Anarcoefemèrides del 14 d'agost
Esdeveniments
La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini
- Procés contra la«Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per«assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili.
Procés contra la «Banda del Matese»
***
La
inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una
postal commemorativa
- Inauguració
l'estàtua de
Proudhon: El 14 d'agost de 1910 s'inaugura a l'Avinguda
d'Helvétie de Besançon
(Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze
de Pierre-Joseph Proudhon,
realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió
d'erigir una
estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia
estat presa un any
abans en ocasió del centenari del seu naixement i es
decidí fer-la mitjançant
una subscripció popular i un concurs públic
d'escultors. Sorprenentment, la
inauguració, amb tots els honors militars i
polítics, es realitzà pel president
de la República Armand Fallières, en una visita
oficial a Besançon entre els
dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també
s'inaugurà una nova oficina de
Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibreP.-J. Proudhon
et la
franc-maçonnerie. Document publiés à
l'occasion de l'inauguration de sa statue.
14 août 1910.
Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou
arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces
reaccionàries de la
ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou
reemplaçada per una
nova escultura.
Naixements
Foto policíaca de Dominique Kilchenstein (23 d'abril de 1892)
- Dominique
Kilchenstein: El 14 d'agost de 1843 neix a
Lunéville (Lorena, França)
l'anarquista Dominique Kilchenstein. Sos pares es deien Georges Henry
Kilchenstein,
obrer en papers pintats, i Anne Louise Billot. Es guanyava la vida com
a
blanquer i pelleter. El 9 de setembre de 1871 es casà a
Lunéville amb la
modista Marie Christine Hutlé, però poc
després, l'11 d'agost de 1872, aquesta
morí a Lunéville. El 26 d'octubre de 1872 es
casà a la cosidora sabatera
Lunéville amb Marie Barbe Pagès, i amb aquest
matrimoni legitimà un fill natural
que aquesta portava, Victor Pagès, nascut el 3 d'agost de
1870. En 1878 fou secretari
adjunt d'organització del Congrés Obrer
Internacional Socialista a celebrar al
barri de Grenelle de París, coincidint amb
l'Exposició Universal de París;
detingut arran de la prohibició d'aquest congrés,
entre el 22 i el 24 d'octubre
de 1878 va ser jutjat amb 38 companys més pel X Tribunal de
Policia
Correccional del Sena. En aquesta època vivia al
número 85 del carrer de la
Glacière de París. Cap el 1880 es
traslladà a Saint-Denis (Illa de França,
França), on visqué al número 169 del
bulevard Ornano. A començament dels anys
noranta va ser fitxat per la policia com a anarquista i aleshores
militava en
la Joventut Llibertària de Saint Denis, era un destacat
propagandista i
organitzava reunions entre els companys. Es guanyava la vida com a
verdulaire
als mercats de Saint-Denis, alhora que feia propaganda anarquista.
Arran dels
atemptats de François Koeninsgstein (Ravachol),
una gran agafada contra 66 anarquistes es portà a terme el
22 d'abril de 1892 i
el seu domicili va ser escorcollat pel comissari de policia Archer.
Detingut,
va ser fitxat
l'endemà en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; interrogat
pel jutge d'instrucció Atthalin, declarà que des
de feia dos anys no militava
en el moviment anarquista. Processat per pertinença a«associació criminal», va
ser posat en llibertat. El seu nom figura en un registre de
recapitulació
d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. El 3 de març de
1894 el comissari de
policia Blondeau, de Belleville, escorcollà el seu domicili
del número 169 del
bulevard Ornano, sense cap resultat important; però, no
obstant això, va ser
detingut per «associació criminal». En
aquesta època tenia quatre infants. El
seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1896,
però
figura com a desaparegut en el de 1901. Desconeixem la data i el lloc
de la
seva defunció.
***
Pietro Gori
- Pietro Gori:El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones–el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És autor d'una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. Pietro Gori va morir el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom.
***
Bruno
Fattori
- Bruno Fattori: El
14 d'agost de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia)
l'anarquista Bruno Fattori. En
1898 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser
perseguit per la seva
militància tant pel govern monàrquic com pel
feixisme. En 1920 presidia la
Cooperativa «Unione Libera» dels bastaixos del port
d'Ancona. Membre dels«Arditi del Popolo», en 1922 passà
clandestinament a França i retornà en 1943,
on, després d'un temps detingut, s'integrà en la
Resistència. Després de la II
Guerra Mundial formà part del «Grup
Malatesta» d'Ancona, un dels grups
anarquistes més nombrosos de la ciutat. En 1964, amb Luciano
Farinelli, fundà
el centre de trobada cultural i llibertari «Casa
Malatesta». Membre de la Federazione
Anarchica Marchigiana (FAM, Federació Anarquista de les
Marques), fou el
responsable dels seus òrgans d'expressió L'Internazionale
i Volontà.
