Anarcoefemèrides del 23 de juliol
Esdeveniments
Thoreau empresonat
- Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.
***
Un
dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de
París)
- Cas dels
llibres explosius: El 23 de juliol de 1891 el ministre de
l'Interior francès
Ernest Constans, el sotssecretari d'Estat per a les Colònies
Eugène Étienne i
el director del Servei de Salut de l'Administració Colonial
Georges Treille
reben als seus domicilis de París (França) uns
paquets postals sospitosos,
provinents de Toló (Provença,
Occitània), que en aparença semblen llibres.
Enviats
al Laboratori de la Prefectura de Policia de París, els seus
funcionaris
descobreixen que es tracta d'uns enginys trampa, elaborats amb 200
grams de
fulminant de mercuri, preparats per a explotar en el moment de
l'obertura del
llibre. L'autor o autors de l'enviament dels llibres explosius mai no
van ser
descoberts i els investigadors policíacs, després
de realitzar algunes indagacions
a Toló –especialment a l'Arsenal, drassanes dels
vaixells de guerra i feu del
moviment anarquista–, simplement arxivaren el cas.
***
L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic Harper's Weekly del 6 d'agost de 1892
- Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats –la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.
***
Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra
- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el«Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remyde Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.
***
Notícia
de l'acte apareguda en el periòdic
barceloní Solidaridad
Obrera del 23 de julio de 1938
- Conferència de
Mingo: El 23 de juliol de 1938 se celebra a la seu del
Sindicat Únic del Ram de
Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona
(Catalunya) la conferència del propagandista anarquista
Ponciano Alonso Alonso
(Mingo) titulada «Mosaicos
de la vida
que pasa». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Llibertari
del Sindicat de
Transports Terrestres, el Sindicat de Transports Marítims,
el Sindicat de
Metal·lúrgica, les Joventuts
Llibertàries i el grup anarquista«Faros».
***
Capçalera de Barcelona Libertaria
- Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco –Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres–, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.
Naixements
Nota necrològica de Maxime Négro apareguda en el diari parisenc L'Aurore del 27 de maig de 1909
- Maxime Négro:
El
23 de juliol de 1843 neix a Toló (Provença,
Occitània) el socialista llibertari
i sindicalista Maxime Bernard Négro. Sos pares es deien
Charles Bernard Négro,
barquer sard, i Marie Marguerite Blanc. En 1881 es casà a
Marsella (Provença,
Occitània) amb la revolucionària
llibertària d'origen polonès
Adèle-Pauline
Mekarski (Paule Mink)
amenaçada
d'expulsió i així aquesta aconseguí la
nacionalitat francesa, alhora que va
reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink
havia tingut a l'exili del seu
primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz. Es guanyava la
vida com a obrer
mecànic i fou delegat d'organitzacions sindicals de diverses
localitats (Sant Rafèu,
Bellscaire, Arles i Albi) al congrés celebrat el setembre de
1882 a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), on optà per posicions«possibilistes». En aquesta època
vivia a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1883
representà el bronzistes parisencs
en el Congrés de la Federació dels Treballadors
Socialistes de França (FTSF)
celebrat a París (França). Fou
col·laborador del diari L'Aurore.
Entrà a treballar en l'administració i
acabà militant en
les files «demòcrates republicanes». La
seva última residència va ser a
Boulogne-sur-Seine,
actual Boulogne-Billancourt (Illa de França,
França). Malat, Maxime Négro va
morir el 25 de maig de 1909 a Hospital de la Charité de
París (França) i va ser
enterrat al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França). El
fill que havia tingut
amb Paule Mink, Maxime Negro –sos pares el volgueren
inscriure sota els noms
Lucifer Blanqui Vercingétorix, però l'oficial del
registre civil es va negar–,
va ser alcalde comunista de Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa
de França, França)
després de la II Guerra Mundial.
***
Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)
- Pierre Daressy: El
23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm
(Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen
erròniament Chemin (Llenguadoc,
Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares
es deien Jean Daressy,
conreador, i Cécile Dambielle, domèstica. Es
guanyava la vida com a obrer
sabater a París (França). L'octubre de 1893 era
responsable d'un grup de suport
als militants «aïllats» a les zones rurals
als quals enviava propaganda anarquista
(llibres i fullets), i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament
amb
altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del
jutge d'instrucció Henri
Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos.
