Anarcoefemèrides
del 25 de juliol
Esdeveniments
Portada del primer número d'El Libertario
- Surt El
Libertario:
El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número d'El Libertario. Periódico semanal.
Era l'òrgan d'expressió dels
grups anarquistes «Verdad» i«Constancia». Sembla que el responsable va ser
José Más Gomeri i hi van col·laborar
Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per
contrarestar la propaganda dels polítics i la de les
entitats, científiques i
econòmiques, que «extraviaven» els
treballadors del veritable camí. Només s'ha
conservat aquest primer número i, a causa de la
persecució per part de la
policia que patí, es publicà amb retard ja que
l'impressor original no volgué
estampar-lo per por.
***
Portada del primer
número d'Il Pensiero, dissenyada per Filiberto
Scarpelli
- Surt Il Pensiero:El
25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer
número de la revista bimensual Il Pensiero.
Sociologia, arte, letteratura.
Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911,
any de la
mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara
a Bolonya,
consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de
1913).
***
Curs
d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"
-
Creació del Groupement Communiste: El 25 de
juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de
l'anarquista Georges
Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que
esdevindrà l'any
següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta
organització tindrà com
a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà
dels mítings, la
creació de Cercles d'Estudi, la publicació de
periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur)
i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda
l’origen d'un intent de
posada en pràctica del comunisme llibertari amb la
creació, per part d'Émile
Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia«L'Expérience» on viuran,
d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908,
una desena de
persones i que editaran el periòdic mensual Le
Communiste. Hi van ser
membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.
***
Cartell
del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols
(1937)
- Col·lectivització dels transports: El 25 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la Revolució llibertària progressivament va tenint resultats i el sector del transport, i especialment els tramvies de Barcelona, són col·lectivitzats pel Sindicat Únic del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part del sector de distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses indústries, com les fàbriques d'automòbils Hispano-Suïssa.
***
Propaganda
del Gran Picnic apareguda en el primer número del
periòdic barceloní Boletín de la
Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de
Hoy» de juliol 1937
- Gran Picnic: El
25 de juliol de 1937 se celebra a la Font de la Teula de Vallvidrera
(Barcelona, Barcelonès, Catalunya) un Gran Picnic a benefici
de la Casa Alberg«Anselmo Lorenzo», que s'havia acabat d'inaugurar.
Aquest centre assistencial
intentà resoldre les carències
d'alimentació, de vestit i d'aixopluc dels ancians
i ancianes anarquistes. L'esdeveniment, organitzat per
l'Agrupació Anarquista«Los de ayer y los de hoy», compta al
matí amb un concert de la Banda de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granollers
(Vallès Oriental,
Catalunya), formada per 50 professors, i una conferència de
Rodolfo González
Pacheco sobre «El anarquismo en la Argentina»; i, a
la tarda, amb una actuació
infantil de politxinel·les i pallassos, una prova de
resistència entre
carnívors i vegetarians, un recital de poesies, un concurs
de cançons
revolucionàries i la representació d'obra Els
mals pastors, d'Octave Mirbeau, en la traducció al
català de Felip
Cortiella Ferrer, portada a terme pel quadre escènic de
l'Agrupació Anarquista«Los de ayer y los de hoy».
Naixements
Foto policíaca d'Eugène Job (6 de març de 1894)
- Eugène Job:
El
25 de juliol de 1862 neix al XI Districte de París
(França) l'anarquista, i
després comunista, Eugène François
Job, també conegut com Bineur.
