Anarcoefemèrides
del 14 d'abril
Esdeveniments
![Capçalera d'"Il Grido della Folla" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/ilgridodellafolla.jpg "Capçalera d'\"Il Grido della Folla\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de
1902 surt a Milà
(Llombardia, Itàlia) el primer número de la
publicació anarcoindividualista i
antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale
anarchico
(El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou
creat per Ettore
Molinari i Nella Giacomelli –que signà els
articles sota el
pseudònim Iréos,
i la gerència i l'administració la
portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions
de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo
Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto
Fraschini, Carlo
Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan
Gigli, Eugenio
Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli,
Mazzuccatto,
Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres.
Els sis
primers números van ser tots segrestats per les autoritats.
La primera època
d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905;
la segona entre novembre de
1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della
Folla; i la tercera
entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol
original.
***
Capçalera de L'Action Anarchiste
- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.
***
Notícia
del tiroteig publicada en La
Vanguardia del 15 d'abril de 1923
- Agressió contra
Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant
Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon
Salvador
Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili
d'Ángel Pestaña al
carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de
seguretat i ferit greument
al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer
Barbarà i després fou
ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser
detinguts
els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel
López
Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte –citat a
vegades
Montes–
havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).
L'agost de 1920 va
ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte
de
Salvatierra a València, però va ser alliberat el
mes següent sense càrrecs. A
finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió
convocada pel Sindicat de
Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal.
S'integrà en
un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver
participat en
diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure
Narcís
Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar
ferit estava en crida i
cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies
després de
l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó
Model de Barcelona. El 5 de
gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas
Serrate
per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En
1925, des
de la presó, va ser un dels signants de la Carta
abierta a los camaradas
anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad
Proletaria de
Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de
creació d'una
federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a
finals de juliol de 1925
a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan
esperava el
tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de
Mataró, a prop del
pont del riu Besòs.
***
Anagrama
del CIRA
- Naixement de la FICEDL:
El 14 i
15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença,
Occitània), al nou local del
Centre
International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer
dels
Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de
centres de
documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de
Suïssa, d'Itàlia, de França
i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la
Federació Internacional de
Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL),
també coneguda per les
seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of
Centers for
Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més
dels centres citats,
estan federats centres americans (Canadà, EUA,
Mèxic, Argentina, Brasil), del
Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia,
Finlàndia, Dinamarca).
***
Convocatòria
pro Ateneu Llibertari
- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.
Naixements
Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)
- Francesc
Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada
(Anoia, Catalunya)
l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge
sovint citat Villarrubias. Sos
pares es deien Andreu
Vilarrubias, blanquer de professió, i Anna,
ambdós igualadins també. Algunes
fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai).
Fuster d'ofici,
fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de
Gràcia de Barcelona. El
desembre de 1893, arran de la repressió que es
desencadenà a causa de
l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de
Barcelona el
7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia
Civil al seu taller per
la seva militància anarquista, juntament amb un empleat,
Ramon Romero Martínez.
Ambdós van ser traslladats a la a presó
barcelonina del carrer de la Reina
Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt.
No obstant això, se
li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí
Pallàs Latorre contra el
general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i
fou jutjat en
consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou
condemnat a
cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de
Montjuïc a la
presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de
Ceuta. Després de les
diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos
anarquistes
presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena
va ser commutada
per la deportació. Amb la prohibició de viure a
Catalunya, retornà
clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament
alliberat. A
partir d'aquí, es perd el seu rastre.
Francesc
Vilarrubias Baliu (1849-?)
***
Carlo Castagna
- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes»–l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per«ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al«Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquellaèpoca en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).
***
![Obra de Jean Biso ("Jean Morni") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]](http://www.estelnegre.org/fotos/biso.jpg "Obra de Jean Biso (\"Jean Morni\") [Biblioteca Nacional de França (BNF)]")
Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)]
- Jean Biso:
El 14
d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant
anarcosindicalista i
francmaçó Jean Biso, també conegut
com Jean Morni. Sos pares es deien
Antoine Marie Biso i Rose Catherine Casalta. Periodista, escriptor de
novel·les populars
i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès
en el
Sindicat de
Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de
manera
intermitent,
del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de
solidaritat en suport de
Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933,
arran de
la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest
sindicat,
càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre
1939 i
1940. En el Congrés
celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la
Comissió
Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la
Regió Parisenca. En
1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal
de
París, també al
del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc.
També
fou delegat als
congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont
d'Alvèrnia
(1939). En 1936
representà els correctors d'impremta en el
Congrés
Internacional de la Pau
celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la
Revolució espanyola i
participà en diverses iniciatives de suport.
