Anarcoefemèrides del 19 d'agost
Esdeveniments
- SurtLa Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella –que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista– i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya».
***
Portada del primer
númer d'Spanish
Revolution
- Surt Spanish Revolution: El 19 d'agost de
1936
surt a Nova York (Nova York, EUA) el periòdic quinzenal
anarquista Spanish Revolution. A bulletin
published by
the United Libertarian Organizations. Editat per la
coalició de grups
anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions
Llibertàries
Unides) de Nova York, va informar sobre la Revolució
espanyola i la guerra
civil. L'ULO va ser una organització creada ad
hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat
d'aglutinar diverses
organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist
Federation (JAF,
Federació Anarquista Jueva; editora de Freie
Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU,
Unió General de
Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa;
editora de Dielo Trouda),
Libertarian Workers
Group, Vanguard Group (editor de Vanguard),
Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura
Proletaria), Il
Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes
canadencs, grups
anarquistes italoamericans de Nova Anglatera, diversos sindicats,
etc.)– per a
realitzar actes propagandístics de suport a la
Revolució espanyola. Olay va
deixar la seva feina de traductor professional a Chicago (Illinois,
EUA) i es
traslladà a Nova York, on muntà una oficina
propagandística a la part baixa de
la Cinquena Avinguda i que posteriorment comptà amb el
suport de tres
representants de la CNT arribats expressament des d'Espanya. L'ULO
organitzà
nombrosos mítings de masses i actes públics de
tota mena a moltíssimes ciutats
nord-americanes que recaptaren milers de dòlars que van ser
enviats al moviment
llibertari espanyol. No obstant això, l'activitat principal
de l'ULO va ser la
publicació d'Spanish Revolution,
que
comptà amb una política editorial
col·lectiva i per aquest motiu els articles
no solien anar signats. Els temes centrals van ser els referents a
l'obra
constructiva de la Revolució espanyola (les
col·lectivitzacions agrícoles i
industrials, la funció dels comitès
revolucionaris, l'educació,
l'anarcofeminisme, etc.), les tasques de les organitzacions anarquistes
i
anarcosindicalistes –CNT, Joventuts Llibertàries,«Mujeres Libres», Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), etc.– i els aspectes
militars de la guerra civil que
no tractava la premsa capitalista. Molts d'articles eren traduccions de
diferents textos publicats per la premsa llibertària de la
Península (Amigo del Pueblo,CNT, Fragua
Social, Frente Libertario,Juventud Libre, Nosotros,Nueva España Antifascista,Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc.), però també
estrangera (Barcelona Bulletin, La Bataille, Cultura
Proletaria, L'Espagne Antifasciste,L'Espagne Nouvelle, Le
Libertaire, La Lutte Ouvriere,Manchester
Guardian, New Statesman and Nation,New Times, Le
Réveil, La
Révolution
Prolétarienne, Spain and
the World,
etc.). Les opinions dels anarquistes nord-americans a les
pàgines d'aquesta
publicació gaudiren d'una llibertat absoluta i no mancaren
crítiques a les
polítiques progovernamentals de les organitzacions
llibertàries espanyoles i a les
seves posicions, considerades «toves», davant els
estalinistes i la seva
contrarevolució. Aquestes posicions van fer que moltes
vegades donessin veu al
sector dissident de la Revolució llibertària, com
ara les Joventuts
Llibertàries, els «Amics de Durruti» o
grups importants de la FAI. Spanish Revolution
va publicar 36
números, l'últim l'1 de maig de 1938, i
deixà d'editar-se quan el Govern
comunista de Juan Negrín López
s'assentà fermament al poder i la
contrarevolució estalinista havia triomfat. En 1968
l'editorial Greenwood
Reprint Corporation en va treure una edició
facsímil.
