Anarcoefemèrides del 7 de juny
Esdeveniments
Il·lustració de l'atemptat del Corpus
- Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi –on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil–, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó –abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal –gairebé tots els morts van ser del proletariat–, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.
***
Capçalera
del primer número d'En
Marcha
- Surt En Marcha: El 7 de juny de
1909 surt a Santa Cruz
(Tenerife, Illes Canàries) el primer número del
periòdic anarquista En
Marcha. La major part de les col·laboracions no hi
anaven signades, però
Ricardo Andes, José Arbós, Arístides,
Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías
Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis
números, l'últim el 10 de juliol de
1909.
***
Il·lustració de "La Settimana Rossa"
Naixements
Necrològica
d'André Veidaux apareguda en el periòdic
parisenc Comoedia
del 4 d'agost de 1927
- André Veidaux: El 7 de juny de 1868 neix a Levet (Centre, França) el químic, enginyer, poeta, dramaturg i escriptor anarquista individualista Jean-Baptiste Théophile Adrien Devaux, conegut sota el pseudònim d'André Veisaux. Fill d'una família burgesa resident a Niça (País Niçard, Occitània), sos pares es deien Adrien Devaux, negociant, i Clémentine Bry. De jove s'instal·là a París (França). Entre 1890 i 1899 col·laborà amb poemes en la revista La Plume i s'encarregà de l'edició del número 97 d'aquesta publicació, de l'1 de maig de 1893, dedicat monogràficament a l'anarquia, i on publicà l'assaig «Philosophie de l'anarchie». Entre 1890 i 1904 col·laborà en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, però especialment en Le Libertaire, on publicà assaigs importants. El seus articles i poemes van tenir una certa notorietat en la premsa llibertària i literària. Era assidu del cafè «Soleil d'Or» de París, freqüentat per nombrosos intel·lectuals amics seus (Charles Cros, Laurent Tailhade, Paul Verlaine, etc.). En 1894, segons l'agenda de Sébastien Faure, vivia al número 11 del carrer Leclerc de Meudon (Illa de França, França). En una entrevista per a Augustin Hamon per a la seva obra Psychologie de l'anarchiste socialiste (1895) declarà a aquest que viure l'ambient familiar burgès el va decantar per l'anarquisme individualista. En 1896 col·laborà en l'obra col·lectiva La tombeau de Charles Baudelaire. Des del punt dramàtic, va escriure La chose filiale (1898), peça teatral en cinc actes, primera part de la tetralogia social «La famille» que no va tenir continuïtat, però sembla que va ser representada en 1901 pel«Théatre du Peuple». En 1900 protestà, ben igual que altres escriptors i militants llibertaris, contra la prohibició del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar a París. En 1901 publicà en lliuraments en L'Éducation Libertaire l'assaig De l'éducation individualiste et libertaire, on comenta de manera crítica l'obra de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou de l'éducation. En 1902 s'encarregà de l'edició, i d'escriure tots els textos, de l'Almanach illustré du Libertaire pour l'année 1903. Entre 1906 i 1907 col·laborà en Revue Littéraire de Paris et de Champagne, de la qual era secretari son amic Fernand Clerget, i en la qual van col·laborar nombrosos llibertaris. Posteriorment publicà reculls de poemes, però de mica en mica s'allunyà de l'anarquisme. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com araL'Agitateur, L'Art Sociale, L'Attaque,L'Auto, Chimère,L'En Dehors, L'Éducation LibertaireL'Étoile Socialiste, Harmonie, L'Homme Libre, L'Humanité Nouvelle, Le Journal du Peuple,Le Libertaire, Libre Examen, La Plume, Le Réveil de l'Esclave, La Révolte, La Revue Anarchiste, Revue Anticléricale, La Revue Libertaire,Vendémiaire, etc. Entre les seves obres podem citar Véhémentement. Poesies (1896), Auguste Rodin, statuaire. Socio-Philosophie d'Art (1900), Du haut de la tour... Poèmes de la guerre (1920), Les haltes de la route (1922), Nouvelle fables. Poésies (1925). El seu últim domicili fou al número 11 del carrer Ulm de París. André Veidaux va morir l'1 d'agost de 1927 a l'Hospital Cochin de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Gentilly (Illa de França, França).
