Anarcoefemèrides
del 20 de juliol
Esdeveniments
Portada d'un exemplar de La Rebelión
- Surt La Rebelión: El 20 de juliol de 1902 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de La Rebelión. Periódico anarquista. Portava la cita clàssica llatinaFrangar non flectar (Em trencarà, però no em doblegarà). La periodicitat era irregular («Apareix quan pot») i el preu era la voluntat. L'administració la portà José Aquistapace i a partir del número 15 (6 de febrer de 1903) figurà com a director Perfecto Amor i des del 17 (14 de juny de 1903) Mariano Torres. S'hi donava compte de les notícies sindicals, de les activitats dels diferents grups anarquistes («Caballeros del Ideal», «Centro Internacinal»,«Cigarreros Libertarios»,«Emancipación Humana»,«Libertad», «Malhechores Honrados», «Tiempos Nuevos»,«La Verdad», etc.), de la política internacional, de les efemèrides històriques, articles contra la repressió i la Llei de Residència, etc. El número 4 (25 d'agost de 1902), número extraordinària sobre el amor lliure a Montevideo, portà el subtítol«Periódico Socialista-Anárquico». Molts d'articles anaven signats amb pseudònims, però hi trobem articles de H. Arabalac, Roberto Ardigó, Francisco C. Aratta, Bacorniz, Joaquín de Barberena, Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola), Paulina Bigiogero, Brescio, Luis Buchner, F. J. Bruzzone, Pedro Carbonell, Roberto de las Carreras, Juan Casademont, Teresa Claramunt, Juan Claro, Gerónimo Colombo, Bernabé Cordero, F. Domínguez Pérez, Enrique Crosa, Leo Gali, V. García, Alberto Ghiraldo, José Ingenieros (Hermenio Simel), Piotr Kropotkin, Manuel Lago, Irma Lauri, E. Laverdays, A. M. Lazzoni, Palmiro de Lidia, Perfecto B. López, Anselmo Lorenzo, M. A. Macepherson, Teresa Mañé, Ricardo Mella, Edmundo Montagne, R. Notiacris, José Nuñez, Paraf-Javal, Pastini, M. S. Pazos, Francisco Pérez, Mateo Proment, Teresa Ramos Suárez, Oreste Ristori, Francisco A. Riu, Élisée Reclus, José Reguera, Manuel Sabino (Onibas Leunam),A. Sánchez, Sanescril, Jules Simon, Souveraine, Federico Urales, Juan Valls i Henri Zisly, entre d'altres. En sortiren 19 números, l'últim el 29 de juliol de 1903.
***
Portada
del primer número de Les Semailles
- Surt Les Semailles: El 20 de juliol de
1905
surt a Bourges (Centre, França) el primer número
del periòdic Les Semailles.
Journal anarchiste (Les
Llavors. Diari anarquista). Portava els epígrafs:«A cadascú segons les seves
fores, a cadascú segons les seves necessitats. Heus
aquí la lògica anarquista»
i «Mentre duri la iniquitat, nosaltres, revolucionaris,
anarquistes,
comunistes, restarem en estat de revolució
permanent». Havia de ser quinzenal,
però aparegué irregularment. Achille
Légeret en fou el director i redactor
principal i Jean Pagés i Étienne Coudereu els
gerent. Trobem textos de Georges
Adèce, Sébastien Faure, Lucien Guerchet,
Eugénie Giraud, Paul Hensy, Mal Ica,
Achille Légeret, Errico Malatesta, A. Médiant,
Louise Michel, Paraf-Javal, etc.
Mantingué estretes relacions amb la cooperativa«L'Entente Économique», La
Lliga de la Regeneració Humana (LRH) i
l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), i distribuí exemplars d'altres
periòdics anarquistes (L'Anarchie,La Grande Grève, Le
Libertaire, Les Temps Nouveaux,
etc., així com fullets de diversos autors (Errico Malatesta,
Victor Méric, Jean
Most, Élisée Reclus, Georges Yvetot, etc.). En
sortiren dos números més, 1 de
setembre i l'1 d'octubre de 1905. Entre març de 1901 i
març de 1902 havia
aparegut a París (França) una revista amb la
mateixa capçalera.