També va ser
inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment establerta
per la
policia ferroviària de fronteres francesa. L'1 de gener de
1894, quan la gran
agafada d'anarquistes engegada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a
la
Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la
policia li
va comissar fullets anarquistes, però va ser posat en
llibertat. El 28 de
febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon.
En aquesta època vivia al número 6 del carrer
Fauvet de Montmartre. Entre el 6
i el 12 d'agost d'aquell any va ser un dels anarquistes processats per
l'Audiència del Sena de París en el
famós «Procés dels Trenta»;
acusat
simplement d'haver rebut una carta, datada el 10 de gener de 1894, que
contenia
la fórmula d'un enginy explosiu, va ser defensat per
l'advocat Laureau i absolt.
Malalt de deliri persecutori, després d'un intent de
suïcidi no reeixit amb un
braser de carbó, Pierre Daressy es va donar mort el 18 de
juny de 1898
penjant-se d'una porta del seu domicili, al número 11 del
carrer Etex del XVIII
Districte de París (França).
***
Justin Mazade (1940)
- Justin Mazade: El 23 de juliol –oficialment el 24 de juliol– de 1860 neix al barri de Saint-Lambert de Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Sos pares es deien Jean Ange Mazade, calafat, i Marianne Marie Mars, domèstica. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs. En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de presó per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste –de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. En 1892, després del seu matrimoni, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa i obrí un taller artesà. En 1908, després de la mort de sa companya, s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Jean Cahuzac (12 de març de 1894)
- Jean Cahuzac: El
23 de juliol de 1868 neix a Ivry-la-Bataille (Alta Normandia,
França)
l'anarquista Jean Henri Eugène Cahuzac. Era el fill
primogènit de Raymond Salvy
Benjamin Cahuzac, pintor de la construcció, i d'Ernestina
Bougeâtre. Cisellador
de professió, a finals dels anys vuitanta formà
part del grup «Els Treballadors
Comunistes-Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas a
París (França).
Des de 1890 vivia al número 8 del carrer Bisson. L'1 d'abril
de 1892 figurava
en un llistat d'anarquistes que assistia a les reunions del Cercle
Anarquista Internacional,
que es reunien cada diumenge a la tarda a la Sala Horel.
També figurava en un
llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia el 26
d'abril de
1892. El 3 de juny de 1893 assistí al míting
anarquista de protesta contra la
condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, que se celebrà a la
Sala Commerce, al
número 94 del carrer du Faubourg du Temple, on assistiren
unes cinc-centes
persones. El 4 de juliol de 1893 participà en un
míting anarquista celebrat a
la Sala Commerce, durant els aldarulls que tingueren lloc al Barri
Llatí. El 2
de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones
a una vetllada
familiar, amb conferència de Sébastien Faure
inclosa, que se celebrà al número
70 del carrer d'Angoulème. Va ser inscrit en el registre
d'anarquistes aixecat
el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia, on figurava amb
la
descripció de «militant»; en aquestaèpoca vivia al número 14 Cité Grisel.
El
12 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb tres
companys (Pierre Adrien,
Charles Léon Paget i Eugène-Paul Paillette), i,
després de ser escorcollat
sense èxit el seu domicili, al número 5 del
carrer del passatge Corbeau, va ser
fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon; el 6 d'abril de 1894 va ser alliberat. El 16 de
març de 1896
assistí, juntament amb 1.500 persones, al míting
de protesta contra l'expulsió
de Piotr Kropotkin. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes
establert
el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època vivia, des
d'agost de 1895, al
número 10 del carrer de Picardie. El 28 d'agost de 1897
participà amb altres
nombrosos companys en una reunió sobre la carestia del pa
celebrada a la Sala
Tivoli-Vauxhall. El 28 de març de 1916 es casà al
XI Districte de París amb
Berthe Blanche Hecquet i en aquesta època vivia al
número 38 del carrer de la
Folie Méricourt i continuava treballant de cisellador. Al
final de sa vida vivia
al número 7 del carrer Pascal de Cachan (Illa de
França, França). Jean Cahuzac
va morir el 15 de febrer de 1938 a l'Hospital Cochin de
París (França).
