Anarcoefemèrides
del 17 de juliol
Esdeveniments
Cartell de l'acte
- Míting de suport
a Sacco i Vanzetti: El 17 de juliol de 1927 se celebra a
la casa de Walter Van
Eeckhout, a la plaça Cour-d'Haine del barri de Jolimont, a
La Louvière
(Hainaut, Valònia) un míting de protesta contra
la condemna a mort dels
militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeu
Vanzetti. L'acte
va ser organitzat per la Federació del Centre del Socors
Roig Internacional
(SRI). Hi van intervenir L. Guyomard, secretari general de l'SRI;
Robert Lejour,
en nom de la Federació Independent d'Estudiants Socialistes
(FIES); i Charles Plisnier,
president de l'SRI.
***
Franco
amb els seus oficials a Tenerife a començaments de juliol de
1936. En aquest dinar s'enllestiren els detalls de l'aixecament militar
- Aixecament militar contra la II República espanyola: El 17 de juliol de 1936 un grup de conspiradors civils i militars, reunits a l'edifici de la Comissió de Límits de Melilla (Protectorat del Marroc), es descobert per la policia. Un escamot de legionaris acudeix en ajuda dels primers i els policies deposen les armes. La Legió i els regulars assalten la Casa del Poble de Melilla i acaben a trets amb els sindicalistes que hi havia. El tinent coronel Juan Seguí pren el comandament i fa detenir el comandant general, tot declarant l'Estat de guerra. Així, l'aixecament militar s'ha d'avançar vint-i-quatre hores. Li segueixen la resta de places i tot el Protectorat del Marroc. El govern republicà, dubtant si és un pronunciament o no, pren mesures insuficients. Franco obté permís del general Cruz Boullosa, subsecretari de la Guerra, per deixar Tenerife amb l'excusa d'assistir a l'enterrament del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas, que havia mort el dia abans d'un tret accidental, segons la versió oficial A Barcelona, els anarcosindicalistes de la CNT confisquen 200 fusells que van trobar a les bodegues de dos vaixells de la Companyia Naviliera Transatlàntica ancorats al port i les distribueixen immediatament als militants dels sindicats de Transports i de la Metal·lúrgia.
***
- Míting pro
amnistia: El 17 de juliol de 1977 se celebra la Camp de
Futbol de Rubí (Vallès
Occidental, Catalunya) un míting per l'amnistia total i
d'afirmació
anarcosindicalista organitzat per la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Hi van intervenir Francesc Boldú Martínez, Juan
Ramón Ferrer, Lluís Folch,
Enric Marco Batlle, Frederica Montseny Mañé,
Pedro Morilla, José Muñoz Congost
i José María Reyes.
***
Cartell del
Cinquantenari de la mort de Malatesta
- Cinquantenari de
la mort de Malatesta: El 17 i el 18 de juliol de 1982 se
celebra a Ancona
(Marques, Itàlia), organitzats pel Moviment Anarquista
Italià (MAI), els actes
de commemoració del cinquantenari de la mort d'Errico
Malatesta, figura clau
del moviment anarquista italià i internacional. El 17 de
juliol tingué lloc, al
Saló del Palau de la Província d'Ancona, una
conferència-debat sobre la seva vida
i el seu pensament, que comptà amb la
participació de Gino Cerrito, Carlo
Doglio, Placido La Torre i Umberto Marzocchi. I l'endemà, 18
de juliol, es va
reinstal·lar provisionalment a la plaça Errico
Malatesta de la ciutat la làpida
dedicada a la seva memòria que s'havia posat en 1953.
Posteriorment hi hagué
una manifestació fins a la plaça Torrioni, on es
va retre homenatge als caiguts
de la «Setmana Roja», i finalment hi
hagué una concentració a la plaça
Roma, on
es va realitzà un míting a càrrec de
Paolo Finzi i Umberto Marzocchi.
Cinquantenari de
la mort de Malatesta (17 i 18 de juliol de 1982)
Naixements
Fotografia
policíaca d'Henri Hérouard (6 de març
de 1894)
- Henri Hérouard:
El 17 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 18 de juliol– de 1876 neix al XVII
Districte de París (França)
l'anarquista Henri Hérouard, conegut com Bligny.