***
Notícia
de la detenció de Giovanni Buosi apareguda en el diari
parisenc Le
Figaro del 17 de gener de 1896
- Giovanni Buosi: El
7 de juny de 1869 neix Conegliano (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista Giovanni Buosi,
conegut com Moreno. Emigrat a
França,
sembla que després de desertar de la Marina Reial italiana,
es guanyava la vida
com a jornaler i sabater. Les autoritats franceses el qualificaren
d'«anarquista perillós». La policia de
Marsella (Provença, Occitània) el
buscava sota l'acusació d'haver aferrar durant la nit del 10
a l'11 de novembre
de 1895 cartells anarquistes a les parets del Palau de
Justícia, acció en la
qual havia estat ferit de bala per un agent. Aquella mateixa nit havien
estat
detinguts Luigi Magni i Arriego Piattoli, acusats d'haver gravat en un
mur«Visca els penjats de Chicago! Visca l'anarquia!»,
fet pel qual van ser
condemnats el desembre de 1895 a quatre mesos de presó i a
100 francs de multa.
Giovanni Buosi va ser condemnat el 5 de febrer de 1896 també
a quatre mesos de
presó i a 100 francs de multa. El gener de 1895 va ser
detingut, amb Rafaele
Beojoli –algunes fonts citen Gustave Parruchi (Parrini)–,
a Toló (Provença, Occitània) sota la
identitat del
sabater Giuseppe Torre, fent servir la seva cartilla militar, i
ambdós van ser
traslladats el gener de 1896 a la presó marsellesa de
Toló a l'espera de
l'ordre d'expulsió del país. El 19 de febrer de
1896, sota l'acusació de«propaganda anarquista», se li va decretar la seva
expulsió que li va ser
notificada el juny d'aquell any. Segons algunes fonts podria tractar-se
de un
tal Jean Buan, que treballava a la fàbrica«Charbon Électrique» de Levallois-Perret
(Illa de França, França); que en 1897 residia al
número 131 del carrer Ordener
de París (França); que fou l'organitzador a
Marsella, amb Carboni i Orlando, de«La Marmite Anarchiste» i
que allotjà nombrosos companys, entre ells Giuseppe
Ciancabilla. Un altre Buosi
fou secretari de la Confederació General del Treball (CGT)
d'Itàlia a París en
els anys trenta. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Giuseppe Reale Corengia Taborelli
- Giuseppe Reale Corengia
Taborelli: El 7 de juny de 1882
neix a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia) l'activista
anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut
com José Coregia Taborello.
Sos pares es
deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de
professió, emigrà a
Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació
Obrera Regional Argentina
(FORA), però va ser expulsat en aplicació de la
Llei de Residència. Exiliat a París
(França), formà part del grup anarquista al
voltant del metge anarquista Pedro
Vallina Martínez. S'establí a Barcelona
(Catalunya), en una casa del número 13
del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910
s'instal·là en una casa d'hostes
del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril
de 1910 s'associà a
Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fentús assíduament del seu gimnàs.
Giuseppe
Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de
Socors del
districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de
l'explosió fortuïta, al
carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record
de les víctimes de
l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada
d'explosius que portava
quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la
interpretació
policíaca, contra el tren exprés on viatjava el
rei d'Espanya Alfons XIII.
Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el
guàrdia Nicanor Blanco
Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una
forta detonació, alhora
que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir
l'individu,
aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament
hi acudiren el
capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i
com l'individu no havia mort,
el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta
cremada per
l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el
cas que Coregia era
coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el
braç dret no el
podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la
mà
esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada
amb
quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita;
només va explotar
un tub. La detonació no matà Corengia
perquè aquest s'adonà que anava a
explotar i llançà la maleta lluny d'ell.