***
Luigi Meta
- Luigi Meta: El 23
de juliol de 1883 neix a Pratola Peligna (Abruços,
Itàlia) el propagandista anarquista
i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos
pseudònims (Libero Martello,Lume, Lima,
etc.). Sos
pares es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat
secretari de la Lliga de Resistència entre els Artesans de
Pratola Peligna,
fundada el 8 d'abril de 1902 en el si del grup socialista local
gràcies al suport
de Carlo Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per
primera vegada als
Estats Units amb son germà Francesco, establint-se a
Steubenville (Ohio, EUA),
on treballà i dirigí un periòdic
local, Il
Telegrafo Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser
cridat a files a causa de
la Gran Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva
propaganda
anarquista, especialment en el si de la secció de Partit
Socialista Italià
(PSI) de Pratola Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli
(Abruços,
Itàlia), les úniques associacions en les quals
s'arreplegaven en aquells anys
els subversius de la zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els
carrabiners el
qualificaren de «maximalista» –seguidor
del corrent oposat al «reformisme» dins
del PSI– i «el més facinerós
i intransigent dels socialistes» de la Vall
Peligna dels Abruços. Aquell mateix mes la policia el
trobà en possessió del númeroúnic de Guerra e Pace
d'Ancona
(Marques, Itàlia), redactat per Luigi Fabbri, en el qual
s'anunciava la represa
regular de la publicació del periòdic anarquista Volontà. En 1919
col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso. Organo settimanale della Federazione
Socialista Abruzzese.
En aquest període, va fer costat la proposta
llançada per Luigi Fabbri de crear
un Front Únic Revolucionari (FUR), que
arreplegués militants de tots els
sectors insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes,
antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània,
sindicalistes, anarquistes,
insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni
Rojo», segons la
policia, reuní un important nombre d'activistes que
incitaven amb la seva
propaganda la rebel·lió de la població
i fins al 1922 destacà per la seva
capacitat d'organització. En aquesta època es
relacionà amb anarquistes i grups
llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup
anarquista «Pisacane»
de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup«Umanità Nova» de Paterno
di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació
Anarquista dels Abruços
(FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat
del
grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou
l'organitzador d'un grup anarquista de
Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de
recaptar fons per
als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos
polítics. El 23
d'octubre de 1921 presidí i participà activament
en el II Congrés de la FAA,
que se celebrà als locals de la Secció
Republicana de Sulmona. Amb Quirino
Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola,
Francesco De
Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres,
sostingué la proposta
d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera
Casa del Poble als
Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests
anys es guanyà la vida
com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922,
amb el començament
de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups
anarquistes locals,
fundà i dirigí, col·laborant sobretot
amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo
Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP),últim front de
resistència organitzat contra la violència
desenfrenada dels escamots
feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna
la vaga convocada
per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923
la LP va ser
dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i
no
podent aspirar a cap càrrec públic per
antifeixista, es dedicà als negocis com
a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a
l'engròs i al detall i exercint
de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà
amb sa família a
Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el«Registre de les persones a detenir en
determinades contingències», entre el 31 de juliol
i el 2 de setembre de 1929
va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de
la convocatòria
d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9
de novembre de 1930
va ser reclòs preventivament, després
d'escorcollar el seu domicili sense
resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació.
En 1932, a causa de
la desocupació en massa, es van convocar nombroses
manifestacions de protesta
en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico,
Popoli,
Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i
condemnes de
confinament. La investigació policíaca d'aquests
motins espontanis el posaren
en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la
seva«cèl·lula anarcocomunista»,
com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio
Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat
contínuament per la seva
activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a
Pratola Peligna, on la
pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11
d'agost de 1937,
eludint la seva condició de «vigilat
especial», prengué el tren cap a Roma i
després a Torí, aconseguint passar la frontera
francesa. A París formà part de
l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home);
freqüentà la seu de l'Avanti!,
dirigit per Pietro Nenni;
participà en l'organització i en la
realització de manifestacions de protesta
contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes
italoamericans
Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia
e Libertà» i mostrà la seva
solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939
retornà als EUA i
s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa
de son germà Tarquinio–conegut com Ercolino, i
després com Lino, quan
aconseguí la ciutadania
nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable.
