Anarcoefemèrides del 3 d'agost
Esdeveniments
Estàtua d'Étienne Dolet
- Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet –humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament–, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.
***
Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)
- Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants,Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.
***
Milicians
de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre
de 1936)
- Columna Alcoiana:
El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià,
País
Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els
militars aixecats
i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un
milenar de combatents, entre
soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a
Pedro Abad i es
dividí en dos grups, un que es dirigí cap a
Espejo i Còrdova, encapçalada pel
tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano,
comandat per l'alferes
Melquíades Álvarez i Enrique
Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va
ser
brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el
nom de«Ruescas-Taíno», en honor de dos dels
seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel
i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de
Ferro s'hi afegiren i
amb la militarització passà a ser la 82 Brigada.
A més dels citats, van
combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.
***
Cartell de denúncia de Radio Libertaire
- Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.
Naixements
Isabel Vilà segons un dibuix de Genar
- Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 –per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.
***
Giovanni Santandrea
- Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a«cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Victor Buhr (2 de març de 1894)
- Victor Buhr: El
3 d'agost de 1868 neix a Colònia (Renània,
Confederació Alemanya del Nord;
actualment Rind del Nord-Westfàlia, Alemanya) el socialista
revolucionari,
anarquista i sindicalista Viktor Buhr, també conegut com Victor Buhr. Sos pares es deien Christian
Buhr, que comerciava amb
palla i pinso per als cavalls de l'exèrcit, i Anna Marie
Kraemer, i tingué dos
germans i dues germanes. El 6 de novembre de 1888 entrà a
servir en el 52
Regiment d'Infanteria estacionat a Krossen (Brandenburg). El 2 de
febrer de
1890 va ser enviat com a mesura disciplinària a la«Divisió Obrera» de
Magdeburg (Saxònia) i el 9 d'agost de 1891 a
Königsberg (Prússia Oriental;
actual Kaliningrad, Rússia). El 30 de setembre de 1891 va
ser llicenciat del
servei militar i fins al 21 d'abril de 1893 visqué a
Berlín i posteriorment a
Johannisthal (Treptow-Köpenick, Berlín). A finals
de 1892 havia publicat a
Berlín una mena de memòries de les seves
experiències militars Der
Sozialismus in der deutschen Armee. Selbst-Erlebtes.
Es guanyava la vida com a pintor decorador. Fou un dels fundadors, amb
Gustav
Landauer i Rudolf Rocker, entre d'altres intel·lectuals
destacats del moviment
llibertari alemany, de la Verein unabhängiger Sozialisten
(VUS, Associació de
Socialistes Independents), els membres dels quals eren coneguts com«Els
Joves», descontents i dissidents de la línia
legalista i reformista del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya). El 8 de novembre
de 1891 va ser nomenat, amb Eugen Ernst, president de la VUS i el
febrer de
1892 president. En 1892 va fer nombroses conferències i
participà en reunions
dels socialistes independents a Magdeburg, on denuncià la
lluita pel «poder
polític», que només porta a la
corrupció, tot reivindicant les «vagues
internacionals» en els sindicats com a única via
d'acció per al proletariat. En
aquesta època mantingué dures
controvèrsies amb Paul Singer, líder de l'SPD.