Sos pares es deien
Armand Émile Hérouard, empleat ferroviari, i
Constance Alexandrine Bligny. Es
guanyava la vida fent de serraller. Va ser identificat com a anarquista
arran
de les reunions llibertàries celebrades en 1893. En aquellaèpoca vivia, amb
son germà Émile Hérouard,
també fitxat, al domicili de son oncle André
Bligny,
al número 61 del carrer de Vincennes de Montreuil (Illa de
França, França).
Encausat per robatori, el 29 de maig de 1893 va ser condemnat a 13
mesos de
presó i també sos companys Lecoq (18 mesos),
Pfister (dos anys) i Bligny (50
francs de multa en rebel·lia), pena que va ser confirmada en
l'apel·lació de
juliol d'aquell any. En 1894 vivia al domicili del company Lepla,
fabricant de
tinta, al número 43 del carrer Écoles de
Montreuil. El 6 de març de 1894 va ser
detingut, juntament amb un desena de companys de París i de
la regió parisenca.
A començament de segle va ser inscrit en el registre
d'anarquistes«desapareguts» i/o«nòmades». El 8 de setembre de 1900 es
casà a Vincennes
(Illa de França, França) amb la modista
Eugénie Merger. En aquesta època
treballava d'ajustador i vivia amb son pare, ja vidu, a
Saint-Germain-en-Laye
(Illa de França, França). Henri
Hérouard va morir el 9 de desembre de 1945 a
Montreuil (Illa de França, França).
Bartholomeus de Ligt
- Bartholomeus de Ligt: El 17 de juliol de 1883 neix a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Son pare es deia Marinus de Ligt. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors–juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres–, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. El seuúltim domicili va ser a Petit Lancy (Ginebra, Suïssa). Sa companya fou Catherina Lydia Van Rossen. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a l'Estació d'Orleans de Nantes (Bretanya).
***
Notícia
de Joanin Malbos sobre l'"Afer Roussenq" apareguda en el
periòdic de Nimes La Provence Ouvrière
et Paysanne del 13 d'octubre de 1928
- Joanin Malbos:
El 17 de
juliol de 1887 neix a Sant
Geli (Llenguadoc, Occitània) el comunista i
després anarquista Joannin Malbos, més conegut
com Joanin Malbos.
Sos pares es deien Léon Malbos, conreador, i Marie Catherine
Frighette. Es guanyava la vida com a
obrer agrícola. En 1919
era membre del Comitè Departamental del Gard (Llenguadoc,
Occitània) de la III
Internacional. El 28 de febrer de 1920 es casà a Sant Geli
amb Berthe Alexandrine Leroy. Durant la
dècada dels vint mantingué una
estreta relació amb el deportat llibertari Paul Roussenq i
lluità força pel seu
alliberament. En
1932 fou un dels
principals animadors de la cèl·lula comunista de
Sant Geli, el secretari de la
qual fou Alexandre Renon. L'octubre de 1936, durant una
reunió pública, anuncià
la seva sortida del Partit Comunista (PC) de Franca per«reprendre la lluita
sota la bandera del comunisme llibertari». El 22 de gener de
1937 presidí al
cinema Femina una reunió pública sobre la
situació de la Revolució espanyola i
en la qual van participar quatre-centes persones i on prengueren la
paraula
Jules Chazoff i David Sabatier. Durant la primavera de 1937, segons la
policia,
intentà crear un grup anarquista a Sant Geli. En 1944 es va
tornar a casar. Joanin Malbos va morir el 7 de juliol de 1959 a Sant
Geli (Llenguadoc,
Occitània).
***
José
Bonat Ortega
- José Bonat
Ortega: El 17 de juliol de 1890 neix a Cadis (Andalusia,
Espanya) el periodista
i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat
Ortega –citat a
vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet,
Bonal, etc.).
Sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega
Gómez. Fuster i
tallista de professió, treballà, amb el
també anarquista i amic inseparable Vicente
Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa
amb Concepció
Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La
Rubia),
Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de
la Junta
de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la
Casa del Poble
confederal. Exercí de corresponsal i de
distribuïdor de la premsa llibertària (El
Libertario, La Revista Blanca, Páginas
Libres) a Cadis. Entre
1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión
i entre 1920 i 1921 de Bandera
Libre, i col·laborà en diverses
publicacions periòdiques llibertàries (CNT,El Luchador, Noticiario Gaditano,Páginas Libres, El
Pueblo, Tierra y Libertad, La
Voz del Campesino, etc.). En
1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un
grup
terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a
la presó. Entre
1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que
editava una revista del
mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José
Lucero i Clemente Galé
Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal;
aquest
mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va
ser
detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre
de les«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les
Subsistències»
(Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va
ser nomenat president. Durant
els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en
una parada del
Mercat i participà activament en els comitès
pro-presos. El 18 de juliol de
1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament
militar facciós,
José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan
anava pel carrer
Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la
seva mort
va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer
assassinat de
la Guerra Civil a Cadis.
