Anarcoefemèrides del 29 de juliol
Esdeveniments
Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'On anarchism
- Conferència de Reclus: El 29 de juliol de 1895 el geògraf anarquistaÉlisée Reclus llegeix la conferència«On anarchism» al South Place Institut de Londres (Anglaterra). Aquesta conferència va ser publicada en 1897 en anglès i en jiddisch per William Wess (Wm. Wess) sota el títol On anarchism. An address delivered at South Place Institute (Sobre l'anarquisme. Un discurs pronunciat al South Place Institute).
***
El
tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc Le Petit Journal
del 12 d'agost de 1900
- Atemptat de
Bresci:El
29 de juliol de 1900 l'anarquista Gaetano Bresci assassina, al
parc de la Villa Real de Monza (Llombardia, Itàlia), de tres
trets de revòlver
(Hamilton & Booth) el rei d'Itàlia Humbert I, davant
centenars de persones
que el saludaven i victorejaven. El sobirà, acompanyat de la
regna Margherita,
que resultà il·lesa, retornava amb carrossa
oberta a la seva residència de
Monza després d'assistir a la clausura d'un concurs
gimnàstic organitzat per la
societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar-ne
el premi. El regicida, que
no oposà cap resistència, va ser detingut pel
mariscal de carrabiners Andrea
Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la
xusma
enfurida. En el moment de la detenció exclamà:«Jo no he matat Humbert. Jo he
matat el rei. He matat un principi.» Bresci considerava
Humbert I màxim
responsable de la repressió sagnant desencadenada durant la«Protesta de
l'Estómac» de 1898 a Milà (Llombardia,
Itàlia). Després del tiranicidi es
desencadenà una important repressió contra el
moviment anarquista italià (detencions,
saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran
complot
internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson
(Nova Jersey, EUA),
ciutat on havia residit Bresci.
***
Barricada al carrer de
l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada
en La
Actualidad
del 2 d'agost de 1909
- Quart dia de la Setmana Tràgica: El dijous 29 de juliol de 1909 l'Exèrcit intenta reocupar els barris insurrectes de Barcelona (Catalunya). Com cada dia, es donà una treva tàcita de bon dematí, amb l'obertura de les botigues per poder abastir la població de productes de primera necessitat i amb la retirada amb ambulàncies dels caiguts als carrers del Paral·lel, de les Drassanes i del Raval durant la nit, però a partir de les 9 hores es reprengueren els combats entre les forces de l'ordre i els revoltats, a les barricades i des dels terrats. Durant tot el matí van arribar importants contingents de tropes: des de València, per mar; de Saragossa, Pamplona i Burgos per terra; aquestes tropes anaven amb la idea que aquella revolta tenia un caràcter separatista i no de defensa dels reservistes enviats a l'Àfrica. Amb les noves forces, el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà el Poblenou, on almenys van morir vuit insurrectes, i procedí a desmuntar les barricades. A mig matí, la fàbrica de licors situada a l'altre costat de les runes del col·legi dels Escolapis de Sant Anton, propietat del carlí i catòlic devot Antoni Tortras, davant la possibilitat que amagués religiosos, va ser incendiada per un escamot comandat per l'extremista del Partit Radical Domènec Ferrer Narch. A la tarda, el general Luis de Santiago Manescau ocupà militarment el barri de les Drassanes, on l'estretor dels carrers i els trets dels franctiradors que s'havien retirat de les barricades i que s'havien apostat als terrats obstaculitzaven la penetració de les tropes. Més tard, el general Brandeis va fer el mateix al Clot i a Sant Martí de Provençals, bastions del Partit Radical, a canonades. Aquest dia només hi va haver tres atacs a centres religiosos: van ser destruïts del tot els maristes de Sant Andreu, patí greus danys l'església parroquial del mateix barri i també les franciscanes de Sant Gervasi, al carrer de Sant Elies. Durant tot el dia va córrer la notícia del fracàs de la revolta i de la vaga general a tot l'Estat, fet que va minar la moral dels revolucionaris. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, va anunciar prematurament en un comunicat la rendició dels rebels barcelonins.
