Anarcoefemèrides del 19 d'abril
Esdeveniments
Inauguració del monument a Layret (19 d'abril de 1936). Foto de Pérez de Rozas
- Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista iíntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.
Naixements
Autoretrat de Charles Angrand (1892). Metropolitan Museum of Art de Nova York
- Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand.Sos pares es deien Charles Pierre Angrand, mestre, i Maria Elisa Grenier. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). Charles Angrand va morir l'1 d'abril de 1926 a Rouen (Alta Normandia, França).
***
Notícia
de la condemna de François Denollet publicada en el
periòdic de Le Havre L'Idée Ouvriere
del 7 d'abril de 1888
- François
Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq
(Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista François Léon Denollet, citat a
vegades erròniament com Denolet
o Donolet. Sos pares es deien Charles Louis
Denollet, teixidor de lli, i
Anne Thérèse Valcke, belga. Instal·lat
a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França),
l'abril de 1888 va ser condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb
Louis
Claevys, a un mes de presó per haver venut diaris, fullets i
cançons
anarquistes a la Gran Plaça de Roubaix tot cridant:«La Revolució Social! A
cinc cèntims per a l'obrer, a 20 francs per als policies
ganduls que
l'empresonen i a 50 francs per a la magistratura que el
condemna.» Fou gerent
del periòdic anarquista Le Bandit du Nord
(1890), administrat per Edmond
Vercruysse i redactat principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va
veure
inculpat en l'anomenat «Afer Girier-Lorion»–aquest va disparar contra la
policia quan el volia detenir i en ferí un agent–
i va ser condemnat el 17 de
desembre de 1890 per l'Audiència de Douai
(Nord-Pas-de-Calais, França) a sis
mesos de presó, mentre Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys
de treballs
forçats i a la relegació. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Pierre Larivière apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris
del 17 de febrer de 1932
- Pierre
Larivière: El 19
d'abril de 1883 neix al V Districte de París
(França) el pintor,
caricaturista, poeta i militant anarquista Pierre Larivière.
Sos pares es deien Pierre
Larivière, empleat de comerç, i
Thérèse Lachaud, modista. En 1895
entrà a
estudiar a la Secció de Talla Dolça (disseny
litogràfic) de l'Escola Superior
d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG) de
París, coneguda com «École
Estienne», d'on
sortí diplomat en 1899. El 2 de setembre de 1907 es
casà a Chaumont (Xampanya-Ardenes,
França) amb Hélianne Julie Eugénie
Chaussemier, amb qui va tenir una filla.
Abans de la Gran Guerra col·laborà en diverses
publicacions anarquistes,
especialment en Les Temps Nouveaux,
i
milità en la Federació Litogràfica.
Mobilitzat durant la guerra, va ser
reservista en la 27 Companyia del 369 Regiment de Línia
establert a Montargis
(Centre, França). Entre 1914 i 1915 mantingué
correspondència amb Jean Grave i,
sense desaprovar totalment les posicions partidàries a la«Unió Sagrada»
d'aquest davant el conflicte bèl·lic,
afirmà que no creia en una «guerra
alliberadora» com pensava Piotr Kropotkin, també
afí al bàndol aliat. Partidari
del sector pacifista i contrari al «Manifest dels
Setze», publicà poemes en Ce
qu'il faut dire, de Sébastien Faure,
i col·laborà amb dibuixos en Les
Humbles,
de Maurice Wullens. En 1917 col·laborà en Glaneurs
i il·lustrà l'àlbum À
Jean Jaurès,
editat a París per la «Librairie d'Action d'Art de
la Ghilde "Les
Forgerons"». Entre 1919 i 1920
col·laborà en La Forge.
Revue d'art et de littérature, òrgan de
la Guilde"Les Forgerons". En 1919 col·laborà en La Mère Éducatrice
i publicà un recull de versos, assaigs i
aforismes de caire pacifista sota el títol Au
Temps des sous-hommes, amb un
prefaci d'Han Ryner. En 1921 col·laborà
amb dibuixos en L'Humanité i en 1923 amb
poemes en L'Émancipateur.
En aquesta època també
col·laborà en Avenir International.