***
José
María Aristegui Laspiur
- José
María
Aristegui Laspiur: El 17 de juliol de 1897 neix a Mendata
(Biscaia, País Basc)
l'anarquista i anarcosindicalista José María
Aristegui Laspiur. Sos pares es
deien Claudio Aristegui Olavarrieta i María Laspiur
Gorrochategui. Des de molt
jove milità en el moviment anarquista i en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida
com a ajustador
mecànic. L'octubre de 1927, amb altres companys (Asensio
Larrea, Pedro del Olmo
i Esteban Sebastián), va escriure a La
Revista Blanca i en 1928 envià diners a la
col·lecta pro presos organitzada
per la citada publicació. Sembla que entre 1927 i 1931 va
estar exiliat a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la
proclamació de la II República espanyola
retornà a Bilbao, on continuà militant. Va ser
amic d'Isaac Puente Amestoy. El
juny de 1934, com a membre del Comitè Regional del Nord de
la CNT, representà aquest
en el Ple Nacional de Regionals. Quan la guerra civil, entre 1936 i
1937, fou
comandant intendent del Batalló «Isaac
Puente». En 1938 formà part del grup«Los Conscientes», de Barcelona (Catalunya),
adscrit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), i el setembre d'aquest any el
deixà per a sumar-se a l'Agrupació
Anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i aconseguí
embarcar-se a bord del Mexique cap
a
Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 27 de
juliol de 1939 amb sa companya Manuela
Sebastián Corral i son fill Helios Aristegui
Sebastián. En 1942 fou vocal del
primer Comitè de la Delegació General de CNT de
Mèxic. El 14 de desembre de
1943, amb Jesús Escauriaza Zabala, signà, en nom
de la CNT basca, el manifest
contra la Junta Española de Liberación (JEL,
Junta Espanyola d'Alliberament) i
la monarquia. En 1946, des de Mèxic, va fer costat la CNT de
l'interior i els
grups de la tendència«col·laboracionista». En 1947 de bell
nou fou membre de
l'Agrupació de la CNT. En 1956 formà part de la
Delegació General de la CNT
d'Espanya en Mèxic i en 1958 apareix en una llista de
subscripció pro presos
confederals d'Espanya. En 1960 va ser nomenat secretari de la CNT
reunificada
de Mèxic. José María Aristegui Laspiur
va morir en 1974 a Mèxic i sa companya,
devota religiosa, l'enterrà, sense cap respecte,
catòlicament. La coneguda
periodista mexicana María del Carmen Aristegui Flores
(Carmen Aristegui) és néta
seva.
José María
Aristegui Laspiur (1897-1974)
***
Ida
Scarselli
- Ida Scarselli: El
17 de juliol de 1897 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Ida
Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era
filla
d'una família anarquista adherida a la Unió
Anarquista Italiana (UAI), coneguda
com els Zoppo. Tots sos germans i
germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ines Leda) formaven part del
moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la«Banda dels Zoppo».
Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista
decidí
atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo,
produint-se un
enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes,
entre
ell son germà Ferruccio, víctima de
l'explosió d'una bomba; arran de la
repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es
desencadenà
posteriorment, Ida Scarselli hagué de fugir i amagar-se.
Mentre era buscada per
la policia, en una reunió a casa d'Errico Malatesta a Roma
(Itàlia), on s'havia
refugiat ja que aquest era amic personal de la família,
conegué l'anarquista
Giacomo Bottino, que esdevingué son company. Finalment va
ser detinguda amb
alguns de sos germans i empresonada preventivament un any. En el judici
que se
celebrà en 1925 sobre els fets de 1921, va ser absolta per
manca de proves i,
amb Bottino, es traslladà a Roma. A començament
de 1927 va ser empresonada
novament per haver recaptat fons a favor del presos polítics
i el 23 de juliol
d'aquell any va ser condemnada per un Tribunal Especial –la
primera dona a
Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino, Giulio
Montanari i Elisa Veracini, a
dos anys i sis mesos de presó, a tres anys de
vigilància i a la prohibició
d'exercir càrrecs públics. A la presó
es casà amb Bottino i crià sa filla
Scintilla, que havia nascut feia poc; amb Botino tindrà
encara dos fills més,
Germinal i Spartaco. En aquesta època, a través
de comunistes francesos, va
estar en contacte amb sos germans Tito i Oscar, refugiats a l'URSS.
