Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10533

[12/06] Binazzi - Montégudet - Perdigão - Siger - Raya - Gauzy - Bertrand - Read - Pedra

0
0
[12/06] Binazzi - Montégudet - Perdigão - Siger - Raya - Gauzy - Bertrand - Read - Pedra

Anarcoefemèrides del 12 de juny

Naixements

Pascuale Binazzi (segon per l'esquerra assegut) amb un grup de confinats a l'illa de Lipari (1927)

- Pasquale Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio,I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de març de 1944.

***

Un article de Montégudet en "La Révolution Prolétarienne"

- Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Cruesa (Llemosí, Occitània) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Nascuda en una família pagesa, va esdevenir mestra d'escola. Casada amb León Montégudet, junts militaran en el Partit comunista i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuarà militant-hi i en 1921 participarà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Lo Buçon. Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuarà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portarà un temps a Moscou, on esdevindrà professora de francès. En 1927 torna a França i intenta impulsar la propaganda en el mitjà camperol, però trenca amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja, però es mostra molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutgen veure la realitat. A partir de 1931 col·labora en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüenta el grup de Pierre Monatte, qui editaLa Révolution Prolétarienne. Aleshores deixa Cruesa i marxa a Marsella, on pren part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportarà el seu ajut als refugiats italians i espanyols. A començaments de la guerra mundial, s'instal·la a Antíbol i després a Sant Pau de Vença on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregarà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagarà a Cruesa i després a Baiona. Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a Baiona (Lapurdi, País Basc).

****

João Perdigão Gutiérrez (1921)

- João Perdigão Gutiérrez: El 12 de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura, Illes Canàries) el destacat militant anarquista Juan Perdigón Gutiérrez, més conegut sota el seu nom en portuguès João Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez García. En 1900 amb sa família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a Santos (São Paulo, Brasil). Paleta de professió, de ben jove començà a militar en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva intel·ligència i capacitat per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa llibertària. En 1907 entrà en el grup «Infants Revolucionaris», amb son cosí Manoel Perdigão Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una important tasca propagandística de distribució de fullets, butlletins, diaris i llibres; més tard prengué el nom de «Grup Amor a la Llibertat». A finals de 1908 participà activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas, que reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment reprimida. Autodidacte, només freqüentà un any una escola obrera, el professor de la qual era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En 1909 assistí a actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les actuacions del també nou grup teatral anarquista«Amor a l'Art». En aquest any també participà activament en les manifestacions de protesta contra el judici i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb Miguel Garrido, Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos, destacarà en la propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquestaèpoca participà en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina Stamato, interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la direcció del pare Faustino Consoni, que desaparegué súbitament dins de l'internat; el pare Consoni fou acusat per la premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà una intensa activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings, organització de vagues, reunions clandestines, persecucions policíaques i detencions. En 1912 intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort dels militants anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana. S'oposa, amb els seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913 que pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar els estrangers, intentant que no s'establís cap temps de permanència al país per a poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc a moltes deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la campanya de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la desocupació, i, a partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la Gran Guerra a Europa. Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any següent, fou l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que, dirigit des de Rio de Janeiro per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà portar a terme una revolució llibertària seguint l'exemple rus i que fracassarà el novembre de 1918 a causa de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la policia i que en un primer moment col·laborà en l'organització del cop, i que tot plegat donà lloc a la detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El març de 1919 participà en la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat sobretot per anarquistes i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció de Santos --el sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest partit llibertari, crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da Costa Pimenta. El juliol de 1919, davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la construcció de Santos es posaren  en vaga general i marxà a São Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella ciutat. El març de 1920 entrà a formar part d'un altre comitè revolucionari a São Paulo, juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas, Cristovão i Indalecio Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material bèl·lic a Santos i transportar-lo a São Paulo, però finalment el comitè fou descobert, detinguts Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a Europa. L'abril de 1920, en plena vaga de la construcció, pogué fugí d'una detenció policíaca i el seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a partir d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral anarquista estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu diàleg dramatitzat A Prisão, interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921 explotaren diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones d'atemptar contra la vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo Gonçalves i Antonio Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia, decideix, sota el nom de Mario de Silveira, fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de maig de 1921, a Rio de Janeiro. Després marxà a São Paulo, on, denunciat per Evaristo Ferreira de Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a la causa anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a Santos i després de 24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada Brasilera de la guarnició de la nau, pogué desembarcar clandestinament a Florianópolis i fugir. En 1922 prengué part activa en el debat entre bolxevics i anarquistes pel control de la premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el setmanari Dor Humana, del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de juny d'aquell any. En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a Santos manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de militars que volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el suport del moviment anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis, prohibí les manifestacions del Primer de Maig i Perdigão desobeí l'ordre i intervingué --juntament amb Manuel Estévez Fernández, José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga Madureira i Bernardino José Marques do Vale-- com a orador en un acte. Cridat davant el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira da Rosa, per a donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a São Paulo i a Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja de l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba, ciutat on establirà la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el diari A Tribuna publicà la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i qualificant-lo de«perill social», de «dinamiter» i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat davant la persecució policíaca i davant el temor a l'expulsió, optà per desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en els seus documents oficials apareixerà com a João Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez Herrera i María García Gutiérrez. El 24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui tindrà sis infants (Lily, Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb l'ajuda de sa germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser ampliades, a instància de l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs en 1959 i 1962. A Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de propaganda i va escriure dos manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i altre sobre l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al marge de la militància activa per l'edat, encara va participar en tres congressos anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948, el del que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de 1962, tots portats a terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim (São Paulo, Brasil). Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara O Sindicalista i A Plebe. João Perdigão Gutiérrez va morir en 1970 a Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús Giráldez Macía publicà la biografia Entre el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero anarquista en Brasil.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Partit Obrer Socialista Revolucionari

