Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració franquistes – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids (lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester

Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració franquistes – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids (lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester

Brots de fonoll en la boca

Quan m´internaren a Porlier em pensava que no en sortiria mai. Ens dominava el pensament que estàvem dins una tomba i ara la segellarien amb ciment pastat amb la nostra pròpia sang. Si els tribunals militars no ens condemnaven a mort serien els falangistes del poble els que ens vendrien a cercar i ens matarien pel camí. Llei de fugues. Com en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Com en temps de la República. Com en la guerra, quan els estalinistes venien a les trinxeres a detenir els comissaris confederals, els militants més destacats i els feien desaparèixer per sempre a les presons que tenien d´amagat del govern. D´on sorgia la contínua por a la llibertat? Per què tothom s´entestava a voler tornar a posar-nos cadenes per una vegada en la història que ens havíem pogut alliberar dels grillons? (Miquel López Crespí)

Lentament, encerclats pels soldats que ens vigilen, travessam l’Albufera.
El Perro, el sergent, mig gat per les copes de conyac empassolades en el bar de davant l’estació, caminava amb dificultat. El tinent el mirava de reüll, amb rostre seriós i enfadat, com si pensàs en quina mena de càstig li hauria de donar en arribar al camp. Als presoners ens convenia que el sergent anàs begut. Aleshores s’adormia a qualsevol indret i ens deixava tranquils una bona estona. L´únic problema era que, una vegada passat l’efecte de l´alcohol, no hi havia qui l´aguantàs en hores. Si hom podia, calia fer-se esmunyedís, desaparèixer de davant seu, esperant que deixàs de lladrar. El Perro! Mai cap malnom havia estat donat amb tanta propietat!
Enllà, en la distancia, una frondosa pineda situada a uns cinquanta metres de la platja ens indicava que no ens mancava gaire per arribar al lloc on estàvem destinats.
Avançàvem per un estret camí, enmig dels grans canyars que hi ha a dreta i esquerra. Els bous i les vaques pasturaven en els prats propers, encerclats d´aiguamolls i terrenys on els pagesos sembraven arròs. Només de tant en tant ensopegàvem amb alguns camperols que feinejaven la terra. Altres tallaven canya, fent uns grans feixos que anaven col•locant a poc a poc damunt els carros. La canya era una de les poques riqueses a l´abast dels pobres de la contrada. Servien com a entramat bàsic que sostenia les teules del sostre de les cases. Els més desvalguts podien fer coves i cistells per vendre, paners per agafar figues, canyís per assecar-les. Aquell canyís bastit pels pagesos tenia nombroses utilitats i servia per fer ombra al porxo de les cases del camp. Qui no tenia terra s´havia d’espavilar pel seu compte i les canyes de vorera del camí que ningú volia era la forma de poder guanyar uns cèntims per sobreviure.
Estàvem cansats i afamegats.
Per matar la fam ens portàvem brots de fonoll a la boca que ens deixaven un regust amarg, però una flaire encisadora. Una pagesa agafava els caramulls de cargolins aferrats al fonoll i els posava dins un cove que portava amb la mà esquerra. La dona cantava una estranya cançó que mai no havia sentit. Semblava una trista tonada àrab.
Sensació d’irrealitat.
Com si encara estàssim al front, a Casp o Madrid, i la calma s´hagués de trencar inesperadament. Talment esperar que de rere els canyars sortissin els requetès i els regulars, cantant el Oriamendi, alguna tonada del Marroc acompanyada pel fosc percudir dels tambors.
A costat de l´Hospital Clínic, moments abans que una bala li volàs al cap, Kurt Eisler, el jove forner d´Hamburg que travessà els Pirineus a peu per venir a lluitar aquí, em deia, mig rient, veient com els marroquins avançaven vers les nostres posicions:
-No sabia que hi hagués espanyols tan lleigs. De quina regió deuen ser? Semblen bèsties salvatges a la recerca de la pitança. Potser els tenen dies sense menjar i els amollen a fi que s´alimentin amb la nostra carn.