***
Picnic wobbly (Seattle, 20 de juliol de 1919)
- Picnic wobbly: El 20 de juliol de
1919, a Seattle (Washington,
EUA), el Comitè General de Defensa dels Industrial Workers
of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), organitza un dels seus«Class War Picnic»,
berenar campestre en suport dels presos anarcosindicalistes.
***
Esquadra
d'Acció feixista en una "expedició punitiva"
- Atemptat contra Spartaco Stagnetti: El 20 de juliol de 1920, a Roma (Itàlia), l'anarquista Spartaco Stagnetti, secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma,és atacat i ferit per un escamot de nacionalistes i de feixistes. Per aquest fet serà declarada la vaga general.
Spartaco
Stagnetti (1888-1927)
***
Caserna
de la Montaña després de la rendició
(Madrid, 20 de juliol de 1936)
- Cauen els últims reductes facciosos: El 20 de juliol de 1936, a les 13 hores, la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), on s'havien atrinxerat les últimes tropes rebels, cau a mans dels obrers. Però les pèrdues humanes seran importants, entre elles Francisco Ascaso, que morirà d'un tret enmig del front; serà un dels tres mil obrers revolucionaris que durant aquests dies deixarà la vida pel triomf de la revolució social. La CNT-FAI s'apodera de nombrós armament i controla completament la ciutat. Mentrestant, a Madrid, les forces lleials ataquen la caserna de la Montaña i lluiten contra els rebels de Getafe i de Carabanchel que, després d'una breu, però dura lluita, són reduïts. L'aixecament s'estén a Galícia i es produeixen combats a La Corunya i a Vigo. En un accident d'aviació sobre Cascais (Portugal) mor el general José Sanjurjo, quan venia a fer-se càrrec de l'aixecament. Comencen a perfilar-se les dues zones antagonistes i comencen a organitzar-se columnes. Es forma el Govern Giral, que apel·larà a França. Mola envia emissaris a Itàlia per aconseguir armes i avions. S'engega un pont aeri entre Tutuan i Sevilla per al trasllat de tropes.
***
Portada
del fullet d'homenatge a Francisco Ascaso
- Homenatge a
Francisco Ascaso: El 20 de juliol de 1938 surt a Barcelona
(Catalunya), editat
per «Tierra y Libertad» el fullet Homenaje
del Comité Peninsular de la FAI a F. Ascaso. 1936 - 20 de
julio - 1938. Aquest
opuscle conté tres articles del destacat militant anarquista
Francisco Ascaso
Abadía, mor dos anys abans combatent el cop militar
feixista, i textos de Diego
Abad de Santillán i de Buenaventura Durruti
Domínguez.
***
Capçalera
de Mondcivitano
- Surt Mondcivitano: El 20 de
juliol de 1956 surt al Japó el número tres del
periòdic bilingüe
japonès-esperanto Mondcivitano.
Organo de
Mondcivitanoj k militrezistantoj en Japania
(Ciutadà del Món). Publicat per
l'anarquista japonès Taiji Yamaga, era una
publicació antimilitarista afiliada
a la Internacional dels Resistents a la Guerra.
