“Actualment Sant Antoni és una reivindicació d’una identitat col·lectiva enfront de la globalització”

Gabriel Genovart (Artà, 1944) és lllicenciat en Pedagogia i Psicologia per la Universitat de Barcelona. Dedicat a la docència durant quaranta anys, repartits entre Artà i Manacor, ha publicat títols com La placenta dels somnis o El somni de l’oest. Aquesta setmana presenta a Manacor Antropologia de la festa de Sant Antoni. L'antic ritual del foc a Artà, Sa Pobla, Pollença, Muro i Manacor

- Com neix la idea de fer aqeust llibre?
- En Miquel Sbert, que el va presentar a Artà, va dir que era un llibre, com altres que jo he fet, d’aquests que es comencen a escriure a la infantesa. A la portada hi ha un retrat on es veu la cara del dimoni d’Artà que a la mà du la màscara dimoníaca. I això neix d’una anècdota de la meva infantesa. Mon pare un dia em va dir: “No has de tenir por dels dimonis, perquè els dimonis no són més que homes”. Va ser així que va cridar aquest home que era un amic seu i li va demanar que es tragués la careta. Jo no tenia por de l’amo en Rafel (el dimoni), però sí que me’n feia la careta. Més tard, ja amb una llicenciatura universitària vaig descobrir que darrere la careta del dimoni no hi havia un home, sinó l’Home, en majúscules. Aquest llibre és una estirada a les banyes del dimoni i a les barbes de sant Antoni, que darrere ell també hi ha molts de simpbolismes. Aquest vell barbut centenari pot ser una trasposició del vell Saturn, que clou l’any vell, o l’ermitanet de les rondalles. Tant el foc, com sant Antoni, com el solstici duen una quantitat enorme de simbolismes. Això i vivències de la festa d’Artà, que s’ha mantingut sense mancabar mai, llevat d’una petita crisi els anys seixanta, quan s’esbuca el món de les possessions, amb la balearització. Artà ha estat un terme amb molts de latifundis, que hi aportaven tots aquells estols que competien per veure quin era el més ben presentat. 
 
- També la caiguda dels darrers vestigis de l’antic règim.
- D’acord. Però a pesar això, sant Antoni és una festa pagana remotíssima possiblement paleolítica d’adoració del foc. Després té una fase neolítica on s’agraeix el do divi de l’agricultura, comparable als cavallets o als cossiers. També s’adapta a les festes saturnals i carnavalesques romanes. Després arriba el feudalisme, i és clar que hi té una relació. I especialment a Artà, amb aquesta estructura feudalesca, amb el pes del marquesat de Bellpuig. Aquestes adherències feudals també hi són. I també és una festa patriarcal, familiar, pagesa, religiosa. que obeeix a una visió sacral de l’existència. Però jo em referia que la crisi puntual de Sant Antoni ve donada per la mecanització del camp i l’èxode de la gent de fora vila. I així i tot, a Artà se salva aquesta crisi. Així, l’any que es troben que hi havia menys bestiar conviden a participar-hi les cent someres d’una barbacoa que hi havia per allà.

- Així doncs, aquest llibre és una fusió de vivència personal i interpretació simbòlica de la festa.
- Ho és. Aquest llibre el vaig començar a escriure l’any 1974. Al programa de festes de Sant Antoni d’Artà vaig publicar un article amb el títol “Els orígens remots de la festa de Sant Antoni”, que va agradar molt al pare Ginard. L’any 1982 va sortir un article a la revista Lluc que vaig titular “Psicoanàlisi de la festa de Sant Antoni”. Posteriorment a un programa de les festes de Muro vaig publicar “Sant Antoni i aquesta beneïda terra”, on explicava la festa com una reacció de la part forana mallorquina, com una afirmació d’una identitat col·lectiva enfront de la globalització, la reivindicació de la pagesia, del camp, del paisatge, i que ha arribat a colonitzar la festa de Sant Sebastià de Palma. Hi hagué un quart treball que sortí publicant formant part del llibre L’esplendor de la festa, on dissertava sobre imatges i símbols de la festa. I la cosa no va acabar aquí, sinó que per contestar determinades crítiques i també perquè vaig veure que Sant Antoni per molt que gratis sempre hi trobes coses noves, en vaig fer una recopilació i hi he afegit moltes coses noves. Com en els altres llibres que he escrit, el que faig és explorar els universos simbòlics: el foc, el solstici, l’argument, l’encesa del foc a Manacor per part del dimoni gros. Els dimonis possiblement són antics bruixots, xamams, fetilleSs que fan d’intermediaris entre els homes i els déus. Els dimonis, a l’antiguitat, varen ser els sacerdots d’un antic ritual del foc, degradats a la condició de dimonis per un nou xamam que ve a exorcitzar-los, que és sant Antoni.