Gairebé amb tota seguretat Corengia no
volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el
monument a les víctimes de
Morral. Deixà inèdit un voluminós text
autobiogràfic (Mis memorias),
del qual el diari madrileny La Voz
en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de
1935.
Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910)
***
- Luigi
Marianelli: El 7 de juny de 1884 neix a Peccioli (Toscana,
Itàlia) el forner anarquista
Luigi Marianelli. Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa
Montagnani. En
els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les
autoritats. Mantingué correspondència amb Errico
Malatesta i altres destacats
anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu
poble. Durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des
del punt de vista
propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921
un escamot
feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per
Bruno Santini,
realitzà una incursió a Peccioli, però
ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven
feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la
resta a fugir-ne. Detingut
amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de
Lucca
(Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de
presó. Durant els anys
del feixisme continuà mantenint els seus principis
llibertaris i patí els
controls i denúncies dels delators feixistes
anònims, fet pel qual va ser arrestat
en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia
política
i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial
reprengué el contacte
amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945
participà a
títol individual en el Congrés Nacional de
Carrara (Toscana, Itàlia),
constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI),
organització en la qual
milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat
pel grup
anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa
di Puglia (Pulla,
Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència
Nacional Pro Víctimes
Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). També entre el 19 i el 22 de
març de 1953 assistí al V Congrés
Nacional de la FAI que se celebrà a
Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el
27 de març de 1958 a
Peccioli (Toscana, Itàlia).
***
Foto
antropomètrica de David Bélonie
- David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Carcin, Guiana, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Era fill natural de la costurera Marie Bélonie, fet que el marcà profundament, i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.). Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris –títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar– que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca d'Osvaldo Maraviglia
- Osvaldo
Maraviglia: El 7 de juny de 1894 neix a Caldarola
(Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio
d'America. Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia
Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units,
reunint-se amb altres
dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà
feina en la indústria
de la confecció de moda masculina. En aquells anys
participà activament en les
lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de
l'«Amalgamated
Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de
la Confecció). Sortí d'Itàlia
amb idees socialistes, però ben aviat es decantà
pel corrent individualista del
moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat
la persecució, fou un dels
animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que
es reunia al número
89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva
correspondència amb sa
família a Itàlia començà a
ser controlada per la censura militar, amb la
finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de
maig de
1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide
nietzschià» Albino
Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la
bandera»; jutjat el 23 de
maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves.
Després de la guerra fou
dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després
del llarg període de
silenci i fou el promotor de L'Adunata
dei Refrattari, que començà a
publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a
partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest
periòdic. Esdevingué
administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i
corresponsal,
ocupant-se gairebé en totes les qüestions del
periòdic. La seva formació
acadèmica es limitava a l'ensenyament primari,
però amb la seva capacitat,
intel·ligència i energia, en pogué
assumir totes les funcions. La seva jornada
començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del
vespre,
dividint-se aquesta en tres ocupacions: família,
fàbrica i periòdic, havent
ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del
seu temps. La seva
tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint
durant molts anys als moments
durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic
s'establí una gran i intensa
xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà
i el de la resta
del món. També s'ocupà especialment de
fomentar la solidaritat econòmica amb
les víctimes de la repressió, recaptant diners i
enviant-los on fos necessari
sota el nom de Zio d'America, o
també
sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant
llibertària. Entre els
destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del
moviment
anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G.
Cola,
Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio,
Francesco
Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L.
Tollini, etc.
Durant el període feixista la solidaritat no es
limità a l'ajuda dels companys
necessitats i les seves famílies, sinó que
també es va fer costat activitats
antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele
Schirru,
etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels
serveis de policia
italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista,
s'enfrontà
als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment
anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra
Carlo Tresca,
acusant-lo d'«espia» i de«comunista». Durant la Revolució
espanyola promogué
el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a
França per visitar els
companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà
l'anarquista Ernesto
Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme
reprengué
les relacions amb els companys italians, donant consells i
proporcionant
propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa,
patí
insinuacions i crítiques per la seva gestió. En
1954, malalt greument del cor,
deixà Newark i es traslladà a San Francisco
(Califòrnia, EUA), abandonant l'administració
del periòdic i restant només com a
col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de
1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a
altra organitzada
per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren
enfrontaments
amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i
Osvaldo Maraviglia va
caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston
Public
Library.