***
Carlo
Giuliani assassinat
- Assassinat de Carlo Giuliani: El 20 de juliol de 2001, a Gènova (Ligúria, Itàlia), es reuneixen els militants alterglobalització per protestar contra la sessió de la Cimera del G8 –grup dels vuit països més industrialitzats del món: Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia. El centre de la ciutat es va militaritzar per a l'ocasió i s'aïllà de la resta del món per altres barreres metàl·liques (Zona Roja). El dia abans 19 de juliol 30.000 manifestants van manifestar-se pels drets dels immigrants i contra el racisme, però el divendres 20, quan una desena de milers de manifestants intenten apropar-se al«Mur de la Vergonya», l'exèrcit i la policia –sense oblidar els centenars de guàrdies infiltrats provocadors– carreguen amb extrema violència contra els militants alterglobalització, la majoria pacifistes. Un jove militant anarquista, Carlo Giuliani, de 23 anys, és abatut d'una bala al cap per un carrabiner i trepitjat per un jeep policíac a la Via Caffa, a prop de la plaça Tommasseo. Centenars de manifestants són també ferits i els anarquistes del Black Block (Bloc Negre) són vilipendiats per les autoritats i per la premsa que els acusen d'haver comès actes violents contra la propietat: trencament de mostradors de bancs i de comerços de luxe i una presó atacada. Però després d'aquest drama, la mobilització no afebleix i l'endemà una immensa manifestació reagrupa 200.000 manifestants. L'anarquista Carlo Giuliani, activista dels moviments alterglobalització i okupa, vivia al barri de Righi i sa família era de Sestri Ponente. Vivia amb son pare, un conegut sindicalista de la centrista Confederació General Italiana de Treballadors. Després de la seva mort, la figura de Carlo Giuliani s'ha convertit en un símbol per als activistes alterglobalització. Exemple d'això són la «Caravana Llibertària Carlo Giuliani» o la «Piazza Carlo Giuliani». La repercussió de la seva mort s'ha estès fora d'Itàlia; com a exemples, la banda britànica anarcopunk Conflict va escriure una cançó (Carlo Giuliani) en la seva memòria, el grup de Vallecas (Madrid) Ska-p va compondre Solamente por pensar dedicada a Carlo, la banda aragonesa Azero li va homenatjar amb Sangre en la manifestació i el grup anarcomusical Los Muertos de Cristo va escriure la peça Muerte accidental de un anarquista. El 5 de maig de 2003 la jutgessa d'instrucció Elena Daloiso va arxivar la causa contra Marco Placanica, de 24 anys, el carrabiner presumpte autor dels tres que van matar Giuliani, accedint a la petició del fiscal Silvio Franz qui havia sol·licitat l'arxiu del cas adduint que l'assassinat de Giuliani no va ser tal, sinó un homicidi en «llegítima defensa» fruit d'una bala desviada per una pedra.
Naixements
Notícia del processament d'Émile Guilmot apareguda en el diari parisenc Figaro del 3 de juliol de 1894
- Émile Guilmot:
El
20 juliol de 1853 neix a Nivelles (Brabant, Valònia)
l'anarquista Émile Guilmot.
Treballà com a obrer pintor de la construcció a
Lilla
(Nord, França), on milità
en el moviment anarquista d'aquesta localitat. A Lilla vivia al
número 9 del
carrer Saint-Roch. El 2 de juliol de 1894 va ser detingut
després de brindar
per l'assassinat del president de la República francesa Sadi
Carnot i honorar
el seu «venjador» Sante Geronimo Caserio; portat
davant la
justícia, se li va
decretar l'expulsió del país dos dies
després. El
10 d'agost de 1894 va ser jutjat
per l'Audiència del Nord pel delicte d'«apologia
criminal
d'assassinat» i
condemnat a quatre mesos de presó. Posteriorment va ser
condemnat en diferents
ocasions per «abús de
confiança»,«rebel·lió, cops i ultratges als
agents». La
policia belga assenyalà que «mantenia
correspondència amb anarquistes
estrangers». Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia de la condemna d'Edouard Pflug apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 23 de febrer de 1899