Immediatament es
posà a col·laborar en diferents publicacions
anarquistes i antifeixistes, com
ara La Controcorrente. Pubblicazione
dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata
dei Refrattari (Nova York) i Il
Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova
York, EUA), aquestúltim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella,
referent local del Comitè
Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles
amb diferents
pseudònims (Libero Martello,Lume, Lima,
etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes,
com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani
i
altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini
Society local, associació
republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo
Tresca,
i on intentà contrarestar l'acció dels
comunistes. També com Tresca, s'oposà
als seguidors de les tendències de la Internacional
Comunista que agitaven les
banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des
de les
pàgines de La Controcorrente,
denuncià la penetració feixista en els
organitzacions obreres italoamericanes.
Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22
de gener de 1943 a
Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als«sense Déu»
del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de
la II Guerra Mundial, el
carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal
esdevingué carrer Luigi Meta. En
2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo»
publicà el llibre d'Edoardo
Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un
libertario abruzzese.
***
Necrològica
de Vicente Sánchez García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
març de 1971
- Vicente Sánchez
García: El 23 de juliol de
1885 neix a Xestalgar (Serrans, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicente Sánchez García.
Sos
pares es deien Vicente Sánchez i
Manuela García. Quan era molt jove emigrà a
França a la recerca de feina i
s'establí a Aigüesmortes, on
començà a militar en el moviment llibertari.
Durant la Revolució i la guerra, fou un dels animadors del
Comitè d'Ajuda a
l'Espanya Republicana d'Aigüesmortes. En 1945,
després de la II Guerra Mundial,
fou un dels organitzadors de la Federació Local
d'Aigüesmortes de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou
Josefa Valero. Vicente
Sánchez García va morir el 17 de desembre de 1970
al seu domicili d'Aigüesmortes
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri
d'aquesta població.
***
Elias
Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho
- Elias Matias: El
23 de juliol –algunes fonts citen el 23 d'agost– de
1888 neix a Évora (Évora,
Alentejo, Portugal) l'anarquista Elias António Matias,
conegut com Marti. Fill d'una
família pagesa, amb
set anys començà els estudis primaris,
però quan tenia 10 anys els hagué de
deixar per ajudar econòmicament sa família.
D'antuvi va fer feina al camp i amb
11 anys entrà com a aprenent de sabateria. Posteriorment,
entre 1903 i 1907, va
fer de practicant d'infermeria a l'hospital d'Évora. En 1906
començà la seva
militància política i a partir de 1907
col·laborà amb republicans (ArmandoÁlvaro de Azevedo, Evaristo Cutileiro, Bernardo Matos,
Edmundo de Oliveira,
etc.) en la propaganda antimonàrquica. Amb Evaristo
Cutileiro assistí a
conferències lliurepensadores (Magalhães de Lima,
Bernardino Machado, etc.) a
Lisboa. A finals de 1907, quan la dictadura de João Franco,
estava a punt de
ser deportant a Timor amb altres companys, però el regicidi
de Carles I de
Portugal l'1 de febrer de 1908 el salvà. Fou membre fundador
del «Grupo
Anarquista de Propaganda Livre» (1908-1912), que entre 1909 i
1911 edità aÉvora el periòdic Avante!,
que
esdevingué l'òrgan del Centre Anarquista
d'Évora (José Sebastião Cebola,
Francisco
Direitinho, Sertório Augusto Fragoso, J. Marques
Leitão, Possidóno Mesquita,
António Nicolau, Manuel Pratas, Jerónimo Santos,
Celestino Vale, etc.), adherit
en 1911 a la Federação Anarquista da
Região Sul (FARS, Federació Anarquista de
la Regió Sud). Participà activament en
l'aixecament revolucionari del 5
d'octubre de 1910 que portà la implantació de la
I República portuguesa. Portà,
sota el pseudònim Marti,
la
corresponsalia dels periòdics O
Sindicalista
i A Aurora (1911-1912). L'1 de
gener
de 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Rurals
d'Évora.