Naixements
Notícia d'una de les condemnes d'Adolphe Defreville apareguda en el diari parisenc La République Française del 28 de febrer de 1889
- Adolphe
Defreville: El 19 d'agost de 1854 neix a Vinneuf
(Borgonya, França)
l'anarquista Adolphe Hippolyte Defreville. Sos pares es deien Louis
Pierre
Prosper Defreville, perruquer i després xofer dels
ferrocarrils de Lió (Forenz,
Arpitània), i Joséphine Denis. Es
guanyà la vida com a jornaler i fent sabatilles.
El 26 de desembre de 1876 es casà a Troyes (Xampanya,
França) amb la jornalera
Augustine Bonnetot. En aquesta època vivia al
número 51 del carrer del Temple
de Troyes. Va ser jutjat set o vuit vegades per robatoris de menjar i
per fugir
sense pagar dels restaurants. En aquests anys formà part
dels grups anarquistes
de Troyes. El 27 de febrer de 1889 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional
de Troyes, juntament amb cinc companys (Louis Baudoin, Louis Dumay,
Charles
Morève, Henri Poujol i Albert Pouard), a sis mesos de
presó i a 16 francs de
multa per cops al comissari central de policia i al guardià
de la pau Cligny
durant una manifestació obrera anarquista celebrada tres
dies abans. En aquestaèpoca vivia al número 41 del carrer Saint-Aventin
de Creney-près-Troyes
(Xampanya, França). El juliol de 1892 va ser denunciat per
ultratjar i amenaçar
el guardià de la pau Douine. El 7 de maig de 1895 va ser
condemnat pel Tribunal
Correccional de Troyes a sis dies de presó per cops i
ferides a una veïna seva
anomenada Degoissey. En aquesta època vivia al
número 3 del carrer
Saint-Lambert de Troyes i ja portava 13 condemnes. L'abril de 1898
marxà cap a Montereau-Fault-Yonne
(Illa de França, França) amb la finalitat de
liquidar l'herència paterna.
Instal·lat a París (França),
treballà d'ensostrador amb l'empresari Mauduit. El
18 d'agost de 1900 assistí a una conferència de
l'anarquista Liard-Courtois a
Troyes. En la indigència, el 20 d'octubre de 1910 Adolphe
Defreville va ser
recollit gairebé mort per dos agents en un banc quiosc de
tramvies de la Porta
d'Arras de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França); portat al
metge Warin, el
diagnosticà «misèria
psicològica» i va ser admès a
l'Hospital de la Caritat de
Lilla, on hi va morir quatre dies després, el 24 d'octubre
de 1910.
***
Foto policíaca d'Alfred Grugeau (9 de març de 1894)
- Alfred Grugeau:
El 19 d'agost de 1864 neix a Tours (Centre, França)
l'anarquista Alfred
Alphonse Grugeau. Sos pares es deien François Grugeau,
sabater, i Marie
Augustine Antoinette Lehoux, barretaire de senyores.
Treballà, com son pare, de
sabater a París (França). El 7 de març
de 1894 va ser detingut, juntament amb
altres 17 anarquistes –Michel Bellemans,
Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste
Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard,
Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph
Decker, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas,
Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel), Charles Vallès–, en una
operació policíaca molt violenta
orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la
III
Brigada d'Investigació Fédée al
cabaret que havia regentat l'anarquista Louis
Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11
del carrer Ramey
de París, lloc de reunió del moviment llibertari.
El seu domicili, al número
4-6 del carrer Plateau, va ser escorcollat sense cap resultat. Portat a
comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat
a les autoritats
judicials que el van inculpar d'«associació
criminal» amb altres anarquistes.
