Anarcoefemèrides
del 6 de juny
Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de Cronaca
Sovversiva dedicat a la Comuna de París
- Surt Cronaca Sovversiva: El 6 de juny de 1903 surt a Lynn (Massachussets, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Cronaca Sovversiva. Ebdomadario anarchico di propaganda rivoluzionaria (Crònica Subversiva. Setmanari anàrquic de propaganda revolucionària), editat per l'anarquista Luigi Galleani. Va tenir una gran distribució en els Estats nord-americans de Nova Anglaterra, Nova York, Nova Jersey i Massachusetts, però també per Europa. Sacco i Vanzetti hi van col·laborar en diverses ocasions. Víctima de la repressió antianarquista durant la Gran Guerra, el periòdic serà finalment prohibit el juliol de 1918 i Luigi Galleani detingut i expulsat dels Estats Units el 24 de juny de 1919. Galleani retornarà a Torí (Itàlia) on publicarà de bell nou el diari a partir del 17 de gener de 1920, però també allà serà víctima de la repressió per part del feixisme mussolinià. L'arxiu de Cronaca Sovversiva es troba a la University Publications of America (UPA).
***
![Capçalera de "L'Insurgé" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/linsurgebelgica.jpg "Capçalera de \"L'Insurgé\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera
de L'Insurgé
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
-
Surt L'Insurgé: El 6 de juny de
1903 surt a Herstal (Lieja, Valònia,
Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. Organe
libertaire
hebdomadaire.
Després tingué altres subtítols: Organe de propagande
communiste-anarchiste
i Organe
libertaire paraissant tous les 15 jours.
L'editor gerent en va ser Georges Thonar i hi van escriure nombrosos
col·laboradors, com ara Antoine Antignac, Émile
Armand, H. Beylie, Armand
Binent, P. Boissie, J. Bonhomme, Max Borgueil, E. Chapelier, Ed
Darteze, Pierre
Des Chenes, Henri Fuss, J. Gueux, Louise H., J. Hardy, A. F. Herold,
Marie
David, F. Domela-Nieuwnhuis, P. Ibri, S. Lauzanne, A. Luquet, Ch.
Malato, Jean
Marestan, G. Marin, Camille Mattart, O. Mirbeau, Jules Moineau,
Alexandra
Myrial, J.
De l'Ouerthe, G. Pollet, Émile Pouget, Georges Rens, Paul
Robin, Dr. E. Segard,
G. Thonar, Marie Verone, Louis Walter i Henri Zisly, entre d'altres. El
periòdic estava il·lustrat amb nombrosos gravats,
molts presos d'altres
publicacions. Sortiren fins al gener de 1909 uns 200 números
i no s'ha
conservat cap col·lecció completa. Feia servir
l'epígraf clàssic «La
Vérité te
fera libre!» (La Veritat et farà lliure!).
***
Soldats
porfiristes del VIII Batalló de Mexicali que van combatre la
rebel·lió magonista
-
Repressió de la Comuna
llibertària de la Baixa Califòrnia:
El 6 de juny de 1911, a Mèxic, el president«revolucionari» Francisco Madero envia,
gràcies al suport del govern
nord-americà, tropes a l'Estat de la Baixa
Califòrnia per esclafar
l'experiència de comuna llibertària que, al crit
de «Terra i Llibertat»,
s'havia posat en marxa amb la presa, el 29 de gener de 1911, de la
població de
Mexicali i després de Tijuana. La Comuna
llibertària de la Baixa Califòrnia
havia estat creada pels guerrillers magonistes del Partit Liberal
Mexicà,
ajudats per wobblies–anarcosindicalistes
nord-americans dels
Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món)– i per
nombrosos revolucionaris internacionalistes. El 22 de juny,
després de tres
mesos fecunds, els magonistes seran derrotats a Tijuana. Atrapats en el
parany,
els revolucionaris que buscaran refugi als Estats Units seran detinguts
per
l'exèrcit nord-americà. Aquesta
revolució llibertària, molt mal coneguda,
serà
eclipsada per les revoltes de Villa i de Zapata les gestes dels quals
són més citades.