- Edouard Pflug: El 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 2 de juliol– de 1874 neix a Barr (Alsàcia, Imperi Alemany; actualment França) l'anarquista Eduard Pflug, més conegut com Edouard Jacques Pflug o sota el pseudònim Geoffroy. Sos pares es deien Gostfried Pflug i Friederica Wantz. A començament dels anys 1890 fou membre, com son pare i son germà Jacques Pflug i altres militants (Bourguer, Hamelin, Beauvillain, Cochet, Prudhomme, Leprêtre, etc.), del grup anarquista de Reims (Xampanya, Ardenes, França) i fou un dels distribuïdors dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte. En 1892 col·laborà en el periòdic Le Déchard, publicat per J. Michiels i Anon de Damery (Xampanya-Ardenes, França). El 22 d'abril de 1892, com altres militants de Reims (Beauvillain, Leprêtre i Prudhomme), el seu domicili patí un escorcoll policíac. Cap el maig de 1892 marxà cap a Nancy (Lorena, França) per a treballar d'obrer litògraf en una impremta. Un informe policíac d'agost d'aquell any l'assenyala com a enllaç del «Comitè Central de Londres». L'octubre de 1892 treballava de cambrer en un hotel-restaurant portat per un espanyol a Marsella (Provença, Occitània). Després s'instal·là a París (França), on mantingué contactes amb Louis Prudhomme i col·laborà en el periòdic L'Homme Libre. El desembre de 1898, en ple «Afer Dreyfus», signà la protesta contra la persecució desencadenada contra el tinent coronel Marie-Georges Picquart engegada pel periòdic parisenc L'Aurore. El 30 de desembre de 1898 va ser detingut, juntament amb Charles Fèvre, en una manifestació anarquista quan cridava «Visca l'anarquia!, Visca Picquart!»; en aquesta època treballava de sabater. En mig de la situació creada amb l'elecció d'Émile Loubet com a president de la República francesa i l'intent de cop d'Estat del dretà nacionalista Pau Déroulède, va ser detingut durant una manifestació quan cridava «Visca Loubet!» i portava un garrot folrat de plom; jutjat el 21 de febrer de 1899 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a 25 francs de multa per dur un «bastó prohibit». En aquesta època treballava com a mosso d'oficina en el periòdic dreyfusard Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 20 de juliol de 1899 acabà d'acomplir un període de 28 dies en el 132 Regiment d'Infanteria de Línia a Reims. Entre febrer i abril de 1900 anà i vingué entre París i Reims i participà en la construcció del teatre d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on anivellava terrenys per compte de la fàbrica de gas. El 4 de novembre de 1900 retornà a París. El 10 de desembre de 1901, quan aleshores treballava netejant vidrieres, ferí greument d'una ganivetada el seu company de feina Raoul Dubreuilh durant una discussió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
de Giacomo Borgialli de la policia de Niça (1900)
- Giacomo
Borgialli: El 20 de juliol de 1884 neix a Nizza Monferrato
(Piemont, Itàlia)
l'anarquista Giacomo Borgialli, també conegut com Jacques Borgialli. Sos pares es deien
Carlo Borgialli, cambrer, i
Luigia Abate. Mosso de perruqueria de professió, va ser
considerat a Itàlia com
a «anarquista perillós». El 6 de
novembre de 1899 s'instal·là a Niça
(País
Niçard, Occitània), al número 6 del
carrer Droite, ciutat on vivia un familiar
seu, Pietro Abate, que feia de carreter. Freqüentà
el grup anarquista italià
d'aquesta ciutat i participà en les seves reunions. A
Niça treballà a diverses
perruqueries. A principis de 1901 es va traslladar al barri de
Saint-Barthélémy
de Niça. En aquesta època estigué en
contacte amb el grup editor del periòdic
anarquista italià de Gènova (Ligúria,
Itàlia) Combattiamo i
tingué com a companyes la cantant de cafè concert
Laurence
Jaubard, qui vivia al número 16 del carrer Cassini de
Niça, i l'artista lírica
del cafè Gambrinus Ernestina Delaurens. El 7 de febrer de
1901 marxà cap a
Antíbol (Provença, Occitània), sembla
que per treballar. De naturalesa malaltissa,
entre el 29 de juliol i el 25 d'agost de 1901 passà una
temporada a l'Hospital
de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per a
tractar-se. En aquesta estada rebé la
visita d'un tal Alberto,
mecànic que
havia conegut el juliol de 1900 a Niça, i qui li va portar
dos fullets i dos
exemplars dels periòdics anarquistes L'Avvenire
Sociale i Le Réveil.
