Anarcoefemèrides
del 18 d'abril
Esdeveniments
Capçalera del primer
número de La Justicia
Humana
- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà –l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado,Los Deseredados,La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.
***
We have fed you all a thousand years
- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.
We have fed you all a thousand years
***
"Los Amigos de Durruti"
- Míting de«Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer –del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats–, Pablo Ruiz –delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti–, Jaume Balius Mir –promotor de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti»– i Francisco Carreño –membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina)–militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona–, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà enúltim lloc i al qual se'l demanà«moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».
Naixements
Antero de Quental (ca. 1864)
-
Antero de
Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa
de São Miguel, Açores)
l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de
Quental. Era fill
de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil
portuguesa, i
de Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans.
Després de rebre,
especialment de sa mare, una educació religiosa i
tradicional, i de fer els
estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la
seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola
Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de
Sao Bento de Coimbra
(1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la
Universitat de Coïmbra (Coïmbra,
Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees
socialistes i les
lluites d'emancipació nacional de Polònia i
d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do
Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt
influenciada per les
pràctiques maçòniques creada amb la
finalitat de renovar el país mitjançant la
literatura i que durant les turmentes elèctriques
realitzaven uns rituals on es
llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquestaèpoca col·laborà en O
Académico. En 1861 publicà els seus
primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren
importants
manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest
dels Estudiants de la
Universitat de Coïmbra a la Opinió
Il·lustrada del País», que va ser
signat per
314 estudiants. En 1865 publicà Odes
modernas,
fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel
socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció
revolucionària. També
en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão
do Bom Senso
e Bom Gosto» (Qüestió del
Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada«Questão Coimbrã»
(Qüestió
Coïmbra),
dura polèmica literària sorgida arran dels atacs
de
l'escriptor romàntic Antônio
Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José
Maria
Eça de
Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar
la«revolució intel·lectual».
Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any
els
opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao
Exmo. Sr. Antônio
Feliciano de Castilho i A Dignidade
das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a
causa d'aquesta polèmica, el
6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho
Ortigão, als
jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet
que se saldà amb
una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa
(Portugal) aprengué
l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es
relacionà amb els cercles obrers
i intentà, sense èxit, allistar-se en
l'exèrcit revolucionari de Giuseppe
Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a
París (França) una«experiència proletària»,
treballant de tipògraf, matriculant-se al
Col·legi de
França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de
qui era fervent
admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme
de la
capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta
Delgada. El juny de
1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el
vaixell d'un amic; visità Nova
York i Halifax i estudià les qüestions socials
relacionades amb els
treballadors nord-americans i el seu sistema polític
federalista, del qual era
partidari i que considerava model per a una futura
Confederació Ibèrica. El
novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins,
fundà el periòdic A
República. Jornal da democracia portuguesa.
A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup
d'intel·lectuals bohemis (Eça de
Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho
Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits
per discutir els temes que preocupaven a la seva generació
(política, arts,
ciències, filosofia, etc.) i que en
1871
organitzà les «Conferències
Democràtiques» de Lisboa, també
anomenades«Conferències
del Casino». Ell pronuncià la
conferència
inaugural, Causas da decadência dos
povos peninsulares nos últimos três
séculos–que segons ell eren les més importants la
contrareforma, l'absolutisme i l'expansió
ultramarina–, però finalment aquestes
conferències, cinc en total, van ser
prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es
reuní a la capital
lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo,
Gonzaléz
Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació«Fraternidade
Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871
publicà anònimament el fullet O
que é a Internacional i en 1872, amb
José Fontana, fundà la revista O
Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare,
passà una
temporada a São Miguel i heretà una considerable
fortuna, que el va permetre
viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de
dedicar-lo al
descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre
França i Felizardo de Lima,
s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del
Partit Socialista
Portuguès (PSP). També en 1875 reeditàOdes
modernas. En 1877 viatjà a París per a
posar-se a les mans del prestigiós neuròleg
Jean-Martin Charcot i rebé una cura
d'hidroteràpia. A París s'enamorà
d'una
aristòcrata francesa i aquest fracàs
amorós serà per a molts l'accelerant del
seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a
Porto i l'any següent adoptà
dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18
mesos)– del seu amic Germano
Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a
diputat republicà
socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre
de 1881 i maig de
1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal,
per raons de salut
i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde
(Porto, Nord, Portugal), que sempre
considerà el millor període de sa vida. En
aquests anys llegí Friederich
Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics
hindús i textos de
filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes
referències autobiogràfiques i
simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra
poètica. Entre març
i octubre de 1887 visqué a les Açores i
després retornà a Vila do Conde. En
1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat«Ultimàtum Britànic» de
l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les
colònies
portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà
presidir la Lliga Patriòtica del
Nord, però l'existència d'aquesta fou
efímera. El maig de 1891, quan retornà a
Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de
Quental. Malalt de psicosi
maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en
un estat de depressió
permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada.