- Has dit que hi ha hagut crítiques a treballs teus. Quin és el motiu de controvèrsia?
- Alguns han dit que no són importants els antecedents per explicar les festes d’avui, sinó la funcionalitat que tenen a cada moment. Jo crec que tot és important. Sant Antoni no es viu com es vivien les saturnals romanes, o com es vivien en el temps del marquesat de Bellpuig. La funcionalitat del moment jo també l’analitz, ja ho he dit, però els antecedents també són importants. I si no fos així, no se celebrarien quan se celebren, ni hi hauria foc ni hi hauria dimonis.

- Quina és la consciència del qui viu la festa? Hi ha consciència d’aquest simbolisme? Canvia aquesta consciència amb el pas dels segles?
- L’home és un ésser simbòlic. Treballam sobre la hipòtesi de l’inconscient col·lectiu. Fernando Savater diu que per pensar una festa és necessari recórrer a la teoria de l’inconscient col·lectiu, unes imatges i símbols que són supraindividuals. Aquesta teoria ha estat molt combatuda pels psicòlegs més ortodoxament freudians, però ha tengut molt de predicament entre els investigadors dels universos simbòlics. En defintiiva, el que vull dir és que no es tracta de fer salts en el temps, sinó que hi ha una continuïtat que ve donada. Quan un dimoni encalça una al·lota amb la canyafel.la, que és un símbol fàl·lic que ja surt al mite de Prometeu quan roba el foc als deús, i posa el caliu dins una canyafel.la. El pi de Ternelles també és un gran ritual fàl·lic, un gran pardal que es posa dins una vulva. Són rituals que trobam arreu del món.

- Si parlam d’inconscient col·lectiu, vol dir que no hi ha aquesta consciència...
- Pot ser que hi sigui i pot ser que no. Tot són ressonàncies simbòliques. El dimoni representa allò subterani, allò tel·lúric, allò reprimit, allò inconscient, allò transgressor. Lucifer és el qui porta el foc. Quan hi havia més repressió per part de l’església o de l’estat, les transgressions per ventura no eren tan fortes com ara, però també hi eren.

- Podríem dir que la festa actual fuig de mare, fuig de qualsevol control? Pot ser un perill o pot ser una bondat, això? L’autoritat del moment sempre ha volgut controlar el poble mitjançant la festa...
- Vàrem començar amb unes saturnals esbojarrades, de vi i de gateres i hi hem tornat. 

- Som allà on érem.
- Som als orígens. Que queda a Sant Antoni de patriarcal, de pagès, de sacre? El que a mi personalment m’ofèn és que la gent entri gata i fumant a unes completes. Sant Antoni és un sant molt important dins la història de l’església, és un sant que inspira a la contemplació.

- Quin hauria de ser el paper de la pagesia i de l’església i de la religió dins la festa actual.
-  Trob molt lamentable l’estat a què hem arribat amb la pagesia a Mallorca. Reivindicam la nostra llengua i la nostra terra, però i la pagesia, qui la reivindica? Un poble que perd la seva pagesia perd les seves arrels, perd el contacte amb la terra amb allò tel·lúric. I aquest és un simbolisme que la gent sent més enllà dels anys que hagin pogut passar. Si perdem la pagesia ho perdem tot. A les altres illes mediterrànies no s’ha arribat a aquest extrem. Pel que fa al paper de l’església, ha de marcar el terreny, no ha de permetre que la gent entri gata a completes.

- Quin futur augures a la festa de Sant Antoni?
- La deriva religiosa que pugui cobrar Sant Antoni, francament, no la veig. I és una deriva a reivindicar. El que significa Sant Antoni és una interiorització. Un home que representa la renúncia als béns materials, que representa la concentració a damunt si mateix, la contemplació... tot això són virtuts de caire religiós, però ara mateix Sant Antoni és la gresca i la disbauxa: la deriva carnavalesca està assegurada, com ha estat sempre. A mi m’agradaria que Sant Antoni fos una reivindicació d’allò propi, d’allò nostre, del camp, de l’agricultura, de la ramaderia, i que recobràs aquesta cosa patriarcal, pagesa, religiosa, amb una visió sacral de l’existència. És a dir, que aquests dos aspectes, el carnavalesc i el transcendent, es mantenguessin amb un cert equilibri.