Naixements
Georges Butaud
- Georges Butaud:El 6 de juny de 1868 neix a Mârciène (Valònia, Bèlgica) l'anarquista Georges Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París«Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 a Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.
***
Notícia
de la detenció d'Octave Aupicq apareguda en el diari de
Reims L'Indépendant
Rémois del 15 de setembre de 1902
- Octave Aupicq: El
6 de juny de 1869 neix a Neuvilly (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Octave Aupicq, també citat erròniament Aupic.
Sos pares es deien Constant Charlemagne Aupicq, domèstic, i
Palmyre Godescaux. Treballava
de contramestre teixidor, amb un germà seu, al tissatge de
Châtelain de
Saint-Quentin (Picardia, França). En 1888 publicà
a Le Cateau
(Nord-Pas-de-Calais, França) la cançó Les
quatre sergents de la Rochelle.Chant patriotique. En una
visita a casa de
sos pares al seu poble natal, el 4 de setembre de 1889
s'intentà suïcidar de
dos trets al pit; greument ferit, finalment sobrevisqué. El
26 de desembre de
1896 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França),
amb Marthe Eléonore Deverly,
de qui es va divorciar el 16 de desembre de 1898 en aquesta ciutat. En
aquestaèpoca treballava de venedor ambulant de cançons.
A finals de desembre de 1898
va ser detingut a la fàbrica Single d'Attigny
(Xampanya-Ardenes, França) per «obstaculitzar
la llibertat de treball». El juny de 1899, quan venia de
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França), va ser detingut a Reims per «amaneces de
mort» a sos sogres i com a
desertor del 84 Regiment de Línia i va ser traslladat a
Avesnes (Nord-Pas-de-Calais,
França). Instal·lat a Labourse
(Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de
jornaler, els darrers dies de 1899 va ser condemnat en
rebel·lia pel Tribunal
Correccional de Béthune (Nord-Pas-de-Calais,
França) a un mes de presó per«abús de confiança» en la
persona d'Édouard Scailliérez. En aquestaèpoca la
policia el considerava «perillós». El
febrer de 1900 defensà, amb Lemoine,
Ringuier i Watissé, els obrers teixidors en les negociacions
amb la patronal i
les autoritats –fins i tot el 21 de febrer de 1900 es va
reunir a París
(França) amb el president del Consell de Ministres
francès Pierre
Waldeck-Rousseau– en la important vaga del sector que es
donà a Saint-Quentin i
que durà mesos. En aquesta època era secretari de
la Cambra Sindical. Posteriorment
abandonà Saint-Quentin per anar a recollir remolatxa a
Breuil (Picardia,
França). El gener de 1901 estava detingut a la
presó de La Santé de París i
entre febrer i març d'aquell any visqué al carrer
Entrepreneus i a l'avinguda
de la Bourdonnais de París. Instal·lat a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França), on
treballà en la redacció d'un periòdic,
el maig de 1901 va ser condemnat a
quatre mesos de presó per «manifestacions
hostils» al pas d'un batalló del 127
Regiment de Línia quan entrava a la caserna Vincent de de
Valenciennes
(Nord-Pas-de-Calais, França). L'agost de 1902 la policia
assenyalà la seva
fugida furtiva de Reims i el 30 d'agost d'aquell any va ser contractat
a la
fàbrica de gas («La
Soudière») de Chauny (Picardia,
França), però el 10 de
setembre es va negar a realitzar una feina i va ser acomiadat;
l'endemà tornà a
la fàbrica i exigí al seu director Borreau un mes
de salari amenaçant-lo de
mort. Detingut pel fet anterior, el 13 de setembre de 1902 va ser
condemnat pel
Tribunal Correccional a un mes de presó. En aquestaèpoca estava inscrit en el
registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 22 de
maig de 1920 es casà
a Wignehies (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la
domèstica belga Joséphine
Grassart, vídua d'Armant Blas, i amb aquest matrimoni la
parella legitimà son
fill Albéric Octave Aupicq, nascut el 21 de juliol de 1916 a
Wignehies.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica de Marcel-Jean Poyer (20 de juny de 1912)
- Marcel-Jean
Poyer: El 6 de juny de 1891 neix a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) l'anarquista individualista
Marcel-Jean Poyer, que va fer servir els pseudònims Paul Poyer, Robert
Beautemps
i Marcel Greniellet. Era fill de
pares francesos que havien emigrat un any abans del seu naixement. Sos
pares es
deien Jean-Baptiste Paul Poyer, mecànic i comerciant, i
Victorine Berthe, de
qui va quedar orfe. Mecànic de professió com son
pare, el setembre de 1911 va
ser expulsat del cantó de Ginebra per vagabunderia.
