Anarcoefemèrides del 24 de juliol
Esdeveniments
Infermeres de la Columna Durruti
- Surt la Columna Durruti: El 24 de juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de combatents voluntaris, organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom, cap a Saragossa (Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de reprendre aquesta ciutat que havia caigut a mans de les tropes feixistes.
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 16 de juliol de 1949
-
Míting al Wagran:
El 24 de juliol de 1949 se celebra a la Sala Wagran de París
(França) un gran
míting commemoratiu del «19 de Juliol»
organitzat per la Confederació Nacional
del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili. Hi van parlar Joan Sans Sicart;
Maurice
Joyeux, en nom de la Federació Anarquista (FA) francesa;
Eugène Juhel, en
representació de la Unió Regional de la CNT
francesa; i Manuel Luis Blanco,
secretari general de la CNT en l'Exili. Félix Castro,
president de l'acte, va
fer un resum de les intervencions i donà la paraula als
presents: va parlar Sebastián
Martínez del Hoyo (Progreso
Martínez),
del sector escisionista, i un trotskista del Grup Espanyol Comunista
Internacional.
***
«Acte
d'Homenatge als nostres avis» (Terrassa, 24 de juliol de 2004)
- «Acte d'Homenatge als
nostres
avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes
del Centre Cívic Francesc
Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya),
organitzat per la Federació
Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), se celebra un
homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar
contra Franco sota el
títol «Acte d'Homenatge als nostres
avis». Gregoria Aramendiria –vídua de
Marià Casasús, mort tres dies abans–,
Joaquina
Dorado, Manuel Llàtzer, Abel
Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de
més de cinc-centes
persones. A l'acte també participaren familiars i
descendents de militants
desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón
Acín. El Centre d'Estudis
Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un
videodisc.
Naixements
Foto policíaca de Georges Jacob (27 de febrer de 1894)
-
Georges Jacob: El
24 de juliol de 1850 neix a Batignolles-Monceau, actualment XVII
Districte de
París (França), l'anarquista
Frédéric Georges Gustave Jacob. Sos pares es
deien
Charles Joseph Jacob, xarcuter, i Agathe Octavie Crindart. Es guanyava
la vida
com a jornaler i brocanter. En 1893 vivia al carrer Moulin de
Saint-Denis (Illa
de França, França). L'1 de gener de 1894 el seu
domicili, al número 18 del
carrer Boulangerie de Saint-Denis va ser escorcollat per la policia,
que va
trobar fullets anarquistes, però va ser posat en llibertat.
El 27 de febrer
d'aquell any el seu domicili va ser novament perquirit, trobant-se
periòdics i
fullets anarquistes, i en aquesta ocasió va ser detingut,
fitxat aquell mateix
dia en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon i empresonat; el 5 de març de 1894 va ser posat en
llibertat. El 31
de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació
d'anarquistes de
la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al
número 20 del carrer Boulangerie
de Saint-Denis. El 20 de novembre de 1895 va ser esborrat dels
registres
policíacs perquè havia abandonat les idees
llibertàries. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy
- Yvonne Estassy: El 24 de juliol de 1869 neix a Baugé (País del Loira, França) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Victoire Françoise Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Sos pares es deien Alexis Louis Rhimboult, mestre d'ensenyament primari lliure, i Eugénie Félice Françoise Mancourt. El 23 de gener de 1901 es casà a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb Gaston-Calixte-Casimir Estassy, amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes. Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'titsà Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.
***
Foto
policíaca de Jacques Borderie (1 de març de 1894)
-
Jacques Borderie:
El 24 de juliol de 1874 neix a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El
Perigord,
Aquitània, Occitània) l'anarquista Jacques
Ferdinand Borderie, conegut com Ferdinand
Boldoni. Sos pares es deien
Théodore Borderie, perruquer, i Marie Lafon, cosidora. El 13
de novembre de
1889 va ser jutjat per vagabunderia pel Tribunal d'Amiens (Picardia,
França),
però va ser absolt i lliurat als pares. En 1892
arribà a París (França) procedent
de Bordeus (Aquitània, Occitània) on vivien sos
pares. Amb son germà Raoul
Borderie, durant els dies abans de l'execució de
l'anarquista Auguste Vaillant,
hi anaven cada dia al vespre a la plaça de la Roquette per
assistir a
l'execució amb la intenció de cridar
eslògans («Visca Vaillant!»,«Visca
l'anarquia») per encoratjar-lo. En aquesta època
treballava amb son germà al
taller del pintor esmaltador Maire a Saint-Ouen (Illa de
França, França).