Quan els socialistes independents es dividiren en
socialdemòcrates i
anarquistes, ell prengué una posició
contrària a l'anarquista. El 2 d'abril de
1892 va ser condemnat a quatre mesos de presó per«incitació a l'odi cap el
govern» i el 20 de setembre de 1892 va ser detingut per«sedició». L'estiu de
1893 abandonà, amb Eugen Ernst i Carl Wildberger, la
redacció de Der Sozialist, fortament influenciat per l'anarquisme de
Gustav Landauer. En aquest 1893 va ser condemnat a sis
mesos de presó
per haver distribuït pamflets revolucionaris entre els
soldats. L'agost de
1893, fugint d'aquesta condemna d'«incitació a
l'assassinat, al pillatge i a
l'incendi», es refugià a París
(França). Sense recursos, va ser ajudat per
companys expatriats, com ara l'escultor en fusta Jean
Frédéric Scharr i el
sabater Jean Crayer, que li donaren hospitalitat. El 3 d'octubre de
1893 llogà
un recambró moblat al número 45 del carrer
Maronites de París. En aquesta època
freqüentà reunions de socialistes i d'anarquistes
alemanys, especialment les
del «Club dels Socialistes Alemanys Independents»,
on prenia la paraula per
exposar les seves teories comunistes i anarquistes. El 26 de desembre
de 1893
el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la
Prefectura de
Policia de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de
policia lliurà una
ordre d'escorcoll i d'interrogatori al seu nom, sospitós de
formar part
d'«associació criminal», i el 2 de
març el seu domicili, al número 127 del carrer
Dames de París, on vivia tot sol des del 19 de novembre de
1893, va ser
escorcollat pel comissari de policia del barri de Batignolles; en
aquesta
perquisició només es trobà una cartera
amb papers, correspondència i la seva cartilla
militar, tot en alemany, documentació que va ser
traduïda al francès. Detingut,
va ser portat a les cel·les de la Prefectura de Policia, on
va ser fitxat en el
registre antropomètric del laboratori policíac
d'Alphonse Bertillon. El 3 de
març de 1894 va ser interrogat pel jutge
d'instrucció Henri Meyer i, després de
negar ser anarquista i d'afirmar que sempre havia combatut les idees
llibertàries, va ser reclòs a la presó
parisenca de Mazas. El 29 de març de
1894 Meyer decretà la seva llibertat i se li va notificar el
decret d'expulsió
del país que havia estat signat el 8 de març
anterior i que s'havia de
materialitzar en 48 hores. Argumentà que necessitava la seva
documentació per
partir, però el prefecte li va ordenar d'abandonar
França immediatament. El 25
d'abril de 1894 va escriure, suposadament des de Londres (Anglaterra),
al
procurador de la República francesa per a intentar recuperar
els seus papers
que havien estat requisats quan va ser detingut. El 17 de juny de 1894
abandonà
França a bord del vaixell
Cité de Paris
cap a Londres. En aquesta època va ser inscrit en un
registre de «vigilància
especial» de la policia ferroviària de fronteres.
El 5 de juny de 1895 el
procurador estimà que la documentació recollida
durant l'escorcoll de casa seva
no tenia interès especial i recomanà als
instructors del cas el seu
sobreseïment, fet que es va fer efectiu dos dies
després pel jutge Meyer. El 23
de juny de 1894 emigrà als Estats Units i
s'establí a Nova York (Nova York,
EUA), on milità sobretot en el sindicalisme. En 1897 es
casà amb Carolina
Bottjer, amb qui tingué nou infants. El juliol de 1899
s'encarregà de la
recollida de fons per al suport dels tramviaris en vaga. El 3 d'octubre
de 1900
es va naturalitzà nord-americà i en aquestaèpoca treballava de pintor en la
construcció i vivia al número 1.145 de Tinton
Avenue, al barri novaiorquès del Bronx.
En aquests anys fou president de l'Amalgamated Painters' Union
(Sindicat de
Pintors Units) i agent comercial de la International Brotherhood of
Painters
(IBP, Germanor Internacional de Pintors). El febrer de 1917 fou membre
del People's
Conference Committee (PCC, Comitè de la
Conferència Popular), per a combatre
els preus elevats dels aliments. Victor Buhr va morir el 5 de juliol de
1923 al
barri del Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i va ser incinerat quatre
dies
després al Fresh Pond Crematory del Middle Village d'aquesta
ciutat.
L'anarquista André Girard va prendre el pseudònimVictor Buhr a partir de l'1
d'octubre de 1894, quan treballava
d'empleat en les oficines de la Prefectura de Policia; sota aquest
pseudònim
col·laborà en el periòdic La Cocarde;
quan la seva identitat va ser descoberta, va ser acomiadat de la seva
feina a
la Prefectura i a partir d'aquest moment treballà de
corrector d'impremta.
***
António
Gonçalves Correia en l'època de la
fundació de la "Comuna da Luz"
- António
Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a
São Marcos da
Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal)
l'assagista,
poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista
António Gonçalves Correia.
Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de
professió, en 1916 fundà a
Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquistaA Questão
Social, on defensà la llibertat i
l'emancipació de la dona, el naturisme,
els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni,
la no
violència, l'antimilitarisme, la condemna de la
caça i el consum d'alcohol,
etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente,
petit manual del
pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any
comprà una gran extensió
de terreny i fundà la «Comuna da Luz»–situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago,
a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas–,
d'inspiració
tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la
primera
comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava
a
l'agricultura i a la fabricació de calçat,
practicant el vegetarianisme i el
nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes
pedagògics de
Francesc Ferrer i Guàrdia. Els
membres
d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de
Vale de
Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves
fou detingut i la
comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da
Luz» també es va veure
associada a la mort de Sidónio Pais, president de la
República portuguesa,
assassinat per José Júlio da Costa,
pagès de Garvão que fou el mediador entre
les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En
1923
Gonçalves publicà el fulletó A
felicidade de todos os seres na sociedade
futura, on defensà la
col·lectivització de la propietat, la
modernització
de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses
ocasions per la Policia
Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura
d'António de
Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar
en publicacionsàcrates i anarcosindicalistes (A Batalha,A Aurora, O Rebelde,
etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926,
després d'una
d'aquestes sortides de la presó, creà la«Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de
Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es
dedicà a la
floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la
dissidència contra
la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics,
però a principis dels
anys trenta es dissolgué a conseqüència
de divisions internes entre els seus
membres. António Gonçalves Correia, l'home que
comprava ocells engabiats per
alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal).
En 2000
Alberto Franco publicà la biografia A
Revolução é a minha namorada.
Memória
de António Gonçalves Correia, anarquista
alentejano. Des de 2003 existeix
en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal)
un
Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves
Correia».
António
Gonçalves Correia (1886-1967)
***
La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent
- Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi –sos pares s'havien suïcidat–, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.
***
Artur
Ballester Marco
- Artur Ballester
Marco: El 3 d'agost de 1892 neix a València
(València, País Valencià) el
dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i
simpatitzant
llibertari, Artur Ballester Marco. Sos pares es deien Francisco
Ballester i Concepción Marco. Estudià Belles
Arts,
primer a l'Escola
d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de
València i, posteriorment, a
Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en
l'«Exposició Nacional de Pintura,
Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat–el 7 de juny de 1913
inaugurà la Cercle de Belles Arts de València
l'exposició Mis amigos–,
sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas
Carbó. La seva primera exposició individual fou
al Cercle de Belles Artes de
Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs
de cartells del
Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de
València.
Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar
a ser un dels
cartellistes més importants del moment: cartell del
projectat Palau de les Arts
de València (1915), Fira de València (1922), Fira
del Llibre (1923). També
destacà en la il·lustració de llibres,
treballant per a diverses editorials
(Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats
(Vicent
Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo,
etc.), i de revistes, com araEl Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles
Noves (1912), Blanco y Negro
(1917), etc. Durant la
dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a
Barcelona (Catalunya),
on adquirí fama com a retratista de la burgesia
intel·lectual (Elisabeth
Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona
exposa a les Galeries
Laietanes. Amb la proclamació de la II República
espanyola en 1931 retornà a
València, on treballà en la publicitat i
col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica,
etc.). Políticament
membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent
Blasco
Ibáñez, Nicolás Salmerón
Alonso i Alexandro
Lerroux García, i del seu Partit
d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936
s'afilià
al Sindicat Únic de
Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i engegà una
important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei
del
moviment
anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT,
Federació Anarquista Ibèrica,
Federació Regional
Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció
Pública i
Treball, Conselleria de
Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell
Exportador
d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el
màxim cartellista
durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts
podem citar Un marino, un héroe;Campesino, trabaja para el pueblo que te ha
liberado; Si queréis
evitar las colas;Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad;Campesino: éste es tu puesto;El País Valencià a
l'avantguarda d'Ibèria;Cómo ayudar a los hospitales de
sangre;
etc. També col·laborà per a la premsa
llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio,Umbral, etc.) i
il·lustrà postals (sèrie«Tarjetas Postales
Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937
elaborà un gran
mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de
València sobre els Hospitals de
Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a
València, sobrevivint fent
retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de
pintura, allunyat de
tota activitat pública i reclòs a la seva
casa-taller del número 22 del carrer
Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se
li va encarregar un mural a
l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976,
mort ja el dictador Francisco
Franco, va participar en l'exposició «Spagna,
avanguardia artistica e realtà
sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En
1979 se celebrà una exposició
de la seva obra del període bèl·lic a
la galeria «Val i 30» de València. La
seva obra es va veure influenciada en una primera època pel
modernisme que es
practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com
a Josep Renau
Berenguer, durant el conflicte bèl·lic;
posteriorment la seva obra va ser
definida com a «decorativa». Estava casat amb
Concepció Aucejo Gallent, amb qui
va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui
no es parlava,
també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé
cec i paralític, venint venir
la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de
València. Artur Ballester
Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a
l'Hospital
Provincial de València (València, País
Valencià), d'una cirrosi hepàtica,
complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat
en un nínxol al Cementiri
Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa
companya i del
seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco
Ibáñez; al seu enterrament només
acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i
intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de
València li va dedicar un
carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar
fill il·lustre.
Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut
Valencià d'Art Modern
(IVAM) de València i l'abril de 1986 la«Fundació La Caixa» li dedicà
una
exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.
Artur Ballester
Marco (1892-1986)
***
Esteban
Méndez Guerra
- Esteban Méndez
Guerra: El 3 d'agost de 1896 neix a
Concepción del Oro (Zapatecas,
Mèxic) el
revolucionari magonista i propagandista anarquista Esteban
Méndez Guerra. De molt
jove començà a treballar a les mines de la zona.
En 1914 s'incorporà a les
milícies revolucionàries de José
Doroteo Arango Arámbula (Pancho
Villa) i l'any següent lluità en la
batalla d'El Ébano (San
Luis Potosí, Mèxic). Al començament de
la dècada dels vint, es va traslladar a
Villa Cecilia (actual Ciudad Madero, Tamaulipas, Mèxic), on
treballà a la
refineria petroliera «El Águila» i en
1924 participà en el comitè de vaga d'aquesta
refineria. Cap el 1922 s'integrà en el grup anarquista
magonista «Hermanos
Rojos», creat per Librado Rivera, un dels companys de lluita
dels germans
Flores Magón, i participà especialment en el seu«Comitè Pro Presos». Aquesta
agrupació va ser molt activa en l'àmbit
propagandístic i cultural i va posar
les bases de l'organització de sindicat anarcosindicalistes
dins l'anomenada
Confederació de Treballadors. Dirigí peces
teatrals del grup, incloses dues
peces de Ricardo Flores Magón (Tierra
y
Libertad i Verdugos y
víctimes),
una de l'anarquista italià Pietro Gori (El
1º de Mayo), una de l'escriptor llibertari
francès Octave Mirbeau (Los malos
pastores), una dels espanyols
Félix González i José Franco
Rodríguez (El
pan del pobre) i dos de l'espanyol José Fola
Igurbide (El sol de la humanidad i La
muerte de un tirano). Les obres de teatre es feien
diàriament en un teatre
de Villa Cecilia i eren molt populars entre la classe obrera de la
regió. També
creà el grup anarquista «Luz del
Esclavo». Amic íntim de Librado Rivera,
col·laborà en els periòdics
anarquistes Sagitario.
Mensual sociológico (19241927) i ¡Avante!
Quincenal de idees, doctrina y combate (1927-1930), editats
per aquest a
Villa Cecilia amb la intenció de difondre el pensament
anarquista entre els
obrers del petroli. A finals d'octubre de 1927, juntament amb Pedro
Gudiño,
Gonzalo Ruiz Carrio, Santiago Vega, tots membres d'«Hermanos
Rojos», marxà cap
a Monterrey (Nuevo León, Mèxic), on
s'integrà en el Sindicat Metal·lúrgic
d'Obrers de l'Acer d'aquesta ciutat, que s'havia unit a la
Federació Local de
la Confederació General del Treball (CGT). Allà
van publicar els tres primers
números d'¡Avante!,
però van ser
amenaçats per la policia i es van veure obligats a retornar
a Villa Cecilia, on
Librado Rivera assumí la direcció de la
publicació a partir de febrer de 1928.