Ajudà
l'anarcopacifista Louis
Lecoin en la edició del pamflet Paix
immédiate llançat el dia que
esclatà la II
Guerra Mundial. Sota el
pseudònim de Jean Morni
destacà com
autor de novel·les populars, com ara Faustina
la folle (1913), Magda la
sequestrée
(1913), La revanche du passé
(1914), Roman d'une midinette
(1921), Le voleur
détective (1923), Cousette
d'amour (1926), Le caïd
rouge (1926, censurada), Le
danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse
d'amour
(1935). Sa companya fou Marie Jeanne Eugénie Marcotorchino.
Jean Biso
va morir el 15 de març de 1966 a l'Hospital Saint-Michel de
París
(França).
***
Necrològica
de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 d'octubre de 1973
- Baltasar Corcero Lorenzo: El 14 d'abril de 1882 neix a San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Baltasar Corcero Lorenzo. Sos pares es deien Basilio Corcero i María Lorenzo. Quan tenia 12 anys abandonà sa família i la seva terra natal i anà i vingué per diversos territoris. En 1903 residia a Palma (Mallorca, Illes Balears), on estudià a l'Acadèmia d'Arts i Indústries i Belles Arts. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca (Mallorca, Illes Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters«La Justícia», que havia estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de l'important«Manifest als treballadors nacionals, regionals i internacionals» promogut pel periòdic Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista El Rayo i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat Obrera». El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del Calçat, adherit a la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes Balears de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest mateix any era president i comptador de l'acabada de crear Federació Regional de Societats Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears. El 15 d'octubre de 1916 va intervenir en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», on també parlaren Jaume Bauçà Far, Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal Barceló, Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà. Aquest mateix any fou membre de la Comissió Pro Subsistències, de la qual també formaren part el Foment del Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada per controlar la Junta Provincial de Subsistències governamental. Després de la Guerra Civil s'exilià a França, on es casà amb ReineÉléonore Gonnot. Milità en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero Lorenzo va morir el 21 de maig de 1973 a l'Hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.
***
Glòria
Prades Nuño
- Glòria Prades
Nuño:
El 14 d'abril de 1896 neix a l'alqueria de La Capona
d'Almàssera (Horta Nord,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Glòria Prades Nuño. Era la filla major
d'una família acomodada d'hortolans. Son pare, Miquel
Prades, militava en el
republicanisme federal. Ben aviat es traslladà a
València (València, País
Valencià), a casa de sa tia Josefa, per a fer estudis i en
un «col·legi de senyoretes»
aprengué les coses que s'estilaven (brodar,
música, cultura general, etc.). Els
propietaris de l'habitatge eren els pares d'Eduard Pons Sisternas, son
futur
company, qui després d'enfrontar-se a l'encarregat de la
fàbrica de joguines on
treballava d'ebenista, va ser inclòs en la llista negra de
la patronal («pacte
de la fam») i en 1915 decidí marxar cap a
Barcelona (Catalunya) a la recerca de
feina, i ella va decidir acompanyar-lo, juntament amb sa tia. En
arribar a
Barcelona la parella s'afilià al Sindicat Únic de
la Fusta de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). El gener de 1918 participà en la
revolta de dones
contra la pujada del preu del carbó («Revolta de
Subsistències») de Barcelona i
l'agost de 1920 participà, embarassada, en la protesta d'un
centenar de dones a
l'estació de França per a impedir la sortida d'un
tren de reclutes amb
destinació a la guerra colonial d'Àfrica. Durant
els anys vint va fer costat,
contràriament a l'opinió del seu company, els
grups d'acció confederals, on hi
participava son germà Miquel Prades Nuño, del
Sindicat del Transport de la CNT,
exercint diverses tasques (observació,
informació, enllaç, aixopluc, etc.). A
partir d'octubre de 1932, gràcies a la seva amistat amb el
conseller Martí
Barrera Maresma, entrà a fer feina de telefonista a la
Conselleria de Treball
de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys s'afilià al
Partit Sindicalista
(PS) d'Ángel Pestaña Núñez.
Des del seu lloc de cap de la centraleta de
telèfons exercí un paper fonamental durant la
resposta al cop militar feixista
de juliol de 1936 i el mateix 18 de juliol, juntament ambÁngel Pestaña Núñez,
Josep Robusté Parés i Enrique Rueda
López (Rodín),
s'entrevistà amb el president de la Generalitat
Lluís Companys Jover i mantingué
un estret contacte amb el capità d'Artilleria Eduardo
Medrano Rivas, tot de
cara a controlar la informació que entrava i sortia des dels
telèfons, sempre
mantenint informats el PS i la CNT. Sovint son fill, Eduard Pons
Prades, va
servir de correu entre ella i les autoritats i els sindicats. Va caure
ferida a
l'espatlla i al braç esquerrans durant un bombardeig,
però, així i tot, presidí
la reunió fundacional de la Defensa Passiva al Sector Nord
del Districte V de
Barcelona, de la qual va ser nomenada delegada. També va ser
vicepresidenta del
Comitè Català d'Ajuda a Euskadi,
presidí el Comitè Regional del PS i fou
secretaria de Propaganda de la Secció Femenina d'aquest
partit. En 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França,
on aconseguí reunir-se amb sos
tres fills (Eduard, Eliseu i Josep) –son company s'havia
suïcidat en 1936.
