Anarcoefemèrides del 21 de maig
Esdeveniments
![Maximilien Luce: "Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune)" (1903) [Musée d'Orsay, París]](http://www.estelnegre.org/fotos/lacommuneluce.jpg "Maximilien Luce: \"Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune)\" (1903) [Musée d'Orsay, París]")
Maximilien Luce: Une rue de
Paris en mai 1871 (La Commune) (1903) [Musée
d'Orsay, París]
- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon.És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.
***
Els
afusellaments de Montjuïc segons el diari madrileny El Imparcial del 28
de maig 1894
- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de«¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.
***
Notícia
del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el
periòdic Los
Angeles Herald del 20 de maig de 1907
- Conferències de
Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la destacada
militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de
conferències sobre el
pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de
Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank
Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme»
i el 24 de maig conferencià sobre «La
construcció del vertader caràcter».
L'endemà
25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou«Crims dels pares i
educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els
dos actes finals del cicle a
Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit
revolucionari i el drama
modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista
Claude Riddle sobre«Acció directe versus
acció
política». Després d'unes quants debats
entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà
el socialisme i es declarà anarquista.
***
Parísés ple de brutícia
- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».
***
Cartell
de la xerrada de Maurice Joyeux
- Conferència de
Joyeux: El 21 de maig de
Naixements
Hutchins Hapgood fotografiat
per Carl Van Vechten (26 de setembre de 1933)
- Hutchins Hapgood:
El 21 de maig
de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i
pensador
anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton
(Illinois), a la
vorera del riu Mississipí, on realitzà
els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual
que son pare i sos
dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es
llicencià en Filosofia
i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i
filosofia) a les
universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897).
Es va veure fortament
influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche.
Entre 1895 i 1896
realitzà un viatge al Japó amb la
col·leccionista de pintura i mecenes
artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps
ensenyà redacció
anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després
de realitzar
diversos feines, esdevingué periodista com son
germà major Norman, especialitzant-se
en el periodisme muckraker (remenar la merda), com
eren coneguts els
articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la
corrupció política,
l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els
draps bruts de
personatges i d'institucions de l'època. La seva primera
feina com a periodista
fou en The New-York Commercial Advertiser, de la
mà de Lincoln Steffens.
El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora
Neith Boyce
(1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904
entrà com a crític
teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a
Nova York, va fer
d'editorialista per als periòdics The Evening Post,The Press i The
Globe. La feina de periodista la compaginà amb la
publicació de llibres,
com ara Paul Jones (1901), The spirit of
the ghetto
(1902), The autobiography of a thief (1903), The
spirit of labor
(1907), An anarchist woman (1909) i Types
from city streets
(1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison
memoirs of an
anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma
Goldman, de qui
era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un
acte Enemies,
que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista.
En 1919
publicà anònimament Story of a lover,
on descrivia les seves relacions«obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida
inicialment per pornogràfica
i que el catalogà com a un dels grans defensors de
l'«amor lliure». En 1933
sortí la seva autobiografia, A victorian in the
modern world,
considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de
l'escriptora i
patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i
freqüentà assíduament el seu
saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics
seus van ser Bernard i Mary
Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann,
Robert
Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i
Mark
Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors
del grup
d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown
Players», que estrenarà
l'obra Enemies. La seva carrera de periodista
declinà a partir de 1918,
amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker.
Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a
Ney West (Florida), a la seva
casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New
Hampshire). Hutchins Hapgood va
morir
el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou
enterrat al
panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham
(Massachusetts). Pòstumament,
en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The
story of an
american family. Letters and commentary on the Hapgood family
(1648-1917),
on es relaciona la família Hapgood amb la
història dels Estats Units.
Hutchins Hapgood (1869-1944)
***
Émile
Méo (Tissier)
- Tissier: El 21 de
maig –algunes fonts
citen erròniament el 29 de maig– de 1875 neix al
XIX Districte de París
(França) l'anarquista, i després«socialista nacionalista», Émile Vincent
Méo, més conegut com Émile
Tissier o, simplement, Tissier.
Sos pares es deien François Alberi Méo, empleat,
i Marie Félicité Tissier.