L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de
juny de 1895 el seu
cas va ser sobresegut. El 27 de maig de 1894, quan es trobava amb un
germà seu,
també sabater anarquista, a la taverna de Nicoud, al carrer
Pyrénées, ambdós es
posaren a cridar cançons anarquistes i lloà els
anarquistes Ravachol i Auguste Vaillant,
tot insultant el president de la República Sadi Carnot;
Nicoud intentà
treure'ls del local i acabà copejat; jutjat per aquests
fets, el 26 de juny de
1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional sota la
inculpació de «cops i
ferides» i condemnat a un mes de presó. El 31 de
desembre de 1894 figurava en
un registre d'anarquistes aixecat per la Prefectura de Policia. Dos
anys
després el seu nom era en un altre llistat d'anarquistes i
aleshores vivia al
número 26 del carrer Duris. També en 1901
figurava en un altre registre policíac.
El seu últim domicili fou al número 4 de
l'Impasse Questre del XI Districte de
París. Alfred Grugeau va morir l'1 de juliol de 1922 a
l'Hospital Tenon del XX
Districte de París (França).
***
Joan Montseny Carret
- Joan Montseny Carret: El 19 d'agost de 1864 –algunes fonts citen erròniament 1863– neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, Joan Montseny, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, Maria Carret, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan,El aventurero desventurado, El último Quijote,Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i«La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942 al seu domicili del llogaret de La Charrière. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens,Doctor Boudín, Remigio Olivares,Un profesor de la normal,Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.
***
Foto
policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)
- Joseph Delorme: El 19 d'agost de 1866 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer filador anarquista Joseph Delorme, també conegut com Frick Delorme, Bechuel,Bechnel, Berknell o Becknel. Sos pares es deien Pierre Delorme, filador, i Jeanne Gerin, jornalera. Desertor del 97 Regiment de Línia, a començament de la dècada dels noranta es refugià a Suïssa. Expulsat d'aquest país per les seves activitats anarquistes, passà a Anglaterra, primer a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Frick Delorme; cap el 1894 a Liverpool (North West England, Anglaterra) i, a partir de 1896, a Londres (Anglaterra), on usà el nom de Bercknell. L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les (Bèlgica), amb Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop de mà durant una vaga general. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, segons informes policíacs, muntà a Liverpool, amb Gustave Mollet, un serradora. El juny de 1895 es va casar i en aquest any treballava en una fusteria a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Léon Marie (16 de març de
1894)
- Léon Marie:
El
19 d'agost de 1870 neix a Beuzeval (Côte Fleurie, Normandia,
França; actual
Houlgate) l'anarquista Léon Louis Armand Marie. Era el fill
primogènit de Louis Joseph Marie, serraller, i
d'Émilie
Julie Duval. Es guanyava la vida
com a obrer
especialitzat en l'ensostrament d'edificis i com a lampista. Viva al
número 8
del passatge Vanves de París (França). El 16 de
març de 1894, a resultes de la
mort de l'anarquista Amédée Pauwels el dia abans
quan intentava posar una bomba
a l'església parisenca de la Madeleine, va ser detingut amb
altres 11 persones
i fitxat com a anarquista. El 12 de febrer de 1898 es casà a
Boulogne (Illa de França, França) amb la bugadera
Mathilde Pauline Buzelin. En aquesta època vivia al
número 9 del carrer Chàteau del XIV Districte de
París. Léon Marie va morir el 24 de
març de 1913 al seu domicili de Clamart (Illa de
França, França).
***
Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)
- Pierre-Jules
Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger
(Algèria) el militant anarquista i
antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon.
Nascut en una família burgesa jueva, va llicenciar-se en
Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i
sa família per a militar en
el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta
i fent
classes particulars. En 1904 col·laborà en la
revista anarquista Libre Examen,
editada a París per Ernest
Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses
condemnes per propaganda
anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat
per
l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de
presó per «provocació a
la desobediència i a la mort dirigida a militars»
arran de la publicació d'un
manifest contra la matança d'obrers sabaters de
Raon-l'Étape (Lorena, França)
el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de
la
Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment
Anarquista. Detingut
amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de
reclusió
per «provocació a la mort, a l'incendi i al
pillatge». L'agost de 1915 signà,
amb Louis Lecoin, la crida Aux
anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes,
als
sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916,
però va ser
detingut un mes més tard amb Lecoin per la
distribució del pamflet pacifista Imposons
la paix! («Imposem la pau!»).