S'establí a París (França),
on freqüentà les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars) i la seu del
periòdic L'Anarchie, on
treballà dues
setmanes. En dues ocasions, l'agost i el desembre de 1911, va ser
condemnat per«possessió d'arma prohibida». De
setembre a novembre de 1911 visqué, sota el
nom de Paul Poyer, al
número 21 del
carrer Meslay i del 23 de novembre al 16 de desembre de 1911, al
número 121 del
carrer Saint-Maur. La resta de sa família, composta de tres
germans i dues
germanes, vivien a Boulogne-sur-Seine (Illa de França,
França). El 20 de juny
de 1912 va ser detingut quan sortia de l'hotel «Compas
d'Or», al número 72 del carrer
Montorgueil, després de visitar altres anarquistes
controlats per la policia;
en l'escorcoll policíac de l'habitació de l'hotel«La Cascade», al número 48 de
l'avinguda Secrétan de Paris, on vivia des del
març anterior sota el nom de Marcel
Greniellet i de professió corista,
es van trobar exemplars del periòdic L'Anarchie,
fullets anarquistes, dos flascons (un de cianur i altre de cloroform),
armes
robades en un atracament d'una armeria perpetrat per la«Banda Bonnot», estris
de desvalisador, dues màscares i altres materials
comprometedors. Tancat a la
presó parisenca de La Santé, va ser jutjat a
l'Audiència del Sena juntament amb
els membres de la «Banda Bonnot» i el 27 de febrer
de 1913 va ser condemnat a
cinc anys de reclusió i a cinc anys de prohibició
de residència per«encobriment de robatori, associació criminal i
possessió d'armes prohibides».
Durant el judici justificà el seu il·legalisme
revolucionari. Va ser reclòs a
la presó de Beaulieu (Normandia) i el 21 de juny de 1917 va
ser posat en
llibertat. Va ser exclòs de l'exèrcit i de la
mobilització pels seus
antecedents penals. En aquesta època treballava d'obrer
ajustador-muntador.
L'11 de març de 1920 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional del Sena a dos
mesos de presó per «infracció de la
prohibició de residència». En 1924
vivia al
número 43 del carrer Saintonge de París i entre
1937 i 1940 al número 26 del carrer
Bucourt de Saint-Cloud (Illa de França, França).
En 1946 estava subscrit a la
revista anarquista Plus Loin.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
Marcel-Jean
Poyer
(1891-?)
***
Arnaldo Januário
- Arnaldo Januário:El 6 de juny de 1897 neix a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha–òrgan de la CGT–, A Communa,O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat el 27 de març de 1938. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.
***
Notícia
de la detenció de Francis Dumas apareguda en el
diari L'Écho
d'Alger del 31 d'agost de 1935
- Francis Dumas: El
6 de juny de 1898 neix al III Districte de Lió
(Arpitània) el propagandista
anarquista Francis André Jean Dumas, també citat
com François Dumas. Era
fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i
va ser legitimat el 25
d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat
al III Districte de
Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril
de 1917 com a
mecànic i destinat a l'arma d'aviació.