Quan era adolescent seguí les classes de l'Escola
Professional de Tipografia
Gutenberg. A partir dels 15 anys començà a
participar en manifestacions i en
1894 entrà a formar part del grup anarquista «LesÉgaux du XVIIe» (Els Iguals
del XVII Districte de París). En 1897 va ser condemnat a un
any de presó per
participar en una manifestació contra el tsar. El gener de
1899 participà en
l'efímer periòdic Le
Camarade.
Partidari dels «Milieux Libres» (Comunes
Llibertàries), administrà La
Revue Communista (1903-1904), revista
fundada pels membres de la Colònia Comunista Anarquista de
Vaux (Poitou-Charentes,
França), primera comuna llibertària francesa
creada sota l'impuls de Georges
Butaud i Henri Beylie. A començaments de 1908 fou membre del
Comitè de Socors
als Detinguts (CSD), encarregat de portar una campanya de suport a E.
Armand, tancat
aleshores a la presó de La Santé com pres
comú encausat en un procés per
emissió de moneda falsa. A partir de 1909 fou secretari del
Comitè de Defensa
Social (CDS) i entre desembre d'aquell any i octubre de 1912 va ser
secretari
de redacció del Bulletin du
Comité de
Défense Sociale. El 24 de març de 1910
fou un dels 16 signataris del
cartell «À bas Biribi!»,
imprès pel CDS per a exigir justícia en
l'«Afer
Aernoult-Rousset»; aquestes 16 persones van ser jutjades
entre el 4 i el 5 de juliol
de 1910 per «provocació a l'assassinat i a la
desobediència», però van ser
absoltes. Aquest procés implicà el seu
acomiadament del banc on treballava com
a empleat. Després d'això, esdevingué
redactor en el periòdic La Guerre
Sociale, de Gustave Hervé.
Durant la primavera de 1910 fou membre del Comitè
Antiparlamentari, que portà una
campanya abstencionista. El 5 d'octubre de 1911 va ser jutjat, amb
altres
companys de la redacció de La
Guerre
Sociale (Miguel Almereyda, Jean Godschild, Marius Truchard,
Maurice Baur,
Christian Michel, René i Georges Dulac), per haver segrestat
tres excamarades (Eugène
Bled, Jean Dudragne i Lucien Métivier), els quals acusaven
de ser confidents de
la policia i agents provocadors i de jutjar-los en un«Tribunal Revolucionari»,
però tots els encausats van ser absolts. A
començaments de 1912, en nom del
CDS, intercedí sobre el general Barrau, a Versalles (Illa de
França, França),
per mitigar l'empresonament del soldat revolucionari Victor Bintz. El
març de
1912, amb Charles Albert, participà en el Comitè
Antiparlamentari Revolucionari
(CAR), comissió formada per 25 destacats anarquistes i
sindicalistes
revolucionaris i impulsada per la Federació
Revolucionària Comunista (FRC), creada
per a portar la campanya abstencionista durant les eleccions municipals
de maig,
però l'abandonà a començaments d'abril
després d'haver pres la paraula en un
míting el 29 de març. Deixà el CDS,
juntament amb altres companys, arran de la
agitada reunió del 27 de juliol de 1912. En La
Guerre Sociale
del 10 de desembre de 1912, amb altres sis
llibertaris d'aquesta
publicació (Miguel Almereyda, René
Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild,
Eugène
Merle i Albert Rigaudie), signà la declaració«Pourquoi nous entrons au Parti
Socialiste» (Perquè entrem al Partit Socialista).
El 26
d'agost de 1914 es casà a París amb Rosalie Ango.
Durant la Gran Guerra
continuà col·laborant en La
Guerre
Sociale, que canvià el títol per La Victoire.