Ningú no ho deia, però el temor als musulmans existia, ben real. Una por autèntica al soroll sec dels tambors de pell de xot, als crits guturals i ferotges que se sentien de molt abans els poguessis divisar, avançant, amb els oficials de Franco al darrere, amb un fuet. Per a ells, nosaltres érem els infidels, els que no tenien Déu, aquells que, els contaven, cremaven esglésies i mesquites. Els religiosos musulmans que anaven amb cada companyia els sermonejaven en la necessitat de la guerra santa, amb la certitud que, si morien en combat, serien transportats pels àngels al paradís. El cel, més enllà dels núvols, un món ple de jardins esponerosos amb rierols d´aigua permanents on Alà, el més gran, els tenia preparats els millors àpats, llet amb mel servida per estols d’al•lotes verges que estarien al seu servei per a tota l´eternitat.
Kurt Eisler no va tenir temps per continuar parlant. Havia guaitat un moment per situar la metralladora en el lloc corresponent quan la bala el va matar. Just vaig tenir temps de treure-li la carta d’acomiadament que tenia escrita per a la mare. Era el que ens xiuxiuejàvem abans d´entrar en combat, mentre agafàvem les bombes de mà i comprovàvem si la baioneta estava fermament col•locada al capdamunt del fusell.
Els gests i les paraules dels companys eren sempre els mateixos. Indicaven la butxaca de la camisa o dels pantalons on portaven la darrera carta, dient, les frases tan conegudes:
-La tenc aquí, te’n recordaràs? Si em passa res la fas arribar a la família.
Quantes vegades vaig sentir la mateixa recomanació o la vaig fer jo mateix a l´amic que era al costat?
Indubtablement jo també tenia una carta com la de Kurt. La meva era dins la cartera de pell que em regalà la mare quan vaig fer els divuit anys.
Era una missiva senzilla, amb records per al pare i els germans. Res d´especial. Que sempre eren al nostre pensament. Que no plorassin. Havíem fet el que el deure amb la causa ens exigia. I, en cas de guanyar la guerra, donassin els meus llibres, l´única riquesa que tenia, als companys que continuarien amb la tasca de l'Ateneu. Una aferrada forta per a tots. Que em recordassin. Res més.
A la presó pensava que mai no podria alliberar-me dels records dels amics morts en la batalla, de la flaire de la pólvora, de la sentor de la sang dels ferits que, així com podien, recollien els camillers. Sempre el soroll dels tambors dins el cervell, fent-me emmalaltir, tremolar de cap a peus. Els endimoniats crits dels musulmans avançant cap a les nostres posicions sense por a la metralla, convençuts que, si morien, anirien al paradís d´Alà, el Més Gran, mentre nosaltres procuràvem afinar la punteria, matar-los abans que assaltassin les trinxeres des d´on els esperàvem i comencessin a degollar els companys.
Novament els malsons.
Com quan en l’obscuritat de la presó, en el dormitori col•lectiu on moríem de fred, en la més negra nit, sentia, potent, l´himne de la Legión i veia una munió de brillants baionetes avançant pels passadissos.
Quan m´internaren a Porlier em pensava que no en sortiria mai. Ens dominava el pensament que estàvem dins una tomba i ara la segellarien amb ciment pastat amb la nostra pròpia sang. Si els tribunals militars no ens condemnaven a mort serien els falangistes del poble els que ens vendrien a cercar i ens matarien pel camí. Llei de fugues. Com en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Com en temps de la República. Com en la guerra, quan els estalinistes venien a les trinxeres a detenir els comissaris confederals, els militants més destacats i els feien desaparèixer per sempre a les presons que tenien d´amagat del govern. D´on sorgia la contínua por a la llibertat? Per què tothom s´entestava a voler tornar a posar-nos cadenes per una vegada en la història que ens havíem pogut alliberar dels grillons?
Era la fam la que ens feia veure visions? Fins quan podríem resistir tantes penalitats? Érem dins el fondal més profund, amb la desesperació planant a la vora, talment un negre voltor a l’aguait del primer símptoma de defallença. Com qui no veu la sortida del laberint i cada vegada que creu ser davant una porta es troba una paret infranquejable, un mur que no podem traspassar.