L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a
15 mesos
de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un
número clandestí de Le Libertaire.
Després de la guerra, continuà
col·laborant en Le Libertaire
i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se
al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser
detingut i
tancat a la presó parisenca de la Santé, on
romangué sis mesos sota l'acusació
d'haver signat un article contra Clemenceau sota el
pseudònim d'Epsilon.
Entre el 12 i el 13 d'abril de
1936 va prendre part en el congrés de la Unió
Anarquista (UA), on presentà un
informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la
Comissió Administrativa.
Durant l'ocupació alemanya participà en diverses
assemblees generals del
Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet
d'haver
expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i
internat
l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de
concentració de
Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574
(Block 6), d'on no va
tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de
1945, el
dia abans de l'alliberament del camp per les forces
britàniques. Son germà Paul
Ruff (Charles Lussy) fou un destacat
militant comunista i socialista.
Pierre-Jules Ruff
(1877-1945?)
***
Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)
- Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicàLa società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la«Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Cesare Zaccaria (1897-1961)
***
Retrat d'Han Ryner realitzat per Albin
- Albin Cantone: El
19 d'agost de 1888 neix a Vigliano (Piemont,
Itàlia) el propagandista anarquista Albino Augusto
Cantone, més conegut com Albin
Cantone o simplement Albin.
Sos pares es
deien Carlo Cantone i Quinta Cerid. Sense escolaritzar,
començar a treballar
amb vuit ans en una fàbrica tèxtil. En 1905
s'instal·là a Lió on s'havia
establert son germà major Enrico Cantone. Abans de 1914
treballà de manobre en
diverses feines. Després va fer feina, com son
germà, de torner metal·lúrgic a
Lió i a la regió lionesa. Aprengué tot
sol el francès i visqué amb una
companya, coneguda per tothom com Albine.
En aquesta anys, gràcies a la lectura d'E. Armand,
descobrí el pensament
anarquista. Mutilat arran d'un accident durant la infància
que li va fer perdre
tres dits de la mà dreta, va ser exonerat de
l'exèrcit quan la Gran Guerra. En
aquests anys visqué al número 4 del carrer
Chaumais de La Croix-Rousse de Lió i
en 1916 tingué de veïnat l'anarquista
André Roulot (Lorulot)
Durant la guerra es va dedicar, amb altres companys,
especialment Paul Bergeron i Georges Manova, a la propaganda, la
poesia, la
crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918
va publicar la revista Les
Glaneurs i va participar en altres publicacions
periòdiques, com ara Les
Vagabonds Individualistes Libertaires (1921-1922), La
Brochure Mensuelle
o Semeur. Durant els anys vint es va veure
seduït per la Revolució
russa. Entre 1922 i 1924 edità Croquis
brefs, on realitzà el retrats i les biografies
d'anarquistes coneguts (E.
Armand, Pierre Chardon, André Colomer, Manuel
Devaldès, Piotr Kropotkin, André
Lorulot, Luigi Molinari, Han Ryner, Henry Zisly etc.). És
autor de Religion
(1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits
de militants
révolutionnaires (1927). Albin Cantone va morir de
càncer d'estomac l'11 de
maig de 1929 al seu domicili del IV Districte de Lió (Forez,
Arpitània),
acompanyat per son germà. Un mes després de la
seva mort, Léo Claude va
publicar el fullet Albin publiciste,
poète,
critique et dessinateur (1888-1929).
***
Fernando
Sancho Gracia
- Fernando Sancho
Gracia: El 19 d'agost de 1898 neix a Cucalón
(Terol, Aragó, Espanya) el
republicà i anarcosindicalista Fernando Sancho Gracia.