Entre
el 14 i el 16 de juliol de 1923 participà en el
Congrés d'Orleans (Centre,
França). Entre 1927 i fins a la seva mort
col·laborà en Le Semeur
de Normandie, d'Alphonse Barbe, amb poemes, ressenyes de
llibres publicats, retrats (Errico Malatesta, etc.), etc., i durant un
temps
dirigí aquesta publicació. En 1927
signà una crida en suport de Sacco i
Vanzetti. El novembre de 1929 va fer una exposició d'obres
pictòriques a la
Galeria Bru de París. També
col·laborà en la impremta del diari L'Écho de Paris. En 1931
col·laborà en Le Rythme
Universel i en Cahiers de
l'Aristocratie, de Gérard de
Lacaze-Duthiers. Molts dels seus retrats es popularitzaren en forma de
targetes
postals. Pierre Larivière va morir el 15 de febrer de 1932 a
l'Hospital de
Sainte Anne de París (França) i va ser incinerat
tres dies després al cementiri
parisenc de Père-Lachaise.
***
- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedàòrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obreraés el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) –les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del«Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman)–en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la«Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar enMundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina).
***
Gaspare
Cannone
- Gaspare Cannone:
El 19 d'abril de 1893 neix a Alcamo (Sicília) el periodista,
escriptor,
dramaturg, crític literari i propagandista anarquista
Gaspare Cannone. Sos
pares es deien Ignazio Cannone i Maria Grazia Santoro.
Abandonà els estudis
després de l'institut per a formar-se de manera autodidacta,
mantenint-se amb
els ingressos dels terrenys propietat de sa mare. En aquests anys
milità amb
els socialistes. En 1913 marxà cap els Estats Units i
s'instal·là Brooklyn
(Nova York, Nova York, EUA), on esdevingué anarquista i
col·laborà en periòdics
llibertaris, especialment el novaiorquès La
Questione Sociale, on sostingué una dura
polèmica anticlerical. En aquests
anys mantingué correspondència amb
Itàlia amb destacats anarquistes (Errico
Malatesta, Paolo Schicchi, etc.). Durant la Gran Guerra,
obtingué una llicència
i treballà en una fàbrica d'armes a Nova York
(Nova York, EUA). Va escriure
peces teatrals, com ara Pathos. Dramma
sociale (1919), estrenat el 20 d'octubre de 1919 al Schwaben
Hall de
Brooklyn, i Metamorfosi. Dramma
psicologico (1920), estrenat el 2 de maig de 1920.
Col·laborà en La
Jacquerie (1919) de Paterson (Nova
Jersey, EUA) i en altres fulls llibertaris clandestins. Seguidor de
Luigi
Galleani, va ser perseguit per les seves idees anarquistes. El 30 de
març de
1920, després d'una delació d'Eugenio Ravarini,
que va assegurar que estava en
relació amb els anarquistes Roberto Elia i Andrea Salsedo,
va ser detingut per
agents del Departament de Justícia nord-americà
sota l'acusació de participar
en conspiracions, interrogat, torturat i deportat aquell any cap a
Itàlia.
Col·laborà en diversos númerosúnics editats per Paolo Schicchi, utilitzant
diversos pseudònims (Colubrina,Garchivio dello Stato - Palermorino,
etc.). També va col·laborar en Avanti!