***
Cartell
del míting de Sant Feliu de Guíxols
- Presentació de
la Comarcal del Baix Empordà: Entre el 29 i el
30 de juliol de 1978 es presenta
a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) la
Federació Comarcal del Baix Empordà
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El dissabte
29 de juliol es
realitzà un míting, en el qual van intervenir
Ramón Liarte Viu, Frederica
Montseny Mañé i Enric Marco Batlle (Enrique
Marcos), aleshores secretari del Comitè Nacional
de la CNT, i una festa
llibertària al Camp de Futbol de Sant Feliu de
Guíxols; i l'endemà, diumenge 30
de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa
població una sessió
cinematogràfica amb els films Entre
el
fraude y la esperanza (1978), realitzat pel
Col·lectiu de Cinema de
Barcelona, i El Pueblo en armas
(1937), documental realitzat per la CNT en plena Revolució.
Naixements
Giulio Tanini
- Giulio Tanini: El
29 de juliol de 1855 neix
a Lucca (Toscana, Itàlia) el ferroviari, professor,
científic, inventor,
escriptor, poliglota, maçó i propagandista
anarquista i sindicalista Giulio
Tanini. Quan encara era un infant, amb sa mare i son germà,
s'uní a seguici de
son pare, Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en
l'«Expedició dels
Mil» de Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la
batalla de Solferino i San
Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra
versió diu que aquesta morí en
1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes
de les penúries patides al
front. Després d'aquesta precoç mort i de
diverses vicissituds, retornà a
Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis
superiors destacant per la seva
intel·ligència. A l'Estació de
Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia)
trobà
feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i
inventà algunes
màquines que permeteren unes comunicacions més
fluïdes. Per les seves
activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a
càstig a la Maremma
(Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys
s'acostà la
moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i
posteriorment passà al
moviment internacionalista, col·laborant en diverses
publicacions. Es casà amb
Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de
còlera a Nàpols (Campània,
Itàlia)
s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els
pacients; condecorat amb una
medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de
l'epidèmia. En
aquesta època col·laborà en el
periòdic L'Amico.
En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il
Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener
d'aquest mateix
any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on
col·laborà en L'Italia
del Popolo. Després de viatjar arreu tota
Sud-Amèrica,
visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887
entrà a treballar en
una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un
vaixell que reparava els
cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina,
Uruguai, etc.) i
col·laborà en Il
Proletario. Durant
aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i
algunes fonts diuen que, a
començaments del segle, en parlava correctament 14.
Establert a Mercedes
(Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de
física i química en una
escola superior, dirigí en aquesta època
l'Institut Meteorològic Uruguaià de
Montevideo i fundà una lògia
maçònica. Realitzà importants
exploracions al Mato
Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un
llibre sobre plantes
medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la
seva
impressió, perdent els drets d'autor. Participà
activament en els fets
revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els
quals moriren tres
fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en
diferents ocasions. Decebut
i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i
s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia),
trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat
col·laborà en la recerca científica
amb
diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per
tot arreu
(Rússia Austràlia, Nova Zelanda,Àfrica, Pol Nord, etc.),
i per un breu període de temps residí a
Tunísia, on
treballà de revisor ferroviari. Inventà un
avisador d'inundacions, un telèfon«altisonant» i un anemògraf, entre
altres objectes. Després retornà a la
Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest
període, en el qual es
va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual
formà part de la seva
direcció central, continuà mantenint relacions
amb els moviments llibertari i
republicà, i va escriure poesia social. A principis del
segle XX es traslladà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir
una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà
a Anglaterra i als Estats Units. En 1911
s'instal·là de bell nou a Gènova, on
inicià les seves col·laboracions amb Il
Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents
qüestions amb la Federazione dei
Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del
Mar). Intensificà la seva
activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers
marítims i
col·laborà en les tasques organitzatives amb el
capità Giuseppe Giulietti.