L'estiu de
1929, amb la pena completament purgada, la Prefectura de Policia de
Roma
proposà la seva deportació i el 30 de setembre de
1929, considerada com«extremadament perillosa per a l'ordre nacional»,
se li va assignar confinament
per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de Lipari.
Presentà un recurs contra aquesta
mesura, però va ser rebutjat. El 2 d'agost de 1930 va ser
traslladada a l'illa
de Ponça, on va romandre fins el març de 1932,
quan va ser alliberada. Marxà
cap a Paola (Calàbria, Itàlia), on es
reuní amb son company Bottino. Inscrita
com a antifeixista a detenir en determinades circumstàncies
i en llibertat vigilada
durant tres anys, en 1934 va ser considerada com a«adversària irreductible»
pel règim feixista i en 1937 estrictament vigilada,
perquè «conserva immutables
els seus principis anarquistes». En 1938 els informes
policíacs continuaven en
la línia anterior i el 27 de març de 1939 va ser
detinguda mentre Benito
Mussolini visitava la província de Cosenza. Tres anys
més tard encara era
estretament vigilada. Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb
son
company i son fill Germinal, portà la bandera roja i negra
en la manifestació. El
19 de gener de 1947 partí de Nàpols
(Campània, Itàlia) amb sa família cap
al
Brasil, on arribaren el 17 de febrer i s'establiren a
Niterói (Rio de Janeiro,
Brasil). El 14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un
veí, aquest
assassinà d'un tret Giacomo Bottino. En 1973
retornà a Itàlia i
s'instal·là un
temps a casa de sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat
italià una
assignació per la mort de son marit que finalment
aconseguí en 1975. Ida
Scarselli va morir el 22 d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de
Janeiro, Brasil). En
2012 Angelo Pagliaro publicà la biografia La
famiglia Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia
anarchica
temuta da tre dittature.
***
- Ramon Recasens
Marsal:
El 17 de juliol de 1903 neix a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista
Ramon Manuel Recasens Marsal. Sos pares es deien Ramon Recasens Rovira
i Emília Marsal Vidal. En els anys trenta milità
activament
en el Comitè Local
de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i
fou un dels responsables del Sindicat Tèxtil d'aquesta
organització. Quan
l'aixecament feixista de 1936, el novembre d'aquell any
ajudà a la formació de
la «Centúria Floreal» de les Joventuts
Llibertàries i lluità enrolat en la«Columna Durruti» als fronts de Madrid i, a partir
de gener de 1937, d'Aragó.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser reclòs en diversos
camps de concentració i, sembla, va ser enrolat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ocupació alemanya
s'integrà en la
resistència. Capturat pels nazis, va ser enviat al camp de
concentració de
Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria)–altres fonts citen que, després de
passar per diversos camps de concentració francesos i
alemanys, acabà al de
Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya)–, on va
romandre cinc anys fins a
l'alliberament del camp per les tropes aliades el maig de 1945. Del
camp de
concentració sortí amb una lesió
cardíaca. Durant la dècada dels quaranta
visqué a Andorra en estret contacte amb la CNT clandestina.
Fou membre de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramon
Recasens Marsal va
morir el 22 de maig –altres fonts citen el 20 de
juliol– de 1974.
***
- Gino Manetti: El
17 de juliol de 1898 neix a Impruneta (Toscana, Itàlia)–algunes fonts citen el
8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana,
Itàlia)–
l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més
conegut com Gino Manetti, que va
fer servir el pseudònim d'Antonio
Padovani. Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna
Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure
presoner dels
alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar
a les línies italianes
després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou
considerat per la
policia com a «irreductible i extremadament
perillós» per les seves accions«criminals», les seves competències
propagandístiques anarquistes i la
influència que aconseguí a la seva zona.
