Anarcoefemèrides
del 12 de juny
Naixements
- Pasquale
Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia
(Ligúria, Itàlia) el militant i
propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Va començar de
molt jove a treballar
com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix
Pietro Gori en una
gira de conferències. Pasquale
col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio,I Raggi i La Luce. El 16 gener
de 1894 pren part, juntament amb Luigi
Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de
la
plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener
l'exèrcit reprèn la situació i
el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano
(Suïssa). Detingut el març de 1894, és
lliurat a les autoritats italianes. De
bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva
feina a l'Arsenal. En
gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per
la seva
participació en una associació subversiva, i el 2
de febrer és condemnat a tres
anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de
gener de 1896 és ferit
durant una manifestació de solidaritat. En llibertat
condicional el 1897, fixa
la seva residència a Gènova, per retornar a La
Spezia en 1899 on pren part, en
1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual
esdevindrà secretari.
Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En
1903 funda amb sa companya
Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa
editorial «La
Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de
conferències arreu del país. En 1913
troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de
Pisa en 1915 i en el
de Florència de 1916, on es crearà un
Comitè d'Acció Internacionalista
Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de
maig de 1917 les
autoritats militars suspenen Il Libertario i el
desembre és detingut amb
sa companya i enviats a la colònia penitenciària
de l'illa de Lipari. Alliberat
el gener de 1919, reprèn la publicació del
periòdic i assisteix, en abril, al
congrés constitutiu de la Unió Comunista
Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de
juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre
part, un mes abans,
en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922és hospitalitzat quan el
periòdic és destruït pels feixistes. El
19 de novembre de 1926 va ser condemnat
amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però
serà alliberat el
novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi
Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva
activitat
clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de
març de
1944.
***
- Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Cruesa (Llemosí, Occitània) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Nascuda en una família pagesa, va esdevenir mestra d'escola. Casada amb León Montégudet, junts militaran en el Partit comunista i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuarà militant-hi i en 1921 participarà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Lo Buçon. Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuarà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portarà un temps a Moscou, on esdevindrà professora de francès. En 1927 torna a França i intenta impulsar la propaganda en el mitjà camperol, però trenca amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja, però es mostra molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutgen veure la realitat. A partir de 1931 col·labora en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüenta el grup de Pierre Monatte, qui editaLa Révolution Prolétarienne. Aleshores deixa Cruesa i marxa a Marsella, on pren part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportarà el seu ajut als refugiats italians i espanyols. A començaments de la guerra mundial, s'instal·la a Antíbol i després a Sant Pau de Vença on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregarà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagarà a Cruesa i després a Baiona. Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a Baiona (Lapurdi, País Basc).
****
- João
Perdigão Gutiérrez: El 12
de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura,
Illes Canàries) el
destacat militant anarquista Juan Perdigón
Gutiérrez, més conegut sota el seu
nom en portuguès João
Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares
foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez
García. En 1900 amb sa
família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a
Santos (São Paulo, Brasil). Paleta
de professió, de ben jove començà a
militar en els cercles anarquistes i
anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva
intel·ligència i capacitat
per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa
llibertària. En 1907
entrà en el grup «Infants
Revolucionaris», amb son cosí Manoel
Perdigão
Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una
important tasca
propagandística de distribució de fullets,
butlletins, diaris i llibres; més
tard prengué el nom de «Grup Amor a la
Llibertat». A finals de 1908 participà
activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas,
que
reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment
reprimida.
Autodidacte, només freqüentà un any una
escola obrera, el professor de la qual
era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En
1909 assistí a
actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les
actuacions del també nou grup teatral anarquista«Amor a l'Art». En aquest any
també participà activament en les manifestacions
de protesta contra el judici i
afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb
Miguel Garrido,
Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos,
destacarà en la
propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquestaèpoca participà
en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina
Stamato,
interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la
direcció del pare Faustino Consoni,
que desaparegué súbitament dins de l'internat; el
pare Consoni fou acusat per la
premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà
una intensa
activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings,
organització de vagues,
reunions clandestines, persecucions policíaques i
detencions. En 1912
intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort
dels militants
anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i
d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana.