Posteriorment s'instal·là a Toló
(Provença, Occitània) i fou membre de la
Federació Comunista Llibertària (FCL).
En 1935 era secretari del grup de Toló de la
Federació Anarquista Provençal
(FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la
FAF, que edità 11
números a Toló entre octubre de 1935 i agost de
1936, butlletí que es decidí
publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de
setembre de 1935 a La
Ciutat (Provença, Occitània), en el qual
assistiren 13 grups. Durant la nit del
29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels
arbres i els pals
elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop
de l'arsenal de vaixells de
guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les
masques» (Sota les
màscares). En el moment de la detenció portava
encara 121 exemplars d'aquest
pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per
haver
aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era
membre del grup«Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). No sabem si es
tracta del mateix Francis
Dumas que milità després de la II Guerra Mundial
a Masamet (Llenguadoc, Occitània),
membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la
Unió Local de la
Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i que pel
seu activisme va
ser inscrit en les llistes negres de la patronal, morint en 1952 a
Masamet.
També existí un F. Dumas, militant de la FA i que
el juny de 1947 publicà a
Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un
número de Cahiers de la
Libération Sociale.
***
Gonzalo
Atienza Díez
- Gonzalo Atienza
Díez: El 6 de juny de 1904 neix a Melgar de
Yuso (Palència, Castella, Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Gonzalo
Atienza
Díez –el nom a vegades citat com Genaro
i el segon llinatge com Díaz.
Sos
pares es deien Poncio Atienza i Baldomera Díez. Serraller i
ferrer de
professió, durant els anys republicans emigrà a
Bilbao (Biscaia, País Basc),
animat per uns militants de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) que
passaren pel seu poble. Militant de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), entrà
a formar part dels grups d'acció confederals, destacant en
atracaments a trens
i bancs. Va ser detingut mentre intentava facilitar la fugida amb una
corda
llançada al pati de la presó de Burgos d'un dels
atracadors de la sucursal del
Banc de Crèdit de Melgar de Fernamental (Burgos, Castella,
Espanya), fet pel
qual va ser empresonat. El 22 de maig de 1935, quan intentava amagar
amb Lucinio
Villasana una arqueta àrab de marfil de l'època
d'Abd-ar-Rahman III, valorada
en mig milió de pessetes i que havia estat mostrada a
l'Exposició de Barcelona,
que dos individus (Ismael Rodríguez i Agustín
Antonio Vega) havien sostret del
Museu Provincial de Burgos el 21 de març de 1934,
s'entaulà un tiroteig amb uns
guàrdies municipals en el qual resultà ferit de
mort –finà dos dies després–
l'agent Faustino Mijangos de dos trets al ventre; Gonzalo Atienza
resultà ferit
de cinc trets i va ser detingut a la Casa de Socors de la ciutat.