Quotidien socialiste national, organe de la République
Autoritaire,
assumint el càrrec de redactor en cap. Fidel a Gustave
Hervé, evolucionà amb
ell i durant el període d'entreguerres milità en
el Partit Socialista Nacional
(PSN) fundat per aquest. En les eleccions legislatives d'abril de 1928
es
presentà pel PSN en la I Circumscripció del XI
Districte parisenc obtinguen 201
vots (2% dels sufragis emesos). Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Ugo
Rindi
- Ugo Rindi: El 21 de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el tipògraf anarquista Ugo Rindi. Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de professió i destacat militant anarquista, era secretari de la Federació del Llibre de Pisa. Durant la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista, declarà davant els seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en la qual havia estat ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies després. En realitat el feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra Caponi en fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un escamot feixista dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana, Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni decidí portar a terme una «acció exemplar» contra l'oposició antifeixista. Després d'irrompre en diverses residències sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i l'assassinaren a sang freda de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de Porta a Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a la premsa local i estatal i el periòdic catòlic Il Messaggero Toscano obrí una subscripció popular per a la família del tipògraf anarquista assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació antifeixista. La reacció popular fou tant important, que la Federació del Partit Nacional Feixista (PNF) de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del Fascio de Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo Morghen, president del Consell Provincial i exsecretari de la Federació Feixista de Pisa. El procés tingué lloc el setembre de 1925 a Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima de forta pressió política i els acusats van ser absolts i rebuts a Pisa com a herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars d'assassinats polítics durant l'època feixista que restaren impunes. Després de la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació anul·là la sentència i en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats van ser condemnats a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro Caros, va ser tancat a Sicília per l'assassinat, trossejament i cremació del cos de la seva amant; però aquest, amb el suport del serveis secrets italians, aconseguí fugir i amb nom fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma (Itàlia) tranquil·lament fins a la seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi (via del Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.
***
Notícia
de la detenció de Raphaël
Bénetière aparareguda en el diari
parisenc Excelsior
del 14 d'octubre de 1913
- Raphaël
Bénetière:
El 21 de maig de 1891 neix Saint-Étienne (Forez,
Arpitània) l'anarquista Michel
Raphaël Bénétierre, més
conegut com Raphaël
Bénetière. Sos pares es deien Louis
Bénétierre, velluter, i Marie Vernet. Membre
del «Foyer Populaire» de Saint-Étienne,
es guanyava la vida com a impressor. El 12 d'octubre de 1913 va ser
detingut, juntament amb Claude Marius Charrat i Philippe Goy,
també membre dels«Foyer Populaire», per haver distribuït
pamflets antimilitaristes –en realitat
un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la
caserna d'infanteria
Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats
per «provocació de militars a la
desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres
van ser condemnats pel
Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les
Temps Nouveaux del 15
de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia
apareguda en L'Humanité
de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat«llibertaris» sinó antimilitaristes, fet
absolutament fals. En 1914 va ser
inscrit en un llistat d'anarquistes a vigilar i l'agost d'aquell any va
ser
detingut per «possessió d'armes». Durat
la Gran Guerra participà en reunions
del grup «Les Amis de Ce qu'il faut
diré»
i milità, amb Jean-Baptiste Rascle, en el Comitè
de Defensa Social (CDS). El
desembre de 1926 s'integrà en el Grup Anarquista Comunista
de Saint-Étienne, acabat
de fundar i que s'adherí a la Unió Anarquista
(UA). En 1928, malalt i privat de
recursos, el periòdic La Voix
Libertaire,òrgan d'expressió de l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA), del qual
era membre, va llançar una subscripció popular al
seu favor i de la seva
companya Georgette Buisson. En aquesta època vivia al
número 4 de la plaça
Sainte Barbe de Saint-Étienne, que restà el seu
domicili definitiu. El 31
d'octubre de 1929 es casà a Saint-Étienne amb sa
companya Georgette Félice
Buisson. Entre els anys 1936 i 1939 participà en les
subscripcions al periòdic La Voix
Libertaire. Raphaël Bénetière
va morir el 8 d'agost de 1950 a l'Hospital Édouard Herriot
de Lió (Arpitània).
***
Notícia
de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari
parisenc Le
Gaulois del 7 de juny de 1921
- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Théodore Astier. Sos pares es deien Charles Henri Astier, cisteller, i Catherine Boisberthelot; no estaven casats, però el pare reconegué l'infant en el moment de registrar-lo. Es guanyà la vida com son pare fent de cisteller. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 22 de maig de 1920 es casà a Boulogne-sur-Seine amb Susanne Charlotte Potel. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes. El 31 d'octubre de 1929 es casà a Boulogne-Billancourt amb Amélie Léa Renaud. Charles Astier va morir el 17 de maig de 1980 a Arpajon (Illa de França, França).