Col·laborà en nombrosos periòdics
obrers, com ara Lavoratore del Mare,Avanti!
o Il Libertario–en
aquesta última
publicació també col·laborà
en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill
Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di
Ceccardo Roccatagliata
Ceccardi (1919), Al poeta Carlo
Malinverni (1920), Cenni biografici
della
vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo,
intitolato
all'Eroe Romagnolo (1920), Pro
asilo
Amilcare Cipriani (1920), Vita di
Giulio Panescritta
da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori
del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952,
pòstum), i deixà inèdites
diverses obres científiques. Durant sa vida
mantingué una intensa
correspondència amb multitud d'intel·lectuals i
científics del seu temps (Battelli,
Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso,
Galletti, Piotr
Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni,
Macaggi, Petroni, Viani, Prati,
Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici
Garibaldini (FRG, Federació
de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a
perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la
Casa de Salut
del Galliera de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que
porta el seu nom com a homenatge.
Giulio Tanini (1855-1921)
***
Foto
policíaca de Louis Duffour (ca. 1894)
- Louis Duffour: El
29 de juliol de 1857 neix a Lo Pòrt (Aquitània,
Occitània) l'anarquista Louis
Duffour –a vegades citat erròniament com Dufour–,
conegut sota el pseudònim d'Éclair.
Era el fill primogènit de Benoît Edmond Duffour,
fuster, i
de Lorence Françoise Lorrain. Casat amb Élise
François Beugoms, va enviudar el 13 d'octubre de 1880. A
partir del 15 d'agost de 1887 treballà com a obrer a
escarada a la fàbrica de
bijuteria artesana i de joieria «Brisac et
Mantoux», al número 8 del bulevard
Bonne-Nouvelle de París (França). Sembla queés el mateix Duffour que, amb
altres companys (Bernhart, Cabot, Coudryn Courtois, Millet, Paul
Reclus,
Siguret i Tortelier), signaren una crida per a la creació
d'un diari anarquista
apareguda el 31 d'agost de 1890 en La
Révolte. En 1892 el seu domicili va ser
escorcollat, a instàncies de la
policia d'Annaba (Annaba, Algèria) a propòsit
d'un procediment contra el
militant anarquista de Grenoble (Delfinat, Arpitània)
Bruée, condemnat l'estiu
de 1891 a 10 anys de treballs públics per haver
llançat el seu fusell i els seus
efectes militars a la cara d'un capità i enviat la primavera
de 1892 a un
batalló algerià. En aquesta època
vivia al número 27 del carrer Vincent del XIX
Districte i, a partir de juliol de 1893, al número 3 del
carrer Rigoles del XX
Districte de París. El desembre de 1893 un infant seu de
tres anys va morir de
meningitis. El 24 de febrer de 1894 el prefecte de policia
signà una ordre
d'escorcoll i de detenció contra ell per«associació criminal» i
l'endemà el
comissari del barri del Combat escorcollà el seu domicili
del carrer Rigoles,
que ocupava amb sa companya, obrera confitera, sa mare, venedora de
roba, i sa
filla de 10 anys; en aquest escorcoll es descobriren un exemplar de La Révolte, dos fullets de
Piotr
Kropotkin (L'esprit de révolte
i L'anarchie dans l'évolution
sociale), el
fullet Les anarchistes et ce qu'ils
veulent
i correspondència diversa. Detingut, el 27
de febrer de 1894 va ser
portat a la presó parisenca de Mazas. El 2 de
març de 1894 el jutge
d'instrucció Henri Meyer el va posar en llibertat
provisional. El 10 de març de
1894 el prefecte de policia signà una nova ordre d'escorcoll
i de detenció pels
mateixos motius que l'anterior i l'endemà el seu domicili va
ser escorcollat
sense cap resultat, però així i tot va ser
detingut. Durant l'interrogatori
reconegué la seva militància anarquista. El 12 de
març d'aquell any va ser
posat en llibertat. El 10 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció va sobreseure
la seva causa d'inculpació per«associació criminal». Entre 1900 i 1912
va
estar inscrit en el registre d'anarquistes i en aquellaèpoca vivia al número 4
de l'avinguda Gambetta de París. L'1 d'agost de 1905 es
casà al XX Districte de París amb
Joséphine Diener
i amb aquest matrimoni legitimà dues filles que la parella
havia
tingut a París, Emma Duffour, el 13 de febrer de 1884, i
Lise
Duffour, el 29 de setembre de 1900. En aquesta època vivia
al
número 45 del carrer Paroyaux de París amb sa
companya,
ses filles i sa sogra. Desconeixem la data i el
lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Louis Léveillé (7 de juliol de 1894)
- Louis
Léveillé: El 29 de juliol–algunes fonts citen erròniament el 7 de
juliol–
de 1857 neix a Clichy (Illa de França, França)
l'anarquista Louis Léveillé, que
va fer servir diversos pseudònims (Bertrand,Chasseur, Moreau,Louis Roger).