També formava part del
grup anarquista que en 1965 s'adherí als Gruppi di
Iniziativa Anarchica (GIA,
Grups d'Iniciativa Anarquista). Bruno Fattori va morir el 7 de gener de
1975 a
Ancona (Marques, Itàlia).
***
Rirette Maîtrejean
- Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Corresa (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie. En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme,La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir el 14 de juny de 1968 a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).
Rirette Maîtrejean
(1887-1968)
***
Notícia
del processament d'André Chaumard publicada en el
periòdic parisenc La Libre Parole del
25 de febrer de 1917
- André Chaumard:
El 14 d'agost de
1891 neix a Sozay
(Corvol-l'Orgueilleux, Borgonya, França) l'anarquista
i pacifista André
Edme Jules Chaumard, que va fer servir el pseudònim Andrard. Era el fill
primogènit d'Adolphe
Alexandre Chaumard, venedor de begudes, i de Nathalie Mathilde Pautrat,
dauradora. Va néixer a casa dels avis paterns, ja que sos
pares vivien a París
(França). Es guanyava la vida com a impressor. El 10
d'octubre de 1912 va ser
incorporat a l'exèrcit. El 5 d'agost de 1915 es
casà a Levallois-Perret (Illa
de França, França) amb la comerciant de moda
femenina Jeanne Ravet. En aquestaèpoca vivia amb sos pares al número 32 bis del
carrer Courcelles de
Levallois-Perret i estava adscrit al XIII Regiment d'Infanteria. Lluita
en la
Gran Guerra fins al 9 d'abril de 1916, que va ser llicenciat per«ferides de
guerra» a la cama esquerra. El 31 de gener de 1917 va ser
detingut, juntament
amb altres companys (René Baril, Félix Hautelard,
Alfred Joriot, i Fernande
Richir, companya de Benoît Broutchoux) per la
distribució l'1 de juny de l'any
anterior del pamflet Du charbon ou la
Paix!, signat «Un groupe de mères de
famille». Tancat a la presó parisenca
de La Santé, el 19 de març d'aquell any va ser
condemnat per la X Cambra
Correccional a tres mesos de presó per propaganda
antimilitarista i «escrits
alarmistes». L'1 de maig de 1917 va ser posat en llibertat.
Aquest mateix 1917,
sota el pseudònim Andrard,
fou
secretari del grup pacifista «Les Amis de Ce
Qu'Il Faut Dire» del XIII Districte de
París, del qual va ser un dels
fundadors, i mantingué estretes relacions amb destacats
anarquistes, com ara
Sébastien Faure. A partir de setembre de 1922
dirigí una impremta al número 39
del carrer Bretagne, on treballaven 15 obrers, dedicada a la
impressió de
treballs comercials, però on també es va estamparLa Brochure Mensuelle,
publicació del «Groupe de Propaganda par la
Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet», la qual
va fundar el gener de 1923
amb Armand Bidault, i altres fullets, com ara Tu
seras végétalien, de Georges Butaud i
de Sophie Zaïkowska. Andre Chaumard va morir l'11 de juliol de
1925 a Briare (Centre, França).
***
Notícia
necrològica sobre Elvira Gamisans Fainé apareguda
en el periodic
parisenc Frente
Libertario de juny de 1976
- Elvira Gamisans Fainé: El 2 d'octubre de 1975 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa Gamisans Fainé –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Camisan. Havia nascut el 14 d'agost de 1899 a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sant Cristòfol de la Vall (Pallars Jussà, Catalunya). Sos pares es deien Cristòfol Gamisans i Coloma Fainé. Era companya del militant llibertari Josep Rosell Solé. En acabar la guerra civil passà a França i fou internada amb sos infants en un camp, per després ser lliurada a les autoritats franquistes. Posteriorment aconseguir passar els Pirineus clandestinament i reunir-se amb son company a Le Havre. Ambdós militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. Elvira Gamisans Fainé va morir el 2 d'octubre de 1975 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França).
***
Sante
Pollastri
- Sante Pollastri: El 14 d'agost de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri –o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo –personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret– a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta–en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport–, fouíntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante Pollastri va morir el 30 d'abril de 1979 –algunes fonts citen erròniament 1978– a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro.
***
Mercedes Comaposada
- Mercedes Comaposada Guillén:El 14 d'agost de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Sos pares es deien José Comaposada, sabater socialista autodidacte, i Isabel Guillén. De ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo Casquero a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en«Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral.És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén) i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada Guillén va morir l'11 de febrer de 1994 a l'Hospital Saint Michel del XV Districte de París (França).