S'establí a Blomac (Llenguadoc, Occitània), on el
seu domicili es convertí en
refugi de militants i lloc de contacte de l'exili. En aquestaèpoca mantingué
una estreta amistat amb Amparo Poch Gascón.
Glòria Prades Nuño va morir el
gener de 1972.
***
Julio
Urraca Valmaseda
- Julio Urraca Valmaseda:
El 14 d'abril de 1898 neix a San Asensio (La
Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Va ser un
destacat
membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de
Victòria (Àlaba, País Basc), fidel
integrant dels comitès de vaga i diverses
vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada
convocatòria de vaga contra
l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes
franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de
presó, que penà
a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou
alliberat. Entrà a
treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi
de la fusta. Julio
Urraca Valmaseda va morir en 1968 a Vitòria
(Àlaba, País Basc) de les
conseqüències d'aquesta malaltia. Sa companya fou
Petra Quintana.
***
Valeriano
Orobón
- Valeriano Orobón Fernández: El 14 d'abril de 1901 neix a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Fill d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Pedro també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Vaclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres –plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes–, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juny de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia,V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción,Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación,Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Les Temps Nouvelles,Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista –especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís– i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.
***
Miguel Yoldi Beroiz al front (1936)
-
Miguel Yoldi
Beroiz:El 14
d'abril de 1903 neix a Lizarra
(Navarra) –alguns autors citen Pamplona (Navarra)
l'anarcosindicalista
Miguel
Yoldi Beroiz. En 1914 ingressà en la Casa de
Misericòrdia pamplonesa, on
s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia 17 anys
s'afilià al
Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines (torner,
mariner, mestre
nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre
racionalista. Es
va relacionar amb militants de l'entorn del grup «Los
Justicieros» amb
ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo, Pamplona,
Vitòria i Bilbao. Durant
la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França
i retornà en 1931 amb la
proclamació de la II República espanyola. En 1932
muntà a Pamplona una
llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc després
marxà a Barcelona,
destacant a la capital catalana com a organitzador sindical. Entre
desembre de
1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per Horacio
Martínez Prieto,
s'encarregà a Saragossa de la secretaria del
Comitè Nacional de la CNT. En el
moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el
càrrec de
secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de
carrer del 19 de
juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en
l'organització de la
columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda,
Antonio Carreño i Luis
Ruano, del seu «Comitè de Guerra».
També va ser nomenat delegat del Segon
Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més
tard, amb el sergent
José Manzana Vivó, substituí el
comandant Enric Pérez Farràs al front de la
Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat
als combats del
front d'Aragó, formà part del grup de la columna
que marxà amb Durruti a
defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad
Obrera al
front i exercí la presidència de la Junta de
Selecció de l'Acadèmia Popular
Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la
24 Divisió, amb la
qual participà en la defensa d'Aragó durant
l'ofensiva franquista. Va ser ferit
en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria
madrilenya on
caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938,
arran de la desfeta del front,
va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per
part
dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda
del front.
Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció,
destitució del comandament i
dissolució de la 24 Divisió. El març
de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional
confederal a la zona central i sud de la península que
encara estava en poder
de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí
passar els
Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les
tesis col·laboracionistes de la
CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de
Martínez Prieto en
el Govern de la II República en l'Exili presidit per
José Giral Pereira.
Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser
desautoritzat, juntament amb
altres militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané
Barceló i Feliciano
Subero Martínez) nomenats també al Govern, per la
sotsdelegació de la CNT de
Mèxic. En 1947 formà part de la Regional
d'Aragó de l'Agrupació de la CNT a
Mèxic, favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior.És autor de diversos
fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i
de Surcos
polémicos (1946). Miguel Yoldi Beroiz va morir el
13 d'agost de 1961 d'accident
automobilístic en una carretera a prop de Matamoros
(Tamaulipas, Mèxic).