Osvaldo Maraviglia (1894-1966)
***
Ramon
Jové Brufau
- Ramon Jové
Brufau: El 7 de juny de 1897 neix a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista, i després marxista, Ramon
Jové Brufau. Metal·lúrgic
modelista de professió, treballà de
tècnic en una fàbrica de Sabadell. D'antuvi
milità en el republicanisme federal i després en
la Federació Obrera Sindical
de Sabadell, col·laborant en El
Federal.
Més tard entrà a formar part de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la vaga dels metal·lúrgics de 1910 fou
membre del seu comitè, fet pel
qual acabà empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura
de Primo de
Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT
i en 1925 s'entrevistà amb
Francesc Macià Llussà per a preparar un
aixecament independentista. En 1928
participà en la polèmica que es donà
en el periòdic L'Opinió
sobre l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya. En aquestaèpoca col·laborà en Mirador
i Solidaridad Proletaria. En 1929
cofundà «Edicions
La Fona» i l'any següent publicà en
aquesta editorial l'assaig socioeconòmic L'ideal
obrer. La democràcia i l'anarquisme,
obra crítica amb l'anarquisme. Aran de la vaga general de
1930 va ser
empresonat de bell nou. Com la majoria dels sindicalistes sabadellencs,
acabà
formant part de la Federació Local de Sindicats (FLS) que
s'adherí a la Unió
General del Treball (UGT). Amb la proclamació de la II
República espanyola
milità i formà part de la junta directiva d'Estat
Català - Partit Proletari
(EC-PP), una escissió comunista d'Estat Català
encapçalada per Jaume Compte Canelles.
Col·laborà en L'Insurgent,
on defensà
la celebració d'una Conferència Nacional Obrera
de Catalunya, de caràcter anticenetista
furibund. El juny de 1932, en un congrés d'EC-PP, va ser
expulsat juntament amb
Domènec Ramon. Després d'això,
s'afilià la Unió Socialista de Catalunya (USC) i
es mostrà contrari a la unificació amb els
comunistes i partidari d'una«democràcia obrera». El 26 d'octubre de
1932 va fer la conferència «Acció de
govern i programa mínim» al local de la USC. En
aquesta època col·laborà en Justícia Social. Òrgan de la
Unió Socialista
de Catalunya. A començaments de 1933 es
manifestà partidari de la
reconstrucció sindical de Catalunya al marge de la CNT i el
juliol d'aquell any
participà en el Congrés Extraordinari
d'Unificació que pretenia la fusió entre
la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i la
USC; a proposta
seva, s'aprovà una
resolució a favor de militar dins la Unió General
de Treballadors (UGT). En
1934 atacà durament l'Aliança Obrera i
després dels «Fets d'Octubre»
defensà
una radicalització cap a una«democràcia obrera». El 20 de novembre
de 1935 va
fer la conferència «El pensament social dels
obrers» al Campalans Club de
Barcelona. El juny de 1936 formava part de la delegació de
Barcelona Centre de
la USC que proposà el cessament de tota
col·laboració governamental. A
començaments de juliol de 1936 era redactor del setmanari Justicia Octubre Social, portaveu dels
partits que unes setmanes
més tard crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC). Quan era
secretari general del Sindicat Metal·lúrgic de la
FSL-UGT de Sabadell, Ramon
Jové Brufau va morir el 19 de juliol de 1936 durant els
combats contra la
insurrecció militar feixista a la plaça de
Catalunya de Barcelona (Catalunya) –fou
l'únic sabadellenc que morí en la defensa de
Barcelona. Des del 30 d'octubre de
1985 un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell porta el seu nom.