Sos pares es deien Léonor Jean Marie Job, torner, i Fleurie
Adélaide Picardin, jornalera. Es guanyava la vida com a
cadiraire. En 1882 fou
secretari de la Unió dels Treballadors, que editava el
periòdic Le Prolétaire,
i assistí a l'assemblea
general que es va celebrar el 30 d'octubre de 1882 a la Sala Horel de
París. El
24 de maig de 1885 va ser detingut, juntament amb una trentena de
persones,
durant una manifestació per a commemorar la«Setmana Sagnant» celebrada al
cementiri parisenc de Père Lachaise. El 29 de novembre de
1886, durant una
reunió de l'Aliança Republicana dels
Comitès Radicals i Progressistes amb Henri
Tolain, els anarquistes assaltaren la tribuna i la policia
ordenà l'evacuació
de la sala; els llibertari s'hi resistiren a cops de cadira i es
produïren
nombroses detencions, entre elles la seva, que havia copejat un dels
organitzadors de la reunió i havia tractat el
guardià de la pau Jommier de«lladre i assassí» tot arriant-li cops
de puny. El 15 de desembre de 1886 el
Tribunal Correccional el condemnà a 10 dies de
presó. En 1887 era membre del
grup «Les Égaux» i aquest mateix any fou
secretari del diari L'Insurgé,òrgan socialista
revolucionari independent dels XI, XII i XX districtes de
París, encarregant-se
de gestionar les comunicacions. En aquesta època vivia al
número 275 del
Faubourg Saint-Antoine. Durant la primavera de 1888, amb Ernest
Lejeune,
organitzà, en nom dels cercles socialistes revolucionaris
independents «LesÉgaux» del XII Districte, «Le
Réveil» del XI Districte i «L'Avant
Garde» del XX
Districte, una reunió antiboulangista celebrada a la Sala
Favié de París, on
prengueren la paraula Chalain i Charles Malato, i que acabà
en una baralla entre
partidaris i detractors dels general Georges Boulanger. L'agost de 1888
fou un
dels primers membres del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que
s'havia
acabat de fundar per Cotée i que es reunia a la Sala Horel.
El 16 de gener de
1889 en una reunió pública celebrada a la Sala
Gruzard, presidida per Jeansen i
on assistien uns tres-cents electors, preconitzà, amb
Espagnac, l'abstenció. El
22 de març de 1891, Jules Ferry va ser esbroncat per un grup
de manifestants en
sortir d'un banquet a l'Élysée-Montmartre i va
ser detingut amb Michel Zévaco per
la policia quan sortien en aquell moment d'un cafè
d'Élysée. El 15 de juny de
1891 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i en aquestaèpoca vivia
al número 3 bis del carreró Souhaits. En 1891
s'encarregà, amb Constant Martin,
de rebre les adhesions d'una crida per a un Congrés
Revolucionari Internacional
que es va publicar en Le Révolte.
En
aquesta època vivia al número 8 del
carreró de la Loi i era membre dels grups
socialistes independents «L'Audace» i «La
Libre Entente», i del Grup d'Estudis Socials«Les Égaux» del XX Districte. A partir
de gener de 1893, amb Jacques Petitjon i
altres companys, projectà publicar un cartell mensual de
propaganda
internacional anarquista sota el títol La
Libre Initiative, però sembla que mai no
arribà a sortir. Durant tot l'any
1893 assistí a nombroses reunions anarquistes. Un informe
d'un confident de la
policia del 7 de gener de 1893 informà que la companya de
Job era una de les
organitzadores dels«menjars-conferències». En una
reunió celebrada el 8
d'abril de 1893 a l'escola del carrer Orteaux, on assistiren unes 150
persones,
atià el públic a no votar i a lluitar per la
Revolució social. Segons un
informe d'un confident, en una reunió celebrada el 25
d'abril de 1893 fou un
dels promotors, amb altres companys (Amédée
Denéchère, Jacques Petitjon, Victor
Pivoteau, Richard i Toumain), de la Comissió Executiva
Anarquista de la Regió
de l'Est, creada per escampar les idees anarquistes en aquesta zona i
crear un
diari anarquista entre Le Père
Peinard
i La Révolte. El juliol
de 1893 es va
presentar com a candidat abstencionista per al XI Districte de
París a les
eleccions legislatives. Fou un dels assistents a la reunió
celebrada el 5
d'agost de 1893 a l'escola del carrer Titon, on assistí
gairebé un miler de persones,
i on va reivindicar l'abstenció, malgrat la sala
estigués controlada pels«possibilistes». Assistí amb altres
anarquistes a la reunió celebrada el 24
d'agost de 1893 al domicili de Jacques Mérigeau, al
número 83 del carrer Haies,
on preconitzà l'abstenció, tot deixant clar que
havia que combatre la política
socialista d'Édouard Vaillant. El setembre de 1893
s'associà amb altres
companys (Brunet, Eugène Daguenet i Jacques Petitjon) per a
feines
d'ebenisteria. En una reunió celebrada el 12 de setembre de
1893 al domicili
d'Eugène Daguenet anuncià que negociava amb el
propietari d'una sala perquè els
anarquistes poguessin fer reunions. L'octubre de 1893 el seu domicili,
al
número 50 del carrer Avron, va ser escorcollat per la
policia. El 26 de
desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació
d'anarquistes de la policia.