El 27 de març de 1921 publicà en Contadino
un article sobre la campanya d'alliberament d'Errico Malatesta,
aleshores
empresonat, expressant la seva posició intransigent davant
el «front únic»,
que, segons ell, havia de ser anarquista. Paolo Schicchi
volgué que, amb
Roberto Elia, fos redactor del quinzenal Il
Vespro Anarchico, però només
publicà alguns articles dispersos. Va fer una
gira propagandística amb mítings arreu de
Sicília per a recaptar fons. De mica
en mica les seves posicions difereixen de les del grup«antiorganitzador» de
Palerm. Amb l'adveniment del feixisme esdevingué redactor i
corresponsal del
diari cultural Follìa,
publicat a
Nova York, dedicant-se a la poesia, la dramatúrgia i a la
crítica literària
(assaigs crítics de Benedetto Croce i de Giosuè
Carducci, entre d'alters),
establint relació amb Gabriele D'Annunzio. No obstant
això, sota aquesta
tapadora oficial, va desenvolupar una intensa activitat clandestina
d'oposició
al règim. En aquesta època donà refugi
Gaetano Marino, Giuseppe Panepinto i
Salvatore Taormina, anarquistes perseguits per la policia feixista. Amb
Salvatore
Taormina, i un grup d'antifeixista d'Alcamo, participà en
1929 en l'atiament de
l'antifeixisme a la regió i va ser fitxat en el registre de
subversius «a detenir
en determinades circumstàncies», fet que es
produirà de tant en tant en els
anys següents. També
col·laborà en Umanità
Nova. Amb problemes econòmics, l'agost de 1936
intentà expatriar-se
clandestinament amb sa família, demanant ajuda a Giulio
Barresi a Tunísia i a
Salvatore Renda a Trapani, però va ser denunciat per aquestúltim, confident de
l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo
(OVRA,
Organització per a la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme). Després de
la II Guerra Mundial jugà un paper important, juntament amb
Filippo Gramignano
i Sasà Maniscaldo, en la reconstrucció del
moviment anarquista de la seva
regió, intentant crear un grup anarquista a Alcamo,
celebrant mítings a la província
i participant en la fundació de la Federació
Anarquista de Trapani «Carlo
Cafiero», que es va concretar en el congrés del 14
de març de 1946 celebrat a
Trapani. Després entrà en polèmica amb
Paolo Schicchi, que va desconfiar d'ell,
ja que no es declarava obertament «organitzador», i
per la seva excessiva
simpatia amb els independentistes i els comunistes de Palmiro
Togliatti. El
maig de 1950 fou un dels organitzadors de la gira
propagandística de Pier Carlo
Masini a Sicília, encara que de mica en mica
s'allunyà del moviment llibertari.
En 1961 patí una paràlisi. Gaspare Cannone va
morir el 17 de desembre de 1963 a
Alcamo (Sicília). Un carrer d'Alcamo porta el seu nom. Son
fill Fausto Cannone fou
un destacar músic, cantautor i professor de conservatori.
***
- Miguel García Vivancos:El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Sos pares es deien Miguel García i Exaltación Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936 prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc.És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). En viatge de vacances, Miguel García Vivancos va morir de caquèxia el 23 de gener de 1972 a l'Hospital General de Còrdova (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San Rafael de la ciutat.
Miguel García Vivancos (1895-1972)
Obres pictòriques de Miguel García Vivancos
***
Necrològica
de Josep Sales Parell apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 5 de desembre de 1968
-
Josep Sales Parell: El 19 d'abril de 1910 neix a Sueca (Ribera Baixa,
País Valencià)
l'anarcosindicalista
Josep Sales Parell. Sos pares es deien Josep Sales i Maria Parell.
Molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on
visqué al barri de Gràcia, i
s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1936, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a
Vierzon, on treballà de pintor i milità en la
Federació Local de la
CNT. Josep Sales Parell va morir el 16 de setembre de 1968 al seu
domicili de Vierzon (Centre, França).
***
Víctor
Adé García
- Víctor Adé García: El 19 d'abril de 1912 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Adé García. Sos pares es deien Mariano Adé i María García. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Obrer d'impremta, el 2 d'abril de 1930 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de la capital catalana. També fou membre del confederal «Grup de Defensa Núm. 13», comptable de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) i un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Amb sa companya d'aleshores, Antonia Hernández Ruiz, amb qui tenia un fill, s'integrà com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i en la Columna«Roja i Negra». Després de la militarització de les milícies va ser nomenat comissari ajudant de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió (ex «Columna Ascaso»). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar a La Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) amb un iot cap a Orà (Algèria). En arribar a l'Àfrica, va ser tancat a diversos camps de concentració. Quan el desembarcament aliat es trobava al camp marroquí de Bouarfa, d'on va ser alliberat. Trobà feina com a xofer d'una persona influent de l'ambaixada dels EUA, fet que li va facilitar l'obtenció d'un salconduit de sortida. Emigrà a l'Uruguai i fou força actiu al Centre Republicà de Montevideo. A l'Uruguai es casà amb Trinitat Morató (Trini), amb qui tingué una filla (Marina Adé Morató), i amb aquesta es dedicà a buscar suports entre els polítics i la premsa per als presos i condemnats a mort de la dictadura franquista. Víctor Adé García va morir l'11 d'agost de 1994 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. Son germà petit Mariano Adé García també fou militant anarcosindicalista.