El 14 de juliol de 1929 va ser detingut, amb son fill de vuit anys,
Librado
Rivera i José Inés Mena, i torturat brutalment
pel general Eulogio Ortíz als
soterranis del comandament militar de Tampico (Tamaulipas,
Mèxic) en negar-se a
donar informació sobre la impremta clandestina d'¡Avante!. Una setmana
després va ser alliberat gràcies a les
protestes dels treballadors del petroli. En 1930 edità El Preso Social. Fou president del
Consell Local de Tampico i
Ciudad Madero de Solidaritat Antifeixista (SA), creat a mitjans d'agost
de
1937, secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA), que entre 1938
i 1940 edità el periòdic La
Voz
Antifascista, per a informar sobre la Revolució
espanyola i la immediata
postguerra. En 1938, durant el procés
d'expropiació de petroli mexicà, va ser
delegat de la Secció Núm. 1 («ElÁguila») del Sindicat de Treballadors
Petroliers de la República Mexicana. Entre 1940 i 1943
edità el periòdic Ruta.
Publicación mensual de ideas, doctrina
y combate i en 1950 Horizonte
Libertario. El juliol de 1968 participà en el X
Congrés de la Federació
Anarquista Mexicana (FAM), de la qual era membre. Esteban
Méndez Guerra va
morir el 10 de gener de 1970 –algunes fonts citen
erròniament 1979– a Tampico
(Tamaulipas, Mèxic) en un accident
automobilístic on tota sa família resulta ferida.
El seu arxiu es troba
dipositat a l'Institut d'Investigacions Històriques de la
Universitat Autònoma
de Tamaulipas, a Ciudad Victoria (Tamaulipas, Mèxico).
Esteban
Méndez
Guerra (1896-1970)
***
Angiolo
Bruschi
- Angiolo Bruschi:
El 3 d'agost de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Angiolo Mario
Vittorio Bruschi, també conegut com Angelo
Bruschi, Angelo Bruscho, Angiolillo Biaschi, Bruno
Toccafondi i Ernesto
Torres. Sos pares es deien Ettore Bruschi i Romilda Camici,
que formaren
una família nombrosa de sis germans. Son pare regentava una
petita fàbrica
artesanal de rodes per a vehicles de tracció animal. En 1915
Angiolo Bruschi s'instal·là
amb sa família a Vezzano Ligure (Ligúria,
Itàlia) i en 1917 freqüentà els
anarquistes Renato i Nello Olivieri, Silvio Casella, Umberto Marzocchi
i
Pasquale Binazzi. El juliol de 1919, durant el «Bienni
Roig», prengué part en
les expropiacions dels negocis de La Spezia (Ligúria,
Itàlia) i reparticions d'aquestes
a la població organitzades per les Cambres del Treball;
processat per saqueig,
finalment va ser amnistiat. Després d'haver fet el servei
militar en la Marina
Reial a bord del Pisa,
retornà a
Liorna, on sos pares regentaven un petit restaurant, treballant de
pintor a la
construcció. Segons la policia milità dos anys en
el Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), per a després retornar al moviment anarquista. El 22
de desembre de 1922–altres fonts citen a començaments de
1925–, fugint de les represàlies dels escamots
feixistes, passà a França i
s'instal·là a La Sanha (Provença,
Occitània). En
aquesta època estava subscrit a Pensiero
e Volontà, la revista que Errico Malatesta editava
a Roma (Itàlia). Considerat
per la policia com «el cap del grup comunista
italià», el 29 de juny de 1925 se
li va decretar l'expulsió del país i
fugí cap a París (França), on
residí al
número 229 del carrer de Crimée. A
començament de 1926 visità clandestinament
un de sos germans a Vezzano Ligure. El 24 de maig de 1926, durant una
protesta
a l'Arc del Triomf de París contra la celebració
de l'onzè aniversari de
l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut i
escortat a la frontera
belga. Durant els anys posteriors viurà a
Bèlgica, on treballarà a l'editorial
anarquista «Editions FrancoBelges» de
Brussel·les i a la zona minera e Mons
(Hainaut, Valònia), i a Luxemburg. Entre 1927 i 1929,
juntament amb Pietro
Bruzzi, un dels anarquistes més actius d'Esch-sur-Alzette
(Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), des de l'hotel-cafè Solazzi on viuen, un dels
llocs de trobada dels
anarquistes de la zona, contribuí a la
distribució de fullets i de periòdics i
en la recaptació de fons per al suport dels presos
polítics. El juny de 1930,
arran de l'atemptat de Gino D'Ascanio contra el canceller de
l'Ambaixada
italiana, es traslladà a Brussel·lès
(Bèlgica), on freqüentà el
cafè Au Roy,
lloc de reunió anarquista, i la llibreria de Marcel Dieu (Hem Day). El 10 de juny de 1931
participà en una manifestació
convocada pel Comitè pel Dret d'Asil contra
l'execució a Itàlia de l'anarquista
Michele Schirru, autor d'un atemptat contra Benito Mussolini. El
setembre d'aquell