El 6 de març de 1894 va ser detingut amb una desena de
companys a París i
fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; processat per«associació criminal», va ser
posat en llibertat el 24 d'abril d'aquell any. En aquestaèpoca vivia al número
65 del carrer Avron i posteriorment al número 54 del carrer
Vignoles. El seu
nom figurava en el llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i
del 31 de
desembre de 1896. El juny de 1900 va morir amb 11 anys sa filla
Léontine Job. Desconeixem
les seves activitats polítiques entre 1896 i 1920,
però el fet és que s'allunyà
de l'anarquisme i es decantà pel comunisme. En els anys vint
vivia a
Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i des
del Congrés de Tours de desembre
de 1920 formava part del Partit Comunista - Secció Francesa
de la Internacional
Comunista (PC-SFIC). En 1924 era un dels principals
col·laboradors de Germinal,òrgan comunista dels cantons
d'Ivry-sur-Seine i de Villejuif. El 10 de maig de 1925 va se nomenat
conseller
municipal de la secció de centre de la llista de l'alcalde
comunista de
Vitry-sur-Seine Pierre Périé. El 22 de febrer de
1926 l'assemblea municipal el
nomenat adjunt a l'alcaldia i delegat a les eleccions al Senat del 9 de
gener
de 1927. En 1929 va caure malalt i hagué de reduir les seves
activitats
polítiques. En aquests anys vivia, vidu, amb sa filla Jeanne
i sa néta Odette.
A partir de 1935 no es presentà a cap escrutini
més, però continuà
col·laborant
en Le Travailleur.
Eugène Job va
morir el 29 d'abril de 1941 a Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França).
***
Kate Austin
- Kate Austin: El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquellaèpoca son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux–també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la sevaèpoca (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.
***
Foto
policíaca d'Émile Fournier (13 de març
de 1894)
- Émile Fournier:
El
25 de juliol de 1867 neix a Chantaud (Sent Marçau de la
Vavetz, Llemosí,
Occitània) l'anarquista Émile Christophe
Fournier. Era el fill primogènit de
Jacques Auguste Fournier, comerciant de vi a l'engròs, i
d'Élisabeth Nicolas.
Serraller de professió, milità en el moviment
anarquista de Levallois-Perret
(Illa de França, França). El 2 de desembre de
1890 es casà a Levallois-Perret
amb Caroline Léonie Renault. En aquesta època
vivia al número 9 del carrer Marché.
El 13 de mars de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al
número 116 del
carrer Chevallier de Levallois-Perret, va ser escorcollat; inculpat
d'«associació criminal i de robatori»,
el 14 d'abril d'aquell any va ser posat
en llibertat. El seu nom figurava en una llista d'anarquista de
Levallois-Perret aixecada per la policia en 1895 (o 1896) i en aquellaèpoca
vivia al número 136 del carrer Bois. El 14 d'agost de 1897
enviudà de la seva
primera esposa i el 29 de maig de 1906 es casà al XII
Districte de París amb la
brodadors Marie Marguerite Émilie Lontin. En aquestaèpoca i fins el seu final
visqué al número 9 del carrer Moreau.Émile Fournier va morir l'1 de maig de
1919 al seu domicili del XII Districte de París
(França).
***
Julius
Boisson
- Julius Boisson: El
25 de juliol de 1874 neix a Nimes
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista
Julius Baptiste Boisson,
també conegut com Jules Boisson. Sos
pares es deien Jacques Boisson–també anarquista i corresponsal del
periòdic Le Tire-Pied– i Marie
Bremond. Tipògraf de professió com son pare,
rebia a casa seva correspondència,
fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que
distribuïa entre els seus
companys. Membre de l'anarquista «Grup dels Joves»
(Marius Bayol, Antoine
Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier,
etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la
reaparició a Marsella
(Llenguadoc, França) del periòdic L'Agitateur.
Organe Anarchiste, que
havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de
la
manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies
després pel Tribunal
Correccional de Marsella a 15 dies de presó per«afront als agents de
l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment
assetjat per les
autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter
general del carrer
d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893),
escorcolls (gener
i juliol de 1894), etc. Figurava en un llistat de 14 propagandistes
anarquistes
enviada en 1894 per la Prefectura del departament de les Boques del
Roine al
Ministeri de l'Interior en ocasió d'una
investigació d'àmbit estatal. Atret per
l'«expropiació individual», el 10 de
març de 1895 va ser detingut per la
policia per «complicitat en robatori» i fou
finalment amollat el 25 d'abril. De
bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt
amb efracció» i
condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó,
pena que es va
veure reduïda a un any en l'apel·lació.