***
Foto
policíaca d'Andrée
Prévôtel
- Andrée
Prévôtel:
El 19 d'abril de 1912 neix a La Rébouca (Besòlas,
Llenguadoc,
Occitània) la militant
anarquista, anarcosindicalista i neomaltusiana
Joséphine-Paule-Pierrette
Coueille (Joséphine
Coueille), també coneguda pel
llinatge de son company com Joséphine
Paule Pierrette Prévôtel,
però
que feia servir el pseudònim d'Andrée
Prévôtel.
Sos pares es deien Orens Coueille, propietari, i Marcé
Jeanne
Mongis. Es veu que va quedar òrfena, perquè el 15
de
gener de 1919 va ser adoptada per l'Estat francès. En 1925
conegué
l'anarquista
André Prévôtel amb qui es
casà l'11 de febrer de 1933 a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i es
dedicà amb ell a la propaganda anarquista. En 1935 va ser
detinguda amb son company,
Aristide Lapeyre i Louis Harel en l'anomenat «cas de les
esterilitzacions de
Bordeus» –en 1935
un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a
la vasectomia a
Bordeus, realitzada pel
doctor Norbert Bartosek, amb el
suport de destacats militants anarquistes (André i
Andrée Prévôtel, Aristide
Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas,
molt
comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de
les esterilitzacions de
Bordeus» o «afer Bartosek». Empresonada
durant 12 dies al Fort de l'Hâ de
Bordeus, finalment el seu cas va ser sobresegut. Empleada de correus–funcionària
de Postes, Télégraphes et
Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i
Telèfons)–,
milità en la Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR). En 1939 va ser reclosa durant 50 dies a la Presó
Cel·lular de Tours
(Centre, França) per «frases desafectes i
incitació de militars a la
desobediència», però,
gràcies a la intervenció de la Lliga dels Drets
de l'Home,
va ser alliberada. Després de la II Guerra Mundial fou una
de les animadores,
amb son company, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
milità en la
Federació Anarquista (FA) i fou membre de la
lògia maçònica «Ordre et
Progrès»
de Bordeus i de «Libre Pensée».
Després de l'excisió de la CGT en 1947, fou
durant uns mesos secretària de la Unió Local de
Força Obrera (FO) de Lengon
(Aquitània, Occitània). En 1958
enviudà
d'André Prévôtel i el 5 de novembre de
1990 es
casà novament a Aush (Gascunya, Occitània).
Andrée
Prévôtel va morir el 14 de març de 1995
a Senta
Crotz de Prenhac (Aquitània, Occitània).
***
Foto
policíaca de Joseph Feraud
- Joseph Feraud: El
19 d'abril de 1914 neix al barri de Les
Loubonnières de Grassa (Provença,
Occitània) l'anarquista Joseph
Marius Feraud. Sos pares es deien Joséphin Feraud, forner, i
Modesta Dolla, jornalera.
Pintor de la
construcció, d'antuvi milità en el Partit
Comunista Francès (PCF). En 1937 vivia
al número 22 del carrer Marcel Journet de Grassa. Son pare
el va denunciar per«amenaces i violències». El 22 d'abril
de 1937 va ser denunciat per «cops» per
part d'un tal Lamotte, membre del Partit Popular Francès
(PPF), però finalment
no es realitzà cap judici. En aquesta època
abandonà el PCF i s'acostà al grup
local de la Federació Comunista Llibertària
(FCL), on militaven Urbano
Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier,
Félicité Girolimetti, Léandre
Guisseguere, Dominique Nanni i Kanik Papazian, entre d'altres.
Col·laborà en
butlletins llibertaris, com ara Rébellion
i Action Directe.
La policia el qualificà
com a «actiu propagandista anarquista a vigilar
estretament». El 9 de febrer de 1957 es casà aÈx-los-Bens (Savoia, Arpitània) amb Marie Louise
Soresina. Desconeixem la data i el loc de la seva
defunció.