Moliner com son pare,
gaudia d'una situació econòmica benestant. Durant
la II República espanyola
freqüentà el Casino Republicà,
s'afilià al Partit Republicà Radical Socialista
(PRRS) i va ser elegit primer alcalde republicà d'Almonacid
de la Cuba (Saragossa,
Aragó, Espanya), repartint les terres comunals entre els
pagesos més pobres.
Quan esclatà la Revolució espanyola, Almonacid de
la Cuba va ser controlat per
les milícies anarquistes i adscrit al Consell
d'Aragó. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà com a regidor en el Consell
Municipal de la població. Quan l'11 de març de
1938 les tropes feixistes
ocuparen la població, aconseguí fugir cap a
Barcelona (Catalunya), però sa
companya i sos infants restaren a la població. El gener de
1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat al camp de concentració
de Sant Cebrià. Posteriorment va ser integrat en la IV
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a les defenses
frontereres a
Toet de Var (Provença, Occitània). El febrer de
1940 va ser enviat amb la seva
companyia a les tasques de reforç de la«Línia Maginot». Capturat pels
alemanys, va ser reclòs primer al Frontstalag 140 de Belfort
i després a l'Stalag
XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de
gener de 1941 va ser
enviat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria) sota la
matrícula 6.538 i el 17 de febrer de 1941, sota la
matrícula 10.617, va ser
traslladat al camp auxiliar de Gusen. Fernando Sancho Gracia va morir
el 2 de
novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria).
Fernando Sancho
Gracia (1898-1941)
***
Vittorio
Malaspina
- Vittorio Malaspina:
El 19 d'agost de 1904
neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el socialista i
comunista, i després anarquista
i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut
com Giovanni
Massari. Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia
Garibaldi. D'antuvi
milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a
Sanremo i es guanyava la vida en
el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En
1921 s'afilià al
Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època
participà en el moviment d'ocupació
de fàbriques. En 1923 emigrà a França
on esdevingué anarquista. Sota una falsa
identitat visqué a París (França) i en
1924, amb altres companys, com ara Ugo
Fedeli (Hugo Treni),
participà en la fundació del projecte
internacional «Edicions Anarquistes», que
arreplegava militants de diverses
llengües. L'agost de 1926 retornà a
Itàlia i a Sanremo fou salvatgement
apallissat per un escamot de camises negres,
tornant a passar a
França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser
detingut arran de
l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio»
de Juan-les-Pins (Antíbol,
Provença, Occitània). En els cercles anarquistes
es parlà de «fals atemptat»,
la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una
campanya
repressiva contra la colònia anarquista establerta a la
Costa Blava. Després de
dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va
ser
expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo
Costantini, Henri
Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de
cometre
atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan
(Vallauris, Provença,
Occitània), el consolat d'Itàlia a
Niça (Provença, Occitània) i diversos
establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament
dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de
setembre
de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari,
passà a Bèlgica,
on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre
perseguit per les
autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el
cap de
l'organització anarquista italiana que operava a
França. S'instal·là a
Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927,
requerit per
la justícia belga, va ser detingut sota
l'acusació d'haver participat en
l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18
d'octubre de 1927
a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota
participació en aquests fets i amb una
coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat
dos mesos
empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El
juny de 1928 entrà
clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11
de juliol –algunes fonts
citen erròniament l'11 de juny– de 1928 al seu
domicili de Bobigny (Illa de
França, França) a resultes del
lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any
abans. El
20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església
parroquial de San Giuseppe de
Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a
París, i L'Adunata dei Refrattari,
de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York
(Nova York, EUA), li reteren homenatges.