Antero de Quental es
va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un
revòlver que havia comprat, l'11 de
setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent
de l'Esperança, al Campo
de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores), just on apareix
un cartell amb la paraula «Esperança»,
i fou enterrat al cementiri de São
Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses
publicacions periòdiques, com araRenascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco
e Negro (1896-1898), Contemporânea
(1915-1926), A Imprensa (1885-1891)
i O Thalassa (1913-1915), entre
d'altres. A
més de los obres citades és autor de Sonetos
de Antero (1861), Beatrice e Fiat
Lux
(1863), Defesa da Carta Encíclica
de Sua
Santidade Pio IX (1865), Portugal
perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras
românticas (1872), Considerações
sobre a filosofia da história literária portuguesa
(1872), A poesia na actualidade
(1881), A filosofia da natureza dos naturistas
(1886), Tendências gerais da
filosofia na
segunda metade do século XIX (1890), Raios
de extinta luz (1892), etc.
Antero de Quental
(1842-1891)
***
Jo Labadie fotografiat per
Millard (Detroit)
- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut comGentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica«Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina –havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut– per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se«Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).
***
Notícia
de la detenció de Gabriel Charitat apareguda en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loire et de la Haute-Loire del 22 de novembre de 1892
-
Gabriel Charitat:
El 18 d'abril de 1861 neix a Firminy (Forez, Occitània)
l'anarquista Gabriel
Charitat, que va fer servir el pseudònim de Raphaël
Slinger. Sos pares, alberguistes, es deien Gabriel Charitat i
Françoise
Ravel. El 18 de març de 1885 es traslladà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i
l'endemà es presentà a la «Imprimerie
Jurassianne», al número 24 del carrer
Grottes, amb la intenció d'encarregar la
impressió d'un full, però com que estava
tancada, trobà una altra impremta
(«Schira») on va estampar 1.000 exemplars,
amb un peu d'impremta inventat, del full Appel
au travailleurs suisses, on es feia una crida a la
insurrecció, a la crema
de castells, a l'afusellament dels explotadors i a la
Revolució social, entre
altres proclames. El 21 de març d'aquell any va distribuir
la crida a Lausana
(Vaud, Suïssa) i a Berna (Berna, Suïssa),
però a Friburg (Friburg, Suïssa) va
ser detingut i lliurat a la policia de Berna. Escorcollat, portava un
carnet
professional a nom de Raphaël Slinger,
una carta personal, un exemplar del fullet Évolution
et révolution d'Élisée
Reclus, els números 2 i 3 del periòdic parisenc L'Audace i una agenda amb adreces de
periòdics anarquistes que havia tretes de l'anterior
publicació. Durant
l'interrogatori declarà que havia vingut a aferrar cartells
revolucionaris amb
la intenció de ser detingut i ser reclòs per a
aprendre un ofici a la presó. La
policia no va trobar contactes seus amb altres anarquistes francesos ni
suïssos.