Miguel
Yoldi Beroiz (1903-1961)
***
Diego Pérez Rodríguez en la Legió Francesa
- Diego Pérez Rodríguez: El 14 d'abril de 1904 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya), en una família jornalera, el militant anarquista i anarcosindicalista Diego Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Durant la seva infància i joventut freqüentà els cercles esquerrans, com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera Republicana de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918). En 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el Centre Obrer Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano Carabante. Durant la República participà en la creació del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir més de 200 afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en l'anomenada «Vaga del Camp». Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de l'escamot encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el socialista José Trujillano Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de setembre de 1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí amb sa família cap a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de Màlaga, el 8 de febrer de 1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana s'enrolà en el Cos de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat, realitzant tasques assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la derrota republicana era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'allistà a la Legió Francesa i fou destinat al Regiment d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a Sidi Bel-Abbes, en plena guerra mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a Fahs-Zaghouan (Tunísia) per les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple per Itàlia, fou tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments de 1945, després de la rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou repatriat a França, on es reuní l'agost amb sa família a Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc després fou condecorat per l'Estat francès amb la Creu del Combatent. Diego Pérez Rodríguez va morir el 9 de juny de 1970 a Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània).
***
Necrològica
de Manuel Suñer Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de juny de 1980
- Manuel Suñer Ferrer: El 14 d'abril de 1904 neix a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Suñer Ferrer. Sos pares es deien Manuel Suñer i Tomasa Ferrer. Assistí poc a l'escola i quan era adolescent es traslladà a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) des de la seva creació l'octubre de 1931 i que arreplegava tots els confederals de la comarca. Participà en l'aixecament revolucionari del 8 de desembre de 1933 i pogué fugir de la detenció i de la presó. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué escapar i es refugià a la zona de Gandesa (Terra Alta, Catalunya), on participà en la resistència al Baix Aragó i en les col·lectivitats locals. Quan l'ofensiva franquista a Aragó, es replegà cap al Principat. Després combaté en un batalló de fortificacions a l'Ebre. En 1939 passà a França i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès; posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'Ocupació, una part de sa família va ser repatriada a la força cap a l'Espanya franquista per ordres de la Prefectura dels Baixos Pirineus. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT. Pocs anys abans de morir retornà a Catalunya. Sa companya fou Carme Dilla Bernardo, amb qui tingué dos infants (Bienvenida i Antonio). Manuel Suñer Ferrer va morir el 14 d'octubre de 1979 al seu domicili d'Ulldecona (Montsià, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Pedro Fernández Agüero apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 10 de setembre de 1972
- Pedro Fernández Agüero: El 2 de març de 1972 mor a Crançac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro Fernández Agüero. Havia nascut el 14 d'abril de 1905 a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Diego Fernández i Maria Agüero. Quan era molt jove emigrà a Catalunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità als fronts durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a treballar a les mines de carbó de Crançac. Hi va treballar fins que va ser declarat «inepte per a la feina» i rebé una pensió per la seva silicosi del cent per cent. Milità en la Federació Local de Crançac de la CNT. Sa companya fou Pilar García Martínez. Pedro Fernández Agüero va morir el 2 de març de 1972 al seu domicili de La Rengade de Crançac (Llenguadoc, Occitània).
***
- Pedro Navarro
Navarro: El 14 d'abril de 1907 neix a Terol
(Aragó, Espanya) l'anarquista i
lluitador antifranquista Pedro Navarro Navarro, conegut com Poyales. Sos pares es deien
Ramón Navarro Fuertes, jornaler, i Josefa Navarro Villalba.
Militant des de
l'adolescència
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 aconseguí fugir de la seva ciutat natal,
caiguda a mans
franquistes. Enrolat en la «Columna de Ferro»,
després de la militarització de
les milícies entrà a formar part d'una
secció de dinamiters de la 82 Brigada
Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola i realitzà nombroses
accions rere les línies franquistes. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser capturat amb sa companya, quedant els infants amb
els avis. Un cop
aconseguí la
llibertat condicional, participà en la clandestinitat
confederal i fou membre
del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. A resultes
d'un atac el 7 de juliol de
1946 d'un tren de mercaderies a Caudé (Terol,
Aragó, Espanya), en el qual la
CNT hi va participar i en la qual els guerrillers s'apoderaren de
750.000
pessetes, hagué de fugir cap a les muntanyes i el 9 de
juliol d'aquell any
s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació
Guerrillera de Llevant (AGL). Com
altres companys llibertaris, abandonà ràpidament
l'AGL i arribà a València
(València, País Valencià), on
entrà en contacte amb l'organització,
especialment, gràcies a la intervenció del
guerriller llibertari Luciano
Alpuente Hernández, amb el grup d'acció«Los Maños». En morir aquestúltim
l'octubre de 1949, passà a França. En 1950
entrà a formar part del Comitè
Regional de Bretanya de la CNT en l'exili i milità en la
Federació Local de Le
Mans (País del Loira, França) de la CNT. En morir
el dictador Francisco Franco
retornà a Terol i participà en la
reorganització de la CNT, de la qual arribà a
ser tresorer de la seva Federació Local. Pedro Navarro
Navarro va morir el 22
de novembre de 1979 al seu domicili de Terol (Aragó,
Espanya).
Pedro Navarro Navarro (1907-1979)
---