Vittorio Malaspina (1904-1928)
***
Liberto
Bernabéu Vilaplana
- Liberto Bernabéu
Vilaplana: El 19 d'agost de 1906 neix a Barcelona
(Catalunya) el maçó, anarquista
i anarcosindicalista Liberto Bernabéu Vilaplana. Sos pares,
militants
anarquistes, es deien Bautista Bernabéu Sirera i Dolores
Vilaplana Abad. A
començament dels anys trenta regentava un quiosc de
periòdics i fou un dels
iniciadors del Sindicat de Venedors de Periòdics«El Apoyo», fundat en 1932 i
que s'adherí a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant el «Bienni
Negre» republicà (1933-1935), fugint de la
repressió, s'establí a Palma (Mallorca,
Illes Balears), on es recuperà d'una malaltia. Membre de la
maçoneria, sota el
nom simbòlic de Besnard,
formà part
de la lògia «Pitàgores» de
Palma. Després de les eleccions de febrer de 1936,
s'establí a Alacant (Alacantí, País
Valencià), on formà part de la lògica«Numància» d'aquesta ciutat, on
arribà al tercer grau i assolí el
càrrec de«Garant de la Pau i l'Amistat». En aquestaèpoca treballava de mecànic i estava
casat amb Vicenta Sellés Pérez, filla d'una
mestra de primària alacantina, que
restà a Alacant al final de la guerra. Arran del cop militar
feixista de juliol
de 1936, el 7 de setembre d'aquell any va ser nomenat secretari
provincial de
la CNT d'Alacant. També exercí el
càrrec de president de la Federació Local de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
assolí responsabilitats en la Direcció de
Vigilància i Seguretat d'Alacant. El 12 de març
de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, pogué fugir, amb son germà
Gerardo Bernabéu Vilaplana, confederal
destacat com ell, cap a Orà (Algèria) a bord del Ronwyn. Van ser enviats primer a la«Caserna Berthezene» del camp
de concentració d'Orléansville (actual Chlef,
Chlef, Algèria) i després a Orà,
i finalment ambdós acabaren al camp de
concentració Camp Morand (Boghari,
Alger, Algèria), on restaren fins el febrer de 1940, quan
s'establiren a Alger.
En 1942 muntà a Orà un taller de
reparació de màquines d'escriure de la
companyia «Remington». Posteriorment va ser nomenat
inspector mecànic de la«Remington Rand» a Alger. A Algèria
tingué com a companya Conchita Pons. El
gener de 1946 les autoritats franquistes li obriren un expedient de
responsabilitats polítiques. El 22 d'agost de 1963,
acollint-se a les lleis de
repatriació, retornà a la Península,
establint-se a Santa Pola. Liberto Bernabéu
Vilaplana va morir en 1971 a Santa Pola (Baix Vinalopó,
País Valencià).
***
Artese
Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)
- Artese Benesperi: El 19 d'agost de 1915 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Artese Benesperi. Poc després del seu naixement son pare morí i quan tenia nou mesos va ser donat en adopció a una família de Lucca (Toscana, Itàlia). A 17 anys retornà amb sa mare biològica, que es va tornar a casar i vivia a Casalguidi (Toscana, Itàlia). En aquests anys difícils va ser empresonat per robatori. El 25 de juliol de 1943, el dia de la caiguda de Benito Mussolini, es trobava tancat i, després de l'armistici, el 15 de setembre de 1943 va sortir en llibertat. L'octubre de 1943 pogué robar una metralladora al post militar d'Ombrone, a Pontelungo (Toscana, Itàlia), i la vengué a un partisà per 500 lires. Aquesta metralladora passà a la formació guerrillera encapçalada per Magnino Magni, que el 17 d'abril de 1944 a Treppio (Toscana, Itàlia) va ser utilitzada per a cobrir la fuga dels seus companys, assetjats pels alemanys, i en la qual Magni perdé la vida. El febrer de 1944 Benesperi conegué el partisà anarquista Silvano Fedi i s'integrà en l'Esquadra Franca Llibertària, formada