Després de la «Marxa sobre Roma» es va
veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa
companya
i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella
(Provença, Occitània), però
uns mesos després hagueren de separar-se, ell a
París (França) i sa família
hagué de retornar a Itàlia, on no en
pogué sortir malgrat els esforços seus
durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de
pintor en la construcció i
freqüentà el cercle anarquista
il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El
novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a
un mes de presó
per possessió d'«arma prohibida». El desembre
de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la
banda de Pollastro. Després
d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per
l'Audiència
del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas
Ciapellioni,
Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per
l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser
alliberat i
immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres
companys a Marsella sota
el nom d'Antonio Padovani, va ser
identificat pels serveis d'intel·ligència del
consolat feixista italià i
denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de
1931 va ser detingut per
robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou
un continu sortir
d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i
viceversa, sota l'acusació
de furt o per violació del decret d'expulsió. El
23 de maig de 1935 va ser
condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els
anarquistes Dario Fabiani
i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10
anys de domicili
obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de
Bèlgica, va ser alliberat de
la presó on romania i, donada la situació,
demanà la repatriació. A Itàlia va
ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a
Florència, el juliol
de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres
subversius.
Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la
instauració de la
República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats,
ell va romandre
tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori
i dos subversius
sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando
Gualtieri i Orlando
Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses
ocasions per
delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi
d'Azione
Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica)
eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi,
comandant del districte militar de Florència, i com a
represàlia els feixistes demanaren
ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis,
però el comandant
alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de
desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó
florentina de Le Murate
per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp
de tir de Le
Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on,
juntament amb altres quatre companys
(Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando
Storai), fou
afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a
l'escamot
d'execució com a signe de traïció a la
pàtria. L'octubre de 1944 un dels
primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència
es batejà amb el
seu nom.
***
Retrat
al pastel de Josep Muntaner Cerdà realitzat per Guillem
Gayà, quan ambdós estaven tancats a la
presó
provincial de Palma (1940)
- Josep Muntaner
Cerdà: El 17 de juliol de 1913 neix a l'Hostal
de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia
(Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i
Cerdà, conegut
com Fusteret. Sos pares es deien
Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de
Pollença. Va poder anar a
l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va
veure
influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor
Hugo, Gabriel Miró o Anatole
France. En 1927 sa família es traslladà a
Pollença. Barber de professió, amb la
proclamació de la II República milità
en la Joventut Republicana. Amb altres companys,
creà al Centre Republicà de Pollença
un grup d'afinitat anarquista, on rebien
diferents publicacions llibertàries i feien
tertúlies. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la
visita que
Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus
companys una
conferència d'aquesta a Pollença. Durant
l'aixecament feixista de juliol de
1936, participà en la inútil defensa que els
republicans i els carrabiners
pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb
dinamita,
escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer
front els escamots
falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la
resistència s'enfonsà,
amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i
s'amagaren a les muntanyes de la Serra
de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona
(Pollença, Campanet,
cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense
saber
ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el
desembarcament republicà
esperat no es produïa. Decidiren separar-se i
Bonjesús, gràcies a la
complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el
cercle feixista i arribar a
Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser
detingut el 3 d'agost de 1936
per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa
Pobla. Va ser
tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime
I» al port de Palma i després a
la «Prisión Estaciones de Palma»,
més coneguda com Can Mir, on conegué, entre
altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el
cita en les seves Memòries a les
presons de la guerra civil a
Mallorca. A la presó, a més de ser
testimoni de les constants saques otretes, s'assabentà que
Bonjesús havia estat detingut quan
intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a
Mallorca. A Can Mir
gosà recitar poesies en català als presos
allà tancats. Va ser jutjat per un
tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota
l'acusació de
resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel
Godet Llopis i d'«anarquista
perillós capaç de cometre qualsevol
atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó,
aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment,
va ser commutada a
sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat
provisional de la presó. De tornada a Pollença,
abandonà l'activitat política i
bastí un comerç a l'engròs de
productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de
1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no
militar, portava els
dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que
s'havien recaptat
al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit
Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi,
però rebutjà l'oferta.
Va escriure poesia, que publicà en set volums –Gotes
de mel (1980), Fulls
i flors (1981), El temps i la saba
(1983), Rost avall (1986),Des del ribàs (1990), Fulles de
tardor (1995) i Gaudint dels
90 anys (2003)–, i un llibre de memòriesNo eren verdes ni blaves les muntanyes.
Petita història, que sortiren per
capítols en la revista L'Espira
i posteriorment editat en
llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys
participà en diversos actes
de recuperació de la Memòria Històrica
que es van fer a l'illa i en 2008 el seu
testimoni va ser recollit per a la sèrie documental
televisiva Memòria i oblit d'una
guerra. Josep
Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca,
Illes Balears) i
fou enterrat tres dies després.
Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)
***
Necrològica
de Marina Esteban Villalba apareguda en la revista parisenca Confrontación
de gener-febrer de 1980
- Marina Esteban Villalba: El 17 de juliol de 1915 neix a El Carpio de Tajo (Toledo, Castella, España) l'anarcofeminista i anarcosindicalista Marina Esteban. Sos pares es deien Matías Esteban i Modesta Villalba. Sota el franquisme fou membre de la clandestina l'Agrupació «Mujeres Libres» de Madrid (Espanya) i participà en diversos Comitès Nacionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com ara els encapçalats per César Broto Villegas entre juliol i octubre de 1945 i per Ángel Morales Vázquez entre novembre de 1945 i març de 1946. Quan la caiguda del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Manuel Villar Mingo el novembre de 1947, va ser detinguda i restà empresonada 90 dies al calabós. En 1953 passà a França, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Montluçon. Posteriorment formà part dels grups confederals reagrupat al voltant del periòdic Frente Libertario. Son company fou el militant confederal Laureano Baños Rivera (Gonzalo). Marina Esteban Villalba va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Occitània).
***
Eugenio
Maggi
- Eugenio Maggi: El
17 de juliol de
1919 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista
Eugenio Maggi, conegut com Tebba.
Fou
el quart fill de sis germans i sos pares es deien Ettore Maggi i
Giuseppina
Cosmelli. Son pare Ettore, després d'haver estat acomiadat
en 1926 de la seva
feina d'obrer especialitzat a les drassanes navals de Riva Trigoso per
la seva
negativa a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF),
obrí un taller al
barri genovès de Coronata, que sistemàticament va
ser assaltat i cremat pels
escamots feixistes, a més de patir agressions
físiques i detencions. En 1929 sa
família es traslladà a la barriada de Sestri
Ponente –coneguda com «Sestri la
Rossa» (Sestri la Roja)–, on Eugenio
començà a treballar amb 14 anys en una factoria
de torrefacció cafetera; més tard
esdevingué operari a la fàbrica
d'automòbils
i de carrosseria ferroviària «San
Giorgio» a Sestri Ponente. Després de
conèixer l'anarquista Antonio Dettori, el seu sentiment
antifeixista es decantà
pel pensament llibertari i començà a participar
en les activitats de la
clandestina Federació Comunista Llibertària
(FCL). Després de la «Proclama
Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor
de l'armistici
entre Itàlia i les forces armades aliades, es
començà a recuperar a Sestri
Ponente les armes abandonades pels soldats en retirada i a partir de
l'11 de
setembre es desencadenà el primer acte de
resistència armada contra les tropes
alemanyes, en el qual participà, juntament amb els seus
amics Vittorio Zecca i
Giacomo Pittaluga. Després s'uní a un grup
d'acció de la Brigada «Squadre
d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció
Partisana) «Malatesta», organitzada
per Antonio Dettori de l'FCL. Els seus companys entraren en altres
grups,
Vittorio Zecca en la Brigada Autònoma«Langhe» i Giacomo Pittaluga en una
brigada de la Divisió Garibaldina«Coduri», que actuà al Tigullio
genovès. El
24 de juliol de 1944 Maggi va ser detingut a la Piazza Baracca,
juntament amb Francesco
Fusaro, Gino Fioresi i Gino Rossi, per mor de la delació
d'una espia infiltrada
en la Brigada «Malatesta». Traslladat a la
Direcció de Policia de Gènova, va
ser interrogat pel tristament famós comissari Giusto
Veneziani, cap de la
Secció Política de la policia genovesa. L'agost
de 1944 va ser traslladat a la
presó milanesa de San Vittore, on presencià
diversos afusellaments de companys,
i el mes següent va ser enviat al camp de
concentració de Bolzano, on va ser
lliurat a les Walffen-SS alemanyes per les autoritats feixistes de la
República Social Italiana de Salò. El 7
de setembre de 1944 arribà al lager
de Flossemburg i l'octubre d'aquell any va ser enviat al camp de
treball de
Kottern, depenent del camp de concentració de Dachau, on va
ser registrat sota
la matrícula 116335 i destinat a treballs forçats
a l'establiment on es
construïa el coet balístic V2. El 10 d'abril de
1945 va ser traslladat al camp
principal de Dachau. Tingué sort i pogué
aguantar, encara que en forma
d'esquelet vivent, fins l'alliberament del camp per les tropes
nord-americanes
el 29 d'abril de 1945. Després de romandre
gairebé un mes en un hospital de la
Creu Roja Internacional recuperant-se, el maig de 1945
retornà a Itàlia. A
Gènova s'integrà en la Brigada Garibaldina«Alpron», com a comissari de
destacament. Durant la postguerra treballà com a obrer en
una fàbrica genovesa
i fins i tot marxà fora de Ligúria i
d'Itàlia per fer feina, passant períodes a
França, a Trieste, a Siracusa o a Càller, ciutat
de Sardenya on romangué més de
10 anys, i sempre participant en les lluites polítiques i
sindicals
d'aleshores. També va prendre part en la revolta de
Gènova del 14 de juliol de
1948 i en el motí antifeixista genovès del 30 de
juny de 1960. Eugenio Maggi va
morir el 5 de desembre de 2003 a Sestri Ponente (Gènova,
Ligúria, Itàlia).