S'oposa, amb els
seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913
que
pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar
els
estrangers, intentant que no s'establís cap temps de
permanència al país per a
poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc
a moltes
deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la
campanya
de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la
desocupació, i, a
partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la
Gran Guerra a Europa.
Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any
següent, fou
l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que,
dirigit des de Rio de Janeiro
per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà
portar a terme una revolució
llibertària seguint l'exemple rus i que
fracassarà el novembre de 1918 a causa
de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la
policia i que en un primer
moment col·laborà en l'organització
del cop, i que tot plegat donà lloc a la
detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El
març de 1919 participà en
la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat
sobretot per anarquistes
i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció
de Santos --el
sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest
partit llibertari,
crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da
Costa Pimenta. El juliol de 1919,
davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la
construcció de Santos es
posaren en vaga general i marxà a São
Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella
ciutat. El
març de 1920 entrà a formar part d'un altre
comitè revolucionari a São Paulo,
juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas,
Cristovão i Indalecio
Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material
bèl·lic a Santos i
transportar-lo a São Paulo, però finalment el
comitè fou descobert, detinguts
Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a
Europa. L'abril de
1920, en plena vaga de la construcció, pogué
fugí d'una detenció policíaca i el
seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a
partir
d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral
anarquista
estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu
diàleg dramatitzat A Prisão,
interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921
explotaren
diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones
d'atemptar contra la
vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo
Gonçalves i Antonio
Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia,
decideix, sota el
nom de Mario
de Silveira,
fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de
maig de 1921, a Rio de
Janeiro. Després marxà a São Paulo,
on, denunciat per Evaristo Ferreira de
Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a
la causa
anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a
Santos i després de
24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio
Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada
Brasilera de la guarnició
de la nau, pogué desembarcar clandestinament a
Florianópolis i fugir. En 1922
prengué part activa en el debat entre bolxevics i
anarquistes pel control de la
premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el
setmanari Dor
Humana,
del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de
juny d'aquell any.
En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a
Santos
manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de
militars que
volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el
suport del moviment
anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis,
prohibí les
manifestacions del Primer de Maig i Perdigão
desobeí l'ordre i intervingué
--juntament amb Manuel Estévez Fernández,
José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga
Madureira i Bernardino José Marques do Vale-- com a orador
en un acte. Cridat davant
el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira
da Rosa, per a
donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a
São Paulo i a
Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja
de
l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba,
ciutat on establirà
la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el
diari A
Tribuna publicà
la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i
qualificant-lo de«perill social», de «dinamiter»
i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat
davant la persecució policíaca i davant el temor
a l'expulsió, optà per
desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en
els seus
documents oficials apareixerà com a João
Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez
Herrera i María García Gutiérrez. El
24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia
de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui
tindrà sis infants (Lily,
Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb
l'ajuda de sa
germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser
ampliades, a instància de
l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs
en 1959 i 1962. A
Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de
propaganda i va escriure dos
manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i
altre sobre
l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al
marge de la
militància activa per l'edat, encara va participar en tres
congressos
anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de
desembre de 1948, el del
que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de
1962, tots portats a
terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim
(São Paulo, Brasil).
Durant sa vida col·laborà en diversos
periòdics anarquistes, com ara O
Sindicalista i A
Plebe.
João Perdigão Gutiérrez va morir en
1970 a
Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en
el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús
Giráldez Macía publicà la biografia Entre
el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero
anarquista en Brasil.
Defuncions
- Siger: El 12 de juny de 1900 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Havia nascut el 10 de maig de 1858 a Constantinoble (Imperi Otomà). Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.