Jutjat per
aquest fet, el 14 d'agost de 1935 va ser condemnat pel Tribunal
d'Urgència de
Burgos a 20 anys de presó menor per atemptat, homicidi i
tinença il·lícita
d'armes; els tres companys seus restants (Avelino Díaz,Álvaro Fernández Pérez
i Lucinio Villasana), van ser condemnats a tres anys, sis mesos i 20
dies de
presó per tinença il·lícita
d'armes; empresonat al penal d'El Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya), sortí amb l'esclat de la
guerra civil. Durant la contesa
fou capità d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola al
front del Nord i, quan aquest va caure a mans feixistes,
passà a França i
immediatament després a Catalunya, on continuà
combatent, especialment a la
batalla de l'Ebre. Després del triomf franquista
restà a la Península i milità
en la clandestinitat llibertària. A començament
de 1943 formà part d'un grup de
barri de la CNT a Barcelona (Catalunya) i el febrer de 1944
assistí a una
reunió de delegats de barriades a Barcelona, on fou nomenat
secretari de la
Federació Local de Sindicats barcelonesa de la CNT. El
març de 1945 es
traslladà a Madrid (Espanya), on mantingué
relació amb Antonio Barranco Hanglin
i Ramon Rufat Llop, ocupant fins a juliol de 1945 el càrrec
de delegat del
Comitè Regional de Catalunya en el IX Comitè
Nacional de la CNT encapçalat per
José Expósito Leiva i posteriorment en el X
Comitè Nacional de la CNT
encapçalat per César Broto Villegas, assistint
com a tal entre el 12 i el 16 de
juliol de 1945 al Ple Nacional de Regionals celebrat a
Carabaña (Madrid,
Castella, Espanya). El 6 d'octubre de 1945 va ser detingut amb
gairebé tot el
Comitè Nacional confederal; jutjat en consell de guerra
sumaríssim a Alcalá de Henares
(Madrid, Castella, Espanya), el 21 de març de 1947 va ser
condemnat a 30 anys
de presó. D'antuvi tancat a Alcalá de Henares,
després d'un intent de fugida
del penal d'El Dueso, patí empresonat a cel·les
de càstig, moment en que la
seva salut es deteriorà força. Cap el 1974 va ser
alliberat. Gonzalo Atienza
Díez va morir el 6 de novembre de 1979 a Barcelona
(Catalunya).
***
Notícia
de la condemna de David Razier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 17
de novembre de 1926
- David Razier: El
6 de juny de 1907 neix a Arle (Provença,
Occitània) l'obrer agrícola anarquista
David Lucien Razier, conegut com Grasille
o Razille. A començament
de la dècada
dels anys vint fou membre del grup anarquista d'Aimargues (Llenguadoc,
Occitània), format per una quarantena de membres, sobretot
obrers agrícoles
(els germans René i Robert Dumas, els germans Paul i Jean
Jourdan, Alphonse
Jalabert, Marceau Perrier, Laurent Lasgoute, etc.). Arran d'una
manifestació a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània) en contra d'una
conferència ultracatòlica
del general Édouard de Castelnau, celebrada el 14 de
novembre de 1926, va ser
condemnat l'endemà pel Tribunal Correccional de Montpeller,
juntament amb Paul
Calvet i Charles Raymond, a 10 dies de presó per«violències contra els gendarmes».
En sortir de la presó, el 26 de novembre de 1926, va ser
acollit a l'estació
d'Aimargues per una seixantena de companys, per Louis Vaillaux,
responsable de
la Unió Anarquista de Llenguadoc (UAL), i per la
fanfàrria del grup que tocà L'Internationale.
En 1927 figurava en un
llistat d'insubmisos «susceptibles d'activitats
antimilitaristes de caràcter
anarquista o comunista». David Razier va morir el 13 de
juliol de 1992 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Norberto Miguel Pardo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'octubre de 1962
- Norberto Miguel Pardo:
El 6 de juny de 1910 neix a Zuera (Saragossa,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Norberto
Miguel Pardo. Sos pares es deien Luciano Miguel i
Agustina Pardo.
Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de
1936
aconseguí fugir, amb moltes dificultats, de la zona ocupada
i arribar a zona
republicana, on s'enrolà en les milícies. En
1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser internat en diversos
camps de concentració i enrolat en
les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de
la II Guerra
Mundial s'instal·là a La Bruguièira
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT. Poc abans de morir s'havia
traslladat a Carcassona. Sa companya fou María Dolores
Solano. Norberto Miguel Pardo va morir el 3 de juny de 1962 a
l'Hospital de
Carcassona (Llenguadoc, Occitània).
Eusebio Pinós Regalado al camp de concentració d'Argelers
- Eusebio Pinós Regalado: El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Eusebio Pinós Regalado va morir el 3 de novembre de 1976 a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.
***
Necrològica
de Pere Sol apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 de març de 1989
- Pere Sol: El 6
de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere
Sol.
Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del
barri obrer de Sant Andreu, on va néixer. Després
de participar activament als
carrers en la lluita contra l'aixecament militar feixista el juliol de
1936,
fou milicià voluntari al front d'Aragó, on va ser
ferit. El febrer de 1939, quan
el triomf franquista, passà ferit a França i va
ser internat en diversos camps
de concentració i posteriorment enrolat en Companyies de
Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi, va ser enviat per
a fer el Servei de
Treball Obligatori (STO) alemany a Bordeus, on participà en
la reorganització
clandestina de la CNT. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació
Local de Bordeus de la CNT. Malalt durant molts d'anys, Pere Sol va
morir el 28
de desembre de 1988 a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerat.
***
Antonio
Cañete Rodríguez
- Antonio Cañete
Rodríguez: El 6 de juny de 1912 neix a Granada
(Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cañete
Rodríguez. Fou fill del
militant anarquista Donato Cañete, mort l'agost de 1932 a
Granada arran dels
conflictes derivats de l'aixecament militar de «La
Sanjurjada». Obrer ebenista,
començà a fer feina amb 12 anys i ja abans de la
proclamació de la II República
era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932
començà a militar en les
acabades de crear Joventuts Llibertàries. El maig de 1933 va
ser detingut amb
altres companys de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) arran
de l'explosió de diverses bombes a Granada. Es
responsabilitzà d'aquests fets,
juntament amb Francisco Vargas Montijano, i ambdós van ser
condemnats a més de
cent anys. Fins a 1935 passà per les presons de Granada i de
Loja i després va
ser desterrat a Ceuta, abans de passar una temporada a Madrid. A
començaments
de 1936 es traslladà a Granada on el juliol d'aquell any li
agafà l'aixecament
feixista. Després de romandre un temps amagat,
pogué fugir a la serra i el
setembre d'aquell any a Iznalloz ingressà en la Columna
Maroto. Entrà a formar
part de «Los Niños de la Noche», escamot
especialitzat en treure perseguits de
la Granada franquista. El final de la guerra l'agafà a
Alacant intentant fugir
per mar, però va ser enxampat i tancat al camp de Los
Almendros. Aconseguir
sortir del camp i es traslladà a Granada, on va ser novament
detingut. Jutjat,
va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per
30 anys de presó.
Gràcies a les influències d'un familiar militar,
va ser alliberat. Milità en la
clandestinitat i va ser novament detingut. Més tard
ocupà càrrecs orgànics de
responsabilitat en els comitès local i provincial de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) clandestina. En 1943 va ser detingut, amb Labrot i
Macareno,
arran de l'explosió en un local de Falange, atemptat en el
qual no havia
participat. A finals de 1945 fou delegat per Granada al Ple de la
Regional
d'Andalusia de la CNT. En 1946, amb Vicente Castillo Muñoz,
desemmascarà Fermín
Castillo i Miguel Contreras, els quals havien delatat els germans
guerrillers
llibertaris Quero Robles a la policia i informà personalment
d'aquesta traïció
al Comitè Nacional de la CNT a Madrid. En 1948
creuà els Pirineus. A França
participà en les activitats de les Joventuts
Llibertàries i de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs
en les federacions locals de
la CNT de Roanne i Dreux. En 1955 fou el responsable des de Roanne del Boletín
Regional
de les Joventuts Llibertàries. L'agost de 1958
assistí al
Ple de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1959
enviudà
de Dolores
Rodríguez i l'any següent s'uní a la
destacada
militant anarquista Antònia
Fontanillas Borràs. Amb sa companya i Manuel
Hernández
formà el grup «Alfa» de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1966,
