Pau Durà: "Un aire de família és un drama que fa riure"

Pau Durà (Alcoi, 1972) torna a Manacor. Hi va ser fa una vintena d'anys per dirigir els Capsigranys en la recordada Ja vénen ja venen. Ara arriba com a director d'Un aire de família, que es representarà durant aquest cap de setmana. 

- Podem qualificar Un aire de família de clàssic modern?
- Penso que sí. A França ho és, s'ha representat molt. Es fa molt en el teatre aficionat i professional. Beu molt de certs autors que per a mi ja ho són com Txèkhov o Filippo, són autors que també ho fan al cinema, creen drames amb humorisme. No són autors que passin ràpid. Una comèdia que busqués només la comèdia només ho tindria més difícil. A un aire de família els personatges complexos, polièdrics i molt propers.

- Hom podria pensar que en tractar-se d'un obra d'ambient familiar hi hauria un cert deix costumista. Però precisament la rodonesa i la complexitat ho eviten. És així?
- La funció és més pròxima al realisme que no al costumisme. En aquest sentit, el realisme és més pròxim a la comèdia. Justament aquesta funció ho és tot a la vegada: és un drama que fa riure. Els personatges són arquetípics segur, són un rols molt reconeixibles, però amb una vida tan pròpia que sense estar explicada l'espectador entén per on han anat els tirs. Per què s'han establert aquests rols és molt maco d'esbrinar. És molt inquietant i molt maco a la vegada observar que els rols s'han donat una mica aleatòriament.  La vida és així, les persones ens comporten a vegades sense aturar-nos a pensar si farem mal o bé.

- Com heu adaptat l'obra? L'he catalanitzada o manteniu els referents francesos?
- L'ubicam en un lloc determinat, absolutament realista, un lloc de la costa, amb personatges catalans, de classe mitjana. L'escenografia és molt realista. Teníem moltes ganes de ser molt realistes. El treball és servir un text que és un tros de vida, gairebé a temps real, llevat d'una el·lipsi entre el primer i el segon acte. No hi ha discursos. El diàleg està al servei de l'obra.

- Pel que dius, hi ha molt de Txèkhov...
- Sí. M'agrada per com són els personatges de polièdrics, no hi ha herois ni hi ha víctimes tots ho són tot alhora, i això és una virtut. En cap moment es cau en el culebrot. No hi ha maniqueisme. Hi ha moments que els personatges són defensables, i d'altres en què són vils. Quan intenten vendre'm epicitats de certes conductes em poso a la defensiva. Molt humà. L'humorisme també aproxima a Txèkhov. I també l'absència d'una trama clara amb girs, això txèkhov tampoc ho té. Els petits conflictes són petits. El conflicte és dins l'espectador.

- Doncs amb l'espectador acabarem. Com sortirem de l'obra?
- Surt molt content, perquè s'ho ha passat bé i ha rigut molt. Però el riure en algun moment se li deu congelar una mica, hi ha material per analitzar durant la setmana... No estem parlant-los d'una família de l'altra banda del món, sinó molt propera. I en el fons, riure de certes coses vol dir riure's d'un mateix, treure importància a la vida, perquè, en el fons, estem aquí quatre dies.