***
- Antonio Raya
González: El 12 de juny
de 1942 cau abatut a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
i
guerriller llibertari Antonio Raya González
--també citat per alguns com Raya
Díaz. Havia nascut cap el 1914 a Güéjar
Sierra (Granada, Andalusia, Espanya). Aprenent
de llanterner, quan encara no tenia els 15 anys s'afilià al
Sindicat
Metal·lúrgic de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En els anys
republicans destacà en els grups d'acció de les
Joventuts Llibertàries i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), intervenint
en nombroses accions de
guerrilla urbana i aixecaments diversos (1931, gener i desembre de
1933, etc.).
Participà en els intents d'assassinat del rellotger feixista
Algabeño i, amb
Francisco Mérida Luque, de José Ortiz
Guzmán, administrador del penal d'El
Puerto de Santa María. L'11 d'agost de 1935
intervingué, amb altres companys
(Julio Francisco Moreno Sedeño, Emilio Cañete
Jiménez, Jacinto Saldaña Vázquez
i Miguel Bernal León), en l'atracament a mà
armada a Málaga de Manuel Morilla
Blanco, cobrador de l'administrador de finques urbanes Miguel
Alcalá. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part
dels grups de
defensa confederal i fundà la «Columna
Raya» de la CNT, que s'establí a
Antequera i combaté al front malagueny fins que aquest
caigué. En la lluita
perdé un ull. Després va ser nomenat comissari de
la 88 Brigada a Pozoblanco i
Extremadura. Amb el triomf franquista en 1939 continuà la
lluita, primer a les
muntanyes malaguenyes, on organitzà guerrilles rurals i
urbanes que arribaren a
actuar a Màlaga, Còrdova i Madrid, disfressat de
legionari o de capellà, i a
partir de 1942 a la serra granadina (Zafra, Sandoval,
Mínguez, Tiznote, Moya,
Márquez, etc.), on desenvolupà una intensa
campanya de sabotatges, represàlies
vers els delators i falangistes i expropiacions econòmiques.
Després d'un Ple
Regional confederal, el seu grup va ser localitzat per la forces
franquistes,
sembla que arran d'una delació del detingut Tiznote, i una
part del grup caigué
en un tiroteig. Un poc més tard, Antonio Raya
González va ser cosit a trets el
12 de juny de 1942 en una emboscada en un bar del carrer Marina de
Granada
(Andalusia, Espanya). La seva companya fou Victoria Vila Varela,
germana dels
també cenetistes Salvador i Manuel. Amb Bernabé
López Calle fou un dels
guerrillers anarquistes més audaços d'Andalusia.
***
- Antoine Gauzy: El
12 de juny de 1963 mor a Viry-Châtillon (Illa de
França, França) l'anarquista
il·legalista, implicat en el cas de la Banda
Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Havia nascut el 4 de setembre de 1879 a
Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Instal·lat a
París, va
freqüentar el cercle anarcoindividualista
editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport
econòmic del militant
anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari,
que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment
anarquista. Establert
amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al
suburbi
parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un
comerciant
anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove
anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i
Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu
negoci --«La
Halle Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent,
portarà Jules Bonnot,
aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la
seva vertadera
identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix
dia, el
subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot
arran d'un
escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument
l'inspector Colmar.
Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada
histèrica i va arribar
amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va
apallissà
novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver
amagat a ca seva Bonnot, encara que
ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu
nom.
Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els
supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis
van declarar al seu
favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el
periòdic La
Guerra Sociale
va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913,
davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18
mesos de presó per«encobriment de malfactors». Després de
complir la major part de la pena en
presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913.
Durant la Gran Guerra,
el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el
març de 1916
encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de
bala per un
expolicia sobre unes discrepàncies comercials,
però sense que l'afer tingués
res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor,
ja que la delació
era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va
assistir al
banquet en honor del 77è aniversari del teòric
anarcoindividualista Émile
Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits
d'ocasió fins a la
seva mort.