amb Luis
Andrés Edo, Alicia Mur
Sin, Jesús Andrés Rodríguez Piney i
Alberto
Herrero Dativo, passà a la
Península en una missió de propaganda,
però el 23
d'octubre d'aquell any, sota
el nom d'Antonio Herrera Rodríguez,
va ser detingut al tren Madrid-Barcelona al seu pas per Saragossa per
la
Brigada Central d'Investigació Social de la
Direcció General de Seguretat i l'endemà
la resta del grup que ja era a Madrid. Acusat de formar part del grup
d'acció«Primero de Mayo» i d'organitzar l'anomenada«Operació Durruti» –intentent
de
segrestar
a Madrid un militar nord-americà d'alta graduació
destinat a una de les bases dels
EUA a la Península (Norman G. Gillette, comandant en cap de
les forces
nord-americanes a Espanya) o, en el seu defecte, el periodista Edmund
Gress de
la mateixa nacionalitat–, el 4 de juliol de 1967 va ser
condemnat a
Madrid pel
Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a tres anys i tres mesos de
presó per pertinença
a «associació
il·lícita». El maig de 1969 va ser
alliberat de la presó de
Palència i retornà a França, on
participà en les activitats del grup editor de Frente
Libertario. Després de la mort de
Franço viatjà en diverses ocasions a
Granada. Durant els últims anys de sa vida fou membre dels
Grups d'Afinitat
Confederal (GAC). Trobem articles seus en Nervio i Boletín
Ródano-Alpes. Antonio Cañete
Rodríguez va morir l'1 d'agost de 1979 a Dreux
(Centre, França).
Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)
***
Felipe
Díez Sada
- Felipe Díez
Sada: El 6 de
juny
de 1913 neix a Terrer (Saragossa, Aragó, Espanya) el mestre
i pintor anarquista i anarcosindicalista Felipe Díez Sada–els llinatges sovint
citats de diferents maneres (Díaz,Pada, etc.). Sos pares es
deien Gregorio Díez
Rebollar, jornaler, i Nicolasa Sada Fuentes. Emigrat a Manresa (Bages,
Catalunya), milità en la Junta del Sindicat de Professions
Liberals de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta
població. Participà
activament en les activitats de l'Ateneu Cultural Popular de Manresa i
en 1933
substituí el pedagog anarquista José Alberola
Navarro com a mestre i director
de la seva Escola Racionalista. El 6 d'octubre de 1934 va ser detingut
i
l'escola tancada uns mesos. El juliol de 1935 va rebre el
títol de mestre a l'Escola
Normal del Magisteri Primari de Barcelona. Quan el cop militar feixista
de
juliol de 1936 s'enrolà milicià en la«Columna Durruti» i passà per les
Milícies de la Cultura. Presidí el Consell de la
Nova Escola Unificada (CENU)
de la delegació comarcal del Bages i entre el 19 d'octubre
de 1936 i el 8 de gener
de 1937, data en la qual presentà la dimissió,
fou regidor del Consell
Municipal de Manresa, integrant-se en els departaments de Cultura i de
Sanitat.
El 7 de novembre de 1936 va ser nomenat president del Departament de
Proveïments al Front del Consell Municipal de Manresa. Fou
membre del grup
anarquista «Silencio», format per militants de la
Secció de Mestres del
Sindicat de Professions Liberals de la CNT i que a
començament de 1937 va
demanar l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Amb l'ocupació
nazi va ser detingut i, després d'un temps en un camp de
concentració francès i
a l'Stalag IX A de Ziegenhain (Renània-Palatinat, Alemanya),
va ser deportat el
26 d'abril de 1941 a Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 3.506.
Posteriorment va ser enviat a Steyr (Alta Àustria,Àustria) i el 23 de gener de
1945 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria), on va romandre
fins a l'alliberament del camp per les tropes aliades el 5 de maig de
1945.
Després de la II Guerra Mundial s'establí a
París (França) i es dedicà a la
pintura. A l'exili col·laborà en Hispania,òrgan de la Federació Espanyola de Deportats i
Interns Polítics (FEDIP), i en Umbral.