Sos pares, jardiners, es deien Jules
Antoine Léveillé i Désirée
Lizon. A principis dels anys vuitanta, amb altres
companys (Courapied, Dodot, Ferrière i Marchand), fou membre
del grup
anarquista «La Solidarité» de
Levallois-Perret (Illa de França, França), que es
reunia al número 86 del carrer de Gavelle. En 1881 es va
casar amb Marguerite Émilie
Gauthier, de qui es va divorciar en 1889. A començament de
la dècada dels
noranta vivia al número 2 de la plaça de
Sablonville de Neuilly-sur-Seine (Illa
de França, França). L'1 de maig de 1891,
després d'haver-se manifestat a
Levallois-Perret, va ser detingut, juntament amb Charles Auguste Victor
Dardare
i Henri Louis Charles Decamps, a ca un mercader vinater de Clichy, quan
desplegava la bandera roja que havien portat a la
manifestació. En el moment de
la detenció es desencadenà una violenta baralla
on s'intercanviaren trets.
Louis Léveillé en el moment que intentava fugir,
va ser ferit de bala a la
cuixa. Els tres detinguts van ser portats a comissaria on van ser
apallissats. El
28 d'agost de 1891 els tres anarquistes van ser jutjats per
l'Audiència del
Sena; ell, que no tenia antecedents penals, va ser absolt,
però Henri Decamps
va ser condemnat a cinc anys de presó i Charles Dardare a
tres anys. Aquest succés,
molt comentat en periòdics anarquistes com Le
Père Peinard o La
Révolte, donà
lloc a la publicació aquell mateix any del fullet L'Anarchie en Cour d'Assises de
Sébastien Faure. L'anomenat «Cas
Descamps-Dardare-Léveillé»
també originà l'ona d'atemptats anarquistes que
tingueren lloc entre 1892 i 1894, ja que per protestar contra aquestes
condemnes va ser que François Claudius Koënigstein (Ravachol) atacà amb explosius
els domicilis del president de
l'Audiència Edmond Benoît i del tinent fiscal
Bulot, l'11 i el 27 de març de
1892 respectivament. El 15 de gener de 1892 va ser detingut
després de
l'explosió que tingué lloc a la comissaria de
policia de Clichy i tancat a la
presó parisenca de Mazas. En diferents ocasions havia
bravejat d'haver estat
l'autor dels incendis de Clichy i va ser acusat per la policia d'haver
participat en aquest atemptat, però finalment va ser
alliberat. En aquestaèpoca formà part, amb altes companys (Gustave
Bondon, Marcel Marchand, Émile
Spannagel i Victor Vinchon), del grup anarquista de Levallois-Perret. A
finals
d'abril de 1892 va ser detingut preventivament juntament amb altres
molts companys
abans de la manifestació del «Primer de
Maig»; durant l'interrogatori, va declarar
que mai no havia format part de cap grup anarquista. El 22 d'agost de
1892 va
ser novament detingut per «afiliació a
associació criminal», però finalment el
seu cas va ser sobresegut. En aquesta època vivia al
número 137 del la
carretera de Chatou a Vésinet. Des de començament
de 1893 i fins 1894, visqué
amb l'anarquista Berthe Alix (Berthe
Moreau) al número 25 del carrer Deguinguand de
Levallois-Perret. A
començament de 1893, després de descobrir-se
mitja dotzena de bombes amagades
en una cabana d'un jardí, va ser detingut amb altres
companys (Gustave Bondon, Marcel
Marchand, Émile Spannagel i Victor Vichon). En aquests anys
treballava d'obrer
en una farga. El 6 de juliol de 1894 va ser novament detingut per«associació
criminal». El febrer de 1895 es trobava a Londres
(Anglaterra), on s'havia
refugiat a resultes d'un robatori comès a Courbevoie (Illa
de França, França) pels
germans Spannagel. A Anglaterra intentà senseèxit embarcar-se cap a Sud-Amèrica.