***
- Antoine
Bertrand: El 12 de juny de 1964 mor l'obrer de
l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de
Toló
(Provença, Occitània), un lloc amb molta
història
sindicalista, membre de l'Associació
Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La
Joventut Lliure»,
Antoine Bertrand. Havia nascut el 16 de març de 1877 a
Còrsega. Militant
sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat
amb Carnet B, en
1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el
local del grup
anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l'Arsenal i
mobilitzat.
Readmès després de la guerra, va continuar amb la
seva tasca
anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919,
va
participar en el comitè per l'amnistia dels amotinats del
Mar Negre i un any
més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la
feina, a la qual no
tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es
lligarà al grup anarquista«Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre».
***
- Herbert Read: El 12 de juny de 1968 mor a Malton (North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Havia nascut el 4 de desembre de 1893 a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra). Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics --The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)-- i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter --Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)--, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels qualsés el novel·lista Piers Paul Read. Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).
***
- Francesc Pedra
Argüelles: El 12 de
juny de 2000 mor a la residència d'ancians del barri de
Pubilla Cases de
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc
Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits
(Seisdedos) i El
Badoc. Havia nascut l'11 de març de 1914 al barri
de Sants de Barcelona
(Catalunya). En 1922 sa mare, asturiana filla de miner, va morir de
càncer i
l'any següent son pare, militant anarquista, de
pneumònia. En 1923 es traslladà
a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a
aprenent de vidrier
a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del
ram del
vidre, organitzada clandestinament per la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de
Barcelona i que, dues setmanes
més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat
general de la Secció dels Forns
de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri
de Santa Eulàlia de
l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la
proclamació de la II
República espanyola, participà amb el seu grup de
joves llibertaris en l'assalt
de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant
totes les preses
que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president
del Sindicat
d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquesta època
conegué Dolores Peñalver (Lola),
militant de «Mujeres Libres» i activista a la
fàbrica tèxtil de Can Trinxet,
que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans,
participà
activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i
Amor» del barri de
Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb
la proclamació del
Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del
Comitè
Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del
Sindicat del
Ram del Vidre i també en la secció del Vidre
Buit. Durant les jornades de
resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà
part del Comitè
Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el
cop d'Estat des de
Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va
ser un dels que
intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos.
Després participà en
el procés col·lectivitzador del sector vidrier.
En 1938, després de la caiguda
del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu
sindicat, s'allistà com a
voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939
passà els Pirineus
i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant
Cebrià, Agde, Clarmont
d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou
deportat al camp de concentració
alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín,
on fou emprat com a «esclau
del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de
novembre de 1945
creuà clandestinament els Pirineus i es pogué
reunir amb sa companya. A finals
dels anys quaranta la parella tindrà un fill,
Germán --anteriorment havien
tingut un altre infant però morí amb dos anys de
xarampió. Amb documentació
falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta,
pogué treballar en
el sector del vidre i participà en diverses activitats
socials, especialment en
el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació
Coordinadora de Jubilats
i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de
Pensionistes, de la qual fou president) --els delegats italians al
Congrés
Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb
una
medalla al millor militant--, i d'associacionisme veïnal
(Associació de Veïns
de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida»,
Centre Social de Can Vidalet,
etc). Poc abans de la seva jubilació restà a
l'atur i formà part de l'Assemblea
d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fouíntim amic de Josep
Peirats Valls. Durant els últims anys de sa vida
col·laborà amb Comissions
Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El
març 1994 donà
documentació cultural i històrica a l'Arxiu
Municipal de l'Hospitalet. Des de
2006 existeixen uns «Jardins de Francesc Pedra i Lola
Peñalver» a l'Hospitalet.
Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants)
fou un destacat militant
anarquista dels grups d'acció confederals i morí
a l'exili en la misèria
després de rebutjar una pensió concedida per
l'Estat francès per les seves
accions amb la Resistència.
Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)
Actualització: 12-06-13