Durant els primers anys de la I República portuguesa
creà associacions rurals a
l'Alentejo, preparar congressos pagesos (1912, 1913, 1918, 1920, 1922 i
1925) i
organitzà vagues entre els treballadors agrícoles
de la regió. Destacà
especialment en les vagues pageses de 1911 i 1912 i en els moviments
vaguístics
de 1918, any en el qual va ser empresonat 15 dies. En 1923 era membre
del grup
revolucionari «Luz e Acção»,
de Santiago do Escoural (Montemor-o-Novo, Évora,
Alentejo, Portugal), adscrit a la Unió Anarquista Portuguesa
(UAP). Participà
activament en els aixecaments revolucionaris de 1925 i 1927. En 1932 la
dictadura el va obligar a fixar la seva residència a Lisboa,
deixant de militar
en els moviments sindicals dels treballadors rurals i dels obrers del
calçat d'Ébora.
El setembre de 1974 col·laborà en el reaparegut
periòdic A Batalha i en
1981 en A
Ideia. Després de la Revolució dels
Clavells tornà a instal·lar-se aÉvora.
En 1985 publicà el llibre de memòries O
Alentejo em luta. Testemunho sobre os trabalhadores rurais durante a
1ª
república, amb un pròleg de
João Freire, i el juliol d'aquell any participà
en un acte a la Universitat d'Évora on deixà el
seu testimoni. Elias Matias va
morir en 1990 a Évora (Évora, Alentejo,
Portugal). El Núcleo de Estudos
Libertàrios (NEL, Nucli d'Estudis Llibertaris)
d'Évora porta el seu nom.
***
Certificat
de defunció de Joaquín Barón Arazo
- Joaquín Barón Arazo: El 23 de juliol de 1907 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Barón Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot»–altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.
***
D'esquerra
a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano
Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini
- Luciano Della Schiava: El 23 de juliol de 1913 neix a Moggio Udinese (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Luciano Della Schiava. Sos pares es deien Ludovico Della Schiava i Iole Gardel. De família obrera, quan encara no tenia 18 anys emigrà amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània). Més tard es traslladà a París (França) i a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on treballà a les drassanes. En aquesta feina conegué l'anarquista Antonio Mesghez, que el va fer decantar pel pensament anarquista. El juny de 1936 participà en l'ocupació de les drassanes, acció que es perllongà durant 40 dies. L'agost d'aquell any, amb sa companya francesa, marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Restà en la Secció Italiana quan la crisi que afectà el seu comandament, que implicà la dimissió del seu comandant Carlo Rosselli. En els últims dies d'abril de 1937 va ser ferit en una cama durant la batalla del Carrascal a Osca (Aragó, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona (Catalunya), fou testimoni dels «Fets de Maig» de 1937, que enfrontaren les milícies anarquistes amb la reacció estalinista. Cap al final de maig d'aquell any, decebut, retornà a França i reprengué la seva feina a les drassanes. El consolat italià de Nantes (País del Loira, França) el definí com«activíssim antifeixista», al costat del seu germà Andrea. En 1940 va ser detingut, però aconseguí fugir i unir-se a un grup d'exiliats espanyols. Amb un fals nom espanyol, va ser enviat a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on romangué fins el final de la II Guerra Mundial. Durant la postguerra retornà a Moggio Udinese, molt malalt a causa dels patiments soferts durant la guerra, on restà definitivament. Milità activament en els moviments anarquista i pacifista friülans. Luciano Della Schiava va morir el 17 d'octubre de 1984 a Moggio Udinese (Friül).
Defuncions
Adhémar Schwitzguebel (1875)
- Adhémar Schwitzguébel:El 23 de juliol de 1895 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Havia nascut el 15 d'agost de 1844 a Sonvillier (Berna, Suïssa) i son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el «Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títol Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i Élisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelquesécrits.
Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)
---