***
Gérard
Mélinand (1971)
- Gérard
Mélinand: El 17 de juliol de
1952 neix al XII Districte de
París (França) l'impressor i militant anarquista
Gérard Michel Jean-Claude
Mélinand, conegut com Grand
Gégé. Fill d'una família
francoitaliana
seguidora de Charles de Gaulle, sos pares es deien Marceau
Mélinand i Vittoria
Boninsegna. Quan estudiava a l'Institut Aragó de
París, no participà en el moviment estudiantil de«Maig de 1968», però en 1969
s'adherí al Comitè d'Acció del seu
institut, descobrint el comunisme llibertari
i entrant a formar part del grup de l'Organització
Revolucionària
Anarquista (ORA) de Vincennes (Illa de França,
França). Vivia al V Districte de
París i s'adherí al grup «Jules
Vallès» del XIII Districte, participant
activament de les tasques a la barriada organitzades pel
col·lectiu editor de Le
Canard du 13è i animant el grup
d'animació infantil del barri. Dins
d'aquest grup va ser nomenat membre del Secrétariat aux
Relations
Internationales (SARI, Secretariat per a les Relacions Internacionals),
encarregat de les relacions amb els companys italians.
Paral·lelament, es formà
en el ofici d'impressor en «Edit 71», la impremta
muntada per l'ORA, i passà a
treballar al laboratori d'òfset de la impremta«Les Imprimeurs Libres». En 1974
entrà a formar part del grup del V Districte de
París de l'ORA, amb Natacha
Doudjeva, Rolf Dupuy, Laurence Galice i Geneviève Pauli,
entre d'altres, i participà
en les activitats de la «Maison pour Tous» (Casa
per a Tothom) del carrer
Mouffetard i en la publicació del periòdic de
contrainformació Le Cri du
5ème. En 1976 fou partidari de
l'exclusió de la tendència que acabaria
formant la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris
(UTCL) i començà a
militar en l'Organització Comunista Llibertària
(OCL), nou nom adoptat per
l'ORA. Durant els anys setanta fou partidari de l'anomenat«moviment autònom»,
participant en l'ocupació del diari Libération,
fent costat l'ocupació
de la fàbrica de rellotges «Lib» i
esdevenint una de les figures més destacades
de l'«Appel pour l'Autonomie du Moviment Social»
(Crida per l'Autonomia del
Moviment Social) de París. La violència extrema i
l'antisindicalisme d'aquesta
organització donà lloc a la sortida de nombrosos
militants de l'OCL i ell ho va
fer en 1982. En aquells anys participà també en
les lluites antinuclears
(Malville, de 1977; Plogoff, entre 1979 i 1980, etc.), contra la
repressió i a
favor de la solidaritat internacional, així com diverses
campanyes de tota
casta (antimilitaristes, llibertat d'expressió, etc.). El
maig de 1989 signà,
amb altres militants llibertaris (Georges Fontenis, Daniel Guerrier,
André
Senez, etc.), l'«Appell pour une alternative
libertaire» (Crida per a una
alternativa llibertària), que acabà donant lloc
en 1991 a l'organització
Alternativa Llibertària (AL). Després de
treballar en diverses impremtes, en
1994 creà l'empresa «Les Cinq Doigts de
la Main» en fundà la seva pròpia
impremta al XI Districte de París sota el nom«Expressions», que reagrupava
tres petites impremtes de tradició militant, artesanal i
cooperativa («Gilles
Tautin», «Primavera-Quotidienne» i«ECG»). Arran de la reactivació de la
Confederació Nacional del Treball de França
(CNT-F) durant les vagues de 1995,
s'acostà a aquesta organització, a la qual, a
finals dels anys noranta, malgrat
l'oposició d'alguns militants que pensaven que el seu
estatus de patró era
incompatible amb la seva adhesió a la CNT-F,
aconseguí afiliar-se en el
Sindicat de la Comunicació, amb seu al carrer Vignoles.