La seva detenció es va produir en plena
investigació federal sobre els
anarquistes suïssos, fet pel qual va ser investigat
internacionalment.
Finalment, però, després d'elaborar un dossier de
150 pàgines, el procurador va
concloure que la seva crida no era perillosa per a les autoritats
federals suïsses
i que el cas havia de ser jutjat per les autoritats cantonals de Berna.
En 1889
treballava de venedor ambulant de periòdics a Firminy i la
policia assenyalà
que aprofitava la feina per a distribuir a la sortida de les
fàbriques i per
tot arreu un petit fascicle titula Chants
du peuple, amb les lletres de cançons
revolucionàries (La canaille,Le chant des
travaillerus, etc.). El 10 de març de 1891 el
Tribunal Correccional de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) el va condemnat a 15 dies de
presó per haver dirigit al
procurador de la República una carta on proferia
injúries contra els
magistrats. En aquesta època treballava de manobra a
l'empresa «Ferraton» de
Firminy. El 21 de novembre de 1892 va ser detingut per la policia a
Saint-Étienne després de menjar a l'establiment
de Rouchouse, al carrer
Annonay, i no pagar la consumició. El 21 de novembre de 1893
el seu domicili,
ben igual que el de nombrosos companys, va ser escorcollat. El seuúltim
domicili va ser al número 15 del carrer de l'Oudaine de
Firminy. Acompanyat de
sos germans Antoine Charitat, propietari, i Antonin Charitat, botiguer,
Gabriel
Charitat va morir el 10 d'agost de 1903 a l'Hospital Civil de Firminy
(Forez,
Arpitània).
***
Silvio
Giovanni Manetti
-
Silvio Giovanni
Manetti: El 18 d'abril de 1873 neix a Gavello
(Vèneto, Itàlia) el propagandista
anarquista Silvio Giovanni Manetti. Sos pares es deien Valentino
Manetti i
Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25
d'abril de 1882 emigrà
amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Treballà en diferents feines
(xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys
s'enrolà voluntari com a
mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys,
aconseguint el grau de sotscaporal
timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat.
Va casar-se amb
Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del
periòdic anarquistaL'Agitazione, va signar la protesta
per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les
associacions anarquistes
que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques,
Itàlia). Segons la
policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2
d'agost
de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de
reclusió
per «lesions personals». El setembre de 1898 va
anar a Iselle (Trasquera,
Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de
construcció del túnel de
Sempione, però, sense treball i sense mitjans de
subsistència, va ser detingut
i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva
participació en
conferències i reunions anarquistes i la seva activitat
propagandística. En
1902 retornà a Gavello i participà en el moviment
sindicalista de les lligues,
essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local.
També participà en les
organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la
Federació de la
Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto,
Itàlia). Va fer de corresponsal dels
periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la
derrota del
moviment de les lligues, reprengué la seva vida de
rodamón i durant uns anys va
fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908
retornà a Gavello. En
1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912
a Venècia (Vèneto, Itàlia),
on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins
l'esclat de la
Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de
Venècia. Entre 1925
i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor,
viatjant arreu
d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la
fàbrica de la «Società
Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima
d'Alumini del Vèneto) de Marghera
(Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat
el novembre de 1936 per les seves idees
polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de
desembre d'aquell any. A
partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen
com a «simpatitzant
de l'actual Règim», és a dir, el
feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de
controlar-lo. Silvio Giovanni Manetti va morir el 24 de desembre de
1949 a
Venècia (Vèneto, Itàlia).
***
Alexander
Granach (1920)
- Alexander Granach:El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) –actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)–, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films –en filmà una cinquantena–; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografiaHeimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.
Alexander Granach (1890- 1945)
***
Claro José Sendón Lamela
- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad!–destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Malí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre,Fragua Social, Indomptable,Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.