Defuncions
La taverna dels esposos
Núñez al camí de Jerez a Trebujena
segons La
Ilustración Española y Americana del 22 de març de
1883
- Juan Galán Rodríguez: El 19 d'abril de 1884 és executat a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) el pagès Juan Galán Rodríguez. Havia nascut cap al 1832 a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) i era capatàs d'una vinya del lloc anomenat «Pago del Hambre» de Jerez. Va ser implicat en el crim de la taverna del camí de Trebujena, tercer dels sumaris instruïts contra l'anomenada «La Mano Negra» i jutjat en l'últim del judicis d'aquesta«societat secreta» anarquista. La veritat és que no hi havia cap indici que apuntés a la militància llibertària de Galán, però es va veure immers en aquest muntatge politicojudicial que foren els processos contra «La Mano Negra». Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1882, quan les detencions de militants anarquistes andalusos de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) es comptaven per centenars, Juan Núñez Chacón, taverner de la «Venta de Trebujena», i la seva esposa María Labrador Sánchez, aleshores embarassada, van ser assassinats a punyalades. En la topada el client Manuel Roman Ortiz resultà mort d'un tret disparat per Núñez i d'antuvi es pensà que era un dels assaltants. Galán va ser detingut l'endemà ferit en una mà; aquest, que era sord, havia estat implicat feia temps en la mort d'una anciana, però havia estat absolt. Sota tortura Galán confessà el crim i la seva pertinença a «La Mano Negra» i implicà quatre habitants de Jerez (Francisco Moyuelo, Juan Morón, Andrés Marejón i Francisco el Roten), però van ser poc després alliberats i només ell va ser processat. D'aquesta manera, un crim comú –probablement una discussió sobre la substitució de la tradicional falç de podar vinyes per una nova tisora que resultava més productiva i rendible per als patrons i que per aquest motiu estava boicotejada per l'FTRE– es transformà en un crim polític. El judici començà el 18 de setembre de 1883 a l'Audiència de Jerez i el 22 d'aquell mes Galán va ser condemnat a mort per doble assassinat i per avortament. La sentència va ser ratificada pel Tribunal Suprem. Juan Galán Rodríguez va ser garrotat el 19 d'abril de 1884 a la plaça del Mercat de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), on justament hi vivia. Molts camperols i treballadors van fugir de la ciutat per no viure l'ambient de l'execució. Sis fusters de la ciutat van ser detinguts perquè es van negar a construir el cadafal del garrot i el desembre de 1884 Francisco Vázquez García, mestre fuster de Jerez, va ser condemnat per l'Audiència de Jerez a un mes i un dia d'arrest i a 125 pessetes de multa per aquesta solidària negativa.
***
Foto
policíaca de François Bertho (9 de
març de 1894)
- François Bertho:
El 19 d'abril de 1903 mor a París (França)
l'anarquista François Élie Bertho.
Havia nascut el 30 de setembre de 1867 a Jallais (País del
Loira, França). Sos
pares es deien Jean François Désiré
Bertho, capeller, i Marie Élise Pointreau.
En 1887 treballava com son pare de capeller a Jallais. L'11 de novembre
de 1889
va ser cridat a files, però va ser llicenciat vuit dies
després per la gairebé
completa pèrdua de visió de l'ull esquerre. En
1894 treballava d'empleat dels
llibres de l'empresa Dufaye, al bulevar Barbes de París
(França). El 6 de març
de 1894 el prefecte de policia demanà l'escorcoll del
cabaret de Louis Duprat,
al número 11 del carrer Ramey, lloc de reunió
d'anarquistes, i ell va ser
detingut juntament amb altres 16 persones. Portat al seu domicili, una
habitació llogada al número 10 del carrer Fauvet,
l'escorcoll d'aquesta resultà
infructuós. El 8 de març de 1894 va ser enviat a
comissaria i fitxat l'endemà
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon com a anarquista per freqüentar el local de Duprat,
però l'11 de març
va ser posat en llibertat. El seu últim domicili va ser al
número 44 del carrer
Clinancourt de París. François Bertho va morir el
19 d'abril de 1903 a
l'Hospital Lariboisière del X Districte de París
(França).
***
Necrològica
d'André Bahonneau apareguda en el periòdic
parisenc L'Humanité
del 21 d'abril de 1918
- André Bahonneau: El 19 d'abril de 1918 mor a Angers (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Havia nascut el 10 de març de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Sos pares es deien André Bahonneau, obrer de pedrera, i Françoise Cocu. Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom.
---