Durant el febrer de 1894 la redacció de La
Révolte l'encarregà, juntament amb son
germà, de la distribució de fullets
anarquistes. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia
ordenà el seu
arrest i l'escorcoll del seu domicili i l'1 de març d'aquell
any el comissari
de policia de Saint-Ouen escorcollà el domicili dels
germans, trobant-se cinc
cartells anarquistes, dos paquets de fullets, periòdics
anarquistes i dos
barbes falses. Detinguts ambdós, van ser fitxats aquell
mateix dia en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; inculpats
l'endemà per pertinença a«associació criminal», van ser tancats a
la presó
parisenca de Mazas. Ell va ser posat en llibertat provisional el 4 de
juny de
1894. El 30 de juny d'aquell any, una nova ordre d'arrest i d'escorcoll
va ser
lliurada pel prefecte de policia i durant la perquisició ell
no va ser present
ja que havia fugit el dia abans amb l'anarquista Jean Louis Paget, amb
qui
treballava des de feia dues setmanes. El 27 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció va sobreseure el seu cas. El 31 de desembre de
1896 figurava en el
llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18
de juny de 1900 va
ser esborrat de les llistes d'anarquistes. A finals de febrer de 1904,
sembla
que tornar de l'estranger amb altres anarquistes (Chapey, Philip,
etc.), i que
acompanyà Paul Maxime Découée als
locals de les «Causeries Populaires» del
carrer Muller per demanar explicacions a Albert Joseph (Albert
Libertad) que l'havia calumniat
Découée. Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Filareto Kavernido
- Filareto Kavernido: El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 –juntament amb l'escriptor Alfred Döblin–, amb una tesi sobre la«ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees«utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquistaÉmile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults –Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)– i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.
***
Marcel Gromaire
- Marcel Gromaire: El 24 de juliol de 1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Georges Gromaire. Sos pares es deien Léon Georges Gromaire, professor agregat a la Universitat i posteriorment de l'Institut Buffon de París, i Marie Léopldine Bisiaux. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit (condecorat amb la «Creu de Guerra»). A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. El 7 d'abril de 1920 es casà al XV Districte de París amb Jeanne Yvonne Marie Catherine Berthonneau, fill d'un inspector d'ensenyament primari, i a partir d'aquest any inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 30 de desembre de 1931 se separà a Aubusson (Llemosí, Occitània) de Catherine Berthonneau. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson. També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà al XIV Districte de París amb la pintora Hélène Marie Détroyat, qui va morir en 1951. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. El 12 de juliol de 1965 es casà al XIV Districte de París amb Madeleine Hélène Levy. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a l'Hospital Saint Jacques de París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.
***
Necrològica
de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de febrer de 1972
- Josep Beltran Ribas: El 24 de juliol de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Beltran Ribas –a vegades el segon llinatge citat erròniament Rivas. Sos pares es deien Josep Beltran i Joaquima Ribas. Va fer la vida al barri de Sants de Barcelona, on milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer tèxtil, treballava a les filatures «Caralt y Pérez». El seu domicili serví de refugi a nombrosos companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on participà en la reorganització de la CNT en l'exili. Partidari de la tendència«ortodoxa», va ser amic íntim d'Eleuterio Quintanilla Prieto. Ses companyes foren Palmira Salabert i Ramona Vidal. Josep Beltran Ribas va morir el 13 de novembre de 1971 a l'Hospital de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.