Entre l'1 i el 15 de febrer de
1951 participà en la I Exposició de Pintors,
Escultors i Ceramistes de
l'Associació d'Artistes i Intel·lectuals
Espanyols a França que se celebrà a la
Galeria La Boétie de París. El 12 d'agost de 1954
adquirí la nacionalitat
francesa. Posteriorment muntà un taller a
Montalbà del Castell (La Fenolleda,
Llenguadoc, Occitània), que encara existeix i on es conserva
la seva obra,
caracteritzada per representar l'«Espanya Negra»
(els actes de fe, la massa,
les processons, els presos, les prostitutes, les supersticions, les
natures
mortes, etc.). Algunes de les seves obres van ser censurades a
França. En els
anys seixanta ja no militava en el moviment llibertari. Fou amic de Pau
Casals
Defilló i de Pablo Ruiz Picasso. Felipe Díez Sada
va morir el 6 d'abril de 2001
a l'Hospital de Juvisy-sur-Orge (Illa de França,
França).
***
Necrològica
d'Amancio Mambrilla Contreras apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 d'octubre de 1979
- Amancio Mambrilla Contreras: El 6 de juny de 1915 neix a Gumiel del Mercado (Burgos, Castella, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Amancio Mambrilla Contreras. Començà a militar en el moviment anarquista a Burgos mentre era estudiant de filosofia i esdevingué mestre racionalista durant la II República espanyola. S'integrà en les joventuts llibertàries i col·laborà en CNT. En 1936 va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, durant la secretaria de Gregorio Gallego García, i el juliol d'aquell any participà en una reunió a Madrid (Espanya). Quan el cop militar feixista, molts dels membres de la seva família van ser assassinats pels franquistes a Gumiel del Mercado, però el aconseguí amargar-se en un nínxol del cementiri i, durant la nit, aconseguí arribar a Burgos i s'incorporà a l'Exèrcit de la II República com a xofer. Sa germana, capturada pels feixistes, morí posteriorment de tuberculosi. Quan acabava la guerra passà a Madrid i més tard pogué arribar a França amb sa companya i una de ses filles. S'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia i amb el temps les altres dues filles de la parella pogueren arribar-hi. Durant l'exili continuà militant en la CNT. Malalt de càncer, Amancio Mambrilla Contreras va ser operat, però quatre mesos després, el 24 de juny de 1979, va morir a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).
***
Elda
Munch (2017)
- Elda Munch: El 6 de juny de 1964 neix a Temperley (Lomas de Zamora, Buenos Aires, Argentina) la traductora, professora, escriptora, periodista i militant anarquista i anarcofeminista Elda Munch Comini, coneguda com Orquídea Negra. És originària d'una família llibertària francesa emigrada a l'Argentina, on son besavi, Joseph Munch, son avi, Atilio Manuel Munch, i son pare, Iván Munch, va ser militants anarquistes. Es guanya la vida com a traductora literària i tecnicocientífica d'anglès i com a professora a la Facultat de Ciències Mèdiques de la Universitat Nacional de Rosario (Santa Fe, Argentina). S'ha dedicat als estudis de gènere, especialment en biografies de dones, com ara la de Marina de Pineda Muñoz (Mariana Pineda) i la de Florence Caroline Douglas (Lady Florence Dixie). Forma part del sector feminista «abolicionista» pel que fa el tema de la prostitució. Forma part de Red de Docentes de América Latina y del Caribe (REDDOLAC), del Col·legi de Traductors de la Província de Santa Fe i de l'Academia Hispanoamericana de Buena Letras. Sota el pseudònim Orquídea Negra participa des dels anys vuitanta en nombrosos portals d'internet. Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Acracia,Diógenes, El Libertario, Metaphorein,Nuestra Andalucía, Tierra y Libertad, etc. És autora de Versiones y cuestiones. En torno a la traducción literaria (2003 i 2006, amb altres). Fou companya de Carlos Antonio Solero, professor de sociologia i un dels responsables de la llibertària «Biblioteca Alberto Ghiraldo» de Rosario, amb qui tingué una filla en 1991, Rosa Libertad Solero.
---