***
Necrològica
de Manuel Hernández García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
juny de 1970
- Manuel Hernández García: El 21 de maig de 1896 neix a Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández García–el segon llinatge citat erròniament en algunes fonts com Cortés. Sos pares es deien Manuel Hernández i Beatriz García. Ebenista de professió, milità al barri barceloní de Sants i fou membre del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930, en representació del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè Revolucionari de Catalunya, constituït per portar a terme un moviment conspirador contra la monarquia. També fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI i del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) pel Sindicat de la Fusta. Després de la dictadura de Primo de Rivera, participà en la reconstitució de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Juana Carmona i sos infants i va ser internat al camp de concentració de Bram. Després de la II Guerra Mundial treballa d'ebenista i milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Manuel Hernánez García va morir el 21 de març de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
- Alpinolo Bucciarelli: El 21 de maig de 1901 neix a Montevarchi (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alpinolo Bucciarelli –el seu nom a vegades citat com Mario–, també conegut com Mario Toscani i Il Toscanino. Sos pares es deien Adolfo Bucciarelli i Emma Baglioni. Treballà de pintor decorador i de ben jovenet formà part del consell directiu d'una cooperativa socialista a Levane de Montevarchi. S'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) des de la seva creació en 1921 i fou un dels fundadors de la secció de Liorna (Toscana, Itàlia) d'aquesta organització. En 1922 es va traslladar a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), on començà a freqüentar els cercles anarquistes. Va ser condemnat a 90 dies de presó per«possessió d'armes» i per haver disparat en un lloc públic. Un cop lliure entrà a treballar a la ferreria siderúrgica de ferro colat«Servola» –altres diuen que va ser contractat pels ferrocarrils– d'on va ser acomiadat per indisciplina. En aquesta època era subscriptor de la revista anarquista Pensiero e Volontà. En 1926 es va casar amb l'anarquista Lucia Minon (Luci), infermera voluntària de la Creu Roja Italiana originària del Friül que va ser empresonada per distribuir una circular de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella). Perseguit pels escamots feixistes –en aquesta època va fer servir el pseudònim Il Toscanino i el nom Mario Toscani–, el 30 de novembre de 1926 passà clandestinament, amb sa companya i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a París (França), on ell treballà de sabater. El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1928 es va establir a París, on freqüentà els cercles llibertaris, treballà de decorador i on nasqué son fill Libero. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En 1933 va ser inscrit en els registres policíacs de recerca i de fronteres, amb l'anotació d'«anarquista a detenir». En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Malalt de tuberculosi pulmonar, en 1936 ingressà al sanatori de Saint-Martin-du-Tertre (Borgonya, França). A finals de 1936, després de deixar internat son fill adolescent en un col·legi francès, passà amb sa companya a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher. Lucia Minon va fer d'infermera de la Creu Roja en tres hospitals militars. Després d'haver estat hospitalitzat en una clínica de Barcelona per un atac d'hemoptisi, segons es desprèn d'una carta enviada a sa mare a Montevarchi interceptada per la policia, el maig de 1938 retornà a París i el desembre d'aquell any va ser hospitalitzat uns mesos a la clínica parisenca de Saint-Antoine. Lucia Minon restà a la Península fins el final de la guerra el febrer de 1939. Després del retrobament de la parella, en 1939 aquesta intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i després, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. En 1942 un informe de la Prefectura de Littoria (actualment Latina, Laci, Itàlia) revelà que«mantenia inalterables les seves conviccions polítiques». L'1 de juny de 1943 va ser alliberat formalment del seu confinament per malaltia, però va continuat internat i després, el 25 de juliol de 1943, ambdós va ser enviats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943 fugí amb altres presos. S'instal·là amb sa companya a Roma, on continuà militant en el moviment anarquista. Alpinolo Bucciarelli va morir en 1945 a l'Hospital Carlo Forlanini de Roma (Italia), especialitzat en tuberculosi. Els arxius soviètics el qualificaren d'«anarcoide» hostil a la II República espanyola i molt«dubtós».
***
Notícia
de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Courrier
de Saône-et-Loire del 25 de maig de 1925
- Achille
Lausille: El 21 de maig de 1901 neix a Llemotges
(Llemosí, Occitània) l'antimilitarista
i militant anarquista Achille Lausille –a vegades el seu
llinatge citat erròniament Lauzille. Sos
pares es deien Auguste Lausille, jornaler, i Anne Laurent.