El 26
d'agost de 1901 retornà a França i va ser
detingut a l'estació de Menton
(Provença, Occitània) amb els exemplars que li
havia portat Alberto i va ser
traslladat a Niça, on
va ser reclòs a la infermeria de la presó. El 3
de setembre de 1901, amb motiu
de la visita del tsar de Rússia, se li va decretar
l'expulsió de França i el 14
de setembre va ser portat a la frontera de Ventimiglia amb
furgó cel·lular. A
principis de febrer de 1907, Francis de Pressensé, diputat
del departament del
Roine i president de la Lliga dels Drets de l'Home, va intervenir per a
revocar
el decret d'expulsió i permetre la seva tornada a
França. Considerant que
l'expulsió s'havia decretat essencialment per motiu de la
visita del tsar,
l'expulsió va ser suspesa el 26 de febrer de 1907.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Egidio
Corti
- Egidio Corti: El 20 de juliol de 1886 neix a Calolziocorte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Egidio Corti. Sos pares es deien Giuseppe Corti i Angela Angeloni. Estudià fins el tercer grau d'elemental i es guanyava la vida com a obrer mecànic. Formà part del Grup Llibertari «Bergamasco», creat el 2 d'agost de 1914 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), i del qual formaven part Vittore Colla Luigi Caglioni, Gaetano Ghirardi, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, entre d'altres. El 28 d'abril de 1916 va se cridat a files i lluità en infanteria en la Gran Guerra, després en artilleria de campanya i, des de l'1 d'octubre de 1918, a Albània. L'agost de 1919 va ser llicenciat. Subscriptor del periòdic anarquista Fede!, amb l'arribada del feixisme el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions. El 7 de febrer de 1926, amb l'anarquista Gaetano Ghirardi, secretari del Grup Llibertari «Bergamasco», va se detingut i empresonat el 25 de març de 1926 acusat d'haver afavorit la fuga del tipògraf anarquista Luigi Caglioni, buscat per possessió d'explosius. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà, sentència confirmada pel Tribunal de Milà (Llombardia, Itàlia) el 4 d'octubre, a sis mesos de presó. La sentència s'havia d'executar amb un arrest l'11 de febrer de 1927, però, mentrestant, el 2 de desembre de 1926 va ser detingut a Bèrgam amb altres 11 antifeixistes considerats«perillosíssims», entre ells els anarquistes Alessandro Caglioni, Luigi Vitali i Gaetano Ghirardi. El 12 de desembre se li va assignar deportació per tres anys a l'illa de Lampedusa. Aprovat condicionalment el confinament el 19 de març de 1927, va ser immediatament detingut per a complir la pena anterior i el 20 de juliol sortí de la presó Agrigent (Sicília) en acabar la condemna. Sempre vigilat per la policia, el 4 de gener de 1930 va ser detingut preventivament per la policia. Egidio Corti va morir el 14 d'octubre de 1936 en una clínica de Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia), on havia estat hospitalitzat feia un temps a conseqüència dels maltractaments i de les tortures patides.
***
Foto
policíaca de Jaume Bargalló Casado (14 de
setembre de 1913)
- Jaume Bargalló Casado: El 20 de juliol de 1887 neix a Pratdip (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Jaume Bargalló Casado. Sos pares es deien Tomàs Bargalló i Teresa Casado. D'antuvi republicà, el 30 d'agost de 1903 va ser nomenat vicepresident del Centre Republicà de Ginestar (Ribera d'Ebre, Catalunya). Cap el 1908 arribà a Elna (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de jornaler a diverses bòbiles de la localitat. El setembre de 1913 vivia a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i aquest mateix any va ser fitxat com a «anarquista militant, perillós i capaç de cometre un atemptat». Segons la policia era membre del grup anarquista «Los Explotados». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre la recerca d'Elías Torrego Illanas aparaguda en el
periòdic tolosà Espoir del 26 de
gener de 1969
- Elías Torrego
Illanas: El 20 de juliol de 1888 neix a Aguilafuente
(Segovia, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Elías Torrego Illanas. Durant la guerra
civil fou
responsable de les cuines del «Batalló
Toledo» de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat al camp de concentració d'Argelers, on es va perdre
el seu rastre.
***
Notícia
de la detenció d'Henri Danjean apareguda en el diari
parisen La Matin
del 17 de setembre de 1938
- Henri Danjean:
El
20 de juliol de 1894 neix a Chagny (Borgonya, França)
l'anarquista Henri
Auguste Danjean. Era el fill primogènit
d'Henri-Marie-Baptiste
Danjean, empleat ferroviari, i d'Olivie-Marguerite Grapin.Es
guanyava la vida com a
gravador de metalls. El 28 de juny
de 1917
al III Districte de París (França) amb la
plomallera
Marie Aimée Audfrais, amb qui no tingué infants.