Tan sols recuperàrem l´esperança amb les primeres derrotes dels alemanys davant Moscou. Inicial renaixement de l´alegria. Creixent il•lusió, consolidada quan anàrem constatant que Hitler no conqueria ni Leningrad ni Stalingrad. Va ser com si tornàssim joves, i la joia que sentíem fes renèixer els somnis de llibertat soterrats per la derrota del 39. En acabar les feines del camp anàvem al racó del dormitori on teníem la ràdio amagada. Sentir les notícies, escoltar en silenci la BBC de Londres o Ràdio Moscou ens calmava com la morfina tranquil•litza un ferit que sofreix intensament. La informació era la medecina per guarir-nos, el menjar que l´esperit necessitava per sobreviure enmig d´aquella realitat opressiva. Fins que les avantguardes de Hitler no s’estavellaren contra les trinxeres de l’Exèrcit Roig, a pocs quilòmetres de Moscou, no entrellucàrem cap escletxa de llum en la tenebror que ens aclaparava.
Arribàvem a la nostra destinació. Tenia la seguretat que havíem anat a parar a un món ben diferent de tot el que havia estat la nostra vida fins a aquells moments.
De primer m’estranyà veure una dona sola per aquells indrets que semblaven abandonats de la mà de Déu. L’estiu és una mala època per agafar cargolins. Massa sol caient implacable damunt les canyes i el fonoll que cobria les voreres. Només a la tardor, quan plou abastament, els caragols surten dels enfonys i omplen mates i matolls. Un senyal de la fam que patien els camperols? Podia ser. Malgrat que moments abans havia vist petits bocins de terra, en un racó dels horts, plens de tomatigueres, albergínies, cebes i pebres que t’ho podien fer dubtar.
Però de què menjaven els que no tenien terra, els jornalers? Les tres pessetes que els dóna l´amo, basta per vestir i menjar? Qui se salvava de la fam en una postguerra que s’allargassava sense finir mai? Els estraperlistes, els membres de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els militars, el clergat. I, també, els pagesos rics, els homes i dones que tenien terra per conrear, casa on tenir un galliner curull d’animals de ploma i un parell de porcs a la soll que s’engreixaven amb les restes del menjar familiar, amb el patató que no servia per vendre.
Privilegis dels homes del camp, dels petits propietaris que així podien fer front, amb certs avantatges, a la misèria que planava a les ciutats. Les plaguetes del racionament, la dificultat, malgrat els treballadors urbans cobrassis un jornal, de trobar ous, sucre, un poc de carn. Luxes dels quals només uns pocs, els més propers al poder, podien gaudir.
En el paisatge que ara contemplava hi havia tantes semblances amb els antics gravats valencians, amb els dibuixos fets per alguns pintors estrangers que viatjaren pel País Valencià a mitjans del segle XIX. Les sínies, els ases donant voltes calmosament al pou mentre la roda amb els cadufos, impulsada per la força de l’animal, feia caure l’aigua en la pica de pedra d’on sortia cap als recs. I també, les palmeres, com a Alacant. Aquí i allà, al costat dels frondosos pins i els alts xiprers d’alguna possessió senyorial, podies veure una o dues palmeres que t’indicaven, sense cap possibilitat de dubte, que et trobaves a la Mediterrània.
I les figueres de moro sortint per damunt les tanques de pedra que envoltaven els horts!
Espitjats per la fam n’havíem agafat unes quantes. Provàvem de llevar l’eriçada pell plena de punxes amb les mans, amb la boca i ens clavàvem les espines als llavis, a la llengua. El que pot fer la fam, la necessitat de menjar! Quina sensació més punyent, sentir les punxades dins la boca!
Deixàvem enrere la darrera sínia, una gran casa pairal que es divisava difícilment quan ensopegàvem amb una clariana.
A poc a poc es perdia l’eco de la jove pagesa que cantava una bellíssima tonada àrab. La recordaré sempre, a la noia amb el cove ple de cargolí. En passar al seu costat ens va allargar el bocí de pa amb figues seques que menjava.
-No tenc res més –digué. I ho va donar al primer dels companys que tenia a la vora.