El 23 de març de 1898 l'Audiència de
les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit
anys de treballs
forçats i a cinc anys d'assignació de
residència. El desembre de 1898 embarcà
cap a la colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa. Durant la seva condemna
destacà per la seva bona conducta i al final de la pena
passà a la relegació.
El 3 de maig de 1900 el seu nom va ser esborrat de les llistes
d'anarquistes. Julius
Boisson va morir el 4 de juliol de 1908 a la colònia
penitenciària de la
Guaiana Francesa. Son germà Adolphe, empleat de sastreria,
també era
anarquista.
***
Ercolano
Cinti
- Ercolano Cinti: El
25 de juliol de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista
i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero.
Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de
Benito Mussolini, es
guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a
escrivà i viatjant
de comerç. Després d'un temps militant en el
republicanisme, a començament del
segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es
casà amb Iside Frittelli, amb
qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico,
Spartaco i Vezio). D'antuvi,
la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa
per les
autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència
Interprovincial Anarquista
que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre
de diversos grups
anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella»,«Kotuko», «Studi Sociali»),
entre el 9
i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el
Congrés Anarquista d'Umbria i les
Marques que se celebrà a Fabriano (Marques,
Itàlia), centrat en l'organització
econòmica del moviment. Mesos més tard, en
substitució d'Arturo Belletti, esdevingué
redactor responsable del periòdic anarquista Volontà.
El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico
Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei
partiti». El 3 de gener de 1914
acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a
Sassoferrato (Marques,
Itàlia) per a fer la conferència «Gli
anarchici e gli altri partiti». El 5 de
febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima
(Marques,
Itàlia) per a una reunió pública que
portà el títol «Che cosa vogliono gli
anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com
a gerent de Volontà per«insults a l'Exèrcit, incitació
a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i
apologia del delicte»,
a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre
del 17 i el 18 de
maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista
d'Umbria i de les Marques que
se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la«Setmana Roja», que
esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a
abandonar la redacció de Volontà.
Alliberat
dies després, deixà Ancona i
s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de
juliol de
1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la
policia
austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell
any processat, però
va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per
a ser enviat a
Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el
socialista Mario Alberto
Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al
front. En
acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà
part del comitè
directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i
s'acostà al sindicalisme
llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista
d'Ancona (UCAA) i
va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació
de Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar
part de la Comissió
Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època
la policia el
considerà erròniament col·laborador deVolontà
sota el pseudònim Petit Jardi,
darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de
les
eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a
diversos grups
anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i
antiparlamentari. Tresorer del «Club
Soviètic» local, el maig de 1920
participà
en el Congrés Socialista Anarquista de Milà
(Llombardia, Itàlia), que organitzà
la propaganda contra el suport italià a
l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra
civil russa. Un mes més tard, participà, amb
Mario Moccheggiani, en l'anomenada«Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser
alliberat l'octubre de 1920 i s'establí
a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925,
durant els anys
del feixisme sembla que s'apartà de la vida
pública i que no tingué contactes
amb el moviment anarquista, encara que la policia el
continuà vigilant fins al
març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels
arxius policíacs.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Ercolano
Cinti va morir el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques,
Itàlia).
***
Notícia
del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 5 de gener de 1913
- Benoît Liothier:
El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps,
Arpitània)
l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg,
neomaltusià, propagandista
del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i
després comunista,
Benoît Liothier. Sos pares es deien Benoît
Liothier, metal·lúrgic, i François
Combasson, domèstica. Durant el seu servei militar va ser
condemnat a Alger
(Algèria) per un consell de guerra a tres anys de
presó per «violències a un
superior» i enviat a les companyies
disciplinàries. En 1910, considerat com a
un dels antimilitaristes més perillosos de
Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània),
va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B».
Militant, amb Philippe Goy
i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de
Sant-Etiève, de les quals
va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste
Rascle, Jean-Marie Tyrlot
i Urbain Malot, la campanya contra les colònies
penitenciaries militars i portà
la caixa del «Sou del Soldat». En 1910
edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern
militaire, on denuncià
l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars.