El març de 1895 va ser buscat per la policia a
Bèlgica, sobretot a Anvers
(Flandes), ja que s'havia decretat la seva expulsió del
país. Segons Le Père
Peinard, va ser condemnat en
rebel·lia a 20 anys de treballs forçats i va ser
detingut a Londres i extradit
a França, on, el maig o juny de 1897, després de
10 mesos empresonat preventivament,
va ser absolt. El 3 de novembre de 1897 marxà de Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França) cap a Cravant (Borgonya, França), on va
ser contractat com a forjador serraller
per l'anarquista Paul Bernard a la seva fàbrica. El 4 de
febrer de 1898 arribà
a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on treballà
de forjador serraller a
l'empresa «Renneville», sota el nom de Louis
Roger,
i freqüentà assíduament, segons la
policia, les
reunions anarquistes
que se celebraven al cafè «Le Cruchon
d'Or». Durant
la primavera de 1898
participà, amb altres anarquistes (Desfossez, Geoffroy,
Marquette i Prudhomme),
en la fundació del nou grup«L'En-Dehors», que es
reunia al cafè «Le Cruchon
d'Or». El 27 de març de 1899 la policia
certificà
que havia abandonat Reims i havia
marxat cap a París amb sa companya Marie Forest. El juny de
1899
era de bell
nou a Cravant treballant amb Paul Bernard. En aquesta època
intentà abandonar
França cap a Bèlgica o cap a Barcelona
(Catalunya). En
1901 vivia al número 5
del carrer de l'Hospice-des-Vieillards de Lió i en 1906
encara
vivia en aquesta
ciutat. El 8 de desembre de 1914 es casà al III Districte de
Lió amb la
italiana Célestine Masino, a qui coneixia com a
mínim des
de 1906, i va
reconèixer els quatre infants que aquesta portava. Segons
algunes fonts, emigrà
posteriorment al Canadà, informació aquesta sense
contrastar. Louis Léveillé va morir el 15 de
desembre de
1927 al seu domicili del III Districte de Lió
(Arpitània).
Paul Delesalle
- Paul Delesalle: El 29 de juliol de 1870 neix a Issy-les-Molineaux (Illa de França, França) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Maurice Paul Delesalle. Sos pares es deien Louis Célestin Victor Delesalle, mecànic, i Claire Colpin, costurera. La seva localitat natal era un fort enclavament proletari sempre revoltat contra les injustícies socials i Delesalle va començar a militar en el grup anarquista del XIX Districte de París, fet que el va portar a ser detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1892 i a passar 18 dies a la presó de Mazas. Com a obrer ajustador de precisió va construir un aparell cronofotogràfic (el primer cinematògraf conegut) als germans Lumière i en 1893 s'adhereix a la Cambra Sindical d'Obrers d'Instruments de Precisió de París. Més tard serà acusat de participar en l'atemptat amb bomba al conegut restaurat Foyot de París el 4 d'abril de 1894. Després de participar en el periòdic La Révolte, va escriure en Les Temps Nouveaux abans d'esdevenir en 1897 l'assistent de Jean Grave. Convençut que l'acció dels anarquistes devia passar pel sindicalisme revolucionari militarà activament en la CGT i esdevindrà secretari adjunt de la Federació de Borses de Treball. Durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc de 1897 la seva moció (ús de la vaga general, del boicot i del sabotatge) serà acceptada per unanimitat. En 1906 abandona Les Temps Nouveaux després d'haver escrit un article antisemita. Prendrà part, el mateix any, en l'elaboració de la «Carta d'Amiens» i d'aleshores ençà serà considerat un dels fundadors de l'anarcosindicalisme. En 1907 reemplaçarà Yvetot, empresonat, en el secretariat de les Borses de Treball i serà jutjat per un cartell de la CGT sobre els fets del Midi de 1907 per«injúries a l'Exèrcit i provocació als militars a la desobediència», però finalmentés absolt. En 1908 s'estableix com a llibreter i editor d'obres sindicalistes i anarquistes, com ara el popular anual Almanach illustré de la révolution, i la seva llibreria, en ple Barri Llatí (carrer Monsieur-le-Prince) serà un dels centres d'estudi de la història social als anys 30, molt freqüentat per Pissarro, Sorel i molts d'altres artistes, periodistes i escriptors. Enlluernat per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista, però aviat ho abandona. En 1932, víctima d'una crisi depressiva, ven la llibreria i, seguint els consells del doctor Pierrot, es retira en una modesta casa a Palaiseau on, envoltat de llibres, es consagra a l'estudi de la història social. Entre les seves obres podem destacarLa Confédération Générale du Travail, Conférences anarchistes (1896),Les conditions du travail chez les ouvriers en instruments de précision de Paris (1899), Aux travailleurs. La grève! (1900), L'action syndicale et les anarchistes (1901), Les deux méthodes du syndicalisme (1903), La Confédération Générale du Travail (1907), Les Bourses du Travail et la CGT (1911), Le mouvement syndicaliste (1912). Paul Delasalle va morir el 8 d'abril de 1948 al seu domicili de Palaiseau (Illa de França, França). La seva esposa, Léonie Julie Philomène Huberte Sammels, nascuda el 25 de maig de 1875, li va sobreviure gairebé vint anys i va passar els seus darrers anys al geriàtric Galignani; va ser enterrada al cementiri de Puteaux el 21 de novembre de 1966. Delasalle va mantenir una extensa correspondència amb Georges Sorel i Daniel Halévy. En 1985 el gran historiador de l'anarquisme Jean Maitron li va escriure una biografia: Paul Delesalle, un anarchiste de la Belle Époque, que és una ampliació de la seva tesi doctoral publicada en 1952.