Milità en el grup anarquista de Le
Blanc-Mesnil (Illa de
França, França) i en el Congrés de la
Federació Anarquista Parisenca (FAP),
celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la
comissió de control
de la seva directiva. Quan esclatà la guerra d'Espanya es
trobava a Barcelona (Catalunya)
i en la tardor de 1936 va ser nomenat membre de la Secció
Francesa de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant-se del
reclutament de
milicians. A començament del gener de 1937 passà
a la Península amb un grup de
24 militants anarquistes amb la intenció allistar-se en les
milícies
confederals, entre ells Nils Lätt, Angelo Denegri, Jean
Grégoire, Marcel
Buillot, Lucie Debaud, René Marchand, Émile
Lacroix i Albert Meyer; tots
portaven un salva conduit de la Delegació Permanent de la
CNT-FAI a França.
Aquell mateix 1937 retornà a França i durant
aquest any animà el Comité
Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la
Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE,
Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament
del Proletariat
Espanyol), comitè que va ser dirigit per Pierre Besnard. En
aquesta època vivia
a Drancy (Illa de França, França). El 13 de
setembre de 1938 va ser detingut,
juntament amb l'espanyol Francisco Pablo i el venedor d'objectes vells
Léon
Tramuset, acusat de tràfic d'armes entre Suïssa,
Bèlgica i França, cap a
Espanya. El gener de 1949 va ser esborrat per la policia parisenca del
registres de domicilis d'anarquistes a vigilar a causa de la seva
partida cap a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'1 de març de
1949 es
divorcià de la seva primera companya i el 9 de setembre de
1952
es casà a
Tolosa amb Teresa Rosina Martignago. Henri Danjean va morir el 21 de
novembre de 1953
a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
***
Ida Mett
- Ida Mett: El 20 de juliol –7 de juliol segons el calendari julià rus de l'època– de 1901 neix a Smorgon (Hrodna, Rússia; actualment Bielorússia) la metgessa anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman, més coneguda com Ida Mett o Ida Lazarewitch (o Lazarevitch). Sos pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, es deien Meier Gilman i Sara Szejniuk. Sa família li va permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i després a Moscou, i es va casar amb David Tennenbaum. Detinguda per activitats subversives i«antisoviètiques», es va veure obligada a sortir de Rússia clandestinament amb la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de dos any vivint a Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926, on es troba Volin i Arshinov, així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir en son company. Aquest mateix any participarà en la creació de la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava el periòdic Dielo Truda (La causa del treball) i Ida hi feia tasques de correcció. En aquests anys també va ajudar a corregir les memòries de Makhno. En 1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per execució de ritus religiosos–a la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma– i organitzen campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la Rússia soviètica per França, Bèlgica i Suïssa. Editen el periòdic La Libération syndicale fins que són expulsats del país el 25 de novembre de 1928. Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix els seus estudis de medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense poder exercir ni a Bèlgica ni a França. L'amistat amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti els portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on participaran en nombrosos actes públics –com ara al Primer de Maig de 1931, al costat, de Volin com a representants del moviment llibertari rus; també es conta que va mostrar la seva experiència mèdica curant el braç d'Ascaso ferit de bala– i faran un reportatge sobre la naixent República i l'anarcosindicalisme per a La Révolution Proletarienne. De tornada a Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la seva militància llibertària i antimilitarista. En 1936 tornen a França il·legalment i s'instal·len a Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en la secretària del Sindicat d'Empleats del Gas a la Borsa de Treball. Durant aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà una polèmica entre Mett i La Révolution Prolétarienne sobre la qüestió antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940, Nicolaj i Ida són detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc de vuit anys al camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà gràcies a Boris Souvarine l'abril de 1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La Garde Freinet (Var), i Nicolaj al camp de Vernet. Després s'instal·laran a Draguignan fins a la primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori d'observació d'infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a la fi de sa vida treballarà de traductora tècnica en la indústria química. El seuúltim domicili va ser al número 23 del carrerÉmile Lepeu del XI Districte de París.