D'ell fou la idea
d'organitzar les jornades culturals «Mai 2000, pour un autre
futur» i participà
activament en el comitè de la CNT-F (Yves Peyraut, Jacques
Toublet, etc.)
encarregat de portar-les a terme. Després d'aquelles
jornades esgotadores,
Gérard Mélinand va morir durant la nit del 21 al
22 de juny de 2000 d'un
aneurisma quan sortia de la seva impremta, al XI Districte de
París (França).
Centenars de persones participaren en l'acte de la seva
incineració al
cementiri parisenc de Père Lachaise. Després de
la seva mort, una part dels
assalariats d'«Expressions» fundaren el 16
d'octubre de 2000 la impremta
cooperativa «Expressions 2».
***
Gilles
Durou
- Gilles Durou:
El 17 de juliol de 1954 neix a
Hloirac (Aquitània, Occitània) l'activista
anarquista, antimilitarista,
ecologista i feminista Gilles Pierre Durou. Sos pares es deien Jean
René Durou
i Gisèle Louise Artaud. A començament dels anys
setanta va començar a militar
en el «Grup Sébastien Faure» de Bordeus
(Aquitània, Occitània) de la Federació
Anarquista (FA). Fou especialment actiu en el Comitè de
Lluita dels Objectors
(CLO) i a començaments dels anys vuitanta
abandonà la FA i creà el Grup
Anarquista de Bordeus (GAB), format sobretot per estudiants, que
editava el
periòdic Dégel (1983-1984) i
del qual era l'administrador amb Jean
Barrué. En 1980 obrí la llibreria
llibertària «L'En Dehors», en la qual, a
partir de 1986, s'establí el Cercle d'Estudis Llibertaris
(CEL), especialitzat
en organitzar reunions i discussions públiques. Entre 1980 i
1986 col·laborà en
la revista llibertària internacional Agora,
editada a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i dirigida per Solon Amoros. Durant els anys
vuitanta participà en
les accions del Comitè del Lluita Antinuclear
Girondí (GLANG), del Col·lectiu
Girondí pel Dret de les Dones a l'Avortament i a la
Contracepció i del «Grup
Emma Goldman» de París. A finals de la
dècada entrà a formar part de
l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i,
després de formar-se en
fotocomposició, ajudà en les tasques de
maquetació de la revista mensual Courant
Alternatif de l'OCL. Força compromès
amb la lluita dels immigrants
il·legals, especialment arran de les vagues de fam de 1991,
1998 i 2002,
començà a interessar-se per la
política africana. En 1994 organitzà el«Col·lectiu
Girondí per Rwanda», país que
visità en 1995 per recollir els testimonis dels
supervivents i que van permetre desemmascarar Sosthène
Munyemana, un dels
protagonistes del genocidi a Butare (Rwanda), refugiat a Bordeus.
També fou un
dels fundadors de l'editorial Analis, la qual, en 1988,
reedità L'increvable
anarchisme, de Louis Mercier Vega, i que en 1995
publicarà l'obra de
Christophe Soulié Liberté sur paroles.
Contribution à l'histoire du Comité
d’Action des Prisonniers. Fou assidu les
càmpings anuals organitzats per
l'OCl als Pirineus i es mostrà força actiu en el
moviment contrari a la
construcció del túnel de Somport. Sa companya, de
qui estava divorciat, fou
Catherine Labrousse. Vivia a Begla (Aquitània,
Occitània). El desembre de 2002
fou hospitalitzat a causa de la seva deteriorada salut. Giulles Durou
va morir
el 22 de setembre de 2003 a l'Hospital Pellegrin de Bordeus
(Aquitània,
Occitània) a causa d'una crisi cardíaca i les
seves cendres foren escampades en
una vall dels Pirineus bascos.
---