***
Ammon Hennacy
-
Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley
(Ohio, EUA) el
pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia
nascut en una
família quàquera i es va criar com a baptista. En
1909 després de sentir les
predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc
després es va
fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial
Workers of
the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va
estudiar en tres
institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913),
la
Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University
(1915). En
aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit
Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques
militars amb la finalitat
d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar
la Gran Guerra va ser
empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a
objector de
consciència al servei militar obligatori. Durant la seva
estada a la presó
l'únic llibre que se li va permetre va ser la
Bíblia i la seva lectura el va
canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva
autodefinició, «anarquista
cristià»; anarquista perquè era
contrari als governs
i cristià perquè era pacifista. Va
encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a
vuit mesos en règim d'incomunicació. En
1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels
Estats
Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va
comprar una granja i
s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va
començar la seva tasca social a
Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de
treballadors socials. En les
seves lluites es va negar a l'ús de la força i de
la legítima defensa, fent
servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra
Mundial no va signar
l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en
protesta pel
bel·licisme governamental; també va intentar
reduir els deutes tributaris
mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i
basat en els intercanvis.
Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant
arreu del sud-oest
dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic
romà per un sacerdot
anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va
instal·lar a Nova
York i va fer de director associat del periòdic The
Catholic Worker. A
Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les
seves accions antibel·licistes
contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas,
Cabo Cañaberal, Washington i
Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a
Catholic Anarchist.
En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes
nuclears.
En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House
of Hospitalty»,
un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va
crear
un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts
bèl·lics
fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb
Joan
Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església
Catòlica Romana. En 1968,
després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill
House of Hospitalty», va
dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The
Book of Ammon,
on deixa clar la prostitució del missatge de
Jesús per part de Pau, i The
One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris
nord-americans (Henry
David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo
Vanzetti, etc.).
Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah,
EUA) d'un
atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i
defensor de la
resistència passiva; criticà virulentament
l'«Església institucional», portant
una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el
vegetarianisme. Gran
part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la
proliferació
nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seuús per a
fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En
1993 la
seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a"biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise
PageA peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic
troublemakers in the
USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament.
El seu arxiu personal es
troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.
***
Cartell llibertari antirepressió
-
Virgínia Dantas: El
24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant
anarcosindicalista i anarcofeminista Felismina Virgínia
Teixeira, més coneguda
com Virgínia Dantas, pel llinatge del
seu marit. Quan tenia set anys
deixà els estudis i amb 12 entrà a treballar com
a obrera costurera al taller
de confecció de camises «Camiseria
Confiança», on conegué militants
sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en
conferències, en
representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions
fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà
part en diverses
vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes
de feina (Margarida
de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel»
per lluitar contra la
repressió política i les deportacions sense
judici de militants. Per fer sentir
la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista
Portuguesa (UAP),
creada en 1923 i fou animadora del Centre Femení
d'Educació Social. En 1925 es
va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la
dictadura militar
d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48
anys, s'instal·la i els
anarquistes començaren a patir durament la
repressió i aquells que
aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els
Comitès de Socors als
Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres
militants llibertaris,
s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb
la Revolució dels Clavells del
25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia
participarà en la
reconstrucció del moviment anarquista portuguès,
difonent els periòdics A
Batalha, Voz Anarquista i A
Ideia, entre altres. Virgínia
Dantas va morir el 19 de novembre de 1990 a Porto (Nord, Portugal).
***
Notícia
de la detenció de Joan Font Bauló aparareguda en
el diari barceloní La Vanguardia del 5
de març de 1935
- Joan Font Bauló:
El 24 de
juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Cap al
1929 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del Prat de
Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la
Guàrdia
d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat,
fou
detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares.
Després d'alliberat, fou
novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb
Ceferino Casanovas
Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón
García Núñez, Francesc
Verdú Bono i
Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou
alliberat
en 1936 després de l'amnistia proclamada després
de la victòria del Front
Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el
batalló «Frente de la Juventud»
de València, on fou adjunt d'un comissari polític
republicà. Al final de la
guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració
de la platja
d'Alacant i després a la presó muntada al«Grup Escolar Miguel de Unamuno» de
Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa
d'Elizondo,
aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí
arribar a França, on fou
internat al camp de concentració de Gurs. Després
de ser curat per un metge
espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà
en la
resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol«Marte». Després de
l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947
embarcà a l'Havre cap a
Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa
família el buscà mitjançant
el programa de la televisió espanyola ¿Quién
sabe dónde?