És autora de nombroses obres, com ara Au secours de Francesco Ghezzi, un prisonnier du Guépéou (1930), La Commune de Cronstadt:crépuscule sanglant des soviets (1948), La médecine en URSS (1953), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954), Le paysan russe dans la révolution et la post-révolution (1968),Souvenir sur Nestor Makhno (escrit en 1948 i editat pòstumament en 1983). Ida Mett va morir el 27 de juny de 1973 a l'Hospital Saint-Louis de París (França). Els arxius documentals d'Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Notícia
de la detenció de Morthel Oupiter apareguda en el diari
parsienc Le
Petit Parisien del 17 de març de 1924
- Morthel Oupiter:
El 20 de juliol –el 9 de juliol segons algunes
fonts– de 1903 neix a Vilkaviškis
(també citat Wolkovisky, Marijampolé,
Lituània, Imperi Rus; actualment
Lituània) l'anarquista Morthel Leiba Oupiter, conegut sota
diversos pseudònims
(Charles Bonvalet, Pierre
Florentin, Léon Outer,
etc.). Emigrat a França, treballà d'obrer
impressor en
el periòdic La Fraternelle
de
Sébastien Faure. Des de 1919 vivia, amb Armand Grabit, al
número 8 del carrer
Rampal de París. En aquest mateix any va ser un dels
fundadors del grup de les
Joventuts Anarquistes «Ni Dieu ni
Maître», del qual va ser nomenat secretari. A
principis d'agost de 1919, amb Havane i René
Péache, formà part del nucli
fundador de la Federació de Joventuts Anarquistes, que a
partir de març de 1921
començà a publicar el periòdic La
Jeunesse Anarchiste. El gener de 1920, amb Drey, Havane,
Louis Loréal, Léon
Louis, Édouard Mouche, René Péache i
altres, participà en la reconstrucció del
grup llibertari cançonetista «La Gerbe»,
al local del número 34 del carrer
Henri Chevreau. Col·laborà, sota el
pseudònim Léon Outer,
en Le Libertaire
i, segons la policia, fou l'autor d'almenys 11 articles;
també va fer servir el
pseudònim Pierre Florentin
en la
secció «Tribune de jeunes». El
març de 1920 se li va notificar l'expulsió del
país, però hi va retornar i sembla que hi
restà a França. A mitjans de març de
1921
va ser detingut amb tres anarquistes espanyols al Pertús
(Vallespir, Catalunya
Nord) quan intentava passar clandestinament a Catalunya i va ser
denunciat per «infracció
del decret d'expulsió». El març de 1922
va ser novament detingut sota el nom
fals de Charles Bonvalet. El 18 de
març de 1924 va ser detingut de bell nou per complicitat en
el robatori
d'objectes dins d'esglésies de la zona de Melun (Illa de
França, França). Empresonat,
entre abril i juny de 1924 es va fer una subscripció en el
seu suport organitzada
per la Federació Anarquista (FA). Un cop lliure, el 6 de
juny de 1924 va fer la
conferència «Le peuple et les sindicats»
per al grup de la Joventut Anarquista
del XVII Districte de París. Durant l'Ocupació,
sembla que va ser internat a
Drancy; posteriorment va ser deportat en el comboi 63 al camp
d'extermini
d'Auschwitz. Morthel Oupiter va ser gasejat el 22 de desembre de 1943 a
Auschwitz
(Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia,
Polònia).
***
Luis Cano Pérez
- Luis Cano Pérez: El 20 de juliol de 1904 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Cano Pérez. En 1929 marxà a Catalunya, on treballà primer al port i després de paleta. A l'Hospitalet de Llobregat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, sempre adscrit al sector més radical, amb Josep Xena Torrent, Josep Abella Pérez i altres. El desembre de 1933 participà activament en l'aixecament revolucionari a l'Hospitalet que proclamà el comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de l'Hospitalet, marxà a Serón i impedí la repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa de l'Ajuntament de l'Hospitalet i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de control i per això va ser detingut arran de l'assassinat el 25 d'abril de 1937 de l'aleshores comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya; però dies després fou alliberat. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França i l'any següent passà a Santo Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una colònia llibertària per la zona del riu Saloya (Pichincha, Equador), amb Josep Peirats Valls, Alejandro Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es dedicà a la plantació del plàtan i de cafè i organitzà cooperatives de productors a l'Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també van ser militants anarquistes. Sa companya va ser Laura García Zaloña (Áurea), activa militant de les Joventuts Llibertàries. Luis Cano Pérez va morir el 3 de maig de 1972 a Guayaquil (Guayas, Equador).