***
Necrològica
d'Eusebio Torres Masegoso apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de març de 1990
- Eusebio Torres Masegoso:
El 14
d'agost de 1900
neix a Valdemorilla (Lleó, Castella,
Espanya) –algunes fonts citen erròniament
Los Molinos
(O Pueyo d'Araguás, Osca,
Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Eusebio
Torres
Masegoso. Sos pares es deien Andrés Torres i Isidora
Masegoso.
Milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal i quan la guerra civil fou milicià
en les columnes
confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i fou internat a
diverses camps de concentració i posteriorment enviat a una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial aconseguir
passar a
Anglaterra des de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França).
Després de
l'Alliberament s'establí Salses (Rosselló,
Catalunya
Nord), on
treballà de pastor
d'ovelles i milità en la CNT de Perpinyà. Eusebio
Torres Masegoso va morir el 13 de
desembre de 1989 al Centre Hospitalari de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord).
***
Necrològica
d'Anastasio Vallejo Lopera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de febrer de 1983
- Anastasio
Vallejo Lopera:
El 14
d'agost de 1901 neix a Higuera de Calatrava (Jaen, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Martos (Jaén,
Andalusia, Espanya)–
l'anarquista
i anarcosindicalista Anastasio Vallejo Lopera. Sos pares es deien Juan
Vallejo i Dolores Lopera.
Obrer metal·lúrgic de l'empresa«Hispano-Suiza», l'estiu de 1936 va ser membre del
Comitè de Control de la
fàbrica. Amb Martí, del Sindicat de Productes
Químics, reconvertí
l'«Hispano-Suiza» en indústria de
guerra. El març de 1937 el seu nom figurava
en una llista d'anarquistes espanyols susceptibles d'entrar a
França, llista
aixecada pel Ministeri de l'Interior gal i on es recomanava el seu
rebut a tota
entrada o estada a França. Com a membre de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), fou membre del Comitè de Guerra de Barcelona
(Catalunya). A començament
dels anys quaranta participà activament en la
reorganització del Sindicat del
Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a
Barcelona i fou un dels
seus màxims representants durant la clandestinitat. Durant
la primavera de 1947
va ser detingut, juntament amb 105 altres militants, en una gran
agafada contra
la CNT catalana. Torturat durant 42 dies en la Prefectura de Policia de
Barcelona, l'octubre de 1960 va ser jutjat a l'Audiència
Provincial de
Barcelona («Procés dels 99») i condemnat
a una pena de sis anys i un dia de
presó. Un cop lliure s'ocupà de sa companya, que
havia esdevingut folla durant
la seva detenció. Anastasio Vallejo Lopera va morir el 18
d'agost de 1982 a l'Asil d'Ancians de les Germanetes dels Pobres de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).
***
Helmut
Klose
- Helmut Klose: El
14 d'agost de 1904 neix a Jankemühle (Brandenburg, Alemanya)
l'escriptor anarcosindicalista
i vagabund anarquista Helmut Klose, conegut com Vagabund.
Segon de sis germans, sos pares es deien Bernhard Klose,
moliner del molí de Lauschützer
d'Schenkendöbern
(Brandenburg), i Ferdinandine.
Sastre de professió, en 1922 començà
un viatge de
rodamón fent d'obrer ambulant
(minaire, construcció de carreteres, etc.) i
s'adherí a
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors
Alemanys). A
partir de 1925 va escriure petits relats que van ser publicats en
diversos
periòdics socialdemòcrates. Visqué com
a vagabund
i emprengué llargs viatges a
Noruega i a Iugoslàvia. Membre de l'anarquista«Bruderschaft der Vagabunden»
(Germandat de Vagabunds), entre el 21 i el 23 de maig de 1929
participà en el
Congrés Internacional de Vagabunds d'Stuttgart. En 1929
interpretà un paper en Vagabund,
de Fritz
Weiss, amb guió de
Siegfried Bernfeld i S. W. Fischer i l'assessorament de Georg Gog,
pel·lícula
que s'estrenà 11 de desembre d'aquell any a Viena. En 1930
deixà la vida de
rodamón i s'instal·là a
Berlín fent feina
com a escriptor independent. En 1933,
després de l'arribada al poder del nacionalsocialisme,
emigrà, primer, aÀustria i, més tard, a Iugoslàvia, on
visqué com a guia turístic a Sarajevo. El
febrer de 1937 va ser expulsat d'Iugoslàvia per
possessió
de literatura
anarquista procedent d'Espanya revolucionària. Entre
març
i juny de 1937, en
ple conflicte bèl·lic, romangué a
Catalunya
allistat, amb altres companys (Helmut
i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Heinz Petry, Philipp Urban i
Richard
Winkler), en el Cos de Vigilància de Fronteres de la
Centúria Sébastian Faure –no confondre
amb la centúria del mateix nom formada
sobretot
per voluntaris
francesos enquadrada en la Columna Durruti–, conegut com«Batalló de la
Costa», un destacament de la milícia fronterera
depenent
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) establert
a Portbou i a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). A Catalunya
formà part dels
Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys),
organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys.
