
Península. En 1939 freqüentà destacats
anarquistes, com ara Luca Bregliano. Quan
la invasió alemanya de França es
mantingué en la clandestinitat, però el
novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les
drassanes de Wilhelmshaven
(Baixa Saxònia, Alemanya). El setembre de 1943
aconseguí fugir-ne i pogué
retornar a Marsella, on s'integrà en la
Resistència francesa. El dia del
desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer
marsellès de La
Canebière. Després de la II Guerra Mundial,
quedà a França fins el novembre de
1948, que retornà a Florència i es va reintegrar
en els Ferrocarrils Estatals,
encara que sempre vigilat per la policia. Igual que altres membres de
l'SFI,
sense polemitzar, continuà militant entre el sector«antiorganitzador» fins a
començament dels anys vuitanta que s'adherí a la
Federació Anarquista Italiana
(FAI). En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva
autobiografia sota el
títol Memorie di Stefano Romiti
detto «Bimbo»,
reeditada pòstumament en 1994. Stefano Romiti va morir el 18
de maig de 1992 a
Florència (Toscana, Itàlia).
***
Miguel
Omaña Fernández
- Miguel Omaña Fernández: El 30 d'agost de 1917 neix a Udías (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Sos pares es deien Enrique Omaña i Dolores Fernández. En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser capturat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 al seu domicili d'Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.
***
Juan
Cerón González
- Juan Cerón
González: El 30 d'agost de 1919 neix a Os de
Civís (Les Valls de Valira, Alt
Urgell, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan
Cerón González. Fill
d'un carrabiner membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), va créixer a
Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). En 1936 feia d'aprenent de
mecànic a la
Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i era secretari de les
Joventuts
Llibertàries de Llívia (Baixa Cerdanya,
Catalunya). Des del començament de la
Revolució espanyola i fins els enfrontaments de maig de 1937
contra la reacció
estalinista, va fer d'enllaç entre el Comitè de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la FAI de Puigcerdà i els comitès
francesos de suport al
moviment llibertari espanyol. En 1938 s'enrolà en el Cos de
Carrabiners a
València (València, País
Valencià) i va ser enviat com a ajudant mecànic
de
transports a diverses poblacions peninsulars (Barcelona,
Jaén i Guadalajara). En
1939, amb el triomf franquista, va caure presoner a Guadalajara
(Castella,
Espanya), però aconseguí evadir-se aviat a Terol
(Aragó, Espanya) i passar a
França, on fou internat a diversos camps de
concentració (Sant Cebrià,
Barcarès, Vernet i Sètfonts). Posteriorment va
ser enviat en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) a An Oriant (Bretanya).
Després de la II Guerra
Mundial s'establí a Chinon (Centre, França), on
continuà militant en la CNT de
l'exili. Autor de nombrosos poemes, col·laborà en
diverses capçaleres de la
premsa llibertària de l'exili (Espoir,Cenit, El Pensador, etc.), així com de
la premsa en llengua francesa (L'Affranchi, L'Anarcho du Val, Le
Libertaire,
etc.). Durant els anys noranta fou membre del Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella (Provença,
Occitània), on va deixà
diversos testimonis de la seva trajectòria per la
Península i per França. En
1998 va fer costat econòmicament la«Fundació Anselmo Lorenzo» i en 1999
col·laborà en el llibre de Federico Gargallo Edo La raison douloureuse. Juan Cerón
González va morir el 6 de setembre de 2016 a
Saint-Benoît-La- Forêt (Centre, França).
Defuncions
Els sense pàtria
- Paulin Mailfait:El 30 d'agost de 1927 mor a Étion (Ardenes, França) el militant anarquista Hubert Paulin Mailfait. Havia nascut el 27 de febrer de 1867 al barri de Notre Dame de Charleville (Ardenes, França). Sos pares es deien François Mailfait, llimador, i Catherine Clin. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de«Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 al seu domicili d'Étion (Ardenes, França; actualment una barriada de Charleville, Ardenes, França).
***
Zo
d'Axa
- Zo d'Axa: El 30 d'agost de 1930 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Victor Charles Jules Gallaud de la Pérouse, més conegut com Zo d'Axa. Havia nascut el 24 de maig 1864 al XVIII Districte de París (França). Era el primogènit d'una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill de Charles Gallaud, alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París, i de Julie Adèle Damoiseau. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehorsés ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó:«La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel –qui havia conegut son avi–, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazasà Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. El 3 d'abril de 1913 es casà al XIV Districte de París amb la italiana Beatrice Pierina Alexandrina Salvioni. Elsúltims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.