***
Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)
- Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí –un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona–sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire– per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències.És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).
Antonio Casanova Prado (1898-1966)
***
Necrològica
d'Elías Conejos García apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 15 d'abril de 1986
- Elías Conejos
García:
El 7 de juny de 1898 –algunes
fonts citen
erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Elías
Conejos García. Sos pares es
deien Ramón
Conejos i Balbina García. Vivia al
barri barceloní
del Poblet. Xofer de taxi, fou un dels responsables de
la Secció
de Taxis del Sindicat dels Transports de Barcelona de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i després
de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la
Federació Local de
Nantes de la CNT i un dels animadors del Comitè Regional de
Bretanya d'aquest
sindicat, participant com a delegat en diversos congressos.
Col·laborà en el
sosteniment econòmic del butlletí confederal Terra Lliure
i participa en nombroses
subscripcions del moviment
llibertari. Sa companya, de la qual es va divorciar, fou Aurora
García.
Elías Conejos García va morir el 9 de
març de 1986 al seu domicili de
Nantes (Noaned, Bretanya).
***
Giovanni
Dupuy
- Giovanni Dupuy:
El 7 de juny de 1900
neix a Barberino
di Mugello (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista,
sindicalista i lluitador antifeixista
Giovanni Dupuy, conegut també com Marcello
Dupuis, i que va fer servir el pseudònim de Marcel Giovanni Gregori. Sos
pares es deien Pietro Dupuy i
Augusta Ristori. Assistí fins el sisè de
primària i després es posà a fer feina
de carter. En aquesta època simpatitzava amb el Partit
Socialista Italià (PSI).
Durant la Gran Guerra, va ser cridat a files després de la
batalla de Caporetto
(9 de novembre de 1917) i va ser llicenciat 18 mesos
després. De bell nou a
Florència, s'incorporà a la Cambra del Treball,
destacant com a organitzador en
les manifestacions sindicals. Acomiadat de la seva feina de carter per
la seva
militància socialista, a finals de 1923, després
d'una breu estada a Milà
(Llombardia, Itàlia) fugint dels escamots feixistes,
passà a Marsella
(Provença, Occitània), on treballà de
mecànic i s'incorporà al moviment
anarquista, unint-se a Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti i
desenvolupant una
intensa activitat. L'estiu de 1928 el cònsol
italià a Marsella, Carlo Barduzzi,
demanà a les autoritats franceses la seva
expulsió del país, juntament amb altres
companys (Giulio Bacconi, Angelo Acillotti, Dario Castellani, Antonio
Cherici,
Bruno Chiarini, Nello Chiarini, Antoni Cherici, Gino Bagni, Ruggero
Panci,
Armando Pane, Torquato Muzzi, etc.), sota la falsa acusació
que havia rebut de
París tres bombes de rellotgeria amb la intenció
de realitzar atemptats. L'11
de juliol de 1928 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de
Florència,
destacant la «mala reputació» que havia
adquirit a Itàlia, on professava
obertament les seves idees anarquistes, i era considerat un dels majors
exponents de l'anarquisme a Marsella, juntament amb Giulio Bacconi,
Dario
Castellani i els germans Giuseppe i Renato Gialluca, essent inscrit en
els
butlletins de frontera i de recerca amb ordre de detenció.