any, el tribunal de Mons el condemnà per«possessió d'arma il·legal» a
vuit
dies de presó, a tres anys de llibertat condicional i a 128
francs de multa i
l'expulsà del país. Sembla que fou en aquestaèpoca que, amb Pietro Bruzzi i
Luigi Damiani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on forma
part de l'Oficina
Llibertària de Correspondència, dirigida per
Rafael Martínez. De bell nou a
Bèlgica, el 25 d'octubre de 1932, va ser detingut per
violació del decret
d'expulsió i portat a la frontera amb Luxemburg; detingut
l'endemà per la
policia luxemburguesa, es va veure obligat a passar clandestinament a
França. A
principis de 1933 va ser inscrit en el Registre de Fronteres sota
l'epígraf de«comunista a detenir». El 25 de gener de 1933 va
ser detingut a Brussel·les
sota el nom fals d'Ernesto Torres i
durant l'escorcoll del seu domicili li van ser trobats documents que el
vinculaven amb destacats anarquistes considerats perillosos, com ara
Pasquale
Agari, Carlo Castagna, Hem Day, Virgilio Gozzoli o Mario Montavani. El
8 de març
de 1933 va ser reclòs a la presó de Forest de
Brussel·les i un cop alliberat
l'estiu d'aquell any, es traslladà a París, on va
ser ajudat per l'anarquista
Amleto Astolfi, un dels condemnats per l'atemptat contra el teatre
Diana del 23
de març de 1921, i participà en el
Comitè d'Ajuda a les Víctimes
Polítiques
(CAVP). L'estiu de 1935 va se novament detingut per«violació del decret
d'expulsió» i condemnat a dos mesos de
presó. El 9 d'octubre de 1935 va ser
alliberat i entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al
Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus»), que se celebrà
a Sartrouville (Illa de França, França) i on
assistiren destacats anarquistes (Giulio
Bacconi, Camillo Berneri, Angelo Bruschi, Antonio Silvio Casella,
Antonio
Cieri, Enzo Luigi Fantozzi, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli,
Ribelle
Giglioli, Rodolfo Gunscher, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.). En
aquestaèpoca participà en diverses reunions clandestines
a París amb destacats
militants (Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Piero Corradi, Oreste
Mombello,
Quisnello Nozzoli, Pietro Pirola, Carlo Rosselli, etc.). En 1936
s'adherí al
Comitè Provisional per al Dret d'Asil (Lorenzo Gamba,
Umberto Marzocchi,
Giuseppe Mascii, Italo Ragni, etc.) i el 31 de juliol d'aquell any
partí cap a
Barcelona, on s'enrolà en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El 28 d'agost de 1936 prengué part en la batalla de
Monte Pelado,
al front
d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya), i en altres combats
(Tardienta, Almudébar, etc.). En aquesta època va
estrènyer l'amistat amb Luigi
Ballarin, que sembla havia conegut a Luxemburg. Entre 1937 va anar i
venir
entre la Península i França, ocupant-se de
l'enrolament de voluntaris per a les
columnes confederals. Després, sembla, passà al«Batalló Garibaldi» de la XII
Brigada Internacional. En 1938 va ser ferit en combat i va ser
hospitalitzat a
Vic (Osona, Catalunya). El 9 de novembre de 1938 la policia de Liorna
redactà
un informe on el va qualificar d'«actiu
propagandista», «individu molt
turbulent», «violent» i«fanàtic». Després de la
caiguda de Barcelona a mans de
l'exèrcit franquista, creuà els Pirineus i va ser
internat al camp de
concentració d'Argelers, on es va adherir al grup anarquista«Libertà o Morte»
(Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro
Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor,
Guglielmo
Nannucci, etc.). Aconseguí fugir del camp, però
el 30 d'abril de 1939 va ser
detingut a la regió parisenca i condemnat a quatre mesos i
15 dies de reclusió
per infracció del decret d'expulsió de juny de
1925 i tancat a la presó de
parisenca de Fresnes, on va romandre fins el 6 de setembre de 1939,
tres dies
després de la declaració de guerra. A
començament de 1941 va ser detingut
durant una agafada i, com què el seu nom figurava en la
llista de sospitosos de
la Seguretat Nacional, el 20 de febrer de 1941 va ser internat a la
Caserna de
les Tourelles de París. El gener de 1942 va ser enviat
forçat per a realitzar
tasques agrícoles a Boulzicourt (Ardenes,
França). El juny de 1944, durant una
llicència a París, s'adherí al
Comitato Italiano de Liberazione Nazionale
(CILN, Comitè Italià d'Alliberament Nacional) de
Vincennes-Saint-Mandé (Illa de
França, França). Després de
l'Alliberament, retornà a París i
entrà a formar
part del moviment antifeixista «Italia Libera».