- Siger: El 12 de juny de 1900 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Havia nascut el 10 de maig de 1858 a Constantinoble (Imperi Otomà). Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.

***

Notícia de la detenció d'Antonio Raya González apareguda en el periòdic "Heraldo de Madrid" (11 de novembre de 1933)

- Antonio Raya González: El 12 de juny de 1942 cau abatut a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i guerriller llibertari Antonio Raya González --també citat per alguns com Raya Díaz. Havia nascut cap el 1914 a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya). Aprenent de llanterner, quan encara no tenia els 15 anys s'afilià al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys republicans destacà en els grups d'acció de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), intervenint en nombroses accions de guerrilla urbana i aixecaments diversos (1931, gener i desembre de 1933, etc.). Participà en els intents d'assassinat del rellotger feixista Algabeño i, amb Francisco Mérida Luque, de José Ortiz Guzmán, administrador del penal d'El Puerto de Santa María. L'11 d'agost de 1935 intervingué, amb altres companys (Julio Francisco Moreno Sedeño, Emilio Cañete Jiménez, Jacinto Saldaña Vázquez i Miguel Bernal León), en l'atracament a mà armada a Málaga de Manuel Morilla Blanco, cobrador de l'administrador de finques urbanes Miguel Alcalá. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part dels grups de defensa confederal i fundà la «Columna Raya» de la CNT, que s'establí a Antequera i combaté al front malagueny fins que aquest caigué. En la lluita perdé un ull. Després va ser nomenat comissari de la 88 Brigada a Pozoblanco i Extremadura. Amb el triomf franquista en 1939 continuà la lluita, primer a les muntanyes malaguenyes, on organitzà guerrilles rurals i urbanes que arribaren a actuar a Màlaga, Còrdova i Madrid, disfressat de legionari o de capellà, i a partir de 1942 a la serra granadina (Zafra, Sandoval, Mínguez, Tiznote, Moya, Márquez, etc.), on desenvolupà una intensa campanya de sabotatges, represàlies vers els delators i falangistes i expropiacions econòmiques. Després d'un Ple Regional confederal, el seu grup va ser localitzat per la forces franquistes, sembla que arran d'una delació del detingut Tiznote, i una part del grup caigué en un tiroteig. Un poc més tard, Antonio Raya González va ser cosit a trets el 12 de juny de 1942 en una emboscada en un bar del carrer Marina de Granada (Andalusia, Espanya). La seva companya fou Victoria Vila Varela, germana dels també cenetistes Salvador i Manuel. Amb Bernabé López Calle fou un dels guerrillers anarquistes més audaços d'Andalusia.

***

Fitxa policíaca d'Antoine Gauzy

- Antoine Gauzy: El 12 de juny de 1963 mor a Viry-Châtillon (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la Banda Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Havia nascut el 4 de setembre de 1879 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Instal·lat a París, va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci --«La Halle Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent, portarà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per«encobriment de malfactors». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió fins a la seva mort.

***

Arsenal de Toló (1907)

- Antoine Bertrand: El 12 de juny de 1964 mor l'obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure», Antoine Bertrand. Havia nascut el 16 de març de 1877 a Còrsega. Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l'Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l'amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista«Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre».

***

Herbert Read, fotografiat per Roloff Beny (1958)

- Herbert Read: El 12 de juny de 1968 mor a Malton (North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Havia nascut el 4 de desembre de 1893 a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra). Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics --The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)-- i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter --Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)--, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels qualsés el novel·lista Piers Paul Read. Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).

***

Francesc Pedra Argüelles (1997)

- Francesc Pedra Argüelles: El 12 de juny de 2000 mor a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. Havia nascut l'11 de març de 1914 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya). En 1922 sa mare, asturiana filla de miner, va morir de càncer i l'any següent son pare, militant anarquista, de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquesta època conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán --anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) --els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fouíntim amic de Josep Peirats Valls. Durant els últims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Des de 2006 existeixen uns «Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

 Escriu-nos

Actualització: 12-06-13


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10533

Latest Images

Trending Articles