També treballà a la
col·lectivitat agrícola de Sant Andreu de
Barcelona. El 2
de juliol de 1937,
quan organitzava una col·lectivitat de sastres, va ser
detingut
pels
estalinistes sota la falsa acusació d'haver desarmat
oficials
republicans
durant la seva tasca a la frontera i fou tancat governativament fins al
desembre de 1938 en diverses presons (Model de Barcelona,
vaixell-presó Argentina,
presó de
València i al penal
de Segorbe); a la garjola va escriure diverses cartes denunciant les
condicions
de l'empresonament que patien els presos antifeixistes estrangers
(reglaments
penitenciaris insuportables, manca d'atenció
sanitària i
d'aliment, etc.). Emma
Goldman denuncià el seu cas i el d'altres companys en
l'article«Political persecution
in Republican Spain», publicat en el periòdic Freedom
del 10 de desembre de 1937. Després, i fins al final de la
guerra, va ser enviat a un batalló de càstig. Amb
la
Retirada creuà els
Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Gurs,
on
formà part del
comitè de la «9 Companyia», pel nom de
la zona
d'allotjament, grup d'un
centenar d'anarcosindicalistes alemanys excombatents de la guerra
d'Espanya que
no volgueren sotmetre's a la direcció comunista del camp i
s'organitzaren pel
seu compte. El setembre de 1939, gràcies a la
mediació
d'una coneguda (Hedda
Carrington), s'establí a Cambridge (Cambridgeshire,
Anglaterra).
Quan esclatà
la II Guerra Mundial, pel seu estatus de ciutadà alemany, va
ser
internat a
l'illa de Man i després, i fins a finals de 1941, a
Canadà. Al camp
d'internament va fer amistat amb el zoòleg alemany Hans
Werner
Lissmann. En
acabar la guerra va fer d'assistent al laboratori de Lissmann a
l'Institut
Universitari de Cambridge, especialitzat en conducta animal. Helmut
Klose va
morir en 1987 a Haslingfield (Cambridgeshire, Anglaterra) i
deixà quatre fills.
Els seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
Miguel
Biurrun Echegoyen
- Miguel Biurrun
Echegoyen: El 14 d'agost de 1915 neix a Buenos Aires
(Argentina)
l'anarcosindicalista Miguel Ángel Biurrun Echegoyen–en algunes fonts citat
erròniament el primer llinatge com Biurrum
i en altres el segon llinatge citat en eusquera com Etxegoien.
Sos pares, immigrants anarquistes navarresos, es deien
Ireneo Biurrun Napal i Lucía Echegoyen. Amb una bona
educació llibertària
heretada de son pare, retornà a la Península i
s'establí a Biarrun-Olkotz
(Pamplona, Navarra). Quan feia la mili, desenvolupà una
intensa activitat
propagandística anarquista a l'interior de les casernes.
L'aixecament militar
feixista de juliol de 1936 l'agafà a bord del vaixell de
guerra Churruca i fou un dels
organitzadors del
motí, llançant per la borda els oficials
deslleials i posant rumb cap a Màlaga
(Andalusia, Espanya), a fi i efecte que la nau restés fidel
al govern
republicà. Son pare va ser assassinat pels feixistes.
Enfonsat el vaixell, fou
capturat pel franquistes. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat
a mort,
pena que va ser commutada posteriorment. Després de molts
anys empresonat, va
ser alliberat. Un cop al carrer, es posà en contacte amb la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador
Francisco Franco,
va ser un dels fundadors de la CNT de Cadis (Andalusia, Espanya), on
milità
ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica en
els comitès d'Andalusia de la
CNT i en el Sindicat d'Oficis Diversos. Sa companya fou
María Aniceto Llorens,
amb qui tingué dos infants. Miguel Ángel Biurrun
Echegoyen va morir el 10 de
gener de 2000 a l'Hospital Universitari Puerta del Mar de Cadis
(Andalusia,
Espanya) i va ser enterrat al Cementiri Mancomunat de la Badia de Cadis.
***
Vicente Sánchez Núñez i sa companya Micaela Martín González
- Vicente Sánchez Núñez: El 14 d'agost de 1915 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarquista Vicente Sánchez Núñez–en algunes fonts citat erròniament el primer llinatge com Migallón. Fill de petits propietaris agrícoles, sos pares es deien Pascual Sánchez Migallón i Tomasa Núñez Herrador. De ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Micaela Martín González (Miguela), en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Vicente Sánchez Núñez va morir el 21 de març de 1993 a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola.
Vicente Sánchez Núñez (1915-1993)
---