***
Elías
Sesma Miguel
- Elías Sesma Miguel: El 20 de juliol de 1906 neix a Sartaguda (Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Elías Sesma Miguel. Sos pares es deien Pedro Sesma i Natividad Miguel. Treballava de jornaler al seu poble natal i presidia la Junta Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Casat amb Justa Arpón Arpón, era pare d'una filla. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fugí, però va ser capturat a Arnedo (La Rioja, Espanya) i el 30 de juliol de 1936 tancat al Fort de San Cristóbal de Pamplona. Tret de la presó, Elías Sesma Miguel va ser executat extrajudicialment el 17 de novembre de 1936 a Pamplona (Navarra) «a conseqüència de la passada lluita nacional contra el marxisme». Sos germans Bernabé i Agapito també van ser assassinats.
***
Notícia
del judici a Salvador Salinas Atienzar i altres companys apareguda en
el
periòdic madrileny Democracia del 6 de
juliol de 1935
- Salvador Salinas
Atienzar: El 20 de
juliol de
1911 neix a Villena (Alt Vinalopó, País
Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista Salvador Salinas Atienzar –algues fonts
citen erròniament el segon llinatge com Atienza. Sos pares
es deien Constantino Salinas, sabater, i Elisa Atienza
Giménez. Membre d'una coneguda
família
llibertària, sos germans Antonio, José, Juan i
Manuel també foren destacats
militants anarquistes. Sabater de professió com son pare,
des de molt
prest milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts
Llibertàries de
Villena. Va participar en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a
Villena i
entre el 18 i el 20 de juny de 1935 va ser jutjat amb altres companys
per l'Audiència
d'Alacant (Alacantí, País Valencià),
però el fiscal va retirar les acusacions en
el seu cas. El 7 d'octubre de 1935 es casà a Villena amb
María Ródenas Riera. Quan el cop militar feixista
de juliol de 1936, fou
voluntari en
una unitat confederal fins el final de la guerra, participant en la
presa
d'Almansa i d'Albacete. En 1938 va ser tinent d'alcalde de Villena. El
15 de
setembre de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i tancat a
Villena.
Des de la presó de Monòver (Vinalopó
Mitjà, País Valencià), el 23 d'octubre
de
1940 va ser ingressat al Reformatori d'Alacant. Jutjat en consell de
guerra el
27 d'abril i el 23 d'octubre de 1940, va ser condemnat en aquestaúltima data a
20 anys der reclusió per «auxili a la
rebel·lió» i per haver intervingut,
segons la sentència, en crema d'esglésies i
saqueigs de domicilis de persones
dretanes. L'11 de desembre de 1942 va ser enviat a la presó
de Novelda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià) i el 10 de juny de 1943 obtingué la
llibertat
condicional. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on ja es
trobava son germà
gran Manuel Salinas Atienzar; treballà en una
fàbrica d'accessoris de calçat i
participà activament en la lluita clandestina
llibertària. El 20 d'agost de
1946 obtingué l'indult. Salvador Salinas Atienzar va morir
el
17 de març de 1985 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri de Collserola (Montcada i
Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).
***
Necrològica
de Casimiro Agut Carceller apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de setembre de 1994
- Casimiro Agut Carceller: El 20 de juliol de 1915 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Casimiro Agut Carceller. Sos pares es deien Manuel Agut i María Carceller. De família llibertària, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1933 patí la repressió republicana i també la que s'engegà quan el fracàs del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats contra els aixecats a la seva comarcal i va ser nomenat membre del Servei d'Ordre i d'Investigació del Consell d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Vendôme (Centre, França), on continuà militant en la Federació Comarcal de Vall-de-roures de la CNT en l'exili. Sa companya fou Raimunda Vila. Casimiro Agut Carceller va morir el 20 d'agost de 1994 a l'Hospital de Saint-Avertin (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament Vendôme.
---