En
aquesta època, que treballava a la fàbrica
Barrouin, participà activament en el
Sindicat de la Metal·lúrgica de la
Confederació General del Treball (CGT), del
qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de
1910
representà els emmotlladors en coure de Lió
(Arpitània) en el XVII Congrés
Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en
un míting a Saint-Etiève, amb
el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi
hagué grans
desordres públics i la policia carregà durament
contra la manifestació. En 1911
proposà que a la Borsa del Treball de
Saint-Etiève cap polític en pogués
prendre la paraula en els mítings que se celebraven als
locals. Autor dramàtic
aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de
març de 1912
estrenà, davant gairebé un miliar de persones al
Teatre Municipal Roanne
(Roine-Alps, Arpitània) pel grup artístic«L'Avenir», l'obra en dos actes Aux
travaux, on denunciava els treballs forçats als
batallons africans (Biribi),
representació que va ser
prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser
publicada per
l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una
gira de
conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La
Grand-Croix, Saint Chamond i Viena
del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista
Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes
conferències reivindicà
la unitat revolucionària de totes les tendències
socialistes contra la guerra,
alhora que l'ús del sabotatge de les línies
telegràfiques en cas de mobilització,
i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de
desembre de
1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel
Tribunal
Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies
després a dos anys de presó
ferma per «incitació al sabotatge» i a
100 francs de multa, encara que el 20 de
juliol d'aquell any una apel·lació a
Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de
1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va
ser
escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle,
participà en la
campanya contra la «Llei dels tres anys», que
instaurava un servei militar de
tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per a una eventual
guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913
representà el
Sindicat de la Metal·lúrgica de
Saint-Etiève en el Congrés Federal de
Metal·lúrgics celebrat a París
(França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de
1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la
creació d'una nova Unió dels
Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus
(Torcieux) i Urbain Malot,
considerats moderats. El 14 de febrer de
1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i
el grup artístic«Germinal» de Saint-Etiève
representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social
antialcohòlic en tres actes La
source
fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del«Foyer
Populaire», grup anarquista més important de
Saint-Etiève hereu de les
Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al
Cafè Ferriol, al
passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent
Moulin, Claude
Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i
Catherine Bernard,
entre d'altres, i que s'adherí a la Federació
Anarquista Comunista Revolucionària
(FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy,
Jean-Baptiste Rascle
i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat
fugint d'una possible
detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat,
però va ser alliberat el
novembre d'aquell any i entrà a treballar a la
fàbrica Lescure de Saint-Etiève.
El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot
durant l'agitació
pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de
policia i
tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció
Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC), intervingué en reunions
públiques i, fins el desembre de 1927,
va ser responsable del setmanari comunista Le
Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà
comptes polítiques i
financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va
ser reprovat; dimití
immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Medí
Martí Augé
- Medí Martí Augé: El 25 de juliol de 1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya)–altres fonts citen Barcelona (Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups d'acció confederals Medí Martí Augé. Llibertari des de jovenet, es mostrà força actiu en la Revolució de 1909, coneguda com «Setmana Tràgica». A partir de 1912, amb Pau Sabaté Lliró (El Tero), fou una peça clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del carrer barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars en 1917, juntament amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any següent. Entre 1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT contra els atacs dels pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades González assaltà a punta de pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920 atemptà, amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un dels assassins del seu amic El Tero, que morí dies després. La policia el va implicar en l'assassinat el 8 de març de 1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier i el considerà còmplice del grup d'acció (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment, amb Joan Pey, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà part d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació; la comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de març d'aquell any pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure (Joaquín Talón Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán– i condemnat tres dies després a vuit anys, quatre mesos i un dia de presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes d'indemnització per als ferits. Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i en 1942 establí contactes amb Ginés Camarasa García, destacat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí Martí Augé sembla que morí en 1957 a Barcelona (Catalunya).
***
Necrològica
de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 29 de desembre de 1957
- Jaume Tomàs
Turull: El 25 de juliol de 1890 neix a Igualada
(Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista
Jaume Tomàs i Turull, conegut com Magret.
Sos pares es deien Jaime Ramon Lluís Tomàs Palou
i Teresa
Turull Torrelles. Treballà de blanquer a Igualada. Membre de
l'«Ateneu Pervenir» d'Igualada, fou un dels
promotors de l'«Agrupació
Lliurepensadora» d'aquesta
població. Abans de la
Revolució formà part en diferents ocasions dels
Comitès Organitzadors de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels
Comitès de
Vaga, tants en els
períodes legals com clandestins. Representà
diversos
sindicats confederals d'Igualada
(Art Fabril, Construcció, Fusta,
Metal·lúrgica,
Molers, Transport i Oficis
Diversos) en el Ple Regional de Catalunya de març de 1933 a
Barcelona. Quan
esclatà la Revolució, l'estiu de 1936, va ser
membre de
les Patrulles de
Control i segons alguns es distingí en tasques repressives a
la
rereguarda. En
1937 va haver de fugir a França després dels«Fets
de Maig». En l'exili fou un
dels organitzadors de la Federació Local de Clarmont
d'Alvèrnia de la CNT. Sa
companya fou Jacinta Franquet, amb qui tingué una filla.