***
Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920
-
Roberto Elia: El 29
de juliol de 1871 neix a Catanzaro (Calàbria,
Itàlia) el propagandista anarquista
Roberto Elia. Sos pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari.
Mecanògraf i
tipògraf de professió, ben aviat
s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI) i
col·laborà en el periòdic Calabria Avanti,òrgan del partit a la província de Catanzaro. En
1906 decidí emigrar als Estats
Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone,
Andrea
Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent
propagandista. A Barre
(Vermont, EUA) entrà en la redacció del
periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, de Luigi Galleani, i
durant un temps s'encarregà de l'administració.
També formà part del Circolo di
Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York
(Nova
York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore,
de Massimo Rocca (Libero Tancredi),
i
en 1913 en Il Movimento Anarchico,
d'East Boston. Destacà en la traducció i en
l'activitat literària. També va ser
secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants
congressos anarquistes
nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de
1919 edità amb Andrea
Salsedo el quinzenal Il Domani, que
es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que
va ser continuat
pel periòdic clandestí L'Ordine,
publicat
entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal
general dels
EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense
pietat contra els
anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual
acusava, sense
proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba
col·locada a la porta
principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar
alguns
paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra
personalitats
polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington,
Boston, Nova York,
Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el
pretext d'aquesta ona
d'atemptats, el govern nord-americà engegà una«cacera de rojos», que aleshores
se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la
delació d'Eugenio Ravarini,
excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of
Investigation
(BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia
treballava al taller
tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i
durant la nit del
25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense
cap ordre d'arrest, d'ambdós
anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels
dos militants, que
patiren tortures físiques i psíquiques, es va
mantenir en secret. Els
anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i
Luigi Quintiliano, i
per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva
detenció, es posaren a la
recerca dels companys, descobrint casualment la detenció
il·legal. La creació
d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques
(Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca,
Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig
de 1920 l'assassinat
de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el
decret de
deportació d'Elia, suspès alguns mesos
després de la dura campanya de premsa contra
el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost
de 1920 va ser
expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a
Nàpols, essent enviat
immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo
Schicchi el cridà perquè
entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del
periòdic sicilià Il
Vespro Anarchico, però ell volia
reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una
publicació llibertària
pròpia a la regió. S'encarregà
d'organitzar el I Congrés Anarquista de
Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a
Reggio Calabria (Calàbria,
Itàlia). Un mes després, amb Bruno
Misèfari, llançà una circular per a la
publicació de Pane e
Libertà. Organo per
la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria,
periòdic que per ser més
popular estaria escrit també en dialecte
calabrès. La manca de suport econòmic
dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA
retardà la realització del projecte
que només pogué materialitzar-se dos anys
després, el 14 de desembre de 1924,
amb l'edició de L'Amico del Popolo,
redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i
de Nino Napolitano.
Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per
la
policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de
Nàpols (Campània,
Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA.
***
Eduardo
Barriobero
- Eduardo Barriobero y Herrán: El 29 de juliol de 1875 neix a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit –el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades– i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais –per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la«Llei de les Cadenes» –projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera –moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció–, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918 i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff;Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la«Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per«restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del«Puente de Vallecas» –muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc –oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.
***
Foto policíaca de Léon Bouchet
- Léon Bouchet:
El 29 de juliol de 1888 neix a Biaumont
(Alvèrnia, Occitània) el tipògraf
anarquista
individualista Léon-Antoine Bouchet. Sos pares, conreadors i
després comerciants, es deien
Austremoine Bouchet i Anne Veray. Començà a
militar molt jove en els moviments
anarquista i antimilitarista de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) i el setembre
de 1906 va ser nomenat secretari, amb Victor Godonèche, del
Grup d'Estudis de
Propaganda Anarquista «Jeunesse Libre», que es
reunia al número 26 de Place
Sidoine Appolinaire d'aquesta ciutat. El 7 de desembre de 1907 es
casà a Tièrn
(Alvèrnia, Occitània) amb l'anarquista Madeleine
Joséphine Nourrisson. Entre
1909 i 1910 organitzà diverses xerrades populars a Clarmont
d'Alvèrnia. La
policia l'acusà d'haver distribuït manifests
antimilitaristes el 14 de juliol
de 1910, juntament amb Félix Pierre Annet Moneyron, empleat
als magatzems
comercials «Paris-Clermont». Quan el setembre de
1910 arribà a París (França),
abandonà el seu ofici de venedor ambulant i
esdevingué tipògraf. En aquestaèpoca fou secretari del grup anarquista«L'Effort» (Charles D'Avray, Jeanne
Botelli, Briantheus, Colombo,
Levêque, Lorulot,
etc.), que es reunia a la Sala Garrigues, al número 20 del
carrer Ordener.
Entre 1911 i 1913 fou gerent de la primera època del
periòdic
anarcoindividualista parisenc L'Idée Libre,
fundat per André Lorulot, i
durant un temps visqué, amb sa companya Madeleine
Nourrisson, a la seu del
periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa
de França, França), on conegué
anarquistes que després formarien part de la«Banda Bonnot». El gener de 1911
s'instal·là en una torreta del carrer Paul de
Kock de Romainville. Quan l'«Afer
Bonnot», va ser detingut el 28 d'abril de 1912
després de ser denunciat pel director
de la presó parisenca de La Sante per haver portat un paquet
i una carta a Jean
De Boë, Eugène Dieudonné i Jean-Georges
Dettweiler, empresonats per aquest
procés. En l'escorcoll del seu domicili, la policia
trobà correspondència
dirigida a Édouard Carouy i Louis Raimbault,
també implicats en l'«Afer
Bonnot». Inculpat de pertànyer a«associació de malfactors», finalment
fou
exculpat durant el judici. Léon Bouchet va morir el 10 de
març de 1916 a
Saint-Étienne-du-Montluc (País del Loira,
França).
Necrològica
de Ramón Sánchez Solano apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
febrer de 1987
- Ramón Sánchez Solano: El 29 de juliol de 1901 neix a Guaso (L'Aïnsa, Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Sánchez Solano. Sos pares es deien Ramón Sánchez Pardina, jornalero, i María Solano Nadal. Quan tenia cinc anys emigrà amb sa família a França. Durant els anys vint freqüentà a París els locals de la Llibreria Internacional, lloc de reunió de l'exili llibertari espanyol a la capital francesa. Posteriorment s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). Assistí a les conferències de Sébastien Faure i Han Ryner i aquestúltim filòsof anarquista el va influir especialment. Durant la Revolució espanyola en participà a Bordeus en els comitè d'ajuda. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Ramón Sánchez Solano va morir el 16 de desembre de 1986 a l'asil de jubilats Les Parentèles de Merinhac (Aquitània, Occitània) i fou incinerat.
---