Entre 1931 i 1936 va
viure a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on
col·laborà, segons els confidents de
l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo
(OVRA,
Organització per a la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), en el
setmanari comunista Le Travailleur Alpin
i freqüentà destacats anarquistes (Francesco
Barbieri, Alfredo Bonsignori,
Ernesto Capannesi, Enzo Luigi Fantozzi, Gusmano Mariani, etc.). A
principis
d'agost de 1936 creuà els Pirineus i el 16 d'agost
s'enrolà a Barcelona
(Catalunya) en la «Columna Italiana» de la«Columna Ascaso», majoritàriament
anarquista, comandada pel republicà Mario Angeloni i el
fundador de «Giustizia
e Libertà» Carlo Rosselli. El 19 d'agost de 1936
es trobava lluitant a les
trinxeres del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya) i el 28
d'agost combaté en la
batalla de Monte Pelado, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). El 5 de
novembre de 1936 va ser ferit a Tardienta (Osca, Aragó,
Espanya) i es recuperà
en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). El febrer de
1937, son germà
Matteo Dupuy, comunista, que vivia a Florència, va ser
condemnat a cinc anys de
confinament perquè, en una carta interceptada per l'OVRA, va
demanar ajuda a
son germà per a poder arribar a Espanya per a lluitar com
ell contra el
feixisme. El 12 d'abril de 1937 va ser novament ferit en l'ofensiva del
Carrascal (Osca, Aragó, Espanya). Després de la
dissolució de la «Columna
Italiana», va ser incorporat al 500 Batalló de la
125 Brigada Mixta de la 28
Divisió del 21 Cos de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, establerta
a Osca i comandada per Gregorio Jover Cortés, destacament en
el qual servia el
30 de desembre de 1937 quan va demanar al Ministeri de Defensa espanyol
ser
enviat al Servei de Transport de l'exèrcit
republicà. A començament de 1938 va
ser enviat al front de Terol (Aragó, Espanya). Els informes
dels confidents
estalinistes van fer notar que feia «propaganda anarquista
disgregadora contra
el Govern de Negrín». El 7 de febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un
fet, passà a França i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers, on
s'integrà en el Comitè Intern del grup anarquista
clandestí «Libertà o Morte»,
ben
igual que altres companys (Mariano Baglioni, Angiolo Bruschi, Enrico
Crespi,
Oreste Della Torre, Enzo Donati, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri,
Domenico
Ludovici, Carlo Montresor, Rolando Sternini, Muzio Tosi, Giuseppe
Volontè,
etc.). Enviat al camp de concentració de Gurs (IX
Companyia), setmanes després aconseguí
fugir-ne i s'establí a Marsella sota la falsa identitat de Marcel Giovanni Gregori, nom d'un company
anarquista francès. El
maig de 1939 el trobem a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i d'allà passà a
Grenoble, on a partir de la invasió nazi va combatre amb el
maquis de la zona. Després
de la II Guerra Mundial s'establí a Florència, on
milità en el moviment
anarquista, encara que s'acostà de mica en mica als
socialistes. Giovanni Dupuy
va morir el 10 d'abril de 1979 a Florència (Toscana,
Itàlia).
***
Pere
Tort Fernández
- Pere Tort Fernández:
El 7 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Pere Tort Fernández. Germà de
Salvador Tort, fou membre arran de
la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la
fàbrica «Fabra y Coats». En
acabar la guerra, s'exilià a França i fou
internat als camps de concentració.
Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de
Treballadors Militaritzats
de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia
Maginot. El 14 de
juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de
concentració
de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de
concentració de
Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després
internat al camp de Gusen amb la
matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat
al camp de
concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez
i fou el pare de Liberto Tort Álvarez.
***
Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923)
- Germaine Berton: El 7 de juny de 1902 neix a Puteaux (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Sos pares es deien Arsène Berton, mecànic socialista i francmaçó, i Jeanne Vrillaud, mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquestaèpoca abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes«Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire–arribà a tirar 54.000 exemplars– i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de«possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà al X Districte de París amb l'artista i pintor Paul Burger, nascut a Tegal (Java). Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.
***
Necrològica
de Vicente Brun Zapater publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 d'octubre de 1963
- Vicente Brun Zapater: El 7 de juny de 1903 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Brun Zapater. Sos pares es deien José Brun i Encarnación Zapater. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació alemanya participà en la Resistència i entrà a formar part de les Forces Franceses Lliures (FFL), lluitant en la batalla de Narvik (Nordland, Noruega). Vicente Brun Zapater va morir el 13 de setembre de 1963 al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc) i va ser enterrat quatre dies després al cementiri de Saint-Léon d'aquesta població.
---