***
Ludvík
Cimler
-
Ludvík Cimler: El 30 d'agost de 1935 mor a
Cleveland (Cuyahoga,
Ohio, EUA) l'anarquista Ludvík Cimler. Havia nascut el 24
d'agost de 1870 a irovnice
(Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment
pertany a Pelhřimov, Vysočina,
Txèquia). Sos pares es deien Matej i Elisabeth Cimler. Quan
tenia 13 anys
començà a treballar d'aprenent en una
fàbrica de botons de nacre. Sembla que
participà en la distribució del
periòdic clandestí DuchČasu, publicat per František
Hlaváček i Josef B. Pecka a Prostějov
(Moràvia, Imperi austrohongarès;
actualment pertany a Olomouc, Txèquia). Posteriorment
s'integrà en l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) de irovnice. Cridat a files, es
declarà insubmís i emigrà als Estats
Units. A començament de 1891 s'establí a
Nova York (Nova York, EUA) i durant 12 anys treballà en la
indústria de la
mareperla i dels botons. Membre de la Secció Txeca de l'AIT,
en 1894 era
secretari del seu Comitè d'Agitació. Entre 1893 i
1897 difongué el periòdic Delnické
Listy, el qual dirigí
en 1897. El
12 de juny de 1894 va fer la conferència«Raó i violència» a la seu de
la Workers
Fellowship Progress (WFP, Fraternitat de Treballadors del
Progrés). El 2 de
març de 1895 presidí un acte de
celebració de la Comuna de París a la Fernando's
Assembly Rooms de Nova York. Cap el
1900 fundà la seva pròpia impremta al seu
apartadament, al número 312 de 71st
Street. En 1901 es casà a Nova York amb Anna, qui va mori en
1931. En 1900 fou
editor i redactor de la revista Nový
ivot de
Nova York. El 17 de de març de 1910
s'instal·là a Cleveland per treballar en
una impremta («The Bohemian Socialistic Printing &
Publishing»), on hi
restà 25 anys i de la qual esdevingué director.
Formà part de la Unió d'Escoles
de l'Esperit i de l'Associació Pro Incineració i
fou membre de diverses
associacions culturals (corals, esportives, etc.). Ludvík
Cimler va morir el 30 d'agost
de 1935 a Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA); incinerat, les seves cendres
van ser
dipositades al Columbari del Cementiri Highland Park de Highland Hills
(Cuyahoga, Ohio, EUA).
***
Dibuix
de Teodoro Mora publicat a la "Galeria de retrats" de Castilla Libre del
20 de juliol de 1937
- Teodoro Mora Pariente:
El 30 d'agost de 1936 mor a
Casavieja (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista
Teodoro Mora Pariente.
Havia nascut en 1902 a Cogulludo (Guadalajara, Castella, Espanya).
Fuster de la
construcció, quan tenia 14 anys
començà a militar a Madrid (Espanya) en la
socialista Unió General de Treballadors (UGT), sindicat
majoritari a la zona
centre de la Península, i va fer el servei militar a
l'Àfrica. Sembla que va
pertànyer al Partit Comunista d'Espanya (PCE), d'on va ser
expulsat per
negar-se a criticar els anarquistes i per aquest motiu el seu prestigi
sempre
va ser reduït en els cercles llibertaris. A
començament dels anys trenta, per
influències de Cipriano Mera Sanz, del qual serà
molt amic, s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
contribuí força en l'organització del
sindicat anarcosindicalista a la regió madrilenya. El maig
de 1931 va fer un
míting, juntament amb Pedro Falomir Benito i altres, a
Fuencarral (Madrid,
Castella, Espanya). El 2 de juliol de 1932 va fer un míting
al teatre
Maravillas de Madrid amb Mauro Bajatierra Morán,Ángel Rodríguez i Valeariano
Orobón Fernández. L'estiu de 1932 presidia el
Sindicat Únic de la Construcció
de Madrid de la CNT. Amb Cipriano Mera Sanz, Miguel González
Inestal i
Feliciano Benito Anaya, va ser un els principals defensors de
l'exclusió dels
bolxevics del sindicat confederal. El 19 de febrer de 1933
impartí una
conferència («La descomposición del
régimen capitalista») a l'Ateneu Llibertari
de Tetuán i Cuatro Caminos. El febrer de 1933 va ser
detingut amb una dotzena
de confederals. El juliol de 1933 parlà, juntament amb Mauro
Bajatierra Morán, Valeariano
Orobón Fernández i altres, en un acte pro
amnistia celebrat a Madrid. Impulsà,
com a president del Sindicat Únic de la
Construcció de la CNT de Madrid, la«Vaga de l'Edificació» de 1933 i 1934.
Arran de l'èxit de la gran vaga de la
construcció cenetista de la primavera de 1936 a Castella,
defensà les posicions
de l'Aliança Obrera. Detingut el juny de 1936 com a membre
del comitè de vaga,
el 17 de juliol de 1936 va ser posat en llibertat gràcies a
les manifestacions
populars que exigien l'alliberament dels presos. El 19 de juliol
d'aquell any
presidí a Madrid, amb Cipriano Mera Sanz, l'assemblea
general de militants.
Participà en l'assalt de la caserna de la Montaña
de Madrid i va ser un dels
primers organitzadors de les milícies confederals,
intervenint en la presa
d'Alcalá, Vicálvaro i Guadalajara. L'agost de
1936 encapçalà amb fèrria
disciplina el «Batalló Mora», enquadrat
en la «Columna del Rosal», que lluità a
Buitrago i Serrada. Teodoro Mora va morir en acció de guerra
el 30 d'agost de
1936 a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya). Altres fonts
citen el 12 de
setembre de 1936 a Mijares (Àvila, Castella, Espanya) i
encara altres creuen
que va ser fet presoner pels feixistes a Gavilanes, també aÀvila, ficat en una
gàbia i finament assassinat.
Teodoro Mora Pariente (1902-1936)
---