per una vintena d'homes (Tiziano Palandri, Marcello Capecchi, Enzo Capecchi, Danilo Betti, Tito Eschini, Carlo Giovannelli, Giovanni Ieri, Brunello Biagini, Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni La Loggia, Giovanni Pinna, Iacopo Innocenti, etc.) i que s'organitzava en petits escamots. La trobada amb aquests companys llibertaris actuà com una mena de«redempció» i a partir d'aquest moment participà activament en la lluita armada antifeixista al costat de Silvano Fedi, actuant a la ciutat de Pistoia i als turons que l'envolten. El 29 de març de 1944, juntament amb Silvano Fedi, Tiziano Paladri i altre partisà, participà en una acció de recuperació d'armes i d'avituallament en una caserna de la milícia a prop de l'estació ferroviària. En aquesta acció un oficial alemany resultà mort i ell ferit a la mà esquerra. Per evitar les represàlies dels nazis, que havien preparat l'afusellament de 10 habitants de Pistoia, Silvano Fedi, després de guarir Artese, demanà ajuda al dramaturg Giovacchino Forzano, amic personal del dictador Mussolini, que vivia a Serravalle (Toscana, Itàlia), i gràcies a la seva intervenció s'aturà la massacre. Posteriorment, a canvi de diners i de queviures, es procurà la cobertura i el suport de Licio Gelli, tinent de la milícia de Pistoia i oficial d'enllaç entre els feixisme de la ciutat i les autoritats alemanyes, per a poder realitzar empreses arriscades. Durant la nit de l'1 de juny de 1944 participà en l'assalt dels magatzems militars de la Fortalesa de Santa Barbara, aconseguint un important botí (aliments, cigarretes, vestimenta militar, armes, etc.) que amagà al domicili del sogre de Licio Gelli i que distribuí a diverses formacions guerrilleres. El 26 de juny de 1944 un petit escamot (Benesperi, Fedi Enzo Capecchi i Licio Gelli) aconseguí entrar, disfressats de policies i de presos, a la penitenciaria de Ville Sbertoli i pogué alliberar 54 reclusos, molts d'ells polítics i dos jueus destinats a la deportació. També aquest mateix mes participà en l'assalt de la seu de la policia de Pistoia, al Palau de la Província, apropiant-se de les armes del post, inutilitzant el sistema telefònic i destruint l'arxiu. El 29 de juliol de 1944 es trobava per casualitat arrestat i no pogué participar en la presa de la Creu de Vinacciano a Montechiaro (Toscana, Itàlia), que resultà ser una emboscada i on foren abatuts Silvano Fedi i altres companys. L'endemà d'aquest fet es realitzà a Pistoia una gran batuda d'antifeixistes, entre els que es trobaven ell i Enzo Capecchi, que aconseguiren fugir de manera rocambolesca saltant per una finestra. Després de la mort de Fedi, amb Capecchi, assumí el comandament de la brigada, reconstituïda amb uns setanta homes, i que prengué el nom de «Brigada Silvano Fedi». El 2 de setembre de 1944 aconseguí prendre als alemanys la localitat de Vinci (Toscana, Itàlia) i l'endemà, després d'un dur enfrontament amb els nazis, la de San Baronta (Toscana, Itàlia); el 4 de setembre s'alliberà Casalguidi, on caigueren alguns companys, entre ells Marcello Capecchi. Ferit Enzo Capecchi, encapçalà en solitari la formació guerrillera fins l'alliberament de Pistoia el 8 de setembre de 1944. Després de la II Guerra Mundial no s'aprofità de la seva fama de guerriller, com si feren alguns, i després d'alguns anys treballant de cisteller, en 1955 l'Ajuntament de Pistoia el contractà com a escombriaire, feina en la qual treballà fins a la seva jubilació. Col·laborà en l'Associació Nacional de Partisans d'Itàlia (ANPI). Artese Benesperi va morir el 17 d'abril de 2012 a al seu domicili de Pistoia (Toscana, Itàlia). Deixà companya, Osanna, i dues filles.
---