Treballà
de pintor en la construcció i d'aferrador de cartells a
París (França). El
febrer de 1925 substituí Georges Lachaume, que acabava de
morir, com a gerent
del diari Le Libertaire.
També en
aquell any fou gerent del Bulletin
Mensuel du Comité de Secours aux Anarchistes
Persécutés en Bulgarie i de La Revue Anarchiste. El 24 de maig de
1925 va ser detingut pels Guardians de la Pau i per agents de la
comissaria del
Pont-de-Flandre, amb tres companys (Gaston Fournier, Jean Laporte i
Robert
Papet), aferrant pels carrers de París els cartells
antimilitaristes «La guerre
au Maroc» i «Le sang coule au Maroc».
Processat per «propaganda
antimilitarista» per aquest fet, l'agost de 1925 va ser
condemnat, juntament
amb Gaston Fournier i Robert Papet, a quatre mesos de presó,
mentre Jean
Laporte ho va ser a sis mesos. Tancat amb Jean Girardin a la
presó parisenca de
La Santé, ambdós se solidaritzaren amb
l'antimilitarista anarquista Jules
Chazanoff (Jules Chazoff), qui
portava una vaga de fam per a aconseguir l'estatus de «pres
polític» i la reducció
d'un quart de la seva pena. Després de 25 dies de vaga, la
seva demanda va ser
acceptada. En 1927 va ser novament empresonat a La Santé,
juntament amb Jean
Girardin i Jean Bucco. Després d'una nova vaga de fam, va
ser traslladat a
l'Hospital Cochin, d'on el 10 de juliol de 1927 va ser alliberat. Es
presentà,
com a candidat «anarquista comunista», a les
eleccions legislatives d'abril de
1928 per la I Circumscripció del XIII Districte de
París. El 7 de setembre de
1929 es casà a Bury (Picardia, França) amb
Henriette Louise Butteaux. El 7 de
febrer de 1932 resultà ferit, juntament
amb altres vuit companys, quan aquests venien el periòdic La Patrie Humaine pels carrers del Barri
Llatí de París i van ser
agredits per un grup d'una cinquantena estudiants feixistes
d'«Antion
Française». En 1933 fundà, amb Lucie
Huberty, el periòdic parisenc L'Action
Libertaire (1933-1934), el
gerent del qual va ser René Podevin. El 4 de juny de 1933
fou delegat al XIII
Congrés de la Federació Anarquista de
París (FAP) i entre el 14 i el 16 de
juliol d'aquell any fou delegat dels grups dels V i XIII Districte de
París al
Congrés de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR), que se celebrà a
Orleans (Centre, França). Posteriorment es retirà
d'aquesta organització ja que
estava en desacord amb les posicions sindicals sorgides arran del
Congrés
d'Orleans i se li va reprotxava de fer apologia de la
Confederació General del
Treball (CGT). El 22 d'abril de 1934 aconseguí 27 vots a la
I Circumscripció
del IX Districte de París en les eleccions legislatives per
l'anomenat«Partidaris del Dret a Viure per a Tothom»,
candidatura lligada a la Lliga
Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), organització
de la qual era
membre. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 fou delegat del grup del X
Districte
de París al X Congrés
(«Congrés de la Unitat») de la
Unió Anarquista Comunista
(UAC), que se celebrà a París. En el camp
sindicalista fou partidari d'una
acció comuna amb la Confederació General de
Treball Sindicalista Revolucionària
(CGTSR). En aquesta època vivia al número 294 del
carrer Saint Jacques del V
Districte de París i figurava en un llistat de domicilis
anarquistes a
controlar. Achille Lausille va morir el 21 de març–algunes fonts citen
erròniament el 20 de març– de 1936 a
l'Hospital Lariboisière de París
(França)
arran de patir un accident laboral després de caure d'una
escala a l'obra on
treballava.
***
Luigi
Crisai
- Luigi Crisai:El 21 de maig de
1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia)
l'anarquista Luigi Krizai, més
conegut com Luigi Crisai. Durant la
postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i
eslaus de Pula, els
quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots feixistes. En 1927, arran
d'un decret
feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai.