***
Jean-Roger Caussimon
- Jean-Roger Caussimon: El 24 de juliol de 1918 neix al XIV Districte de París (França) l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Era fill natural de Yvonne Thomas i posteriorment, el 30 de desembre de 1927, va ser reconegut per Jean Caussimon, metge. Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. El 16 de juliol de 1956 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Paulette Marie Alphonsine Clément. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Commeà Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. En la seva última etapa visqué a Le Perray-en-Yvelines (Illa de França, França). Jean-Roger Caussimon va morir el 20 d'octubre de 1985 a l'Hospital de la Pitié-Slapêtrière de París (França) d'un càncer de pulmó. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) iLe vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.
***
Jean-Jacques
Réal i Hélène Tallet
-
Jean-Jacques
Réal: El 24 de juliol de 1947 neix a Begla
(Aquitània, Occitània) el
lliurepensador, antimilitarista i militant anarquista i
anarcosindicalista
Jean-Jacques Gilbert Réal. Sos pares es deien Gilles Gabriel
Réal, obrer de la
construcció, i Jacqueline Jeanne Marthe Rossignol,
secretària comptable. En
1959 va morir son pare en un accident de treball. Després de
fer els estudis
primaris, treballà d'obrer xarcuter. Després va
fer estudis d'infermeria,
professió a la qual va dedicar la resta de sa vida. Cap el
1970 es casà amb
Françoise Marie Labat-Labourdette, amb qui va tenir quatre
infants; divorciat
vuit anys després, compartí posteriorment sa vida
amb Hélène Tallet. Va ser
empresonat per insubmissió a l'exèrcit i
formà part de l'associació «Amis
d'Aristide Lapeyre» del departament de la Gironda, de la qual
esdevingué membre
del seu consell d'administració. En 1980 conegué
les idees anarquistes
mitjançant Le Monde Libertaire
i a
principis de 1982 s'adherí a la Federació
Departamental de la Gironda de «La
Libre Pensée», formant part del secretariat del
Congrés Nacional que se celebrà
en 1983. Participà activament en una ràdio
lliure, aprengué l'esperanto i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNT-F). Infatigable
propagandista antimilitarista, creà una agència
d'informació per a la salut i publicà
la revista trimestral del grup anarquista«Sébastien Faure», arran de la seva
adhesió a la Federació Anarquista (FA). En 1987
dimití de «La Libre Pensée».
Entre 1989 i 1993 s'encarregà amb el seu grup de la
publicació del butlletí
interior de la FA. A partir de 1992 creà amb sa companya el
Centre
Internacional de Recerques i d'Arxius Socials (CIRAS) a Begla, que
arreplegava
documentació anarquista. En 1996 abandonà la
CNT-F. Apassionat per la història
de la Revolució espanyola, entre juny de 1996 i 1997
organitzà reunions amb
antics militants a l'antiga colònia llibertària
d'exiliats espanyols d'Aymare (Guiana,
Occitània). Malalt, Jean-Jacques Réal va morir el
20 d'abril de 2004 a
l'Institut Bergonié de Bordeus (Aquitània,
Occitània). En 2005 la important
documentació del CIRAS va ser donada per
Hélène Tallet a la Fundació Anselmo
Lorenzo (FAL) de Madrid (Espanya).
Defuncions
Charles Alerini fotografiat per L. Alessi a Bastia entre 1893 i 1894
- Charles Alerini: El 24 de juliol de 1901 mor a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini –a vegades citat erròniament com Alérini. Havia nascut el 22 de març –el seu certificat de defunció cita erròniament el 20 de març– de 1842 a Bastia (Còrsega). Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, metge de professió, es deia Quiricus Innocent Alerini i sa mare Émilie Milanta. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza. El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca (Catherine Rocca), amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquellaèpoca havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 al seu domicili de Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).
---