Claro José Sendón Lamela (1897-1937)
***
Necrològica
de Tomás Martínez Dubal apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 21 de
març de 1989
-
Tomás Martínez
Dubal: El 18 d'abril de 1901 neix a Vilamarxant (Camp de
Túria, País Valencià)
l'anarcosindicalista Tomás Martínez Dubal. Sos
pares es deien Tomás Martínez i
Rosalía Dubal. Exiliat a França, fou durant molts
d'anys secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos d'Istre, població on residia amb sa
companya Pilar Castañer
Soria. Malalt, Tomás Martínez Dubal va morir el
29 de desembre de 1988 al seu
domicili d'Istre (Provença, Occitània).
***
Maria
Ciarravano
-
Maria Ciarravano:
El 18 d'abril de 1904 neix a Salcito (Molise, Itàlia) la
costurera anarquista
Maria Ciarravano. Sos pares es deien Valerio Ciarravano, paleta de
professió, i
Vincenza Donadoni, i era la tercera de set germans. Es va traslladar a
Cerignola (Pulla, Itàlia) i posteriorment a Roma. En 1924 es
casà amb Sergio Di
Modugno, també anarquista, amb qui tingué un
fill, Icilio. Després d'un temps
empresonat, a començament de 1927 Di Modugno
emigrà clandestinament a París
(França). El 13 de setembre de 1927 Di Modugno es
presentà al consolat italià
de París per demanar un passaport a nom de la seva companya
i del seu fill i
davant la negativa del vicecònsol Carlo Nardini, boig de
ràbia, el matà de dos
trets de pistola, patint seguidament una greu crisi
epilèptica que va impedir
qualsevol interrogatori per part de la policia i que acabà
portant-lo a un
manicomi de la ciutat. El 10 d'octubre de 1927, acusada de compartir
les
mateixes idees que el seu marit, la Comissió Provincial de
Roma li va assignar
confinament per cinc anys i el 19 de novembre va ser portada amb son
fill a Lipari.
En aquesta illa conegué l'anarquista Giovanni Domaschi,
també confinat, que
esdevingué son company. El 31 de desembre de 1927, a Lipari,
arran de protestar
per la reducció de les assignacions per als confinats, va
ser detinguda;
jutjada el 14 de gener de 1928, va ser condemnada a 15 dies de
presó per
ultratges a un sergent de la Seguretat Pública. Des de
febrer de 1928 Domaschi
va ser reclòs a la presó de Lipari mentre
esperava ser jutjat per un Tribunal
Especial i ella va contribuir a l'organització de la seva
evasió de l'illa i la
d'altres companys. Mentrestant, el juliol, va ser arrestada alguns dies
per
violació del confinament. El 20 de juliol de 1928 Domaschi,
Alfredo
Michelagnoli, Giovanni Battista Canepa i Mario Magri aconseguiren
evadir-se,
però el grup va ser enxampat dos dies després. El
novembre de 1928 va ser
jutjada per aquest intent d'evasió i condemnada per un
tribuna de Messina
(Sicília) a tres mesos de presó per incompliment
de les obligacions del
confinament. El gener de 1929 adquirí les eines
necessàries per a un segon
intent d'evasió de Domaschi que efectuà, amb
Antonio Spangaro, el 16 de febrer
de 1929, però van ser capturats dies després. A
Ponza entaulà relacions amb l'anarquista
Ludovico Zamboni, germà d'Anteo, també confinat.
El febrer de 1931 l'ordre de
confinament va ser commutada per una amonestació.