Sense feina, en 1931 emigrà a França i
s'instal·là a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups
llibertaris i antifeixistes. Quan
esclatà la guerra d'Espanya vingué com a
voluntari a la Península. Com a
milicià, entrà a formar part de la primera
columna italiana formada per
militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e
Libertà», la qual
s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou
destinada al front d'Aragó. A finals
d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i
durant latardor en
la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de
novembre de 1938 a
Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai
participà en l'atac amb granades
a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba,
va ser capturat per les tropes
franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com
molts
altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli,
Natale Cozzucoli,
Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.
***
Necrològica
d'Eduardo Frauca Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de maig de 1983
- Eduardo Frauca Ferrer: El 21 de maig de 1912 neix a Penyalba (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Frauca Ferrer. Sos pares es deien Blas Frauca i Vicenta Ferrer. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari a la «Columna Durruti», on fou responsable d'una centúria i participà en diverses accions, com ara la presa de les poblacions saragossanes d'Osera de Ebro, Monegrillo i Farlete. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent d'Infanteria i després capità de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on combateren també tres germans seus. Cap del sector de la Noguera Pallaresa, participà en els combats de Bastús i de Sant Romà d'Abella (Pallars Jussà, Catalunya), on van caure presoners vuit-cents soldats del «Batalló de Ceriñola» i del «Batalló d'Arapiles» de l'exèrcit franquista. Sa germana Rosario Frauca Ferrer va ser empresonada pel feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Ròca d'Òlmes, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Reblet. Eduardo Frauca Ferrer va morir el 23 de desembre de 1982 al seu domicili de La Ròca d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
d'Ascensión Alguacil Bernal apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
juny de 1986
- Ascensión
Alguacil Bernal: El 21 de maig de 1914 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Ascensión
Alguacil Bernal –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Pascual.
Sos pares es deien Justo Alguacil i María Bernal. Emigrada
a Catalunya, quan era molt jove començà a
treballar per ajudar sa família com a
obrera tèxtil a Barcelona, on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Durant la
Revolució passà a fer feina en
la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internada en diversos camps de concentració. Durant
l'Ocupació passà pel
camp de Sarlat. En 1944 va fer d'enllaç entre els companys
que havien estat
destinats a treballs forestals i els grups del maquis. L'agost de 1944,
vençuts
els nazis, participà en la reorganització de la
CNT a Sarlat (Aquitània,
Occitània). Posteriorment milità a
Provença. Vivia amb son company Mariano
Pascualena a Les Tourterelles de Marinhana. Ascensión
Alguacil Bernal va morir
el 16 d'abril de 1986 a la Clínica General de Marinhana
(Provença, Occitània) i
va ser enterrada dos dies després.
***
Ugo
Gobbi
- Ugo Gobbi: El 21
de maig de 1921 neix
a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i
pedagog anarquista Ugo Gobbi. En
1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la
Universitat de Bolonya i va
fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es
casà i amb el temps
tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es
llicencià (cum laude) en
Medicina a la Universitat
de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del
Soccorso
Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del
Treball), fundà el Centro
Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís)
de Rimini, del qual
va pertànyer al seu consell d'administració des
del 1951. En aquesta experiència
educativa basada en la pedagogia laica i llibertària,
passaren pedagogs com
Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi,
Lamberto
Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o
Carlo
Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del
Partit Comunista
Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el
títol d'especialització en
pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la
seva professió a Bolonya. Entre
1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i
neonatologia a l'Hospital
Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta
s'oposà a la
política sanitària de l'administració
municipal comunista i socialista, i aquesta
oposició l'obligà a traslladar l'Hospital
Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on
el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en
el Bolletino Archivio G. Pinelli
l'assaig històric «Trent'anni all'asilo
svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)».
Entre el 12 i el 14
de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene
mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona
Temporaneamente Libertaria
(ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de
l'associació «Amici della
Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels
principals experts
europeus de la majòlica del segle XVII. També fou
un entusiasta de la
bicicleta, mitjà de transport que reivindicà
contínuament. En la seva carta de
visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i
epicuri». Ugo Gobbi va
morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia) i el seu cos fou
incinerat.
---