Malalt,
Jaume Tomàs
Turull va morir el 5 de desembre–algunes fonts citen
erròniament el 6 de desembre– de 1957 al seu
domicili de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània).
***
Amando
Jordà Botí
- Amando Jordà Botí: El 25 de juliol de 1903 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el militant anarcosindicalista Amando Jordà Botí, també citat erròniament com Armando Jordà i Armando Arjona, i conegut com El Sec. Sos pares es deien Francesc Jordà i Camil·la Botí. D'antuvi milità en el Sindicat de la Construcció de Cocentaina (Comtat, País Valencia) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i cap al 1918 començà a treballar a Alcoi com a aprenent en la metal·lúrgia. Ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara tresorer, secretari de la Federació Local d'Alcoi, secretari del Sindicat del Metall i membre del Comitè Regional de la CNT del País Valencià. Durant la guerra civil participà en el procés col·lectivitzador a Alcoi i s'encarregà del Departament d'Economia i Estadística de la Federació Local de Sindicats d'Índústria d'Alcoi i de la secretaria del Sindicat del Metall. Amb el triomf feixista, després de la contesa, restà a Alcoi amagat (talp); per fugir de la repressió s'ocultà durant 16 anys en un amagatall del seu propi domicili. Detingut el 8 de desembre de 1953, va ser enviat a l'Hospital Civil d'Oliver d'Alcoi i el 12 de febrer de 1954 al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser processat. El 18 de maig de 1954 va ser posat en llibertat provisional. Amando Jordà Botí va morir el 18 de gener de 1986 a l'Hospital d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
d'Andrés Granero Morcillo apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
de maig de 1974
-
Andrés Granero
Morcillo: El 25
de juliol de
1907 neix a Lucainena de las Torres (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Andrés Granero Morcillo. Sos pares
es
deien Antonio Granero i Antonia Morcillo. Quan era adolescent
s'establí a Catalunya
i començà a treballar a les mines de potassa de
Súria (Bages, Catalunya) i a
militar en el moviment llibertari. Després de la triomf del
franquisme,
participà activament en la clandestinitat confederal,
però, fugint de la
repressió, acabà passant a França, on
encara patí els camps de concentració.
Treballà
de miner a Fontpedrosa (Conflent, Catalunya Nord) i
participà en nombroses missions
d'enllaç entre el moviment llibertari de l'exili i de
l'interior. Sa companya
fou Maria Concepció Amigó, amb qui
tingué un infant. Malalt de silicosi, Andrés
Granero Morcillo va morir el 6 de març de 1974 al seu
domicili d'Oceja (Alta
Cerdanya, Catalunya Nord).
Luce
Fabbri a Porto Alegre (Brasil, 1946)
- Luce Fabbri: El 25 de juliol de 1908 neix a Roma (Itàlia) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949),La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobre Élisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Luce Fabbri va morir el 19 d'agost de 2000 a Montevideo (Uruguai).
***
José
Díaz Ortega
- José Díaz Ortega: El 25 de juliol de 1912 neix a Nerja (Màlaga, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José Díaz Ortega. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb un grup de companys, aconseguí refugiar-se a les muntanyes de la zona, on va ser especialment avituallat per sa germana Antonia Díaz Ortega, el company de la qual va ser assassinat pels franquistes. Després de la mort o la captura de la major part dels companys, sembla que després de la caiguda de Màlaga, marxà cap a Barcelona (Catalunya) amb sa companya i un fill de la parella nasqué a la capital catalana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però sa companya i son fill tornaren a Nerja, on les autoritats del nou règim anul·laren el matrimoni. Mentrestant ell va ser tancat al camp de concentració d'Argelers i posteriorment enviat a treballar com a obrer agrícola en una granja. En 1942 va ser integrat en el 536 Grup de Treballadors Estrangers (CTE) de Cassanuèlh (Aquitània, Occitània) per a treballar en una granja de Senta Liurada (Aquitània, Occitània). A partir de 1944 milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer i escafandrer. A Achères (Illa de França, França) es casà de bell nou i fundà una nova família. Treballà a la fàbrica Ford de Poissy (Illa de França, França) i milità en la CNT local fins als anys setanta. Després de la mort del dictador Francisco Franco hagués pogut retornar a Nerja i visitar sa família. José Díaz Ortega va morir el 18 de setembre de 1996 a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França).
---