Després es traslladà a
Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué amb
Zamboni i, el març de 1932,
d'aquesta unió nasqué un fill que va ser batejat
com Anteo. El novembre de 1932
va ser absolta de la seva amonestació en ocasió
del desè aniversari de la«Marxa sobre Roma». El juliol de 1933 el seu nom va
ser inscrit en el llistat del
prefecte d'Alessandria de subversius terroristes o capaços
d'efectuar actes
terroristes. El setembre de 1933 es va traslladar a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia) amb Ludovico Zamboni i el petit Anteo. El juliol de
1937 va ser inclosa
pel Ministeri de l'Interior en la llista de subversius terroristes o
capaços de
cometre atemptats. Entre 1937 i 1938 va ser detinguda uns dies en
ocasió de la
visita dels reis i d'Adolf Hitler. El novembre de 1938 va ser inclosa
en la
relació de persones a detenir en determinades
circumstàncies. L'últim document
sobre la seva persona és del 19 de febrer de 1945, aixecat
per la Prefectura
Republicana de Bolonya, on diu que resideix en aquesta ciutat i que de
la seva
conducta no política no hi ha res a dir. Maria Ciarravano va
morir en 1965 a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Elías
López Gracia
- Elías López Gracia: El 18 d'abril de 1904 neix a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Santolarieta (Santa Eulalia de La Peña, Nueno, Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Elías López Gracia. Vivia a Osca (Aragó, Espanya), on treballava en diferents feines (paleta, jornaler i forner) i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga general d'abril de 1933 va ser detingut. Quan el cop militar feixista, el 19 de juliol de 1936 pogué passar a zona republicana i a finals d'agost d'aquell any intervingué en la presa d'Apiés. Enrolat en la 28 Divisió«Ascaso», Elías López Gracia va morir en combat el 30 d'octubre de 1938 a Valsequillo (Còrdova, Andalusia, Espanya). Altres fonts diuen que en 1938 estava tancat a la presó d'Osca i que després passà per un camp de concentració de la zona de València (País Valencià) i que, tal vegada, acabà exiliant-se.
***
Fernando
Quero García
-
Fernando Quero
García: El 18 d'abril de 1904 neix a
Massarró (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Fernando Quero García. Sos pares es
deien Antonio Quero
Campillo i Mariana García Sánchez.
Tingué quatre germans (Gabriel, Antonio,
Francisco i Jesús) i tres germanes (María, Ginesa
i Francisca). Quan era infant
emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya).
Obrer lampista, començar a
treballar a la Companyia de Gas i Electricitat de Catalunya i
s'afilià a la
Secció de Lampistes del Sindicat Únic de
Metal·lúrgics de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta formà
part dels Comitès de
Defensa del seu barri. Després de participar en la resposta
contra el cop
militar feixista de juliol de 1936, formà part del
Comitè de Defensa Confederal
i, com a membre del Sindicat «Luz y Fuerza», membre
del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment
retrobà a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) sa companya i sa filla. El 12
d'agost de 1942, arran de
la denúncia de José García Pardo,
agent del consolat franquista responsable de
la detenció de dos centenars de refugiats a la zona
tolosana, va ser arrestat i
internat al camp de concentració de Vernet, on el 27 de maig
de 1944 va ser
traslladat, amb altres 180 presoners, a la caserna Mortier de
París (França)
amb la finalitat de ser deportat a Alemanya o les illes anglonormandes.
El juny
de 1945 va ser alliberat i va ser repatriat a França. A
Tolosa fou un dels
fundadors, el 13 d'octubre de 1945, de la Federació
Espanyola de Deportats i
Internats Polítics (FEDIP) i un dels signants dels seus
estatuts. Fernando
Quero García va morir el 7 de juliol de 1988 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Lorenzo Muniesa Muniesa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 d'abril de 1993
- Lorenzo Muniesa Muniesa: El 18 d'abril de 1909 neix a Alcaine (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Lorenzo Muniesa Muniesa –en algunes fonts el citen com Minuesa. Sos pares es deien Francisco Agustín Muniesa i Catalina Muniesa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució sa companya, Isabel Lerín Cotaina, resultà morta i confià sa filla Isabel, d'un any i mig, als avis i ell s'enrolà en la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Greument ferit al front, patí l'amputació del braç dret. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. En 1948 aconseguí que sa filla passés la frontera per Andorra i amb ella s'instal·là a Montalban, on milità en la CNT local. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Lorenzo Muniesa Muniesa va morir el 5 de febrer de 1993 al seu domicili de Montalban (Llenguadoc, Occitània).
---