Quan el febrer de 1948 son amic
Luigi Ballarin va morir, va prometre fer-se càrrec de sa
família i un any més
tard esdevingué el company d'Elisabetta Maniago (Elisa Ballarin), amb qui va conviure 37
anys tenint cura dels seus
fills i nebots com si fossin seus. Angiolo Bruschi va
morir el 8 d'agost de 1986 al seu domicili del XI Districte de
París (França). Les
informacions que diuen que va caure
l'estiu de 1942 a Bir Hakeim (Líbia) combatent els nazis
són del tot errònies.
***
Notícia
de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 28 de maig de 1927
- Umberto Malfatti: El 3 d'agost de 1900 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el torner anarquista Umberto Malfatti. Després de la presa del poder pels feixistes, emigrà a França. El 27 de maig de 1927 va ser detingut a Lió (Arpitània), juntament amb els italians Italo Ragni i Romeo Seghettini, arran d'una baralla el dia anterior en un teatre lionès on feixistes de la colònia italiana de la ciutat realitzaven un acte pel 12è aniversari de l'entrada en guerra d'Itàlia; jutjat el 5 d'agost de 1927 a Lió per «temptativa d'assassinat» contra Mario Scribanti, secretari del Fascio de Lió, i el mestre d'orquestra Trépan, la seva causa va ser sobreseguda, però el 20 d'octubre de 1928 va ser expulsat. Amb Italo Ragni passà a Lieja (Lieja, Valònia) i l'1 de gener de 1929 es traslladaren a Seraing (Lieja, Valònia). L'abril de 1929, amb Italo Ragni i Camillo Berneri, s'ocupa de la difusió pels carrers, cafès i llocs públics de Brussel·les (Bèlgica) del periòdic anarquista Bandiera Nera, editat per Giuseppe Bifolchi a la capital belga. El 29 de juliol de 1929 va ser expulsat, juntament amb Italo Ragni, Aldo Gorelli i Sivestro Seffusati, de Bèlgica i portat a la frontera alemanya. Posteriorment visqué clandestinament a França i el 5 d'agost de 1931 participà, amb Italo Ragni, Lodovico Rossi, Gusmano Mariani, Marcello Bianconi, Attilio Scarsi i Efisio Pani, en una reunió del «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió, on fonamentaren les bases per a l'edició d'un periòdic anarquista local (Il Bombardiere), el primer número del qual havia de sortir en ocasió de l'aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti i que finalment s'anomenà Insorgiamo. Un informe del 30 de setembre de 1931 del Ministeri de l'Interior italià li atribueix, amb Italo Ragni, Lino Enrico Farina i Francisco Barbieri, la preparació d'un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. Detingut, va ser jutjat i condemnat el 14 de desembre de 1931 a vuit dies de presó per«infracció al decret d'expulsió». El març de 1932 participà, amb Italo Ragni, Ludovico Rossi i altres, en una reunió a Lió dels anarquistes italians a França i a Suïssa. El 18 d'abril de 1932, va ser condemnat novament per «infracció al decret d'expulsió» a una nova pena de 15 dies de presó. Es traslladà a París (França) i el 26 de desembre de 1934 va ser novament condemnat a dos mesos de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
---
